Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc d’@IgualJosep

Plàncton. El Bloc d’@IgualJosep

IeronimusBoschmusics2017igualDimarts, 19 de desembre de 2017.

Jornada dedicada a la mare, a la tribu i els seus pals de paller enramats de memòria, tendreses i clarobscurs.

A Alcanar. El nucli històric, el punt més alt de la vila. Agradós, silent, potser amb un fantasma carlí abocat –riota desdentada- al finestró rugós d’una golfa. Els daurats tendrals del sol sobre teulats vells i façanes emblanquinades per diverses generacions. Escalinates i carrerons costeruts. Comerç petit, encara amb aroma artesanal i amigable, amb el gust del pa a l’ànima. Elegants teuladins atrafegats a les teulades, ennegrides de fatigues, amb florit amb una camuflada llàgrima de rosada. Un parell de gats paren el sol i escruten displicents l’ombra del desconegut. L’església de Sant Miquel. Gòtic tardà, renaixentisme, neoclassicisme… explícits trets de fortificació (la creu i el tron: la confusió, la coacció persistent de la nostra història tantes vegades brutal).

Li noto l’edat a la mare. Ha passat un constipat aixafant. Ha fet un dinar senzill, com li demanava. No ha perdut el toc a la cuina, tot i les lògiques pèrdues de tremp airós. Plàtera de peix fregit: roms, lluç, llagostinets arrebossats. Conversa de germans. L’estima i el respecte. La callada presència de l’absència del pare.

Autobús de tornada a mitja tarda. Un vehicle de metàl·lica llampada color pistatxo a la carrosseria. A  l’interior, sentor de tapisseria i dures plastificacions noves. Els camps treballats d’Alcanar. Les mans que han pentinat i pentinen el paisatge. Un extens verger amb estrats de música verda i carcanades encorbades.

En ser al cau, ullada a les notícies. L’actualitat de l’etern. La humanitat es podreix, en fa l’efecte, abans de madurar. Llenques de temps superposades: un serrell medieval ací i un remei astronàutic allà; un crim impune amb ordenances aixoplugant-lo i un tast d’aiguardent creatiu al remat de la repassada.

Llegint fins tard. Remirada la pel•lícula documental sobre Sixto Rodríguez, el cantautor de Detroit d’origen mexicà, amb una biografia tan inversemblant, reblada per atzars contradictoris, que només pot respondre a les exactes caragolades de les injustícies de la vida. Un tipus amb el cap clar, un supervivent lúcid, amb un punt de xamanisme sui generis, sobreposat a les crues clatellades rebudes. Cantautor agut. Lletrista incisiu i volador. Anava conscientment a contrapeu de les llaminadures del mercat i el somni americà. Una actitud admirable. Els herois invisibles que obren respiradors entre els vidres trencats i els socarrats verals.

 

No hi ha un llenguatge comú per a l’escriptura. Cal tirar cap als clàssics o provar certa contemporaneïtat. O millor encara, abonar-se a la mitja pensió, que potser és la més òptima opció. Treballem amb una matèria de tots, les paraules, però ni tan sols una sola època té cap llenguatge comú.

 

Dimecres, 20 de desembre de 2017.

Aixecat tardet, a dos quarts de deu. Adormit tard, entre uns entreteniments i altres. Cap record de somni, cap presagi o epifania.

Telemann a la gramola –blavenques arquitectures de reforç davant les maregasses de dubtes i les cabòries perepunyetes.

Cafè i fum. Quartilles parades per mirar de fer alguna cosa de profit. Article de Maria Carme Roca sobre les desgràcies del gremi, que no dóna per pagar les factures. Roca, rossa, ulls clars, té un aire com d’apòcrifa princesa nòrdica caiguda als plans polsosos del sud. Hem intercanviat superficials salutacions i lleus comentaris cortesos en algun sarau. Les feinades que donen els llibres, i l’escàs rendiment i permanència que tenen en aquests dies –i que tot fa preveure que la cosa anirà a pitjor, a molt pitjor. Ens hem errat d’ofici, de terrós, o potser de segle?

Jornada de reflexió. Hi ha a qui li agradaria que fos de genuflexió irreversible. Les capçaleres unionistes demanant el vot descaradament per les opcions antisobiranistes, el mateix dia de reflexió. No passa res. Què ha de passar? Ens hi acostumem a tot, fins a la repressió i la pèrdua de drets. Aqueix és el perill, les capacitats gàstriques del costum. Cal parar tots els despertadors possibles en cada gest, en cada cantonada. Preservar amb dents i ungles el dret a escollir, la irrenunciable quimera de la llibertat. La voluntat d’anorrear-nos és antiga, forta i cega. No hi ha hagut cap voluntat autèntica i seriosa per tancar la pàgina del franquisme, que és arrapada al moll mateix de l’estat. Des d’aqueixa base és molt difícil elevar els nivells democràtics a cap rutilant homologació universal.

L’estat francès ha impedit la subhasta del rotlle manuscrit de “Els 120 dies de Sodoma”, que el diví Marquès de Sade havia extraviat, en l’eixida de la presó, en els primers dies de la revolució francesa, tocant de quinze manuscrits amb narracions  –que no s’han recuperat. El mateix poder que un segle l’engarjolà, en un altre el declara patrimoni nacional. Així són les burles ondulants de les immortalitats d’estat. Pornografies a banda, Donatien era un més dels dits moralistes –o llibertins. La seua espellifant esmena als poders humans de la terra era argumentada i àcidament encertant.

La nadaleta és una planta que presenta una delicada  ornamentació. L’aparició de la seua flor coincideix amb el solstici hivernal, el Nadal, d’on li prové el nom popular més comú i estès. Li agradaven molt a la padrina, que em va malcriar dolçament alhora que em feia admonicions tenebristes sobre els perills del món i els humans (respirava per la ferida). També li agraden a la mare, i cada vegada més les celebro jo, més en l’espontaneïtat feréstega d’un redós sense gramàtica llaurada que en cap gerro o test. Part de l’espill que som és heretat. En passar els anys l’evidència és manifesta.

 

El mercat fingeix ser democràtic fins allà on li convé i prou.

 

Potser els curts d’armilla rellegim més. Li serveixo un didalet de licor a l’Emma Bovary.

 

Un foc de llenya a tres pams dels peus. Para atenció als abstractes discursos dels pardals. Cada cop és més endinsat en les nobles llunyanies, espolsant-se pressions d’escaparata, que no són res ni res signifiquen. Hi ha qui li diagnostica la derrota, el fracàs. Hom hi veu un triomf subtil, elegant; un seriós contrapeu de talla única a tanta bagatel·la sense ànima.

 

Dijous, 21 de desembre de 2017.

La nit més llarga, dormida com les altres, sense solemnitat ni culpa (la involuntària innocència dels adormits). El primer dia de l’hivern arribarà al vespre (posar-li greix al trineu). Al matí encara som tardorals i ens cauen fulles groguenques sobre les barrinades de la testa.

La tragicomèdia espanyola, nou capítol en unes eleccions imposades, coartades, on si no hi ha els resultats que als amos els agraden, seguiran amb l’aigualida de l’autogovern, les persecucions via judicials de les idees i la repressió fins al grotesc.

La gramola tria sola. Emmylou Harris i altres dames i cavallers del millor “country”. Una treva per a Scarlatti –cristalleria alegre. Caragolo uns cigarrets. La fumejant tassa de cafè, succedani de l’esperança. Les quartilles escampades (i cada dia preguntant-me per a què). Trobats apunts que no recordava i que són potables, detall que em fa remuntar el vol. Del fet fins ara podria escollir dos centenars de pàgines apanyades? Avui em pareix que sí. No es pot demanar molt més amb tant de vent contrari com he tingut. I, a més, potser en faré algunes més, amb sorteta i paciència.

Renuncio a seguir els espasmes minut a minut de la jornada electoral. Prefereixo la calma. Ja conjecturarem a la nit. El conflicte no s’acaba avui, ni de lluny. En la campanya han fet enretirar, per ordre de la Junta Electoral, uns draps on posava “democràcia”, sense cap altre afegit ni distintiu. A un dels blocs els pareixia partidista el concepte. Tots els aparells de l’estat han fet campanya destralera, avantatgista, contra les opcions independentistes. No cal dir molt més.

Desembarcada d’interventors del P.P. i Ciudadanos a les meses del Montsià, i amb la consigna indissimulada d’impugnar tot el que puguen. Res massa sorprenent, tal com ha anat tot darrerament. I el que s’anuncia, després de saber que les manifestacions dels diversos onzes de setembre formaran part dels dossiers judicials de la rebel·lió violenta. Amb permís i legals, pacífiques, però tant és: van construint un relat al gust. Una causa general contra idees. Anem bé.

Arròs al forn per dinar (magnífic). Sesta un xic inquieta. Més programa arreglant quartilles de prosa. Avanço més o menys, tinc fet un mapeta, de pirata de banyera, del terme del conjunt on voldria fer cap. Fa una espiral traçada a llapis maldestre, o una caragola cançonera.

Llegint Ricardo Piglia després. Una immensa intel·ligència literària. Impagable com a comentarista de les obres d’altres. Assagista variat de seriosa penetració. Un taller obert a qualsevol hora en que obrim els seus diaris. Content d’haver participat, dins les meues limitades possibilitats, en una recol·lecta de dòlars, així com en internacionals manifestos d’alarma i protesta pel tractament de la seua malaltia dels darrers anys, per al qual li negaven l’assistència mèdica convenient. Finalment el greuge fou reparat. Però al gener d’aquest any que s’esgota, va morir l’escriptoràs d’Adrogué. El planeta argentí literari té unes quantes constel·lacions apassionants. Sens dubte que el cometa Piglia presenta remarcat carreu propi. Una plata cremada que és un camafeu polièdric.

Pa amb tomata i pernil. Seguint els espais electorals a la televisió. Queda més o menys el mateix mapa que fa dos anys. Complicat formar govern. L’independentisme aguanta i fins puja una mica, en una campanya amb tot en contra. El previst èxit de Ciudadanos, que ha pescat d’uns i altres dels unionistes, amb una campanya abassegadora, a l’americana. La recepta “pepera” del 155 s’ha estrellat contra la tossuda realitat. Però a Madrid en faran la lectura habitual, immobilista, esbiaixada, ferotge.

 

Quina ànima pensaire ho ha passat més de cent insomnis entre les mans i els ulls de boira d’Elsinor?

 

Divendres, 22 de desembre de 2017.

Dempeus més tardet. Gitat tard, amb l’enrenou electoral televisat. Atzur ensabonat al firmament que veiem des del nostre espiell. La ineludible cantarella del sorteig de la loteria, ni que sia d’esquitllentes acústiques, que interfereixen en la pianola de Haydn, que ha aparegut per silenciar les urgències tertulianes de la ràdio.

Matinera suau. Visita a les floreres del pati. L’instant de deixar vagarejar la sentida més que la raó i els seus fantasmes. Poso un pètal caigut de la buguenvíl·lia al llibre de Piglia que m’acompanya ara. Abocat a l’elegia?

Els avantatges de no sortir al mapa. A un ebrenc delegat de cultura del govern apartat pel 155, s’han oblidat de “cessar-lo”. Ebrenc i en negociat cultural, invisibilitat garantida, i qui dia passa, any empeny.

Treballs del jove cantautor noruec Thomas Dybdahl per companyia, després de Haydn. Hi ha gent que ha nascut el 1979, quines coses més rares passen. Delicadesa intel·ligent, desgranada lírica, melodia neta, lletres que busquen. Això dels cantautors no està molt passat? M’ho deien als vuitanta, i als noranta, i als dos-mil. A Noruega, i a mig món, n’hi ha qui persisteix. Estar passat de moda t’estalvia la garantida mort jove de la moda, marca caràcter, obre camps alternatius ben rics i amb pressions espolsades.

L’aixadeta sobre quartilles guardades. Cafè, cigarrets, gestions de bagatel·les. Una mica moix, pardal sota la pluja, com tots els anys per aquestes dates.

Buscant pistes de Nikos Khuliaràs, l’escriptor grec, també pintor, escultor i músic. Un contista magistral. Hel·lenisme rebaixat als estralls i epifanies de la natura humana, un aiguabarreig de tradició ben païda i tocs de l’avantguarda, un món tan pròxim com oníric. Com a tots els qui canalitzen les seues creacions en més d’una disciplina li deien polifacètic o li queia el topicàs d’home del Renaixement. A la superstició de les especialitzacions les personalitats d’eines plurals els incomoden, però ho resolen amb això, un tòpic o altre.

Truita de patata i tall per dinar. Les notícies. Anem a mal borràs i sense cap estil de bells perdedors, ans al contrari, creient que estem guanyant no se sap quines batalles sublims. Crueltats arbitràries i altres relatives amenitats. Sesta beata. La nostra més benigna màscara deu ser quan dormim, sobretot perquè no ens la podem escrutar en cap reflex.

Els vots a les forces independentistes són els mateixos –i uns quants més- que l’u d’octubre votaren afirmativament. Els qui repetien com a lloros que hi havia gent que havia votat fins a cinc vegades, ¿demanaran alguna disculpa? I ara!

Hi ha un detall que potser no es recorda prou, perquè en el nostre espai comunicacional es poden sentir tots els posicionaments i argumentacions. En la majoria de terres espanyoles certs arguments no apareixen mai, no existeixen, només hi ha una veritat amb tot d’altaveus insistents.

Més programa de reescriptura en les hores vespertines. La disciplina que ens fa figurar que dominem algun filet en la general inutilitat de l’intent, que posem cert ordre de calaixos foradats en el devessall dels anys que s’escolen obstinadament veloços. Moltes hores de vol solitari, sense cap resultat garantit, con ja sol passar entre les polifonies memorioses i deformants. Com que em sé prou desastre i amb capacitat per distreure la laboriositat artesana amb qualsevol ínfim i incert llevat dispersant, habita en mi una veu severa, de celles inquisitorials, que recondueix vel·leïtats dispersants. Una espècie de mestretites amb cendra a la mànega de l’americana, que s’autoimposa deures i proposa projectes de llarg recorregut.

En un recés de la remenada de quartilles, quan els ulls crepiten amb pregons de desert encapsulats, em remiro un reportatge sobre Álvaro Cunqueiro. La meua fe en l’irònic nigromant gallec no decau. Cunqueiro sabia moltíssimes coses de variada intenció i terreny, però preferia inventar-se-les, o recrear-les al seu gust de frondositats denses, que escatia amb pols subjectat, destriant, com qui ordena una caixa de bombons selectes, amb toc personal, per regalar. L’operació la feia també amb els rastres de la seua biografia, convertint-se en un més dels seus vaporosos antiherois lírics. Els cunqueirans, diu el seu fill que formem una mena de secta. És tristíssim que un del més immensos escriptors peninsulars i europeus, d’imaginació immensa contrapuntada amb enciclopèdiques savieses –certes i juganeres-, amb fondes meditacions sobre els somnis dels homes i el pas del temps, encara no siga celebrat en els tinells exactes d’excel·lència que li corresponen per rigorosa justícia poètica.

Llegint Piglia –bandoneó de plurals cromatismes verticals i horitzontals- fins a la plenamar del son. L’elemental misericòrdia, fina sentor d’eucaliptus remembrats, d’agafar el son a temps.

 

L’absurd del món, que no té en compte el nostre diminut absurd. Quin balsàmic resultat!

 

Les batusses entre art i realitat son inacabables. L’art és un afegit a les contingències, no en forma part de la bigarrada bullabessa absurda, tragicòmica. A més, la realitat la copsem del tot amb les seues conseqüències, que no solen ser mai tampoc d’única quadratura regular.

 

Gustavo Adolfo Bécquer va morir un 22 de desembre, sota un eclipsi total de sol i havent cremat la seua obra no duta a l’estampa. Diuen que va dir, en el penúltim sospir: “Todo mortal”. Hagueren pogut reproduir les dues paraules en el bitllet que li dedicaren, però els bancs no tenen tirada favorable cap a l’humor negre.

 

En el jo autofictici rau sempre el tema del desdoblament de l’autor, com a subjecte i objecte del relat, és a dir, per acostar-se i allunyar-se alhora de si mateix, tot establint un joc d’identificacions creuades. Un joc d’espills.

Carles Adamuz.

 

El purità sospita habitualment més enllà –i més perversament- dels suposats vicis del pròxim.

 

Apostava regularment a l’impossible. Un dia se li va complir una fita verament impossible, però, tot i els anys de pràctica i estudi, no la va reconèixer.

 

Quan més s’envelleix, menys es tem als fantasmes, creguem o no amb ells. I quan s’ha passat de la cinquantena, és tanta la gent que hem conegut que és morta, que els fantasmes, si es que existeixen, no tots són uns desconeguts. Alguns dels nostres millors amics són fantasmes, llavors ¿per què tenir-los por? I, a més, en pocs anys, nosaltres mateixos haurem donat el salt.

Fredric William Brown.

 

Dissabte, 23 de desembre de 2017.

Les meues contradiccions són les meues esperances.

Joan Fuster.

 

Resines de Vivaldi. Basíliques atemporals. Les vuit del damer del solstici. Fer dissabte, draps de la pols i trepitjar per damunt dels fulls del periòdic de fa setmanes. Pau octaviana primera, contrapuntada per la  talonejada d’una veïna, ¿metrònom irregular de l’etern femení? Talons i mitges enfundades davant l’espill de l’alcova conjugal, potser pensant en els menús de la taula familiar, o, potser tot senyant-se, s’obre el medalló oval del misteri o d’una absència aguda i central… Talons i mitges, la litúrgia sobre el banquet biològic, el fetitxisme o l’amulet per subjectar les despistades del pas dels anys.

El programa de Ciudadanos: pur neoliberalisme salvatge. I treballadors dels nuclis industrials votant-los entusiastament….Però les ignoràncies també són sufragi sobirà, no cal dir-ho.

Ganes de tornar a Mondoñedo, menjar formatge, prendre una tassa d’Albariño… Deu ser cosa de la ditada d’ungüent de la malenconia nadalenca. Llegeixo Piglia i altres, però penso en Cunqueiro i les seues felices fantasmagories i conyes excelsament  girades. Així rutlla la república dels somnis particulars, amb batiscaf varat a la platgeta, amb opció cap als universos dels altres. En estirar la cirera cunqueriana m’apareix Nélida Piñón, per senzilla associació, doncs és cunqueiriana confessa i ha escampat els gojos dels magisteris del gallec arreu. La narradora i assagista de Río de Janeiro s’ha preguntat diverses vegades per què l’autor de “L’any del cometa” no va tenir el Nobel. La resposta és recta i aspra: els grans heterodoxos no entren en les travesses sueques. Quan penses que Hrabal i altres fabuladors prodigiosos no van comptar mai en el repartiment de medalletes de l’acadèmia rellotgera i dinamitera, comprens que en realitat l’afer té poc a vore amb les justícies literàries i molt amb les maniobres escaquistes de les diplomàcies dels estats i altres rebotigues obscures. Hi ha literatures senceres que, en no tenir esquelet poderós darrera, no juguen mai a la rifa encarcarada.

Mussaca d’albergínia i croquetes per dinar, tot mirant el partit al Bernabéu, que acaba amb folgat triomf blaugrana, després d’una primera part molt igualada. Horari estrany, imposat, pel que es comprèn, per les retransmissions internacionals, sobretot les orientals. Tot i el bon resultat, que obre escletxa notable en la puntuació de la lliga, fa l’efecte que els de Valverde són lluny de la seua possible millor versió. En un dels gols, la puça de Rosario ha retornat als partits de barriada polsosa, en, havent-hi perdut la bota, fer una passada de gol descalç. És propietari de l’aparent facilitat dels genials, l’àlgebra, reblanida a caprici, que es disfressa d’efecte de naturalitat.

Una mica de migdiada, sense guinyols truculents ni encimbellades. Compromís del duet, a la nit, a Camp-redó. Em queda el vespre escapçat, caps i puntes, per poder revisar materials.

Intendències i toaleta. Berenar d’entrepà. Fred i humitat als carrers. La lluna en creixent –fulla de corbella daurada- sobre la fosca carretera amb poc trànsit. Actuació notable. Els parroquians, prou animats. Així és el joc, tan arcaic. Ens donen un pastisset i un refresc a la mitja part. Gests bonhomiosos, i altres reconcentrats, entre la discreta gerontocràcia congregada. Les fiblades melangioses en algunes pupil·les, que es noten l’agulla de les pèrdues. Les cortesies verbals i gestuals nadalenques; confeti gastat. Per diversos senyals notem les maniobretes d’altres duets per clavar el colze i imposar-se en la voluntat dels sanedrins que reparteixen les dates. Abunden els personatges mesquins, ignorants i tramposos en el negociet. Fa segles que tastem el sòrdid xarop. Fan venir ganes d’engegar-ho tot a dida, però ara mateix no ens ho podem permetre.  A les dues tocades som al cau.

 

Les burles grosseres, les argelagues dels escarnis, els buits i la malla llet mereixen la proporcional resposta del silenci distret en altres paratges, altres veus, altres adobs.

 

La memòria és deformant. Ficció som i ficció serem. De la matèria dels somnis.

 

Ara, havent sopat tots, s’escampa aquell ambient conciliador amb l’univers que sol assaltar-nos després d’haver-nos afartat. I certament afavoreix la cosmovisió conservadora: a algú que fa la digestió li fa nosa sentir conversacions verinoses.

Kurt Tucholsky (“Un llibre del Pirineus”. Editorial Afers).

 

Diumenge, 24 de desembre de 2017.

Alçat tard, a dos quarts de deu. Bach a la gramola, “bed and breakfast” per a l’esperit estovat. Amb Dante i Bach al programa algunes altes bastides mítiques van ben servides de robustos contraforts perdurables.

Conversa amb Andreu Sevilla, que calciga pastures de la seua Conca natal. Entre bromes i veres compareixen al faristol bifurcat Lope, Carner, Foix i Borges… No ens hi posem per poc. Per desengreixar fem safareig sobre certes ridiculeses vedetistes gremials. En la general desesperació de fons del sector hi ha qui opta per posar-se estupend. Són els migrats rendiments –si rendiments són- de la juguesca cada dia més marginal.

Gestions variades després. La  pagoda maquinal i  fluorescent dels supermercats. Els egoismes enfitants en tants posats i accions. Les ensulsiades de les urbanitats bàsiques per no anar a dentellades pels passadissos convivencials. Un aperitiu agosarat després. L’àngelus rosadenc del vermut italià. La claror sobre les façanes i en l’escata balladora de l’aigua fluvial. Un establiment diligent i net, negoci i fogons familiars, reflex positiu i arcaic del caràcter central del país. Adquirir bacallà, repensar la Lisboa ensonyada, gris-blavenca i llunyana, on el peix quaresmal és una fal·lera del refilet de l’aristocràcia metafísica, del motor portuari atlàntic, pòsit per al  verdós fado ploraner com a expiació en les parets de rajols blancs amb sanefes blaves.

Vespre mòrbid, relaxat. Llegint i mirant reportatges naturalistes del National Geographic. Tots els problemes de l’humà –i els que produeix- probablement provenen d’oblidar que forma part de la natura com un element més. El supremacisme de saber dominar-la en un aspecte o altre és un error dramàtic.

El rei d’Espanya ha fet un altre discurset. Rere formes menys punxents que el darrer, on s’alineava amb els promotors i avaladors de l’aplicació de l’article 155, segueix amenaçant des d’una visió parcial i esbiaixada. O va molt mal assessorat o forma part del problema. En realitat han sigut unes paraules a la defensiva. Ha apostat el tron a una sola casella. Mentre la retòrica reial s’emetia en còpies vàries per les televisions, el ministre Montoro intervenia els comptes de la Generalitat Valenciana per impedir el govern al gabinet de Puig. Li han agafat gust a bloquejar les gestions que no els agraden. El govern valencià ha hagut de fer contorsionismes per apaivagar els estralls dels molts anys de gestió del P.P. (recentment sancionada des de les voltes europees per ocultació de dèficits), i ara es veu lligat de mans. També la llei mordassa va segant herbeta: un grup de rock ha sigut multat per dir en un concert “molta policia, poca diversió” (un eslògan que ve dels dies en els què els “punks” canalitzaven els udols del desencant als soterranis podrits de les urbs).

Taula de formatges i embotits per sopar. Un Lambrusco per tirar-ho avall. La meua missa del gall l’oficia Piglia. Sermons profitosos. Sense pretendre-ho, entre els grisos cortinatges del pensament bla desfilen absents propers i torno a caure en la rasa pesada de que en són molts. El magma funerari d’aquests dies és pesant, ineludible. Hores en que la soledat pesa una mica més. Del pare Noel no n’esperem res. En la nostra insignificant superstició infantil esperem els tres Merlins (hi ha groguencs papirs que asseguren que n’eren més de tres, però el número tres ja sabem que té càrregues poderoses).

 

Des del desert i la noció d’oasi tremolós dels ulls.

Des de les lliçons de l’arbrat que piga d’alleujada el sender.

Amb el rierol intacte entre el senillar i els fems.

Amb el plany que transfigura la quietud de la seguida.

Des de la salabror de la mar que desborda la pàgina.

Amb la traçada cendrosa i la intuïda del diamant.

Des de la renascuda fugida als epitelis de la infantada amar,

amar amb abolida biografia la lluminositat destrenada.

 

Dilluns, 25 de desembre de 2017.

Despert a les nou tocades. L’oratori nadalenc de Bach a la gramola. Les arquitectures del mestre de capella de Leipzig posen ordre en qualsevol panera revolta.

En un ramell de somni apareixia el cantautor Miquel Pujadó posat com en alguna mena d’encontre o congregació en un ampli i lluminós auditori, en ambient excitat i caòtic de tràfecs assajants. Em deia quelcom amb la seua veu de càlids greus, però no l’entenia. Potser un any o altre aconseguiré que el programen en una activitat o altra on a vegades fins em fan cas en les assessories. Pujadó és un pencaire colossal. Desplegat en diverses activitats teatrals, literàries i, no cal dir-ho, musicals, amb la guitarra a la mà i la llibreta al butxacot es recorre les geografies del nostre àmbit i diverses d’internacionals –sobretot de la francofonia- en roda continua. Com passa amb tants i tantes coses, no és valorat i mimat com caldria. En aquest sentit som uns pobles molt desgraciats i empobrits. De l’escola brasseniana, al trobador terrassenc sempre paga molt la pena d’escoltar-se’l. Potser la seua aparició en la serpeta absurda d’un somni vol recordar precisament això, que he d’empentar més per aconseguir que forme part d’una programació literària on a vegades fins em fan cas en les recomanacions.

Escrivint una mica al matí. Forn a mig gas. Dinar complit. Fartanera de gamba roja i altres llepolies marineres. Sesta de panxa plena. Celebració heterodoxa del mite literari. No en vindrà d’un. Potser hi ha més atansada al moll seriós i exigent de l’evangeli del dia en una cel·la, on hi ha tancat un innocent, que en segons quins ballets d’oripell i bàcul poderós. Es nota el pas de pardal en els telons crepusculars.

Mirant documentals d’animalons del món.  Seguint els óssos polars, o arribant al delta exhaust del riu Colorado amb les precioses filmacions del canal National Geographic, només espatllades per la dèria de voler posar un fil narratiu antropocèntric, i a vegades ben infantil, d’una veu o altra.  Per postres, una pel·lícula –l’enèsima- basada en un relat detectivesc de Conan Doyle. A la versió modernitzada li han afegit acció trepidant, però no ho desgracien del tot. És el relat on Conan Doyle estimba Holmes i Moriarti per un penya-segat, quan intentà liquidar el personatge que l’absorvia, però, davant les multitudinàries protestes dels seguidors de la sèrie –que es donava per entregues al periòdic-, el narrador va haver-hi de ressuscitar-lo. Recordo unes narracions, que no són de la sèrie de l’inquilí morfinòman de Baker Street, formidables. Com la Christie, l’escocès participà en diverses congregacions espiritistes. Potser l’afició li donà el vaporós ressort per fer retornar Holmes dels abismes de la mort.

Llegint també notes dels diaris de Piglia fins al son apegalós. El planeta argentí de la lletra és ple de tresors sumptuosos. D’acord amb la manera d’entendre la juguesca de Piglia, tot i que li discutiria alguns serrells on, fugint preventivament de qualsevol sentimentalisme o sacerdoci, potser incorria en superlatives gelors de laboratori.

 

Remirant documents relacionats amb el gran Álvaro Cunqueiro, que revisito en aquests dies de resines melangioses, he trobat que, quan dirigia amb proverbial desgana “El Faro de Vigo”, s’inventà una secció esportiva on predeia els resultats dels partits de futbol, amb l’ajut d’una baralla de tarot. Desconec el nivells d’encerts en els pronòstics. Era un tipus divertidíssim. Feia en el periòdic –en tots els que col·laborà- peces d’alta orfebreria literària amb els seus infinits rejocs imaginatius. El seus reculls d’articles tenen la mateixa potència i qualitat que els altres llibres. En l’etapa del “Faro”, quan als maquetistes els hi quedava un buit li ho feien saber al director, el qual, com qui es menja un préssec o una vieira gratinada, composava, ajustat a l’espai, una peça, a vegades en vers, preciosa i carregada de mitologies d’arreu ajustades a la incerta i plàstica realitat gallega.

 

Mentre el lloaven a còpia de gastats arquetips –amb redones incursions en la cursileria- en un reconeixement municipal, el pacient saberut badallava. Una elegant protesta sempre a l’abast.

 

És tan fàcil la discòrdia, que eludir-la suposa sempre un fondo esforç cultural.

 

Entre el poc i el massa és mala via per als esperits creatius. Cal arriscar sempre. Estimbar-se cada vegada millor, com recomanava Beckett.

 

Si n’hi ha de vida riquíssima a les perifèries dels cànons!

 

(Epitafi entrevist en un cementeri nòrdic).

Tot i no entendre mai del tot les regles del joc ni els seus amagats, ho intentà.

 

Dimarts, 26 de desembre de 2017.

Sant Esteve, màrtir. El dolorisme com a resultat d’exercir la bonhomia desinteressada, o com a resposta obtusa, primària davant la bellesa. Som una espècie sinistra, que no té remei, la majoria de vegades.  Alçat tardet. Les cotonoses pereses guanyades. Uns àngels bufadors –galtes colrades- a l’atri de l’ensonyació tòpica, mentre remous el cafè i caragoles el cigarret perfumat de la possibilitat de la seguida.

Luciano Berio a la gratificant gramola casolana.

L’experimentalista recollí cançons populars i les repensà en la seua sala de joguets vitalistes amb arranjaments de vitralls nous. Són les peces que m’acompanyen la matinal. L’avantguarda conscient, lligada als millors vernissos clàssics europeus. De Berio en vaig parlar alguna vegada amb Carles Santos. Crec que l’actitud i la paleta de l’italià li donà pistes aprofitables, complicitats agermanades, al de Vinaròs. Així li ho vaig expressar un dia, tot passejant pel port, i li vaig notar certa abrupta incomoditat, com si hagués trepitjat un estrany vedat o altre; es posà a la defensiva i canvià de tema. No cal tenir l’oïda alineada en freqüències privilegiades per adonar-se’n de com dialoguen perfectament moltes peces d’un i altre, sobretot les fiades a les veus humanes. Una altra vegada vam discutir per unes guitzes seues –no musicals- a Raimon, que trobava força injustes. La resta de trobades amb l’autor de “La nit americana” foren cordials, divertides, plenes de lliçons per a mi. Aquests dies van retornant al magí. El recent enfonsament irreparable de la seua enèrgica barcassa és un viu remolí magnètic que fa girar la llanterna màgica.

Solet lívid en els finestrons del pany de món per on trepitgem. Escrivint, apartant a manotades les recremades carrosses funeràries que en aquests dies dringuen amb insistència embafant pels caminets dels endins. El no-ésser només es pot pensar des de l’ésser. Una obvietat que cal remarcar-nos de vegades. Totes les burxades en l’obscur callat són remenades de vius, freqüentment condicionades per l’alçària de les pors particulars i compartides.

En aquestes hores agredolces molts s’adonen, per un reportatge en les notícies, de la quantitat de soledats contra les cordes que hi ha pels nostres carrers. Se’ls topen en les circulacions quotidianes, però no els noten, no els veuen. L’empatia va molt cara. Sortosament resten pells capaces de respondre amb els diàfans estadis del dret a la dignitat per acompanyar-les des de l’horitzontalitat solidària (la caritat és enutjosament vertical). El triomfalisme oficial amb els grans números interpretats al gust, en un sistema cada dia més despietat, sabent fefaentment el que de veres hi ha en els entra-i-surts a peu pla, és d’una enorme obscenitat.

Migdia tranquil. El segon episodi de les atipades (prou controlades, en realitat). Canelons i més gamba roja (gamba argentina, a preu més assequible, potser més partidària de les aigües de  Roberto Arlt que les dels nòrdics llacs de Jorge Luis Borges).

Escapada desemboirant a Barcelona. Un pensat i fet. Passejada pel barri gòtic. Molts rastres del que s’ha viscut políticament els darrers mesos. La intensitat i magnitud del viscut fa la sensació de que han passat anys. Ambient agradós. Un contacontes per a la xicalla a la plaça Sant Jaume, sota els para-sols pàl·lids, amb figures retallades, del betlem municipal (gratuït, estúpid, glacial). Begut un refresc a la terrassa de l’Ocaña, a la Plaça Reial (clavells rojos a les taules). El lliscós retrat intermitent d’una època trencadora, que es va diluint en la boirina. Desemboquem a La Rambla de les Flors. Molta policia arreu, amb armes curtes –que en diuen en l’argot. La mica d’humitat clàssica barcelonina a l’ambient, però un fred suportable. Fet, sense cap premeditació, el recorregut, en sentit invers, del vehicle criminal dels atemptats de l’agost, des d’una mica més avall del mosaic de Miró. L’irònic triomf aclaparant dels monogràfics sobre Gaudí als quioscs (tan atacat com fou pels seus coetanis). Mirat una estona un espectacle de llum, música i aigua, a Plaça Catalunya, amb els rajos de les fonts fets uns sincronitzats ballarins gegants. Ben ideat, l’espectacle, amb música clàssica i nadales amb arranjaments diferents. Públic familiar, relaxat. Tortells florals al monument, horrorós, de  Subirachs, dedicat a Macià.

Desfem la via. En ser al cau encara em remiro – hauré vista unes quantes vegades la trilogia- la tercera part d’El Padrí, de Coppola, que dóna un canal cinèfil. Penso en Mario Puzo, l’autor de la novel·la, i en Sciascia, que també s’ocupava en moltes narracions de l’entramat de poders amb doble cara i poc escrúpol.

 

Periodistes amb llacunes insondables fent el paper que al segle XX feien els intel·lectuals una miqueta seriosos i pensaires. Les substitucions a còpia de succedanis amarats d’espectacle dominen en la majoria d’àmbits.

 

Poques vegades l’aparença de les coses té massa a vore amb la veritable substància de les coses. La frase feta més falsa és aquella que sentencia que “les coses són com són”, com si els contextos i les èpoques no les pintaren amb múltiples variables possibles.

 

No s’acabaria mai de corregir. Cada mínima modificació obre noves perspectives. Abandonem, no rematem. El carrusel no s’aturaria mai i pararíem bojos. El fet d’intentar-ho hauria de ser tota la compensació esperable.

 

Criats en una societat reprimida i repressora, freqüentment hem hagut de dissimular l’enginy, l’habilitat o el talent, per no ser cosits del tot per les sagetes escarnidores. L’interioritzat exercici, ajudat per la benefactora timidesa, ens ha servit també per transitar pels conductes freds de l’ofici (els càlids són la pura soledat capficada). Al final, la insidiosa batxilleria ultralocal i el vals de mones egotistes del gremi s’assemblen més del que sospitàvem quan creiem en parnasos de saberuts bonhomiosos amb llargues barbes blanques.

 

 

Campanya pels drets lingüístics