Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc d’@IgualJosep

Plàncton. El Bloc d’@IgualJosep

CnossoCretaigual2018Dimarts, 9 de gener de 2018.

Tel rogenc, misteriós, callat, en la primera ullada. Amb resolució indecisa del subtil arquetip que corda els botons del firmament després, i un dèbil sol hivernal en les hores guanyades. Gelor humida a les filatures de l’aire. Els canvis sobtats de temperatura, que ens agafen a contrapeu i ens reconstipen.

Tramesa aquesta llibreta. Cafè pensant en la Santa Maria de les novel·les d’Onetti. “Sé que no sé escriure, però escric de mi”, deia l’uruguaià. Si ell no sabia escriure, qui en sabrà? I escrivint d’un, que en poden ser molts, es pot fer llarga i bifurcada sendera.

Llegit un paper sobre Elena Fortún, la creadora del personatge infantil Cecilia, un esperit torturat per la seua època de repressions, perduda en una identitat sexual només assumida en l’hivern del seu trànsit, captiva en un matrimoni esclavitzant, exiliada a l’Argentina, apadrinada per Borges per poder exercir de bibliotecària,  republicana abeurada en els plans educatius alliberats (ona Giner de los Ríos), escapçats per la guerra civil. Mirat un altre article, sobre Hugo Ball, el dadaista del Cabaret Voltaire, que deixà uns diaris interessants. D’aquella sembrada encara en collim codonys.

Missatges engrescants de lectors de “L’incert alberg” i d’aquesta llibreta. Brins amables de ginestar espontani, que potser conjuren la completa desesperació. Els marges dels retorns lectors s’han escurçat molt amb els cucs cibernètics. El que fa anys podia tardar un any o dos –o deu- ara es pot donar en setmanes. Potser el més significatiu dels darrers missatges és que són de diguem-ne lectors purs, no arriben d’esperits del gremi. Que a algú o altre li faça companyia una de les botelles que llencem al mar és gratificant.

Encara perdura en moltes ànimes la dèria de que els escriptors i escriptores han de ser punt menys que uns sants. En cap cas hi ha aqueix vot indefectiblement lligat al ram. Un lleuger repàs per les contrastades biografies dels animals de ploma ens donaria predominantment el resultat contrari. D’algun parterre més o menys romàntic deu provenir la pensada.

Dinat d’hora. Estirada breu. Amb la mare abans de les quatre, a l’hospital. Ma germana d’auxiliar d’acompanyaments –amb coneixements mèdics afegits. Cafè amb ella, mentre esperem –dues hores i mitja- en una granja. Ancians que repassen xafarderies i senyores que riuen amb les empleades. Conversa sincera i de fondàries. Em fa saber algunes morts de coetanis coneguts (una rastellera impressionant). Quan surt del quiròfan, pel propi peu –anestesia parcial- amb l’ull tapat aparatosament, la mare està marejada, de l’anestesiant i de que va dejuna, per indicació mèdica, des de primera hora del matí. Enmig l’atabalada del tràmit, ha tingut la pensada de portar-me mitja dotzena d’ous, dels que li dóna la bona gent canareva. L’anècdota sentimental de les maternitats incansables, que empapussen la llocada, ni que estiguen a una passa de ser en mans dels cirurgians. En prendre comiat deixo els ous al cau i faig cap a l’estació d’autobusos. Humitat geladora. En el vehicle cap a Tortosa, a la parada de l’Aldea pugen tres individus que potser han treballat al camp amb fems, o que fa dies que li guarden distància a l’aigua i el sabó, i el tancat amb rodes es carrega desagradablement, a frec de nàusea. Arribo mig marejat a Tortosa.

A l’hospital –dia d’hospitals, programa esgotador. El trasllat a planta del germà de X. Res a vore amb la qualitat del box de la UCI, paraments més ajustats a les enxubades tercermundistes i a la retallada de personal i mitjans. L’equip del torn de nit, amb un metge de guàrdia despistat, que improvisa maldestrament, i la infermeria prenent-s’ho tot amb una passivitat increïble. Mos a la cafeteria, una porció envidrada de truita de patata i un refresc sense sucre. És desolador calcigar els intestins laberíntics –el pla Cerdà no ha triomfat massa- d’un centre mèdic en la nocturnitat, buscant alguna porteta d’eixida per fer unes pipades de tabac que rebaixen la sentor de desinfectant i el cru espectacle de congèneres que sofreixen (quan la nit expandeix les seues tenebres, els malalts creixen de llur dolor, ja ho deia el clàssic). Al butxacó de la trenca porto el volum trenta-nou de l’obra completa planiana, l’intitulat “El viatge s’acaba”, on el prosista es fa la seua pròpia necrològica (“Un infart de miocardi”). L’editor Vergés i Pla sabien molt bé què es feien: un volum d’obra completa que es pot transportat al butxacó (paper bíblia, el roig bordeus –escollit per Pla- a les cobertes, amb la sobretapa en blanc ensobrada en un embolcall de plastificat resistent) és un perdurable encert. Pres un “capuccino” d’avellana, que ofereix la màquina del soterrani del centre. Una densa llepolia prou aconseguida (ignorava que existia el beuratge). La màquina pregona que és producte comprat al comerç just.

Al cau a la una de la matinada. Llegeixo, al llit, unes pàgines de Piglia. L’improductiu cansament de les hores hospitalàries en funcions de visitant. Perdut el ritme de faena escriptaire dels darrers dies, una molèstia que em posa una mica de mal humor per dins, però que procuro que no es traslluesca ni paguen els pròxims. Desficiós com el pianista que no ha fet els exercicis del dia.

El Tolstoi octogenari, mirant-se un sabater destre adobar unes botes, o un llaurador semblant en el compàs precís de la lluna propicia, pensava que ells sí que eren intel·ligents i que ell –una de les potències narratives més impressionants de tots els temps- havia fracassat en la seua aposta vital. A escala, guardant totes les distàncies prudents i respectuoses, és una sensació que ens visita freqüentment a tots els qui hem sacrificat tantes coses per atendre una vocació creativa o altra. La insatisfacció permanent és la mare dels ous assegurada en aquestes juguesques endimoniades.

Dimecres, 10 de gener de 2018.

Alçat a les nou. Dormida potable. L’error de posar la ràdio: Rodrigo Rato, en compareixença parlamentària, amb to de “far-west” economicista, ofès perquè una diputada el titlla de polític delinqüent i altres veus aforades de mafiós (significativa – i cínica- clatellada del representant del P.P.) Canvio de canal i apareix Telemann, un guany substanciós.

Més missatges lectors –agradables. El cafè amb llet, organitzant una altra jornada alterada, sense la monotonia dilatada que em lliga positivament a l’escriptori. En les estones mortes de les sales d’espera, de les estacions del cotxe de línia, vaig pensant en els brancatges que van bastint els propers tres o quatre projectes llibrescs. Tinc els títols decidits, detall que ajuda molt a saber quins materials van a cada carpeta. També, si se m’acut alguna idea, l’anoto en una llibreteta vella, que dorm per les butxaques de les jaquetes (jeroglífics a vegades difícils de desxifrar, quan els remires). Cabòries que ajuden a anar tirant en els propòsits nobles enmig d’una societat on cada dia fa més fred, pel que fa a humanismes, pensament i creació. El desgavell de la rutina profitosa m’irrita. Quan les interrupcions fan un discurs alternatiu, rebots d’interferències, sobre el que tenim subjectat amb les agulles que creiem convenients.

Amnistia Internacional em tramet informes i demandes per posar la firma en una queixa o altra. Des del seu posicionament impresentable amb els presos polítics i els exiliats, que el seus reports em resulten sospitosos de la mateixa parcialitat amb la qual resolgueren abstenir-se’n negativament, quan se’ls hi demanà el posicionament aleshores. Les decepcions ragen a pleret en aquests temps en que els camuflatges de les suposades ambigüitats ja no tapen res.

Una estona de juganera creativa tot fent un collage amb reclams comercials dels periòdics que, disposats d’una certa manera, construeixen un altre discurs. Un rampell dels que fan riure sol, i potser d’un mateix. El participo en les pàgines d’autor (l’entaforo més avall). Un acudit per als seguidors, amics i saludats.

En un passadís de l’hospital de la Cinta ens vam trobar una estampeta plastificada, amb les mides un pèl més gran que les d’un segell, de Sant Martí de Porres, protector dels malalts, segons el mateix cromo, il·lustrat amb un dibuix acolorit del sant –un rostre jove, amb faccions de trets africans, vestit amb hàbit i sostenint a la mà dreta, creuada sobre el pit, un crucifix de fusta. Buscant rastres biogràfics, coneixem que era fill d’un dels colonitzadors del Perú, natural de Burgos. Nasqué el 1579  i morí el 1639. Fou dominic. Al convent de Lima on entrà feu les faenes més humils d’intendència i manteniment cenobial. Tenia traça en el tracte i la curació dels malalts i en l’assistència dignificant dels pobres, que en nodrides filades fervoroses el visitaven. Entre els seus miracles hi ha bilocacions, misterioses llums que l’acompanyaven i cures de casos desesperats (també efectives en les bestioles). Finalment fundà un asil per l’acollida i formació d’orfes. Segons les cròniques fou amic de Santa Rosa de Lima. Segons l’estampeta trobada la seua jornada de celebració en la cristiandat és el tres de novembre (data de la seua mort).

Lasanya d’espinacs per dinar. La cuina ràpida de la desconjuntada de plans del present. Detectats filets ridículs i pretensiosos d’alguns ximplets gremials emetent pirotècnia de bombos mutus. Espectacle llardós del que mai no n’estem prou apartats. Un dia o altre algú o altre, rigorós i crític, els farà cas als reclams cridaners i insistits, es mirarà què fan, i potser vindran els plors (o potser no, perquè són tan inconscients i limitats que sempre troben coartada i refugi en noves foteses).

A les quatre sóc a l’hospital ampostí. Problemes per trobar aparcament de ma germana, que fan que ma mare es pose nerviosa, perquè si no arriba tres quarts d’hora abans a una cita mèdica, considera que fa tard (alguna cosa he heretat d’aqueixa impuntualitat precipitada). Anem avui a la planta baixa. Diverses persones amb l’ull tapat, un floc alb de benes i esparadrap transparent ocupant mig rostre. L’especialista enllesteix lleuger el tràmit revisionista.

A les cinc faig cap a la cafeteria italiana de l’Avinguda de la Ràpita. Trobada amb la pintora Pilar Pisa, que em fa triar entre tres puntes seques d’una sèrie sobre detalls de la flora deltaica. Un lirisme amable, amb cert ressò de dibuixos orientals. Rep classes de gravat a Barcelona. M’explica la pèrdua en accident del seu fill i els recents brots de demència del seu marit. Dona animosa, a pesar dels revessos dramàtics. Em comenta Joyce, l’Ulisses, nogensmenys, amb afinat criteri, i també em parla de Carles Santos, a qui va tractar una mica mitjançant uns amics vinarossencs. S’ha comprat un exemplar de “Uomo qualque”, que em diu que li ha agradat, com li agraden les cançons –que també li han arribat amb algun resultat sensible a la seua filla. Estona agradosa. Pres un cafè –la seriositat italiana fent cafès no recremats. Reculo al cau. Puc arreglar una pàgina i fer part d’aquesta nota. Tanta bellugada, els darrers dies, em destarota els plans. A l’estació d’autobusos. Penso en la tècnica narrativa, expressada per Piglia als diaris, sobre un narrador que de fet és un dels personatges inserits en la trama. Res de nou, evidentment, però gens fàcil de fer bé.

Més ració hospitalària. ¿A quin déu oferir aquests sacrificis de visitar i animar els malalts, quan no som dels partidaris de l’optimisme efervescent davant l’ardu ofici de transitar per aquest univers bell i absurd? La relativitat del temps queda grosserament explicitada entre les parets dels centres mèdics. És d’una petrificada desficaciant, esgotadora. Per als malalts els minuts s’espesseixen angoixosament. Queden aparcats de les dinàmiques de fora, relats llunyans, insignificants davant l’egoisme recaragolat del cos tocat; el món minúscul, apamat, rutinari, que fa no-res travessaven sense ni pensar-hi, ara s’ha tornat incert, remogut, perdut de la seua usual i perfecta bava de caragol. Estar malalt és entrar en una inactualitat sorda, quedar a contrapeu, vore de prop el ulls decaiguts de l’engolida de l’oblit.

La broma de dos escolanets de la catedral de Santiago de Compostela els costà una nit al calabós en les proppassades festes nadalenques. Se’ls acudí carregar amb quilo i mig de marihuana el popular Botafumeiro, que, en no ser any jacobeu, només gronxa per celebrar l’epifania del messies. Diversos testimonis asseguren que els assistents a l’ofici aromatitzat eixien de la celebració més contents i fraternals que d’habitud. Els dos escolanets trapelles quedaren finalment alliberats sense càrrecs, però han estat expeditivament inhabilitats per tornar a exercir d’ajudants de missa.

 

“La vida secreta dels Duaners Sense fronteres” (novel·la gràfica d’Eudald Santesmases, natural de Santa Margarida dels Sargassos).

 

(Estructures d’estat civil. Un collage)

Clínica Psicoanalista.

Balmes, 37, 2º 1ª

Barcelona

 

La bugaderia express.

  1. Sant Cristòfol, 116.

Amposta.

 

Lampisteria Salvador

Avinguda Pelegrina,  94.

Vilafranca del Penedès.

 

Shakespeare and Company.

37 Rue de la Bûcherie. París.

 

Dijous, 11 de gener de 2018.

Aquesta cosa tan fràgil que és una vida, tan difícil de fer-la anar equilibrada fins a l’acabament.

Mercè Rodoreda.

 

Alçat a les vuit. Espessor i cansament de fons. Bach a la gramola (altar major). Fugint de la insalubre tralla política de la ràdio. Anem perdent bous i esquelles, però hi ha masses que aplaudeixen i secunden el programa. A l’estafa transicional se li han corregut tots els maquillatges. L’os pelat desprèn l’aire viciat del resclosit i la reculada orgullosament tramposa.

Matí desempallegat per pensar, escriure i revisar materials. Una narradora tarragonina em demana si li presentaria la darrera novel·la. No sé dir-li que no, tot i ser cada dia menys lector de novel·les. No cal arribar a l’extrem planià de pensar que qui després dels quaranta encara llegeix novel·les és un cretí, però la veritat és que la majoria que es fan en la contemporaneïtat pròxima m’avorreixen prou. La fórmula imposada per certes agències,  comprada per tants impressors, és tan previsible i plana en la seua gola comercial, en la majoria de casos, que no ho pot ser més. “No es fan presentacions ni pròlegs”, tenia penjat, en cartellet de gravetat funcionarial, un autor a la porta de la seua casa camperola i silent. Hom no sap imposar la regla. És curiós que, tot i que en determinats grupets –ànimes caritatives del pati veïnal batxiller que som- m’han penjat certa fama de rondinaire antipàtic, hi ha col·legues que em demanen tranquil·lament, sense témer rebre cap irada invectiva d’ogre desbocat, la col·laboració en l’apadrinament d’una seua aventura o altra. Conec poc la novel·lista que sol·licita el servei auxiliar en una presentació. Amiga d’amics, hem coincidit en algun sarauet o altre a Tarragona (el darrer Sant Jordi, per exemple, i en activitats a la llibreria de La Rambla). Fa la impressió de ser una dona de caràcter (¿és possible no tenir-ne per persistir en els sotracs i humiliacions del ram?), amb les idees prou clares de les realitats que ens han tocat. Farem el paperet encomanat, serà pel març, a punt de les tebiors primaverals –si el clima no es posa excèntric, com sol fer-ho darrerament- i ja estarà complit l’encàrrec. En enllestir, ens prendrem un got de vi –o un refresc innocu per al fetge-, tornarem a les nostres soledats i tal dia farà un any –o cinc.

Més de dos-cents morts en naufragis de closques de nou precàries, al nostre mar, en només els deu dies que portem d’any. La indiferència dels líders europeus (o les inhumanes ordres donades per negar assistències bàsiques, de retorns en calent, i fins metrallades dissuasives en la foscor de les aigües fredes, segons expliquen els cooperants), ens dóna la dimensió exacta del club sense ànima on som clavats.

Em fan una proposta des de la fundació d’una editorial valenciana, per un llibret no venal, que es donarà amb els periòdics i es repartirà per les biblioteques. Es tracta de fer alguna cosa, una vintena de pàgines, més o menys creativa, amb el producte estrella de les terres benicarlandes. Tota una sorpresa. Les agudes ironies de la vida, quan més marginat o obviat sóc en tantes programacions i bulls de la vila nadiua, s’ha donat el cas de que em pot tocar fer una mica de prosa a partir del conreu, les propietats culinàries –i  les favorables a la salut- de la carxofa. De carxofes fins n’he collides, en colla feinera a destall, enravenat de fred, amb un ganivetet a la mà dreta i un cabàs penjat del braç esquerre, i en sóc consumidor fervorós. Ara es tractaria de collir-ne una altra varietat, la de paper. Ja vorem què se’m pot acudir, si me’n surto. Tinc poc marge de temps per refusar o acceptar l’encàrrec. El termini de lliurament és molt estret (a primers de febrer hauria d’estar llest). Amb el conglomerat editorial que ho proposa he estat a punt, diverses vegades, de fer alguna cosa, però mai no s’ha concretat res. Ara es presenta aquest curiós afer, un encàrrec exigent, i amb presses, molt mal pagat, per variar (amb un parell de “bolos” de música de ball guanyo el mateix, sense tants maldecaps). L’edició és una piràmide invertida, al pic de sota hi ha el coll de l’autor. Quan més hi penso, més dubtes em genera la proposta, que em talla la seguida de preparació d’altres materials. En resum de comptes, una cabòria per anar rosegant en les properes hores, que tampoc són netes, perquè he d’atendre diversos fronts. Tot plegat, una amb deu, que diuen al Delta; o aigua pel pallol, que deia l’avi mariner.

Amanida i una hamburguesa vegetal per dinar. Les notícies: les mentides oficials i les fotocòpies recremades dels mitjans. El “Financial Times” parla extensament de l’exili del president Puigdemont (millor informats que tantes capçaleres peninsulars), i no diu que estiga fugat o que siga un pròfug, terminologia inventada per la premsa alineada, reiterada per tants lloros interessats i fins per gent de bona fe i mala informació. També els ministres el titllen de fugat de la justícia, tot i que l’ordre europea d’extradició fou enretirada. La causa general contra els independentistes supera totes les línies sense compliments. L’advocat del president, Jaume Alonso-Cuevillas, s’exclama per tanta invenció sobre la realitat del codi penal, però la seua veu és ofegada per la gran tralla persistent i venjativa.

Sesta breu. Puc arreglar un parell de pàgines després. L’encàrrec carxofer proposat m’ha destarotat la calma i la seguida. Agraeixo el detall de que confien en les meues prestacions per resoldre’l, de que em consideren de les millors plomes vinculades a Benicarló, entre les dotzenes de rutilants que n’hi ha i que podrien engiponar satisfactòriament un artefacte com el que volen. L’extensió, una vintena de pàgines, és de les incòmodes de veres: un relat llarg, aproximat al conte a la manera nord-americana, sense arribar a la “nouvelle”. Un format difícil d’equilibrar. A més, el text no pot tenir gosadies descriptives ni provatures, ni grans calats de conflictes temàtics, perquè va destinat a un públic mitjà, o del que llegeix poc, perquè els llibrets formaran part d’una campanya d’estímul lingüístic, amb més o menys participació pública en el muntatge. Un altre detall és que imposen formes i lèxic de les comarques centrals valencianes (les de les comarques del nord es veu que poden generar urticàries de politiquets cretins o vés a saber què). Una carrera d’obstacles, i a resoldre en dues setmanes. La veueta interior assenyada diu de deixar-ho córrer, que li ho passen a un altre, però l’agosarada ja conjectura escenaris i possibles personatges. Quines cabòries més estranyes. La meua bipolaritat – vella coneguda- davant aquests negocis ruïnosos és emprenyadora. Genialitats com la de Simenon resoldrien la cosa amb una asseguda, entre una partida de petanca i la següent. Però les particulars limitacions van a una altra velocitat. De no estar l’element de la ficció pel mig– i tan estabulada de condicionants- faria via més ràpidament. Fent l’escaleta d’un parell de possibles fils narratius –susceptibles de ser relligats- per a la cosa m’encanto i em toca córrer per arribar al cotxe de línia. Fred humit, que grata els pulmons, als carrers. En les balustrades dels núvols querubins ajocats arrauleixen el cap sota l’aleta.

La visita hospitalària. Millora notable del germà de X. Un senyor romanès al llit veí, que ens dóna conversa i ens demana ajuda per incorporar-se una mica i poder sopar. Ulleres ovalades, rostre redó de pell rosadenca, cabell curt, canós, enriolat, irònic amb la seua situació i els serveis hospitalaris. S’expressa amb un trencadís aiguabarreig de castellà i català. Sembla tot un personatge (¿potser està superant cert  alcoholisme?) Penso en els diversos autors romanesos que he llegit. Davant els panorames depriments de les habitacions potser pensar en Cioran afegeix excessiva amargor als escarnis de la vida. En l’eixida per fumar, trobat un músic fincat a l’Aldea, que vetlla sa mare. Em parla de Hendrix, de qui està traient un tema per al seu grup, de que s’ha llegit “Músic secundària” (es veu que l’ha xalada) i em torna a fer saber que li agrada com composo les cançons.

Una estona més a l’habitació de la tercera planta. Llegeixo unes pàgines de Ricardo Piglia (anuncien reedicions de títols seus descatalogats). Retornen una i altra vegada les especulacions sobre com resoldre –si accepto l’encàrrec apressat i estabulat- la narració de la carxofa benicarlanda. Potser el millor, al capdavall, seria renunciar-hi, que li proposen a algú altre del terreny, que fins els pot eixir regalat, estalviant-se la retribucioneta garrepa (sempre és la meitat – o menys- del que veritablement valen aqueixes delicades faenes). Hi ha qui amb vore el seu nom imprès i eixir en una foto o altra ja està més que recompensat.

 

-¿Y qué hora es?-decía Ricardo.

-La de no preguntar qué hora es –contestó Zacarias.

Rafael Sánchez Ferlosio (“El Jarama”).

 

Els prejudicis i complaences que ens han inoculat, en una altra cultura en serien uns altres. El raonament és tan elemental que no caldria recordar-lo. Però som en verals on les obvietats es neguen amb una facilitat feliç.

 

La simpatia espontània, no professional, no tarifada, va cada dia més escassa. Detalls de l’ermàs que l’esmolat sistema dominant va deixant.

 

El “fast-food” de tants espais culturals televisius. Píndoles superficials, desactivant continguts,  actituds serioses, presentar-les com a espectacle perfectament enquadernat i esterilitzat, com a manietes d’esperits inofensivament excèntrics i marginals.

 

Amb dir flama no es crema la boca.

(Refrany sefardita).

 

La banalitat presenta portes obertes, a tot arreu, que menen a la malvestat presentada com a solució carregada de sentit comú.

 

-Ets reconegut en la teua terra?

– No, però no és res personal, ho fan amb tots, tret d’alguna recomptada excepció –que confirma la regla.

 

Divendres, 12 de gener de 2018.

Alçat a les nou. Dormida regular. Lentitud espessa. El cafè revifant. Telemann a la gramola. Donant-hi voltes a l’encàrrec arribat ahir. Potser no paga la pena ni intentar-ho. Em destarota tots els plans. En aquests moments em puc permetre renunciar als quatre cèntims recomptats de l’encàrrec i curar-me en salut, perquè a Benicarló, tret d’una minoria d’esperits, m’estimen poc, i potser encara hauria de suportar vés a saber quina cossa o carallotada a l’eixida del llibret.

Anit, en una televisió hospitalària engegada–que funciona a còpia de posar-hi euros- vaig mirar-me, sense opció d’apagar-la o canviar de canal, un informatiu d’Antena tres, on la manipulació falsificant de les notícies sobre Catalunya que practiquen s’eleva a nivells de demència rabiosa. Fins les dades neutres són revirades per colpejar el sobiranisme. Periodisme, si se’n pot dir, de trinxera, perfectament alineat amb el discurs del govern Rajoy i els seus cors i danses (cada dia amb més base i to autoritarista).

Solet hivernal, potser subjectat pel gest hieràtic de la buguenvíl·lia del pati (qui sap si les menudalles líriques ajuden en els contraforts de les lleis còsmiques). Per l’enrònia- quins incòmodes canyarets no buscats se’m plantegen a vegades!- de l’encàrrec de narrativa carxofera tinc l’assemblea d’ànimes reunida i discutint. De fer-ho, el text no aportaria res a la mena de coses que dono darrerament. Una historieta forçadament plana, més o menys bucòlica i favorable a una denominació d’origen no m’engresca res. El comandament principal es decanta, a les dotze i tres minuts, per deixar-ho córrer. Alhora, una partícula insurrecta, d’instint professional, va farcint l’escaleta dels guionets possibles. Uns despropòsits que em posen nerviós.

Caldo de pollastre i amanida per dinar. Poca gana, desacostumat a dinar tan enjorn. Sesta breu. Contestant correus i arreglant pàgines després. Emprenc el periple cap a Tortosa al capvespre. Taronges aquosos i un fil tènue de rosadenc, núvols compactes, foscants  i desgranats en icebergs grans sobre els cims del Montsià.  Trec el bitllet, i, mentre espero al porxo de l’estació, tocant meu sento els crits guturals d’un jove, em giro i el veig com fent una dansada ralentitzada, mentre segueix xisclant cavernosament. Creia que feia una broma retransmesa a través del mòbil il·luminat, que sostenia amb la mà esquerra enlairada. Però, de sobte,  fa un gir sobre ell mateix i cau desplomat, colpejant-se l’esquena en una escaleta d’accés que hi ha, lliscant finalment al terra pla i llis, panxa enlaire, amb un abrupte sotragueig espasmòdic per tot el cos. Per un dècima de segon penso en l’insecte Samsa, de Kafka, potes enlaires (quines ocurrències!) Escurço les dues passes que ens separen. Té els ulls desorbitats i les convulsions no s’aturen. Em fa l’efecte d’un atac epilèptic o cosa semblant. S’acosta un altre xicot jove i entre tots dos el girem de costat, tot i que no treu res per la boca, tret d’una remugada indesxifrable. Fem trucar a emergències a la xicota del despatx de bitllets de l’estació. Es forma un rotgle de gent. Amb el xicot solidari i un altre company seu incorporat li posem una jaqueta sota el cap. Sembla que mig retorna, però no es pot aixecar ni ens respon. Li diem que es quede estirat. El seu cos està molt calent i els ulls estan entelats i enfosquits. El xicot atent que m’ha ajudat apunta que potser no és res epilèptic, que podria ser la ingesta d’alguna substància estimulant i d’un episodi d’al·lucinades. L’ambulància d’emergències tarda un quart d’hora en arribar a l’andana dels autobusos. L’ajudem a aixecar-se a poc a poc, sostenint-lo per les aixelles. Els dos operaris de l’ambulància l’internen al vehicle de color groc amb les intermitents llums taronges engegades, però sense cap udol de sirena. Tot això s’esdevenia enmig un flux de viatgers que arribaven amb un cotxe de línia o n’esperaven un altre. Tret del xicot que m’ha ajudat, i un seu company, que ha prestat la jaqueta com a coixí improvisat, l’altra gent ha guardat una distància encuriosida, però inactiva. Quan marxa l’ambulància arriba el meu bus. El noi assistit no deu tenir ni dinou anys, vesteix una armilla folrada, gruixuda, plastificada, porta els cabells rapats, tret d’un crestall central tenyit de ros. Potser el que ha apuntat l’altre xicot sobre una droga o un beuratge fort (absenta?) tinga més possibilitats de ser el mal, que no l’atac epilèptic que he barrinat a primer cop d’ull. Li hem pres també el pols, quan les convulsions s’han calmat una mica, el tenia lleument accelerat, i hem intentat tranquil·litzar-lo. El mòbil que li ha caigut a terra l’hem posat a la butxaca de l’armilla. Pensant-hi després, ja assegut al bus, en com he reaccionat, em quedo parat de la sang freda i de l’aparició de certs coneixements –dorments- de primers auxilis, que se m’han activat immediatament. El contrapunt irreal, com ficcionat, dels imprevists de la realitat quotidiana.

En ser a Tortosa, la visita hospitalària al germà de X. Va millorant. Penso en el xicot atès a l’estació. Suposo que a urgències l’hauran estabilitzat. Els darrers dies vaig una mica saturat d’hospitalitzacions i ambulàncies. Agrairia una treva de part dels déus. Quan tornem, un mos al bar del barri, on els amics del germà de X. esperen el part mèdic. Unes mandonguilles amb salsa encertada de ressons dels fogons maternals. Encara puc llegir unes pàgines de Piglia fins al son.

 

En el record d’un fet concret, viscut, estem alhora integrats en l’escena i com mirant-la des de fora. Remembrances i somnis van enregistrats amb entelades semblants. Deu tenir res a vore amb el que expliquen ara del cervell quàntic?

 

En les valls i sembrats del llenguatge no hi ha cap propietat privada.

 

El pas dels anys ens naturalitza. Ens sorprenem ordenant els plans i projectes amb els canvis d’estació.

 

L’home es sent estranger.

Albert Camus.

 

Dissabte, 13 de gener de 2018.

Despertat a les nou. Dormida a estropades, somnis amb ambientació sòrdida i fosca, com d’escenes urbanes de novel·la negra. En un sortia el president Puigdemont, en un altra persones que fa anys que no veig, però no sé on menaven els tràfecs.

Potser em ronda, en reflux, el constipat engripat de fa uns dies. Els ceps van ben arrapats. Les urgències en van saturades de l’epidèmia. Es capaç el mercat de jugar amb la salut ciutadana?

Sibellius i Mahler a la gramola amable. Cafè, cigarrets i revisions textuals. El director general de l’assemblea d’ànimes ha decidit passar de l’encàrrec apressat i estret proposat, i seguir amb els materials destinats a compromisos tancats de fa mesos. Ben pensat, potser no seré el primer en refusar el muntatge del llibret narratiu sobre la denominació d’origen de la carxofa benicarlanda, perquè el termini de lliurament és sospitosament minvat, fins i tot per a les tradicionals improvisacions amb les què treballen certs editors. Sí, potser la proposta em venia rebotada. Tant hi fa. Em trec de davant la nosa (amb una tarifació que és una presa de pèl) i em centro amb els projectes que m’interessen i convenen més.

Homenatge del Teatre Lliure a Carles Santos, amb la participació de diversos teatrers i músics, que col·laboraren en un o altre dels seus espectacles, recreant-ne diversos passatges. Més congruent, impossible. L’esperit valent, de gran diapasó, del Lliure li anava com un guant al polièdric vinarossenc. Era d’esperar que el món teatral fóra el primer en recordar la petja del músic. En les sapiències arnades dels academicistes reglamentats encara es deu discutir l’obra del gran sacsejador. Si de cas, d’ací a un segle qui sap si s’assabentaran de res vinculat a la música contemporània. Tot perfectament previsible en els retards i despistades tan freqüents en el país.

El programa dels darrers dies. En els descansos de la manicura textual m’entretinc llegint contes d’Onetti, que era capaç, amb molt pocs elements, deixant calculats buits en la trama, d’aixecar tot un món de psicologismes de tragicomèdia humana, ben humana. Qui pensa que un conte és una novel·la escurçada, o a l’inrevés, que una novel·la és un conte allargassat, s’equivoca. L’arquitectura, els tons d’un bon conte són més acostats al poema que no als tempos de la novel·la. No admet el conte elements sobrers, detalls que no aporten.

Rebudes evidències pelades i crues, en les darreres hores, per a la decepció d’alguna gent que creia amb millor capacitat de discerniment i més afinat criteri. La meua tirada a sobrevalorar em gasta males passades, de sempre. Les empanades mentals dels altres es veuen millor que les pròpies. Vore audàcia perspicaç en un personal arrebossat en una comoditat a la defensiva és una projecció que hauria d’anar escurant a pressa feta (hi ha ànimes per les què no val la pena prendre cap mal). Potser en la mesura profilàctica de no desconfiar per sistema, per desitjar el prodigi en els congèneres, hi ha la pota coixa de la calaixera, que tan cara m’ha resultat tantes vegades.

Ritme feiner entretallat. Tràngols variats. Accidents trobats i panorames refrenants per les inconsciències d’altres. ¿On són les minves de gener en la meua buscada mar de monotonia profitosa?

Cap a Tortosa. L’estació d’autocars d’Amposta és tancada i barrada. Els vehicles carreguen a la vorera exterior. Absurds habituals en les intendències bàsiques dels verals. És tancada perquè és dissabte? Cap desmai ni incident entre els qui esperem. Agafat un exprés, que triga menys en arribar, perquè s’atura a menys estacions (la mateixa tarifa que els més lents). L’estació tortosina sí que és a ple rendiment. Dues hores d’espera per davant. M’assec a llegir Piglia en un banquet de la sala interior. Si fessen ara una estadística lectora sortiria ben optimista: una xicota jove i una senyora en la seixantena també llegeixen llibres (miratges del desert). Quan tinc ganes de fumar passo a la part exterior. Gelor humida. Prenc també un tallat a la cafeteria de l’hotelet proper. Secor defensiva en el tracte –potser pensen que sóc un inspector d’alguna cosa?- però bon cafè. Aprofito per comprar un puret a l’estanc del barri del Temple, fulla amb lleu gust de canyella. En una fleca ofereixen secalls farcits de sobrassada, me’n menjo un mentre torno a l’estació a seguir llegint. Piglia, any setanta, va a una conferència d’Umberto Eco a Buenos Aires i uns quants escriptors argentins li fan els compliments. El d’Adrogué opina als seus diaris que Eco ha anat a fer turisme i complimentar un “bolo” de tràmit; troba l’italià superficial. Quan deixo l’estació, un home saluda una senyora, que li diu: “a les nou estava a Budapest”.  Finalment, trobada amb X. i cap a l’hospital. Al seu germà l’han canviat d’habitació. El company d’ara no para quiet i tot li molesta (rebufa com un búfal en zel). La millora de V. fa pensar en la possible alta en uns dies. Mos a la cafeteria del centre. Sistema de bufet. Trio una aproximació al bacallà a la manera biscaïna i pèsols i col gratinada de guarniment. Menjar hospitalari, d’una mediocritat mel·líflua. A les onze a l’iglú. Llegeixo una mica més, fins al son.

 

Hi ha amistats que es fonamenten en un servei de traducció automàtic que amoroseix les llacunes d’incomprensions.

 

Defensa el teu dret a pensar, perquè fins i tot pensar de manera errònia és millor que no pensar.

Hipàtia d’Alexandria.

 

La vida no permet esborranys fins assolir la versió definitiva. La literatura sí. I potser les versions definitives són impossibles. Algun avantatge ha de tenir la dèria.

 

Ser distint és un regal ben democratitzat. Buscar la remarca amb insistència és exercici prou patètic.

 

S’ha quedat sola al món. Sap que els de l’altra riba repiquen a la porta. Es prepara un camamilla. Sospesa si és arribada l’hora d’obrir-los la porta, al capdavall, pensa, s’hi entén millor amb els del seu temps.

 

No hay obrero peor pagado que las palabras.

Gerardo Markuleta.

 

Diumenge, 14 de gener de 2018.

Dempeus més tard, a les nou. Idees noves apuntades. Donant-hi voltes a l’encàrrec rebutjat el bagul narratiu ha tret serpentins que es poden seguir un dia o altre. Poso a la gaveta els guions i les notes. La faula amb carxofa l’haurà d’empomar algú altre. Em convé avançar en altres compromisos ferms i més dignament embolcallats. El meu distanciament amb la majoria de manetes que mouen els fils socioculturals i de gestió en la sopa de la benicarlanditat d’ara mateix, és total. Qui no està, no fa falta. Ja s’ho apanyaran (que ja solen apanyar-s’ho). Això sí, cavil·lant per a l’enrònia, he trobat altres possibilitats per explorar. Ben cabdellat, tot s’aprofita (o ens en fem la il·lusió).

Cafè amb llet i Smetana a la gramola (després apareix el mestre de capella, missa major). Penso en el canell precís dels contes d’Onetti i en que la seua biografia –es casà cinc vegades, dues de les quals amb una cosina i després amb la germana de la cosina- pareix un relat seu (ja sol passar). Escrivint i arreglant quartilles fetes. El pregó de la neu a les serralades en l’aire de finestra enllà.

Ferum turca de la política espanyola. Govern, oposició (quina vergonya fa certa presumpta esquerra!), premsa manipuladora, judicatures decantades i empresariat de l’Ibex, conflueixen per anorrear-nos. Tenen cap altre projecte? No s’endevina per enlloc. El govern valencià, el pacte del Botànic, condecora Societat Civil Catalana, grup dedicat a la discòrdia, d’arrel d’extrema dreta (el seu nom no fa al cosa). En un llibre de Jordi Borràs, editat per les edicions Saldonar, es documenta contrastadament d’on sorgeix i què pretén l’entitat, però el gabinet de Ximo Puig es veu que no s’ha assabentat, o cosa pitjor, vol marcar distàncies amb l’independentisme per rebre benediccions de Madrid, gest que potser no donarà resultats, perquè els “rajoyans” ja han donat prova de que li han trobat gust a l’aplicació l’article 155 on calga (el mateix govern valencià ja n’ha tingut algun tast de part del tentacle arbitrari i recentralitzant). Anem de decepció en decepció, d’estafa en estafa. Quants deterioraments artificials, provocats, carreguen l’ambient i ennegreixen l’horitzó.

L’ampostí desaparegut fa uns dies ha aparegut surant al riu. Uns remers que entrenaven el van trobar. Un probable “mal cap”, tal com en diuen per aquest camins d’aigua i fang a la dimissió per voluntat pròpia. Llençar-se al riu és tradició llarga al terreny, tocant dels penjaments, per abaixar el teló. En més d’un relat de l’Arbó ja s’hi referien incidents d’aquesta coloració. En el difícil i molt incomprès art d’atemptar contra la pròpia vida, els mitjans emprats per homes i dones, generalment parlant, són distints. Els triats per les dones solen ser més discrets, poc aparatosos. Són mals temps per als depressius, si és que de bons n’han pogut existir.

 

El primer Hemingway, potser el més valuós, el que practica un estil eixut, ple de buits significants, havia begut de les avantguardes que feien cap o ressonaven al París de primeries del segle XX. És un aspecte que s’oblida moltes vegades, potser per la fixesa monumental de clàssic que ha assolit el narrador. Que l’autor de “Tenir i no tenir” comprengués perfectament i fes costat al Joyce més innovador és molt significatiu.

 

Dilluns, 15 de gener de 2018.

Si per ventura no ens exclou la llum

o el seu còncau eco amatent

podem sargir la promesa o la faula

i concedir-nos un segment més de caliu

o bellesa per mentir-nos immortals

al clar del bosc del somni de vigílies.

 

Aixecat  un quart de nou. Saludo els pardals del pati. Rituals territorials llegits com a subtilitats líriques?

La ràdio, una tertúlia política. Judicis que van deixant el panorama de terra calcinada dels darrers anys (centenars i centenars de “casos aïllats”). Quan dimiteixo del sanedrí tertulià m’acullo a la gramola sense trompeta floral ni agulla, que proposa drings renaixentistes (i després la guitarrera de Clapton).

Comunico a la gent de l’encàrrec carxofer que es busque altre plomall. Potser s’emprenyaran una mica, a ells sí que els deuen d’eixir els números de llarg. Tant m’hi fot si s’empipen; m’he tret un pes del damunt. Em veig incapaç de fer una vintena de pàgines innòcues i cofoies, que no poden anar enlloc dels paratges narratius que m’interessen.

Repassant textos guardats i fent anotacions noves. Una passa darrera l’altra avanço en els projectes principals. A migdia li donen l’alta al germà de X.

Andreu Carranza em convida a un espai que condueix a un canal televisiu ebrenc, que es diu “Maridatges”, on es tractarà de conversar de “L’incert alberg” i de  literatura en general, tot prenent un vinet. S’hauria d’enregistrar dijous. Em pareix bé la idea. També arriba la notícia d’un llibre col·lectiu on he participat, amb poemes sobre el patrimoni de Sagunt. L’afer dels llibres col·lectius també té engruna divertida, si aixeques el mantellet de les aparences. Darrerament he participat en uns quants, se suposa que per bones causes. Obviarem certs petits filibusterismes i ho donarem per bo.

 

El clixé, emprat encara freqüentment: “un autor testimoni del seu temps”, manta vegades és fals. Et mires l’autor –o autora- i més aviat fiscalitzà el seu temps, o n’estigué manifestament en contra dels corrents principals dels seus dies. I la fiscalització o el contrapàs majoritàriament es feu –o es fa- des dels marges. Hi ha opcions que mai no tallen cap bacallà fonamental de les contingències dels seus dies.

 

Emprava dues hores cada dia en una minuciosa higiene personal. En la indumentària apostava diàriament al vestit amb armilla i corbata a joc. “No saps mai a quin llit d’hospital pots fer-hi cap”, deia a qui el volgués escoltar. L’encert de la previsió fa que l’amortallador que li ha pertocat puga enllestir-lo en menys de vint minuts.

 

El cap de la girafa del zoo s’havia superposat a la seua. Espècie nova, entre el grotesc i el prestigi mitològic. Al revers, l’estampat regular d’aquells temps: paper Kodak.

Crec que no ens podem desempallegar de Déu perquè encara creiem en la gramàtica.

F.Nietzsche.

Saluda el santet de la petxina lateral, com sol fer quan toca agranar el terra de rajol antic de l’ermita. El santet representa Sant Antoni. La imatge inclou un porquet arrecerat a la seua cama dreta. Agrana sense pressa, cantussejant vells tangos. La pols i alguna fulla o branquilló s’endinsen per les mínimes obertures. Dos pardals, dels que niuen al campanaret, sobrevolen a l’alçada del cor. El seu preferit és “Volver”. Quan tanca la porta de fusta pesant recolza la granera al brancalet i de la butxaca de la bata extreu la petaca de tabac i el paper. Escruta l’horitzó emmarcat pels rocams, en la groguejant coloració superior d’algun pi creu entrellucar la promesa de la primavera. Pipa del cigarret de crepitada prima. Pensa si baixar o no al poble a dinar al bar del seu amic. Al poble baixa per dreceres entre matolls i densos boscatges. Fa set anys creia que havia trobat el seu lloc. Però de fa uns mesos té dubtes de si no s’haurà errat de comptes.

Campanya pels drets lingüístics