Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Plàncton. El Bloc de Josep Igual

sardinesdecascoigual2018Dimarts, 16 de gener de 2018.

Les vuit de sempre, les vuit de mai. Els rellotges durs, els rellotges fosos. Pàtina de gelor. En els edificis de les zones on se suposa que “no fa mai fred” es passa més gelor que en les edificacions nòrdiques. La ràdio. La crònica de judicials, que és alhora la crònica política. Aguanto poc. Em passo a l’orguenet amable de Vivaldi –cistelles de fruita caramel·litzada.

Penso en Witold Gombrowicz i les seues brillants neurosis de polonès exiliat, per les caramboles de l’atzar i l’esclop de la història, a l’Argentina. També penso en què deu estar fent ara Enrique Vila-Matas, que diu que començà a escriure per Gombrowicz, que creu que el meu nom de ploma és un pseudònim (i en certa manera ho és). Suposo que deu estar escrivint o pensant en escriure. Els heterodoxos som molt disciplinats. Piglia, que en els seus diaris reparteix clatellots a dojo, respectava Gombrowicz i la seua obra.

La setmana dels barbuts compleix el pronòstic de coïssors en la temperatura, però hi ha anunciat el reialme dislocat del vent de dalt en les previsions. Parlant de barbuts, m’hauria de retallar la meua, perquè he d’enregistrar una entrevista televisiva tocant d’Andreu Carranza. Em preocupa poc la imatge (hi ha qui em diu que erro). No m’agrada mai com quedo davant una càmera. Encaparrades d’invisibles quan tenim que cosificar-nos per una estona.

La cafetera al foc, els arxius emmagatzemants oberts. Després de Vivaldi apareixen els fados d’Amalia Rodrigues i enyoro una passejada matinera per Alfama, tot perdent-me per, qui sap, trobar-me millor. Les limitacions de l’armilla no donen per als nomadismes lírics. Ara, la il·lusió de Lisboa, una ensonyada com qualsevol altra, viu enfornada en els delicats bassals interiors. Lògicament, la dels endins és una ciutat irreal, desajustada per la idealització i la sopa de lletres lúcides que l’acompanyen. Fa anys vaig demanar una beca per passar-hi una temporada portuguesa, però, com que no faig mai els moviments que convenen davant certs comitès dubtosos, no me la van donar. Potser no tocava, a saber de quin fat ens preserven les negacions del buròcrates culturals.

La mort sobtada de Dolores O’Riordan, cantant del grup irlandès de pop-rock The Cranberries. Immediatament els mitjans aprofiten el carnatge de que revelés que de xiqueta va patir abusos sexuals, fet que diuen que li deixà seqüeles psicològiques importants.

La llei de l’espectacle, que posa qualsevol truculència al servei de la pel·lícula de respostes simplistes, no s’atura. Les pressions d’alguns conglomerats de les industries musicals pautades i professionalitzades d’executius d’acer, els peatges de l’èxit de masses, són terribles, no tot és glamur i propines. El públic no sempre n’és conscient de les tenalles contractuals i d’exigències que suporten el actors del sector.

Agraïment transparent de Mariano Rajoy als mitjans que han tancat files amb la sacrosanta unitat d’Espanya. Periodisme d’estat, no cal dir res més. Allò de que la premsa ha de fiscalitzar els poders, en determinats solars ha passat avall. És a dir, una altra falla greu en la comunicació plural d’una societat veritablement democràtica. Un panorama encisador.

 

El cansament de les preguntes indestructibles. Una optimista Susan Sontag escrigué que les respostes bones destrueixen les preguntes. I quines són les respostes bones?

 

Quantes demències bullen a sota de la flassadeta que en diuen normalitat?

 

Poques coses més permanents que la de creure estar a les portes de la fi del món. A la Bíblia ja apareixia la preocupació.

 

L’inacabat, el llenguatge més freqüent de la vida.

 

L’art no té plus-vàlua, deia Marx, per això és menyspreat. Ara que, ben mirat, certes disciplines –la plàstica i els tebeos per adults, per exemple- sí que han generat algun dineret integrador en les llotges goludes de la laminant farsa del capitalisme salvatge.

 

Dimecres, 17 de gener de 2018.

Els udols del vent m’han desvetllat a les set del matí. M’instal·len  el mal de cap de costum. Passo de llarg de la ràdio nerviosa i política. La màquina proposa revisitar el jardins pianístics de la neurosi de Glenn Gould i em pareix un menú plausible.

Penso en la peça de televisió que he de gravar demà amb Andreu Carranza. No sé exactament què he de fer, però tampoc té gran importància, una conversa literària per aquestes terres només interessa a quatre gats –tres dels quals s’empapussen amb “best-sellers” i altres succedanis. El xou l’hem de fer tot prenent una copa de vi d’algun celler de la contornada. El vi i la música alegren el cor de l’home, deia Fuster. No sóc gens expert vinater. La majoria de beuratges de la proximitat agraeixen un bon rajolí de gasosa, un còctel estimable, segons Perico Chicote, que l’esnobisme de la cosa menysprea amb el nas arrufat. Quan surts, molt de tard en tard, en un canalet televisiu, després un o altre et diu que t’ha vist, i si incorres en la gosadia de preguntar-li què deies, pots rebre la resposta de que no ho saben, o un indefinit “doncs, eixes coses teues”. La sensació de pèrdua de temps, la peresa que em fa prestar-me al joc la supero per la bona relació amb Carranza.

Sant Antoni Abad. Els focs rituals del país camperol. El fred de la setmana dels barbuts, en celebració veïnal, propicia les expansions de l’alcoholisme tolerat i les seues germanors, així com la rebosteria ensucrada i els seus conjurs de paganisme cristianitzat per protegir dels capricis del cel les collites.

Seques amb botifarra per dinar. Les notícies: la constitució del Parlament i totes les ombres repressives que poden estrafer la legislatura. Discurs lúcid d’Ernest Maragall, en la mesa d’edat.  Els Maragall, als qui sovint s’ha menystingut, perquè som com som, han resultat ser unes veus de les més reeixides i afinades de les institucions de les darreres dècades.

Sesta en format breu, com un conte de Monterroso (els formats breus són el meu terreny de joc predilecte). El vent no defalleix en els seus anacronisme temporals –envola els punyals que defenestraren un emperador, els fanalets d’una festa privada siciliana, el barret d’ala del poeta pastisser… El mal de cap és un baix continuo entre temples, amb refilets aguts recaragolats a les orelles sofrents. Vespertines més o menys aprofitades. Talleret de patafísiques i fruita de l’agredolç.

 

La dissidència presentada com a malaltia social. Un clàssic sempre fresc per als amos del món –i els seus policies, pregoners i jutges convençuts. Cal persistir en l’atenta, en la disciplinada desobediència davant tants valors que ens menen indefectiblement al desastre.

 

Llibres imprescindibles que mai no apareixen a cap llista marmòria de llibres imprescindibles.

 

(Inversors japonesos)

Buscant la clau del cotxe, regirant calaixos i butxaques de jaquetes penjades a l’armari, trobà un paperet amb un número de telèfon i un nom que no recordava a quin rostre ni circumstància pertanyia.

D’esquitllentes es veié de perfil a l’espill d’un dels dos fulls de l’armari i es trobà molt envellit i recordà que pagava el gimnàs i no anava.

Provà de telefonar al nom que no recordava i una veu neutra, com enregistrada, li va recordar que no tenia cotxe, ni tal sols permís de conduir, i que estava fent tard a la reunió amb els possibles inversors japonesos.

Darrerament s’estava acostumant a episodis estranys com aquell.

Mentre esperava el metro repassà la seua exposició, en anglès, davant els interessats en participar en el llançament dels nous productes.

 

Dijous, 18 de gener de 2018.

Alçat tard. Nit dolenta. Mal de queixal, apaivagat amb dues pastilles, després d’hores d’enrabiada. El dictats del dolor, proves de resiliència. El clavicèmbal de  Gustav Leonhardt interpretant Bach, a la gramola: buscant els pal·liatius metafísics de la música a les rases queixes del cos. Som tan fràgils!

Mandra gran de sortir del confort solitari i invisible per fer cap a uns estudis televisius, i més encara amb la mala nit passada. Però m’he compromès i d’una manera o altra compliré el tràmit. Mirats articles i les actualitats. Els enrenous atabaladors. Fantasmagories i esnobismes faves en els altaveus gremials. Fluixesa d’ànims i de rems. L’opció de tornar-me’n al llit tempta la voluntat de disciplina.

Toaleta minuciosa –això d’haver de donar la cara davant unes càmeres és una llauna. Conversa amb el músic Miquel Àngel Marin, que diu que ha de contar-me coses. Amb antibiòtics remunto una mica cap a la una. Però les ganes d’enllitar-me, amb una novel·la de Simenon per companyia, presenten un alt magnetisme, un succedani acceptable de la felicitat.

Em passen imatges d’un flamenc que ha decidit passejar-se per la platja mineral de Tamarit. El que m’atrau més de les instantànies és que en les casetes marineres del preciós llogarret empordanès sospeso que, ara a l’hivern, s’hi deu estar molt bé.

Macarrons amb picolat per dinar. Sesta breu. Per no cavil·lar massa em vesteixo amb un jersei negre, dels que no m’engavanyen, i pantalons de pana també fosc (“the man in black” ens guia l’exigu fons d’armari). Aprofito el viatget feiner de la X. per fer cap al barri de Sant Llàtzer, on hi ha els estudis de la televisió comarcal. Una enramada d’estornells ens sobrevola el vehicle passat Vinallop.

Temps de sobres per fer un tomb tranquil pel llogarret depenent de la municipalitat tortosina, amb aspecte de poblet amb caràcter propi. Un església horrorosa, de quan en els setanta volien ser modernes i sòbries (¿efectes arquitectònics mal païts de l’onada, a la manera celtibèrica, del Vaticà II?) Al campanaret, quadrat i tan trist com el conjunt del caixó de la nau, uns rellotges com de cuina antics, quadrats, i uns motius formigonats, perfectes per a una apàtica torre d’aigües o altra cosa de tall industrial, però sense cap gràcia d’aproximació a l’art litúrgic en l’emmarcada de l’enlairament.

Prenc un cafè en un establiment posat en un replà, tocant d’un barranc urbanitzat, emparedat en formigó, amb ulls de drenatge previstos. El sol hivernal de la tarda, vapor d’ambre ensonyant, escalfa la terrassa de l’establiment, on dues parelles de joves mengen uns plats combinats i riuen molt. M’acullo al contrallum adormissat de l’interior de l’establiment, mig casa de menjars i mig pub. Una cambrera madura, segurament la propietària, em serveix un cafè mediocre amb una simpatia callada. En una pantalla, posada en el culebrot d’un canal estatal, sento un diàleg de personatges –dicció encartonada- que és pur “nacionalcatolicisme”.

Acabo de voltar el dèdal de carrerets del raval. Em ve al cap que en un conte recreo, enfrontant-lo a, precisament, l’espectacle televisiu, el miracle bíblic del retorn a la vida de Llàtzer. Si no m’erro està posat a “No és el que sembla”. M’assec finalment en un parc solitari, sobre un banc rústec, de pedra sense poliment, per preparar algun fragment de “L’incert alberg”, per si em toca de llegir-ne cap. Apareixen unes senyores que passegen els gossos i comenten la proliferació de coloms als terrats. Apareix un altre tipus, amb un altre gos, que mou conversa amb les senyores, un arquetípic mascle alfa del terreny, que trasllueix fatxenderia sentenciosa en cada gest i comentari que etziba.

Als estudis, que són enganxats en l’edifici d’una residència privada d’ancians. Per un finestral es veu un grup d’ancianes assegudes al voltant d’una taula quadrada. A la redacció televisiva, quatre empleats joves abocats a pantalles d’ordinador. Comencem a enregistrar a les sis tocades. Mitja hora de conversa. La vivesa improvisadora d’Andreu, que llegeix uns fragments de “L’incert alberg” i un poema de “Lector d’esperes” també recollit en una antologia. Prenem una copa de vi del Montsant –el suport o patrocini de l’espai- mentre conversem amb prou fluïdesa espontània. Tracte cordial de l’equip –gent jove- i d’Andreu: fa molts anys que ens coneixem i tractem; hi ha, crec, complicitat i simpatia mútues, però mai hem aprofundit massa en terrenys d’una possible amistat de calat, perquè hem viscut en espais i mogudes diferents. En les nostres biografies hi ha trets pareguts: no venir del món acadèmic, per exemple, ser dos autodidactes molt mesclats amb la vida tal com raja fora dels cenacles de confort. Hem fet el sender vencent bastants inconvenients, contra pronòstic. Devem ser de la condició dels supervivents?

A les set hem enllestit la cosa. La conversa no se sap quan s’emetrà, n’hi ha diverses de posades a la nevera, pel que entenc. Camino tocant la via del tren –passa un rodalies il·luminat a velocitat reduïda-, per un vial recte com un ciri i faig cap al budell urbà tortosí. A les nou a casa. Llegeixo Piglia fins al son.

 

Decía mi maestro: Pensar es deambular de calle en calleja, de calleja en callejón, hasta dar en un callejón sin salida. Llegados a este callejón pensamos que la gracia estaría en salir de él. Y entonces es cuando se busca la puerta al campo.

Antonio Machado.

 

(L’essencial)

Tot l’essencial li cabia en una maleta de mida mitjana. Un dia l’abandonà en una estació de tren. A les poques setmanes sense maleta se li emplenà la vida de motxilles amb adhesius de grups de pop. En algun cru interstici de l’encanteri es preguntava si havia complert amb les previsibles estadístiques, però se li passava enseguida.

 

Divendres, 19 de gener de 2018.

Aixecat a les vuit. Rumio sobre el xou enregistrat ahir. Sense concretar, amb Carranza vam quedar que un dia ens trobaríem per xerrar, tocar la guitarra i cantar, sense cap càmera pel mig. Fa temps que ho diem, però no hi ha manera de quallar-ho. L’èxit comercial que ha tingut no l’ha emparrat massa –potser ha incorporat algun detall de certa exquisidesa, en l’apartat dels hedonismes, i potser més cautela calculadora en l’entregent-, i pareix que les bones vendes i premis li han donat més aplom. Transporta una mena de personatge vivaç, que fa anys que li conec, que potser en realitat és una prevenció. De la seua veritable intimitat no en sé pràcticament res. Ha fet travessies del desert de les aspres i ha patit el rosari de menyspreus habituals en aquests terrenys per als qui se’n surten dels guions més solcats. Ja fora de càmera vam ser molt crítics amb certs espectacles i maniobres que notem en l’entorn gremial. Potser la conversa més incisiva i interessant és la que no es va enregistrar, com ja sol passar.

A dos quarts d’onze, mentre espero que el músic i poeta Miquel Àngel Marín acabe d’una reunió, m’assec al pedrís de formigó de davant del centre d’art Lo Pati i enseguida veig avançar cap a mi, decidit, atabalat, un home baix, rabassut, de rostre sanguini i calba senatorial, que em pregunta si sé on s’han de fer els “aparcaments per a invàlids” (empra la terminologia preconciliar del brou políticament correcte) , i va de mig pèl que no li conteste que en faça a tot arreu, però només li dic que no sé de què em parla. Després, del museu d’història surt un xicot amb una espectacular granera llarguíssima, de quatre metres de mànec, i es posa a escurar les teranyines de la façana alta, amb estucats amb motius vegetals en els finestrons, de l’edifici que fou una escola. Incidents que s’esdevenen quan un es queda quiet uns instants en qualsevol punt urbà. Penso en Beckett i en les lògiques logístiques de l’absurd. Penso també en Georges Perec, que sabia que contemplar el mateix raconet de qualsevol ciutat o vila en diversos moments donava per a relats plens de regulars enigmes i epifanies. Quan apareix l’amic clarinerista, del primer que em parla és de la música que fan els mosquits deltaics, al mateix temps que em mostra una màscara carnavalesca amb cara de mosquit. Una festa.

Em saluda la nova directora del centre d’art, una xicota enriolada, jove, de gest intel·ligent, que fa l’efecte que més o menys em coneix. Em regala un parell de catàlegs d’exposicions darreres i em convida demà a un acte amb l’ampostina Mari Chordà, poeta, artista plàstica, editora, històrica lluitadora dels feminismes, amb qui hem coincidit en més d’un sarau. La nova directora, ampostina llicenciada en belles arts, pot donar-li una nova empenta a les activitats de l’espai, que a temporades ha rutllat a un mig gas desorientat, però que ja ha ofert propostes substancioses. Si té discerniment per fintar pressions subterrànies i quadratures polítiques, pot obrir una etapa interessant.

Cafè amb Miquel Àngel. El seu pensament de lliure volada musical i d’acció poètica sempre em resulta estimulant. Em proposa parlar d’Arbó en un encontre heterodox d’artistes, a l’estiu, on, entre altres, hi participarà el campaner major del país, Llorenç Barber. Se m’acut, en una primera llambregada, que puc centrar l’enèsima predicada sobre el narrador ebrenc en la seua primera etapa, quan intuïtivament s’avança un pas a l’estat d’esperit dels existencialistes francesos, la irradiació dels quals encara no havia arribat ni de lluny a la nostra zona –primeries del segle XX. La meua intervenció quedaria emmarcada en una actuació d’un grup atent als nous llenguatges musicals, i es faria al llogarret arran de riu de Balada, on hi ha una residència per a artistes (un infús programa, amb suport institucional, del que mai n’he sabut res cert del funcionament i objectius).

Retornat a l’escriptori, mirat algun material de les gavetes, prenent més cafè, escoltant músiques variades, cavil·lant amb les històries en que m’impliquen (i amb els agents, tan engrescadorament anticonvencionals, que hi pensen en implicar-me). En uns paratges vas en el catàleg dels llençats a la paperera, en altres volen saber-ne el teu paper; així van els nius de la condició humana. De tota manera, vaig més espavilat en que el temps per escriure, que he de comprar amb les faenes alimentàries, no em quede ajornat per un excés d’activitat fora del cau; ja he cremat prou anys en ajudar en variades activitats voluntaristes que reduïen els marges de dedicació a l’obra personal, i tot per, més d’una vegada, acabar rebent les guitzes reconcentrades de la mala jeia per tota compensació. Ja no estem per regalar, a benefici d’ànimes, o de més d’un espavilat que es posa les medalles, però que no ha fet la faena, garbells d’almanac, que giren cada vegada més ràpidament les seues pàgines primes.

Un dinou de gener de 1809 va néixer, a Boston, Edgar Poe. Durant moltes dècades, el dia del seu aniversari, un desconegut visitant nocturn diposita al peu de la seua discreta tomba, al cementeri de Baltimore, tres roses i una botella de brandi. Per la indefallible puntualitat i perllongada vigència del gest, cal pensar que l’homenatjant del narrador i poeta havia implicat sa descendència o la disponibilitat d’altres seguidors. L’episodi recorda exactament les atmosferes dels relats del pare del terror i el fantàstic. Del tema en parlo, en conversa líquida, amb Emili Gil, especialista veïnal en l’escriptor nord-americà. Pensant en qui inicià l’homenatge de les roses i el brandi, a què es podia dedicar, i en els seguidors del ritual, se’ns pot acudir un relat, on fins podria entrar el fantàstic, perquè periodistes i càmeres, sabedors de l’afer, han vigilat la tomba  de l’autor, en les nits del 18 al 19, i mai ha aparegut ningú. També podem pensar en l’empleat o visitant que s’acaba bevent el brandi… El ritual potser fou inspirat per unes ratlles del narrador i poeta on deia que a la mort cal rebre-la oferint-li una copa. La biografia i la seua mort –en una jornada electoral a Baltimore- és plena d’enigmes tan emboirats com els seu relats i versos.

Migdia d’habitud. Pau octaviana i faena textual. A un quart de set faig una llarga passejada fins a la biblioteca Arbó, tot pipant un puret de fulla crepitant i qualitat manescal. Cafè –deslligat i recremat-  al bar de la Unió Filharmònica. Des de finestres distintes de les aules emergeixen dos saxòfons fent exercicis, un fa escales dringants, nervioses, rosses; l’altre mecanografia un passatge  amb remor un xic cetàcia , mòrbidament blavenc. Un sona vellutat, madur, segur; l’altre, vacil·lant i amb alguna espetegant canyada. El cas és que en el nocturn sobre el canalet urbà, les notes bifurcades, discordants, ofereixen un dansaire trenat  curiós tot cercant-se i defugint-se, dos serpentins com encapsulats en el batec de gravetat silent de la indiferència de l’univers.

A la biblioteca, conversa breu amb la directora. Mitjançant el servei de préstec entre biblioteques li demano que em busque l’edició dels contes complets d’Onetti. Rellegeixo, entre estudiants amb ordinadors i llibretes, pàgines del “Microcosmi”, de Claudio Magris, i el retrat de passaport de Pla sobre Ventura Gassol (afectuosament crític).

A les vuit hi ha la presentació de la traducció d’un llibre de relats del col·lectiu italià Wu Ming, que ha traduït Oriol Fuster. Salutació de la parella que porta l’editorial –ens coneguérem a la fira d’Ares-,  i del traductor. El llibre dels Wu Ming (anònim, en xinès), “L’invisible arreu”, és format per quatre relats sobre la primera guerra mundial, des de l’òptica del pacifisme crític i l’espellifada aguda de les glòries bèl·liques i els seus interessos. Els quatre autors que s’oculten rere la Wu Ming Fundation han sacsejat, tan estèticament com temàticament, l’escena literària italiana i europea des de la seua aparició, l’any 2000. Debutaren amb la novel·la “Q”, sota un altre pseudònim, Luther Blisset. Des de les visions de l’esquerra radical anticapitalista, les distintes mans que engiponen els artefactes narratius, autodefinits com a nova èpica italiana, encaren els perills de les distòpies neofeixistes mercaderes, amb disfressa formal democràtica inclosa, que ens amenacen, amb una gran destresa literària. A més dels llibres, empren tota mena de mitjans d’agitació política. Certament són un dels fenòmens més interessants en l’escena literària contemporània. Hi ha un parell de traduccions d’obres seues en la nostra llengua, la segona la firma l’amic Oriol Fuster, amb bregada ben meritòria, perquè en cadascun dels quatre relats de “L’invisible arreu” empren registres narratius diferents, una dificultat afegida a la de vessar en la llengua d’arribada el seu italià conscientment carregat de llargs i antics bagatges literaris i sobreentesos.

En tornar al cau, mos de pernil i pa amb tomata. Mirada una pel·lícula, “La lectora”, dirigida per Michael Mailer, sobre un escriptor cec (potser amb trets biogràfics de Borges afegits al personatge central), prou tòpica, previsible, narrativament dèbil, amb flagrants caigudes en la cursileria. Llegint després Ricardo Piglia fins al son. Jornada amb prou hores fora de la closca de caragol. Una mica d’airejada potser em convenia.

 

All that we see or seem is but a dream within a dream.

Edgar Poe.

 

Dissabte, 20 de gener de 2018.

Alçat a les vuit. Ulls terrosos, que potser s’avancen aprensivament al vent anunciat als mapes meteorològics. Mirant rastres crítics sobre els Wu Ming, dels qui en tenia vagues notícies. Defugen qualsevol xou promocional dels sistemes editorials, però despatxen molts exemplars. Recorden, en la lletra, el cas del grafiter Bansky (la direccionalitat política és molt pareguda).

Sant Sebastià. El record de l’avi mariner, tot un personatge; un esperit lliure en èpoques obscures. En un naufragi, en plena guerra fratricida, salvà un company de tripulació que sabia nedar poc; aferrats a un tauló, a cop de braçades, feren cap a la platja de la Barceloneta. En conec pocs detalls de l’episodi. També estigué pres al Ferrol, pel bàndol rebel, però fou alliberat amb unes cartes. Ell explicava batalletes que la criatura que se l’escoltava no comprenia, però dels anys de la guerra no deia res, com tants. Era intel·ligent, dibuixava goletes estilitzades als marges dels periòdics vells i les revistes; tenia uns ulls blaus clars, intensos i enriolats –a vegades amb murrieria irònica- i les cames pronunciadament tortes. Al folre de la gorra marinera portava algun ham travat. Comprenies més tard que, en dies de pors i censures, es feia l’orni i provava de passar desapercebut. Em portava al circ i al futbol. Aquells espectacles en viu m’hipnotitzaven. En una negligència mèdica li espatllaren el sistema digestiu (unes gasses oblidades a dins, en una intervenció); la seua lògica queixa, “em fa mal la panxa”, era quasi continua. Encara va poder vore el meu primer llibre. Se’l mirà i digué “ja tenim escriptor” (llegia les novel·letes de quiosc de pistolers). Dels humors de mar i les arts de pesca en sabia un gavadal. Fins a la pura ancianitat tenia un botet per eixir a pescar. Òbviament, quan vaig llegir “El vell i la mar”, de papa Hemingway, el vell pescador cubà per mi tenia el rostre i les traces de l’avi. Anys després vaig conèixer i saludar algun dels autors a destall de les novel·letes de quiosc (López Ledesma firmava Silver Kane) que seguia entusiastament.

Veus airades sobre un premi poètic convocat a Ses Illes. Les mafietes en van fent de les seues, però ja ha clissat totdéu els llautons i els silencis es van trencant. No només les pràctiques tèrboles orbiten sobre els concursos balears, ni de bon tros, és un oxidant molt escampat. Del sistema botigueret ningú no se n’escapa, la producció i distribució llibresca, en una escala o altra, participa de les llotges fredes, però hi ha maneres d’estar i de fer una miqueta més oxigenades, amb eixamplats marges d’independència creativa i d’opinió, a l’antípoda dels qui s’han venut tota l’ànima al carrusel més desubstanciant. El carreus alternatius a tota l’enfitada tramposa existeixen i paga molt la pena seguir-los. A nivell de podrimeners causats per capelletes, mafietes, lobbys impressors i altres agents en les rebotigues, podem dir, sense vacil·lació, que la nostra literatura va plenament “normalitzada”; no ens ho hem estalviat.

L’antibiòtic, que té lleu gust de menta. La vella cançó que ha saltat a la gramola virtual, de Crosby, Stills, Nash i Young, amb regust canyellat i instint de continuïtat. El cafè calent, amb cos, amb rerefons d’esperança. Les ganes d’escriure el minuet impossible, vapor amb aroma de la fusta dels límits i de la recremada tossuderia de provar de forçar-los. El color del matí, amb el solet pietós posant ànima de vímet nou als objectes. Els ectoplasmes de les pèrdues mouen les cortines fent un morse d’incerta interpretació, les corxeres d’un entrevist orgue callat, el “De profundis” que l’erosió de les maregasses va esborrant…

Llenties hegelianes per dinar. Sesta complida, de neutralitats esponjoses. Llegint Magris i altres confiteries intel·ligents.  A dos quarts de sis faig cap al centre d’art Lo Pati. Presentació del catàleg de l’exposició de Mari Chordà, que es clausura avui. Feministes de diverses generacions, una mica arquetípiques en els posats i les indumentàries. Chordà és un referent apreciat arreu. La seua obra plàstica lliga amb la poètica, vindicació de la feminitat entre tants oblits i injustícies patides. Un element interessant de les propostes de l’ampostina és que lliga amb el món científic fent porosos els envans especialitzats que encara persisteixen més del que seria convenient. Després de la presentació del catàleg, un grup de biòlegs evoquen la fascinant figura i obra de la científica nord-americana Lyn Margulis, que investigà uns anys al delta ebrenc en la recerca de la seua teoria endosimbiòtica –una esmena seriosa als paràmetres darwinistes. L’evocació del seu tarannà –també fou autora literària- pels qui la tractaren és la impagable joia del vespre. Sabia una mica la història de les seues investigacions deltaiques –n’havia llegit algun llunyà article-, però l’interès per saber més coses d’ella m’ha estat avui eficaçment suscitat. Lligar l’art amb la ciència és una excel·lent pensada que s’hauria de donar més regularment. La inquietud i els contactes de Chordà, molt públic vingut de Barcelona, han obrat la troballa. Conversa, després, amb l’escenògrafa Maria Pons i el músic Daniel Sáez. Ens posem al dia de les nostres resistències i projectes. Passada un molt bona estona, reaprenent, reafirmant que tot està lligat i que no hi ha dogmes inamovibles. Els científics són tan propers al pensament filosòfic, a la música, a les anticipants il·luminacions visionàries dels poetes antics, que ja no ho poden estar més.

Pizza per sopar. Llegint Piglia fins al son. L’Argentina, en l’avantsala de la dictadura més bèstia, enmig de la hiperactiva dels faunes literaris, retratada racionalment per l’autor de “Plata quemada”. Les eternes filies, fòbies, els cops baixos i les injustícies del ram. És possible la veritable amistat entre escriptors?

Donant-hi voltes encara a les aportacions dels biòlegs sobre la Margulis. Tantes coses importants per aprendre, i tan poc temps per aproximar-se’n ni que siga una mica.

 

Hi ha qui per influència de les meues insistències recomanants s’ha posat a llegir Cunqueiro. Prestar aqueixa mena de serveis sempre és gratificant. Ja en tenim un més a la secta per a la projectada peregrinació a Mondoñedo. Les bones noves dels universos de màgics plenipotenciaris com el de l’autor de “Mar ao norde” s’han d’escampar amb generositat.

 

(Concessió)

Per satisfer la filla finalment abandonà la negació i es va deixar fotografiar per a la revista local, tocant de l’alcalde somrient, pels seus cent anys. Des del dia en que es materialitzà la concessió, com intuïa que podia passar, que cada vegada es troba pitjor.

 

Diumenge, 21 de gener de 2018.

Alçat tardet. Somniats tràfecs en atzucacs irresolubles (escenografies desèrtiques, personatges desconeguts). Reflex deformat de les preocupacions i troballes dels darrers dies? Probablement.

La Missa en Si menor de Bach com a succedani de l’esperança. Diverses dificultats s’han posat d’acord per ballar juntes en una rotllana inquietant. Les angoixes del futur enmig tanta fullaraca molesta i banal.

Prenent notes en la matinal. Els elàstics del cafè i la cigarreta lenta. Instal·lat el mestral sobre les immaterials balustrades grises del firmament apàtic. Les veus del vent, udols de purgatoris?

Pensant en l’espiroqueta de la Margulis, en el bacteris que donaren l’oxigen al planeta. La científica d’origen jueu fou una personalitat de variades capacitats, amb una força vital arrabassadora, pel que expliquen els qui la tractaren (mirats diversos documents). En un primer matrimoni estigué amb Carl Sagan i fou veïna de la poeta Emily Dickinson. Trobà acollida positiva en les universitats espanyoles. Que li editaren els articles amb les seues teories li costà fins a quinze refusos de la comunitat científica, perquè revisava els esquemes dels orígens de la vida, i per les quotes menyspreants de la crosta patriarcal amb les científiques. Que trobés respostes microbacterianes en la Punta de la Banya de la badia dels Alfacs –ecosistema marí de fluxos i refluxos- fa girar el cap als qui, desarborats de tremp científic, ens miràvem el sorral només des de la contemplació més o menys estètica, ignorant l’escrutada del microcosmos (endosimbiosi seriada) en la recerca de la també autora del llibre de relats “Peixos de colors”.

Compromís, havent dinat, a La Sénia, que retalla els marges de la natació lectora i escriptaire. Reprenem la roda de firaires que amenitzen les tardes de diumenge de les generacions dels nostres pares, el paper d’intèrprets de peces que, tret d’alguna excepció, ens diuen poc. Recursos parateatrals, convencions del mer entreteniment. L’art de fer-se l’orni, d’anar de cara a barraca, de donar conversa intranscendent a un cor blanc o altre, d’agafar els dos centimets de l’aposta i comprar-nos unes quantes hores més per provar de tornar a nosaltres mateixos i intentar altres artefactes més autèntics i revifants.

Sopa per dinar. La moguda del “bolo”. Tot rutlla sense imprevists. El iaio a qui li vam dedicar un tema la darrera vegada que vam venir se’n recorda emocionat de detall. Des que ha fet els noranta-nou que diu que no es troba massa bé (constipat). Un cafè mentre muntem i un refresc per a l’escenari. Comencem un xic freds (només ho notem nosaltres), però el motor s’escalfa a la meitat de la primera part i la segona queda reeixida. Mentre toquem, a fora s’agita un vendaval irat. A dos quarts de nou retornem. El pas de dimoni en la darrera llum –per la vuitava de Sant Antoni- es nota. El vent s’encalma a l’alçada de La Galera. Cel ras, la lluna de les mil i una nits, camafeu daurat, la intensa nitidesa dels estels. Escoltant el partit del Barça a Sevilla a la ràdio del vehicle. La segona part mirada, ja al cau, tot menjant un sandvitx de paté. Llegeixo Piglia i Magris fins al son.

 

La majoria de vegades, en efecte, “més és menys”. Però, al “menys” s’ha d’arribar per escatada essencialitzant del màxim bagatge del “més”, i no per pura limitació de recursos i la pobresa de les escasses visites a la tradició.

 

La d’aspectes que resten ocults quan ens pensem copsar una veritat.

 

La companyia de l’altre, el que escriu. En les soledats comunicants entre autor i lector, pel capbaix n’hi ha tres o quatre.

 

El destí final de la majoria d’aforismes és ser mal citats i amb l’autoria canviada o extraviada.

 

(Els que falten)

El zombie Ignasiet Nilsson, amb xandall revellit i foradat de l’equip de futbol local, personatge celebrat del pintoresquisme del barri, avui fregava amb una paleta mosquitera una guitarreta de joguet sense cordes, i remugava amb veu nassal i afinació erràtica la salmòdia de creació pròpia que declarava que “els que falten us passaran comptes”.

 

L’Italia sta marcendo in un benessere che è egoismo, stupidità, incultura, pettegolezzo, moralismo, coazione, conformismo: prestarsi in qualche modo a contribuire a questa marcescenza è, ora, il fascismo. Essere laici, liberali, non significa nulla, quando manca quella forza morale che riesca a vincere la tentazione di essere partecipi a un mondo che apparentemente funziona, con le sue leggi allettanti e crudeli. Non occorre essere forti per affrontare il fascismo nelle sue forme pazzesche e ridicole: occorre essere fortissimi per affrontare il fascismo come normalità, come codificazione, direi allegra, mondana, socialmente eletta, del fondo brutalmente egoista di una società.

Pier Paolo Pasolini.

 

Dilluns, 22 de gener de 2018.

Alçat a les nou. Dormida sense records de deformitats i excursions oníriques. A pagar impostos a una finestreta bancària amb una empleada esquerpa, però eficient. Rigorosament vigilats, els autònoms (però si paguem tan a gust, tot veient on van a parar les nostres contribucions i el futur balsàmic que ens espera!) Temperatura quasi primaveral. El clima també admet peus de pàgina gòtics. El vell Antonin Dvořák a la gramola (l’orquestra dels tres estadis, començant per la regalèssia de  les arrels).

Truita de carxofes –sublim- per dinar (revelada rosassa de la clorofil·la). Les notícies: pensionistes cada dia en més crua precarietat; faenes amb salaris de fam; pescadors que han de desballestar les barques, entre altres amenitats optimistes del gran projecte deslliurat i feliç on ens porten.

Sesta innocent (adormits no som culpables de res). Arreglant quartilles en les vespertines. Reviscola el mestral, sostova les finestres, llima els cantells de l’espera. En el recés, visitant pàgines d’estimats desconeguts, coetanis de fa segles, Leopardi, Valéry, Vergilio Ferreira. Conversa amb un coetani estricte, acabem evocant el berenar de pa i vi amb sucre que ens donaven a la infància. Què en dirien els moderns dietistes infantils d’aquella menja alcoholitzada (¿i de l’aperitiu de vi quinat per obrir-nos la gana abans de dinar?). El cas és que més o menys hem crescut sans. Les metzines dels dies perduts i immunes anaven en altres flascons, directament inoculats a la psique, amarguejants elixirs destil·lats en la ignomínia “nacionalcatòlica” i servits en les aules.

Escalopa de pollastre i amanida per sopar. Llegint Magris i Piglia fins al son. A estones, darreres cuejades del vent. Dillunserada a mig gas.

 

Mires les sales polsoses de l’hospici dels abandons i ja no signifiquen res. La serp muda la pell i el silenci sense jeroglífics ens prepara per a l’exercici de no significar res en les flonges llunyanies de la desmemòria.

 

Com el felins, la petja de l’atzar no fa soroll i amaga les ungles.

 

(Arròs al forn)

El deixaven mirar-s’ho. Els preliminars amb besos i carícies li semblaven confitura delicada. Quan ja veia quina de les dues baixava primer al forcat de l’altra, abandonava l’habitació i repassava, a la cuina, si tenia tot el necessari per fer un arròs al forn pel dinar de l’endemà.

 

Campanya pels drets lingüístics