Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

PhilipMckayigual2018Dimarts, 23 de gener de 2018.

El sol a les fulles de la parra rossa, que ja no existeix. El violaci besllum arcaic sobre la sala de nines de porcellana. Els mons gentils que s’enfonsen. L’ombra de les flors boscanes del pitxer allargassada sobre la taula on dibuixes els mapes dels enllocs sense burocràcies, on velles cartes marcades comenten el futur. El present és un cafè calent, intens, la tinta fresca, les vides descartades, les confidències dels pardals, la llunyana cridòria d’un pati d’escola, els diàlegs amb les criatures de l’aire, l’encarada amb els suborns rasos, la girada d’esquena a les mentides amb metralla, la taula parada per a les visites impossibles, esquivar les atraccions dels abismes, tornar a intentar-ho.

Quan no entens massa bé què passa despertes un qualsevol llibre de Pasolini (potser millor els d’articles recollits) i allà hi ha la resposta. Un del cervells més clarividents del segle XX. Tot un mestre de pensament. Un detergent coratjós, que morí crucificat, com tants dels esperits insubornables que han trepitjat la terra.

M’arriba la notícia de la mort d’Emilio Gastón, poeta i advocat, que fou “Justicia de Aragón” als vuitanta, i a qui vaig conèixer en una vesprada memorable a casa del pintor Fernando Peiró, en una reunió on hi havia José Antonio Labordeta, el també poeta i pintor Fernando Ferreró, i les mullers i companyes (desvetllats esperits del gremi professoral). Vam acabar dient poemes i cantant en una sobretaula ben càlida. Gastón desprenia bonhomia i visions de la realitat lúcides i solidàries. Que la terra li sia lleu.

Inaugurat un ramal ferroviari que reincideix en la visió radial de l’estat –tot ha de passar per la Puerta del Sol- que connecta Madrid amb Castelló. Una alta velocitat de segona, que va a menys velocitat que els Euromed o els Talgo. El corredor mediterrani és a les beceroles per pura intencionalitat política. Recursos destinats a les vies del corredor acaben emprats per millorar els accessos a Barajas –i tantes altres jugades paregudes que parlen clar de les intencions que ens van enfosquint el futur.

Vivim la regressió democràtica més accentuada des que el dictador morí al llit. I no hi ha indicis de que minve, perquè amb la pràctica reculant hi ha qui vol distreure de que ha posat la mà a la caixa pública sistemàticament i premeditada.

Matinera amb idees (curtes i llargues, narratives), que fixo amb una agulla a la pissarra de les esperes –treballant altres artefactes. Arròs al forn per dinar, sublim eixutesa de crosta melosa. Migdia d’habitud. En tornar al talleret, la notícia de la mort de Nicanor Parra, l’antipoeta xilè, amb els cent-tres anys complits. Personalitat interessant, contradictòria com totes les intel·ligències dinàmiques. Un renovador brillant. La Sense Rostre va fent abundosa collita sensible. Alguns organismes del capitalisme salvatge l’ajuden tant com poden (proclamen que sobra gent).

A les vuit abandono el reialme de les pantalles. Llegint fins al son. “Omelette” i amanida per sopar. Hi ha flancs de la nit on no s’acaba de fer de nit, però que ja m’interessen poc. Un altre símptoma de jubilacions anticipades, segurament.

 

Qui va al desert no és un desertor. Qui fa d’ermità, tot i que viu a l’erm, no és en absolut estèril. La vida pot ser perfectament fecunda des de la marginalitat, perquè allò que compta és la possibilitat de ser inici.

Josep Maria Esquirol.

 

El pigments d’un record van canviant cada vegada que hi retornem, amb cada estació de pas.

 

Narrar a còpia de detalls indirectes i que el receptor, amb el dibuix del moll elidit, trobe el cos de la solució. Suggerir, millor que rematar-ho tot. A vegades ho aconsegueixo i s’enlaira una milotxa enriolada sobre els càstigs de la vida suposadament adulta. Cuques de llum en les llesques de pissarra de la nit.

 

Els millors regals són els que no mereixem.

 

Et fa mal el queixal? Doncs, existeixes. Potser si la píndola guanya, podràs posar-te a pensar.

 

Escric pel plaer de contradir i per la felicitat d’estar sol contra tots.

Milan Kundera.

 

L’infinit sol mossegar per l’esquena.

 

La velocitat és la droga dels privats d’imaginació.

 

Que l’error de la nostàlgia no siga mai superior al placebo de l’esperança.

 

Amb una idea equivocada s’atansà. Amb una altra s’allunyà. Passadissos freds, sense gramàtica.

 

Encarats –o delatats- amb una seua debilitat, els poderosos peguen més fort.

 

L’odre absolut només és possible en la quietud de l’inorgànic. No hi ha prou policies ni soldats per taponar les vies desgrenyades de la vida obrint-se pas.

 

Quan escriptors i escriptores pràcticament secrets que els hi donen setanta-mil voltes en tots els sentits als reiteradament sobreexposats… Te’ls trobes amb els rebots més curiosos, uns perfils entre matolls, el tresor sense mapes ni indicacions. Sí, quantes joies mig ocultes i quanta quincalla sobreexposada…

 

Entre una badallada i la següent una galàxia n’ha devorat una altra, la usura t’ha cobrat interessos de manteniment de la seua exoànima d’acer inoxidable, el quatre per quatre del revolucionari de disseny ha rebentat un gat blanc-i-negre a la secundària… El que no passa en quinze hiverns es desploma en quinze segons, mentre badallem davant la imminent distòpia on ens recanviaran les peces instintivament desobedients després d’haver-nos fet perdre la memòria.

 

El que més m’escandalitza és que als mitjans sembla que els molesti més la representació de la violència que la violència en si mateixa.

Sarah Kane.

 

Dimecres, 24 de gener de 2018.

Aixecat a dos quarts de nou. Quan despertes, l’esperpent polític espanyol segueix dempeus. La col·lisió dóna rèdits a l’altiplà. Els resultats electorals pretenen alterar-los en els despatxos a còpia d’espantalls rancis. Actuen i prediquen –adjectivació duríssima- com a colons.

La cafetera al foc. La il·lusió de la continuïtat. Músiques renaixentistes a la gramola. Remenant quartilles, retallant fragments potables per als collages projectats. Cabòries en internades solitàries, per guanyar distàncies amb l’actualitat cremant, amb tricornis xarolats agressius i togues descaradament instrumentalitzades.

Llegida una entrevista amb l’escriptor de  Santanyí, Antoni Vidal Ferrando, a qui no conec personalment, però que exhala una bonhomia sàvia de les autèntiques. Deuen sembrar amb bona llavor local per allà –res de transgènics enverinants-, perquè han sorgit d’aquells bancals escriptures ben assaonades: Bernat Vidal, Blai Bonet, a més de l’entrevistat, que presenta llibre de poemes nou i va fent camí, apartat de rovells de l’ou hiperactius i manegadors, que diu que els desassosseguen. Saber que alenen actituds com la de Vidal Ferrando en el nostre ecosistema histèric i tan sovint superficial és una d’aquelles notícies que reconforten en les disperses tribus dels cabuts “outsiders”.  Santanyí, Deià… excursions pendents. En els afores, cada dia més, hi ha les abraçades més nutritives. A A.V.F., a la seua vila li han posat el seu nom a un premi de narrativa en plena activitat de les constants vitals (si en són d’encantadorament excèntrics els balears, en alguns detalls!)

Bones notícies de l’editorial. “L’incert alberg” és entre els més despatxats de la casa de l’any passat. Potser hauré d’ajornar les ganes de plegar que m’entren darrerament. Amb una casa editora conscient, talentosa, destra, treballadora, que mou els títols amb criteri, l’enrònia de que no hi ha públic per als dietarismes i artefactes verbals emparentats queda desactivada.

Migdia d’habitud. El noticiari, el ciberfeixisme global és una nuvolada aclaparant. Potser calen més respostes locals? Potser ja arribem tard a tot? El pobles de la ruralitat es van despoblant. Un any o altre la tendència virarà, qui sap si serà una de les solucions per, si més no, recuperar calmes, qualitats i madureses, reprenent valors que ens van fent oblidar amb les allaus de fanfàrries d’entreteniments obtusos i cruels. En la maduresa de després del desastre on ens menen segurament es revisaran les lectures cooperants i despreses de cadenats artificials.

Treballant sobre materials diversos. A mitja tarda obre comunicació directa una professora i escriptora argentina, que em pregunta què està passant per ací, però ho sap perfectament (millor informada que molts caparrons dels veïnats peninsulars). M’explica que el govern de Macri també reprèn usos dictatorials i que estableix aliances servils amb Trump. Em conta que va perdre dos amics en la dictadura, té alguns textos bells i dramàtics sobre l’esgarrada terrible. Se li endevina una biografia de supervivent. Parlem de literatura per no deprimir-nos del tot. No odia Borges, com passa amb tants escriptors argentins. Li dic que estic llegint Piglia i guarda un silenci –potser desaprovant- sobre l’assagista i narrador d’Adrogué. No goso esmentar Cortázar ni Arlt, per si de cas. Ho deixem quan ella diu que va a prendre’s un mate (un ritual quasi sagrat per aquelles contrades, abundosament literaturitzat, no cal dir-ho) i jo aprofito per servir-me un suc de taronja fresquet i seguir revisant paquets de prosa, després de pensar una mica en Buenos Aires, que deu ser un Buenos Aires evidentment irreal, amarat, en la meua ensonyada, de tanta magnífica lletra.

Un hotel de Madrid, que s’obrirà en uns mesos, necessita cobrir cent places i es presenten a deixar el currículum set-mil persones. La realitat és obstinada i el discurs maquillat dels optimistes  (o és cinicisme?) que parlen de recuperació cau com un castell de naips. El fet només és un símptoma més del desastrós panorama general feiner que vivim –i que té traça de no millorar.

Nit plàcida. Pa amb tomata i formatge per fer un mos. Llegint fins a la una.

 

Amb un poema bo, amb un tros de prosa decent, n’hi ha prou i de sobres per justificar tota una trajectòria. Això ho sap qui s’hi posa i a més és un lector atent.

 

Llegir entre vides i escriure entre línies.

Lawrence Ferlinghetti

 

Tota la moral del sistema és fundada sobre la qüestió dels mitjans de vida: és culpable qualsevol que no tinga diners.

Bertolt Brecht.

 

Tota escriptura és política, tots els actes són polítics.

Susan Sontag.

 

(Ursula K. Le Guin, in memoriam)

Amb les mans al darrera, sobre la nebulosa ronyonada, la fosca t’encara. Potser lliurarà la carícia, potser el revés. Per a quin resultat de la llençada de gobelet estem menys preparats?

 

Al ciberfeixisme global, l’aportació veïnal és un joc de trons envernissat en salsa inquisitorial (amb aquell punt de socarradet…)

 

Dijous, 25 de gener de 2018.

La verticalitat somnolenta a tres quarts de nou. Escenografia de grisor a les finestres. Promesa de pluja? Plou poc i malament. Les desguitarrades climatològiques són un altre presagi de mal averany. Com a obra d’art, la fi del món –o de la humanitat- ens està quedant d’una gran sordidesa salpebrava de cursileria banal i fúria estulta.

Escolta una estona la ràdio de les nerviositats polítiques. La normalització de les ignomínies? El tòxics llots estatals. El jutge inhabilitat, Baltasar Garzón, el primer en escrutar l’entramat Gürtel, posa en dubte la separació de poders, com tants altres juristes. Els llimbs d’indefensió jurídica comencen a produir un continu vertigen.

Canvio de canal sonor i apareix el mestre capella de Sant Tomàs de Leipzig, i la millora de partícules salubres per al sistema immune és notable. Revisant materials fins a l’hora de dinar. La vertadera escriptura comença en la reescriptura. La vida en roba vella, fugit a la concentració positiva de paratges on ningú més ens pot seguir (la pura meravella). El·lipsis on el temps guanya fecunditats.

Celebracions de Virginia Woolf a les xarxes (fins un popular buscador recorda els cent-trenta-sisè aniversari del naixement de l’escriptora, avantatges de la potència del sistema anglosaxó). No comparteixo el gran entusiasme de tants esperits per la narradora anglesa. En molts trams de la seua obra, diaris inclosos, el seu univers em deixa bastant fred; no copso la primera magnitud que el comentarisme entusiasta li atribueix. Entre altres mèrits més essencials, els del grup de Bloomsbury foren dels primers a saber fer-se una propaganda eficaç. Deu ser cosa de limitació meua no apreciar en la Woolf, tret d’alguna singularitat en les estratègies de perspectiva narrativa –potser resultat de pronunciats desordres psíquics?-, la geganta que tants –i moltes tantes- erigeixen.

Migdia lent, suau. Perspectives prou raonables, però m’assetja una desgana de serrells infusos i alhora amb perfils de reptes esmolats. Em sobreposo a la temptació d’abaixar els braços. Arribo a la pàgina dos-cents de les repassades. Són per al proper llibre, amb data de compromís tancada. També són en fase de tancament –o abandó- un llibre de poemes i un de contes, que no sé on faran cap (de moment, al calaix de guardar pols i assentament de solatges en les penombroses esperes). Somniem un llibràs redó, robust, dels que acaben de justificar la dèria, però, és clar, no l’acabem de fer mai, passem avall abans, amb el somni incomplit, i queden els intents, les aproximacions, el gavadal d’esbossos més o menys afortunats.

Mos frugal per sopar, mirant el partit de copa entre el Barça i l’Espanyol. Les sorpreses de Messi no s’acaben mai. La majoria de vegades tria l’impossible i li surt brodat. Acabant els diaris de Piglia. En els diaris apareixen també, com ha de ser, les nostres zones obscures i les flagrants contradiccions (o potser caldria dir les de l’altre que els redacta). Per complement he llegit alguns dels aiguaforts de Roberto Arlt, estampes dels miracles i misèries del carrer. Personalitat curiosa, la d’Arlt, d’origen familiar eslau. Fascinat pels invents i els jocs de mans del peu pla de la lluita per la vida. Vista també una entrevista amb Francesc Marc Álvaro i Narcís Garolera (un dels contactes nutritius de les enllaçades enxarxades) sobre Agustí Calvet, Gaziel, un dels grans periodistes literaris del país, a qui la guerra fratricida, un de tants, descol·locà fins al greu desengany. Van recuperant-se articles de Gaziel. Garolera és un dels exhumadors més curosos del llegat d’aquell periodisme gloriós, on participaven esperits com Sagarra, Pla o Xammar, des dels anys vint fins al derrocament de la república.

 

La por i l’odi, les infatigables cataractes deformants.

 

Crear-se o renovar alguna passió: la gimnàstica de manteniment de l’ànima.

 

L’esperança és un bon esmorzar, però és un mal sopar.

Francis Bacon.

 

Et fas gran i la llengua se’t torna com les sabates o com els estris de cuina: ja no necessites peces elegants. Has après, simplement, a dir les coses.

Ursula K. Le Guin.

 

Amb les sobres del seu tedi amb nòmina imprimeixen quatre llibrets i dos papers i immediatament es senten àrbitres del gust universal i pontifiquen cada vegada que obren la boca. Amb el que menyspreen, des d’un esnobisme més vell que l’anar a peu, creient-se la culminació de l’exquisidesa, es podria fer un catàleg dels que treuen la llum dels ulls.

 

En realidad, tendría que usar estos diarios para buscar en la trama monótona de los días los puntos de viraje, la diferencia, lo que no se repite, lo que persiste por sí mismo más allá de la costumbre y es único, novedoso, personal. ¿Existe algo así? Ésa es la pregunta de la literatura.

Ricardo Piglia (“Los diarios de Emilio Renzi”).

 

L’artista plàstic (les etiquetes, ai las…), ja grandet, a qui li cites el “Diccionari de símbols” de Cirlot i posa cara com si li parlares de la lluna.

La poetastra alternativa, llibertària (ai las, les etiquetes…) amb capricis barruts i rancors de diva, que no ha llegit la gran Anne Carson, detall menor que no li impedeix desqualificar-la de pla (pràctica que empra habitualment).

El músic que creu que assabentar-se del que es cou en altres disciplines és una pèrdua de temps que no li aportaria res (i de la seua, tret de carreus molt quallats i sancionats canònicament, tampoc en va molt sobrat).

I més, i molt més. Quin desolat avorriment haver de fregar-se de tard en tard amb la zoologia que orbita per les suposades artistalles de les proximitats.

 

Divendres, 26 de gener de 2018.

Ruixats nocturns (notícia agradable). Al remat entra el vent, per variar. Baixada de temperatura. Dormida potable. El filet de mal de cap per gentilesa del mestral (testa baromètrica). Firmament de grisor somnàmbula. Gestions de carrer empomant un xim-xim peresós (sensació plaent de caminar sota el plugim, refrescant o assaonant idees). Passat per l’estanc i per la farmàcia, el diminut encant dels contrasentits. Un cafè a l’establiment dels italians. El cambrer comenta exercicis per millorar les calmes lumbars amb una xicota que diu que pateix d’un pinçament.

La tralla política a la ràdio. El govern del P.P. i la seua estratègia a la carta, esbiaixant les regles del joc, de les que es proclamen garants, envers Catalunya (histèria impotent?) La mentalitat imperial castellanista, mal antic. Es veu que s’ho creien, que amb les eleccions imposades canviarien les majories al seu favor. Juristes de tot color ja s’estan inquietant molt amb les entortolligades al gust de l’executiu i van deixant de callar. L’adhesió acrítica de l’esquerra, que hauria de ser l’alternativa, a tanta arbitrarietat, és desmoralitzant. Pérez Rubalcaba, que no sol fer cap puntada sense fil, diu que l’estat ha de fer el que siga contra la presidència de Puigdemont i assumir-ne el cost (els costos ja sabem qui els paga). Un “el que siga” molt inquietant. La criminalització, la causa general contra el sobiranisme arribarà on calga. Ja veiem que fins depassant totes les regles de joc i drets, si cal, que són paper mullat davant el manteniment de l’estatus dels qui remenen les cireres de veres –sempre al seu favor, no cal dir-ho- i la sagrada unitat, que no admet el menor tret diferencial. Algunes de les coses d’aqueix “el que siga” ja les hem tastat. On arribaran? Perillen, per a tots, les elementals garanties democràtiques i els drets humans? La regressió a la ferum de la llei de l’embut fa feredat.

Abdico prompte de les ones hertzianes i l’atzar de la gramola proposa els valsos de violinada sentimental de Tchaikovski. Els tremolosos misteris de les combinatòries quotidianes. Escrivint i reescrivint en la matinal de llum decaiguda, ja alliberada de tràmits.

Pasta italiana per dinar. Sesta nerviosa. L’actualitat política en una cruïlla perillosa. El consell de ministres de Madrid vol impugnar el vot de la ciutadania que optà per les formacions sobiranistes usant, un cop més, el Constitucional, però el president del Parlament tira endavant amb les seues funcions recordant que com a diputat electe, Carles Puigdemont té tots el dret a ser candidat a la presidència de la Generalitat. La negativa de govern del P.P. no té cap base jurídica i desoeix l’informe del Consell d’Estat desaconsellant-ne la impugnació de la convocatòria del ple d’investidura. Aprofitant l’afició impugnadora, també poden intentar canviar que a un senyor jutge espanyol li exigesquen, tenint una llengua imperial, coneixements d’anglès i francès en una prova d’accés europea.

Més traginades textuals en les vespertines. Neu i aigua arreu, pot ser una mica d’alleujada en la sequera.

 

Diu un banquer, Juan Antoni Alcaraz, que els desnonaments són llegendes urbanes. La postveritat els ho afina, o això es pensen ells.

 

Tenen, però no comprenen. Res no tenen, en realitat.

 

Necrològiques platòniques per a desconeguts. Crònica de successos sense realismes màgics. Pedaç per al descosit d’una direcció o altra. Comodí d’urgència si es quedava un tros de pàgina en blanc. Guionista desatès. Peus de foto neutres o amb guarniment social. Eslògans per a anuncis. Reportatges traient punta a temes de curt recorregut. Entrevistes dures, entrevistes blanes, vol de papallona sobre estultícies petulants. A tant la peça –quatre rals de misèria- o salariets d’esclavisme. Un fotimer d’hores a benefici d’uns espavilats o altres. Conflictes faves i enverinats, plantejats per malalts mentals. Els proliferats doctorats de la burrera fatxenda. La burxada a distints poders des de la columna. Insults, pressions, estrès, amenaces, defenestrades. El pal per alguna errada –molta improvisada i molt de contrarellotge-  i el silenci pels encerts. Els eterns mitjans precaris. Periodisme de proximitat. Un purgatori com qualsevol altre. Escola de supervivències. La felicitat deu ser mantenir-se a prou distància d’aqueixos embulls.

 

Dissabte, 27 de gener de 2018.

Dissabtera de costum. El costum dels oficis irregulars. L’hora política, tan bèstia. A la carcanada del 1978 se li ha fos tota la cosmètica dissimulant. Mendelsson a la gramola. La marqueteria cristal·lina –i a vegades joiosa- dels cadàvers exquisits.

Em proposen participar, tocant d’una nòmina variada de practicants, en un llibre, amb algun aforisme replicant o complementant un altre aforisme il·lustre. Darrerament proliferen els llibres col·lectius. El primers aforismes llegits, sense saber que s’anomenaven així, venien en els almanacs casolans, després de la doctrina catòlica. Amb els anys, també fem calendaris per a les minories de paladar barrinant, però som lluny de voler adoctrinar a ningú.

En un xou de moda “fashion” madrilenya, una model desfilà embolcallada en els colors de la bandera espanyola – la que substituí a la republicana-, mentre sonava l’himne i el públic, posat dempeus com un sol cos, ovacionava la patriòtica pensada de la dissenyadora Ruiz de la Prada. Però, no cal enganyar-se, els nacionalistes “paletos” ho són els altres. No és difícil imaginar les diatribes per un hipotètic numeret semblant, però amb senyera i “Els Segadors”, a la Gaudí.

Arròs, col i fesols per dinar (la cuina arboniana, la recepta de les il·lusions sense gravàmens). Més repassada textual al vespre, manufactures en la terra de ningú. Vida enclaustrada, el pijama de no esperar molt, la línia recta de la petita epifania emboscada, l’aroma barroc del cafè, els diàlegs dels pardals del pati, que s’escuren el bec en el cantell d’un test rugós i el transformen en capitell historiat de la catedral de l’aire. Saber mirar-se les bestioles, entrellucar al rúbrica de l’etern fugisser,  un llarg aprenentatge de sediments fondament humans. Arriba en un punt del descans dels ulls la memòria gratuïta, inopinada, com un llambreig cadenciós, d’una pluja tristoia revinguda d’un desllunat antic. Les adjectivacions de la pluja declinen en passat, deia el poeta Borges, i cauen de l’arbreda desenquadernada de les dates esborrades.

 

Uns somnis a dins el saquet del pa del somni. Uns malentesos- alguns afortunats- a dins la maleta desmodada del gran malentès. Això és tot, o quasi tot.

 

Si els toqués passar després el drap i recollir les immundícies, potser alguns no serien tan donats a les catarsis (res seriós, simulacres, succedanis, la majoria de vegades).

 

Per regla general, com més estranya és una cosa menys misteriosa acaba resultant. Solen ser els crims més corrents i anodins els que resulten verament enigmàtics…

Arthur Conan Doyle (“Sherlock Holmes”).

 

Si no és perdut, no deu ser paradís (Proust ja avisava).

 

Amb algun segle d’anticipació, els clàssics et donaran la raó en la sopa d’all – o és de ceba?- que has descobert.

 

El llegir no els hi fa perdre l’escriure…Llàstima!

 

 

Sóc nacionalista en la mesura que m’obliguen a ser-ho, l’indispensable i prou. Perquè, ben mirat, ningú no és nacionalista sinó enfront d’un altre nacionalista, en bel·ligerància sorda o corrosiva, per evitar senzillament l’oprobi o la submissió.

Joan Fuster.

 

Diumenge, 28 de gener de 2018.

Festiu…i, casundena, tan ocupats!

 

Verticalitat somnàmbula a dos quarts de nou. Grisor amb possibilitat de ruixats al cel. Mahler a la gramola. Penso amb un conversa amb Gerard Vergés sobre Mahler (li dedicà un poema juganer). Li presentava reticències sobre el compositor de Bohèmia només pel plaer de sentir-lo argumentar. Li deia que tenia mans de pianista, però comentava que li hagués agradat ser guitarrista.

Les notícies. L’estat que hi ha dins l’estat fa i desfà a conveniència. Són els qui manen de fa molt i molt, no vacil·len i, ara, ja ni dissimulen. Som a mig cabell de l’estat d’excepció. La nit és llarga, la nit…

Articles sobre l’agonia dels periòdics de paper. Hi havia un temps en que es podia fer un article diària per menjar i un altre de propina per beure, com recomana Cossío, però tot això s’ha acabat. Els quiosquers la passen magra i els columnistes cantem boleros als jubilats. El que no acaba d’arribar i el que no s’acaba d’acabar estenen un filferro on fem el funàmbul tots, empassant-nos el vertigen i, a vegades, fins la mínima dignitat.

Mirada una pàgina en el poc marge del dia. Cremar el vespre dominical –tan donat a l’elegia ploranera- tocant per a una colla de pensionistes deltaics, mirat des de certa conformada, potser no és tan mal pla. La toaleta essencial. L’abillament del personatge que canta i toca música de ball. Un registre diferent en el segment de les supervivències.

Fideuada amb allioli per dinar (combustible per a estoics). Les noticies: amb la sessió d’investidura al Parlament pot reaparèixer, en diversos sentits, l’esperit de l’u d’octubre. El desencaix amb el règim  del 78 és total per a molts. La cosa ja va plenament de drets democràtics i de dignitat. Em sorprèn la gent que es sorprèn d’on pot arribar l’estat. En quina bombolla han estat surant?

Carregat l’equip. Cap al cor deltaic. Els ocres dels arrossars, les aus ajocades. Ullades de sol aquós, predomini de l’empastifada grisenca. Al centre social de Deltebre els pensionistes fan el seu bingo enmig d’un silenci misser. La veu monòtona de qui canta els números, que renega quan algú s’erra cantant una línia (“bons collons, Batiste!”)

Muntem sense moure fressa. Marge de temps per provar, sense resultat, de prendre un cafè en algun establiment del veïnat –tot tancat. El gos d’un pati ens surt a saludar, afectuós, li fem una ració de carícies. Tornem al centre i fem el cafè a la cantina que maneguen els iaios. Una senyora simpàtica manipula la cafetera. Ens canviem de roba. Comencem a les sis, en bona forma, públic molt xalador, ambient de ball de festa major. Dominem eficientment els tempos del programa, la pista plena en tots els números. Sonem bé, tot i no haver pogut fer la prova de so pel cerimonial del bingo. La sala és difícil, però ja sabem la manera de treure-li el rendiment més òptim (girats els altaveus cap  a l’esquerra, eludint una paret frontal).

A l’intermedi ens donen un dolç i cava. El dolç és un merengue amb una base de cóc emborratxat, una contundent bomba de sucre (El sucre és la droga dels pobres?) El cava està molt fresc i no és dels pitjors del repertori habitual de marques més emprades. Fem la segona part amb la mateixa intensitat que la primera. Ambient excitat.

A les nou hem enllestit i a dos quarts ja estem desmuntats i a la carretera. Gelor humida a l’ambient. El joc d’ombres i contrasts en la naturalesa treballada dels camps. La narració futbolera d’en Puyal a la ràdio del vehicle. Perd el Barça a casa, amb l’Alabès. Descarregada de l’equip. Un sandvitx al cau. Mirada la darrera mitja hora del partit. Remunta el Barça, sense estar mol fi –i amb alguna despitada arbitral favorable. Llegeixo una mica fins al son, que no tarda. Un lleu episodi de taquicàrdia, que finalment s’asserena.

 

Ens demana un pasdoble dels més rescalfats que hi ha. El balla sola i plora. Ben mirat potser no el balla sola del tot.

 

Tot guanyem en antologia i perdem en el paquet complet. Però la tria l’ha de fer un altre. L’amor patern (i matern alhora) no fa bon arbitratge.

 

In my head, I’m a passenger on a ghost ship.

Charles Simic.

 

Es repetí als Balcans. Es repeteix cada dia en una foguera o altra de les que pareix que interessa tenir encesa. Però, en la commemoració solemne de l’holocaust, o d’Hiroshima, els qui permeten –o cosa pitjor- certs tràfics mortífers, proclamen “que no es torne a repetir mai més”.

 

En la lliga per vore qui és més reaccionari, “El País” porta molts punts d’avantatge. Una altra màscara que s’ha fos del tot. Uns desenganys que, a la llarga, seran positius (potser deixarem de fer l’ànec).

 

Dilluns, 29 de gener de 2018.

Alçat a dos quarts de nou. Els algoritmes de la cafetera (abstracció sentimental). El primer cigarret, engiponat amb l’arpegi caut dels dits somnàmbuls, per testar si la taquicàrdia d’anit persisteix en la rebel·lia. Apareix Wagner a la gramola, el crepuscle dels déus. Cap gana d’envair Polònia, com diu un diàleg de Woody Allen, ni d’envair res; més bé sofrim els abusos matussers dels colons… Paro la quartilla a recer d’un dilluns prou desempallegat per fer la cal·ligrafia voleiant. Fa l’efecte que les arítmies d’anit a darrera hora han marxat. No se sap de cert si el cor pensa o no. El cor i el cervell, dos íntims desconeguts.

En la faena de músic d’ambient i ball, més important encara que no errar-se en el repertori, és a dir allunyar qualsevol vel·leïtat de lluïment concertista, és practicar l’amabilitat i el somriure amb els contractants, fer-se una mica l’orni i presentar un posat neutre, discret. Fem el paper de gramola vivent i res més. Els protagonistes de la festa són, en tot moment, els contractants i la desimbolta tribu ballaire que els envolta. És un paper que, a esperits amb una mica de recorregut, amb les hiperbòliques fatxenderies mitigades, no els és complicat. En les prestacions del rol, és tant essencial donar conversa a qui te la dóna (sempre amb temàtiques superficials, el convenient recurs del comentari meteorològic, i un bon manoll de frases fetes al sarró), aparentar que els fas cas en el capricis grotescs amb els què a vegades volen posar cullerada amb el que fas.

Un llibre de La Rochefoucauld a la farmaciola. Mirant-se el melic, els llibertins, altrament dits moralistes, acompanyen bé les obertures de perspectives en cas d’accelerada o desesperació. Els destins dels melics s’assemblen cosa de no dir: tots al ball de la tirania del temps, tots mortals. L’escriptora de Buenos Aires ens fa saber que ha acabat un encàrrec de versos infantils i que ja s’ha pres el mate. Per un instant et fas la il•lusió pueril de que a Buenos Aires

a Lisboa estaries bé o potser canviaries d’estol de fantasmes. Volada de coloms, respiradors, escalf, bellesa i coneixement. Anar tirant.

Un plat de la fideuada d’ahir per dinar. El noticiari, el govern espanyol i l’estat dins l’estat no són gens partidaris de les idees de Montesquieu (coses d’afrancesats, potser deuen pensar). La premsa afecta explica sense embuts com van pressionar el Constitucional per fer la seua penúltima jugada. Les falsedats sobre Puigdemont, la criminalització salvatge del sobiranisme, avancen a ritme de pólvora ansiosa. Sesta complida. Solet tendre als finestrons. Més revisada de materials al vespre. Músiques variades per companyia. Gestions de menudalles. Vistes unes fotografies d’un mercat al carrer a Benicarló, als anys cinquanta. Un parada de terrisses i porcellanes domèstiques (gibrells, gerres, cassoles, morters, orinals…) Els humans retratats podrien ser de la família, i d’alguna manera ho són, és clar. Penso en els elements femenins de la tribu i el temps tan bèstia que els tocà. En un gibrell com els que brillen al sol perdut de les imatges em van banyar de menut més d’una vegada. Innocents i protegits, el paradís perdut.

Quan em canso de llegir en pantalla, els pregons de desert als ulls, m’escapoleixo a l’ordre enquadernat dels llibres, remiro els “Retrats de passaport” de Pla, els microuniversos de la Trieste de Mutis, els quaderns de Piglia. Cap protesta més del cos. Dilluns sense drames ni enlluernades. Demà, a Barcelona, pot viure’s un moment crucial per a tots. Crides a concentracions als voltants del Parlament.

 

Et celebren els defectes i t’odien les qualitats? Tot en ordre. Afortunadament produïm més marrades i defectes que encerts, un desnivell productiu convenient en paratges on l’enveja és la musa principal de l’entregent.

 

Aparenten ser exitosos, van sotmesos a grans pressions, però alguns detalls delaten que tampoc els hi surten els comptes. Cascú es crema d’autoenganys com li vaga.

 

Esperança i por nodreixen la dialèctica d’estar desperts.

 

També hi ha comissionistes de la gratitud.

 

Perquè tot és vanitat de vanitats l’adulació és xavalla que no es devalua mai.

 

Donem i rebem deslleialtats més per pura debilitat que per elaborada premeditació. No dóna per més la cordeta humana, pel que es veu.

 

Sense el rejoc de la  hipocresia segurament la convivència humana seria impossible.

 

Tenir un do o altre i usar-lo mesuradament estalvia algun maldecap.

 

Si n’arriba a ser de pesat l’enginy dels ximplets! (Que, a més, solen ser incansables).

 

Les tres quartes parts de l’amor propi són ridícules.

 

Per treure’n un profit o altre d’un accident, la primera condició és sobreviure’l.

 

En el sender que sempre descartem potser és on ens espera el destí. Un dia o altre, tot cansa, en fem l’excepció en la tirada més habitual.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Campanya pels drets lingüístics