Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc d’@IgualJosep

Plàncton. El Bloc d’@IgualJosep

RobertDemachy2018igualDimecres, 27 de desembre de 2017.

Alçat a un quart de nou. Trameto el tros de llibreta per d’aquesta col·laboració , sense enredar-me massa en l’enrònia de si té cap sentit persistir en la dèria. Hi ha manies pitjors, al món. Matinal profitosament monòtona. Mestralada rabiüda, llambregades de claror al·lucinada. Repassant materials; la lenta carreta. Mirant documents variats sobre Piglia. Bullit de verdura per dinar. Les notícies: continua la desbocada de repressió. Els drets de manifestació i expressió, entre altres menudalles, arranats per a uns, tolerats per a altres. El tentacle autoritarista es preveu llarg i ben arbitrari. A pagar i a callar, pareix ser el programa del sabut llarg subtext. El vendaval i els seus estralls arreu. La pluja va cara. Una mica de migdiada plàcida, sense guinyols agitats. Cafè i més revisions en les vespertines. Ullades a pàgines d’amics, coneguts i saludats que escriuen o pinten o fan música. Notícies editorials sobre Óssip Mandelstam, traduït per Jaume Creus. Poeta important, represaliat salvatgement pel terror estalinista. Tenir bones versions de pesos pesants com Mandelstap (o Walser i Sebald, en altre esforç editorial recent) és una ingent feinada necessària, fonamental. Encara hi ha massa dèficits en aqueix apartat a casa nostra. Llegint a la nit. Per suggeriment de la càtedra Piglia torno durant unes pàgines a Borges.

Ens fem el compte de que una part del xiquet encara fa alguna gràcia entre els besllums (bombolles entre miasmes improbables), però amb la lent més ajustada notem que en realitat qui perviu és l’adolescent, els seus capricis i les seues cegueses. Deu ser cosa d’exercir oficis amb tanta juganera a l’entranya.

 

Ho hem vist. O entrevist. Però ho hem de remirar –i, si cal, revirar- des de l’estranyesa. L’art sol ser això.

 

La literatura es una relación con la experiencia donde uno está al mismo tiempo viviendo y registrando.

Ricardo Piglia.

 

Dijous, 28 de desembre de 2017.

Segon dia de mestralada. Mal de cap (causa-efecte). La grapejada general.  En terres molt ventoses els índex de suïcidis és més alt. Recordo cinc dies de tramuntanada infatigable viscuts a l’Empordà i, certament, era com per parar boig. El filaberquí no deixava de barrinar.

Dormida dolenta, desficis i malestar. Rebel·lies del cos, gàbia que a vegades no es deia controlar. Matinal  apagada. Persisteix la testa embotada. Poca esma d’emprendre cap llarg recorregut textual.

Per les notícies sabem que l’empresa de Florentino Pérez (accionariat majoritari) seguirà cobrant indemnitzacions de l’estat, tot i una sentència del Tribunal Constitucional en sentit contrari, pel seu gasoducte tremolador, el Castor. Ningú està per damunt de la llei. Les sentències cal acatar-les i bla, bla, bla…

Presa una aspirina. Però no remunto. A les dotze tocades m’estiro una estona al llit. Escruixida pesant. Hores pèrdues; o guanyades, qui sap. El llit és el gran remei. Onetti feia esmena del món treballant al llit. Pla també. Però avui només em fa de crossa blana per amanyagar la carcanada magolada. Circulen una gran quantitat de virus de ceps més o menys gripals, pel que comenta el personal mèdic enxarxat.

Caldet substanciós per dinar. Més llit. Calfreds i potser unes dècimes de febre. Faig una mica de via amb els papers, al vespre. Steve Reich i altres solfes –fins medievals- per companyia. Llegeixo una mica, després. Mos frugal per sopar. Vista “Les verges suïcides”, de Sofia Coppola, en un canal cinèfil, sense els contraplànols desficaciants i banals dels anuncis sobre el relat. Artefacte d’interessants estratègies narratives –de tall clàssic. Els temps alterats d’exposició, amb buits oberts en la trama que interpel·len l’espectador.

 

Divendres, 29 de desembre de 2017.

Alçat més tardet. Nit més decent. La covada de l’escruixida. Suor amb calfreds. Intermitents molèsties intestinals, amb alguna pessigada aguda. Bona manera d’anar cremant els darrers fulls d’almanac de l’any.

Les noticies: continua, in crescendo, la caça de bruixes estatal. Drets universals passats per l’adreçador forçat de presentar-los com delictes. La complicitat dels “Ciudadanos”, un partit que nasqué per crear conflicte i destrossar consensos, i segueix en la línia. S’afegeix el vergonyant posicionament de l’esquerra espanyola i dels intel·lectuals que orbiten per les seues tribunes.

Intento fer alguna cosa. Res. Persisteix el mal de panxa. Mig marejat. Me’n torno al llit. Programa depriment.

Arriba a migdia “Fer-se totes les il·lusions possible i altres notes disperses”, l’inèdit de Pla rescatat per Francesc Montero, de la Càtedra Pla de Girona. Format còmode i acurat. El Sant Nicolau anglo va agafar una mona com un saginero i m’ha arribat amb uns dies de retard, gràcies als bons oficis afectuosos d’una emissària de serrellet ros. Què més es pot demanar?

Una infusió de camamilla per dinar. El cos demana abstinència. Rebrota el mestral, el convidat que hi faltava en la grisa jornada.

Intento mirar papers al vespre. Aguanto poca estona. Llegeixo una mica del Pla –cap sorpresa en els plantejaments del vell conegut- i altres coses. Amb la fluixesa d’avui perdo el ritme dels darrers dies. L’astrolabi de la barqueta avui només escruta estrelles negres.

 

Dissabte, 30 de desembre de 2017.

Alçat a dos quarts de deu. La debilitat corporal. Episodis aguts del cranc al ventre. Molta gent afectada pels ceps gripals. Fins molts dels vacunats han caigut. Els metges en parlen d’epidèmia. Per no fallar-li a l’estadística he caigut en la passa. A “La guerra dels mons”, de Wells, els virus liquidaven els extraterrestres invasors. I pareix molt probable que causen estralls entre els suposats terraqüis. Muten i s’adapten amb una fortalesa de pedra picada davant els antídots trobats. El malestar físic abaixa l’ànim. El pensament entra en foscos passadissos cavernosos. Però el món continua, és un fet palmari. Ranquejant, provo de no perdre-li del tot les cares i caretes que ofereix.

Diversos incendis ahir al país, amb la complicitat sinistra del vent. Un a Culla, sortosament dominat en unes hores, però amb un bomber ferit i un vehicle d’operacions calcinat. Si algú mereix el títol d’heroi en aquestes societats cada dia més malaltes és un bomber. Un incendi a Culla ens afecta molt íntimament. Hi ha paratges i paisanatges que formen part de la nostra educació sentimental.

Ara circulen diversos menyspreus faves sobre la ruralitat. La cretinada parteix d’un focus partidari, que ha fet els números i ha comprès que la pagesia no els vota. Desconèixer el paper fonamental del camp en la nostra manera d’estar al món, i més per qui es proposa per governar, és una falla terrible. La ignorància és el seu argument. El que Fuster deia que no s’havia de fer mai. Sense anar més lluny, sense el parasitisme recolzat sobre la marineria i els llauradors, gent com aqueixos xitxarel·los desmenjats, arbitraris, arrogants i desinformats, no haguessen arribat mai a ser el polls ressuscitats al servei dels amos de la parada.

Quin ridícul més espantós que fan els qui volen rebaixar l’obra lorquiana. Ho fan –ho han fet- per motius ideològics, tot i que fan constar que no. Un dels retrets repetits per la reacció literària era denunciar la “facilitat” del poeta (també dramaturg important i prosista brillant i lúcid). Es comprèn que a ells escriure els costa –o costava- un còlic nefrític cada vegada. Dubto molt seriosament de l’aparent facilitat de l’autor de “Sonetos del amor oscuro”. No cal ser molt viu per adonar-se’n dels processos de destil·lació que hi havia en els seus textos (hi ha prou documents amb esborranys amb diverses versions). Un dels que cau en la marrada, per exercir el seu escepticisme antiromàntic, és Josep Pla. Ho trobem ara a les notes disperses recuperades per Francesc Montero. L’exuberant desplegament d’imatgeria i càrregues simbòliques –sovint tràgiques- del granadí, capaç de reunir elements molt allunyats en versos redons i sorprenents, altament dotat per barrejar perfectament l’alta cultura amb els cants i pensades populars, degueren fer rodar el cap emboinat de l’hereu del Mas Pla. Pensar com hauria evolucionat l’obra d’un escriptor assassinat tan jove, veient la que deixà feta, fa conjecturar sense risc fites enlluernants.

Per pura cabuderia recuperat cert ritme de normalitat

(asimètrica normalitat dels oficis irregulars –per a les grans llotges). Com el penso poc el cos es revenja a vegades amb egoistes pessics diversos, ataca la serenor del cervell, s’imposa amb els suborns del dolor. Escric en aquesta llibreta una bon estona. Reviso també unes quartilles posades als congeladors arxivers. Escriure és en realitat reescriure. Solet d’hivern al pati, parat com una benedicció. La buguenvíl·lia manté en els llenyosos braços articulats la seua expansiva floració carmí. La planteta del Montsant, regalada per l’amiga mística anacoreta, va arrapant-se a la nova terra d’acollida del test.

Una pintora em fa saber que per Nadal van sentir a casa seua tota la música meua que van trobar per uns canals i altres, i que la família s’ha fet admiradora en bloc. Li agreixo el compliment (tot i quedar prou perplex). Cal agrair els compliments immediatament, o poden pensar-se que ens vols més. Vol que trie un quadre seu que em vol regalar. Tenia idea de quedar aquests dies, però la pallissa gripal em té reclòs. Evito tot el que puc escoltar cançons pròpies. Els hi trobo tots els defectes del món –i algun més de propina. En la vessant joglaresca he perdut tots els trens possibles. Sóc un pèssim comerciant, és un fet irrebatible. Va com va, què hi farem! Però, comptat i garbellat, encara no és dita la darrera paraula sobre res, i si tinc ganes d’escriure cançons ho seguiré fent, feliçment descarrilat de les vies dominants mercaderes. A vegades la darrera paraula sobre apostes d’aquesta vaporosa naturalesa són dites quan ja no podem sentir-la. Intentar-ho i fer sendera és el que compta. La resta és molt secundària i vaga.

Per remat coherent amb més d’un episodi advers de l’any, hores hospitalàries pel germà de X. Greu episodi a les vies respiratòries. Les urgències saturades de gent. Hi ha uns professionals sanitaris pulcres, respectuosos i eficients. Treballen al límit de recursos i personal, per les retallades. Primer a Amposta, després a Tortosa. El metge de l’ambulància medicalitzada és un fenomen. Amb un cop d’ull i un sumari intercanvi d’impressions amb el generalista de les urgències ampostines, ho ha tingut tot clar i no ha perdut el compàs en donar cada puntada amb el fil corresponent (oli en un llum). Finalment, el pacient acaba ingressat a l’UCI de la Cinta i estabilitzat. Tot això, suportat no trobant-nos tampoc gens fins, pel virus intestinal. L’espectacle habitual dels centres mèdics. Familiars que esperen, algú que plora de dolor, gemecs somorts, converses provant de connectar amb l’exterior, amb la vida amb salut, fora de les pàl·lides parets i els monitoratges histèrics, entrecreuats. Un ensurt de ca l’ample, tot plegat, no cal dir-ho. Temptant la sort ventral mos al bar del barri –formatge, pernil i un tallet de bacallà- a les deu tocades. Pareix que cau bé la gosadia. A dormir immediatament.

 

Manuscrits de poemes bons per carpetes velles, o llençats en qualsevol racó, tocant d’una edició de les “Fulles d’herba”, de Whitman, o de l’aleshores darrer Colinas. Una edició dels poemes de Cirlot recolzada al bidet…Un caos perfectament bessó del meu. Als teulats de davant de la seua lleonera trafegaven uns gats repartint-se un rosegó de pa, ens els miràvem –congruents finestres sense cortines, filles del sol- mentre a la radiocasset cantava Silvio una cançó, la mateixa que ara ha aparegut, per atzar, a la gramola sense agulla, que m’ha rescalfat l’agradós record, la voleiada de cendres i fulles seques de la modesta elegia.

 

No es pot cisellar el batec de l’aire.

No es pot llimar el cantell de la llum.

No lligaràs un minuet feliç amb l’aigua que passa.

No dura prou la paciència d’una vida

per encertar el peu de pàgina del gran silenci.

I, no obstant, has d’obrir el talleret

com si els impossibles fossen

de la més fraternal nissaga propícia.

 

A l’home li cal la llibertat. No en gaudeix enlloc que pugui “legalment” ser detingut o molestat, per allò que se’n diu un delicte d’opinió.

Manuel de Pedrolo.

 

Del candor optimista –i una miqueta vanitós- d’uns, en fan negociet un altres. Així giren tantes rodes del país.

 

Diumenge, 31 de desembre de 2017.

Alçat a les vuit. Encara episodis excèntrics dels barroquismes intestinals, però en tongades més esparses i mitigades. Potser el cos, en revenja exagerada, pren per pecats majors el que són faltes lleus.

Afaitat –la jardineria parcial dels barbats- i dutxa matinera per mirar de reprendre frescor, sobretot mental.  Telefonada per saber l’estat del germà de X. Pareix que la primera urpada perillosa està prou controlada.

Llegit un article antic sobre George Brassens, escrit pel fill de Vásquez Montalbán, Daniel Vázquez Sallés. L’actitud vital llibertària i la petja artística del trobador de Seta em resulten un dels referents sòlids en els que emmirallar-me de tard en tard i potser passar comptes amb ombres, camins i concessions que potser no caldrien. El paper em porta a tornar a escoltar un grapat de les excel·lents cançons que bastia, on la poesia quasi aconsegueix ordenar l’univers i justificar les brutes imperfeccions de l’humà. Entre les velles lleialtats, les revisites brassenianes no falten. És un dels grans poetes del segle XX, però com mostrava les seues confidències a cau d’orella, sobre els teixits sobris d’una guitarra, dons hi ha qui li nega el títol. Si Cohen i Dylan mereixien un Nobel, el solitari fumador de pipa en mereixia dos o tres, suposant que un Nobel sia un seriós referent d’ajustada justícia poètica. Brassens dorm al cementiri del port de pescadors on va néixer, tocant de Joha, la seua companya, amb la qual mai va conviure, d’acord amb les seues concepcions llibertàries. A uns pams del darrer redós dels amants, al mateix cementeri marí hi ha la tomba de Paul Valéry, també infantat a Seta. La reunió d’uns esperits tant lúcids i estimulants en la deshora del no-ésser, converteix l’indret en una persistent cuca de llum entre les fumarrines violentes que els tocà viure i les que ara encapoten verinosament els nostres dies (unes són filles de les altres).

Escric una bona estona. Camamilla en comptes de cafè. L’imminent canvi d’almanac. El pas dels temps: el tema que rau al moll de tot el que és humà. S’escola un any amb moments magnífics i altres pèssims. Ens ha tocat posar la ronyonada per sobreposar-nos al sot que ens provocà ser apartats, a darrera hora,  de matusseres maneres, d’un projecte que havíem ideat i bastit de dalt a baix. Els usurpadors n’han fet una altra cosa que ben poc té a vore amb el nostre plantejament. Passats els mesos, l’apartament s’ensenya com a que ha estat a fi de bé (lloat sia el cel!) Amb la roda de presentacions de “L’incert alberg”, editat a finals de l’any passat, he viscut instants agradables, compartits amistosament amb personalitats admirades i una bona colla d’amics, coneguts i saludats que s’han atansat a les cites i al llibre. També la novel·la “Música secundària” ha fet la seua modesta i erràtica via (les edicions institucionals són un esplendorós desastre garantit, però en ser un text premiat no l’he poguda evitar). Entre revessos, putades canallesques, malalties i morts de criatures estimades, més carretera que Antonio Machín per guanyar-nos la garrofa, l’agitació política viscuda directament, he pogut escriure prou i hi ha compromisos tancats per als propers mesos. Millor no fer massa vots ni propòsits per a la girada de full del calendari. Farem el que puguem i prou. Sortosament som de la poblada colla dels prescindibles, i tant si fem com si ens lliurem a la mare peresa, el balanç general no s’altera. Fem una cursa de fons, de fa trenta anys, que no té garantit cap resultat. Més val agafar-s’ho, a poc que es puga, per costat que menys crema.

Toni Mollà treu llibre nou amb meditacions sociolingüístiques. Ens ho participa als amics i coneguts, i el detall ens dóna marge per intercanviar unes bromes. El gran problema de la llengua segueix sent la potència enemiga que vol acabar de carregar-se-la (ara hi ha una facció nova afegida, repentinada, arrogant, falsaria, ignorant, la de “Ciudadanos”, partit nascut per a la discòrdia i la perpetuació del règim podrit que ens engabia –amb ribets de l’economicisme despietat a l’americana. En el traspàs recent de la filla del dictador hem comprovat, per enèsima vegada, com la impunitat dels crims i robatoris del colpistes del 36, per als pilars essencials de l’estat, no es toca. Així canta el veritable subtext transicional (la gran estafa!). Les reparacions als esbatussats? Ni pintades a l’oli.

Més hores hospitalàries. Les hores hospitalàries xuclen l’energia, reblaneixen l’esperit amb una morbidesa indiferent, instal·len una somnolència amorfa, encapsulen la voluntat en una fugida laberíntica. Estabilitzat el germà de X. Dinar a la cafeteria, amb el castell de la Suda ensenyorit en l’horitzó curt, acotat, dels finestrons grans. Un entrepà de truita de patata frigorificat, servit amb la proverbial desgana antipàtica d’una cambrera borrosa (un tracte molt freqüent en aquestes terres). No dóna per més teca la temptejada precarietat realitat estomacal, però quedo com si haguera endrapat mitja vaca. Penso en Gerard Vergés i en altres bagatel·les. Parèntesi per estirar-nos una mica. No estem gens fins, però fem el cor fort i el cap estoic. Camamilla per berenar –i un paracetamol. Puc llegir una mica i fer una ullada als correus. Devessall de bon desitjos. Gent de molt talent i gran talla humana que em diu mestre amb convenciment, sense ironia, no sé perquè. No passo de crònic aprenent, o de parvulista.

A les nou, sant tornem-hi! Tot segueix igual, estable. I gràcies! S’aixeca el mestral i baixa la temperatura, que ahir fou estranyament primaveral. Parlat amb un senyor de Camarles, dels que ens lloga per tocar al ball de jubilats, i els seus fills, que fa dotze dies que fan el trist pelegrinatge als boxs de cures intensives esperant la millora de la seua dona (de la seua mare). En el centre hospitalari, dedicat a la marededéu de la Cinta, han tancat dos quioscs de premsa i revistes que hi havia a la zona dels aparcaments, un senyal clar de la caiguda del paper imprès informatiu i entretenidor, i potser també dels irrisoris índex de passió lectora de la zona. Ara, això sí, tot cristo consulta compulsivament la seua pantalleta de butxaca, amb un grau d’hipnosi que abstreu de l’entorn (he hagut d’esquivar la topada d’una xicota que caminava amb la claror blavenca tatuada al rostre morè, de galta redona i ullera de muntura roja). Mentre pipo un cigarret en una de les sortides, he caigut en que, tret de la foguerada inicial, ja no se’n parla més de la pèrdua de drets dels fumadors i que quasi tothom s’ha afegit encantat al retret o la censura moral de l’estat policial –i cínic- de la qüestió. En aquests verals de pandereta i tanta malla llet còsmica, els cadenats dels estats cada dia més policials i abusius, sempre acaben tenint una molt bona acollida i adaptació acrítica. Allò del lliure albir, de les proteccions de les eleccions de la individualitat i altres confitures melòdiques, ha passat de moda. És curiosa la quantitat d’esperits que es reclamen liberals als quals els encanta la ferrenya, arbitrària i regularment abusiva intervenció dels estats posada fins a la sopa. Falsos liberals són, evidentment.

Un sandvitx i mitja copa de cava per sopar. El virus es va comportant una mica millor. Ha agafat un ritme més cadenciós. Potser la sentor desinfectant de l’hospital l’ha intimidat una miqueta. Una discreta manera de girar el darrer full d’un any difícil, una prova exigent de resiliència. Puc llegir una estona abans d’aclucar la parpella i afluixar l’ossada (amb el programa estoic s’envara una mica la còrpora). Algun sant ens il·luminà en rebutjar un parell d’ofertes –indignes de catxet- per amenitzar revetlles municipals de cap d’any en pavellons freds, enmig la barroera germanor dels embriacs. El parèntesi pensat per refer-nos ha acabat però en hores d’hospital. Tal com arriba ho agafem, sense cedir a la completa depressió.

 

La perfecta, l’admirable naturalitat professional, de calma administrativa, amb que els metges i els capellans s’encaren amb la mort d’un congènere. Tota la resta, ens atabalem i desvariegem.

 

El dret a la intimitat d’un malalt, en els centres hospitalaris, és freqüentment vulnerat pels qui el visiten, o pels qui visiten altres ingressats.

 

Quan ens pregunten a vegades, o hi pensem, en les primeres lectures que començaren a forjar el nostre paladar, recordem els tebeos bons, en Verne, Salgari, Stevenson, i oblidem injustament la quantitat de textos bíblics ingerits, la rica rastellera d’històries i imatgeries de variats tons i recursos que s’anaven dipositant en les rebotigues de l’inconscient. Els fragments dels almanacs de taula dels nostres familiars evidentment formaven part de la mateixa tradició, tan orientalista en molts ambients i ressorts narratius i lírics.

 

Cortázar construïa les novel·les a còpia de contes i els hi donava un relligat enciclopèdic (la seua herència més directa de Borges). Molts bons contistes a vegades es perden una mica en la distància llarga, però quan s’acosten a la “nouvelle” es refan en la plenitud. També “Camí de Sirga” és una novel·la bastida a còpia de contes. Moncada era un excel·lent facturador en les formes breus. La superstició –social, comercial- de la novel·la ha forçat moltes vegades als velocistes a fer una marató extenuant.

 

Les penúries del vell escriptor eren sabudes. El polític suposadament una miqueta sensible consultava gent del gremi. Ell pensava en homenatges ben il·luminats (on, evidentment, poder fer-se la foto). Em va consultar també. Vaig dir-li que el millor que podrien fer és donar-li una mensualitat vitalícia, però ho va trobar una vulgaritat, que a més li donaria feinada convencent els seus i l’oposició i justificant els quatre cèntims. No he aconseguit connectar mai amb els plànols de realitat de determinats gestors de la cosa pública. Deu ser cosa de la vulgaritat que m’acompanya. “Tens fam? Homenatges!” No, no ho entenc. Incorregible vulgaritat.

 

Són tan hipermoderns que rescalfen la coneguda recepta romana: dividir per vèncer. Amb la de coses positives que ens ha llegat la romanització i hi ha qui sempre tria els verals de la zitzània.

 

Pocs editors dels actuals no arrufarien el nas si volguéssim posar-li de títol a un llibre “Notes disperses”. De fet, en les anotacions i retalls exhumats ara, amb paciència detectivesca, per Francesc Montero, la casa editorial ha jugat diguem-ne a la moderna emprant una frase d’una de les entrades, i la referència a la continuació o complements de les “Notes disperses” va en un cos de lletra, a la coberta, accentuadament inferior.

 

L’escepticisme no ven.

 

(Petit inventari)

Un blau ultramar del fons d’un Miró, amb arrels grogues, que lliguen el solc i l’estrella, la rogenca feminitat atàvica i l’incert cosmos callat.

La carícia ajornada, que no sé si entra o surt, si s’allunya

irremissiblement o s’acosta en espirals excèntriques o blans passos de dansa.

Chateaubriand, que displicent espera amb la serenor de qui ja és temps i no rellotge esclafat o humida tomba oblidada.

Les endevinalles didàctiques de la meua parla materna. La fe

i el compromís d’inventar-ne de noves i posar-nos a disposició del tot o res, si és de menester.

La polca de la germanor encara impune. El foxtrot que travessa barandats entre ribes amades, tots els compassos del ball entre

la melangia i la gratitud.

 

Olives trencades, amb un punt d’acidesa, que repicava en argent la vinassa robusta. Formatge sec. Pa honrat de fleca mil•lenària. A les dues gerres buidades d’aquella nit sense lluna, la pena quedà elidida, i , si gosava tornar, movent la cua d’escurçó obscur, presentava traçada de guany futur. “Embriagueu-vos”, deia Baudelaire des del reflex del finestró polsós.

 

Quan hom pensa que, malgrat l’enorme quantitat d’imbècils que hi ha en la governació d’un país, hom pot anar tirant, la sorpresa és permanent i inenarrable.

Josep Pla.

 

En el tauler els calia un “Podemos” de dreta. Va dir un banquer dels grossos. El van alimentar i finançar. Ja hi és en el tauler: Ciudadanos.

 

El pilar més dèbil de l’anomenada Il•lustració, des de Descartes a Bultmann passant per Kant i les modernes ciències naturals, és la creença ingènua que, en general, tot pot ser clarificat per mitjà de la raó, humana o divina.

Raimon Panikkar.

 

Dilluns, 1 de gener de 2018.

Alçat a les nou. Dormida potable. Em poso a escriure. Una superstició com una altra la d’escriure, amb paper i bolígraf, alguna cosa en el primer gest de l’any occidental (els orientals l’inicien a la primavera, cosa que, ben mirada, potser és un refinat encert). Quina dèria, quina cabuderia diabòlica confiar-se en el llenguatge, tacar paper, esgrafiar rúbriques en l’aigua. Tenim plaça a l’orquestra del Titànic.

Atzur d’un bla net al cel, un sol hivernal. Saludo el pardal solitari i la buguenvíl·lia histriònica del pati (primera vedet del cor de la clorofil·la abnegada). Diuen que som a 2018. Per moments no ho sembla.

Tret de les expansions telemàtiques socials, satisfactòriament aliè a les fanfàrries de la nit vella i el dia nou de trinca. Els teatrets litúrgics de la vida, cada cop més falsificats i comptables. La cretinitzada general costa de creure. Ens han despatxat les burres de cartó més increïbles i puerils –i a preu d’or: a pes d’ànima!

Comptat i garbellat, com sospitàvem, el que deia “jo passo” a la cançoneta de l’anunci de la rifa de cap d’any, tenia tota la raó. L’optimisme interessat –encomanadís a còpia d’insistència programada- dels comercials, ens fa errar puerilment els aclaparants càlculs de probabilitats.

Darrera la valserada, l’enconfitada violinada elitista de Viena hi ha l’ou negre de la serp d’una Europa que ha perdut l’oremus i la il·lustració. Thomas Bernhard, que es coneixia bé el pa que s’hi donava rere els decorativismes i la bomboneria, ja ho delatava en la seua prosa d’hipotaxi birbant.

Fer el traspàs de les anyades occidentals amb moltes hores en estàncies hospitalàries, no ocupant cap dels llits crítics, a pesar de ser una víctima més del virus gàstric que rebenta les estadístiques -un llogater per moments ben desficiós- només pot representar tot de bons auguris. El marge de millora és considerable.

Al Verge de la Cinta, la secció de cures intensives és paret per paret amb la lluminosa planta de maternitat. Al barri, al local on hi hagué un tanatori, i que feia anys que no es llogava, anuncien la imminent inauguració d’un gimnàs. És un fet, la vida sempre s’obre pas emprant les astutes ziga-zagues que li sien de menester.

Dinat, tard, al restaurant de L.N., al barri. L.N. és una de les personalitats més interessant de l’ampostinitat contemporània. Múscul de sindicalista, gran capacitat organitzativa i dúctil aglutinador d’activitats de barri (festes i solidaritats veïnals). En primera fila eficient de les reivindicacions cíviques de trellat (darrerament, els talls a la N-340 demanant l’alliberament de l’AP7). Veu crítica amb capacitat negociadora, quasi sempre en els segons plànols (un dels artífexs, sense ser-ne militant, de la majoria folgada d’ERC al consistori, en aconseguir reunir sensibilitats d’esquerra per no fragmentar el vot). El seu establiment és sobri, la cuina directa i honesta, i els preus toquen mare de les economies de guerra que hi ha en la realitat de tantes famílies, que els deliris oficials intenten ocultar amb les esbiaixades pirotècnies dels números més ditiràmbics, volàtils i abstrusos. A la casa de menjars de L.N. –empresa familiar- no s’hi cap, com és perfectament comprensible. Ell, expansiu, vitalista de cap enlaire i reflexos atents, està pels detalls de la senzilla confortabilitat dels comensals. Es nota d’una hora lluny que no li han regalat res i que manté una curiositat vivíssima. Voluntats així fan una mica més suportables les sacsejades de tant gat per llebre com ens presenten quotidianament per combregar amb vacuna docilitat.

 

Nada más idiota que la experiencia del tiempo a través de los relojes y no obstante aquí estoy: temiendo que se me haga tarde.

Alejandra Pizarnik.

 

Acabaven d’enganxar el segon número u al Regne Unit, mentre estaven de gira amb un variat cartell, encapçalat per Roy Orbison. El manager del “tour” immediatament els oferí passar a ser caps de cartell i ells es negaren en redó: seguirien telonejant el gran Orbyson.

Detalls que fan més grans i atípics encara els Beatles.

 

En aquests països tan divertits, quan determinades veus circumspectes et recomanen resignació és perquè t’han fotut o et fotran imminentment la cartera. L’empapussada infantil del “nacionalcatolicisme” en recomanava molta de resignació, com si el lladronici institucionalitzat fos voluntat divina.

 

Andreu Sevilla penja a la seua pàgina un cartell d’un concert de cap d’any al Carnegi Hall de Nova York, l’any 1961, on hi ha anunciada nogensmenys que la participació, en rosari rutilant, de Sonny Rollins, John Coltrane, Nina Simone, Thelonius Monk i… George Crater, com a a creador del “humorist jazz” (¿l’erupció sardònica que anticipava Frank Zappa?).

¿Qui fou George Crater, que anava encartat enmig d’algunes de les estrelles jazzístiques més reeixides de tots els temps?

Ser-hi en aquella festa costava, segons l’anunci de lletres de pal negres sobre fons groc canari, cinc dòlars, en l’entrada més cara.

Picat per la curiositat busco rastres pels oceans cibernètics i trobo uns monòlegs seus enregistrats –on no toca ni canta res- i poca cosa més. Per tant, no fou precursor dels trombons allargassats de Zappa, més bé un cosí-germà de Woody Allen, que també monologava pels escenaris dels clubs més variats en els seus inicis.

El seu nom grinyolant, enmig la constel·lació (algun estel de la qual potser aleshores tampoc tenia del tot l’halo llegendari que la pols prestigiosa dels vinils i el vellut dels cànons mitificants els ha imantat –fa la sensació que Nina Simone era la telonera, per exemple) ens ha excitat la fantasiejada narrativa. Refer, i si cal mig inventar-se la seua peripècia vital donaria molt de joc fabulador. Què se n’ha fet de Crater? A la recerca de George Crater. Potser en determinats ambients especialitzats nord-americans deu ser conegut i valorat. Crida l’atenció el poc rastre seu a la globosfera. Els monòlegs enregistrats semblen d’una monotonia sorneguera, potser salpebrats de sobreentesos. Com era exactament el seu humorisme jazzístic? Sí, l’home té una novel·la, o potser només un conte més o menys llarg. Però l’amic Sevilla es demana el seu dret a intentar-ho. Ell ha pescat la truita.

Campanya pels drets lingüístics