Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc d’@IgualJosep

Plàncton. El Bloc d’@IgualJosep

paretssequescadaques2018igualDimarts, 2 de gener de 2018.

La verticalitat voluntariosa de les vuit. Fa quatre dies, en les paciències evolutives, que som en disposició d’anar drets i no de quatre grapes. El dubtós prestigi darwinista dels mals d’esquena.

Somnis, en la dormida, amb personatges sinistres en paisatges com de Castella –cerealitat i secada- vistos i viscuts fa anys.

Va entrant millor el cafè en els temptejos amb el cos tocat. Als butlletins informatius les paraules d’alguns presidents autonòmics clarificant perquè no permetran mai que Catalunya marxe: els hi va la bicoca. Territoris que aporten poc al sac comú, subsidiats, respiren per la ferida. Ni es molesten en dissimular. Cap proposta, cap empatia. Bufada mentalitat colonial.

Fetes algunes notes en la matinal. Eixida a l’estanc, solet indecís, temperatura agradosa. Poca densitat de vianants. “N’estic fins als collons de que sempre em toque a mi”, s’exclama braços enlaire una senyora, embolcallada amb una bata florejada, davant d’una altra. No sabem què li toca, però és de justícia que reclame si sempre li toca a ella. Ressaques de les reunions familiars nadalenques?

Dinat d’hora, a la una. Els horaris alterats per l’ingrés del germà de X. Els parts mèdics els donen presencialment a les dues i a les nou de la nit. Sopa d’escudella. Contestats correus (encara felicitacions i compliments). Una mica de sesta amb el telèfon a la vora. Resoltes bagatel·les i arreglades unes quartilles després. Una nota per a l’editor de Catarroja. Milloria estomacal. És un fet que el cos es defensa, en molt bona part, tot sol. Una maquineta admirable i desconeguda, tan vulnerable que fa feredat només de pensar-hi la quantitat d’elements que se li poden espatllar fatalment (i un o altre s’acaba endropint o espatllant, la rifa és assegurada).

Feta una mica de faena a la tarda. A les set agafo un cotxe de línia cap a Tortosa. Pres un cafè a l’hotelet il·luminat i net de prop de l’estació. Passejo, fent temps, pel parc. Caminar de “flâneur” i pensar d’estoic? Bona temperatura. Anem a l’hospital. Una lleu millora en el malalt. Han trobat la causa de la greu desguitarrada i l’ataquen amb un potent espectre de sèrums específics. Simpatia eficient de la infermera, que em sona molt i no sé de què. Els protocols de tracte amb els pacients i els visitants relacionats és impecable. Mos casolà a quarts d’onze. S’ha aixecat una aleta de mestral. Puc llegir fins al son.

 

Tal dia com avui, fa trenta-quatre anys, moria a Barcelona Sebastià Juan Arbó. Un digital ho recorda amb una nota, il·lustrada, amb moltes inexactituds, perquè el narrador ebrenc encara els hi resulta una nebulosa incerta fins als qui volen vindicar-lo de bona fe.

Fou un miracle d’obstinació autodidacta que el fill d’uns jornalers de la pagesia fes, contra tot pronòstic, carrera literària. Era un home reservat, tímid, segons em comentava el seu amic Marius López, i el seu gest de mandíbules quadrades era pres per arrogància, com ja sol passar.

S’han assenyalat els seus evidents ascendents literaris mamats en els grans expressos russos –Tolstoi, Dostoievski-, però sovint s’obvia que havia llegit amb profit Faulkner i n’havia pres apunt de les seues estratègies narratives. El que en Blasco era sociològic, en Arbó era drama psicològic, va escriure Fuster en ponderants ressenyes atentes a les novetats del rapitenc.

Fou, com Faulkner, com Blasco, un autor amb un paisatge propi. Com a tants, la guerra fratricida li va partir salvatgement l’evolució lenta dels narradors purs. Després de tenir un càrrec vinculat a l’activitat teatral, en la Generalitat republicana, passà casa amb penes i treballs fent encàrrecs editorials i col·laboracions a la premsa barcelonina, amb l’ineludible canvi de llengua: en castellà sonava a Baroja; en català s’atansava més a la finor estilista que mai no el va preocupar. Amb els articles per al periòdic freqüentment no encertava ni el to ni el tempo, i la majoria són poqueta cosa, lliscats pel pendent de la banalitat incolora. Una cosa pareguda li passava amb els contes. Però, els cicles novel·lístics ebrencs són molt importants –fins per als antropòlegs. Qui llegeix avui Arbó?

En la biografia de molts dels nostres autors tornem a saber que escrivim en una llengua que també va perdre la darrera guerra –i encara dura, i de quina manera, l’enrònia.

 

Hi ha un psicoanalista uruguaià a qui els seus pares li posaren Hamlet de nom de pila –o de registre municipal. És fantàstic! L’ha trobat pels núvols cibernètics l’Andreu Sevilla. En algun raconet de multiunivers Freud es deu pixar de riure.

 

Gent perfectament domesticada que es pensa que li fa un trau gros al sistema amb una mica d’atrezzo tèxtil o gestual. Amb un autoengany o altre s’ha d’anar tirant, és clar.

 

Dimecres, 3 de gener de 2018.

No hi ha una altra alternativa que intentar-ho, intentar-ho i tornar-ho a intentar.

Zygmunt Bauman.

 

Parpella oberta a les nou. Va millorant l’ordre corporal. Peces de Marin Marais, interpretades per Jordi Savall, per companyia primera. Defujo les nerviositats radiofòniques. La política espanyola fa venir basques. “El País” lloa –cínicament- Junqueras per mirar d’enfrontar-lo a Puigdemont. És llastimós vore escriptors admirats quadrats rere les consignes de la “unidad de destino en lo editorial”. Alguns són fills de la mediterrània i crèiem que tenien una percepció més ajustada de qui som. Però no. Van donant uns paperets estúpids i enfollits que fan caure de tos.

El teleret textual –cordetes i filets patafísics. Materials potables (avui ho semblen, demà ja vorem). Ha calmat el mestral (llençols sobre el mobiliari arcaic del seu palauet). Eixida a l’estanc. Un agent promocional, que em vol fer canviar de marca a canvi de regals ínfims (bijuteria plastificada). Un iaio, que va darrera i també és temptat amb uns tan dèbils reclams, li diu que si li regala un pernil canvia de verí. El xicot –uns ulls blaus intensos, espavilats- s’ho pren amb riallera esportivitat. Fa tot l’efecte que no es creu ni de lluny les virtuts del que vol despatxar. El producte que promociona és d’origen peninsular i l’únic avantatge que té és que és uns centimets més barat que el d’inspiració nord-americana (també fabricat a la península, no cal dir-ho, però amb un suport publicitari prestigiant llarg i insistent). Ser comercial en temps de butxaques hipotenses ha de ser més dur que mai.

Se’n queixava ahir algú pels verals enxarxats, i amb tota la raó. En els darrers temps s’han donat uns excel•lents resultats literaris – amb esforços editorials gairebé heroics, dignes de contextos més normalitzats i potents- en la valencianitat, en tots els gèneres, i és penós vore com en els mitjans amb feu barceloní això es reflecteix amb un desesperant compta-gotes. El mateix mal afecta a lleidatans, ebrencs i balears. Personalment no em puc queixar, he tingut sorteta, però potser s’ho haurien de fer mirar.

Macarrons excel·lents per dinar prompte. Horari imposat per les circumstàncies. Estirada curta, sentint música electrònica de Reich i altres confrares –enorme interès. Després, el canal que em serveix música proposa una submergida per la discografia de Franco Battiato (un Franco que sí que mola). Accepto la proposta. També gran interès. Avanço en el repentinat de quartilles. Converses divertides per vials privats en el recés. L’hora del pati dels solitaris.

Rebuda la proposta d’un editor que no creu en dietaris, però que em diu que el d’aquest any passat li interessaria (per la moguda política que creu que pot reflectir). Tot passant, també pregunta quants seguidors tinc a les xarxes i quantes visites sol tenir aquest blog. Li responc que gràcies, però que ja tinc editor. Per celebrar la botifarra que m’he permès em prenc un cafè amb unes llagrimetes de whisky.

A l’estació d’autobusos a les sis tocades. Una sola empleada per portar la cafeteria, la informació i el despatx de bitllets. La cua previsible. Aqueixa és la gran recuperació laboral esventada amb altaveu d’opereta pel govern “rajoyà”. I, si les coses no van millor és per culpa de Catalunya; i es queden tan amples. El conductor em reconeix, feia anys que no ens vèiem (de quan feia una altra línia). S’ha envellit i engreixat (jo suposo que també). En el vehicle, ell, que parla poc, i jo, que no dic res, som la minoria lingüística.

Una volta desvagada per Tortosa, amenitzada per ràfegues de mestral que amenacen en emportar-se’m la gorra riu avall. Un parc infantil nadalenc a la plaça de l’ajuntament. Filades de criatures i pares o iaios. Hi ha garantides unes quantes generacions més de tortosins –una raça que ha donat algun resultat positiu en diversos camps i un fotimer d’esperits més o menys levítics. Arribo fins a la catedral. De nit, les catedrals intimiden més. El nucli històric ha guanyat certa vitalitat amb un grapadet de comerços nous. Desfaig la ruta en paral·lel, pel carrer de Sant Blai. Prenc un refresc en una cafeteria espessa. Dos homenots comenten entre ells que qui no treballa és perquè no vol, que de faena n’hi ha molta. Comprenc, pels comentaris cridaners, que un d’ells és lampista i l’altre cobra la prestació de l’atur, però que al febrer tindrà contracte nou.

A l’hospital. A la sala d’espera de la UCI, una gentada inhabitual els darrers dies. Tot un clan familiar gitano, amb molta gent jove, desfets en plors i udols desesperats. Conjecturo si han patit un accident. Més tard, lligant filets, sabrem que l’ingressat o ingressada no és cap jove accidentat, sinó un ancià patriarca de la tribu.

Fem la visita. El mapa del germà de X. es va clarificant. Haurà de canviar dràsticament d’hàbits vitals, si vol durar. A un quart d’onze, cap al cau. Mos amb els macarrons sobrers del dinar. Llegint fins al son. Els llibres no substitueixen la vida, li afegeixen substància i la incerta possibilitat de no rebentar de fàstic.

 

De tard en tard un congènere o altre et diu; “tu, en un article vas dir…” I et poses a tremolar. Atens el que se suposa que vas dir en un llunyà article, que no recordes gens, i, suposant que la interpretació que en fa l’interlocutor siga prou ajustada –i que l’article fóra veritablement teu- també maleeixes aquell gamarús que va escriure allò –que, per descomptat, ja no és el d’ara.

 

Les bestioles i els xiquets viuen en present. Un estadi arcàdic. Dura poc la butlla i arriba la domesticada, per als cadells humans, més d’hora que tard.

 

La vida d’artista en aquests verals regala tots els programes possibles, fins el de d’esdevenir pòstum amb una relativa bona salut.

 

Al segon whisky es posava profund i a vegades una mica cursi…

-Tots tenim alguna cosa divina…

-Sí, però és involuntària.

 

Els sotracs i la biografia sencera no se li poden endevinar a ningú amb quatre ullades, per això dibuixar i pintar les mans i els ulls en un retrat és tan difícil.

 

Puc fer una columna diària i un o dos llibres a l’any. Però ja no es pot, ni cal.

 

Dijous, 4 de gener de 2018.

Dempeus a les nou. Mitja enganxada de llençols. Els hospitals donen més son? Vivaldi, llegit amb tuba, a la gramola (Vaughan Williams, un dels grans especialistes de l’eina en la contemporaneïtat). Instrument cavernós, sonoritat de víscera tel·lúrica, empenta fosca capaç també d’enramar-se en refilets d’enyorants ressons oceànics. La prova del cafè. Fa la impressió que els tubs intestins van relligant-se a l’agradable grisor normativa.

Les notícies. La contaminació política de determinades decisions jurídiques, a Espanya, és un escàndol descarat. S’exclamen juristes reputats i alguna jutge no alineada. Ens volen acostumar a la trampa permanent? Ho sembla. El govern de Madrid dóna proves sobrades de que vol alterar el resultat del dia 21 de desembre a Catalunya, desgastar l’independentisme amb un govern a qui no deixaran governar, menystenint el president exiliat i carregant-se tot el que siga de menester. Altres comunitats autònomes també van sent engabiades pels fils econòmics estirats arbitràriament. Et presten el que es teu i et cobren interessos i estabulen les accions de govern. L’ase dels cops de tot, Catalunya, que no vota com ells volen. Van donant dades econòmiques falsejades, o llegides de biaix, per atribuir-li al “procés” tots els mals. El partit més corrupte d’Europa vigila el ramat amb ressorts antics. Alguns agents sobiranistes de partit estan caient en els paranys discursius que paren a Madrid –també la premsa, no cal dir-ho. La qualitat democràtica és ínfima, per no dir una altra cosa. Trobar un pam de net en determinats bassals és pràcticament impossible. En massa coses essencials som en mans d’una gent ben inquietant.

A correus. La funcionària eficient i simpàtica, que desempallega qualsevol petit inconvenient amb agilitat tènue i no arma un relat d’èpiques pesants, com altres fan com per justificar la seua anquilosada peresa. A l’estanc. Un cupó premiat amb cinc euros, reinvertits en salut inversa, emboquillada i aromatitzada. Sol d’hivern. El barri amb tràfecs a mig gas. Les mosques de bar fumen als llindars. Massa d’hora per trobar l’espectre mal afaitat de Bukowski entre la colla. Tot el que sia parar lluny dels hospitals i els seus règims té l’opció d’aspirar a la dignitat de l’anar fent.

Posat en el talleret de textos en tornar a l’escriptorium de monjo apòcrif. L’art d’aprimar on toca aprimar, o de posar sagí on potser fa falta. Moltes punyetes i maniobres de les rebotigues editorials foten un fàstic positiu. El neoliberalisme amb dents metàl·liques amera totes les llotges, per menudes que siguen. Poc escalf. Poques visions més enllà dels comptes de resultats. Que anem tirant més o menys per aquestes selves infestades de depredadors que no ho semblen, és una xamba sorprenent.

Després de Vivaldi llegit per la tuba contorsionista de Williams, reapareixen treballs de Battiato: racons molt interessants. Un catàleg més frondós que el parell de temes que, traduïts a l’espanyol, van arribar a les llistes peninsulars en les nits verdoses dels anys vuitanta.

Completament escurat de qualsevol prejudici, llegeixo autors i autores gaudint-los i mesurant-los sense parar cap esment al seu gènere o condició amatòria. Però hi ha qui sí que ho fa. Per això les companyes d’aventures escriptaires insisteixen en reclamar un tracte idèntic. Hi ha encara molts sostres de vidre per elles. El patriarcalisme és tan assentat i abassegador arreu que es pot incórrer sense ni pensar-hi.

Arròs a la manera cubana –sense el plàtan- per dinar. Bon ritme de faena després de fer una migdiada sumària. Repassades vint-i-cinc pàgines. Si mantinc la paciència crec que tinc un bon paquet de materials. Deixar-los dormir uns anys i remirar-los des de la distància potser és una fórmula escaient. Intercanvi de parers amb l’editor. Home assenyat a carta cabal.

Finalment li trobo el tempo a l’eixida per agafar el cotxe de línia. Tot i el pas de pardal, segueix enfosquint-se molt d’hora. Però avui vaig més content, per haver arreglat força pàgines (si n’arribem a ser d’infeliços!) L’estació. Ànimes en pena consultant l’oracle a les pantalletes hipnòtiques. Dos seients per darrera del meu, un sud-americà, diria que uruguaià, que facialment recorda una mica Eduardo Galeano, fa literatura amb la facilitat municipal amb la que en solen fer per allà, sense ni adonar-se’n. Es comprèn que ve de La Ràpita, on ha aconseguit un lloguer per cent-vuitanta euros. Li ho explica a algú que l’ha telefonat i que ha saludat amb un “¿a qué debo el milagro?”, que ha sonat a bla retret de bijuteria seductora. Li explica la troballa del lloguer i diu que La Ràpita és preciosa, perquè tota gira al voltant del port. La visió és exacta. La marineria recorre tot el més vívid i graciós de La Ràpita. Té veu modulada, parsimoniosa i greu. A Tortosa. Llegeixo en la terrassa d’un bar tot prenent un refresc sense sucre. Homenots que han acabat de treballar intercanvien raports del dia. La pujada a l’hospital. El familiar del patriarca gitano dóna animació d’expansiva sentimentalitat extrema a la revellida sala d’espera. En el box nostrat, senyals de millora. En enllestir, entrepà menjat en un establiment recomanat, de la zona del Temple –el sud urbà. L’establiment vol recordar els “figones” castellans, però amb materials moderns –una falsificació no aconseguida, però neta i polida. L’entrepà, anèmic, insípid –això sí, econòmic. A dos quarts de dotze llegeixo al llit.

 

Ingressats de ple dret en un segment de població coneguda, saludada o amiga, on tots ja tenim una tecla de la salut espatllada. Tot i que ho tenim pensat i repensat, ens falta el coratge de Gabriel Ferrater, que va decidir que mai faria “olor de vell”. Pot ser escriure és un mena de suïcidi en diferit?

 

No m’agraden els buròcrates. I els buròcrates de la cultura són els pitjors. Trastornen els marges respirables de les passions nobles.

 

-Creus en Déu? Etzibava, pensant-se molt incisiu.

-En quin de tots? Li responies, sense perdre el compàs.

 

Viure és anar acomiadant-se de coses, sense adonar-se’n molt, per’xò. Un llarg manual de jubilacions.

 

Saber fer riure a voluntat. Un do dels més fins que es poden tenir en aquesta vall agredolça.

 

Ja no es porten els escriptors que fumen en pipa. Les pipes han decaigut molt en els accessoris del molt plumífer. I el tabaquisme. I, en alguns casos, fins la vertadera literatura.

 

Divendres, 5 de gener de 2018.

Alçat a les set. La lluna grassa i Venus – el dropo- nítidament, intensament esgrafiats al finestró. Decorat teatral com per contar històries de pastorets, miracles  i màgics orientals, però retallat a escala galàctica (la galàxia parroquial que ens pertoca). Dormida bona. La rellotgeria corporal es va redreçant cap a paràmetres suïssos.

Engarjolats per delictes imaginaris, mentre sentenciats en ferm  es passegen per Roma. La premsa alemanya, seriosa, contrastant, argumentant, amb dades irrefutables, diu que som governats per una autèntica màfia. Un recentíssim informe del Consell d’Europa assevera que el Regne d’Espanya actua com un estat fallit en relació al seu funcionament parlamentari i judicial. L’hora espanyola: espills deformants, perillosos.

La diada dels reis bíblics (o cosa pareguda, entre tanta botiguerada). Un dels grans estalvis guanyats de no estar en l’endimoniada roda de l’article fix és no haver de fer cap conte de Nadal ni carta als Reis, segons ocurrència d’un director o altre, per aquestes dates. Hi havia una certa tradició, en periòdics i revistes, de sol·licitar un paperet o altre d’aqueixa setinada coloració. N’hauré confeccionats més d’una dotzena, entre una collonada i altra, sortosament extraviada per les sobrecarregades hemeroteques per digitalitzar.

Ara una passa, després una altra, anem tirant. No es pot demanar molt més. Arreglant quartilles i pensades. Cafès i solfes triades: avui, Albinoni d’aperitiu i un grapat de minimalistes nord-americans després (mosaics atmosfèrics, catifes de calidoscopi). La vida és una repetició, deia la Rodoreda a “Quanta, quanta guerra”. Entre els llibres més despatxats dels darrers mesos, la reedició de “La mort i la primavera”. Un altre: les notes disperses guardades per Pla en un calaix –perquè no haguessen passat la censura. L’operació editorial és clara –ja n’han despatxat dues edicions en poques setmanes. Rodoreda i Pla són dos dels més grans prosistes del segle XX nostre –perfectament exportables a qualsevol sistema cultural del món. Ara, el llibre de Pla, calaix de sastre amalgamat pel l’esforç de Francesc Montero, no aporta res a l’obra –ja extensa- de qui dorm, finalment vençut l’insomni crònic, en un nínxol, pagat a còpia d’articles, al cementiri de la parròquia de Llofriu.

La casa museu de Joan Fuster de Sueca mostra, fotografiades curosament, les primeres pàgines de l’agenda de l’assagista de 1951. Anotava els compromisos, la correspondència a respondre i fins els plaers –llegir Balzac, escoltar Beethoven. Una organització seriosa.

Amb les obres de tots tres ja pots articular un paraigües robust per viatjar per la vida amb uns pams menys d’ignorància.

 

Les darreres eleccions catalanes, entre altres detalls van deixar meridianament clara una cosa: que la tan esbombada majoria silenciosa era –com ja ens ensumàvem de llarg- un “camelo” més de la propaganda unionista. Amb una participació del vuitanta per cent (la més alta del postfranquisme), diríem que ja estem comptats i recomptats tots. Molta de la majoria silenciosa insistida pels lloros periodístics i polítics en realitat no és empadronada a Catalunya. Una part deu anar encabida en els autocars que es desplacen per fer de figurants a manifestacions, o per fer d’interventors en les meses electorals. La majoria silenciosa ha perdut les eleccions, però els qui la citaven a conveniència –i encara ho fan-  miraran de no deixar governar a qui les ha guanyades, a pesar de tenir-ho tot en contra. Madrid no reconeix els resultats i vol alterar-ne les conseqüències. Menys fer política democràtica de veres, qualsevol cosa. segueixen falsificant i manipulant les dades econòmiques per donar a entendre que el “procés” ha sigut un desastre. Manipulades i tot, són millors que la majoria de regions espanyoles. Però res, la carraca canta el que vol. La pintura a l’odi es despatxa a l’engròs.

Seques amb botifarra per dinar (la cuina ràpida i eficient dels horaris trastornats). Me’n recorden unes endrapades a prop de Can Dalí, a Figueres, fetes servir per un homenot alt i ample com un armari, que tenia una retirada a Ventura Gassol, tal com el coneixem per les fotografies, i que dirigia la seua casa de menjars com qui dirigeix una orquestra de cambra. Em va fer saber, amb rogallosa rondinaire, que al seu parer, amb menys pallassades, el fill del notari potser hagués pintat millor. Tot i la crítica, a les parets del seu negoci hi havia tots de reproduccions emmarcades de les presumptes pallassades del surrealista (el negoci és el negoci).

Tarda tranquil·la. Llegint i escrivint. Monotonia eficient. Les notícies. Les “raons jurídiques”que s’han exposat per mantenir en presó preventiva, per delictes que a Bèlgica s’ha demostrat que eren una construcció fictícia, el vicepresident Junqueras, els consellers i els dirigents d’entitats cíviques, són una pèssima notícia per qualsevol demòcrata. La caiguda en barrina de garanties i drets, l’abús arbitrari dels poders, el gruix del joc brut, fan posar el pèls de punta. Les derrapades fora de qualsevol estat de dret homologable van en seguida entusiasta. Molta mala jeia i cap intel·ligència política als pilots del moll de l’estat. Ràbia i dolor.

Després de dies d’aleatòries excentricitats discordants, abruptes, zoològiques, per causa del brot viral –que es veu que és tremend, segons els especialistes-, fer de ventre amb una displicent cadència solidificada, com qui frega l’arquet amb un Si bemoll triomfant al violoncel dels al·leluies, és una notícia de les que apugen els nivells de l’autoestima fins als cotonosos atris celestes.

Pa amb tomata i pernil per sopar. Notícies de Tortosa. Va millorant el pacient. Males notícies per al senyor de Camarles conegut, no hi ha eixida per la seua muller, la fatídica desconnexió s’imposa. Penso en la lluita de Salvador Paniker (cada germà escrivia el cognom diferentment), i tants altres, per l’eutanàsia digna. Amb tant d’Opus fent i desfent, amb tant fals estat laic (un altre flagrant incompliment, de facto, constitucional), amb tanta reculada rància, la cosa està molt verda. “Envejecer, morir, es el único argumento de la obra”, escrivia Gil de Biedma. La broma de remat de la gran broma.

Llegeixo Piglia fins al son. Explica una reunió amb Borges, l’any 1968, per triar contes de Joseph Conrad per a una col·lecció editorial que dirigia el d’Adrogué, i comprovà que Borges tenia memoritzats tots els contes de Conrad i que li dictà l’ordre de lectura segons la temàtica (la sabuda cuina de vasos comunicants de l’autor de “El libro de arena”).

 

La picaresca i la inquisició són els productes més resistents que ha donat la cultural espanyola. On menys t’ho esperes, salta la llebre.

 

Aquella criatura enrojolida i ploranera, vista fa unes hores en els braços de son pare, pels passadissos de la maternitat, resulta que ja portava enganxat sota la tendra aixella un deute de quaranta-mil euros, segons expliquen els especialistes. Vostè que llegeix aquesta nota i jo que l’engipono, també estem endeutats. Concretament, 24.000 de deute públic i més de 15.000 de deute familiar –en termes mitjans. Potser la criatura ho intuïa i plorava per això mateix, vés a saber. D’aquesta situació, el gabinet de Madrid en diu recuperació; no cal angoixar-se, per tant.

 

Una de les primeres obligacions d’un escriptor, si no acaba d’encaixar en el seu temps, és buscar-se un altre segle propici entre els prestigis del passat.

 

Dissabte, 6 de gener de 2018.

Alçat a les nou. L’assumpte dels Reis. Mentre somniem, som. Roden en un esmaltat carilló venecià els nigromants del desert. Tenyeixen de blaus i daurats l’excitada matinera de les criatures. Mentre somniem, som. Els dies de fer el pessebre amb el pare -de mans destres- són estampa d’eternitat enamorada que guardo al butxacó cordial. Merlí i família potser anaven en la caravana dels alquimistes: l’altra gent, matèria de somni, entre els sedassos dels multiuniversos. El cervell estaria connectat amb l’univers a escala quàntica (ho anuncien ara investigadors científics). Què crea la consciència? Aqueix seria el quid de la qüestió quàntica, pel que es veu. Marejant afer. Mentre somniem, som. Cal vetllat per no deixar de somniar. Cal posar-los garrofes al camells –o mules- de tots els màgics il·lusionistes generadors de guspires somniadores. Somniar és resistir.

Un pessebrista havia bastit un portal i li envià a Jordi Sànchez a la presó. El paquet li ha estat retornat amb el naixement destrossat i una soflama, en retolador, al paquet, que diu: “Viva España!” El nivell de brutalitat dels carcellers és inenarrable (va de la mà de la deshumanització de qui opina diferent en certs corifeus atansats a l’estufa neofranquista del poder). La venjança reté ostatges. En fa tot l’efecte. Anorrear, el seu programa gens secret. Un dia o altre potser tot això tindrà reparació, però caldrà cercar-la en altres instàncies més higièniques i afinades.

La tassa de cafè fumejant a la vora. Escrivint i revisant de bon matí. John Cage a la gramola (l’anarquista del silenci); després, la jugueteria meravellada de Mozart. El benestar deu ser aquests instants diminuts, engrescats, quasi innocents. Dec ser ric, de necessitar tan poc?

Peix a la planxa per dinar. Cada vegada més partidari dels peix (més espines té la vida). Les energètiques inconsciències joves potser són més carnívores. Cap a l’hospital. La tribu gitana ocupa territorialment, amb desimboltura potser excessiva –motxilles incloses- la sala d’espera de les cures intensives. Un cop a dins, sentim com fins li canten un tema de Camilo Sesto al patriarca intubat, donant-li, com era molt previsible, un aire del flamenc més comercial. Una zeladora de bata blava els fa callar. El germà de X. ha fet una remuntada positiva i potser el passaran a planta en les properes hores. Acabada al visita, un cafè, bo, i un dolç (un tall de cóc de poma decent) en un establiment ampostí. Cel enfosquit; cau un ruixat, que no dura. Seixanta dies sense una gota. Fent oposicions a clima desèrtic? Ullada als correus. Llegint Piglia (gran interès). Em fa pensar en els diaris de Tolstoi dels seus darrers anys de vida, que comenta i he llegit, on el novel·lista volia expiar tots els seus pecats de gran propietari rural alcoholitzat i faldiller –depredador, potser caldria matisar. El Piglia assagista és tan gran o més que el contador d’històries. Assentint en la majoria dels seus raonaments, discutint-li de gust altres mirades. Es pot demanar més d’una lectura?

 

No deixes per demà la bagatel·la de tràmit que pugues ajornar avui.

 

Les veus expressades en el gràfic d’un monitor clínic i les constants vitals esdevenen una dubitativa inèrcia continuista fragilíssima. Els gràfics callen astutament el misteri vital (i l’altre, el de no-ésser, ni s’ensuma). Tal vegada somniar, deia el geni d’Avon. O potser el somni és això i després arriba la despertada resolutiva? Són cabòries que no es poden tenir amb l’estómac buit. Deixem-ho córrer.

 

Tota il·lusió de certa jovenesa d’esperit passa per alimentar constantment el nervi de la curiositat.

 

L’única notícia fiable que tenim del futur és el present (anguila per la cua, per tant).

 

Qui escriu és sempre un altre. Aqueixa alteritat és un territori, uns tons possibles des d’on es pot anar més lluny i més a fons que amb les coaccions i socialitzades del jo íntim. No són infreqüents les tibantors entre qui escriu i el jo diguem-ne més arrapat al transeünt.

 

Diumenge, 7 de gener de 2018.

Tot passa, aigua sobre l’aigua corrent. Unes festes nadalenques ben estranyes. Només els creients autèntics i humils segurament les poden viure amb l’esperança d’una bona i exigent notícia. Molta aparença i poca ànima, generalment parlant.

Alçat a les vuit. Dormida bona. Cap record de somnis, pàgina en blanc. Escric una estona en un del projectes planificats. La frescor matinadora potser és el millor moment per passejar sobre la neu amb Robert Walser o esmorzar amb Bohumil Hrabal. L’arquet de Heinrich Ignaz Franz von Biber per companyia primera: geometries de resina il·luminada.

El nostre gran prosista és Antoni Bassas (premi Pla d’enguany). Per llogar-hi cadires! Però bé, és el “tinglado” d’una empresa que va al que va. El pitjor de tot és que aqueixa manera de fer (o desfer) ha creat escola en històries que no són de cap empresa privada.

El patriarca gitano ingressat a l’UCI ha passat avall (no som res i fa de mal dir!) La sala d’espera –fatigat enrajolat dels anys setanta- ha tornar a la mòrbida somnolència groguenca. S’ha aixecat el campament de motxilles, el do de pit dolorista, un xic sobreactuat, s’ha esfumat. Potser cantar-li Camilo Sesto enramat amb tòpic arabesc de rumba no va ser la millor elecció per invocar el miracle. Qui sap si Camaron hagués anat més bé per a intentar el prodigi. No crec que foren partidaris d’El Cabrero, suposant que el conegueren.  En la proximitat, millors notícies: remuntada important del germà de X. El personal sanitari, jove, és d’una qualitat humana i tècnica excel·lent. La intimitat i dignitat del pacient va per davant en tot moment. Encara hi ha esperança.

Pollastre rostit, encomanat, per dinar. El trasbals horari. Un establiment governat per un matriarcat d’origen colombià. La manyagueria comercial amb els clients. Una ancestral màscara asteca revifada em diu guapíssim, sense venir massa a tomb. Miopia? Estigmatisme? Presbícia? Res d’això: edulcorant fidelitzant de parroquians, i para de comptar. Mentre espero faig un curt passeig per l’avinguda Tarradellas, molt trepitjada amb Merlí, el gos. Cel gris. Frescor entenimentada. La pluja breu d’ahir no ha quallat. La majoria de dialèctiques atmosfèriques de la zona es resolen amb el mestral escurant. A l’hospital, havent dinat. Llegir Piglia en un box de cures intensives, una graciosa excentricitat com qualsevol altra. Un paperet comarcal –distribució gratuïta-  circula pels passadissos. Descaradament partidista (cèntims d’ERC al darrera). En tornar, cafè en una granja cèntrica. Mirat el partit del Barça contra el Llevant. Entretingut. Després, documentals del National Geographic. Molt ben fets –fotografia magistral. El ritual funerari d’unes girafes per una companya devorada pels lleons. Impressionant processó sentimental (semblant a la dels elefants). Novament cap a l’hospital. Humitat a l’ambient, gelor apegalosa. Corredisses, en un moment determinat, al rusc de boxos per la crisi d’un dels rellogats. El personal sanitari és de primer ordre. Calciguem un espai on la Comare Eixuta, anacrònica, en parracs, caçadora astuta és capaç de desendollar qualsevol monitor amb un sol toc.

En ser al cau, llegint fins al son. Piglia: detergent perspicàcia, valuoses reflexions sobre l’escriptura. Coneix Onetti –anys seixanta. El peronisme i les respostes ciutadanes. Protestes d’estudiants amb morts als carrers. Piglia hi participa com pot, sobretot des del vessant periodístic i cultural, en l’oposició, però alhora és lúcidament crític amb les visions –sovint delirants- de les faccions d’esquerra.

 

(Llegint Pla) Una vídua li confessà, amb nostàlgica coqueteria, potser animada per la pregunteta incisiva del periodista astut, que el seu marit “els tenia petits, però complidors”. I, amb la confessió, havia eixit el sol a les seues rebregades quartilles.

L’humorisme en Pla. Potser ens falta un estudi sobre la important tecla en l’amè orguenet del solitari de Llofriu. Hi ha humorisme en la immensa majoria de grans factòtums de la ploma de tots els temps.

 

Una retirada a punt… pot esdevenir un bon assaig per a la següent retirada a punt. Trobar el punt no és fàcil. Normalment fem tard o ens precipitem.

 

Dilluns, 8 de gener de 2018.

Peu a terra a les vuit i cinc. Somniat amb Juan Carlos Onetti. Comentava novel•les policíaques (gènere que devorava) gitat al seu llit (un dels enllitats més coneguts del gremi de la ploma), amb trames força excèntriques i iròniques. L’incert jo somniant li deia que se les estava inventant. L’uruguaià feia una ganyota, es tapava el cap amb el llençol i et convidava a marxar. Òbviament, la lectura del segon volum dels diaris de Ricardo Piglia, que el tractà de prop, ha convidat l’autor de “Dejemos hablar al viento” a l’estampa onírica.

Luciano Berio, peces per a clarinet sol (les belles i sorprenents enramades amb harmonies telegrafiant els motors i membranes de les psicologies contemporànies). Sense música l’asma vital seria més insuportable. Sèrum de clarinet i la ràdio ansiosa apagada. Contestats correus. Suggeriments i sol·licituds de diversa tonalitat.

Als hospitals, la presència del voluntariat discret, civil, sense cap vel·leïtat d’adoctrinada, acompanyant malalts que no tenen a ningú en aquesta riba. O el moviment germà, que distreu les criatures malaltes amb les putxinel·lis dels clowns. Gests que presenten esmena lluminosa a les males bèsties que podem arribar a ser. La societat de les grans autopistes d’informació i entreteniment no han eixugat ni una gota de les agudes soledats que fan el camí, potser fins les han aguditzades i invisibilitzades més. L’altra imatge consoladora dels centres mèdics és la que et trobes quan ixes a fer una pipada de tabac i et trobes, mig amagat rere un arbre o una paret, un estol de bates blanques emetent també senyals de fum.

En la molt evident i grinyolant caterva de primaris que orbiten en la governació  de l’estat no se sap què és més àmplia i fonda, si la seua orgànica mala jeia o la seua insondable ineptitud. Quan la realitat rasa i curta els delata, posant excuses poden resultar d’una insòlita puerilitat, que delata el magre bagatge de lectures i pensament seriós que transporten per la vida. La comptabilitat grisa de l’alt funcionariat no genera mai cap valor afegit al joc polític ni a l’avenir. El reglamentarisme, picat amb la verola de la sempiterna picaresca, ens porta de dret al desastre.

Al carrer. Aire enravenant. Enfarinada notable a Horta de Sant Joan, refugi ajornat del Robinson que somnia calmes profitoses. A la farmàcia i a l’estanc (les flagrants contradiccions químiques).

L’ anciana veïna arrossega els peus i empenta un carret de la compra, al manillar del qual va lligat un gos cec abrigat amb una armilla del Barça (els colors i l’escut). El pintoresquisme tristoi, els severs revessos de l’ancianitat.

Escrivint i arreglant quartilles en retornar a l’escriptori. Els ballets gremials, que es delaten al carnaval de els xarxes socials. Hi ha qui empra més temps en les relacions publiques que en estudiar les tramoies de les grans bèsties del ram. I hi ha qui et margina de muntatges i referències i es pensa que no t’adones. I ens adonem, però ens importa un rave, perquè en determinades expansions diletants el veritable mèrit és aconseguir no aparèixer.

Arròs, col i fesols per dinar. Antídot terrejant contra fredors i boirades corporals i mentals. Les bonhomies del plat fondo i la cullera: un assaig de plenitud beata en el tràfec lent del migdia. Migdiada escoltant músiques atmosfèriques (capsuleta paradisíaca). Llarga sessió amb materials després. El cotxe de línia cap a Tortosa. Excursioneta en la gola de llop. Gent desesperada o mig pertorbada al vehicle. Si alguns gestors de la cosa publica agafaren de tard en tard algunes línies de transport públic potser, de no estar penjats del tot en les seues el·lipsis diferides, quedarien amb un pam de nas de les serpetes fangoses, les pústules, les nafres sagnants que trenen la realitat bonyeguda i al·lucinada. Preocupació per les possibles seqüeles que pot deixar l’episodi greu sofert pel germà de X. Viatges a l’univers Piglia. L’escriptor d’Adrogué era una barreja d’autodidactisme conscient, ric; dels millors vessants acadèmics, i de les visions i vivències de primera mà dels batecs del carrer.

Deia en un article, fa anys, que, en les pel•lícules “porno”, el pitjor de tot era que els actuants mai no es besaven (boca sobre boca, volia dir). Amb semblant coneixement i brou documental, Javier Marías escriu sobre Catalunya i el dret a decidir.

Demà acompanyaré la mare a l’hospital comarcal d’Amposta. Li han de fer la neteja de les cataractes a l’altre ull. Tres mesos entre la primera intervenció i la de demà. Les esperes de la seguretat social. Més pacients esperes hospitalàries a l’agenda. L’amor incondicional dels afers de la tribu. Quan som en l’ambient familiar en som uns altres. Es pot conjecturar que els individus que tractem en l’esfera parental no els acabem de conèixer mai del tot (més espontaneïtat en altres ambients, segur). La mare, indefectiblement, ens infantilitza en el tracte. No és gens estrany que evoque anecdotari de quan érem menuts.

 

 

 

 

 

 

Campanya pels drets lingüístics