Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

carrancaDimarts, 30 de gener de 2018.

Alçat a les vuit. Tramesa aquesta col·laboració. Enganxat a la ràdio. Finalment, el president del Parlament, Roger Torrent, ajorna la sessió d’investidura d’avui, denunciant les ingerències rebudes. Decisió prudent. Abandono la cremor de l’actualitat.

Cafè amb llet i enrotllada de cigarrets –exercici propici, com sabem per un emboinat de Llofriu, per buscar l’adjectiu adient. Llegeixo poetes xinesos contemporanis (els antics els tenim una mica més visitats). Seguint sobretot la pista de  Kuo Mo-Jo, poeta, narrador i dramaturg, que dóna Piglia als seus diaris. Matiner animador del partit comunista xinès, fou ministre cultura. La sinistra Revolució Cultural li feu passar la purga d’una autocrítica, per revisionista, i aleshores deixà d’escriure i es dedicà a fer cal·ligrafies en tinta fins al seu darrer dia. Mo-jo acostà els universos clàssics de la seua cultura a l’occidental, fou un fondo assagista divulgador dels tresors de la literatura clàssica xinesa.

Encomanada a la llibretera de confiança la biografia de Rafael Sánchez Ferlosio, que ha fet José Benito Fernández, que sol fer-les acuradament, sense escatimar, com ha de ser, les regions ombroses dels biografiats. Els bunyols hagiogràfics i els merengues repintats al gust pels mateixos biografiats, no serveixen per res en l’art biografista, on sempre és bo mirar cap a Londres, amb aquell punt de cocció en fred d’admiració una mica reticent.

Gestions bancàries per pagaments d’impostos. En un taulell, després de mitja hora de cua, aguantant a un primari que proclama a crits que afusellaria a tots els polítics, m’atén una xicota simpàtica (simpatia de pot) a qui no li ha donat la gana de resoldre’m la menudalla. Em permeto regalar-li el clavell negre d’un sarcasme abans de girar cua. En una altra entitat, un tipus seriós, pulcrament enfundat en un vestit blau mariner amb discreta corbata a joc, amb un punt de sobrepès que li arrodoneix les galtes, resol el tràmit amb l’eficient indiferència amb que fa sa feina el pianista d’un bordell (queda cap bordell amb pianista?) La pressió fiscal sobre els autònoms és escanyant. Ens multen per autoemplear-nos? Aquests neoliberals que ens governen no són de fiar. Sort que la íntima satisfacció de saber com de ben empleades estan les nostres suades contribucions ens reconforta.

Llenties per dinar. Migdiada amb complicades dansades oníriques (darrerament hi ha prou activitat dels guionistes capriciosos). Un llibre que em trametien, per poder fer-hi la presentació ebrenca, s’ha perdut pel camí. La fam lectora fa estralls pels budells transportistes?

Ullades desesmades a materials diversos. Ho deixo anar, falta de concentració. Llegint pel joc d’espills de les pantalles universals. Converses per privat amb la bibliotecària ampostina i la novel·lista tarragonina. M’expliquen des del sud que m’esmenten a la premsa valenciana, per la participació en un volum col·lectiu amb el tema patrimonial saguntí com a lligassa. La meua aportació és un poema en dues parts, que es diu “Catedral”, i que crec que va quedar apanyadet. Gràcies als llibres en colla i els cucs cibernètics, hi ha uns quants poemes fets els darrers anys, despresos del conjunt on dormen els originals, que han tingut cert recorregut. Potser és el destí final dels versos? És un fet que pels aparadorets enxarxats se’ls mira més gent de la que va a una llibreria a comprar llibres de poesia. El cas és que encara no tinc cap exemplar d’“Entre la pedra i el ferro”, on participen una setantena de poetes de diverses generacions i estètiques de tot l’àmbit lingüístic, i, pel que em diuen, algun periodista em posa entre els noms de reclam del llibre. En uns llocs et destaquen en negreta, en altres et tiren a la deliberada paperera de l’oblit (o això es pensen certes ratetes), així són les porquerietes del corral dels presumptes estadants de parnasos diversos.

Nit tranquil·la, llegint Magris i Piglia fins al son. Entrepà de tonyina amb tomaca per sopar. Defugint diverses rases depriments, col·lectives i privades. No em puc permetre abaixar els braços. Queda processó per calcigar, idees i projectes dels que em valen la pena (espiritualment, si més no).

 

(Paraigües)

Va desitjar tan insistentment, durant anys, que el seu cunyat es transformés en un paraigües, que al final va tenir recompensa. Ara té un paraigües parlant, que en sap de tot, tancat al soterrani, però sospita que cada vegada plou menys per culpa seua.

 

Dimecres, 31 de gener de 2018.

Dempeus a les vuit. Les delicadeses de Toru Takemitsu, cal·ligrafia oriental per a piano mòrbid (peces dels anys setanta). La continuïtat promesa i els seus cafès, cigarrets, mentides pietoses, banys de sordidesa, versos antics, daus carregats, escruixida d’articulacions, savis callats i xerraires sinistres desbocats (però sabem on tenen el cau els saberuts i el salconduit que obre els panys, i com emmudir l’olla de grills dels incontinents impostors).

Esquerdes al gerro sobiranista per l’ajornament d’ahir del president del Parlament. A Madrid, el bloc que pareix que gasta el mateix apuntador de discursos s’aplaudeix les estratègies (tota la musculatura emprada per donar-li una galtada a un xiquet). De tota manera, queda molta partida mentre un conflicte polític siga delegat en judicatures –que es van deslegitimitzant fent els encàrrecs autoritaristes de l’executiu.

Sortida per pagar un serrell més d’impostos en una entitat bancària. Cua de mitja hora, aguantant els discursos reaccionaris dels cors senzills. A la cua, una monja anciana, hàbit de teresiana, que guarda silenci d’ambigu gest mel·liflu quan una dona li enlaira a crits el fal·laç discurs de que la immigració ho té tot pagat a costelles dels autòctons i posa els transeünts que demanen almoina a les potes dels cavalls. El gran triomf dels altaveus poderosos, el personal no sap qui és el seu  enemic i carrega contra el veïnat que ja ha caigut en la crua exclusió.

Un cop fet el tràmit en favor de la caixa colonial, estirada de cames pel barri, parant el solet que subjecta l’urpa insidiosa de la gebrada de l’aire. En tornar a l’escriptori rebo la notícia de la mort del poeta eivissenc Manel Marí, que vivia a València, a quaranta-dos anys, per una complicació causada per la grip A. M’agraden els seus poemes de celebració hedonista amb solatges clàssics, salpebrats d’ironies tragicòmiques. Havíem conversat alguna vegada pels canals líquids. Era un cerveser doctorat i havíem quedat en fer un dia o altre alguna sessió tavernària de les seues, tot fent volar els coloms de la lletra i la vida, però els déus s’hi ha oposat amb molt mala jeia a la trobada. No només passa avall la nostra generació, atònits veiem emmudir-se veus que tenien tant per dir encara.

Migdia d’habitud. Arròs al forn, amb recepta recreada amb el toc de X., avui amb accent aproximat a la paella autèntica. Sesta de canongia, les tebiors de l’ambre. Gestions després, a l’Aldea, per retocs al vehicle, que fa algun ganyol de gat insurrecte en una politja o altra. Amb la desviació de la carretera que travessava la vila, el nucli ha perdut molt de tremp comercial. La desfeta, el llangor,  són molt evidents. Per contra, el taller mecànic de confiança, situat als afores, va sobrepassat de comandes. Empresa familiar, el pare, un fill i un ajudant afegit, el nervi més regular de l’anar fent del país, que, com tantes coses, té el perill de ser estrangulat per les hiperbòliques franquícies de les grans firmes.

Allarga una mica la llum del vespre. Compres en un supermercat de bones ofertes. Personatges curiosos, una mare porta de bracet la filla cega, que tempteja amb el clàssic bastó blanc i llarg dels invidents. Les dues porten mocadors al cap. Un coetani, que no fa molt temps em donava conversa sobre música i ara fa com que no em coneix de res. Què ha passat? Ni idea. Potser li han canviat la medicació o vés a saber què.

Oferta d’una gent simpàtica (simpatia professional, industrial, diguem-ne) per corregir les meus “zonas erróneas”. Amb el que m’arriben a agradar les meues zones errònies! Amb la de gustet i lletra que em donen! No, no i no, cal assumir les zones errònies. Vés que no conformen les tres quartes parts de la nostra poètica personal.

Arriba finalment el paquet amb el llibre que he d’apadrinar al març. No l’ha distret cap transportista consumidor compulsiu de novel·les, quina decepció! Ara que quasi ja no crec en les novel·les, sobretot en tantes de les que s’engiponen darrerament, em toca defensar-ne en predicacions publiques, tot i que la nova de Tecla Martorell fa la impressió que va d’altra corda que la de les receptes imposades per determinades agències de representació d’autors i alguns editors més preocupats pel compte de resultats que altra cosa. Segons com pixe el matxo sabrem per on entra el vent de la comanda.

Encara puc revisar un parell de quartilles abans de la nit, que presentarà, segons anuncien, una lluna grassa de sang…blava. No fa molts iaios que mirar-se al cel les excepcionalitats de cometes i llunes menys vistes anava acompanyat de tot un repertori de contalles supersticioses –catastrofistes, la majoria.

Li trameto el condol a la companya del poeta Manel Marí, la desagradable sorpresa de la jornada. Per escrit aconsegueixo ser més càlid que presencialment on, a vegades, la timidesa em gasta males passades bloquejants que poden ser percebudes com a fredor.

Llegint fins al son, Magris, Piglia, i començo la novel·la de Martorell (llinatge de fabulistes grans).

 

L’estat és cruel conscientment. Priva la gent pobra de mitjans per sobreviure.

Ken Loach.

 

Si no existiera la provocación, el relato se cristalizaría en formas estereotipadas. Y si no hay riesgo, ¿para qué escribir?

Juan José Saer.

 

Crema de rejoveniment garantida: no perdre de vista el que hauria de ser i no deixen ser.

 

Estem tan acostumats que els polítics i molts periodistes parlin de quantitats, de xifres, d’indústries aplicades al món de la cultura que comencem a oblidar que la vida de l’art (de la creació) no pot sotmetre’s a rànquings.

Joan Minguet Batllori.

 

Dijous, 1 de febrer de 2018.

Despert a tres quarts de vuit. A la buguenvíl·lia li han caigut algunes fulles, les recullo per a punts de llibre, segells de grana porprada per correus a enlloc, sedosa carnositat. És un gest a frec

d’envernissada tuberculosa romàntica?

Gelor turgent de la primera hora del pati. A dins brolla el canyar fimbrant de Shubert. Febrer, mes de cruïlla, transicional, indecís, breu. Un passadís d’enramada clarobscura per provar de seguir.

Sortida  a l’estanc. L’estanquera sènior imparteix doctrina al primer que se li posa al davant: el reaccionarisme d’immoralitat franquista, que és tan encastat en la societat nostra, i que es pensa el pur sentit comú. Llum grisa al firmament. Transeünts amb cara de desesperació a dures penes continguda. Apareix la temptació d’anar al bar del barri i demanar un esmorzar de forquilla i un got de vi de rampellada assassina, però la venço amb la coartada de la profilaxi alimentària que em convé.

Després de la predicació del cadàver exquisit de Shubert, la màquina em proposa una selecció que ha fet ella sola, d’acord amb els meus suposats gustos. Ho encerta prou, vinga cantautors d’arreu del món. La intel·ligència artificial ens matarà a tots. Si n’és de fàcil, amb uns freds càlculs mecànics, saber de què anem o no anem. Al Germà Major dels estats policials li ho posem massa fàcil –i de gust.

Bromes i veres entre gremials i associats pels cucs enxarxats. El ministre Catalá ja intueix que el jutge inhabilitarà tots els càrrecs independentistes que calguen per alterar els resultats de les eleccions que ells van imposar. La pulcra separació de poders, després de que Alfonso Guerra certifiqués la defunció de Montesquieu en la política espanyola. La judicatura a la carta pot portar a fer descarrilar qualsevol adversari polític que no els agrade als amos i al seus encarregats de magatzem. Grans ovacions d’afectes i suposats equidistants.

Amanida i croquetes de recuit per dinar. Sesta amb un somni enfeinat: tocàvem en un restaurant fosc i qui ens havia contractat només volia que tocarem quatre temes i marxéssem perquè, segons deia el desconegut amb bigoti de domador antic i davantal immaculat sobre una panxa rotunda, a les deu havíem de ser no sé on. No enteníem res, però fets els quatre temes en una sala buida plegàvem els pataquets i tocàvem el dos, sense saber del cert on havíem d’estar a les deu. Caps de corda deslligats.

Mirant materials en les vespertines, d’una grisor submarina a les finestres. Poca empenta. Músiques variades per companyia, triades per la màquina segons els meus suposats gustos. Seguint rastres textuals de Juan José Saer: uns contes excel·lents, netedat d’execució, decisiva tria d’elements. Rodant per les òrbites argentines per l’ascendent Piglia.

Quan em canso de bregar amb la disciplina i amb les escapades als universos de tintes variades em poso a llegir en paper, en llibre, cegant la pantalla que asseca les pupil·les. El llibre no desapareixerà, però potser anirà quedant en un raconet especialitzat, i per comanda personal.  Mirades les notícies i el partit entre el Barça i el València. Un València rocós i un Barça no massa resolutiu, que fa un gol i no n’encaixa cap. Eliminatòria oberta per a Mestalla. Represa la lectura fins al son. Prenent notes amb el llapis per a la presentació de Martorell.

 

No hi ha res com els artefactes literaris més o menys atansats a l’autobiografia per no saber del cert qui ens parla: una veu que no sempre és la mateixa.

 

La propaganda és a la democràcia el que la coacció a l’estat totalitari.

Noam Chomsky

 

Gent que no ha aixecat mai un gat per la cua demanant heroïcitats als altres, que els garantesquen poder seguir sense haver d’aixecar cap gat per la cua.

 

Novembre, 1938.-(…) Perquè en l’odi hi ha de tot: amor, enveja, ignorància, misteri i ànsia de conèixer i posseir. L’odi fa sofrir. Vèncer l’odi és avançar un pas en el coneixement i el domini d’un mateix, és justificar-se i, per tant, deixar de sofrir.

Sofrir és sempre culpa nostra.

Cesare Pavese. “L’ofici de viure” (Diaris).

 

La literatura està feta per decebre.

Maurice Blanchot.

 

Que l’admiraven molt. Tots dos? Tots dos. Caram. Una parella madura, triomfant; cuidats, guapos, sense descendència. El convidaren a sopar a la seua segona residència, peix i marisc, xampany francès. En un aparell ben equalitzat, músiques d’atmosfera ambiental. Li presentaren exemplars d’un títol de feia vint anys i el més recent. Després de les postres ella se li havia assegut a les cames; ell s’ho mirava de prop amb un mig somriure complagut. Després de la tercera quedada decidiren viure-hi junts. L’invent durà deu anys.

 

Divendres, 2 de febrer de 2018.

Alçat a les vuit, matinar em prova. Ullada a les notícies, les mortaldats oblidades i les lleis de l’embut que van despullant-nos de drets fonamentals, la revifalla de foscúries sinistres. Acomiadat l’humorista gràfic Ferreres d’”El Periódico”, per ser massa sensible amb els afectats pels sotracs repressius que partim. El raper Pablo Haser s’enfronta a molts anys de presó per exercir la llibertat d’expressió: idees anticapitalistes i denúncies dels tripijocs de la monarquia. Des dels “Podemos” en fan burla del cas de l’artista. Anem ben apanyats!

Gestions de carrer, entrant i sortint d’oficines. Treballant per a pagar (literalitat de la queixa universal). Fredor envidrada. El canal urbà del riu, buidat, amb irregulars catifes de llots (informalisme pictòric atzarós). Pres un cafè, dolent, en una granja. Tres mares joves amb carrets aparatosos i criatures diminutes i fràgils. Una li canta un cançoneta a la seua, amb dolcesa i afinació, davant d’unes iaies que li fan entranyables festes desmodades a la criatura. La cançoneta empra animals antropomorfitzats, un clàssic etern del repertori de les contalles i tarares destinades a la xicalla, però no encerto a identificar-la.

Que el “procés” català ha sigut el més greu que ha patit l’estat, diu Felip VI en fòrums solemnes. Ni terrorismes amb centenars de cadàvers, ni uniformats disparant al congrés ni res, el més greu és un moviment pacífic i democràtic volent decidir el seu futur. Potser si el seu paper d’arbitratge no hagués sigut tan decantat i miop no s’hauria arribat a l’actual estat de coses. El pitjor, els silencis lacais, o la tèrbola complicitat al voltant de declaracions d’aqueix tarannà. A la carcassa de l’estat, cúpula inclosa, se li ha vist tota la seua desassossegant naturalesa.

Pollastre rostit, amb favetes de guarniment, per dinar. Sesta somniada, escenes amb femenines siluetes dansaires, com d’un burlesc antic, amb llum grogosa, decadent, en uns escenaris naturals com d’un oasi enmig d’un vast desert. Un aiguabarreig curiós, amb cert aroma d’erotisme melangiós. Els follets onírics potser homenatjaven Fellini o Pasolini?

A cada nova interlocutòria queda més clar que es persegueixen les idees. Però, ca, no hi ha presos polítics, ni parlar-ne. Caben totes les idees en el seu marc, mentre no arriben a majoritàries i governants. La recreació suposadament jurídica de la intencionalitat de naturalesa merament política –i amb flaire inquisitorial- un any o altre petarà en tribunals internacionals (molts juristes internacionals i demòcrates de tota condició ja l’estan flipant; entre el club d’estats europeus amb les seues versions oficials i l’opinió política pels passadissos i els mitjans es coneix que hi ha un decalatge pronunciat).

Treballant en les carpetes obertes, quan em canso d’una, passo a l’altra. Vaig amb una mica de retard per a un original que he de lliurar al maig, però crec que puc recuperar el compàs en les properes setmanes.

Pa, tomàquet i pernil per sopar. Acabo el Piglia i començo amb la novel·la de la tarragonina que he de presentar. “Com les soques de les figueres velles” arranca amb un casament d’aquells deslluïts i tristois que feien els pobres en l’antigor, amb els nuvis endolats, missa matinera, i el banquet resolt a còpia de viandes casolanes a penes un xic guarnides. N’hem sentit explicar de casaments així en les narracions orals de la tribu i, per descomptat, també els hem trobat en els llibres. Venim, som d’aqueix segment, orígens subalterns, no ens han regalat mai res.

 

Per convèncer-nos de la gran poeta que era, els seus partidaris saturen certs canals amb els versos que feia. Te’ls tornes a mirar, tant si vols com si no, i perplex et preguntes què diantre ha llegit tota aqueixa colla que es conforma amb tan poc –i tan mal fet.

 

La de marges de dignitat i llibertat que dóna el que en les llotges sistèmiques entenen com un fracàs!

 

Les manifestacions de democràcia real, directa, els fan por i, és clar, es senten usurpats en el monopoli de la por i reaccionen a la brava.

 

La història de l’home, com la de qualsevol ésser viu del planeta, parla sobretot de crear estratègies per sobreviure. La vida és l’art de sobreviure. En realitat, res més.

Henning Mankell

 

Ajudo a fer el deures al fill adoptat dels veïns. Aprofito per adoctrinar-lo, no cal dir-ho, en un moment de dubte estava temptat de fer-se del Madrid. Les esbatussades conviccions d’un ja no donen, darrerament, per a molt més.

 

Dissabte, 3 de febrer de 2018.

Alçat com sempre, a les vuit. Saludo els pardals del pati, franciscanisme sui generis. La violinada de gronguenca queixalada romàntica de Sergei Rachmaninov al menú desdejunant de la gramola. Cops de mestral als finestrons. El ball dels plànols i deliqüescents ànimes errabundes que ens emparra el mal de cap. Quan acaba Rachmaninov la seua tèbia gelatina per als cantells dels sentits, la màquina intel·ligent proposa nous enregistraments de peces per a orgue del déu barroc enterrat a Leipzig i podem acordar, inconscients i feliços, que el món quasi està ben fet, com opinava un poeta solar en tornar de l’adulteri que li donava corda i inspiració.

Pensant en com corregiria Borges els apòcrifs que li pengen, mentre poso la cafetera al foc.

Diada de Sant Blai, protector de goles. A ell ens encomanem, amb contrastada humilitat d’arpillera menor, per arribar amb força a les cordes vocals per al “bolo” de la nit. Amunt i avall amb el bagul de titelles melòdics que ens donen per a un plat de llenties, després de pagar tots els gravàmens. Sant Blai fou metge, bisbe i governador agrícola de Capadòcia. Tot i el martiri atroç que el liquidà, fuetejat, lacerat amb les eines de cardar la llana, i finalment decapitat, la seua fe i lleialtat no tremolaren en cap instant. Els seu miracle més popular fou haver salvat un xiquet que s’escanyava amb una espina de peix i que sa mare li portà ja mort; prodigi que el convertí, en la tradició popular, en l’idoni guaridor dels mals de coll.

Escrivint una estona, coses noves i velles dèries repensades. Sortida a l’estanc i al supermercat del barri. Fred sense sedassos, grisor blanquinosa per tendal de llum. Al súper, en el passadís dels olis i les pastes, una xicota em somriu des d’una timidesa de rostre ovalat, cabellera rogenca de parèntesi emmarcant, flaire un xic Boticcelli, amb ulleres de conxa potser professorals. Porto la gorra anglesa posada, ¿m’haurà confós amb algú o altre?

En tornar a l’escriptori reprenc el solquet on m’havia quedat. Penso en les pressions creixents per fer novel·les, que m’espolso amb argumentari que potser no comprèn ningú. Per a mi les novel·les somniades serien les que intenten acostar-se als desplegaments d’un Mann, o Tolstoi, o Conrad, o Joyce, o Sebald, referents fora de la cordeta que complau a agències i impressors que es creuen editors. Per provar de bastir una obra així necessitaria sis o set anys sense haver de pensar en res més que en l’artefacte, marge del què no he disposat mai; a tot estirat he fet novel·les més acostades a l’alenada de Modiano i altres estalviadors, al voltant del centenar i escaig de pàgines. No tenim pels rodals mecenes animats a finançar sis o set anys de ningú. Penso quasi sempre en contes nous, en literatura d’idees, en versos, en anotacions de dietari, i, al final, si una idea és prou sòlida i exigeix l’eixamplada, penso en el gènere novel·lístic i el vaig fent com puc, a estones, a estropades. I, tot i que per moments en podria donar el to, no qualificaré de novel·la en marxa, com fan altres practicants,  el meu dietarisme.

Caldo de pollastre per dinar. Els arsenals nuclears que s’han de renovar, segons els amos de la terra, a les notícies. La humanitat no madura, persisteix en les seues pitjors errades. Sesta somniada, tràfecs i intrigues indesxifrables; cap rostre conegut i atmosfera kafkiana. Fent temps en les vespertines, cap marge per embarcar-me en cap sessió llarga. Espigolant pel carrusel d’enxarxat, el riure per no plorar. Músiques variades, del vell i del nou. Toaleta a fons. Per error he comprat una maquineta d’afaitar de tres fulles en disposició esglaonada i resulta que és oli en un llum en la rasurada. Deu ser això aprendre dels errors? L’incomplet afaitat dels barbats que practico, ¿ deu tenir alguna partícula entrevista en les ufanoses geometries dels jardins versallescos?

Bromes amb Anna Carreras sobre Freud, a qui ha dedicat un article corrosiu i divertit. Els joves de la tribu escriuen amb gràcia incisiva. Hi intervé Narcís Garoleta, amb unes precisions lingüístiques reclamant formes genuïnes  i menys còpies importades. Una gimnàstica més o menys bizantinista com una altra. Aporto a la gresca dialèctica el meu parer de que el pare de la psicoanàlisi em sembla un escriptor de gènere fantàstic reeixit, i que el seu “La interpretació dels somnis” és un paper autobiogràfic dels més excavadors i exigents que hi ha al món. En l’entrelineat del paper de  Carreras hi ha la denúncia de les formes opressives del patriarcat.

Altra conversa amb Andreu Sevilla sobre l’abrupte i perillós moment polític, repassem les errades estratègiques greus dels sobiranistes

Atac de mandra davant el compromís a Camp-redó. Fa una nit com per no moure’s del cau. La carretera solitària de les nou. Fred de gorra i bufanda. Marge per prendre un cafè i saludar als de la junta que els hi toca el torn de la cafeteria al centre social, on hi ha també la biblioteca, al carrer Benicarló. El muntatge i la prova de so. Comencem a dos quarts d’onze. Ambient fred als primers compassos, però que remunta al quart tema. En algun tram funciono amb el pilot automàtic: pensar altres coses mentre interpretes algun tema de lletra estúpida i música assentada en totes les amables demagògies estètiques. A l’intermedi ens donen un pastisset i un suc de pinya. X., que té gràcia per al tema, m’estalvia el rejoc de les relacions públiques. Resolem sense problemes la segona part. Eludim l’establiment de l’àrea d’autopista, obert les vint-i-quatre hores, on tot és de plàstic, fins el menjar. A l’asfalt amb pàtina de bava de caragol còsmica tres camioners fan l’imbècil avançant-se i tancant el pas en un tram on és prohibit que els camions avancen. No en passen més perquè els àngels custodis no baden en el torn de nit. A dos quarts de tres un tassó de llet casolà abans d’anar al llit, abandonada la carretera humida, amb l’alt remat del camafeu de la lluna amb halo, entre núvols wagnerians. Un punt de mal de lumbars i una mica moix; per moments penso que res té massa sentit… El son m’allibera de les cabòries baixes.

 

(Enversador)

Veu de flautí amb oscil·lant trèmolo misser. Els hi cantava la jota a les maniquins de l’aparador de la botiga de llenceria del barri. Sempre li havia agradat enversar per a les xiques guapes. En deu dies l’operen de cataractes.

 

El poliedre no és unitat de mesura, i, no obstant, és l’eix més regular en la majoria d’humans i llurs conjuntures.

 

La transició d’una cultura de guerra a una cultura de pau és el repte per la vida o per la mort a que s’enfronta la humanitat contemporània.

Raimon Panikkar.

 

Hi havia un cert romanticisme en allò, suposo, una necessitat d’autoafirmar-me com a marginat i demostrar que podia sortir-me’n sense doblegar-me a la idea que pogués tenir ningú del que era la bona vida. La meva vida seria bona si, i només si, em mantenia ferm i em negava a rendir-me.

Paul Auster.

 

Diumenge, 4 de febrer de 2018.

Alçat a dos quarts de deu. Es veu que emeten aquest cap de setmana la conversa amb Andreu Carranza de la televisió. No he vist res. Un punt de mal de cap. Les lumbars han esmortit la mossegada d’anit. Plovisqueja, mullats els rajols color carabassa del pati. Cap pardal per saludar. Grisor somnolenta al cel. Les cantates de Bach a la gramola (missa major). Moviments zombies per desdejunar i provar de retornar al plànol de les suposades vigílies. Espigolant per pàgines de qualitat creativa. Poca esma de mirar materials de l’hortet propi. Compromís avui a Canet lo Roig, on ja mig poble sap que hi tinc arrels, perquè els qui ens lloguen ja han esbombat la notícia.

Quatre anys de presó decreta l’Audiència Nacional per al raper mallorquí Josep Miquel Arenas, Valtónyc, per una cançó sobre el monarca ara emèrit. En Pablo Hasel, també de la corda rapejant, també s’encara amb un ingrés carcerari per també descriure les pràctiques, ja sabudes per tots, fa temps que s’acabà l’ ”omertà” comunicacional de tantes dècades, en les rebotigues dels Borbons. Davant el destí entre reixes dels dos, l’artistalla progressista espanyola guarda uns silencis retronants. Entre les ja del tot revelades mentides fonamentals de la transició, la disfressa dèbil d’uns quants impostors que han donat gat per llebre. A uns quants ja els teníem enfilats de llarg, uns autèntics galtes, uns culs llogats de la pitjor estirp, que han despatxat moltes rosquilles calculades a molts esperits crèduls que s’han empassat el paperot que representaven.

Truita de patata per dinar. Cap a Canet, travessant per Sant Rafel. Nuvolades baixes als turons, l’enfarinada al Port. Plovisqueja amb entenimentada intensitat en alguns trams. Els oliverars ben tinguts –terra rogenca. Olor de llenya en posar el peu a la vila. Cafè a l’establiment de la plaça. Homenots fent la partida de cartes, altres que es miren el futbol televisat.

Al centre social ens espera un de l’organització. Muntem sense pressa, fem la prova de so i repassem alguns temes que fem menys. Pipant un cigarret a la terrassa de darrera del centre, que un sistema de tubs prova d’escalfar sense gaire resultat. Mirant ploure sobre els teulats i els camps, delimitats pels turonets blavencs. Penso en els avis, en mon pare, i en coneguts i familiars que visqueren i moriren a la vila. Alguna escopetada a l’horitzó petit, horitzontals detonacions esgarrades. La fal·lera cinegètica d’aquests pobles és enorme i arcaica.

Ha anat arribant la gent a glopades, sense pressa, amb cotxes i passejant sota els paraigües, endiumenjada. Saludats diversos elements, que ja saben tots que tinc vincles directes amb Canet. Comencem a les set. Bona actuació. Domat una mica l’efecte de rebots del local, que té molt d’instal•lació esportiva, disposant els altaveus un punt més baixos de l’habitual. Públic animat, ambient agradós. Una goteta de whisky al refresc demanat a la cantina, que governen els mateixos jubilats, per escurar la gorja cantaire i per entrat en calor.

A dos quarts de deu som novament a la carretera mullada, fosca, amb poc trànsit. Baixem per Vinaròs i sopem en un establiment de carretera que fa carn a la brasa. En una altra taula hi ha una colla de músics, potser d’un grup o orquestra (reconeixem el llenguatge tècnic).

A tres quarts d’onze descarreguem l’equip. Contents i cansats. Per pura xamba, trobada a la televisió, en reemissió, la conversa dels “Maridatges literaris” d’Andreu Carranza. Potser fins vaig arribar a dir alguna cosa d’interès. No m’agrada com quedo davant la càmera, amb tics de timidesa nerviosa. Andreu, per contra, és resolutiu i afable, té una “charme” de suau teatralitat ben assentada.

 

Per a admetre mínimament els rejocs misteriosos de la sacralitat cal rescabalar mínimament la sorpresa infantil, el dret a la voleiada del candor fascinat per la poesia sense trama. Una altra de les lliçons de Paolini, més modern que tants suposats moderns.

 

Dilluns, 5 de febrer de 2018.

Alçat a les vuit. Espessor mòrbida. Segueix plovisquejant. L’aire ionitzat, sedant. ¿Faran saó les pluges del cap de setmana, portaran suficient alleujament a la sequera les neus arrapades als cims?

Peces de Paul Hindemith a la gramola; la repicada del ruixat s’afegeix a la secció rítmica. El nervat del cafè per a la pagoda flonja del cos i l’esperit. Faig cap a les carpetes obertes, tres o quatre, i en trio una on posar-me, mentre caragolo un cigarret. Dilluns amb dret a monotonia profitosa.

Per si faltava cap ingredient fosc en la repressió estatal contra el sobiranisme, un mitjà dels més reaccionaris publica un llistat amb els intel·lectuals i periodistes espanyols que no han tancat files amb el discurs únic, que pensen per compte propi i desmenteixen l’allau de mentides insistides que empapussen els mitjans de “la unidad de destino en lo editorial”. Les falsedats reiterades (mètode Goebbels) i aquests assenyalaments de cacera de bruixes recorden els pitjors trams de l’enverinada feixista.

Sopa per dinar. El temporal de neu i pluges a les notícies i els greus trastorns que ocasionen cíclicament. En territoris amants de la improvisada els plans previsors solen fallar la majoria de vegades. A les tres al taller de mecànica automobilística de l’Aldea. Una ullada de solet hepatític, que dura poc. Plafons eixamplats de nuvolades amb tots els matisos del gris i certa pólvora de blau fosc.

Mentre revisen les irregulars cantarelles del motor passejo fins al centre de l’Aldea. Pres un cafè i comprat tabac en un bar cèntric, amb un xicot amb aparents problemes motrius de cambrer. La davallada vital del llogarret, pel desviament de la N-340, és palpable.

Des del taller es veu una fabrica de tovots que degué plegar fa anys. Tristes ruïnes industrials reconquerides per la incúria i l’herbam. Els mecànics, tribu familiar, ens donen un cafè de màquina, una mena d’aigua bruta purgant, per a l’espera.  Quan és enllestida la primera part de la revisió, caldrà tornar-hi aquesta setmana, tornem a Amposta.

En ser a l’escriptori ullada a una quartilla, ebenisteria subtil, soliloqui patafísic, entretinguda artesania amb dret a imaginació. L’exercici em permet no pensar en el poc rendiment, entre impostos, imprevistos i avaries, de la faena de firaires musicals (rebentada, a més, per gentola que fa totes les trampes i més; la picaresca, la corrupció no és en absolut patrimoni dels grans titulars, està ben encastada al moll mateix d’aquesta societat).

“Omelette” per sopar. Llegint “Com les soques de les oliveres velles”, de Tecla Martorell, i prenent-ne notes, fins al son. Seguida també, una estona, una tertúlia política conduïda per Xavier Grasset.

 

Quan l’odi a la cultura passa a ser alhora cultural, la vida guiada per l’ intel·lecte perd tota significació.

Alain Finkielkraut.

 

(La fi de la comuna)

A la comuna, s’arreglaren un mas muntanyenc per fer-lo habitable, tot anava més o menys bé fins el dia en que Jaumet, després d’un obscur viatge lisèrgic proclamà pesadament que era la reencarnació de Jesucrist, començà a revisar a l’estreta el règim llibertari, i una nit calà un irat foc expiatori.

 

 

Campanya pels drets lingüístics