Home > El Maestrat > #Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

#Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

CafeSanMarcoTriesteigual2018Dimarts, 6 de febrer de 2018.

La música de la pluja assaborida del llit estant. Marimbes i xilòfons dels canalons curats de la set. Un racó de paraigües compartit amb presències i presències d’absències. L’ànima somnolenta del trosset de planeta que ens pertoca. Els climes asimètrics del cor i el cap.

Enviada, a les set, aquesta col·laboració, obra en marxa, quadern de camp, notes de lectures, coses vistes, endevinades o inventades; sac de gemecs, golfa d’andròmines, terrari de troballes, capseta de música, escorços policroms, esperes candoroses, un parell de calidoscopis en la revolta taula de treball, veus darrera de l’escena, dimonis, fantasmes, àngels deliqüescents, respostes provisionals i interrogants d’acer, desassossecs i apaties, cuquets del subsòl, ideogrames del misteri, flors boscanes, el rellotge d’arena, els pòmuls de Hamlet, el balancí de les paciències, el desesper i els revessos, el carmí de l’amistat, silencis crus i silencis guaridors, l’almanac que s’esborra, un arc de Sant Martí sobre les oliveres, el cànter de l’aiguadera, estratègies de l’inaferrable, llibreta de dubtes, el testament del dia, la petja en l’aigua corrent.

La cafetera al foc, les carpetes en curs obertes, carpetes a les antípodes de l’oficinista, amb pètals, esquemes, espirals, rastres incomplets, caminets de bava de caragol, llunes roges, borrissol de via làctia, baguls surant al riu, que ja nota la fetor de la desembocadura; mapetes cercant el tresor impossible, cal·ligrafies de neuròtic, esmenes a les esmenes, un adjectiu tatxat, una foto en blanc i negre de Becht, una altra, en color, de Pasolini… Talleret de vols desafiant el vertigen, ull d’huracà a estones, pastera de nàufrag, refugi i condemna.

Resolt el petit encàrrec de Francesc Mompó, que prepara un llibre d’aforismes poètics per al qual demana un tornaveu, complement o rèplica a diversos autors i autores. He fet una sola línia, un sol versicle: vint minuts, un cigarret i mig cafè per cavil·lar-lo i redactar-lo, i uns trenta-cinc anys per saber més o menys com jugar en la delicada proposta. Que una casa editora aposte per un llibre d’aforismes poètics deu ser un d’eixos rutilants impossibles que a vegades som capaços de desmentir en aquest ecosistema amenaçat per terra, mar i aire.

Recordo perfectament jugadors del Real Madrid fent callar el Camp Nou després de fer un gol decisiu. Ara, per un gest idèntic de Piqué, la federació espanyola estudia sancionar-lo. Per què? Per independentista, és clar. Així va de desnivellat el menú opressiu.

Macarrons amb picolat per dinar (excel·lents). Els estralls arreu per la llevantada en els noticies. Migdiada solemne, escurant els darrers flocs granulosos del cansament dels tràfecs del cap de setmana, somniant amb gent que veig freqüentment (l’equip d’onírics no s’inventa personatges nous).

Escrivint i revisant en tornar del ioga celtibèric. Solfes variades, vells vinils, ara liofilitzats pel rentat i planxat digital. Sortida a l’estanc i al supermercat. Fred sever, cristall del palau d’hivern sense portes ni finestres.

Intercanvi d’ironies amb Joan Navarro, a tall de la seua revista poètica digital “Sèrie Alfa”, en tornar a l’escriptori calefactat. Entrepà de llom per sopar. Mirada la tertúlia conduïda per Xavier Grasset, periodista il·lustrat, que començà en l’humorisme de la colla d’El Terrat.

 

“El solicitante mantiene su ideario sobiranista”, diu el jutge Llarena en la nova resposta per negar-li la sortida de la presó a Jordi Sánchez. Tots argumentari jurídic, com es pot comprovar. Els professor de dret ho van tenint cada dia més complicat per explicar als seus alumnes què està passant.

 

L’escriptura sempre és el fruit d’una traïció a la nua sinceritat del pensament. No hi ha escriptors sincers, només traïdors lúcids. Rafael Argullol.

 

El grotesc sanguinari marca el camí. Quina decadència més previsible i penosa!

 

(Plaers)

El primer esguard per la finestra al matí

El vell llibre retrobat

Rostres plens d’entusiasme

Neu, el canvi de les estacions

El diari

El gos

La dialèctica

Dutxar-se, nedar

Música antiga

Sabates còmodes

Comprendre

Música nova

Escriure, plantar

Viatjar

Cantar

Ser amable.

 

Bertolt Brecht.

 

Escena on no has estat, escena que no cal plantejar-se d’abandonar.

 

Dimecres, 7 de febrer de 2018.

Dempeus a dos quarts de nou. Quan despertes, la injustícia ja és asseguda al gran escó, fent-se, displicent, la trena.

La fredor ambiental, la llevantada, l’escàndol enlluernant de la neu i el seu anacronisme infantilitzant; un sol Llorenç que ho intenta, fracassant millor que ahir.

Un pardal amb un reflex verdós a la ploma saltironeja entre els testos enravenats. Trompeteria del rusc de Haëndel a la gramola. Les alegries de la intel·ligència melòdica.

Llegida una entrevista al pensador sudcoreà Byung-Chul Han, que escruta la societat de l’hiperconsumisme, amb els seus inferns homogeneïtzants, cecs per a l’alteritat, que ens fan creure que som singulars, únics. L’infern neoliberal promet socarrar-nos a tots: cendres sense glòria en el vendaval de la desraó.

Mirat un altre paper fet per María Jesús Espinosa sobre el diari íntim de César González Ruano, de qui tinc i he llegit les memòries autocensurades que va fer a cinquanta anys, així com un bon grapat d’articles (el jo i les menudalles del carrer quotidià en la columna, pare directe d’estils com el d’Umbral). Personatge controvertit, marquesat fantasmal i cínic, dandista decadent, feixista monàrquic i relatiu (menyspreava Franco i el cabdill el menyspreava a n’ell); feia tres articles diaris per pagar-se els capricis faldillers i col·leccionistes i menjar qualsevol cosa entre cigarret i cigarret.

L’Amnistia Internacional espanyola ha canviat el discurs una miqueta i ara creu desproporcionada la presó preventiva de Jordi Sánchez i de Jordi Cuixart, i en això es para, no la pensa injusta, arbitrària, s’oblida dels ex-consellers engarjolats per no abjurar de les seues idees, com va quedant explicitat en les darreres interlocutòries polititzades i decantades de jutges. És a dir, secunda calladament que hi ha delicte pel relat fantasiejat que converteix en violenta rebel·lió les manifestacions pacífiques.

El carnaval. Les memòries de les màscares. Mirats, ahir, documents sobre el japonès Yukio Mishima, la majoria centrats en el seu acte final, un harakiri de samurai enfollit, però amb poques referències fondes a la seua obra d’escriptor potent, de gran qualitat. El rotllo militarista imperial de les seues soflames polítiques, sentint-se humiliat per la derrota a la segona guerra general del Japó, resulta indigest i, sense dubte,  s’escola en moltes de les seues pàgines, però tot i així paga la pena llegir-lo. Com altres literats orientals del segle XX obrí les portes al més aprofitable de les innovacions occidentals, sense perdre per res el brou de la rica i sofisticada tradició pròpia. El encerts en la cocteleria i una veu pròpia quallada solen acompanyar els autors més interessants d’arreu.

Sortida breu. Claror tendral, aleta de mestral que glaça. Un centre hospitalari. Gent que esperem, encarats a una paret blanca (el terror blanc?) Un cartellet lateral, que detalla totes les substàncies verinoses que conté un cigarret. La pregunta incòmoda és ¿per què la supervisió estatal dels productes tabaquistes permet injectar-les? Als taulells d’administració hi ha piles de “La Vanguardia”, que pots agafar sense pagar. ¿Com és que un ens públic li compra tirada a una capçalera? La línia editorial del rotatiu del Comte en els darrers mesos i anys és d’un agenollat a les consignes de Madrid que fa girar la cara de vergonya.

Retorn a l’escriptori. Escrivint una mica fins a l’hora de dinar uns barrocs cigrons gratinats amb allioli (recapte muntanyenc, antídot contra els corrents subterranis que, sigil·losos i moradencs, entren pels peus amb distreta dentellada assassina) .

Sense temps per fer becaina, cap al taller mecànic de l’Aldea. Hores d’espera enravenada. El cap de l’equip observa en silenci els budells marengo del motor, algun racó l’inspecciona amb una pila diminuta; quan posa la mà –amb eina o sense- va exactament on vol anar, amb precisió quirúrgica, i el faune respon a la variant proposada. El professionalisme és això.

Quan ja marxàvem ens adonem de que un grinyol es tornava a manifestar amb repèl de cascavelleig insistent. Tornem immediatament al taller, nous ajustos. Al final, el Morse somort del motor és el que toca. Tota la tarda esmerçada en l’operació.

Comprem pa i ens recloem sota teulada tèbia. L’aire, electritzat per cops intermitents de mestral,  talla. Llegint la novel·la de Tecla Martorell fins al son. Brígida i Raimunda, dues dones que ens recorden tants callats patiments, tantes terribles injustícies llobateres amb cobertura social de temps malalts (que perduren més del que podria parèixer en un cop d’ull superficial a les nostres postmodernitats).

 

Posar-s’hi tots els dies és el secret, gens secret, d’aconseguir un resultat decent de tard en tard. La diabòlica dèria que, és clar, a l’infern ens mena.

 

Hi ha fanàtics que conserven la sang freda, dins aquesta categoria hi són els jutges que condemnen als que no han comès altre crim que el de no pensar com ells.

Voltaire.

 

Vam ser creats per viure al paradís, el paradís era destinat a servir-nos. El nostre destí ha estat modificat; que això mateix haja passat amb el destí del paradís no s’ha dit mai.

Franz Kafka.

 

La possibilitat d’alguna veritat fiable, quallada, és en els detalls.

 

La pausada respiració, la poesia límpida d’una ànima. Això és quasi tot el que resta de l’enyor del paradís. Una atzavara oscil·lant enmig la neu.

 

En el pou estòlid de la identitat més fiable, per redundant, despullada de vels i bijuteries, hi ha la forja dels metalls de la soledat.

 

Dijous, 8 de febrer de 2018.

Primer peu a terra a les sis, per un episodi de desvetllada. Llegeixo articles diversos, contesto correus, me’n torno al llit.

Reaparec en les presumptes vigílies a uns minuts de les deu.

Sol subreptici, fredor sense atenuants, l’hivern va autocitant-se amb autoritat ben postegada. Dijous gras, llarder, un precepte, potser d’origen paganista, bo de seguir. Farcir el mondongo contra el dietisme anatemitzant i comercialitzat és sacrifici portador. Una celebració de la hivernada rural –dies de menys brega al camp-  al voltant de la matança del porc, més que no carnavalesca. Pocs plaers més directes que fruir dels productes del porc asseguts a la vora de la llar de foc, tastant un vinet no massa asprívol, deixant fluir una intranscendent xerrameca generalista o altra. Pocs jocs de màscares de porcellana veneciana en les preferències agràries del país.

Miserable primera pàgina de l’ABC, amb una estelada i el titular de que “la presó estova l’independentisme”. Engarjolar a còpia de relats fantasiejats en les interlocutòries a dos milions de ciutadans, serà complicat, però potser ho intenten. De que pensar-se impunes animà les magarrufes amb diner públic del partit més corrupte d’Europa, segur que no en vorem cap contundent primera pàgina. Durant una temporada vaig col·laborar amb el periòdic conservador (i al seu excel·lent complement cultural) amb articles que estaven fora de la línia general de la capçalera, sense que em tocaren mai ni una sola ratlla (no puc dir el mateix de tabloides amb fama de “progres”), i amb retribucions ajustades al professionalisme més acurat. Crec que deliberadament buscaven i acollien amb esportivitat liberal certa quota de, diguem-ne, dissidents ideològics. Un dia em va telefonar el cap d’opinió per celebrar-me les columnes, i un altre el director d’aleshores per temptar-me a reinventar-me i fer carrera a la “Villa y Corte”, amb el suport i recomanacions del seu grup periodístic. Vaig deixar passar aquell tren, no em veia disfressat del que no sóc. Mentre durà la col·laboració al suro del meu estudi vaig penjar una foto d’Azorín pel tal que em protegís l’aventura (per compensar la gràcia sol·licitada li vaig dedicar un dels articles al prosista de Monòver).

Mirats materials, fent plans (¿plans per a les regions de l’impossible? Lluç amb salsa marinera per dinar, sublim. Casa de suquets, casa perduda, deien les iaies, pel consum de pa desmesurat en temps on el pa, i més el blanc, anava escàs.

Becaina complida, amb somnis del gènere grotesc: entra-i-surts amb llums d’espelmes. Reconec Horta de Sant Joan en l’escenografia, i una mena de processó de borratxos, amb pas erràtic i una imatge, que no desxifro si és marededéu o santet, coberta amb una fosca borrassa espessa, avançant la caòtica comitiva per carrers foscos, en una peanya desnivellada entre flamarades fluctuants de llum d’espelmes (ombrejats com medievals). Un grupet de músics d’instruments de vent, amb un bombista gras al capdavant, obrien l’estranya comitiva. Diversos retalls que he vist en les diferents visites hortenques s’han cosit en unes escenes abruptes del somni, però s’han afegit elements que no sé d’on provenen. El cas cert és que no hi ha cap processó de borratxos a Horta, però els fabuladors onírics han derrapat al seu gust i se l’han inventada.

Sortida a l’estanc, la farmàcia i el supermercat. Ennuvolada glacial, la quietud dels carrers. Pardals i àngels ajocats sota les cornises, gossos desterrats a un balconet gris que et saluden o marquen el seu territori exigu.

Llegint i fent alguna nota després, retornat a l’escalf de l’escriptori. Truita llardera –amb llonganissa- per sopar, mentre ens mirem com el Barça fa una classe magistral de control del tempos d’un partit amb el València. Molta hostilitat a les graderies –hostilitat política, no cal dir-ho. L’extrema dreta més bèstia s’infiltra en els grups d’animació dels estadis. Els hi va el vent a favor, tenen ampli marge. Un valencianisme falsificat s’ofereix a l’espanyolitat més rància. Molta bandera “rojigualda” als balcons de la capital –que no exerceix- d’un país amb el pitjor finançament autonòmic i sofrint quotidians desavantatges, que alguns voldrien la platja de Madrid i poca cosa més. Però hi ha moltes més coses en la valencianitat, emprenedories il·lustrades, creativitat d’alt nivell, generació d’iniciatives desacomplexades. El retrat de la graderia del Mestalla s’ha imposat artificialment i amb potents contraforts oficials, però no és, ni de lluny, tota la realitat d’un poble tantes vegades trepitjat i menystingut.

 

“Pinto la llum que prové dels cossos”. “L’obra d’art eròtica també té santedat, els meus quadres haurien de col·locar-se en edificis similars a temples”. Això ho deia el pintor austríac Egon Schiele.       L’expressionista de perfums místics fou titllat de pornògraf en el seu temps. Cent anys després el puritanisme, la general cretinalla en expansió, el censuren en exposicions pel seu centenari a Alemanya i el Regne Unit.

Schiele visqué poc, passà avall als vint-i-vuit anys, però fou una estela hipercreativa, que deixà centenars de pintures, aquarel·les i dibuixos, a més de poemes i provatures fotogràfiques. “L’art no ha de ser modern, l’art ha de ser etern”, opinava, però l’eternitat, o els negociats de les posteritats, s’estan posant ben arnats d’imbecil.litats ermants. Per si faltava res en els catàlegs de l’apocalipsi kitsch que es va escenificant cada dia, l’ingredient del puritanisme revifa, i amb mànec de poder a l’abast.

 

Quantes errades ens fan desembocar en una veritat, suposant que veritat siga i no una modalitat o altra de resignació en la limitació.

 

Cada fracàs ensenya a l’home alguna cosa que necessitava saber.

Charles Dickens.

 

Això és part de la bellesa de la literatura. Descobreixes que els teus desitjos són desitjos universals, que no estàs sol i apartat de ningú. Hi pertanys.

Scott Fitzgerald.

 

No podent comprendre el tot, tot són fragments, el fragmentarisme és la nostra llei de la gravetat.

 

Divendres, 9 de febrer de 2018.

Alçat a les vuit, sense campaneta o veu emmidonada de despertador. El costum dels darrers costums, carreus del laberint. Queden lluny les nits en blanc escrivint o fent l’ànec en antres en el cor de les boirades. De vuit a deu, o quarts d’onze, són hores de frescor cerebral contrastada que paga la pena no desaprofitar. Trepitgem el temps de triar bé en què no volem perdre energies, el crèdit vital es va estretint a pressa feta.

Peces interpretades pel guitarrista John Williams a la gramola, el virtuosisme que sap depurar-se en la pinzellada exacta, sense caure en glaciacions quirúrgiques.

El cafè i els seus arabescs revifants. Mirades unes quartilles. La nau mou: si avança o gira en cercles no se sap del cert. Claror solar folrada d’agulles de gebre a l’ambient.

Acabant de llegir la novel·la de Tecla Martorell, que he de presentar: la lluita per la vida i la dignitat de dues dones arribades amb la immigració de la postguerra. Un retrat d’època que visibilitza tantes petges silenciades, que denuncia les xacres del patriarcalisme i el franquisme: un relat amb colpidors moments dramàtics. La proximitat dels personatges de paper crema, perquè tenen pell de realitats viscudes de prop.

 

El viatget a migdia cap a Benicarló. Claror més robusta del sol jovençà, però fredor en les llepades espirals de l’aire. Evitem un tram la N-340 pel vial d’Ulldecona. Volta curta pel centre històric. Detalls supervivents d’èpoques periclitades, que desperten records dorments. El conjunt de l’església, els llenços ocres, el barroc subjectat, testimoni silent de moments de tota jeia. La cúpula de lluentor blava, que fa molts anys presentava escates de rovell de teula entre les restes supervivents del blau antic.

Fem cap a un establiment cèntric, que no coneixia, acollidor, en un baix que va formar part del cinema Rex, que vaig conèixer poc, i on després hi havia una botigueta on venien tebeos i llaminadures on les criatures anàvem els diumenges a comprar el que podíem. El propietari del restaurant resulta ser un mig cosí llunyà, que feia molt que no veia, i que tenia un pub molt popular i concorregut als vuitanta.

Dues carxofes torrades amb oli bo, d’entrant, i un arròs de polp de plat fort. Un vi navarrès apreciable per tirar-ho avall. Xerrameca variada i calmosa. Jordi Maura ha de marxar d’hora cap a Alacant. Amb Joan Peiró prenem cafè en un historiat establiment de la plaça de Sant Bertomeu, ara prou reformat amb més o menys encert, que sempre ha exercit una mica de casino sense ser-ho. Més conversa, escenes, personatges, batalletes tragicòmiques i situacions greus viscudes, que segurament ja només recordem nosaltres.

J.P. proposa una entrevista en directe per dilluns a l’emissora municipal, que arrancàrem ell i jo, com a personal únic, fent tots els papers del guinyol, a finals dels vuitanta. Li passo enregistraments de cançons per emprar en la interviu, que em farà un xicot jove, estudiant de ciències de la informació, en pràctiques. He acceptat per pura amistat amb J.P., perquè en realitat en tinc poques ganes de més entrevistes i sortides dispersants.

Hores agradoses. L’evidència de que han passat molts anys com un buf, que ja travessem segments dels sèniors, amb algun atac malva de malenconia analògica. En pocs dies hi haurà dues visites més a Benicarló, perquè diumenge toquem a la llar dels pensionistes, i el dilluns hi ha l’entrevisteta acordada.

Retorn al Montsià (gep blavenc, nimbat del darrer daurat, de faune apàtic en l’horitzó conegut). Més trànsit que a l’anada. La darrera llum del vespre, nuvolades allargassades, de plom aquós; carés de fred en tot el mobiliari, el deliberat i el natural, del paisatge. Una dansada atrafegada d’estornells en uns negres fils de llum.

En ser aposentat a l’escriptori repasso un parell de quartilles, llegeixo un article de Martí Domínguez on delata la lectura esbiaixada i emprada per fomentar les fòbies de sempre, darrerament ben erectes i incendiades, del llibre inèdit de Pla amb notes disperses que dormien al calaix. Domínguez diu que la intel·lectualitat espanyola ha renunciat al menor intent de refer ponts i emprar la intel·ligència, i té més raó que un sant. Cap diàleg productiu s’albira, en un horitzó a mitjà termini, amb tant ranci tancament de files reculants a períodes ben obscurs. La pobresa argumental, l’emparrada incomprensiva de caparrons que crèiem més moblats i savis, és depriment.

Mos lleuger per sopar. Acabo la novel·la de Tecla Martorell, amb alguns encerts notables i altres estratègies potser a penes agafades per un filet, i torno al Trieste de Mutis fins al son.

 

Tinguin la fe que tinguin, els poetes, com a tals, són tots politeistes.

W.H. Auden.

 

Dissabte, 10 de febrer de 2018.

Avui serà l’eternitat de l’encara – ull de bou del silent. Rere el somieig vaporós dels històrics daurats i les treballades mans

que apilen llenya en previsió de continuïtat, cal pastar una provisional resposta, per atenuar pessigades glacials fins a la mitjanit del mai, que és l’ahir i que és el demà. Les passes assagen el sentit.

 

Dos quart de nou. El ball de Sant Vito del mestral s’anuncia amb telegrafies intermitents als finestrons. L’enteixinat amb toc verdós del sol, als patis suburbans, promet el que no pot garantir.

Cantates de Bach per començar a fer dissabte. Les veus humanes alineant-se en les bastides sublims que posen bona nota a la humanitat, ometent la vall de desastres que hem acabat instal·lant en el fràgil miracle de l’escorça de la terra.

Pensant en el cafè San Marco, de Trieste, farcit d’insignes fantasmes literaris, amb llibreria afegida i continus recitals de versos, cançons  i proses a les nits. Estaria bé prendre’s un cafè al San Marco i deixar planejar les porprades conjectures capricioses. Les capelletes dels mites literaris solen donar-se entre les parets el ram de l’hostaleria. Taules de marbres que acollien solitaris grafòmans o tertúlies sense limitacions en la desbarrada imaginativa. Pel San Marco han passat hores i maregasses Italo Svevo, James Joyce, Umberto Saba, i és un dels caus predilectes de Claudio Magris, que ambientà el seu “Microcosmi” en l’establiment i els seus pintorescs parroquians. Un dia o altre haurem de fer la peregrinació a Trieste, però, mentre hi pensem, posem la cafetera italiana al foc, caragolem una cigarreta i obrim una de les carpetes de l’hortet textual.

Li critico una arrancada d’article, de repertori, bleda, de columnista desganada, a una narradora de les elèctriques i estripants postmodernitats cosmopolites, que habitualment treu arravatats, gloriosos focs del nervi ètic pels capil·lars de la prosa i presenta el revers de tantes coses donades en la comèdia sociopolítica que ens empassem amb penes i treballs. Li ho dic amb bona intenció, perquè la fusteria del “fer dits” s’ha de traure de la columna. Noto que s’ha molestat una mica; però, al final, crec que ho arreglo una mica. Què poc avesats a crítiques de fora del club de fans que estan alguns animals de ploma… Li ho he dit perquè la considero de les veus interessants i refrescants del panorama i la seua acidesa furgant m’agrada, de no ser així, m’hauria quedat callat i en paus. ¿No n’aprendré mai a fer-me l’orni i no entrar en canyarets que només poden generar un malentès o altre?

La bibliotecària de confiança m’ha aconseguit, mitjançant l’afortunat invent dels préstecs interbibliotecaris, el diari íntim de González Ruano, en una edició del 2004, i tots els contes reunits de Juan Carlos Onetti, en una edició d’Alfaguara de fa vint anys. El bon paper que fan les biblioteques del país potser no es subratlla prou. Tot i que fa cosa pregonar-ho massa, perquè fruïm d’uns gestors ben capaços de carregar-se qualsevol que rutlla perfectament per posar-hi una collonada o altra amb més aparador fotogènic que eficiència. Un dels inconvenients del mercat llibresc d’ara és que un llibre editat fa un parell d’anys ja passa als cellers penombrosos, fora de la normal circulació.

Sopa per dinar. Les notícies, el món crema per molts punts, que, reunits en un paquet noticiari, fan arrufar el nas i encongir l’ànima.  Becaina amb somnis feiners, indústries relacionades amb la música de ball.

Gestions vespertines vàries. Rues de carnaval a les distintes poblacions que travessem. Al “revaival” franquista del 155 només li faltaria prohibir el carnestoltes. De moment, la veu del “nacionalcatolicisme” ja la posa l’arquebisbe de València, que torna a insistir en la sacralitat de la unitat d’Espanya, però no explicita en quins documents canònics fonamenta la sanció. També, nous anuncis clars de possibles properes mesures per acabar de carregar-se les llengües no castellanes. No han parat mai en l’operació, per vies subterrànies o una miqueta dissimulades, però ara ho esventen sense complexos. Hi ha una voluntat manifesta de posar a la màxima potència tots els conflictes possibles, per tapar que no tenen cap seriós projecte de futur, i que s’han dedicat durant anys i anys a fer el que han fet.  Costa de creure tota la gasòfia tòxica que estem veient retornar.

Llegint a la nit: Magris. Trieste, per la seua traça narrativa i assagística, esdevé un estat de l’esperit per on desfilen les sordideses i troballes dels humans.

 

All men need enough silence and solitude in their lives to enable the deep inner voice of their own true self to be heard…

Thomas Merton.

 

(Mestre i deixeble)

– Teu és el poder i la glòria! Digué el deixeble.

– Amb aquests triomfalismes prendre’m mal. Veges si em trobes

una aspirina per al mal de queixal.

 

Diumenge, 11 de febrer de 2018.

Não basta abrir a janela para ver os campos e o rio.

Fernando Pessoa.

 

Alçat a les vuit. Agenda farcida, avui, i exigent d’energies. A més festa de calendari, en alguns sectors, més faena. Els contrapeus necessaris per passar casa, ara mateix. Certes opcions vitals atrauen els contrapassos de les reglamentacions més convencionals. El contracorrent és el signe més habitual en els dies de l’artista.

Debussy a la gramola virtual; ungüents contra els angles rectes.

M’estalvio una reunió a mig matí. Toaleta a fons, per poder complir amb el “fregolisme” del personatge que canta boleros en els diumenges dels pensionistes. Jaume Sisa s’inventà Ricardo Solfa i altres heterònims per poder tirar una mica millor en els estrets dels vuitanta. En una jugada similar, a escala, estem posats per poder comprar-li les pipes al lloro. Una sortida com qualsevol altra, que amplia marges de llibertat en les altres dedicacions més autèntiques, que interessen a minories cada dia més minvades.

Ullada a un parell de carpetes. Altres solfes per companyia. Grisor blanquinosa als finestrons. Comprada una cafetera italiana nova: una bona inversió. Tabac, cafeïna, i la veritat de les quotidianes mentides. Ja ens hem oblidat del bon grapat de drets fonamentals que hem perdut els qui fem unes pipades de cigarret, potser a tall de parallamps invers. S’anuncien més restriccions i criminalitzades. Els mateixos que no amollen el monopoli tabaquer de l’estat, des d’una altra finestreta emeten decrets d’anatemitzada. Contrasentits que es poden permetre els qui no dubten a arrimar sempre la sardineta a la seua brasa, sense preocupar-se per les explicacions endreçades.

Llegit un article de Fernando Navarro sobre el procés d’idiotització de la ciutadania com a eina de dominació, programa bastit a còpia d’entreteniment buit, que inocula la vulgaritat i l’estupidesa com a única normalitat possible, anestesiant la menor consciència crítica.  Estructures opressores que implanten que no hi ha cap alternativa al seu règim, i que ho fan amb tanta gràcia perversa que el receptor ni s’adona de que els virus que recanvien valors són el farcit de la majoria de pastissos servits a l’engròs.

Ous amb patates fregides i cansalada per dinar. Breu capcinada reparant. Algun repic de mestral al picaporta de la tarda. Cap a Benicarló. Pensant en elements nous que s’han esgrafiat a l’horitzó. Bona actuació, fintant com hem pogut els rebots acústics de la sala. Pares i mares (més mares, l’estadística de viudetat generalment dóna a les dones com a més resistents). Dominats els tempos del ball. Marge fins per algun divertiment. El reiterat numeret del iaio de la junta que no entén el mecanisme de l’IVA de la factura i es pensa que ens l’embutxaquem.

Un refresc sense sucre, dos cigarrets al descans, i una trentena de temes després tornem a ser a la carretera, ja amb la gola del llop quallada al tendal.

Mos casolà: un sandvitx de paté adobat amb armanyac, segons el reclam de l’etiqueta. L’armanyac em fa pensar en Chateaubriand, que fa massa temps que no revisito. Molta literatura memorialista i pensaire podria estar amarada amb el regust porprat de l’armanyac.

Entre els llençols, sense llegir res. Cansament raonable i un punt de decaïment mental, potser per tanta confiteria esparsa de la musa de l’absurd.

 

Prometre obres que no tens cap intenció de fer, com  Lichtenberg, com Cunqueiro; perfeccionar l’art de les excuses versemblants per al pulcre “preferiria no fer-ho”, un subgènere peresós que pot tenir molta conya i substància.

 

Si agrades a tots, tens un problema seriós.

Michel Houellebecq.

 

Saber deixar un paper una mica inacabat, convenientment una mica mal escric, quan la peça ho reclama: el do de llegir intuïcions, o els regals de les marrades, o els accidents interrogants, dels més destres.

 

Per defensar-se en el seu propòsit de supervivència a costa del que calga, el cervell no para d’enganyar-nos. Adonar-se’n, de tard en tard, de l’operació, ¿deu ser un altre autoengany o un astuta concessió?

 

Els desposseïts tenen un món per guanyar.

Karl Marx

 

Suava la innocència gotes de rosada com reinventada damunt les pells magolades. Tot arran de la riba vitalitzant, només a quatre passes del miratge sempre impossible.

Plovia a Florència i l’eufòria obria el balcó. La defallença Stendhal trobà uns llençols neutrals.

Suava la innocència sense cosmètiques defensives. El relat per fer covava més misteri que peatges tèrbols.

Sabent-ne els perills de la perllongada, la brevetat i la bifurcació segellaren les cadències a benefici del record intacte, sense llinatges ni sancions.

Una pluja menuda – llagrimeig violaci- a Florència, sobre els segles que ens sepultaven pietosament.

 

Dilluns, 12 de febrer de 2018.

Aixecat a les set. Espessor d’os anestesiat, desdejuni de zombie mig escolar. Cap a Benicarló novament. La carretera diürna és una altra, potser amb possibilitats d’alguna gràcia innocent (uns teuladins desficiosos, una atzavara perfilada sobre l’ennuvolada pàl·lida, que augmenta la somnolència).

Als nous estudis de l’emissora municipal. Les presentacions, que oficia l’amic Joan Peiró, el tècnic. El xicot que m’entrevista és fill d’una companya d’escola, criatura lírica de la que molts n’estàvem secretament enamorats. Ja anem integrats en aqueixes tessitures d’almanacs cremats de trobar-nos els fills dels coetanis. Bona entrevista, el periodista en pràctiques s’ha documentat bé. Al final em cau la pregunta política sobre “el procés”, que responc amb certa cautela, sense deixar de dir que hi ha pèrdues de drets fonamentals en joc. M’he sobreposat com he pogut a l’espessor del cos i el cap (amb l’ajut d’un got d’aigua fresca).

En enllestir, cap a Tortosa, que para el mercat de carrer els dilluns i posa encara més difícil de l’habitual poder aparcar, fins en el peatge de la zona blava de torn.  Un sol voluntariós trenca els núvols, el riu, verdós i ocre, baixa un mica menys baix per les pluges i la neu. Gestions oficinesques sense impediments. Pres un cafè a la cafeteria de l’edifici de l’antic mercat del peix. Mirada, amb una mica de deteniment, una instal·lació escultòrica en una voravia de la vora del riu, amb el nom de la ciutat en un joc tipogràfic posat dempeus, que recorda molt alguna de les coses de Brossa en espais urbans barcelonins, però no trobo cap firma. Resolt tot el viatget com posat a dins una bombolla ensonyada.

A l’escriptori a dos quarts de dotze. Els correus veloços: la novel·lista Martorell pregunta com porto la lectura del seu llibre, que ja he acabat. Un dia o altre redactaré el text de presentació i ja ho tindríem resolt. Carpetes obertes, escollint en quins solcs posar-me.

Per un enllaç amb la pàgina de l’emissora puc escoltar l’entrevista. El pilot automàtic diria que ha funcionat prou apanyadet.

Bajoques, saltejades amb pernil, i tall de vedella per dinar. Diverses modalitats de criminalitat de guant blanc en les notícies. Sesta sense somnis: el cotó de la neutralitat, la distensió muscular.

Textualitats en les vespertines, esmenades i llegides. Vista una entrevista televisiva a Paul Auster, m’agrada la seua actitud i el seu món narratiu. Llegint després Claudio Magris fins al son.

 

Escriure significa saber que no som a la terra promesa i que no hi podrem arribar mai, però continuar tenaçment en camí en aquesta direcció, a través del desert.

Claudio Magris.

 

Sempre arribem puntuals a una incongruència o altra.

 

Els camins no escollits tracen un mapa que potser ens defineix tant com el de l’anvers.

 

(Reunió)

“No estem tots, però som els importants”, va dir el gran capo de la zona nord-est, tot enlairant, histriònic, la copa de xampany, als seus homòlegs de les altres famílies emprenedores (només dos havien declinat la invitació a la gran reunió; ells, els absents, eren el problema dels desacords amb territoris acotats i negocis). Els presents correspongueren al brindis enlairant, en una desajustada voleiada, les seues copes, quatre segons abans que una ràfega de metralla esberlés els vidres dels finestrons.

 

Campanya pels drets lingüístics