Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

angelsblocigual2018Dimarts, 13 de febrer de 2018.

Dempeus a les set. Fredor violàcia. No ens deixen hivernar en el repartiment de rols del planeta. Hem de fingir que estem preparats per a la vida adulta, el general galimaties, cada dia més criminal. Ens està quedant un apocalipsi ben cursi i brutal. Li repartim cartes fortes a la intel·ligència artificial, que potser serà la que pitge el botó per llençar-nos al container de les molèsties prescindibles.

La veu, d’una carnositat refinada, de Melody Gargot, un misteri ros que frasseja amb una deliciosa desgana aparent. Sessió complida remirant les caves textuals. Converses: amb la periodista Tere Giner, la feinada positiva del periodisme comarcal, tantes vegades fet amb mitjans molt limitats; amb Francesca Aliern, lleial a la seua cita anual narrativa (la calma de Xerta li dóna una capacitat de treball fastuosa); i amb la bibliotecària ampostina, per detalls d’activitats en procés de preparació.

Solet amb més clara d’ou que rovell als finestrons del racó del present que ens pertoca. Seques amb botifarra per dinar. Sesta curta. El mateix programa que al matí, després. Passeig curt pel barri per ventilar les idees i comprar berenar.

Ha mort el traductor Joan Fontcuberta (Argentona , 1938). Fontcuberta era catedràtic d’universitat i professor de traducció a la Universitat Autònoma de Barcelona. La ingent feinada acurada que ha fet, traduint de l’alemany i l’anglès obres magnífiques, des de  Stefan Zweig a Thomas Man, passant per Kafka, Bernhard o Conan Doyle. Impagable servei el de Fontcuberta en un apartat cabdal per a qualsevol literatura que aspire a la mínima robustesa fonamental. L’anècdota dels traspàs del professor l’han donada algun periodistes, que s’han errat de cadàver i han matat el fotògraf Joan Fontcuberta, que segur que en traurà punta de l’episodi amb alguna de les seues sèries, no privades d’humorisme intel·ligent, a la luctuosa confusió, servida per les noves escoles de documentacions periodístiques, fiades a parts iguales a l’imperi de la Wiquipèdia, i al de la falta de curiositat i bagatge, envernissada per la sempiterna galvana.

Diu Felipe González que la corrupció és un “descuido generalizado”. No proveu d’emprar l’argument per exemple en la propera declaració de renda, sortiríeu ben escaldats; no tots els decuits són iguals en les asimetries celtibèriques.

Mirat, a la nit, un tros del partit Basilea-Manchester City. L’equip anglès l’entrena Pep Guardiola i es nota molt: la filosofia de joc recorda el Barça més rutilant sota la batuta del de Sampedor. Deixar en la qualladíssima cultura futbolística anglesa l’accent del joc de toc té molt de mèrit; l’estil deu ser això. Quan l’esquadra anglesa marca el quart gol retorno a la prosa de Claudio Magris.

 

Qui no ha sentit la fredor de la desfeta no podrà dir-se humà.

Jaume P. Montaner.

 

L’insòlit sempre troba oportunitats, i més encara en territoris tan abonats a la improvisació permanent.

 

Tota política proposada des del segment de confort fa més forts els enemics (amos del segment de confort i de les seues tolerades dissidències decoratives).

 

Dimecres, 14 de febrer de de 2018.

Peu dret, peu esquerre; vol gallinaci; les set i deu. Airejant el laberint (Teseu és un agent doble, em temo); un filet d’aroma de sabó moll arriba del veïnat, o potser d’un pretèrit imperfecte. L’hivern fa d’hivern, teatre de la veritat.

Juan Ramón a la postal d’un piulador, uns versos límpids, tot remirant-se el cel, que tenia desatès entre tràfecs. Incorrem en el miratge del demiürg: la realitat objectiva no existeix, cada cel és un món. S’ha volgut donar predominantment una imatge antipàtica del de Moguer, però en els versos supurava freqüentment una puresa d’arrel innocent.

Hi ha defectes centralistes que es veu que s’encomanen. Dies de nevades copioses arreu, però per a alguns -certs mitjans inclosos-, el temporal fou veritablement oficial quan s’enfarinà El Tibidabo.

La política espanyola: incendiaris a temps parcial, fingits bombers en l’altra mitja jornada. Per onzena vegada, Estrasburg condemna per maltractes (abans se’n deien tortures) les forces policials estatals. El parlament espanyol no vol investigar la relació del cervell dels atemptats de Cambrils i Barcelona amb en CNI. Hi ha obscurantismes que no passen mai en determinades inèrcies.

Sessions amb les carpetes obertes, que avancen a poc a poc, matinals i vespertines. Vencent la fartanera fatigant que fan tantes maniobres en el sector. Migdia tranquil. Una volta pel barri per estirar les cames. Comerços que se’n van a l’aigua. Futur molt fosc per a aquestes comarques, pèrdua galopant de demografia. Llegint articles i Magris fins al son.

 

La seua advocada li ha demanat al jutge de què se l’acusava concretament. El jutge ha respòs que encara no ho sap, que ja ho decidirà. L’ex magistrat Santi Vidal ha decidit no declarar. On som? Quin nom té?

 

Reduïts al folkloret, ens tindran ben adobats per acabar d’esborrar-nos.

 

Mai no és sobrer despullar les coses tal com ens venen donades.

 

El savi pot canviar d’opinió. L’ignorant, mai.

Immanuel Kant.

 

Escrutant entre les muntanyes de brossa, els arqueòlegs futurs, si n’hi ha, entendran com ens vam beure l’enteniment i la possibilitat de futurs més salubres.

 

La gent els ha avançat i els ha empès. Després de tota una vida de fer la puta i la Ramoneta, posant el negoci per davant de tot, ara els diuen “rojos separatistas” els imperials de tota la vida. “Com ens hem de vore!”, deuen sospirar en petit comitè.

 

En el fons som uns optimistes; preveiem el pitjor escenari, ens fem a la idea d’una nova tristor, i sempre les previsions se’ns queden curtes, sempre és encara pitjor.

 

Els llocs més foscos de l’infern estan reservats per a aquells que mantenen la seva neutralitat en temps de crisi moral.

Dante Alighieri.

 

La felicitat que prometen certs taumaturgs comercials ressona com la pitjor de les fatalitats de totes les fatalitats que ens desfan.

 

Dijous, 15 de febrer de 2018.

El despertador insidiós, a les set. Fragments de somnis amb ambientacions tenebristes, però no excessivament angoixoses, en l’inventari de la nit.  Sonates de Heinrich Ignaz Franz von Biber a la gramola: pasta fullada per amorosir els cantells amargs de l’ofici de viure.

Matinal radiant, com una indecisa promesa primaveral. Tebiors del pati, les florides que han aguantat estoicament les agudes fredors de les darreres setmanes. La “primma donna” carmí de la buguenvíl·lia dialoga amb les esferes mudes del sistema solar.  La claror mansueta convida a una serenor estoica.

Converses variades amb esperits que em demanen assessories. Potser una idea, descarrilada fa anys, ara tinga una nova oportunitat, ja vorem com bufa el vent de les voluntats que no depenen d’un, i si cal desempolsar els croquis i posar-los al dia. Sortosament, els figurots pòstums tenen molta paciència i no els hi ve de sis o set anys.

Estimulants retorns lectors d’aquesta llibreta, la bonhomia i la intel·ligència, pel que veig, encara poden anar reunides. Revisant materials, el llarg aprenentatge de saber treure, més que no afegir. Migdia tranquil. Una reunió a mitja tarda. Més reunits que units, manta vegades, en aquest país. Pa i embotit per sopar. Llegint a la nit, una mica alacaigut, tot i que potser hi ha perspectives de certa millora en els pedregosos carreus de la supervivència.

 

Encenia el cigarret que ja tenia prohibit. La llançada mortal li regirava els endins del cos. S’asseia a la tauleta que li tenien reservada. La cigarrera d’or i els mistos de la cuinera (el contrast estudiat que evitava l’or sobre or). El dandisme sostingut del vestit i la corbata a joc, l’armilla fantasiejada, que desmentia la tonalitat oficinista. Subjectant-se el tremolós canell dret amb la mà esquerra feia uns versos per fer dits i després emplenada les quartilles de fins a tres i quatre articles diaris, que un mosso recollia a l’hora pactada i portava a les redaccions corresponents. Hi havia qui es moria amarrat a l’article de torn.

 

Hi ha manies alienes carregades de sensibilitat i candor. Com espills esmicolats, passavolants, de les pròpies.

 

El freqüentment tan emprenyador tret apoplèctic de tantes iniciatives i esperits del país.

 

Divendres, 16 de febrer de 2018.

Les set i cinquanta-tres minuts en aquesta ratlla. La lleganya del “spleen” baudelerià a l’ull dret. Menys fredor. Viatge al primer cafè entre els enteranyinats cotons de la penombra.

L’error de posar la ràdio: el supremacisme castellanista vol tornar a provar, via article 155 (una goma que s’estira o encongeix al gust de l’executiu i còmplices), acabar d’esborrar del mapa la nostra llengua, atacant ara el sistema educatiu, consensuat de fa més de trenta anys i amb resultats integradors contrastats, és en el molt antic programa de ferum genocida. L’article constitucional, que no diu res de molt del que van perpetrant, va prenent aromes de Decret de Nova Planta amb segell d’urgència, aprofitant que no hi ha govern que defense la intervenció des de l’estat. Aspiren a la rendició i a l’arranada, és manifest.

En un hotel de Montilla del Palancar es feia un acte comercial. Tres germanes acudiren a l’anunci. Un cop assegudes a les primeres files, tot esperant l’inici de la cosa, un encarregat de l’organització va plantar-se’ls al davant per dir-los que no hi podien estar allà perquè “espantarien a la gent”. Una de les tres germanes era Down. La denúncia de l’execrable fet circula avui per les xarxes. Estem descendint a uns abismes imbècils i cruels fondament repugnants. Les velles idees infames d’ocultar – o “prescindir”- dels “imperfectes”, els malalts, els vells, i de pas d’alguns dissidents, tenen més recorregut i assumpció del que seria convenient. Darrera l’ordre de l’encarregat –o de qui li ho va fer fer- un dels “valors” del capitalisme salvatge, injectat com qui no vol la cosa. En les informacions de l’incident, els redactors ometen el nom de l’empresa que aixopluga en el seu llibre d’estil barrabassades d’aqueix gruix, mesura profilàctica que contrasta amb tantes esbudellades quan els hi convé.

Avançada prou faena, coses noves, idees que borinotejaven de fa dies. Migdia amb certa agitació, dominada finalment amb la sedació de la sesta budístico-celtibèrica (nivell diletant). Més repuntades a textualitats guardades al vespre.

Un manifest, que em passen per firmar, per tal que Castelló de la Plana tinga el topònim que li escau i no cap traducció. Ens passem la vida demanant obvietats, però, al país, les obvietats raonables per moments es posen molt coll amunt.

Entre capbussada i capbussada –submarinisme escapolista?- sortida curta per comprar berenar. A la nit, llegint i seguint un espai de discussió política. Fa noranta anys Pere Casaldàliga, una d’aquelles llumetes que sacsegen i commouen.

 

Ah, si tots els insolents fossen intel·ligents…

 

L’imprevist no defrauda mai. Normalment, és clar, en negatiu.

 

Tanta fatiga també cansa.

 

La majoria d’elegies tenen “bouquet” com d’un anís una mica ranci.

 

Davant el rodet d’escumalls i blaus mediterranis, on moren tants fugitius desesperats, l’esteta exclama “oh, Alexandria!”, i el brindis esdevé el pur cianur del cul llogat que es fa l’orni.

 

La ironia dels vells, que va perdent públic. El nostre destí segur.

 

“De prop, no m’hi veig massa”. I era veritat, tot el que no succeís a més de sis-cents quilòmetres dels seus ulls li semblava poca cosa.

 

Excel·lent dentadura, i potents sucs gàstrics, els de l’oblit. Convé no oblidar-ho per, si més no, justificar un qualsevol atac de mandra.

 

Concedint-nos la divinitat el lliure arbitri, és a dir, garantint la seua no ingerència, sol·licitar-li favors i gràcies no pot donar molts resultats.

 

Els apòsits del coneixement i la bellesa entre tanta bestialitat, cada dia més “normalitzada”; és poca cosa, a penes res, però no en queda una altra.

 

Trobes el pa robòtic, i els trucs l’esperança, cada dia més dolents. Envelliments?

 

Ens van reprimint per sobre de les possibilitats de la nostra corda masoquista.

 

Hi ha llàgrimes retrospectives veritablement profètiques.

 

Quan el detectiu no té cap cas i fa vacança. El relat on se la juguen els més bons del gènere: Conan Doyle, Simenon, i pocs més.

 

Quan descobrí la bossa d’equipatge que s’havia preparat, sis novel·les en edició de butxaca i un cartó de cigarrets rossos, la perspectiva de la lluna de mel se li ennuvolà molt.

 

Tots tenim molt més per llegir del que podem llegir i molt més per fer del que podem fer. Així i tot, una de les coses que vaig aprendre de la mare és aquesta: llegir no és el contrari de fer, és el contrari de morir.

Will Schwalbe.

 

Dissabte, 17 de febrer de 2018.

Molta somniada: conflictes en un got d’aigua. Rostres coneguts, estimats; altres desconeguts, amenaçants. Tràfecs i disputes en el carrusel oníric, no aclareixo un gra de sal de l’espasmòdic centrellat.

Alçat a dos quarts de nou, necessitat de fer la peresa dissabtera. Diverses peces medievals a la gramola. Claror insegura, núvols de cotó desfilat, de navegació somnolenta, als finestrons, més atansats a les joioses lleugereses de Sorolla que a les ombrívoles soledats de Hopper (tan emprat en tantes cobertes de llibre).

Panorama prou depriment, la llengua amenaçada per la musculatura de l’estat i altres reculades catacumbals (com sempre, però ara amb discurs obert). N’hi ha com per llençar la gorra al foc, entre la mala jeia d’uns i les ingenuïtats d’altres.

Poca esma d’emprendre el llimat de motllures textuals. Veient les mogudes que hi ha al sector del plomall de les voltes, i de més enllà, el nivell espantós de superficialitat i ximpleria pretensiosa, l’alegre falta de rigor, entren serioses ganes d’engegar-ho tot a dia i dedicar-se a la vida àgrafa, o, pel capbaix, apartar-se’n una mica més de les radiacions de tanta cretinada apegalosa, que fins es pensa que atrau a públic nou, quan el més probable és que acabe d’allunyar-lo, a poquet criteri que tinga.

Llegint contes de John Cheever –magnífics. Admirables estratègies narratives, amb els detalls ben dibuixats i els contrallums de situacions i personatges elevats a categoria simbòlica. Cheever fou un home torturat per dimonis i addiccions fortes, destructives, sota una aparença convencional amb formes conservadores.

Olleta per dinar. Persisteix l’humor ombrós, la inèrcia dels braços caiguts, decebuts de tantes històries que podrien rutllar dins un perfecte benestar i que es capgiren per tanta impostora estultícia ambiental, que xipolleja en negociats on no hauria de poder participar.

Sesta sense teatralitats de les dramàtiques, ni de les delitoses. Mirat el partit de futbol a Eibar, entre l’equip local i el Barça. En les graderies, protestes per l’anunciat tancament d’una de  les emblemàtiques fàbriques de fer màquines de cosir de la ciutat. L’estadi és menut, d’equip que quan érem xicotets jugava, si no m’erro, a la tercera divisió, i que no ha embogit amb ampliacions faraòniques. Els espectadors són asseguts molt a prop del terreny de joc. L’Eibar domina, valent, i el Barça està espès, però en una contra ha marcat amb la solvència inventiva de Messi i Suárez. Els locals potser mereixien un empat, però en les resolucions davant la porteria blaugrana no han estat gens encertats.

Llegint i escrivint després. Vida agradosament enclaustrada. Donant-hi voltes als propers projectes, comptant-hi amb un que ha retornat amb certa energia des del passat i que ja tenia a la gaveta arnada dels irrealitzables. Pizza per sopar. Mirant un magazine polític i llegint un grapat de “Retrats de passaport”, de Pla (amens, deliciosos).

 

L’única cosa que no es regeix per la regla de la majoria és la pròpia consciència.

Harper Lee.

 

L’amistat de les pàgines dels autors i autores, contemporanis o no, que ens agraden, i l’avantatge de no haver de suportar-los en la proximitat de les seues limitacions ciutadanes afegides a les nostres. A vegades la lectura és millor que la vida.

 

Diderot és Diderot, un individu singular; qui els censura, a n’ell o a les seues coses, és un filisteu, i en són legió. Però els homes no saben rebre amb agraïment ni de Déu ni de la naturalesa ni dels seus congèneres el que és inapreciable.

Johann Wolfgang Goethe.

(9 de març de 1831).

 

Diumenge, 18 de febrer de 2018.

Molta activitat onírica. Caps de corda nerviosos. Gestions absurdes i angoixoses. Escenografies fredes, tibants, però sense truculències. No recordo els detalls, la trama, dels rotllos. Alçat a les nou. Simfonies de Sibellius a la gramola. Cafè amb llet i la magdalena, potser més kafkiana que proustiana. Llegint articles d’ací i d’allà. Preparant la guitarra i els estris per al “bolo” senienc d’havent-hi dinat.

Rebut un delicat detall afectuós del suecà Manuel Baixauli, un dels escriptors més potents i intel·ligents que han donat les millors fornades dels darrers anys. Pendent una visita a Sueca amb l’editor Vicent Olmos, a la casa, ja museïtzada, de Joan Fuster, i, si es deixa, em fa l’efecte de ser molt reservat, saludar en Baixauli, que a més d’escriure és pintor. Quan podrà ser, amb la rebotida agenda que se’m va quedant? De Sueca, a més de Fuster, han sorgit, des de mitjans de segle XX, unes quantes plomes considerables, com ara la Josep Palàcios. El brou que fa una tradició d’irradiació propera sol donar resultats. En altres punts no hem tingut tanta sort. Tret d’alguna vaga exhalació sentimental amateur, al nostre darrera immediat no hi havia cap literat de pes en qui fixar-se, ni que sia per, a la curta o a la llarga, contradir-lo.

Excel·lents faves amb calamarsets per dinar, melós maridatge vivificant (malcriat per fogons savis). Capcinada breu i cap a La Sénia. Costa accelerar eficientment les sagetes de l’atonia del diumenge. Verticalitat de sol nerviüt sobre els camps i el mobiliari dels vorals de la carretera. Marge de temps per prendre un cafè. Conversa lleugera amb la xicota romanesa que porta la cafeteria. El muntatge i la prova de so (sala perfecta per tocar amb volum moderat). Canvi de vestuari: la camisa turquesa per eriçar el personatge. Sala plena de gom a gom. Algun segment del públic és molt major, per tant ens cal doblar els números lents. Bona primera part, control de la respiració, netedat guitarrista.  Un cigarret a l’intermedi, mentre els de la junta fan una rifa, tot mirant els núvols seniencs, amb un borrissol rosadenc primer, després closos en un somnàmbul gris blanquinós. “Spleen” de diumenge, Baudelaire dorm sota la muda flassada dels aeris panteons. El matrimoni del mas de Barberans, que ens segueix, ens regala un torró de Viena. En la mitja hora final de la segona part desconnecto una mica del paper: el desdoblament curiós. Mentre desmuntem, ens informen de que un home baix, redó, com un follet amable, que ens saludava al final del ball, va faltar fa uns dies per una embòlia fulminant.

A les nou i uns minuts som a refugi. Mos frugal. Mirat un pulcre reportatge periodístic sobre el fals imam de Ripoll, que fou el cervell del atemptats de fa sis mesos a Barcelona i Cambrils, i que es mogué amb plena llibertat de moviments per Alcanar i comarca. La naturalesa de la seua relació com a possible confident del CNI roman sota secret i suscita especulacions poc tranquil·litzadores. Intento llegir en va, cansat, amb una mica de mossegada lumbar.

 

¿I la nostra casella en taulells jurídics i administratius per tal que els nostres drets lingüístics no siguen arranats, on és?

 

El mut cisellador incorpora

els nouvinguts envelliments

al rostre que ja no es sap del tot

sinó en els ressons d’espills compartits.

 

Cada dia és més propera

-col•loqui en la dissonància rebel,

pell girada del respir- la salabror

de l’argument inaferrable.

 

Ja no et menteix gens la mentida

de l’anecdotari misericordiós.

L’heura de la rosada i l’incendi grotesc

guanyen els murs del miratge.

 

Si tens vocació de vers solt, mira, si de cas, de no rimar amb tot.

 

A vegades els canons imposen els cànons. Però res no és etern, ni els dictats de la pólvora.

 

Cap tolerància –o tolerància zero- solen dir quan ja han fet tard i, molt probablement, pensen seguir fent tard.

 

Serà absolut en la flonja

catifa voladora i memoriosa

del que sempre ens va

dues llunes per davant.

 

Serà llavor del no-res

en la clariana mansueta i vaporosa

de la benaurança del profeta

que mai no acaba d’arribar.

 

Serà el diamant ignorat

sota les aigües secretes dels cimals,

l’amor que potser ens va somniar

en un contramà melós i fugisser.

 

Dilluns, 19 de febrer de 2018.

Alçat a les set. Espessor submarina als primers compassos. Segueix l’abundor onírica en el cap posat al coixí, però d’aquesta nit no en recordo res.

Bach a la gramola, les cantates: més val arrancar pels alts de l’excel·lència dels esperits. Em poso a escriure a mà, discretes supersticions, conjurs puerils, amulets gestuals. Mentre puga emplenar una quartilla potser podré anar tirant, d’una manera o altra (qui no s’enganya és perquè no vol).

Comencen a rajar les felicitacions cibernètiques. Se suposa que faig cinquanta-dos anys. L’alternativa a no fer-los és pitjor, és clar. Coneguts, saludats, desconeguts alegres i amics esmercen uns segons per enviar els seus missatges. Els oficis i dèries dels felicitants tracen la sinuosa cartografia del que se suposa que som o semblem: músics, escriptors, actors, pintors, professors, periodistes… Quin mal cap no haver-me fet ramader com l’avi patern, o obrir una  botigueta de barri, o qualsevol altra cosa distinta d’aquestes manies nostres de tan magre resultat i amb tantes garantides insatisfaccions, carallotades i patiments.

Passo de llarg de la tralla política que ens enllota. El neofranquisme, a dures penes blanquejat, és el gran campió dels quaranta anys de pressuposada transició. La poblada colla que ha tirat mà sistemàticament al calaix del diner públic, que ens porta coll amunt a un futur difícil, compta amb gruixudes cortines de fum per tapar-se. En les darreres hores, a la darrera ofensiva per liquidar la nostra llengua, han afegit el tema de triar lletra a la “Marcha real”. Jo aposto per posar al microones del seu “sano patriotismo” (els altres són verinosos, ja se sap) la que feu Pemán a l’ombra del César Visionario, que és la substància política més duradora que s’ha donat per uns solars on la Il·lustració ha tingut escassos –i perseguits- partidaris.

Telefonades de la parentela per l’aniversari. Contestant els variats missatges, arribats de diversos canals (un gavadal). Gent preciosa, talentosa, anticonvencional, la majoria. Un ball bigarrat de florilegis i afectuoses exageracions; hi ha qui em diu mestre… Mestre de res, una ignorància enciclopèdica, etern aprenent, i un anar tirant com podem com qualsevol altre. Un cabàs com un cabàs, agradable, saben com ensucrar-nos les fibres vanitoses, en bona part en aqueix pilar, vell com la humanitat, rau el seu èxit, això de les delacions de la data del natalici de les xarxes comunicacionals.

Provant de fer alguna cosa, retocs, buscant l’adjectiu, en una carpeta oberta; complicat exercici, avui. Quina edat tenia Dante quan escrigués allò de “a meitat del camí”? Abans, generalment parlant, el sender era estadísticament més curt i la meitat del trajecte podia situar-se abans del que ara tenim per mitjana edat. Tant és. La distància de tots amb la Comare Seca és la mateixa, i potser la meitat de la caminada en realitat és a tocant del desenllaç, d’ací a mitja hora, o d’ací a set anys. No sabem mai del cert quin marge ens queda al sarró expedicionari.

Migdia i vespre tranquils. Responent els correus, mirada mitja quartilla. Llegint fins al son. La finesa de l’humorisme de Magris.

L’enrenou polític, que fa feredat, entre farses i amenaces. El feixisme no diu el seu nom, es disfressa, però ensenya les seues potetes clàssiques.

 

No hi ha dissort més dura en tot destí humà que quan els poderosos de la terra no són també els millors homes. Llavors tot es torna fals i recargolat i monstruós.

Friedrich Nietzsche. “Així parlà Zaratustra (1885).

 

I “els nostres” quan arriben? Els sabríem reconèixer? Esperant a Godot.

 

L’amor és al món per oblidar el món.

Paul Eluard.

 

(La cita)

Ha fet un parell de classes potables i ha complit amb la guàrdia que li tocava tot fullejant el parell de periòdics que arriben al centre. Hi ha quatre o cinc alumnes per les que li paga la pena seguir intentant encomanar entusiasme.

Dina sol a l’establiment habitual, la mestressa li recomana l’escudella. Fa una migdiada complida amb la remor de les notícies de fons, somnia amb crancs de closca  rogenca avançant per una platja.

A les vuit fa cap a la cita que ha tancat per la xarxa. Li fa bona impressió, la desconeguda. Mentre prenen una copa pacten els límits, amb entesa de transparència experimentada. En una motxilleta color fúcsia la desconeguda porta un grapat de les eines i complements.

Una altra copa al seu apartamentet, trencant el gel. Tres quarts d’hora més tard, ell, lligat de peus i mans, diu tres vegades “stop” per recordar els seus límits, però la desconeguda no es dóna per al•ludida.

Campanya pels drets lingüístics