Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

JeanJacquesAndreigual2018Dimarts, 20 de febrer de 2018.

Alçat a les set. Correcció d’horaris per encaixar millor amb activitats aparegudes els darrers mesos. A les set fa una son granulosa, violàcia, mòrbida, desesmant. El filaberquí de rossor negra del cafè eriça les serpetes dels intestins i l’esòfag. Un sol voluntariós traça plànols inclinats a les façanes, llengües irregulars de mestral li descorden els elàstics.

L’arpa d’herba del bretó Allan Stivell apareix com a proposta a la gramola virtual. No me’n recordava d’ell, busco referències recents per l’hipertext i segueix actiu; bona notícia. És un activista conscient i eficaç per l’autonomia bretona.

Llegint i escrivint al matí. Migdia plàcid. El mateix programa en les vespertines. Tres anys i mig de presó per al raper balear Valtónyc per cantar en un rap contra la corona. Tots correm perill en l’imperi de l’arbitrarietat, tan primmirada per a segons què i tan permissiva per a d’altres animalades agressives (més sintonitzades amb el seu tarannà?) La reculada pareix no tenir fons. A cada bugada perdem un llençol.

Manuel Rivas ha publicat, en un llibre col·lectiu (la passa s’escampa arreu), un magnífic poema dedicat a Antonio Machado, li ho dic, al seu canal enxarxat, i tenim una conversa cordial. Feia més de vint-i-cinc anys que no parlàvem, des d’un molt llunyà congrés d’escriptors a Galícia. Ja de quasi tot en fa vints anys –o més-, que deia el poeta. Marrameu!

Truita d’espinacs per sopar, tot mirant el partit del Barça a Londres, contra el Chelsea. Matx molt igualat, de gran parament tàctic. Dues filosofies de joc a les antípodes. El Barça aguanta la tempesta dels contracops veloços d’una esquadra ultradefensiva i treu un bon resultat per a la dinàmica de l’eliminatòria, sense brillar massa.

Llegint Magris i Pla fins al son. Vista una entrevista de Xavier Grasset amb el filòleg japonès Ko Tasawa, que ha traduït diversos autors nostres, clàssics i contemporanis, i dirigeix ara una selecció d’obres nipones essencials. Tenim una dèbil idea de quatre noms esparsos, els més coneguts, de la lletra produïda al Japó al segle passat. Tasawa va venir al país a mitjans anys setanta, en qualitat

d’agent d’una empresa, i va trobar a Barcelona la seua veritable vocació filològica. Descobrí la nostra llengua, encara mig prohibida aleshores en els estaments oficials i acadèmics, i se’n va enamorar. Els escriptors nipons tenen un punt de partida ben interessant, amb un peu a una tradició llarga, sòlida, riquíssima, i un ull posat a les millors troballes de les escoles occidentals. L’índex de suïcidis entre els autors japonesos és altíssim. La mort per pròpia mà, en la cultura oriental, és integrada i acceptada amb alta naturalitat, sense grans escarafalls ni condemnes morals. Ko Tasawa és un de les escadusseres benediccions que a vegades ens són concedides, i que ens curen eficientment de complexos i dislocacions.

 

(Himnes)

Ni demanar perdó, ni concedir-lo. L’esperit de la lletreta nova per a la “Marcha real”, de la Sánchez, poua en un clàssic esperit ben seu. I cantada amb engolament i desafinació també resulta molt expressiva de les excel·lències kitsch que dominen en tants negociats.

 

Gent que tributa a Miami éssent aclamada com a patriotes exemplars. Pura coherència, per a tants estats d’ànim d’escassa finesa.

 

Les hommes se distinguent par ce qu’ils montrent et se ressemblent par ce qu’ils cahent.

Paul Valéry.

 

(Antigor del mal)

El 1716 es van dictar instruccions pels corregidors dels territoris de parla catalana: “Pondrá el mayor cuydado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuydado”.

 

Hom ha de pujar tots els graons, però, quan al final no hi ha graons, cal donar el salt.

Thomas Merton.

 

Som, sobretot, qui es desconeix.

 

Per què és tan difícil escriure amb senzillesa? I no només amb senzillesa, sinó també “sotto voce”, oi que m’enteneu? Així, m’agradaria escriure. Sense subtileses, sense escarafalls. Tan sols la pura veritat, com només un mentider la pot explicar.

Katherine Mansfield.

 

Dimecres, 21 de febrer de 2018.

Aixeco la persiana a les set, encara la penombra blavenca del darrer faldó de la nit. Un punt de mal de cap, potser cranial (un rodament hamletiana?) Algun cop de vent. Somniat amb inconcrets accidents domèstics, amb plàstics resultats surrealistes: un trau en un costat del front del jo somniant, vist en un espill, que oferia un tros de cel rutilant, amb núvols cotonosos. Una imatge acostada a Magritte i altres pintors de la juganera surrealista. Potser és un avís preventiu? ¿Hi ha apòsits segurs davant les cuejades de sargantana grossa dels imprevists? No som res i fa de mal dir.

L’instant innocent del cafè amb llet, provant de repassar les costures dels plans en vigència. La cinquena de Mahler als altaveus domèstics; després apareix “Tommy”, dels vells Who, un dels cims de la plenitud del geni Townsend; curiós agermanament, perfectament compatible, evidentment. Més cafè –somnolència arrapada-, més tabac perfumat, més tinta, les nanses artificials per al present.

La lucidesa de l’amic Toni Mollà, en entrevista compartida per diversos cucs virtuals. Una entitat alcoiana, rancior agenollada i desinformada, li ha negat a un equip de televisió emprar el seu local social per filmar una entrevista amb Isabel-Clara Simó. La desraó? La  imaginable: que és independentista. “Ésa senyora, no”, han contestat als televisius els doctes dissecats de casino. Per sort l’estimada Alcoi és moltes altres coses positives i il·lustrades i finalment l’enregistrament el van fer davant l’estàtua d’Antoni Miró dedicada al record de l’Ovidi Montllor. Jugadetes d’aqueixes hom també n’ha patit –i encara, encara-, no sempre per prejudicis sociopolítics, i amb la pràctica covarda dels qui tiren la pedrada i amaguen la mà. Són moltes dècades de desmemòria induïda, de falsificacions plogudes a pleret, quotidianament, i l’autoodi és atiat una i altra vegada amb vinga combustibles potents. Els qui reprenem el fil de l’autèntica identitat del país som els sospitosos habituals. El món a l’inrevés, una altra de la llaunoses anomalies que ens acompanyen amb apegalosa insídia.

Amb l’afer de les oliveres mil·lenàries comprades, arrancades de les nostres comarques i trasplantades a altres solars, queda palès, una vegada més, que estem orfes de plans seriosos de protecció patrimonial. S’ha perdut patrimoni de tota classe, però només uns pocs en fa la impressió que en tenen el genuí sentit de pèrdua sensible.

Migdia de lliscada tènue. S’han calmat els caragolins mestralers i s’ha ennuvolat. Sesta amb el xim-xim d’un ruixat vaporós a fora, plaer elemental a l’abast de qualsevol butxaca. En retornar a l’escriptori, la pàgina de Wim Mertens tramet unes peces noves, d’un seu darrer treball. Peces en la línia pianística del minimalista belga, assentades en el seus registres propis i tan universals alhora. Cap salt al buit, la continuïtat dels seu ferments.

Mirant materials, prenent un cafè per berenar, desoint un filet hipocondríac que genera un grinyol nou en les decadències del cos; desoint també l’argentada dolça de la hipotensa malenconia.

Més notícies fosques de l’estat on som reculats: censurada una exposició, dins la fira Arco, a Madrid, de l’artista Santiago Sierra, que oferia unes fotografies, mig pixelades, amb els rostres de diversos presos polítics. La llibertat d’expressió i de creació és, ara mateix, sota estricta vigilància en la passió turca dels poders de l’estat. Aquesta vegada s’han sentit algunes veus més protestant, però segueixen havent-hi uns silencis retronants, terribles, de moltes figures de l’escena intel·lectual i cultural espanyola. L’aportació de l’artista madrileny es titulava així, “Presos polítics”, i l’han feta caure de cartell. Resulta que el mateix artista l’any passat va exposar unes creus gammades, també en clau crítica, però la simbologia nazi es veu que no ofenia a ningú, com ara diuen que ofenen els retrats manipulats de diversos engarjolats dels darrers temps (no només els casos dels independentistes catalans). La censura d’Arco és molt greu, perquè cedeix al que no s’ha de cedir mai, en les llibertats creatives i d’opinió, i perquè l’esdeveniment sempre se les ha donades de tirat endavant en les tendències, de transgressor; però queda demostrat que tot era una broma impostora, i que si el neofranquisme mana callar, ells obeeixen i es justifiquen amb excuses penoses. Juguen a l’art, però no volen molestar… El que s’ha de vore, ai las, què fort!

 

(Secta)

“Deixa-ho to i segueix-nos”, va dir el líder. “No tinc res”, respongué l’anacoreta urbà. “Ah, doncs no cal que ens segueixes”.

 

(La vella escola)

-Vostè no sap amb qui parla.

– I vostè no sap a qui represento.

 

…pues nosotros -se suman otras voces-

llegados a este punto hemos tomado

la ilustre decisión de naufragar.

Aníbal Núñez.

 

La compassió ho va tenint cada dia més difícil.

 

Amb guants d’espart premen coses delicades i, quan les han semades, opinen que no eren importants ni de qualitat.

 

La superstició de la firma, de la firma canònica, és clar, no només recull aplaudiments en els negociats de la plàstica: t’inventes un apòcrif de Wilde i la broma rutlla com oli en un llum per les postaletes líquides aficionades a les cites.

 

Hi ha qui espera conclusions en tot, no els agraden els finals oberts. Però el misteri vital no fa finals closos, cada aparent final és una continuació o altra –o vàries.

 

Dijous, 22 de febrer de 2018.

All time is unredeemable

T.S. Elliot.

 

Dormida a estropades, mala peça al teler. Somniat un funeral, sense saber qui era el difunt ni què feia entre tot un familiar, desconegut, però arquetípicament meridional. No sé a què treu cap l’estampa onírica. Més val no encaparrar-se.

Alçat enjorn, a les set. Cafè, caragolat el primer cigarret, ullada als correus, oberta la carpeta de coses noves i una altra amb material guardat per retocar. Baixada de temperatura. El gorro de llana resguardant la coroneta, punt sensible que assumeix malament les glaciacions, que poden destarotar els auris vessaments de les ciclotímiques muses del Parnàs.

Peces de Pere Rabassa (1683-1767), que fou deixeble de Francesc Valls, i componedor de gran èxit en els feus eclesials peninsulars i sud-americans. Tingut per un autèntic innovador, incorporà el recitatiu i l’ària, a la manera italiana, en la seua proposta polifònica. Veus femenines, de transparent llangor conventual, per companyia. Qualitat de silenci al barri matiner, quan les aixetes ja han deixat de grinyolar i els motors i les domèstiques veus humanes s’han endinsat entre cotons de muda neutralitat.

Maria Calheiros ha traduït a la llengua pessoana un grapat d’aforismes i notes curtes de les que dono en aquesta llibreta i en altres envasos. Ara mateix, per l’entusiasme de la poeta, tinc més seguidors a la zona de Castelo do Vianha que per les rodalies. Discrets miracles que s’esdevenen només quan no són previstos ni en els més deixatats deliris.

Les reaccions per la mort de l’humorista gràfic Antoni Fraguas, que firmava Forges les seues vinyetes, inunden les xarxes. Escoltava bé el carrer i feu l’humor que connectava amb la progressia transicional. Els seus “blasillos” foren una passa escampadíssima i els seus dibuixos molts dies eren el veritable editorial del periòdic on els publicava. Amb les coses nostres, la sensibilitat per la diferència i tota la pesca, era com s’ha demostrat a bastament que és la progressia peninsular: no entenia res de res i atacava amb prejudici de fuet imperial. Recordo un article de Joan Fuster, de les primeries dels vuitanta, on ja els retreia la ceguesa orgànica (idèntica a la de la reacció). L’argumentat correctiu del Diderot de Sueca es titulava “Umbral, Forges i cia: perill per a l’autonomia”.

Les infernals monstruositats de les massacres de Síria. I la dita comunitat internacional, que s’ho mira i no respon.

Segueix l’enrenou per la censura a la fira Arco. El muntatge fotogràfic “Presos políticos”, de Santiago Sierra, l’ha adquirit en Tatxo Benet, un dels factòtums de l’empresa Mediapro, amb qui estic connectat via xarxa de fa temps, tot ignorant els seus poders en l’espai comunicacional. En resum de comptes, que la censura imposada a Arco ha tingut l’efecte contrari, perquè l’obra circula reproduïda en un joc d’espills immens. Les postmodernitats transgressores no volen esmenar el relat de l’executiu. Per a un viatge tan estret no calien tantes alforges i trompeteries hiperbòliques i falsificades. L’art no ha de provocar, segons els cervellets comissionants del certamen, ja se sap que només ha de ser entreteniment, i amable, o una miqueta singular, però fins a cert punt, un complement especulador en el mercat, a penes la nota de color en la societat acrítica. Sí que l’aixecarem dreta, la paret, sí.

Al vano de censures cal afegir el llibre “Fariña”, de Nacho Carretero, sobre el narcotràfic gallec, que un jutjat ha manat segrestar cautelarment perquè l’alcalde de O Grove (Pontevedra) creu sortir retratat al bell mig del cocou estupefaent. La novel·la –pressupòsit de ficció és- s’edità fa tres anys. El suc de mordassa va emplenant unes quantes tasses i explicitant on som clavats exactament amb tanta regressió autoritarista.

Sessions llargues adobant pàgines i ordenant-les. L’escapada profitosa a les càpsules de temps emparrat, en la concentració de l’artesà que també somnia, que aparta dels entra-i-surts i de les neures dels altres.

A quarts de nou tanco la màquina escripturària. Peix amb patates fregides i amanida per sopar. Llegint fins al son. Mirat una estona l’espai polític de Xavier Grasset, al canal 3/24, on també recomana llibres d’interès. Vida reclosa, moltes hores solitàries, en pijama, amb moments de desànim per l’ambient general tan rebèstia, i per punyetetes personals no resoltes. Fa dies que no veig a quasi ningú presencialment. Cada sortida és per fer una cosa concreta o altra.

 

Mastegant i gestionant la suposada crisi dels quaranta hem arribat a la dels cinquanta, que potser ja escrutarem quan ens jubilem –si podem jubilar-nos.

 

 

 

Si poguéssim experimentar una voluptuositat secreta cada cop que no es fa cap cas de nosaltres, tindríem la clau de la felicitat.

  1. Cioran.

 

Divendres, 23 de febrer de 2018.

Dormida bona. Dempeus a les set. La viola de gamba, amb peces de Marin Marais, al particular acompanyament sonor reconstituent. Difereixo els rampells informatius. Cafè amb llet de l’escolar que ja no som (potser, només, alguna desfilada reminiscència en la llunyania, record de records). S’anuncia fred siberià per a la propera setmana, amb possibilitat de neu a quota zero.

Mitjançat una nota de Tomàs Camacho arriba la notícia del traspàs d’Ángel Granja, un esperit ferm i honest del sindicalisme. Vam coincidir en algunes mogudes periodístiques i poètiques. Escrivia versos carregats de consciència de classe, fiats a la línia clara i les formes populars (diria que li agradava l’Alberti més polític), sense la menor pretensió de professionalisme, potser per passar l’estona. Un dietari és un cementeri, escrigué un senyoret situat a les antípodes de la rampellada obrera de Granja. Portem flors de síl·labes trèmules a les pèrdues que ens toquen de prop (i a alguna de les altres, és clar). Crec que Granja era d’origen andalús, i durant molts d’anys fou un referent de la lluita pels drets dels treballadors al Baix Maestrat i el Montsià. La darrera vegada que el vaig poder saludar va ser en una de les mostres poètiques que congria Camacho a Alcanar, fa sis o set anys, i seguia en la seua línia i posat de sempre, una dignitat sense guarniments, un lúcid i esmolat discerniment davant tants paranys quotidians que ens enfarfeguen.

Sessió matinal llarga i profitosa; posat sobre materials ja retriats i mirats en una primera passada. Si es vol, no s’acaba mai. Suposo que deu tenir el seu convenient argumentari justificat, no en sóc especialista, però no m’acostumo a l’evaporació del accents diacrítics. Els segueixo posant.

Olleta de fideus per dinar, suau, reparadora. Les notícies. Llibertat sense fiança per al que fou cap dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. Un dels grans damnificats per la construcció d’un relat a conveniència, dins la judicialització d’un conflicte essencialment polític, on el règim del 78 ha acabat d’ensenyar la seua autèntica ossamenta. No s’han atrevit a engarjolar a un policia? Van desaccelerant una miqueta? ¿Temen que amb tanta forçada de formes i codis un any o altre hagen de respondre per prevaricadors?

Més capbussada d’organització i reescriptura de materials al vespre. Una vintena de pàgines repassades. Quan els ulls arenosos es queixen amargament ho deixo córrer.

El pensionistes han sortit al carrer per mostrar la seua indignació davant l’augment del 0’25 % de la retribució i els missatges en creixent de que el personal hauria d’estalviar per a plans de pensions privats (o altres menys amables, que diuen que els vells viuen massa, o que han viscut molt bé fins ara). La caixa de la seguretat social és a frec de teranyines. El deute salvatge, impagable, segons experts fiables, ha pegat una bona mossegada, a més de les polítiques gens socialdemòcrates dels presumptes autors del robatori del segle en les arques de diner públic. El préstec de rescat de les entitats financeres, uns vuitanta-mil milions de res, ha quedat com ens temíem des d’un principi, a fons perdut. Agitacions ací i allà, pèrdua de drets bàsics, un estat cada dia més arbitràriament policial, que recorda altres èpoques grises, però potser l’anestesiant ha deixat de fer efecte en diversos sectors. Ja es vorà en què queda la rebullida. En poca cosa, segurament, el mullader de postveritats, entre altres joguines poderoses posades a la màxima potència d’altaveu, fan que fins molts dels qui es desperten una mica també compren els arguments dels amos de la barraca.

Anxoves i pa amb tomaca per fer un mos. Llegint i mirant l’espai del vilasecà Xavier Grasset fins al son. Des de la Generalitat intervinguda pel 155 s’ha cuinat una enquesta on el que en diuen a Madrid el suflé independentista perd molts punts, tot i que, alhora, segons els mateix sondeig, encara guanyaria més escons. Rajoy ràpidament se’n ha fet ressò, només de les dades que li convenien. Altres consideracions a banda, un estadista seriós no en faria cas de cap recuinat estadístic. Segueixen sense entre absolutament res del que passa en la gran majoria de la societat catalana. Fa anys que diuen que el suflé es desinfla, confonent el desig amb la realitat. El que sí semblen tenir clara és la unitat de la nostra llengua, ja que anuncien més accions per fer recular l’idioma a la pura innecessitat social, acorralada en el reducte folklòric, tant a Catalunya, com al País Valencià i les Illes. Dins els seus esquemes geopolítics colonials, tenen clar, de fa moltíssim, que han de sabotejar qualsevol interconnexió  entre els nostres territoris, tresor gros del PIB estatal. Els frens descarats, els alternatius traçats grotescs de l’eix mediterrani, en serien un símptoma molt significatiu de la gola recentralitzant i homogeneïtzant.

El 23-F sí que fou un intent de cop d’estat de veres, una rebel·lió de manual, violenta, armada. Més de tres dècades després, i amb moltes informacions i conjectures exposades, la vella pregunta romana s’escau: ¿a qui beneficià? O, ¿segur que no triomfà? Comprar l’aixecament militar amb el “procés”, com avui mateix s’ha tornat a fer des de les trinxeres rabioses de la premsa arrenglerada amb l’executiu del P.P. i els seus còmplices necessaris, Ciudadanos i PSOE, és un decalatge de mirada molt pronunciat i interessat.

 

Dissabte, 24 de febrer de 2018.

Incorporat a la suposada vigília més tard, quarts de deu. Músiques de consol, Frederic Mompou al gramòfon invisible. Sense la música i els pardals baraners que ens saluden involuntàriament des del fil d’aram d’estendre, reincorporar-se a les lleis de l’absurd vital seria molt més pedregós.

Cafè i quartilles per arreglar –si és que tenen arreglo. La diabòlica dèria (cascú es mata com li plau). Un saxofonista del barri de Gràcia m’envia una mena de cobla que ha composat, entonant-la amb gràcia de tanguista amb ressaca de begudes blanques i pintallavis d’absenta rosada. Només hem coincidit una vegada, en una festa a casa de la Roser Amills, al carrer Verdi, però des d’aquella nocturnitat excèntrica i desimbolta, que hem mantingut el contacte. M’ofereix el seu servei jazzístic, per si vull posar saxòfon a alguna cançó, i ho tinc en compte. Em resulta gratament curiós que les meues cançons atreuen bastant a molts músics fiats als llenguatges del jazz –més o menys fusionat o evolucionat. Sense dubte és una influència que tinc clara. He escoltat prou material de les pluralitats crescudes des dels llenguatges jazzers, i d’una manera o altra això ha influït en més d’un passatge cançoner. Hi ha músics que menyspreen els cantautors, alguns sense ni perdre’s la molèstia d’escoltar-se’ls. Ja fa temps que tenim coll avall el prejudici i seguim el camí com sabem i podem. Trets de recomptades excepcions lluminoses, la majoria de músics que pasturen pel país, no comprenen ni un borrall del fet que un tema tinga, sobretot, una intencionalitat literària, que les paraules siguen el moll central. La cultura literària de molts músics que ens hem topat en aquesta vida, és d’una fonda pobresa.

Olleta de recapte per dinar. Sesta amb somnis vagament eròtics, amb més delicada volada estètica que altra cosa: siluetes abillades amb indument com del burlesc, horabaixa taronjada en un exterior ampli, amb tels d’exotismes refinats interposats en la visió. Postals més acostades a la fredor teatral daliniana que a la carnalitat al·lucinada de Ieronimus Bosch.

Llegint i adobant més pàgines a la tarda, també fent notes i esbossos nous. En el recés, bromes i veres amb algun gremial més o menys afí, fins allà on arriben les afinitats en els oficis de llimar la trista llauneta de la vida i provar d’elevar-la a esmerada bijuteria. Mirat el partit entre el Barça i el Girona, entretingut (el Girona juga molt bé). Mos de pa i embotit. Llegint, paper enquadernat, fins al son.

 

La literatura no defuig la realitat, la travessa.

 

El bon servei, quan et passa la perplexitat, dels qui s’hi fixen molt, però molt, en algunes de les cosetes que fas o has fet és, com deia el clàssic, que et fan vore els tics i defectes ben nítidament.

 

Mesclava marxisme amb psicoanàlisi i Kafka, però va adonar-se’n a temps, i ha sobreviscut.

 

Vivim un entreacte amb orquestra.

Fernando Pessoa. (“Llibre del desassossec”).

 

Diumenge, 25 de febrer de 2018.

Alçat més tardet. Ombra de mal de cap. L’alegria fúnebre de Txaikovski, i, després, el trio de Keith Jarret, amb síncopes escumoses i soterranis amb secretes acàcies solitàries –al gramòfon lleuger. Les escales de la música ens porten a l’abstracció, on les punyalades burocràtiques i els decrets dels irats no coneixen el salconduit d’accés.

Diàleg amb l’amic Andreu Sevilla sobre el peruà Julio Ramón Rybeiro, aquell desemparat rostre de pardal fumador, que ens agrada a tots dos, i sobre els ensurts, patiments, cinismes i les epifanies de les nostres vides, mig varades a vegades, o coaccionades pels vells feixismes, que fan el mural de sang i merda de la distòpia al·lèrgica al pensament sense objectius i a la paraula en la salmòdia del somniar per sobre de les nostres possibilitats.

Al pati es sent cantar una òliba, cant fumós que ens ha acompanyat tota la vida. Mussols i òlibes, segons diverses antigues cultures auscultants, veuen més enllà de les tàpies mascarades de la mort. Potser telegrafien una pista, un consol, un ram d’indicacions lluminoses, però ja no sabem, en els suburbis nihilistes, desxifrar els monòtons jeroglífics de les plurals ornitologies.

La situació política espanyola fa feredat. L’estatus dels qui mouen les marionetes i la unitat uniformitzada dels territoris és per damunt de qualsevol alè democràtic, de qualsevol dret. El tuf d’arbitrarietat autoritarista escampat és dels més intensos dels quaranta anys de dissimulació transicional. Els suposats arbitratges han pres partit, ja no hi ha tanques de protecció. Com qui no vol la cosa, la nova “politicosocial” perpetra tota mena d’abusos. Tots podem quedar indefensos davant qualsevol kafkià revés. Un estofat cada dia més indigest.

Matinera llegint, tot espigolant d’ací i d’allà, en pantalla i en paper, i escrivint (sobreposar-se a tanta fastiguejada, això és tot). Un sol diferit a la celístia, aire envidrat, àngels d’anís en els tràfecs alentits. La reclusió en pijama, el perfecte perfil baix de la vida social per poder fer feina, però que també cansa, tot cansa; ¿fets per al cansament? Cafès, albes conquilles de la mar de les creacions i recreacions d’altres solitaris, els entrevistos saltimbanquis transparents entre les aigües de la blanca paret assolellada; brunzents pensaments despentinats; grogors de records; tirabuixó de vasos comunicants: associacions d’idees més o menys agosarades, o ajustades a la superstició magmàtica dels reialmes del raciocini.

Felicitada la mare pel seu aniversari, vuitanta-tres –sembla mentida! Tot i les lògiques limitacions en creixent, es manté prou bé. Pateix i prega per tots els de la tribu i més enllà.

Paella, molt bona, per dinar (els impagables fogons de X.) El noticiam: a recules. El Borbó a Barcelona, aires colonials, i dissidents protestadors controlats per la policia. El “preparado” ha pres partit en el conflicte polític, complaent l’estat dins l’estat (en depèn?), que ho vol tot lligat i ben lligat, però li volen estalviar xiulades i cassolades desafectes. L’afer s’ha generat per un congrés de telefonies mòbils, presentat tothora com la gran panacea de la salvació econòmica. Si hem de dependre de pirotècnies puntuals –i prou capricioses i volubles- és que l’ermàs és aguditzat. Els organitzadors del conclau mercader han deixat ben clar que el clima del sud europeu és el factor decisiu per haver triat Barcelona. Encara depenem de la bonança climàtica: preocupant.

Arreglada una quartilla més. Quan apago la màquina, llegint en l’agradós tedi del vespre dominical, un viatge en vaixell de Pla pel mediterrani i poemes de diversos vells amics; mirant també reportatges animalistes i científics a la capsa. Vista també una entrevista a Suso de Toro (l’entrevistadora, fluixeta i cursi), i uns episodis d’una sèrie més o menys fonamentada en el Holmes de Conan Doyle, situat en el Nova York contemporani. Cansalada, formatge i un tros de pa per sopar. Al llit a la una tocada.

 

Sempre que dues persones es troben, hi ha sis persones presents. Com es veu cada persona a si mateixa, com veu una persona a l’altra i cada persona com realment és.

William James.

 

(…) la irrupción de lo múltiple e indeterminado, el pensamiento que rechaza el sistema, los centros, lo acabado; la escritura fragmentaria es aquella que se escurre, inasible a cualquier pretensión clasificatoria y, desde su supuesta marginalidad cuestiona las verdades estables, las totalidades firmes y los viejos dogmatismos. Todo texto bajo esta perspectiva es algo parcial que nunca se completa. Las ilusiones de totalidad o de cierre de los géneros convencionales solo son posibles si las entendemos como “totalidades parciales” de algo que nunca se llega representar totalment.

Gallegos Santiago.

 

¿La inesborrable sensació d’haver-se errat amb tot és filla de la lucidesa?

 

Hedonismes de perfil baix, discrets i no massa insalubres. L’armilla i les energies ja no donen per més.

 

Quan totes les forces de l’home semblen confabulades contra l’home (Camus ja avisava).

 

No hi ha causes justes còmodes, en aquesta vall d’asprors.

 

La ignorància és el seu únic argument continu, empitjorat per l’orgull amb que l’etziben.

 

Molts costumismes més o menys estètics, o la saturació del color local, són l’exaltació de la resignació, i exaltar la resignació és, potser, fer-ne un gra massa.

 

Feren una adaptació edulcorada – sacarina “made in Hollywood”- d’una de les seues al·legòriques novel·les de ciència-ficció, “Solaris”.  Metge, psicòleg, professor de literatura, membre fundador de la Societat Polonesa d’Astronàutica, propietari d’una cultura vastíssima i d’un sentit de l’humor impagable, el polonès Stanislaw Lem fou un dels herbams heterodoxos fascinants que cal anar a collir pels marges allunyats dels grans aparadors urgents.

En els darrers vint anys de la seua existència abandonà el conreu de la ciència-ficció, més o menys al·legòrica (visqué el terror nazi i el terror roig) i donà uns quants assajos d’observador d’una realitat que ja trobava incardinada en els fluctuants paràmetres de la pura ciència-ficció.

Poc aficionat als relats del gènere, no li he prestat prou atenció a Lem (altres polonesos, no menys heterodoxos, han captivat primer la nostra espigolada lectora). No es pot arribar a temps a tot, les nostres limitacions de tota índole són insondables. Fou el reclam pedagògic d’un dels nostres grans heterodoxos, el castellonenc Josep Conill, aforista esmolat, sociolingüista hiperlúcid, brillant assagista, qui ens donà la pista de la vàlua dels assajos i narracions de l’autor de “Retorn de les estrelles”, “Memòries trobades en una banyera”, o “L’invencible”. A poc a poc recuperem les petges no donades en la galàxia del discret inquilí d’una casa de fusta de dos pisos als afores de Cracòvia.

 

El mercat literari ha matat la literatura.

Stanislaw Lem.

 

Dilluns, 26 de febrer de 2018.

Les set, dilluns, cel ennuvolat, restes de naufragi d’algun somni de gestions absurdes i escenografia com medieval. Variacions sobre un tema de Chopin, de Frederic Mompou, al gramòfon consolant. Un cafè, dos cafès, la lleganya somnàmbula és persistent –de la nerviüda raça dillunsera. Els ressorts de la continuïtat, animals de costums. Les notícies: la immoralitat i el poder de la força; l’espectacle militaritzat i l’argumentari que no passa mai de moda en solars d’història trista, barruda i deliberadament desmemoriada.

Mirades una estona fotografies de Jean Jacques André. El joc dramàtic del blanc i negre; deliberadament artificioses, composades segons les mesures de la pintura clàssica, amb constants nusos de senyoretes en desmai de llangor o en el contorsionista atletisme del dolor, contrastant amb elements que recorden el pas del temps i la finitud. Cronos, Eros i Thanatos, els grans ramals d’on deriven tots els meandres i matisos.

Pau als territoris diminuts, les aigües monacals de l’escriptori. Esperant el pregonat tigre siberià de l’atmosfera. Posat en una carpeta oberta al núvol particular. Internaments en boscúries amb una cerilla encesa i provant sort –sessió llarga i emparrant. En una mica d’hora del pati, bromes literàries amb Anna Carreras, que estripa de gust, amb talent d’animal narratiu, un xic “dirty”, contra moltes coses donades en els seus articles, sobretot posa espills davant les deformitats cretines del patriarcat i els seus negociats. Pensant també en com enfocar la presentació de la novel·la de Tecla Martorell. No és gens fàcil, perquè donant excessives pistes de la trama en paral·lel de les dues protagonistes, es poden estripar les claus articulants del text. “Com les soques de les figueres velles” és un artefacte assentat en les estratègies estructurals clàssiques i s’acosta al que se’n deia abans la novel·la de tesi: rescatar de la invisibilitat les lluites – tan dramàtiques sovint- de tantes dones anònimes en el context de la postguerra i el franquisme. Ja vorem per on l’enfilo. Que hagen passat bastants dies des de la lectura m’ajudarà a fixar el paperet.

Arròs a la manera oriental i croquetes per dinar. Sesta amb cabòries: endevino el molt probable politiqueig que ens podem trobar amb una vella idea ara retornada, i em cau l’ànima als peus de pensar-hi amb les malfiances, mesquineses i sectarismes que molt probablement apareixeran. Més sessió de manicura textual a la tarda, avanço prou. Llegint a la nit. Primeres nevades per la cua del temporal d’airejada siberiana. Possibilitats d’enfarinades fins al coster, per demà. Nit difícil per circular.

 

Amb la capgirada de conceptes, amb l’ús, precari i coaccionant, del llenguatge, ens diuen quin fons d’armari els acompanya: una mescla descompensada de popularisme (el feixisme mínimament disfressat) i agenollada als dictàmens de Wall Street i Sillicon Valley.

 

En l’essencial, el capitalisme salvatge dominant no es contradiu mai, i passa per sobre del que li sia de menester passar. En deixen proves palmàries cada dia, però hi ha animetes que es pensen que no i que es pot reformar, quan ja fins els més clars resultats de la socialdemocràcia són posats sota sospita.

 

El que més abunda a la vida potser són les metàfores. Ara, no sempre és bufar i fer ampolles saber de què ho són.

 

 

Campanya pels drets lingüístics