Home > Cultura > Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Plàncton. El Bloc de Josep Igual

montsianeupuntabanya2018Dimarts, 27 de febrer de 2018.

Els dringar atmosfèric de l’alarma despertadora. Les set. Els pardals dels patis estan excitats, una xerricada vívida. Potser fan previsions davant la fredolada.

Cafè amb llet, tramesa aquesta colaboració. Jordi Maura em fa saber que a la ràdio local de Benicarló van esmentar un grup de pop-rock que teníem muntat de ben jovenets –catorze o quinze anys- una colleta d’amics. Es veu que hi ha qui recorda un concert remot en el centre on estudiàvem. Jo el recordo entre una nebulosa deformada. Ha plogut molt i molt, ha passat la vida. Els components d’aquell invent adolescent ens hem perdut la pista. Teníem molta gana de saber coses, la informació no tenia la velocitat accessible d’ara. Primer els Beatles i altres, després els grups de rock simfònic, com ara Gènesis, els enèrgics i sorprenents Deep Purple, els sumptuosos Jethro Tull, el rock fusionat de llenguatges jazzístics dels Iceberg, ens havien donat pistes i començàvem a tocar. Una mica després aparegué la literatura, sobretot la poesia, la cançó d’autor, els horitzons s’eixamplaren i vaig començar a curar una mica la inòpia candorosa i les hipocresies d’una societat prou reprimida i repressora. La prehistòria! Un bany de nostàlgia, que sempre és un error, de bon matí. La burxada rememorant em deixa tristoi, agre. Ens l’hem jugada en dotzenes d’històries, i tot ha estat més o menys en va. Errats de comptes. Depriment afer.

Segon cafè, imprescindible per remuntar. Em poso sobre materials guardats en capetes vàries. Telemann per companyia. Aparto les urgències inflamades de l’actualitat, bandejo fredament les ploramiques reminiscències del passat particular.

Bullit de verdura per dinar. Les notícies, els plans preventius contra el temporalot de fred i nevades. Crims propers i llunyans. Robòtiques per a majors comoditats –¿i potser perilloses en el seu revers de programació policíaca? Veïns de Múrcia multats per manifestar-se en contra d’un traçat ferroviari allunyat de l’interès general. Documents relacionats amb les trames investigades del P.P. que desapareixen de feus públics. Una entitat financera que no pensa tornar res de la injecció de diner públic amb el què la rescataren i ho anuncia alegrement. Al final del noticiari, un breu sobre Manuel de Pedrolo. Publiquen ara un inèdit que dedicà a sa filla, Adelais, i recuperen títols perduts en el pou de les descatalogades de la seua llarga producció. Ajorno una reunió a la biblioteca, el temps no convida a la passejada llarga. Més feina sobre materials: la lentitud convenient.

Entrepà de llom per sopar. Mirat l’espai de Xavier Grasset al canal 3/24. Presència de Ferran Sáez Mateu, un dels caps més ben moblats i suggeridors del nostre pensament. Reivindica Ramon Llull, que s’avançà a tantes coses en la medievalitat. Llegint fins al son. Prohibició, en el pla administratiu, de la circulació de camions per unes hores. La paràlisi per les grans nevades.

 

(Cal cedir el relleu als nous)

-No saps cuidar-te tu i dius que em cuidaràs a mi?

– Sóc millor cuidant que cuidant-me.

-Vols dir?

-Però, vaja, més val un no clar que un sí embolicat.

– M’agrades, però això que promets, què vols què et diga…

– No creus que és arribada l’hora de refugiar-se una mica?

– Refugiar-nos? Queda molt per fer…

– Però ja tenim uns anyets. Cal cedir el relleu als nous…

-Tots som necessaris.

– Vols que anem a vore la neu?

– Anem-hi.

 

Lo más prudente que puedes hacer es retirarte del mundo y dedicarte a escribir un dietario.

Enrique Vila-Matas.

 

Dimecres, 28 de febrer de 2018.

Dels atris de la puresa sense nom cau la neu adormissant, felina flassada somnolenta, implosió de tedis, rellotgeria de déus menors, agulla dels campanars romànics en les valls que no ens esperen, sorpresa primera de la infància, que ens fa de pàtria o de senzill refugi contra les tempestes de sang. Dels orgues dels espills dels altres oceans, subjectats en ingràvids pèlags de vapor, es destrenen els tirabuixons gratuïts que cauteritzen la ferida dels ceps afònics.

 

Les set. No estem colgats de neu, a primera hora, tot i que n’hi ha al Montsià, i fins al Montsianell –un turó més modest d’estatura. Fredor –potser no tan aguda com la de setmanes enrere. Olor de terra mullada en obrir la finestra. Ens convé l’aigua. Llum emplomada, aclaparant. Programa de reclusió, per al qual no necessitem excuses climàtiques. El rem de la disciplina, amb dret a orquestra de varietats. Palestrina a la gramola, ungüents conventuals, veus de la possible redempció. Em passo una estona a la ràdio. El nervi de l’actualitat, farcida de contrasentits. Alguna engruneta d’or entre el fangar general de la humanitat llobatera.

Mort, anit, d’Enrique Castro, “Quini”, el jugador de futbol del Gijón i el Barça de primers anys vuitanta. Un infart. Era un davanter capaç de reciclar qualsevol pilota insulsa, aprofitar les el·lipsis  aparentment impossibles sobre l’herba, i marcar. Públicament no exhibí mai cap fatxenderia superlativa i ridícula, com la que mostren certs jugadors actuals. El seu segrest, en la temporada de l’any 1981, colpejà a tots. En la incertesa dels motius d’aquella terrible captivitat –feia mesos del cop d’estat i l’escena sociopolítica era plena d’ombres ben inquietants- planaven les pitjors conjectures. El Barça quedà estabornit i va acabar perdent una lliga que tenia ben encarrilada. “Quini”, temps després de la resolució positiva – i judicial- del segrest, acabà convidant a sopar els seus segrestadors i deia que ell no jutjava a ningú. Una finesa d’esperit que dóna prova fefaent de la seua noblesa bonhomiosa. El cromo sentimental del bruixot asturià ens queda fixat nítidament en el mural de la memòria. Tot i que a vegades dissimulen, encara necessitem mites.

Pel parc del barri, l’espectre menut de Robert Walser es passeja, concentrat i enriolat. El seu estil juganer, de to ingenu, era una de les eines literàries denunciants més eficients que s’han donat en un humà amb una ploma a la mà.

Escalfo un segon cafè. Amb una tassa de cafè a la mà no estàs mai sol, deia algú o altre (potser era Raymond Carver, o un abat francès, no n’estic cert). Carrers mullats, calaixos eixuts. El final de mes de l’autònom (la via dolorosa). Em poso al tall de les carpetes obertes. Afinar adjectivacions, que els substantius no siguen descolorits, que la puntuació respire bé, que trobes la tonalitat en l’ajustada perícia dels mentiders –panòptics o mesclats amb l’entregent. Escriure és fàcil, opinen els qui no s’hi posen. Una menjada de testa interminable, és: ho opinem els qui ens hi posem. Tot està donat, però saber-ho trobar i encertar en l’angle i la cocció és complicat.

Josep Porcar ens regala, en el seu canal virtual, un poema fet tot auscultant la pluja de la nit que s’ha vessat a Castelló de la Plana –i  a tantes terres encara assedegades. La urgència del poeta per fixar la recalcada de l’etern i destil·lar un filferro cantaire en l’acrimònia de l’espera dels insomnes. És una barana important tenir els arpegis d’arpista a mitja veu de Porcar en els veïnats amistosos.

Arriba un exemplar de “Entre la pedra i el ferro”, tramés pel departament de cultura de l’ajuntament de Sagunt. Molts poetes amics participants. Crec que “Catedral”, la meua aportació, és un bon poema. Forma part d’un llibre que dorm al calaix. També m’arriba el número nou de la revista poètica digital SèrieAlfa, que governa Joan Navarro, sempre de gran interès, amb poetes d’arreu del món.

Pasta italiana i un cafè per dinar. Les notícies, cinismes i altres amenitats. Migdiada acompanyada per la llum apagada del cel. Més revisions després, tot escoltant un bon grapat de discografia del pianista i compositor alemany Joachim Kühn, de qui m’ha fet la recomanació l’amic Conrad Setó. Un gust exquisit per la melodia. Visqué una temporada a Eivissa. A molts festivals no el programen perquè és un esperit lliure que no es dedica fer el llepa (els admirables herois dels frondosos jardins dels reversos són així). Una meravella per companyia, mentre escato, llimo i envernisso quartilles.

 

(Maderas de Oriente)

Aquelles beates de cabell crepat, amb algun reflex moradenc, i aroma marejant de “Maderas de Oriente”, les quals, en la versió menys reconcentrada i malfiada, ens feien una olla de xocolata als xiquets que jugàvem al carrer i aprofitaven per adoctrinar-nos una mica en les veritats del catecisme, mentre sucàvem els melindros o les magdalenes. Predicaven, però donaven blat i tendresa.

 

Un dia m’aixecaré de l’escriptori i començaré a allunyar-me de les paraules. Veuré una muntanya a l’horitzó i hi aniré.

Marin Sorescu.

 

Encara trobem temps per divagar. Potser no som tan pobres.

 

La seua ànima s’esvania lentament mentre sentia com la neu queia dolçament sobre tot l’univers, i dolçament queia, com en el descens d’un últim ocàs, sobre tots els vius i els morts.

James Joyce.

 

El món neix en nosaltres, com Descartes va fer reconèixer, i dins de nosaltres adquireix la seua influència habitual.

Edmund Husserl.

 

Dijous, 1 de març de 2018.

(Pardal a l’ampit)

amb alegre displicència

– borrissol replegat, morse

de piulades binàries- l’ínfim

desdiu la coacció del buit.

 

Les set i set. Els arquetips del set en tantes coses. De plagues inenarrables, en portem més de set. Una blancor en la celístia tancada. Potser fa menys fred. Corelli al gramòfon primer –el barroc italià. El cafè de la continuïtat. Matriculats a l’incert: primer de març. Després de Corelli, una mica de tralla radiofònica. L’hemorràgia siriana; ens acostumem a tot (acostumats a banalitzar l’horror?) Les informacions falsificades, les puerilitats cruels, la mà responsable que queda ocultada.

Proposta de Vicent Sanz per predicar en les activitats de l’Estiu Literari al Maestrat, que enguany es farà a Sant Mateu per l’agost. He de mirar si tinc “bolo” alimentari que m’impedesca la contribució, tot i que tampoc se m’acut de què podria fer-ne la ponència que sol·licita, doncs no hi ha tantes especialitats, per al meu repertori, emmarcades al Maestrat –amb escadussera tradició literària abans de finals del segle XX.

Arreglades unes pàgines. Peix i amanida per dinar. Les notícies: les anomalies normalitzades i altres faules gens edificants (continua el carnatge a Síria, una monstruositat vergonyosa). Una mica de becaina amb flassada. Cap a la biblioteca després, passejant. Cel encapotat, humitat raonable. Mòrbida hipotensió en les botigues i tràfecs. Pres un cafè al bar de la Unió Filharmònica. Es sent una olla de grills, dominada per un trombó, com fent dits, escalfant, rere la porta d’accés a l’auditori. Penso en el joc humorístic que li trobava Frank Zappa als trombons –les allargassades deformitats de gelatina. Reunió amb Joana Serret, la directora de la biblioteca, per uns projectes possibles. En enllestir, retorn calmós a l’escriptori. Trobat pel camí Rafael Haro, que em diu de triar un poema d’Estellés, a més d’un de meu, per llegir en un acte del 21 de març, dia internacional de la poesia. Compro berenar al supermercat. Ullada als correus. Mirada l’agenda, veig que tinc lliure el dia d’agost que proposa Vicent Sanz per a l’acte a Sant Mateu –i pel paper que s’ha d’escriure. Ja vorem si me’n surto.

Mirat el partit del Barça a les Canàries, contra Las Palmas. Un empat, i gràcies. Un Barça molt fluix. El folgat avantatge sobre el segon de la lliga, l’Atlético de Madrid, s’ha reduït, i diumenge hi ha un enfrontament directe. Llegint fins al son.

 

No entenc que vulguin suprimir la filosofia: com pots anar pel món sense saber les respostes que han donat els avantpassats a aquesta problemàtica a què tots ens afrontem: néixer, créixer, morir.

Salvador Pàniker

 

Comprenia també dona Obdúlia que el món es divideix en dos grups molt grans: el de les persones assenyades, que pensen com ella, i el dels pertorbats, que opinen d’una altra manera.

Llorenç Villalonga (“Mort de dama”).

 

L’experiència no és el que et passa, sinó el que fas amb el que et passa.

Aldous Huxley.

 

La pobresa intel·lectual, la vulgaritat primarista, la immoralitat amb coartades economicistes, “valors” presentats com el que fa –i li convé- a la gent que ells en diuen “normal”, carregada de “sentit comú”.

 

Divendres, 2 de març de 2018.

Alçat a les set. Dormida amb intermitències. En el somieig anava escrivint, sense voler, la ponència per al conclave de Sant Mateu. Inoportunes hores extres. Pensant en les mogudes literàries al Maestrat dels anys vuitanta i noranta, m’adono que he estat més o  menys posat en la majoria d’activitats, detall inconvenient per eludir les incòmodes autoreferències. Potser no cal eludir-les i pagarà la pena fer un paper memorialístic amb apertura al comentarisme. En fi, ja es vorà, encara falta molt, hi ha marge per plantejar-me estratègies expositives. Moltes altres obligacions caldrà atendre abans, i en algunes porto cert retard, entre unes punyetes i altres.

Olivier Messiaen, el compositor que escoltava els pardals, al gramòfon líquid. Contemporaneïtat substanciada, la hi ha de gratuïta i buida. Fred més entenimentat. Clarianes de sol tímid entre els plafons grisos (els àngels juguen a fer la rateta). Magdalena vagament proustiana i cafè amb llet escolar per desdejunar. Després de Messiaen, diversos treballs del baixista Carles Benavent –meravelles- per companyia, mentre castigo la quartilla i avanço més o menys.

L’executiu de Madrid avança el que faran els jutges altra vegada. Montesquieu no guanyarà mai el Príncipe de Asturias.

Putin amenaça amb noves armes nuclears que vulneren els escuts antinuclears de Trump. Som en mans d’autèntics folls amb la geopolítica del món: potser som més a prop de la resolució de tots els problemes mundials.

Seques amb botifarra per dinar. Més notícies. La llevantada cíclica que es berena espigons i altres mobiliaris suposadament fets per evitar-ne les sacsejades. Cau un ruixat, després hi ha una enèrgica i breu ullada de sol (els àngels juguen a tocar i amagar). Sesta suau, redona, breu. Una mica més de disciplina romancera, caps i puntes, fulles seques agranades del laberint, entre altres cabòries. Em canso a dos quarts de vuit. Mirats documents estibats als soterranis de l’Aleph de les enxarxades. Trobada una entrevista a Onetti dels anys setanta. Les pessimistes veritats dels grans fabuladors. Mirats altres entreteniments il·lustrats i participant en bromes gremials. Truita amb formatge per sopar. Llegint i mirant una mica l’espai conduït per Xavier Grasset. Depriment estat d’excepcionalitat repressora, i les visions partidistes en el sobiranisme, quan potser caldrien altres substàncies.

 

La majoria dels homes no senten, creuen que senten; no creuen, creuen que creuen.

Denis Diderot.

 

(Programa ocult)

 

Era perfecta, ja li canviaria el gust pels bruixots baratets per un bon mobiliari a còpia de moralistes francesos i discos de jazz. Amb els pacients preliminars del seu programa ocult, no li donà temps a retenir-la: un bruixot xerraire de proximitat se la va endur a mig vestir.

 

El pitjor són els poetes. La seua tasca és d’una lamentable manca de fotogènia. Un està assegut a taula, o estès en un sofà, amb la vista clavada a la paret o al sostre, de tant en tant escriu set versos, un dels quals ratlla després d’un quart d’hora, i transcorre una hora més en la qual no passa res… Quin espectador suportaria una cosa semblant?

Wisława Szymborska.

 

El meu amic Martin Amis diu que cada pàgina de prosa és el resultat d’un parell de milers d’errors. Jo crec que aqueix és un càlcul a la baixa.

John Banville.

 

Dissabte, 3 de març de 2018.

Fer dissabte. Dormida intermitent. Aixecat amb una forta sensació d’envelliments i una mica d’hipocondria, per senyals del cos on darrere podria explicitar-se a la brava l’argument de remat de l’obra. En alguna ressenya llibresca hi ha qui em diu “jove veterà”, però algun grinyol en la carn i els ossos potser encén el pilot d’alarma.

Solet pietós, després dels règims nòrdics dels darrers dies. Revifen els gira-sols de la pàtina mediterranista.

Vivaldi a la gramola, concerts per a violí. L’enorme popularitat d’algunes peces vivaldianes poden fer pensar que era un compositor fàcil, però no ho és gens. Diuen que l’italià era un místic amb la debilitat faldillera. Els sants que abans de caure de la muntura foren uns empedreïts pecadors, són els millors a l’hora de pensar, escriure o tocar el clavicèmbal (Agustí d’Hipona, per exemple).

Bona sessió matinera escrivint coses noves, que no endevino encara en quina carpeta de les obertes poden fer cap. Bromes gremials en els recessos. Riure per no plorar.

Cura de sol al pati. Després, la treva de l’assolellada s’acaba i s’encapota novament. Caldo amb cigrons, col i baldana per dinar –reconfortant. Migdiada sense culpabilitats. Una tassa de cafè, uns cigarrets, i altra sessió de repassada de materials i fixada de notes dels darrers dies. Enfeinat, s’evaporen les cabòries i les hipocondries (contrasentit flagrant en algú que assumeix tants factors de risc, com diuen els metges).

Llegint a la nit. També m’he mirat, remirat, de fet, ja l’havia vist, un episodi d’una sèrie italiana basada en els relats policials d’Andrea Camilleri, que protagonitza el comissari Montalbano, batejat pel narrador sicilià com a homenatge a Vázquez Montalban.

L’ambientació, amb nucli a Vigata, dóna pistes del país camperol  amb codis humans propis –alguns, com sabem, vinculats a la màfia. Paisatges i personatges molt i molt familiars en la seua manera de transitar l’existència.

 

(La notícia)

Li acabaven de donar la notícia i l’avís de que correguera sense encantar-se cap a casa. Seguí saltant a la corda. Pensà que, si seguia jugant, la negror i l’avorriment que s’anunciava per als propers dies tornaria a la seua irrealitat i que es trobaria com sempre a la iaia mirant-se la telenovel·la, quan decidís tornar a casa, un cop esvaïda la veu severa, entresomniada, que li havia interromput el joc.

 

No exageres el culto de la verdad; no hay hombre que al cabo de un día, no haya mentido con razón muchas veces.

Jorge Luis Borges.

 

Diumenge, 4 de març de 2018.

Despert més tardet, les nou tocades. Promesa de sol entre tels aquosos en els primers compassos mansuets de la dominical. El discret miracle del cafè amb més gra aràbic que torrefacte –als establiments, per la humitat que hi ha al nostre rotgle geogràfic, hi afegeixen molt de torrefacte, perquè la cal·ligrafia delicada de l’aràbic es perd més fàcilment. Tràfecs onírics, dels que no recordo res, en la dormida –prou potable. Un magníficat, del compositor francobelga Henri Dumont (1610 – 1684), mentre saludo la vida secreta de les plantes i segueixo els industriosos saltirons dels pardals dels patis.

Hi ha qui, en ressenyes crítiques, empra el meu dietarisme per mesurar el que practiquen altres conreadors contemporanis i geogràficament propers. Quines coses més rares passen! Una pràctica que ens fa una sensació de frec apergaminat, de besllum pòstum. Entre sensacions d’apòcrifs i pòstums anem encartats a vegades. Ara, exercir de pòstum amb la probabilitat d’arribar sa i estalvi al proper cafè, al proper cigarret perfumat, a fer dits amb uns versos o una noteta, abans de que el gloriós sofregit dominical aromatitze certa pau horaciana, té els seus avantatges. Per acabar de macerar la borraina amb la mel de la vanitat, se’m manifesta una parella italiana que assegura que em llegeix de gust. Qui té llengua, de Roma torna. Potser no dec anar errat del tot, vés a saber. Pòstum, apòcrif i amb prèdica italiana… no està gens malament per tornar a intentar-ho.

Lentitud artesana arreglant pàgines. S’ennuvola del tot a migdia. Parlat amb la mare, finalment li han trobat l’afinació en el mecanisme de l’audiòfon. Bracet de corder amb patates i carxofes per dinar (sublim). Les notícies del món: fa vergonya ser humà cada dia de cada dia. Ha mort el divulgador científic Jorge Wagensberg, que filosofava prou amb els dubtes de la ciència i la vida. Pressuposa la certesa el mateix mètode de dubtar?

Becaina breu. Mirat el partit entre el Barça i l’Atlético de Madrid. L’emotiu homenatge a “Quini”, en els prolegòmens, de la graderia.  Molta prosa tàctica nerviüda sobre l’herba mullada en el partit, desnivellat per la blavenca hipèrboles de Messi amb un prodigiós llançament d’una falta directa (l’aparent senzillesa del gran talent). Un any o altre, asseguts al balancí, fent-nos pesats, fent voleiar la mà tremolosa, potser li direm a algú o altre: “jo vaig vore jugar Messi”, i provarem de descriure alguna de les jugades que el de Rosario es treu del barret i pensaran que exagerem en la repapiejada.

Mirats després del futbol reportatges animalistes del canal del National Geographic. Unes fotografies sensacionals (grans mitjans a l’abast). Tots els misteris tenen un senyal o altre dipositat sobre l’escorça del planeta. Amb el molt que ens pensem saber, i, en puritat, en sabem molt repoquet. Llegint després fins al son. Un entrepà de bull negre (bisbe) per sopar. Algun ruixat espars en el vespre.

 

La tolerància comença a ser una feblesa quan l’home comença a tolerar coses intolerables, quan comença a tolerar el mal.

Vaclav Havel.

 

(Leopardi)

A la segona lleixa del menjador, la més atansada a la finestra, hi ha una edició bona del gran Leopardi; sàpigues que és per a tu i només per a tu…Encara tens la clau, no? No, no, insisteixo, és per a tu, mira de passar-te i agafar-la abans de que em mora. M’ho promets? Sí? Gràcies.

Aprofitant que havia d’anar al centre passà pel pis que havien compartit sis anys. L’habitatge estava fosc. Trobà la lleixa, trobà l’edició, amb uns sobris gravats il·lustrant-la, del gran Leopardi, i, encartat entre les pàgines dels “Pensieri”i els poemes, un sobre amb dotze bitllets de cinc-cents euros i una noteta manuscrita en un cartonet blanc, que deia “Per les molèsties, sempre t’he estimat”.

 

Els autors de pintures rupestres tenien una excel·lent arma contra els crítics: la porra.

Stanislaw Jerzy Lec.

 

Dilluns, 5 de març de 2018.

Plou sense estridències espasmòdiques a la matinada –la pura delícia. El despertador a les set. Apareix Bach al gramòfon digital –un bon auguri? L’expiació destil·lada en cors de veus humanes escrutant el cel. L’amistat dels evangelis barrocs. La llanterna, entre esculls i negrors, del mestre de capella luterana. La pulcritud intel·ligent. L’alegria de viure, al capdavall, malgrat tot.

En el xou dels “Òscars” cinematogràfics ha resultat abundosament guardonat Gullermo del Toro, per “La forma de l’aigua”, una faula de ressons fantàstics, una al·legoria de la fugacitat del temps humà i la matèria dels somnis, que el pot esponjar positivament. El director mexicà ha aprofitat el discurset d’agraïment per recordar que ell és un immigrant als USA, una queixa per les polítiques d’immigracions del sinistre Donald Trump, exemple palmari del populisme cosmètic que a sota cova l’ou de la serp. Sempre és agradable escoltar-se Del Toro, una personalitat rica que no es descavalca mai, davant els mitjans, de la seua humilitat que es sap –i es vol- aprenent crònica.

Els càlculs del politiqueig, en clau rasament partidista, en els sanedrins sobiranistes que haurien de provar de formar govern (un govern sota la vigilància de les arbitrarietats imperials, no cal dir-ho). Molta gent emprenyada, i amb raó, per la mirada tan baixa. La magnitud de la frustració, quan tantes ànimes se l’han jugada a pit descobert, pot assolir estadi demolidor per a una generació –o dues. Les maquinàries dels partits, i tot el que en depèn de les seues quotes de poder, queden prou allunyades dels proïsmes arriscats que potser caldrien ara. Però, en aquesta direcció, el més calent és a l’aigüera, pel que sembla.

Un cafè, dos cafès. Prenc massa cafè, fumo massa, escric massa (segons alguns animosos detractors, que no em llegeixen: com si la cosa els pogués afectar); règim destructiu que no m’estalvia el contrasentit d’algun puntual episodi d’hipocondria. Fixats els fonaments d’un parell de contes, aquest cap de setmana. Diria que van a paratges diferents, ja vorem. Començat a dibuixar el text per a la presentació de “Com les soques de les figueres velles”, de Tecla Martorell, i barrinant també per on podria enfilar-la en la ponència per al Maestrat Literari de Sant Mateu, que voldria que fóra un paper de tremp literari, sense deixar d’argumentar sobre el panorama sociolingüístic tan advers –o directament hostil- en el que començàrem a escriure i publicar. Tinc marge de temps per fer el mapeta, la ponència, de quinze pàgines, que em diuen que ha d’estar feta al maig. Revisant i reescrivint en una carpeta oberta, en sessió matinal. La temptació de l’entropia subjectada. Capficades de bojos!

Mentre faig i desfaig, els teletips entren per un lateral de la pantalla: la humanitat s’ha podrit sense passar per la maduresa? Caldo de pollastre per dinar. Sesta tranquil·la, clarianes arravatades i núvols amb pus en el rejoc de les finestres. Lluitant contra una astènia primaveral primerenca, empunyo l’aixadeta i birbo més textualitats dels cellers. Les resines de la disciplina i altres conformitats monòtones. Llegint a la nit. Giro visita als “cahiers” de Valéry. Als llibres és on es pot estar una mica a resguard –o fer-se’n la il·lusió.

 

(Figuració de l’omniscient)

Els ulls pensarosos, mentre remena el cafè amb llet, amb dos dits delicats sostenint la cullereta. En dècimes de segon el seu rostre es contrau lleument, com tibat per algun pensament o record cantellut, i després dibuixa un somriure de comissures i ulls. Ni ella mateixa sabria destriar totes les partícules vingudes de vés a saber quins racons i accidents, fiables o ficcionats pel temps, que l’han feta fer els gests. La psicologia humana és impenetrable, a no ser que et poses a fer de narrador omniscient que ho sap tot i tot ho relliga. Hi ha limitacions que la literatura pot figurar-se que esmena.

 

Si supera els dos anys, potser que una passió esdevinga autentificada vocació.

 

Endogàmia: consanguinitat de prejudicis.

 

Les soledats no buscades es van aguditzant. Serà la pitjor pandèmia de la distòpia on anem.

 

(Heroismes)

Un rostre, pòmuls pronunciats, morenor a la pell, tofa espessa, negra, que s’assemblava molt a Pasolini, li preguntava “N’hi ha prou amb el que fas?” “Faig el que puc”. “N’estàs segur?” “Què vols dir?” “Ja saps què vull dir”. “No, no ho sé”. “Que si estàs disposat al martiri” “No m’agraden els heroismes, mestre”.

 

 

Si la natura és la resposta, ¿quina era la pregunta?

Jorge Wagensberg.

 

 

(Clariana)

La ballarina ha petjat

en destre i delicat giravolt en puntes

l’esglaó que desplega

el ventall d’una clariana

amb la què el costum

fa concessions a la joia sense objecte.

 

 

 

(La cabana)

Algú furgava al pany. O potser en una de les finestres de la cabana. Baixà el volum de la ràdio, on la veu greu repassava els desastres del món de la jornada. En aixecar-se ensopegà amb el llibrot amb tots els contes de Hemigway, que era en un angle de la catifa que havia comprat al mercat de carrer del poblet veí. Escrutà pel clivell de la finestra i no veié a ningú. Un vent mandrós bellugava la taca fosca dels pins. Conjecturà que potser una regolfada de vent havia sacsejat el mobiliari del porxo.

Pensà en fer-se una infusió i tranquil•litzar-se quan sentí al clatell una gelor metàl•lica. “No et mogues, no et gires”, li espetà una veu eixuta. Al fons, la veu de la ràdio de la tauleta de nit era en la secció esportiva. “Vull que em reconegues que en aquella merda de novel•la parlaves de mi, que aquell monstre era jo”. “De quina novel•la em parles?” ”De “Territori del desesper”. “No sé qui ets. No parlava de ningú en concret, allà, era una ficció, una ucronia”. “Et deus pensar que sóc idiota, ¿eh que sí?” “Si no et conec de res, que jo sàpiga”. “Mira, com que no sóc el monstre que allà deies que sóc, no et mataré”.  “Calma’t, parlem-ne com a gent civilitzada…vols una infusió, un cafè?” Sentí l’espetegada i la cremor a la cama alhora, per damunt del genoll, i veié com el paio, alt, amb un passamuntanyes al cap, obria la porta i marxava…No sentí cap motor allunyant-se.

S’arrossegà com pogué  fins a la cambra de bany i, incorporant-se amb gran dificultat, es feu un torniquet amb una bena elàstica que tenia a la farmaciola. En acabant tornà a arrossegar-se fins a l’escriptori i telefonà a emergències. S’estirà al llit i esperà, tement la repensada retornant de l’individu que l’havia atacat, però s’adormí defallit.

Es despertà en una habitació de l’hospital comarcal. L’havien operat d’urgència. Un metge jove buscava les paraules convenients per fer-li saber que no havien tingut més remei que amputar-li la cama dreta. Un incident molt semblant l’havia relatat en un conte de feia vint anys. Escrutà cap avall i els tapalls hospitalaris no donaven a entendre que no tenia les dues cames ni sentia res diferent al cos. Es posà a plorar i remugava reiteradament un “em vull morir” desesperat. Després esclatà a riure, sabia quina n’estava passant i només tenia que despertar-se: el dinar, abundós i ben regat, amb els amigots, li havia generat tot aquell rotllo sinistre. Feu tres esforçats intents, però el malson persistia i tornà a la salmòdia…“em vull morir”, al plor desgarrat, i als intents inútils de palpar-se les cames.

 

Campanya pels drets lingüístics