Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Plàncton. El Bloc de Josep Igual

arbreplanctonigual2018
Dimarts, 6 de març de 2018.

Alçat a les sis, per puntuals conjuntures.  Canviat un adjectiu d’un text mirat ahir. Tota la nit pensant-hi en el fotut adjectiu precís que havia de substituir-ne un altre no prou ajustat. Els mantells onírics també juguen a fer endreça.

Peces de Tomás Luis de Victoria al gramòfon de l’ordinador. Delicades textures conventuals. Després apareix Cunqueiro, sense avisar, musicat pel gran Amancio Prada. Pensant en el Bierzo, pensant en Mondoñedo, pensant paisatges on podria esperar-nos el ple benestar. Allà on no som hi ha potser la clara oportunitat.

Les notícies del món, depriments. Conversa amb Tecla Martorell, per l’assumpte de la presentació de la seua novel·la. Detalls i intendències que haurien de ser faena de l’editorial, però que els hi toca als autors resoldre. Els despropòsits habituals del sector.

Un sol afermat al teatre atmosfèric, certa tebior d’ il·lusionisme   primaveral, aire amb viva memòria de la neu de fa quatre dies. Arreglant quartilles. Llegint articles i informacions. Els qui vam vore, de xiquets, passar els carros camperols pels carrers potser, amb sorteta, haurem de mirar-nos vehicles flotants pels dèdals de les urbs.

Les eleccions italianes. La confirmació dels triomfs de formacions amb l’ou de la serp sota una prima capa d’aparent democratitzada. Itàlia és un país molt fort, capaç d’arreglar-se i anar tirant fins sense govern –o amb governs demencials. En les geoestratègies generals, Europa pinta cada dia menys, i fa l’efecte de que, tret de l’economicisme arravatat, no té cap altra idea d’on podria provar de fer cap.

Pensions cremades, atur galopant per als joves, exclusió del mercat laboral de les mitjanes edats, pèrdua adquisitiva dels que encara treballen –molts salaris de la pura explotació-, autònoms contra les cordes: impostos i quotes escanyants. Pronòstics oficialistes? La recuperació.

 

Borges dice que toda la cultura proviene de un peculiar invento griego: la conversación. De pronto, un grupo de hombres decidieron algo extraño: intercambiar palabras sin rumbo fijo, aceptar las curiosidades y opiniones del otro, aplazar las certezas, admitir las dudas.

Juan Villoro.

 

(Tram)

Mans dels adéus, traç de carbonet

en l’escata de la badia que engoleix

les fraternals complicitats

d’un tram o altre del mai

que maldestrament maldem

per no creure’ns (arrossegada nit rere la nit).

 

Deixar d’assistir on ja hem fet tard, potser ens posa el rellotge a l’hora correcta.

 

Dimecres, 7 de març de 2018.

La vida no és sinó una successió contínua d’oportunitats de sobreviure.

Gabriel García Márquez.

 

La paradoxa: la musa –no catalogada- que més matina.

Alçat a les set. Menys fred. La toaleta de gat adormit: la crepitada de les lleganyes. La tassa de cafè amb llet, que és on és i no és on és, segons les conjectures quàntiques. El sandvitx dels multiuniversos. Les partícules entròpiques. Hi ha còpies nostres en altres plànols? I què fan?

Que un president de autonòmic – Francisco Camps- no s’haja mirat ni l’estatut amb el qual se suposa que va governar, sí que és un insult, i no pas menor. I que rescalfe la fatigosa “qüestió de noms” com a cortina de fum –o de soroll- un altre.

La neurosi del Sant Jordi comença a notar-se –i a fartar. Un cop l’any treuen els miquets per a que les masses els hi llencen algun cacauet, o enormes llesques d’indiferència –que és el més probable. Hi ha alguns esperits a contracorrent, com l’amic Jaume Benavente, que s’amaguen de l’enrenou, o aprofiten per viatjar. És la solució més plausible i analgèsica.

La revifada de la “politicosocial” vigila de prop. Fotografien les banderes dels balcons, per exemple (les que no els agraden, és clar). Van construint un relat que els dóna rèdits, però potser algun any dels anys es vaja desmuntant tot i l’ombra de la prevaricació es vesse.

El Premi d’Honor de les Lletres, d’Òmnium, per a Quim Monzó. Bé està, què hem de dir. Arriba un dia en què l’heterodòxia entra als museus. Heterodòxia relativa, en el cas de Monzó. Més assentats del que pot semblar als despistats els seus relats i articles en paraments ben clàssics i sòlids.

Solet tendral, treva de tebiors en la maduresa del matí. M’assetja la desgana. Molts detalls del sector conviden a la nàusea i a engegar-ho tot a pastar fang. Però em refaig disciplinadament i arreglo unes quartilles més. La resiliència? La inèrcia?

Em desempallego d’uns que volen vendre’m un sistema per a descalcificar l’aigua potable i prometen dues nits d’hotel on vulga –dins l’estat- en un sorteig que juren que m’ha tocat. Les tècniques de venda per entrar a les cases.

Resolta una gestió farragosa. Mirat el partit de la copa de Catalunya, entre l’Espanyol i el Barça, amb molts suplents i jugadors dels segons equips. Fluix, ensopit. Dóna marge per anar llegint alhora. Una llum verda i una remor de fons mentre estudies unes proses.

Entrepà d’embotit – bull blanc- per sopar. Mirat també l’espai d’en Grasset, al canal 3/24. Entrevista a l’escriptor italià Paolo Cognetti –jove-, tot un fenomen de vendes, que en diuen. Recupera les visions de Thoreau i altres per pregonar, en els seus llibres, que cal deixar de ser tan urbans i tecnològics i retornar més a les directes realitats naturals, no com a categories contemplades de lluny, sinó atenent els detalls i els cicles de la terra i de l’aigua. L’èxit dels seus llibres potser indica que hi ha gent que s’està replantejant seriosament l’estabulada on ens situa el domini de l’economicisme salvatge. La idea del jove narrador italià fa temps que la barrinem i l’hem expressada en uns apunts o altres. Sintonies de l’ambient?

 

El bons conversadors saben callar i escoltar. Són espècie rara, per aquestes dietes de tantes cridòries energumèniques.

 

(Saó)

L’aigua menuda als peus dels dies.

Escumall trèmul, alba florida de perera,

el somni de la paraula lliurada.

 

Som llevat dels marges, salm desoït,

reflex indirecte, telegrama incomplet.

Saó en el corrent ocult. Ressò d’un ressò.

 

Dijous, 8 de març de 2018.

Aquest quadernet és la meva condemna, com els que escrivia abans. Fent memòria, m’imagino sempre escrivint. Eren poca-soltades, no cal dir-ho. Però val més escriure poca-soltades o el que sigui, el que sigui, abans que no escriure res.

  1. Mansfield. (“Diaris”).

 

Les set de sempre, les set de mai. Carés d’aigua al firmament, grisor somnolenta. El dia internacional de la dona, amb vaga convocada. També hi ha reculada significativa dels pocs guanys igualitaris assolits. La convocatòria i els debats dels darrers dies donen pistes del nivell de caspa llardosa i estúpida que ens envolta cada dia de cada dia per les voltes peninsulars. Potser els autèntics valors femenins siguen la darrera esperança per redreçar una mica el desastre global que es va pintant.

Cada guardó porta els seu tradicional càstig per al guardonat. En el d’ahir, concedit a Quim Monzó, el jurat es veié en la necessitat ineludible d’expressar que l’obra del contista i articulista hi ha  “veritables actes notarials d’un temps i d’un país”. I, descansats es devien quedar a l’ il·lustre jurat. La darrera cosa a la qual, al meu modest entendre, s’ha d’atansar un escriptor, és a les actes notarials.

Gestions de carrer que estrafan la rutina profitosa. Alguns comerços tancats per l’aturada. En l’administració, es veuen prou dones als seus llocs de treball, però potser fan els serveis mínims. Difícil calcular percentatges a l’ull nu dels primers compassos. Els autoempleats tremolosos només podem secundar parcialment la convocatòria. En els nostres sectors abunden les dones, fins en les estrades decisives. Generalment dóna gust treballar amb elles. En algun racó o altre també hem trobat, però, la dona amb tots els tics depredadors dels directius mascles fatxendes assumits, i exercint implacablement aqueix rol tòxic, i, sobretot –fa pena haver-ho vist de prop- amb les altres companyes. Molta pedra per picar en els canvis de mentalitats i inèrcies.

Pres un cafè en un establiment cèntric. No falla mai l’estofat d’egoisme elemental, en gests o en paraules aspres, d’un cor senzill o altre, en els espais convivencials. La burrera no s’acaba mai al país. Explica clarament com han anat tantes coses.

Tornat a la soledat de l’escriptori, arreglant textos, fent mapetes per no perdre’m del tot, posant-li tallafocs a la persuasiva convidada a la depressió que presenten tantes situacions, generals i tocant a mà.

Faves amb calamarsets i carxofes (la glòria tangible que fa tancar els ulls). A les notícies, M. Rajoy advertint que a Europa estan tornant fantasmes del passat, i aprofita l’avinentesa per incorporar els sobiranismes a la perxa. Amb els autèntics fantasmes del passat a l’estat espanyol no s’han passat mai comptes, perquè segueixen inspirant les maquinàries del moll mateix de l’estat i les polítiques del mateix Rajoy i el seu partit, hereu directe de les desmemòries interessades i les amnisties decantades.

Set-centes creus clavades a la platja de Vinaròs, en record i denúncia de les víctimes de la violència de gènere. Un any o altre, a TV3 aprendran a dir Vinaròs amb el toc fonètic adient, n’estic segur, no cal desesperar-se.

Sesta breu. Avançada faena en la tarda. Assajant altres estratègies narratives, canvis de perspectiva. Sortida a estirar les cames pel barri. Allarga la claror. La paleta impressionista del capvespre. Llegint a la nit i mirant l’espai de Xavier Grasset. Tal dia com avui de fa cent anys Josep Pla feia la primera anotació en l’embrió del que seria “El quadern gris”, i encara se’l llegeix de gust. M’ha sortit una altra lectora -elles llegeixen més- austríaca. Què li sembla, senyor Pla? N’hi ha per llogar-hi cadires!

 

Divendres, 9 de març de 2018.

Dormida d’una tirada. Despert a un quart de set. Toaleta del cos, toaleta de l’ànima: Tomás Luis de Victoria i l’aroma d’eucaliptus en el clivell de les innocències del primer peu a terra. Solent amb accent primaveral.

La vaga i les manifestacions pels drets de les dones, d’ahir, foren un èxit massiu, tot i que l’executiu de Madrid en rebaixa les xifres i l’impacte, com era tan previsible. Càrregues policials desaforades a Burgos. Dues detingudes d’un piquet informatiu de la vaga. Es veu que li estan agafant el gust a la desmesura, alguns uniformats. El dret de manifestació van escolant-se per l’aigüera goluda de les renovades repressions.

Cafè i magdalena. Fet l’esborrany de la presentació de “Com les soques de les figueres velles”, de Tecla Martorell. Cinc quartilles. Faltaran els retocs finals i… faena feta no té destorb! Sessió amb altres textures. Artesanies d’home invisible. Hora del pati llegint articles variats.

Tot dialogant amb el mestre Conrad Setó he recordat una anècdota, de les lluïdes, del meu particular calvari per les cases editorials del país. Una editora em va dir que no faríem res a sa casa perquè em trobava un autor molt superficial, i que ella estava buscant de feia temps alguna cosa com ara un nou…Terenci Moix!

Bullit de verdura amb un ou dur per dinar. El Suprem denega la sortida de la presó de Jordi Sánchez per a la convocada sessió d’investidura de dilluns al Parlament. L’estratègia passa per damunt de tot. Les interlocutòries judicials van plenes d’intencionalitat política (alguna amb ferum inquisitorial). Un any o altre en sentirem a parlar de com estan emprant els tribunals en la causa general contra el sobiranisme. Mentre, però, fan el que volen. Pérez Rubalcaba ja va anunciar que l’estat pagarà el preu de tanta falca més que dubtosa contra el suposat estat de dret.

Més sessió de monotonia productiva en les vespertines. Quan em canso llegeixo en paper. Als llibres l’entropia és menor. Sortida per comprar berenar. El matís melós de la llum declinant. M’arriba una proposta per anar a llegir poemes a un pub. Agraeixo i declino, cap gana de fer l’ànec més del que siga estrictament necessari. Al final fins n’aprendré de dir que no. Vaig seleccionant, cada vegada amb més primmirat sedàs, on vull estar i on no vull estar. La raó principal és que de sobte el temps se’ns ha encongit cosa de no dir.

Una queixalada lleu per sopar. Mirat l’espai de Grasset. Jordi Llavina, entrevistat pel seu “Ermita”, un poema-riu, de més d’un miler de versos. Llavina és propietari d’un domini lingüístic absolut i, recolzat en formes clàssiques, va donant-nos fruits ben assaonats i saborosos.

Fins al son amb el llibre a les mans –objecte insubstituïble, tot i les comoditats virtuals.

 

Ampolles de vodka buides i gats recollits dels marges rovellats.

“Vosaltres no sabeu què és fer la xapa per sobreviure”. No anava de passat, era un passat. Regalava el seu talent, passava de les estratègies dels filisteus i de les factories de rosquilles repetides i homologades per les policies mentals. La lucidesa crema. Voleien cendres biodegradables en una de les llunes de Caront? Era la biografia més semblant a Jean Genet que m’he topat pels meandres atzarosos. No anava de “outsider”, ho era, fins al darrer glop del calze.

 

Havíem fet una mica de comèdia en un pobletà sarauet prou xaró. Havíem aixecat els bitllets necessaris per oblidar-nos-en fins a la següent mascarada. Tots els bars eren tancats. Asseguts en un banquet davant la mar, pipant el darrer cigarret, paràvem la fresca i ens miràvem en silenci la celístia estelada. Trencà el silenci: “¿tu què creus que hi ha, darrera de tot açò, a l’altra banda?” “No ho sé”. Ara, ell ja ho sap, però s’ho calla, com tots els absents s’ho callen, probablement per no interferir, per no condicionar la lectura del llibre desenquadernat.

 

(Ofensa)

-M’ofens…

-Si no he dit res.

-Per això.

-Maredéusenyor!

 

En llescar el pa de quilo, a l’entranya flonja apareix un fragment d’un text en gaèlic. Un gat borni remena brosses del terra a prop d’uns contenidors. Algú em parla de Murakami. En el reflex de les seues ulleres de sol faig el perfil deformat d’un faune grotesc. Quan sóc a punt de recomanar l’assaig sobre les maratons de l’autor oriental, l’interlocutor s’ha esfumat. D’una finestra cau un full de periòdic amb al foto de la cancellera alemanya. L’apotecari jubilat em diu bon dia, però sona com el gruny d’una gavina.

 

(Esborrany per a un pamflet)

Temeu, opressors

i indiferents,

l’hora nerviüda

en què els caòtics

es posen a fer

bugada

i els escèptics

rescabalen

l’antiga llampadissa

volenterosa.

 

El vendaval electritzarà

les llavors dorments

i girarà

els vostres ullals astuts

que raten

les clares dignitats

de tots.

 

Dissabte, 10 de març de 2018.

Alçat a les vuit. Grisalla a la celístia. Els pardals d’Olivier Messiaen al gramòfon (després peces per a orgue de Bach). Gestió a l’Aldea, per l’automòbil. La parsimònia cirurgiana del mecànic veterà. Mentre esperem, caminem fins al centre de la vila, animat de tràfecs dissabters. La ferida comercial pel desviament de la carretera que travessava el cor vilatà es nota menys. Pres un cafè –bo- en una granja concorreguda. Servei simpàtic i eficient.  L’espetegant riallada d’unes ancianes en una entaulada. Tornem al taller, als afores, a ritme de passejada. Com que encara falta per l’adobada del cotxe, faig un tomb per un caminet rural que rodeja l’antiga fàbrica de tovots (ocres parets de ruïna industrial). En una clariana de sol els pardals revifen en les salmòdies i una brisa tènue agita l’arbrat. Casetes elementals, vigilades per un espantall fet amb una camisa i un barret vells. Elements rovellats i racons d’andròmines, descontextualitzades de l’activitat en que un any o altre degueren servir. Caminar entre conreus i arbres –l’olivera, el garrofer, l’espigada, l’esquemàtica atzavara…- em posa de bon humor. La promesa primaveral sembla reafirmar-se. Penso en les ombres dels fruiters de la vaqueria del iaio, tardes llargues de la infància. Penso en el pare, conjecturo que la racionalitat i l’escepticisme –amic de les ironies-, a la seua manera, eren els molls de la seua manera de resistir, i que, enriquits de lectures i vivències, els he heretat. Finalment, a quarts de dotze, queda afinat el motor del Peugeot que ens porta amunt i avall en els intents d’anar tirant.

A l’escriptori: responc correus, obro la carpeta en la que treballo ara i endreço dos paràgrafs. Al gramòfon apareix la poesia de Cunqueiro cantada per Amancio Prada –el brodats melangiosos, les postals màgiques del de Mondoñedo.

Cueja la darrera interlocutòria del jutge Llarena, en la línia de posicionament polític decantat, envaint competències estatutàries del Parlament, negant el permís per a una sessió d’investidura a un diputat que, segons molts juristes no alineats, gens sospitosos d’independentistes, té intactes tots els seus drets ciutadans i polítics. El metall soldat de poders és flagrant, l’escruixida de l’estat democràtic, preocupant. La presumpció d’innocència només computa en els casos que interessen. Anem veient entortolligades, capgirades, les lleis de protecció a les minories vulnerables (delictes d’odi), fulminats a la brava els drets d’expressió i manifestació. El conglomerat de l’executiu, la judicatura decantada i els mitjans submisos van tornant poc menys que irresoluble un problema que es resol políticament en una taula de negociació. Van construint un relat rebuscat en molts racons, solidificant la justificació de l’escandalosa desmesura amb que van criminalitzant les idees que no els agraden.

A migdia m’arriba, via telefònica, una excel·lent notícia que m’altera, en positiu, el diguem-ne carreu literari d’enguany. No puc ser més explícit, perquè la cosa es farà pública en uns dies, en un acte al sud del sud del país –el sud del sud em prova-, per al qual potser fins m’hauré de mudar una mica (i potser mirar-me unes extensions?) Content. Passa a passa potser vaig complint, més o menys, el meu destí expedicionari. Un bon resultat, finalment, per a una feinada de molts mesos. Potser tenia raó el catxalot de Cela i qui resisteix, potser fins guanya (en un sentit o altre, no cal posar-se massa estupend).

Macarrons amb picolat per dinar. Les notícies: les amenaces dels perdonavides i altres amenitats gens amenes. Becaina curta. Espigolant per pàgines de pintors – mirant aiguaforts- i arreglant quartilles en les vespertines. Uns llardons, dels envasats, acceptables, i mig whisky amb gel, contravenint totes les amenaces, per celebrar-me, primer capítol, la cabuderia de persistir fins quan sento el desesper al coll.

Llegint, a la nit. Unes porcions de pizza per sopar. Refent els plans per als propers mesos.

 

Tornàvem de nit de Barcelona. A la ràdio del cotxe una veu femenina, sobre una tènue catifa de música atmosfèrica, deia uns versos, i em vaig quedar amb un pam de nas, perquè l’autor o autora d’aquell poema pensava i resolia… com jo! Al final la veu va dir l’autoria i, fotre, era meu, d’un llibre de feia vint-i-tants anys. Els companys de vehicle se’n feien creus de que no el recordés i reien: “ets un desastre!” I sí, sóc un desastre.

 

(Tarda)

L’espatlla de l’espill,

la pols

en el raig innocent

 

reprodueixen el revers,

l’estrella apagada,

el darrer deute.

 

Ho agombola l’atzar

ho retria

la monotonia laboriosa.

 

Diumenge, 11 de març de 2018.

Dormida potable, però m’aixeco amb una inoportuna ombra de mal d’esquena. Compromís musical a Traiguera al vespre. Mirant papers, vagarejant pel mar de sargassos de les xarxes. Músiques variades per companyia. Celístia lívida als finestrons de la probabilitat de la seguida. Cafè, cigarrets i les postveritats oficials. Tones de gasòfia per deshumanitzar qui pensa diferent. Tot quedà “atado y bien atado”, va quedant més clar cada dia, però el deute –més gros del que canten les xifres oficials-, les solucions de pur subdesenvolupament, porten a la suspensió de pagaments. Arròs al forn per dinar (colossal). Sesta necessària: persisteix l’ombra per la regió lumbar.

Cap a Traiguera a dos quart de cinc, travessant per Sant Rafel. Una aleta de vent, que no prospera en persistències. Núvols amb suau tint rosadenc. El Port no té cella arrapada. El camp, vivificat pel primer bull mig primaveral. La verdor encerada, les primeres florides brotades. Vianants passejant en la tarda dominical traiguerina. Parelles de senyores, que potser s’han atansat al santuari de la Font de la Salut. A la porta del centre social Pere Labernia uns xiquets juguen a pilota (empren els baixos de dos banquets encarats com a porteries sense porter). Quan apareix un dels homes de la junta organitzadora, que té cara de bonhomia sorneguera, muntem sense pressa i repassem un parell de temes en la prova de so. Engeguem a les set. Sala plena, ambient de ball de festa major. Encert complet en els segments rítmics del repertori, pista plena tota l’estona. A l’intermedi ens donen el cremadet que fan: dinamita per propulsar esperits a l’estratosfera curada de manies. Un cigarret a fora, a la placeta del centre. Conversa irònica amb X. Hi ha destins pitjors que alegrar la dominical del pensionistes. En la segona part es manté el mateix estat de coses. Acabem a les deu. Desmuntatge i retorn. Firmament estrellat, les negres siluetes dels rencs d’oliveres, poc trànsit. El trio de Keith Jarret per escurar les orelles. Un cop descarregats, quarts de dotze, busquem, a Amposta, infructuosament, algun establiment obert per sopar. Mos casolà: un sandvitx de foie gras. Prou escruixit, m’adormo enseguida.

 

El resol de la carícia senzilla, directa, que reuneix els fragments

del viscut i el descartat, i enlaira la hipòtesi d’un nus d’unitat en el pit, un frescal pètal bell i fugisser.

 

Dilluns, 12 de març de 2018.

T’asseus al racó dels gats cendrers .

Et fabriques un cafè en l’hora jove,

l’hora vella, el mai de sempre.

Fas unes pipades ansioses

contra la por lànguida del vespre.

Quantes pèrdues més pot suportar

la inèrcia supervivent?

Una porta oberta al frec

de l’aleteig fosc en el nocturn de les ruïnes.

Hora ancestral, préssec còsmic

de lluna colrada. Hora jove de renéixer

en la pell nova d’amar sobre l’abisme.

 

Alçat a les vuit. En la consulta al coixí, darrer tram, he vist clar per on puc enfilar-la amb la ponència sobre el Maestrat literari per a l’agost. Construir-se –o reconstruir-se- una tradició, connectar amb les modernitats, ullar en les literatures veïnes, a la dècada del vuitanta, quan començàvem a escriure en un context sociocultural advers, no fou senzill. Tota obra literària és una lectura personal de la tradició, deia, encertadament, José Ángel Valente. Parlant de com ens ho vam manegar uns pocs, reprenent el conreu escripturari en la nostra llengua: per aqueix veral la puc enfilar. De tota manera, l’extensió de la ponència, quinze pàgines,  em sembla excessiva, tenint en compte que s’haurà de llegir en l’acte públic santmatevà. Si cada ponent llegeix quinze pàgines podem arribar a avorrir fins a les ovelles.

Cafè amb llet i magdalena, el primer cigarret. Espessor de lent submarina. Debussy apareix al gramòfon –verd esmaragda-, una visita agradosa; el context francès ha sigut tan literari sempre, que fins els compositors feien literatura.

Més tard em passo a la ràdio. Hi ha qui prova de gestionar les derrotes sense saber que està sent derrotat. Si no s’encerta el diagnòstic, difícilment es pot trobar cap resposta plausible. Escoltada una entrevista a Quim Monzó de la Mònica Terribas. Prou insubstancial. El personatge que passeja Monzó, suposo que per ocultar-se més i millor, em posa prou nerviós. No hi ha dubte que la seua contística va refrescar, després de l’enorme petja de Calders, les nostres aigües narratives, i que ha aportat la manera de fer l’article per al periòdic amb les estratègies del contista. Com la majoria d’escriptors, éssers extremament vulnerables i neuròtics, es parapeta molt a la defensiva (i potser fa ben fet).

Arreglant quartilles. Prou faena avançada. La bona notícia de divendres potser demanarà, segons vagen les previsions dels compassos tècnics, a retardar la programació d’un títol ja acordat de fa temps. No convé, tal com està el palangre, fer coincidir dues novetats d’un mateix autor en llibreria. Podant el text per a la presentació e la novel•la de Martorell.

El crim del xiquet de Níjar, Almeria. La crònica negra, que dóna tan de joc d’hipocresies i bestieses en judicis paral·lels, i que els mitjans tracten amb molta cosmètica de pel·lícula –o de sèrie policial- i poc escrúpol en explotar morbositats. Falten molts detalls, a hores d’ara, i el context més complet de la tragèdia, però els buits no impedeixen les expansions justicieres més primàries.

Jaume Subirana m’etiqueta en la compartició d’un poema del nord-americà Wendell Berry, al seu blog. És un goig la connexió amb l’univers de Subirana, un home que sap pescar, és a dir, que sap esperar. L’estatunidenc Wendell Berry, prolífic poeta, contista i assagista, nascut el 1934, és granger, home il·lustrat del camp (un agrarista documentadíssim, ecologista). Molts dels seus versos recorden l’alenada carneriana i Subirana mostra la ressonància al seu “Flux”. El breu poema on m’etiqueta, amb una fulla tremolant a la branca llenyosa d’un arbre vell, potser també recorda alguna de les meues versificacions i potser per això l’autor de “Cafarnaüm” m’incorpora a l’etiquetatge de relacions del text. Una figura ben interessant, la de Berry, un digne hereu de les consciències civils de Thoreau.

Migdia calmós. Persisteix l’ombra queixosa a les lumbars Treballar és salut (visca la tuberculosi!) Sesta als subllimbs neutres. Algun gotim i clarianes arravatades, en roda irregular. Més sessions esmenants. Sortida per comprar el berenar. Parèntesis per visitar pàgines variades. Mirat el web de la narradora Núria Cadenes, ben dissenyat, còmode, amb textos variats (a més de novel·lista de gran talent, és una contista aguda).

Un lector ha penjat un poema i diverses cobertes de llibres al seu compte piulador. Una sorpresa agradable. Darrerament, me n’arriben tantes d’aqueix carés, que no sé si no hauré d’anar a fer-me fer una analítica completa, per si de cas. Tinc alguns lectors destres, enginyosos, creatius, que fan tot el goig del món. No es pot demanar molt més en aquests negociats nebulosos.

Pa amb tomata i pernil per sopar. Mirat l’espai de Grasset. Llegint Onetti i Pla fins al son. Llegir bo millora l’estat d’esperit.

 

Si tout le monde est coupable, personne n’est coupable. Parlons de tout, ne parlons de rient.

Vladimir Jankelevitch

 

Tender is the light…

teranyines

d’art involuntari

en els capitells historiats,

veredes de terra pàl•lida,

cruixits ajornats

en tàlems vells,

passes agranades

com semes fulles municipals

 

atzur prescrit

i metalls líquids escampats,

la raó ofegant la passió

del verb en vigília

de voluntats eriçades,

l’harmonia intermitent

amb mantell

de mestre de capella

i la secreta asèpsia

dels corrents que perfilen

la displicent paciència

dels àngels custodis.

 

Tendra és l’espera

quan les coents pinces

de la criminal usura

no poden aferrar

l’herba feréstega

del lluminós pelegrí

en el besllum tendre

de la platja de Port-Bou.

 

Fruita novella

és la claror

sense nus de trama

que ens sobreviu

la freda desolada.

Desconeix noms, tràfecs

i plecs de descàrrec.

Campanya pels drets lingüístics