Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

cafeflorianvenecia2018igualDimarts, 13 de març.

Alçat a les set. Persisteix l’ombra queixosa a les lumbars (pressa una pastilla calmant). Inconvenients del temps…dels temps que anem acumulant sobre el cos, faune memoriós.

Transmigrada aquesta col·laboració. Baixo la brossa, destriada, encertant el contenidor adient de la reciclada. A l’estafeta de correus, anar pagant, un empleat lacònic, seriós, eficient; a la farmàcia (els comprimits contra els triglicèrids), i al supermercat per comprar una garrafa d’aigua (poca èpica de destil·lats assassins). Gent que es cola a les cues, que potser deuen tenir un punt cec a la vista.

Grisor blanquinosa al cel, un punt d’humitat. Vençuda la temptació d’afegir-me als esmorzars de forquilla dels establiments més populars i solvents del barri, pel que fa a matineres rotunditats antidietètiques. Endrapant –i sucant mitja barra en la salsa- unes tripes fetes a consciència, el calidoscopi del món guanya qualitats i solideses lògiques. Però faig bondat i allunyo la temptació, desoint el vell Òscar, que recomanava caure-hi de quatre grapes per poder superar-la de veres.

En retornar a l’escriptori apareix J.J. Cale a la gramola. El “bluesman” que vivia retirat en una granja, apartat dels focus mossegants, regalant-li alguns dels temes que engiponava, a la caldera de coure de la vida lenta, al seu amic Clapton. Eludeixo les ràdio cremants, amb pornografies vàries per la criatura assassinada a Andalusia, i amb les variades politiqueries tòxiques.

Posat amb una carpeta, que avança més o menys. Esperant noticies del segell editorial nou, amb el que he de treballar en el proper llibre –de contes. Conec la casa, Viena edicions, com a parroquià d’algun títol, i sembla que treballen molt fi –ja vorem com funcionen en les dinàmiques internes. Em fa gràcia que l’atzar haja posat per davant el llibre de contes. Segons els terminis que es plantegen retardarem l’aparició de la continuació de “L’incert alberg”. Anem tirant. No es pot demanar molt més.

Podada al text per a la presentació de la novel·la de Tecla Martorell de divendres. Buscant un llibre d’Estellés, que sé que no para molt lluny, per triar un poema o dos per a l’acte del dia 21 a la biblioteca Arbó. Estellés és immens, no s’acabava mai. Dominava absolutament diversos registres, el seu orguenet tenia diversos pedals possibles, que a vegades mesclaven coloracions a plaer, amb resultats potents.

Sopa de verdures i pollastre –casolana- per dinar. Solet entelat a migdia –plou i fa sol, uns instants amb escenografia de faula. Becaina complida, que realinea una mica la limitada constel·lació de l’ossam. Rematat del tot el paperet per a la presentació de divendres. Treballades unes pàgines més d’una carpeta oberta. Prou desconnectat de les urgències informatives i de les converses pels canals líquids. Herois de country  al gramòfon. Sortida a buscar el berenar. La vida ralentitzada, encapsulada potser en una el·lipsi. Llegint a la nit: relats d’Onetti i retrats de Pla (bon menú: destres fogoners).

 

Había aprendido del campo una cosa: que la mejor tierra no se ve porque la cubre la maleza.

Juan Bosch.

 

Potser a Pessoa li va faltar, per ser encara més fastuós i plural, un heterònim femení (potser sortirà un any o altre del seu bagul, qui sap).

 

Entre altres coses, l’escriptura diarista és – i potser ens oblidem de recordar-ho prou-, nogensmenys que la llibertat, l’espolsada de les cotilles dels gèneres, l’escriptura en samarreta, que deia Fuster, o en pijama. Forçosament fragmentària és l’aposta, però això no treu una molt probable coherència orgànica, de veu, de traçada personal de qui ens obre poc o molt les seues estances més personals. Hem sigut, som i serem fragmentaris, com la mateixa vida ho és.

 

Dimecres, 14 de març.

Despert a les set. Dormida seguida, bona, sense recremats aiguaforts onírics (o no els recordo). El llit, un moble que ofereix la possibilitat de posar anys a la carcanada, o d’assajar, amb posat d’innocència, l’ingrés a l’eternitat. Tret dels d’hospital, la majoria de llits són amables, a poc que el matalàs no mineralitze massa.

Peces de Cristóbal de Morales, primer, i de la cantant de jazz britànica Norma Winstone, recomanada per l’amic Conrad Setó, per companyia, mentre em poso en els branquillons de la carpeta de proses.

El tribunal de drets d’Estrasburg li pica el crostó, una altra vegada, a l’estat en favor de la llibertat d’expressió i els drets fonamentals. Però al congrés de Madrid no els afecta i pensen seguir a la seua, amb el codi penal al servei de la coacció sobre les opinions que al règim del 78 no li agraden.

La mort de Stephen Hawking, el científic més cabdal, tocant d’Einstein, en l’escrutada còsmica i l’origen de la vida, segons els experts. La ironia que emprava l’astrofísic, que superà les limitacions de la seua malaltia per comunicar els seus coneixements, ens dóna el contrast de la seriositat del seu caràcter. Les seues  advertències sobre les eines sinistres que s’han fabricat, que poden liquidar el medi i la humanitat sencera amb molta facilitat. Vaig llegir com vaig saber el seu assaig sobre l’antimatèria –prou atansat pedagògicament als neòfits. Perdre un caparró d’aqueixes dimensions sempre és un estrip lamentable. L’esclerosis lateral amiotròfica  és una malaltia terrible, i rosegant un esperit com el del científic britànic, encara ens ho sembla més.  No li donaren el Nobel de física, diuen, perquè les seues teories fan, ara per ara, de mal comprovar. Alguns mitjans no li perdonen les seues crítiques al capitalisme salvatge i el seu ateisme ni en el dia de les lloances.

Seques amb botifarra per dinar. Cel tapat, llum hipotensa. Més feina sobre textos. L’ajuntament de Benissa ha fet públic els guanyadors dels seus premis literaris. El de narrativa és per al que serà un meu nou recull de contes, “Circ de puces”, que editarà Viena edicions. Una propineta, una empenteta més. En el jurat resulta que hi havia autors admirats com el novel·lista i professor Tomàs Llopis. Segons com planifique la sortida del llibre Viena, haurem de retardar o no el projectat amb l’editorial Afers; una cosa darrera l’altra. “Circ de puces” serà el llibre número vint-i-vuit del catàleg particular, si ho he comptat bé. Fa trenta-un anys que va aparèixer el primer. I, a més del paper enquadernat, centenars d’articles i una traducció de Jules Renard. Mitja vida pegant-li a la ploma, una barbaritat, segons es mire, quasi res porta el diari! Suposo que hi ha dèries pitjors, a la vida. Cascú l’enfila per allà on pot.  Tot ha estat fet a contravent, sense paraigües, capelleta o lobby propici. Contraindicacions? El cul quadrat i un mal d’esquena que va en augment. Si el cos i el cap aguanten, sense destarotar-se del tot, potser en faré uns quants més.

Entrepà de truita d’espinacs per sopar. Mirat el futbol dels campions europeus. Un Barça tocat per l’encert davant un Chelsea rocós i perillós. Una altra actuació enlluernant de Leo Messi, inventant-se jugades tan sublims com eficients. L’equip juga al compàs que el de Rosario marca.

Llegint fins al son. Acabo l’Onetti contista, rellegeixo el Pla retratista. Mirat una estona l’espai de Xavier Grasset. L’antropòleg Manuel Delgado, de la vella guàrdia antifranquista, apunta claus que pocs diuen, com ara la de que fins els partidaris institucionalitzats –gent d’ordre, al capdavall- del referèndum de l’u d’octubre, van tenir temor de la força dels més de dos milions de ciutadans que sortiren al carrer a defensar el seu dret de vot, i potser posaren el fre en els dies posteriors.

 

El perill és que el nostre poder per a danyar o destruir el medi ambient, o la resta de persones, augmenta a molta més velocitat que la nostra saviesa en l’ús d’aquest poder.

Stephen Hawking.

Hi ha personal que coincideix, sense majors indigestions, en les mogudes “pro vida” i en les filades que demanen que s’instaure la pena de mort.

 

A la prosa convé que li posem un gat, elegantment indiferent, posant-li ànima al mobiliari.

 

Depredació o compassió, heus ací el cantellut debat generalista. Qui va guanyant? Marrameu!

 

Divideix i venceràs és la consigna obligatòria d’un enemic intel·ligent. Amb nosaltres se la pot estalviar; és pel nostre compte que prenem la iniciativa. De vegades sembla que interessa més el sacrifici, àdhuc fer màrtirs, que no pas el triomf.

Manuel de Pedrolo (Diari, 1986).

 

En la nostra dieta mediterrània assumir responsabilitats escasseja. La culpa quasi sempre és dels altres.

 

L’astènia, l’emissària verificada de la promesa primaveral.

 

Les tiranies, com les democràcies adinerades, saben que per a regnar cal separar el treball i la cultura. Pel que fa al treball, l’opressió econòmica és ben bé suficient… respecte a la segona, la corrupció i l’escarni acompleixen la seua funció. La societat mercantil cobreix d’or i privilegi els bufons decorats amb el nom d’artistes i els empenyen a tota mena de concessions…

Albert Camus.

 

Dijous, 15 de març.

El despertador a les set. La despertada real potser arriba una mica més tard. Mendelsson al gramòfon, vernissos de la nostàlgia. M’arriben felicitacions de gent que s’ha assabentat del premi de Benissa. L’enrenou de les xarxes socials. Bona gent, de talent i criteri, la majoria (la tribu dels solitaris). Margarida Aritzeta em diu que Viena edicions treballa bé. Si ella ho diu, caldrà confiar. Ja ho aniré trobant.

Cafè, cigarrets, més música acompanyant: Norma Winstone, una veu perfecta per a un dia gris en el quadern de la resistència. Les impagables veus blanques que han begut de la negritud queixosa.

Reemprenc el fil de la carpeta que treballo –prosa. Vida reclosa i positiva. Ofici poc fotogènic. Vivesa dels pardals als patis del veïnat. Qualsevol dia notarem la primera oreneta, emergida d’una vella pàgina escolar il·lustrada amb el rostre de Bécquer. Els cicles de la roda.

Bagatel·les i gestions des de la immobilitat. Em demanen la firma en un manifest intitulat “No ens callaran”, contra la llei mordassa i les pèrdues de drets d’expressió, manifestació, i els elementals d’humanitat. Els manifestos deuen servir de poc. A més, alguns dels grans referents glamurosos de la intel·lectualitat i l’artistalla espanyola romanen ben quiets i calladets, i la majoria dels qui protestem vivim despentinats, i en les remotes perifèries d’on es cou el caldo poderós.

Escorcolls de la guàrdia civil a la seu d’Òmnium Cultural i al Palau de la Generalitat, la detenció d’un tècnic. Busquen, per ordre judicial, com es finançà la convocatòria de l’u d’octubre. Ja han fet altres escorcolls similars. Fa l’efecte que es busca sobretot la imatge de números del cos militar entrant al Parlament, que se sàpiga qui mana a la colònia.  També fa la sensació de que quan altres sorolls –pensionistes indignats, murcians al carrer, evidències dels casos de corrupció organitzada, i altres focus- guanyen decibels en la plana de l’actualitat, es reactiva un episodi o altre de la causa general contra el sobiranisme. Feia molts anys que no es respirava un clima semblant.

Treballant en la carpeta oberta havent dinat. Avanço prou. Una volta pel barri per estirar les cames. L’ungüent tènue de la claror declinant, un airet tonificant. Em miro amb complicitat callada els qui passegen els seus gossos. El que jo passejo ara és fantasmal, però no menys cert. En tornar a l’escriptori, llegint articles i mirant pàgines de fotògrafs i pintors. Hi ha molta gasòfia estúpida en els carrusels de l’art contemporani.

Dues sardines de casco, amb guarniment de pimentons i alls, regalades pel bar del barri, per sopar. Una salabror de claridols abissals. El record dels parents que a vegades les esmorzaven amb  deler.

M’acabo els contes complets d’Onetti, magnífics. Emprava eficients recursos poètics en la prosa narrativa. El seu estimulant pessimisme, tendre i amarg alhora, sobre la condició humana. El pitjor del volum, el pròleg pretensiós i fava d’un novel·lista espanyol, que encertadament he convertit en epíleg prescindible.

Mirat l’espai de tertúlia política de Grasset –res de nou. La pietat del son arriba d’hora.

 

(Peus de porc)

Compra peus de porc a la carnisseria del barri. Als escriptors i als porcs se’ls aprecia més després de morts, va escriure algú o altre, no recorda exactament qui, tot i que sona a l’amè escepticisme francòfon. El fantasma de l’Alzheimer sobrevola la seua hipocondria.

La carnissera veterana, amb blanc davantal impol·lut, amb capell a joc, de cirurgiana expeditiva, el tracta de vós. A l’estanc compra un número de loteria i un “toscano”. “Quan vols en saps de ser elegant”, li va dir una nòvia fa uns anys. No sap perquè li ha vingut al cap la frase. Saber fumar-se un “toscano” amb parsimònia el fa elegant?

Una faena, que l’ha ocupat durant un parell d’anys, li ha donat un inesperat bon resultat, però, permanentment insatisfet, ja pensa en la següent estació on voldria arribar.

En ser a refugi es serveix un ditet de vermut blanc, rega les floreres del pati, que han resistit els pics de l’hivern més cru: “cal seguir resistint, la resurrecció és a prop!”

Repassa la premsa digital, ¿torna la guerra freda? Recorda un relat de Ciceró, el d’una dona que volia ben casar la neboda i acudí a una capella oracular per tal de rebre el presagi sobre l’afer. L’oracle s’ho prenia amb calma, i a la capella només hi havia un seient, on havia instal·lat el seu darrere la tieta, però va adonar-se’n que la neboda semblava cansada i li oferí el seient, que acceptà : “et cedeixo el meu lloc”, i es veu que aquell era el presagi de l’oracle, perquè uns dies després la tieta moria i la neboda, uns mesos després, s’arreglà amb el vidu. No sap per què ha recordat la contalla ciceroniana. Potser no està tan fotut de la memòria, potser l’Alzheimer que tem pot esperar. Quants anys feia que havia llegit la faula?

Carrega la pipa, es deixa caure al seu butacot revellit, obre el llibre i, a les poques pàgines, s’endormisca dolçament.

 

Divendres, 16 de març.

Les set i dotze. I ara què? Inèrcia o epifania? Cafè!

La pianola d’ivori nicotínic de Liszt saluda (“bon dia, senyora”).

Teclejant. La vida ballant descompassada davant la rotunditat muda de tanta cultura de la mort.

Passo de la ràdio. Van fotre a Grècia i ens estan fotent a nosaltres. Insurreccions, les justetes, i ben controlades. La desinformació fa el seu paper per als qui premen el mànec de la paella. Florentino, associat amb capital italià, somriu amb una mitja ganyota, en les fotos del proper gran negoci. La punta de l’iceberg del fons que realment fa i desfà.

Protocols salvatges contra protestes ciutadanes (Múrcia, Lavapiés…) Tot molt proporcionat. ¿Proporcionat a la por que els hi fan el segments de ciutadania no anestesiada?

Xerriquen els pardals, potser s’expliquen faules morals per protegir-se dels depredadors. Es qualla un solet invertebrat a quarts d’onze. Una displicent concessió de l’entropia de l’univers?

Albergínia farcida i llom amb xampinyons per dinar, menú encomanat en una casa de menjar per emportar. Migdiada amb opció a filet de bavejada premonitòria de l’entrada primaveral.

Pensant amb Emma Bovary, sota un cel esbojarrat, amb clarianes i un gotim, me’n vaig a presentar una novel·la a les sis. A Amposta, entre les set i les deu de la nit d’un divendres qualsevol o fas número a un acte cultural o hi participes. El teixit associatiu de la vila fluvial és dens i activíssim.

Arribant a la zona del castell –balcó lateral sobre l’Ebre- em trobo la novel·lista i els seu marit, que passegen. Prenem un cafè a la cafeteria de La Filharmònica. Primera conversa; agradables. Ja a la biblioteca, la presentació va com ha d’anar. Una vintena d’ànimes lletraferides paren l’orella. L’autora és xerraire i animosa. Hi ha col·loqui vívid. Em quedo amb un pam de nas amb alguns detalls decebedors: la gent no sap res de res, dedicant-se a faenes on se suposa que haurien de saber molt de molt. Ja ho tinc tastat i comprovat de fa anys, desgraciadament, però la reblada del clau em deprimeix.

A un quart de nou tot està dat i beneït. Prenc comiat i retorno a refugi, ara un peu, després l’altre. Una mica d’embotit i pa amb tomata per sopar. Llegint fins al son i mirat l’espai de Xavier Grasset. Agustí Pons, en entrevista, vindicant l’obra i la figura de Maria Aurèlia Capmany.  A la intel·lectual compromesa –el catalanisme d’esquerra- el personatge públic, tan anticonvencional, un xic teatral, li eclipsà els llibres –narradora, dramaturga i assagista.

 

(Conformada)

Podent tenir de franc, amb autenticitat suïcida, un tros d’ànima, es conformà en robar-li els quatre bitllets bruts de la cartera amb els que pretenia arribar a final de mes.

 

Proven de subornar-te amb des dels seus instints i desitjos fatxendes i cursis. T’ajuden, d’alguna manera, a refermar-te, és un fet.

 

No hi ha amenaça innocent.

 

Com esgota l’orgull…sobretot el dels altres.

 

L ‘ ànima lliure és rara, però quan la veus, la reconeixes, sobretot perquè sents benestar quan estàs a prop.

Charles Bukowski.

 

(Pronòstics)

Desacostumat, els pronòstics favorables el posaven més nerviós que els habituals, i fins arribava a bloquejar-se.

 

L’actualitat massa habitual: un calb que no vol que el de la tofa poblada tinga una pinta.

 

(Recanvi)

Tocava de puta pena, però el seu cosí baixista li deia que era molt bon paio: “doncs, porta’m un malparit que toque bé la trompeta!” Van trobar un malparit que tocava molt bé, fou l’element que acabà de podrir el mal ambient de l’orquestra.

 

Dissabte, 17 de març.

Alçat més tardet. Cura de son. Solet aigualit als finestrons. Orlando di Lasso (Lassus), 1532-1594, al gramòfon primer. Les veus que somnien obviant brutors llobateres. Cafè amb llet de reviscolada. Em poso al joc de carpetes. Coses noves, coses que esperen potser la repentinada. Sessió entretinguda, a l’el·lipsi que em preserva de detalls prou irritants i gangrenes de fons. Ennuvolada i esbossos de pluja al firmament. Migdia tristoi, irritat. Situacions mal assentades que burxen. Sense esma per fer res al vespre. Llegint fins al son. Mirat un espai polític a la televisió. Dissabte estúpid i enervant. A pesar de tot, confiança en les meues capacitats i esperances. Els curiosos contrastos. En conjunt, un dia per oblidar.

 

L’espectacle organitza amb mestratge la ignorància sobre el que està passant, i tot seguit l’oblit també de tot allò que, malgrat tot, potser s’hagi arribat a saber.

Guy Debord (“Comentaris sobre la societat de l’espectacle”).

 

(Xamba i voluntat)

Seràs polpa sucosa en el jardí hivernal, o salm inacabat, o termini d’un absolut irresolt.

Tiquets de compra i portes giratòries. Fumalls de passió inútil, que no llogues ni despatxes. Ecos d’un somni que potser un faune còsmic somnia.

Seràs el malentès insidiós, xiuxiuejat en la porteria dels primaris.

D’espart és el pedestal de la lucidesa. Arenosa, inaferrable, la resposta del dia.

L’artesania del sobreviure. El sedàs fatigat i el quotidià engany. Les dignitats suspeses i les gracioses bagatel•les inesperades. Sobreposar-se és tot, res, mai, demà, memòria perduda, niu cofat, xamba i voluntat.

 

Quan es considera que el producte del treball i de la intel•ligència de trenta o quaranta segles ha servit per entregar tres-cents milions d’homes repartits pel planeta a una trentena de dèspotes, en la seua majoria ignorants i imbècils, cadascun d’ells governat per tres o quatre pervertits, a vegades estúpids, què pensar de la humanitat, i què esperar d’ella en l’avenir?

Nicolas Chamfort.

 

Diumenge, 18 de març.

Baixada de temperatura. L’hivern s’arrapa a les balustrades de l’aire. Dormida dolenta, entretallada, encaboriada. Ballada amb fantasmes vells i nous. ¿Per què els fantasmes no respecten el pacte de no ingerència? Agafat al pal major de la racionalitat, aguanto els embats espectrals.

M’entretinc amb les llepolies enxarxades. Els savis i els estults van barrejats en els atzarosos aparadors. El gra i la palla llisquen pels mateixos tobogans.

Sentit anit a una agent literària entrevistada a BTV: “escriu massa bé i no li trobem editor”. N’hi ha per llençar la gorra al foc.

Escrites coses noves, arreglada una de les quartilles de la nevera. Conversa divertida amb Andreu Sevilla. Comentarisme literari desenfadat. Brometes a tall de certes ínfules ridícules que circulen per les praderies llençades a perdre de la lletra autòctona.

La toaleta dels barbuts. Compromís de firaire musical a La Sénia, plaça agradable.

Amb tota la que està caient i finalment els intel·lectuals “de la ceja” han emergit d’entre els cotons silenciosos per llegir el manifest d’una de les manifestacions dels pensionistes, indignats per la descomunal befa de l’augment d’un 0,25% en les pagues. Desconec si van citar, en la soflama, l’article 50 de la sagrada Constitució, que diu, literalment: “els poders públics garantiran, mitjançant pensions adequades i convenientment actualitzades, la suficiència econòmica als ciutadans durant la tercera edat”. Però, ja tenim comprovat que en la lectura constitucional hi ha articulats que no computen i altres que s’interpreten a la carta.

Lluç fregit, patata al forn i galeres per dinar magníficament. La temporada en que carxofes i galeres s’acompanyen en la mica de paisatge posat al plat, és la joia garantida d’aquestes aigües vitals que ens han tocat en sort. Sesta cronometrada. Cap a La Sénia. Safrà desllegit d’un sol dèbil. Nuvolada als crestalls del Port. Vist un gat blanc de cacera pels vorals de l’asfalt gastat, i una garseta, també de plomall blanc, inspeccionant la copa d’una olivera. Sense notícies de la primera oreneta afuada. Al centre social senienc, els entraren a robar la setmana passada. La majoria de portes, exteriors i interiors, amb els panys rebentats. Robaren ordinadors i la recaptació del ball de diumenge passat. Qui ho va fer sembla que tenia ben estudiats els moviments i horaris d’activitats de l’edifici. La sensació d’intimitat grapejada de tot robatori. El cop estava perfectament organitzat i amb els objectius ben localitzats.

El muntatge i la prova de so. La sala, eixuta de rebots, és de les millors que ens trobem al circuit. Comencem a tocar a les cinc. A gust, bé de veu i amb bons detalls al servei del conjunt amb la guitarra. La parella de iaios de Mas de Barberans ens dóna uns pastissets al descans. Han vingut amb més colla amiga, de Godall. Encantadors gestos de la bona gent.

A les nou hem acabat. Bona actuació, remenant segments del repertori per anar variant el programa. A les deu som al cau, després de comprar pa en un establiment d’horaris eixamplats i porta oberta en festius. Una mica de formatge i paté per sopar. Al llit, sense esma de llegir res. Lumbars carregades. Guardada al bagul la disfressa del personatge firaire de músiques de ball i ambient, que es podria dir, posem per cas, Plini Regalado. No la necessitaré fins el cap de setmana vinent. Altres titelles entren al quadre escènic en els dies feiners.

 

Els ha caigut tanta lletra, de la bona, de la mitjana, de la pèssima; i música, de la bona, de la mitjana i la de l’orguenet més elemental, a les fulles mortes, que qualsevol gosa afirmar que no tenen ànima.

 

(L’atac)

De la banda en moriren dos, i a ell li caigueren disset anys de presó. Tot i les cordials invitacions, en estances grises, amb interlocutors de guant aspre, no delatà els altres emprenedors que assaltaren catorze joieries sense ferir mai a ningú. Per bon comportament, manetes com era ajudava al manteniment del centre,  obtingué una rebaixa de tres anys i cinc mesos. Al quatre carrers d’haver sortit, s’adonà que el món l’havia deixat molt enrere, i reflexionà que potser no se’n sortiria en poder agafar-li el ritme i els nous trucs al gran teatre nou. Començà a agafar-li un rara vertigen que l’obligà a recolzar-se en una paret. Però l’atac no arribà al punt màxim. Un vianant amb gavardina, ulleres de sol i gorra de llana, que no s’havia adonat que li seguia les petges, li engegà un tret al cap.

 

La possibilitat de vore, amb els sedassos que eliminen els elements que no ens plauen. Per exemple, el pal amb cables negres que espatlla la postal quieta, adormissada, o l’edifici lleig que oculta un tros del faldó blavenc del turó.

 

(Dos punts)

Quedà parada de com l’alumne brillant es deia i s’assemblava molt, com una gota d’aigua a una gota de ginebra, al fill impertinent , tòxic, d’un ex que va estar a punt de matar-la. Havia d’apel·lar cada vegada a la noblesa justa per no rebaixar-li dos punts en cadascun dels exàmens quasi perfectes d’expressió i agudesa que feia la criatura pigada i pel-roja.

 

Dilluns, 19 de març.

Sant Josep. Onetti té un conte on Sant Josep coneix Sant Francesc, que li ensenya a entendre els llenguatges dels animals, coneixement que al principi pensa que no li serveix de res, fins que un colom li fa saber l’exigent voluntat divina.

Dormida compacta, fonda. Alçat a les set, amb molta dificultat. Esquena carregada. “Lavorare, stanca”. Persisteix la grisor a l’ull de bou del nostre raconet de món. Baixada de temperatura, l’hivern no s’ha acabat.

Els tràfecs habituals. Escrivint, reescrivint, llegint, fumant, tasses de cafè, gripaus de les postveritats, carnestoltes sinistres de l’escena internacional…

El president de la Societat Civil Catalana, en la soflama arengant d’ahir a Barcelona, deia que ja n’hi ha prou de polítics mentiders (es referia, no cal dir-ho, només als independentistes), per, acte seguit, assegurar que en una manifestació anterior de la cosa, n’eren “un millón” de concorrents, quan no n’hi havia ni 30.000, segons barems de la guàrdia urbana. En fi, tot el ordre.

La coentor, la procacitat, el foc sarcàstic… per moltes manipulacions que hi haja –i moltes n’hi ha i n’hem vist- no són trets del gust dels poders, per molt que dissimulen. Però, la més important aportació a una falla és “l’estoreta velleta” del tio Pep. Els trastos vells de les classes populars per a l’espurneig de la festa del carrer o el barri.

Felicitacions pel sant via enxarxades socials. La gent fa cas dels sants del calendari al gust. L’eclecticisme per exercir la cortesia. També, en telefonades, de la família, que sí que aposta per les proteccions del santoral. És la gran excepció –cabdal- en esperits habitualment donats al raciocini més transparent i pràctic. El buit de la felicitació per al pare, és clar. Al mosaic dels dies blaus de la infància ja li falten moltes rajoletes. En un bluf passa tot. Camins d’aigua evaporada en un tres i no-res.

Bon article de Jordi Llovet sobre la visita de Paul Valéry a Barcelona i Montserrat, al maig de 1924, en temps de la Mancomunitat, convidat per dues faccions distintes –i enfrontades- del catalanisme (la Lliga i Esquerra Republicana). El poeta i assagista notà el conflicte intern. En unes notes, l’autor de “La jove Parca” deixà escrit que “Barcelona és un port que pensa”. La visita a Montserrat fou petició seua. Un monestir benedictí enlairat a més de set-cents metres d’altura, entre penyals de mineralitat lunar, li resultava, pel que es veu, d’un gran interès. Les dues xerrades que oferí –les dues a l’Ateneu- les va fer en francès, sense necessitar cap traductor, perquè a la Barcelona de primeries de segle XX tot l’estament il·lustrat entenia perfectament –i el llegia- el francès.

D’afavorir la immigració clandestina i d’associació criminal acusa la fiscalia italiana a l’ONG Proactiva Open Arms, per ajudar al mar els qui surten desesperats dels inferns de Líbia. De la pols d’aquestes polítiques sense ànima amb el refugiats un dia o altre n’arribaran els fangars dels laments. Però, els cors d’acer que les decideixen –i fins en fan negoci- sempre van blindats ben lluny dels incendis que provoquen.

Mitja patata al forn, dues carxofes torrades i un tall de vedella

per dinar. Sesta complida. La grisor, algun gotim, a fora, i l’esquena carregada ajuden al tràmit de la becaina densa. Treballo més quartilles de la reserva de materials. Sortida sumària per comprar berenar. Molt tapat de la banda d’Alcanar i Vinaròs. Previsió de nevades i pluges. Alleujada de la sequera. Plego les encaboriades textuals. Trio un poema de “Ditades al vidre” i un d’Estellés per a un acte de dimecres, per la cosa del dia internacional de la poesia, a la biblioteca comarcal. Dir en veu alta Estellés i que no aparega l’eco de la dicció de l’Ovidi Montllor és impossible. Cops de vent udolants i aigua al ribell en la gola de llop. Carés com per anar a passejar a la vora del riu. Mirada, a l’espai de Xavier Graset, una entrevista amb el poeta, dietarista i traductor Feliu Formosa, un dels bastions sòlids i seriosos del nostre ecosistema. A vuitanta-tres anys complits, manté la plena lucidesa i la capacitat de treball. Sense grans trompeteries ha fet –i encara- una feinada positiva, plena d’encerts i coherències. Un gegant en un país tan poblat de pigmeus mentals.

 

(El monarca líric)

Es mirava el seu ramat d’elefants, que havia fet instal·lar als jardins del palau, només obrir l’ull, el monarca amb alta temperatura imaginativa, que vivia envoltat de conspiracions precisament pels seus impulsos lírics, que eren interpretats com signes de demència a la cort i en la majoria de sectors del regne.

Feia poc, en aquella ullada al ramat, que el tastador del menjar havia caigut fulminat, entre convulsions i bromalls moradencs als llavis.

El monarca també li comentava les seues preocupacions al seu cavall blanc, animal de bon consell, sobretot quan li canviaven la palla a la casa de convidats on l’havien instal·lat per ordre ferma del monarca.

“Amb menys lírica ja ens arreglaríem”, li va remugar el cavall blanc. Li va fer cas i dictaminà unes quantes execucions sobre els agents que creia que havien intentat emmetzinar-lo. Va guanyar-se la temor de tots amb unes quantes mesures dures més. “Si vull, també en sé de ser èpic”, va exclamar en el discurs inaugural dels jocs de cavalleria de la primavera. Tot i així, només durà dos anys més al tron, per una malaltia curta i cruel. “A vegades la naturalesa sap fer elegantment el que els homes no saben resoldre”, va dit el seu nebot, únic successor directe del monarca d’alta temperatura imaginativa.

 

En l’art del relat no hi ha res innocent.

Éric Vuillard.

 

Els biògrafs no coneixen la vida sexual de la seua pròpia esposa, però creuen conèixer la de Stendhal o la de Faulkner.

Milan Kundera.

 

Campanya pels drets lingüístics