Home > El Maestrat > #Plàncton. El Bloc d’@IgualJosep

#Plàncton. El Bloc d’@IgualJosep

espiguesdeblat2018igualDimarts, 20 de març.

Els drings atmosfèrics –marcians a l’orgue dels anells de Saturn- a les set. Udola el mestral. Calfreds violacis a l’espinada del món. Cafè de resurrecció. On ens havíem quedat? El que gosem mirar, ¿realment passa?

Passo de llarg de les electricitats de la ràdio histèrica de l’actualitat. Qui millor comenta l’actualitat és Shakespeare, que sabia els components del brou de la condició humana.

Em poso a escriure el que no em demana ningú. Apareix l’humorisme, que ajuda a relativitzar els disbarats que ens rodegen.

Repassada la dicció en veu alta del poema de “Ditades al vidre” i del d’Estellés, “Germans”, de “Sonata d’Isabel”, el desè volum de l’obra completa del de Burjassot, que també sabia molt bé de què anava el joc de la vida, de les vides.

Segona tassa de cafè a dos quarts de nou –d’algun mal hem de morir. A Balzac el liquidaren les ingents quantitats de cafè que bevia –i potser les angoixes dels deutes i les precarietats.

L’horòscop d’un diari digital em recomana no invertir avui en borsa. Les sintaxis dels estels ens ajuden cosa de no dir.

Tramesa aquesta col·laboració, que potser no té sentit i potser no li cal tenir-ne. Hi ha qui en gaudeix, això és prou.

Rob Riemen, pensador holandès, diu que l’augment de l’estupidesa és aterridor. I sí, és aterridor perquè un idiota o altre premerà el botó que no toca i anirem a parir panteres blanques tots, però abans ens amargaran l’existència les ordes estúpides que empastifen l’aire convivencial. Riemen és quatre anys més jove que un, cosa quasi intolerable: el filòsofs respectables són morts de fa molt, com tothom sap (tancament categorial).

Pensant en la ponència per al Maestrat Literari de l’estiu. És complicat trobar-hi l’enfoc, perquè en la majoria d’històries literàries dels vuitanta i noranta a la comarca vaig estar implicat en un grau o altre. Potser una recreació memorialística seria el més adient. Un vers d’Espriu em podria fer de títol. Si tens el títol, a vegades el text comença a organitzar-se una mica. ¿Gosaré ser prou crític amb les errades que vam cometre, per pur candor juvenil, o paga la pena emprar el to amable, per a que ningú es moleste massa? Dilema emprenyant. Vam haver d’inventar-nos uns referents, una tradició, on a penes n’hi havia, això és un fet incontrovertible. Ja vorem per on l’enfilo. Un encàrrec de quinze pàgines, que es veu que editarà una nova revista, i que després caldrà defensar-lo tot llegint-ho en veu alta, a Sant Mateu. Sempre estic a temps de pegar l’espantada, si no me’n surto (un comodí alleujant); ser de la condició dels marginals prescindibles obre moltes possibilitats.

Migdia d’habitud. Un arròs a la manera xinesa i escalopa de tito per dinar. Les notícies. L’arbitrarietat polititzada de la cúpula judicial espanyola no té aturador. Sesta tranquil·la. Vent gelat a l’exterior del campament base. Mirats materials diversos. Avanço una mica. Després, llegint i mirant pàgines de col·legues i pintors en espigolada capriciosa.

 

– On puc trobar els teus llibres?

– Prova a les farmàcies o les adrogueries…

– Si en tens de poca substància!

Les alegries de proximitat.

 

La música nos mueve a lamentar desventuras que no nos ocurrieron y culpas que no cometimos.

J.L.Borges.

 

Dimecres, 21 de març .

L’equinocci de primavera, tot i que no ho sembla. Exànimes blavors enravenants. Flautins d’alfabets perduts. Melangies expatriades. Entre els plànols inconsútils un asmàtic harmònium enfila laments horitzontals.

Provem amb la seguida. Alçat a dos quarts de vuit. Somniat amb paisatges d’Horta de Sant Joan, amb una guineu que es deixava acaronar i amb un company de fatigues lletrades que em deia alguna cosa que no entenia. Tot en la mateixa insòlita seqüència, aiguabarreig de calaixera onírica. No sé què pot significar que el paisatge d’Orta d’Ebre (com es deia en temps de Picasso) surta tant en els somnis.

Apareixen peces de “Música urbana” i “Barcelona traction” al gramòfon d’aigües eclèctiques. Bones companyies mentre puja el cafè, caragolo una cigarreta i obro la carpeta on posar-me a escriure i reescriure. Músiques que no tingueren tota la sort i atenció que mereixien. Va com va en el país de les substitucions estranyes i els despropòsits manicomials.

Per la cosa del dia internacional de la poesia, penjo un poema de Feliu Formosa i un altre d’Antonio Gamoneda en una de les  pàgines enxarxades personals. Una possible declaració de principis estètics. Quan alguna cosa necessita dia internacional, malament rai! Sense passar per cap llibreria, tots els dies es pot llegir una quantitat ingent de poesia, de vius i d’absents, per moltíssims aparadors líquids.

Hi ha qui deu tenir tots els seus llibres ben arrengleradets en un prestatge a l’abast. Esperits admirables, no hi ha dubte, deuen trobar el que busquen quan ho busquen, no com altres. Pensant en triar poemes per al sarauet d’avui no he trobat un parell de llibres de versos de fa uns anys, on potser n’hi hauria algun d’adient (no tots es presten a ser entesos a la primera en una lectura en veu alta). Fa uns dies, intentant trobar un relat amb elements fantàstics que sé que és en algun recull de fa anys, el mateix resultat. M’adono també que em falten títols del catàleg personal, que no sé com he extraviat (o potser me’ls han pres o he regalat alegrement). Sóc un arrilat sense cura, pel que es veu. Si com escrivia un vell nigromant realment tenim el que sabem perdre, sóc ric en possessions metafísiques. La situació m’aboca, de tard en tard, al grotesc espectacle d’haver de comprar llibres propis, quan en trobo un o altre en alguna llibreria –o en botiga digital.

La pràctica extinció del rinoceront blanc. La fonda agullonada de les darreres hores en els teletips barrejats. Anem de cara a barraca, posant-nos tot sols la soga al coll.

S’han editat els contes complets de Víctor Català, pseudònim de Caterina Albert, filla de l’Escala, una escriptora ben maltractada per uns i altres. Quan una dona tenia talent el patriarcat fatxenda li prenia la feminitat completa, la masculinitzava. La narradora, per aconseguir potser un tracte de valoracions just, va engegar el pseudònim masculí. El cas és que la seua “Solitud”, i els contes que hem pogut tastar, ens ensenyen una autora excel·lent, filla del seu temps, abeurada a les potències d’ànima russa i francesa de la narrativa de finals del segle XIX i primeries del XX, encarant temàtiques arriscades amb pols de gran caràcter. No donem l’abast a rescatar de les gerres d’oblits pesos pesants de tota mena. Albert passà els seus darrers anys de vida enllitada, rebent les visites com una reina infusa, des del seu encoixinat cadafal. En sabia un niu de moltes coses i parlava sempre amb criteri i veu pròpia. Un dels visitants admiradors era un jove Josep Pla. Hi ha comarques que han donat una quantitat de referents de qualitat que enlluerna.

“Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”, diu un celebrat aforisme del Diderot de Sueca. Ara, hi ha virtuosos, entre els “nosaltres”, que quan fan polítiques també són una pedrada o altra contra la pròpia teulada.

Sortida al pati a respirar. Un sol amb capoll de gebre. Ensafranada aquosa al cresol. A dins sona un concert de Nena, la cantant alemanya de pop –amb ressons i actitud de punkie refinada. Cançons en alemany i en anglès. Quan aparegué en l’escena no li vam fer massa cas, teníem el cap i l’ànima en altres actualitats i recuperacions sonores. Però per a tot arriba un dia, i per un referència de Monzó en una entrevista retrobo el catàleg més reeixit de la proposta.

Bullit de verdura i croquetes de recuit per dinar. El món de demà fa feredat, segons l’angle des d’on te’l mires. Impostors contumaços celebrats com a autenticitats terrejants, en la secció cultural dels noticiaris. “El món feliç” de Huxley és a tocar. Sesta sense putxinel·lis gòtics. El mestral va en augment. Desgana immensa d’anar a fer la lectura de versos. Uns canyarets que serveixen de poc.

A un quart de set emprenc la passejada, travessant mitja Amposta. Algun revés del vent. Aprofito per tornar els contes complets d’Onetti a la biblioteca (gran servei el del préstec interbibliotecari). Desfaig les quatre passes finals i prenc un cafè a l’establiment de La Fila. Una entaulada de mares esperen que els xiquets acaben les classes de solfeig o instrument. A la biblioteca. El frec social amb alguns dels participants de l’acte. En una baixada a fer unes pipades, passejant la mirada pel llom, arrissat pel repèl del vent, pel riu i les ribes. Comença l’afer a dos quarts de vuit. Sala plena –el curiós vernís social; poca gent jove. La il·luminació tènue, amb la sala d’adults de la biblioteca a les fosques, és posada a contrallum de l’escenari: uns farts per poder llegir el poemes. Predomini del dilentantisme més cofoi dels actuants, amb alguns versets de producció pròpia dels que generen fins la vergonya aliena. Et preguntes què diantre han llegit els elements que es proposen com a poetes i la resposta és dura: quasi res. Tot bastant previsible, desgraciadament. Tot val i tot és bo, segons el criteri dels principals aglutinadors, que, a sobre, es pensen que estan fent una gran labor difusora, quan el resultat més probable, davant qualsevol lector mitjanet, és que acabe fugint, cames ajudeu-me, per sempre més de la gasòfia que ofereixen tantes veus de la rodalia. Una mica abans de les deu s’ha acabat el xou i cap al cau hi falta gent. Nit de pessigada insidiosa, una lluneta en creixent –corbella pàl·lida- és el camafeu del negre setí de la celístia.

Mos de pa amb tomata i pernil, oblidant el número amb to de festival de final de curs on m’ha tocat navegar –prou discretament, em penso. Llegeixo una estona i em miro l’espai de Xavier Grasset al 3/24 hores.

 

El camí més llarg entre dos punts sol ser voler agafar dreceres ansioses.

 

(Germans)

La ferma

lleialtat de l’oblit

ens agermana.

Abans, però,

de la democratitzada

comunió neutral

potser brandem

el branquilló tremolós

de certa epifania artificial

(l’estoig amb deu discs de Bach,

la copa d’absenta gòtica

en la deshora de la rebel·lia…),

la incerta sostinguda

voluntat d’estil

en la trèmula foganya

dels heterodoxos.

 

(Venes)

“No sé si tallar-me les venes o deixar-me-les llargues”. I se les deixà llargues. Arribaven a tot arreu a qualsevol hora. Es bevien el whisky d’amics, coneguts i saludats. Els hi robaven les amants a gent perillosa, que entengué que la jugular no havia crescut compassada amb el mateix expansionisme venal, i que tenia els telèfons de cirurgians que treballaven fi.

 

Dijous, 22 de març.

Alçat a un quart de vuit. Actives ràfegues de vent sacsegen els vidres de les finestres. Dijous tremolós, moaré a la mirada. Ball d’esquelets neuròtics i àngels desconcertats per l’atzur indecís.

Cafè lluny de Guermantes. El llegonet a la mà, el diapasó a l’esperit, carpeta oberta: a tornar-hi, que no ha estat res. M’acullo a la casa del pare Bach per eludir la tralla política. Jugades d’escacs amb molts danys adjunts, que tardaran anys a guarir-se.

Oblidant la mica d’irritació per la pèrdua de temps, a benefici d’ànimes, del recitalet d’ahir. Falta molta revisió crítica en moltes de les activitats de la proximitat. Sense un mínim de rigor tot és un fangueig en favor de la cerimònia de la confusió. El cas és que només un pocs ens n’adonem de l’estrall, la majoria de grimpants dels akelarres dubtosos estan contents i pagats de contribuir-hi a la deformitat i la cursileria. De ranxos així potser ja n’hem suportat massa en aquesta vida. Potser caldrà estretir més el calibre del sedàs.

Conversa sobre Pessoa amb Salvador Jàfer. Una delícia de gimnàstica recreativa. Jàfer és un dels grans de la poesia contemporània nostra (també amb assagística sobre el gènere lúcida, excel·lent). Fa anys i panys que li tinc admiració. Savi de tradicions variades, orientals i occidentals, incorporà la modernitat dels circuits alternatius de les urbs universals al nostre substrat poètic, amb una veu molt personal, amb freqüents tocs de nigromància inspirada. Ara fa molts anys que calla editorialment. Potser s’ha desencantat, no és d’estranyar, de tanta fotesa insubstancial que ofereix el panorama. Si algú mereix el car títol de poeta pels nostres paratges és ell. Intel·ligència i volada creativa, propietats molt difícils de trobar ben conjugades, li van reunides.

Gent que mai no ha aixecat un gat per la cua, que no passaria cap tall seriós en els penúltims negociats on no estan per conyes defectuoses, circulant amb aires de gran divo/diva (de radi curt, és clar). Hi ha gent que tria unes opcions ben curioses per amargar-se l’existència. Si volen una mica de vernís social, mira que n’hi ha d’activitats més laxes, fàcils i gratificants en les nostres societats, amb les què no cal encarar-se cada dia amb el filaberquí segur de la insatisfacció permanent.

Migdia d’habitud. Tortel·loni al “pesto” per dinar –excel·lents. Sesta breu. Mirats més materials. Sortida per comprar berenar. Ajudo una anciana, amb carret i bastó, amb la porta pesada d’accés no adaptat. Seguint una mica, després, l’actualitat política del Parlament. Situació estranyíssima, depriment. La venjança de l’estat, de l’estat rere l’estat. El més negre esperit castellanista buscant la humiliació i la desfeta dels adversaris polítics. No han entès absolutament res ni dediquen el menor esforç a intentar-ho. Sessió tristíssima al Parlament per una investidura fallida (maniobra incomprensible, si no estava lligada). Més diputats sobiranistes que han de plegar. L’alta judicatura estatal, compassada amb l’executiu, ha alterat el resultat de les eleccions del 21 de desembre. El que vote la gent, tant se’ls hi en dóna. Quantes derrotes més caldrà suportar? En l’article 155 el P.P. ha trobat la seua pedra filosofal per esmenar allò en el que no ha cregut mai. El pitjor de tot potser és la complicitat acrítica, submisa, del PSOE.

Quan em canso de passar el llegonet per materials m’assec a llegir en llibre fins al son. El diari literari de Pau Léataud, un desvergonyit interessant. Fora de Stendhal no comprenia res de res (no es donà per avisat del compàs de Proust). Vivia com un “clochard”, envoltat de gats que recollia del carrer. Una misantropia singular. Fou redactor i crític teatral al “Mercure de France”. Com a crític denunciava el que ell no sabia fer, com sol passar en el gremi (Azorín denunciava els metafòrics, perquè a ell no se li acudien amb facilitat). La seua observació era rasa i curta, negada de qualsevol volada imaginativa o de gran conjectura d’elements aparentment allunyats. Ambtot, els seus dinou volums dietaristes tenen interès (en llegim seleccions).

 

Et proposes viure-ho tal com puga rajar, sense pensar-hi ni un instant com ho podràs escriure després. Propòsit en va. La llarga adició diabòlica sembla incurable. Cascú s’arruïna la pau com vol.

 

(El penúltim benefici)

Et matarà el coltell rovellat d’una estadística o algun pols inconscient removent els canyars del lumpen. Però ara dorm, hi ha esplèndids ajornaments amb rutilants daurats venecians, mudes de pell lluminoses, transfigurants metzines a contramà, escalfs regalats en les vies, que volen mortes,  per al vell cor somniat.

Et matarà una remota conspiració de glacials miserables, el revòlver arnat d’un puritanisme mentider, la pandèmia que enriquirà una mica més els amos de la desfeta. Però ara dorm, discrets missatgers atàvics prometen un recanvi de mentalitat, uns rosers perennes sobre els fems de les desferres culpables. Els pots concedir el penúltim benefici del dubte.

 

Anàvem a viure la nostra veritat desmesurada.

Edmond Jabès.

(“El llibre de les preguntes”)

 

Divendres, 23 de març.

El despertador melòdic, atmosfèric, canta a un quart de vuit. Jordi Savall i el trio de Brad Mheldau a la gramola consolant. Cafè, nicotina i tinta (les metzines legals). Bromalls grisencs al firmament de les primeres hores. Els tràfecs de sempre. Atenuant, diferint la tralla política. Hores greus de perdre bous i esquelles? Queda resiliència suficient? Potser sí, ja es vorà. És desagradable viure lligats per un règim on cada dia intenten prendre’t el pèl barroerament.

Telefonada de l’ajuntament de Benissa pels detalls de l’acte del dia 19 d’abril. Em donen cinc minuts per dir el que crega convenient. En el recull, “Circ de puces”, títol que agrada als amics i que se’m va ocórrer a darrera hora –la darrera hora de fa mesos- entre altres coses, potser hi ha un dels relats més breus de la literatura universal, que només té una xifra després del títol (els dos elements, títol de dos paraules i xifra, expliquen la història). Passar les dades fiscals i tota la pesca. La meua condició d’autònom no m’estalvia cap impost, per tractar-se d’un premi. El senyor Montoro guanya a tots els concursos de qualsevol disciplina –un talentàs molt dissimulat. Una funcionària simpàtica, l’accent dolç del sud a la capseta telefònica. La comunicació em fa remuntar una matinal tristoia (necessitem tan poc…) Una tristor ambiental, perquè les faenes que depenen d’un van més o menys endavant, sense excessius entrebancs.

Van degotant les notícies polítiques del dia. A les onze tocades sabem que Marta Rovira, secretària general d’ERC, no ha anat al Suprem i ha emprès el camí de l’emigració per raons polítiques. Cada vegada el panorama és més i més encantador. Els qui creuen que a ells no els tocarà el rebre potser tindran una sorpresa o altra qualsevol dia o nit, i quedaran amb un pam de nas.

Sis-cents anys de la Generalitat Valenciana. Una de les institucions més antigues d’Europa, matinera buscadora d’equilibris, amb separació de poders en els seus orígens plenipotenciaris i alliberats. Del ple autogovern a l’autonomia tutelada en clau d’escanyada: un territori constantment menyspreat, infrafinançat. Un retrat del Borbó en l’acte celebrador –no calia ni el gest presencial per a la colònia dòcil. Què es celebra, ara mateix? Les estisorades del Tribunal Constitucional? La sordesa mineral amb les peticions d’un millor tracte fiscal? L’ofensiva descarada contra la llengua pròpia? El reblat del 155 a la valenciana? Els decrets contra el dret civil valencià? N’hi ha, per això, qui d’autonomia ja en té prou i li’n sobra.

Seques amb botifarra per dinar (gran plat). Les notícies, terribles. Cúmuls de despropòsits arreu. Ens governen sociòpates purs? Sesta tranquil·la. Més faena sobre diverses carpetes, que avancen més o menys. Entesa perfecta amb l’editor de Catarroja sobre evitar la solapada de dos títols en el mateix moment en les novetats de les llibreries. M’ha costat, però al final he trobat editors posats en la mateixa sintonia, complidors, seriosos. La quantitat de corsariets pocavergonyes amb els quals m’ha tocat heure-me-les, en aquesta vida, és insuportable. Potser ja em mereixia una mica de sorteta.

Rellegint capítols de “Tres tristes tigres”, de Cabrera Infante. El barroquisme caribeny de Lezama Lima passat per la destil·leria anglosaxona, amb estratègies narratives de les seqüències cinematogràfiques. També remirant pàgines dels diaris de Katherine Mansfield.

Seguint la greu actualitat política. Togues salvapàtries que ficcionen per construir el relat que els hi convé. Més dirigents polítics del govern de Puigdemont a la garjola i el camí de l’exili de la secretària general d’ERC, Marta Rovira. Indignació palpable. Convocatòries al carrer. El perill de caure en violències, que potser els convindria als engiponadors d’interlocutòries ficcionades i als qui el conflicte els tapa tants estralls deliberats i magarrufes tèrboles. Tots els ponts dinamitats. Els principis democràtics, els drets fonamentals, queden per sota de l’estatus imperial. Al règim del 78 ni li queda cap traça –ni intenció- de dissimulació.

 

Sense l’èmfasi en una il•lusió o altra, la vida seria més insuportable. Ja se sap, creixem en el somni, minvem en la burocràcia xata dels mecanismes.

 

Quan trobes la manera, el temps, per desenrotllar-la, fins quan aparentment no tens marge, vol dir que la passió inútil que t’has creat per anar tirant, dins la gran passió inútil de viure, encara conserva cert grau de jovenesa o bona salut.

 

El que et cansa, no necessàriament et dignifica. Però, vaja, amb un autoengany o altre hem d’anar fent.

 

El rentat de conviccions en les llavadores modernes, ¿s’ha de fer en un programa d’aigua calenta o freda?

 

El piano de Debussy desconeixia els plaers de l’oli d’oliva, és mantegós com ell sol (el de Satie també, però potser és més mesurada la ditada de mantega).

 

Què deliciosament captaven, a mitja veu, l’acrimònia els pintors clàssics anglesos.

 

(Conversa erudita)

-I per què em fa mal el vi… ¿no n’he de beure?

-Caram, Joanet, vas fort. Sembles Hemingway, que deia una cosa semblant.

-Puix tenia tota la raó, l’home. Aquells escriptors d’abans sí

que tenien collons, no com els d’ara… que esteu tots amariconats.

-Vols una copa?

-No, gràcies, seguiré amb el cafetó.

-Ho veus? El que jo dic…

 

Nosotros tenemos una personalidad compuesta de memoria y que pide prestada –cuando escribimos- su ética, sus sentimientos, sus convicciones y su lenguaje, no al hombre cotidiano que la porta, sino a los cientos de personajes confundidos que encierra nuestra memoria.

Julio Ramón Ribeyro

(“La tentación del Fracaso”).

Dissabte, 24 de març.

Alçat més tardet, a les vuit. Ruixats a la nit. El ball del mestral fa temptejos des de primera hora. Mal de cap assegurat. Dissabte amb compromís musical a Camarles, si no hi ha alteracions. En les darreres hores s’han suspès molts actes i espectacles per la situació política.

La ràbia plana. Les xarxes cremen. Si en algun estament la continuació de l’estat franquista ha tingut poques renovacions, és en molts sectors de l’aparell judicial. Hores d’excepcionalitat plena. El suposat estat de dret ha sigut posat entre parèntesi a Catalunya (i es detecten ramificacions regressives en altres punts de l’estat on hi ha una protesta o altra). Si no li agraden uns resultats electorals al Madrid que fa i desfà, s’alteren, emprant el que sia de menester. Abús, tuf de prevaricada, mitjans desinformant, falsejant. I tot amb la complicitat xaieta d’una oposició que costa de creure. Les forces sobiranistes han comès també un errors monumentals, potser per ingenuïtat o per falta d’audàcia efectiva (en el fons, són gent d’ordre). La gent els ha empentat i ells han practicat el sempitern “sí, però no” tan característic. El preu serà el mateix, i havent fet una mica el ridícul. Un desastre que tardarà anys en sanar. Així estem. Fotuts de veres. Més reumàtics cada vegada, ens faran tornar a les catacumbes. Una gran perspectiva, com hi ha món!

Es presenta Marc-Antoine Charpentier al gramòfon dels consols, mentre sostinc la tassa calenta de cafè a les mans. La bellesa com  antídot. Obro la carpeta de la continuïtat. Segueixo, pels teletips cibernètics, les novetats polítiques. Moments perillosos, en que algun eixelebrat pot donar més coartada al relat que van construint per liquidar a la brava la dissidència sobiranista.

Escric una estona. La toaleta a fons per a l’actuació de la tarda; preparant els estris. Els iaios de la zona no perdonen un ball i no el suspenen, com tantes coses s’han suspès les darreres hores, per la dura hora política que es viu al territori. Farem el teatret musical d’habitud. Ho portem tan sabut i rodat, que ens podem permetre certes pinzellades amb els colors de la improvisada.

Ensalada amb cranc i mandonguilles, cuinats encomanats, per dinar. Estirada curta. Cap a Camarles. Carretera amb poc trànsit (¿la calma abans de la saturada de les vacances?) Cops de mestral potents. El muntatge i la prova de so, amb la propina de que la sala és al primer pis de l’edifici. Recinte fred, ampli, il·luminat amb les habituals llums fluorescents. Una gentada. Tot rutlla perfectament. Bona sessió. A l’intermedi ens donen un cóc del terreny i una copeta de cava de país –un semi-sec suportable. La llepolia dels pensionistes és persistent.  Persisteix el vendaval. A prop del casal passa la via del tren, quan passa un comboi tremola el terra. Toquen les campanes de l’església propera amb dringada solemne. Conec els interiors de la parròquia, amb un pati conventual a l’entranya que ma mare cuidava. Acabem a les nou. La carretera de tornada, amb poca rodada –algun camió solitari. Queixalada frugal per sopar i immediatament al llit, cansat, amb l’esquena queixosa.

 

Com recomanava el gran Gay Talesse, potser és el moment de mirar els segons plànols i preguntar-li al servei de neteja.

 

Em disgusta la intransigència perquè és encomanadissa.

Joan Fuster.

 

(Llegint interlocutòries)

El neofranquisme i la psicoanàlisi (una tesi per fer).

 

Si el futurisme retroactiu s’imposa en el codi penal, anem apanyats.

 

Diumenge, 25 de març.

Despert a les nou. Lividesa hivernal al firmament. Palestrina a la gramola. Lloat sia el cel que fa entonar els humans amb delicadesa mig angèlica. Cafè d’urgència. Beuratges per redreçar el saltamartí. El canvi d’horari. Adobant els rellotges que encara no s’adoben sols. Sortim, per una temporada, del demencial horari tenebrista que imposa la nit abans de les sis.

Diumenge de rams: els profetes heterodoxos amb entrada triomfal entre aclamacions, encarats al destí dels herois: que és ser traïts. L’engrescada dels xiquets mudats, amb els alts palmons rossos. Les litúrgies i les pors inoculades en els cervellets tendres.

Ullada als correus: l’amic A.S. ha trobat una punta d’exemplars d’un llibre dels noranta en un llibreter de vell de València. A dos eurets l’exemplar. El títol aparegué en un segell comandat per uns germans que fins apareixen en un dels sumaris del cas Gürtel. Gent d’ordre, emprenedors repentinats amb gomina, estafadors de guant xaró i decisió enfarlopada. Li dic que n’agafe un parell, per als néts. Hem estat en ballades estranyes, sense proposar-nos-ho, enganyats, de rebot. L’altre detall, més feliç, que em participa A.S. és que els alumnes de l’institut de Picassent per als quals vaig predicar li pregunten per mi (exactament li pregunten si encara visc, ai las). Es comprèn que van xalar-la amb la xerrada (uns cursos que treuen la llum dels ulls, amatents, intel·ligents, participatius, amb gana de saber; un grat record). Trobar una faena o altra saldada en llibreries de vell posa al lloc precís qualsevol vaga vel·leïtat.

Una reunió feinera a dos quarts de dotze en una cafeteria. Espessor mental. Queda resolta a quarts d’una. Les costures forçades de les agendes dels autònoms. Ajudo un xiquet tímid, amb aparatoses ulleretes de muntura blava, que no arribava als alts de la barra, i que a més lluitava amb un atac de vergonya, tocant meu, al taulell dels cambrers, per demanar-se un suc. He reconegut al vol quina una li’n passava. A mi també em passava de menut –i a vegades, atenuat per les astúcies suposadament adultes, és clar, encara em passa.

Llegint articles i altres paperams fins a l’hora de dinar. Feta alguna nota. La mort de l’escriptor Jordi Tiñena, barceloní fincat a Tarragona de feia molts anys. Una altra qualitat que optà pels segons plànols modestos, fugint de les primeres filades cremants dels tripijocs i les promocions amb més pa que formatge. No havia tingut oportunitat de tractar-lo. A través dels seus amics tarragonins en tenim testimoni de la seua manera d’estar al ball de mones que és, ara sí, després també, l’ecosistema llibresc que tenim.

La noticia, a migdia, de la detenció del president Carles Puigdemont a Alemanya, quan es veu que anava cap a Bèlgica. Amb els serveis secrets espanyols a sobre, amb l’euroordre activada: s’ha deixat agafar? O els errors de càlcul persisteixen? Preguntes sense resposta, ara mateix. L’Alemanya d’avui se suposa que no és la dels anys quaranta, que entregà el president Companys al franquisme, però vaja…mala peça al teler.

Paella per dinar, molt bona. Sesta solemne, sense cronòmetres. Vagarejant després, descansant. Llegint, fent alguna nota. Vespre grisós. Mobilitzacions al carrer per la detenció de Puigdemont a Alemanya. Les complicitats de la maniobra venjativa de l’executiu de Madrid costen de pair. I els eixordadors silencis de tants intel·lectuals són vergonyosos.

Rellegint Charles Símic i José Jiménez Lozano havent sopat –quatre carxofes al forn. Mirat també un espai d’anàlisi polític. La detenció del president Puigdemont en territori alemany podria formar part d’una estratègia deliberada (si és més o menys encertada, ja es vorà). El que queda clar és que Europa no podrà seguir obviant el tema –que és polític i no judicial.

 

Nasqueren i han crescut posant gasolina als conflictes, provant d’esquerdar els amplis consensos, però pregonen, fins en faristol parlamentari, que volen cosir les divisions socials. Costa fer-los cap concessió en el brindis, sobretot veient com fins són capaços de fer burla dels plorosos familiars d’empresonats polítics. Ciudadanos… En aquest cas el nom no fa la cosa. Ser un bon ciutadà és un noble propòsit que fa l’efecte que els hi passa molt alt.

 

Hi ha miralls màgics. Miralls diabòlics. Miralls que deformen. Hi ha mirallets per caçar aloses. Hi ha el mirall de cada dia que ens fa estrangers a nosaltres mateixos.

Mercè Rodoreda.

(Pròleg a “Mirall trencat”).

 

Dilluns, 26 de març.

Dormida bona. L’ossam finalment arrenglerat i pacificat. Alçat a dos quarts de vuit. Veig pujar el dia amb encoixinades petges de gat. Una remugada intermitent de mestral–udol agut de fantasmal filharmònica- als finestrons.

Cafè amb llet i el primer cigarret. Mozart al gramòfon casolà. Ajorno la ràdio ansiosa de l’actualitat bullent. Posat en la carpeta que treballo ara (cent-cinquanta pàgines arreglades). Remirant poemes d’Espriu en un recés. Quan més vell em faig més substància i misteri li trobo al nigromant eixut. Comparteixo “Perquè l’entonis amb compassiu amor”, de “Les hores”, en la pàgina d’autor de la xarxa. Càrregues simbòliques de llarga alenada, amb ressonàncies bíbliques, marca de la casa. Espriu, a més, era un excel·lent narrador. Els contes de “Ariadna al laberint grotesc” són extraordinaris. Impagables també els seus freqüents cops amb sarcasmes reconcentrats.

Un gall, trompeteria aguda, anunciava la llum, i un altre, amb to un xic més greu, li responia travessant el silenci dens de la vila de la Terra Alta. Feia anys que no sentia el ritual camperol. Fa massa temps que no retrobo l’arcaica sorpresa inaugural.

Les primeres pàgines dels periòdics estatals fan venir basques. Quan un periodista forma part d’un monolític –i tèrbol- pacte d’estat, ¿en què queda convertit?

Arròs del que sobrà ahir i dues carxofes per ben dinar. Migdia de costum. Remunta el to assolellat. El vent insisteix, debilitat una mica. El mateix programa a la tarda. Volta pel barri, a l’estanc i a comprar berenar. Arribades dues propostes pel Sant Jordi. Creia que enguany me’n lliuraria, però es veu que no em toca. Entre unes coses i altres pot ser una diada molt carregada, tal com està l’ambient. Els sectors culturals estan, amb més o menys encert, hiperactius. D’ací al 23 d’abril poden passar moltes coses d’imprevisible transcendència. Rellegint a la nit, l’operació sempre més convenient.

 

¿Quants moments amb una alineació plena de sentits, ment i emocions vivim en tota l’expedició? Repoquets, molt repoquets.

 

Els acudits populars sota els règims dictatorials s’haurien d’incorporar als estudis històrics. Donen claus essencials més d’una vegada.

 

Estan orgullosos de no voler saber. L’èxit del sistema va fent el ple.

 

Els nostres avantpassats havien ordenat així les coses per bones raons, i és per bones raons que nosaltres les ordenem ara d’una altra manera.

Georg Christoph Lichtenberg.

 

Aqueix ase immortal, l’home comú.

Ambrose Bierce.

 

(Demà serà un altre dia)

El corb es posà a la barana historiada del balcó, mentre l’emperador desdejunava. Ho interpretà com un mal averany i se’n tornà al llit. Demà seria un altre dia, va dir-li al secretari. “Per a tu no”, pensà el secretari, posat en una conspiració per passaportar el cruel tirà capriciós.

 

Quan t’estampes diverses vegades contra el mateix mur, si més no aprenent-ne la part d’espill de l’experiència.

 

El somriure amistós de l’estupidesa…mercadera.

 

Un escriptor que davant alguna situació o realitat diu “no hi ha paraules” potser hauria de plegar.

 

Una de les obligacions de l’ofici d’escriure és esdevenir més d’hora que tard un anacronisme i, alhora, permanentment contemporani.

 

Mantenir certa lucidesa heroica davant l’absurd. La ponderada recomanació de Camus resulta fatigosa –sobretot en solars on l’absurd mant vegades el carrega el diable.

 

Si la llum té consciència, sortosament és muda.

 

Hi ha una mínima dissidència tolerada, que no toca mai el cistell dels ous, i que els ajuda en els fingiments.

 

(Instant)

L’espadanya

sense la persistència del bronze,

descrostonada d’intempèries.

 

El mestral

que passa l’arc rugós

o l’esbós del llamp mut.

 

El puntual retard humà – o la postergada-

que preserva

la innocència de la calma clarosa.

 

D’aigua

la rúbrica que ens ha sigut donat

intentar i errar i tornar a intentar.

Campanya pels drets lingüístics