Home > Cultura > ENTREVISTA A VICENT PALLARÈS

ENTREVISTA A VICENT PALLARÈS

pallaresvicent2018sanabVicent Pallarès va guanyar amb Les llàgrimes d’Orfeu (Editorial 3 i 4) el premi Andròmina dels premis Octubre 2017. Aquesta novel·la és una biografia novel·lada del gran guitarrista Francesc Tàrrega. Sobre el seu contingut hem conversat amb l’autor.

Tu has guanyat molts premis, però aquest té una significació especial?

Té un significat especial per dos motius. Un, perquè per qüestions que no venen al cas, vaig estar uns anys una mica desconnectat de l’escriptura, i deia mig en broma, però mig seriosament també, que estava en estat d’excedència, i aquest premi ha servit per a recarregar-me les piles i reincorporar-me. I d’una altra banda, tothom sap que és un dels premis més emblemàtics d’ací del País Valencià.

Tinc entès que l’origen de la novel·la va ser un encàrrec que et van fer de Canal 9, fa uns anys, per a una sèrie que es deia Valencians que fan història. És així?

En efecte. Em van encarregar el guió de Tàrrega i em vaig documentar àmpliament. L’episodi era breu, de 25 minuts, i em va sobrar molta documentació de la que havia arreplegat. Però a més, després de llegir moltes biografies de Tàrrega, el personatge em va arribar, em vaig enamora d’ell i vaig pensar que tenia prou material per a una novel·la i és el que he fet.

Dius que el personatge et va enamorar. Durant els mesos que has estat redactant la novel·la, ¿quina relació has tingut amb Francesc Tàrrega?

És com si et posessis dins del personatge i intentares viure d’alguna manera les seues experiències.

Una cosa que m’ha cridat l’atenció és que Francesc Tàrrega es va relacionar amb grans figures del poder i de la cultura del moment, però mai no va tindre una bona posició econòmica, sinó tot el contrari.

Això és la prova que no feia servir les influències i no s’apuntava a les portes giratòries, que ara estan tant de moda. D’una banda sentia la necessitat de pujar la família, però d’altra no va tenir mai un afany desmesurat de guanyar diners, i bona prova d’això és que preferia els concerts íntims amb quatre amics que no les audicions en grans escenaris. De fet va refusar concerts a Londres, París, Nova York, Moscou i fins i tot al Liceu. El cas del concert que es va negar a fer al Liceu és molt curiós, perquè resulta que després de signar el contracte va recordar que eixe mateix dia i a eixa mateixa hora, tenia concertat un sopar amb els amics i els havia d’oferir una audició de guitarra en una vaqueria. Això diu molt de la seua despreocupació pels diners.

El seu germà Vicent xafava més de peus a terra, l’ajudava a mantenir la família, sacrificant, pot ser fins i tot, la seua vida personal i professional. Fins  a quin punt va ser important Vicent per a Francesc Tàrrega?

Tàrrega per a Vicent va ser quasi més un pare que un germà, es portaven quinze anys. El va acollir a casa, amb la família i això feia que en les èpoques de les vaques magres, o quan l’economia anava fluixa, ell es feia càrrec del manteniment de la família, i tot perquè tenia un sou segur, era primer violí del Liceu, per tant no li comportava cap dificultat col·laborar econòmicament amb la família.

Un personatge molt important en la novel·la és la seua esposa Maria. Una dona que es casa molt enamorada, que renuncia a les comoditats que li proporciona la seua família benestant, però que al final li retrau haver-se dedicat en cos i ànima a la seua obra.

D’alguna manera el leiv motiv de la novel·la me’l va donar una mica aquella frase, avui tant vituperada pel món feminista, que afirmava que darrera d’un gran geni, hi ha una gran dona. En aquest cas el que havia darrera d’un gran geni, era una dona abnegada, soferta i que al llarg de la seua vida pateix privacions i té molts patiments. Al cap i a la fi, Tàrrega era molt bona persona, era molt generós, molt educat, molt correcte, però era també un bohemi, i s’ho pensava molt poc per a marxar de casa i estar llarguíssimes temporades fora, de gira o visitant països com Itàlia o el nord d’Àfrica. I tot i que les biografies de Tàrrega el santifiquen, el que faig és humanitzar-lo, i en aquest procés d’humanització, penso que pesen molt els patiments de la dona, i per tant el que faig en la novel·la és posar-me dins del personatge i expressar aquests patiments, aquestes malfiances i aquestes privacions.

Els diàlegs i els monòlegs interiors són, bàsicament, els dos recursos que utilitzes per a redactar la novel·la. Quin et va donar més dificultats?

Cap dels dos em va oferir grans dificultats. Això és el resultat de molts anys de pràctica dedicat a l’escriptura. De fet jo considero que és més dificultat la veu d’un narrador extern, perquè això t’obliga a mirar-t’ho des de fora i de vegades a visitar els llocs. Per exemple, en un moment de la novel·la es parla de l’estació de França i parla d’un gran rellotge que hi ha al vestíbul, això per a constatar-ho t’obliga a fer el viatge a Barcelona, visitar el lloc, observar-lo, prendre notes, per a després escriure una simple frase de poques paraules. Però quan t’expresses des de dins d’un personatge, t’és molt més fàcil si tens la capacitat de disfressar-te d’aquest personatge, posar-te a dins i expressar-te des del seu interior. És allò que diu Flaubert, madame Bovary sóc jo.

Josep Manuel San Abdón

 

 

Campanya pels drets lingüístics