Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Plàncton. El Bloc de Josep Igual

magritteigual2018Dimarts, 3 d’abril.

Despertador a les set. Dormida irregular. Potser el cafè del sopar a deshora d’anit em va afectar. També cabòries, que resulten resolutives en alguns detalls descordats. El coixí és un assessor magnànim.

Tramesa aquesta col·laboració. Poso la ràdio de l’actualitat. L’estat busca violències per justificar el relat de la rebel·lió en qualsevol detall del sobiranisme ciutadà actiu –d’arrel pacifista. Accions que en altres protestes no eren res, ara és miren amb lupa inquisitiva. La possibilitat de que l’estat s’assega en una taula de negociació es va esfumant. No és aqueix el seu pla.

Abandono les ones hertzianes cremants. Apareix Bill Evans a la gramola –molt millor companyia. Desdejuni amb un tall de la pizza que em sobrà anit –i un cafè. Sospeso en quin bancal de textos posar-me, però no en trec l’aigua clara. Espessor per la dormida poc fonda. M’estiro com un gat acollint l’acaronada del sol tímid, al pati, em miro la sedosa florida de lliris blaus. Finalment, a les dotze, reemprenc escriptura i reescriptura. Miro poemes inèdits per al llibre d’homenatge a Pérez Montaner (un reconeixement d’alta justícia). També donant-hi voltes a l’afer de la ponència sobre literatura que he de lliurar al maig (i llegir a Sant Mateu a l’agost).

Fideuada –del rebost de les sobres- i dues carxofes per dinar. Embolics i maldecaps vinguts de l’exterior. Hi ha cada impresentable pocavergonya, a la zona, que costa de creure com no se n’ha anat tot en orris de fa temps. Tot i que potser ja se n’ha anat en orris i fingim reparacions possibles.

El mateix programa en les vespertines. Certa desgana, l’astènia primaveral, les goteres de la disciplina. Llegint per les lianes de la boscúria enxarxada (trols, follets bonjans, granotes parlants, fades neohipis…)

Bull blanc i pa amb tomàquet per sopar. Mirat l’espai de Graset (“Més 3/24”). Llegint en portuguès – Torga- fins al son. Torga és una ginebra seca que m’ordena i desinfecta.

 

L’abril és el mes més cruel, fa sorgir

lilàs de la terra morta, barreja

record i desig, remou

les febles arrels amb la pluja primaveral.

T.S. Eliot. (“La terra erma”).

 

L’heure la plus droite c’est lorsque l’amande jaillit de sa rétive dureté et transpose ta solitude.

René Char.

 

(A tall de currículum o aval)

Deixà, al despatxet de recursos humans de la cadena de supermercats, una partitura de les “Variacions Golgberg” a tall de currículum o aval. El peix bullit encorbatat que l’atengué sense ni mirar-lo li va dir que “ya le llamaremos, gracias”.

 

Dimecres, 4 d’abril de 2018.

La seguida d’habitud. Poso la ràdio, però la trec als pocs minuts. L’estat aplica la plantilla basca (de quan les bombes) a Catalunya i va portant la situació a mimetismes balcànics. També va imposant –via diplomàtica- el relat de que les mobilitzacions ciutadanes d’arrel pacifista procuren la violència permanent als carrers. Els partits unionistes es presten a fer bullir l’olla. El PSOE-PSC s’hi afegeix activament o per omissió. Els mitjans arrenglerats amplifiquen i falsifiquen, i la judicatura implicada remata. La fiscalia alemanya pareix que compra, per tràmit formal, les construccions ficcionades del jutge del Suprem, ja vorem quina en passa amb el president Carles Puigdemont. La reculada és bèstia. Drets fonamentals vulnerats continuadament. L’estat de dret pinta en pur miratge oscil·lant. La Constitució, que tant invoquen, és poc menys que paper mullat. El republicà granadí Antonio García-Trevijano s’escarrassava a denunciar que en realitat, amb el règim del 78, no hem tingut ni un minut de veritable llibertat democràtica, i el posaven a les potes dels cavalls els pregoners del moll de l’estatus fosc que fa i desfà. Les evidències li van donant la raó.

Solet ferm i atzur intens sobre el pati que ens pertoca. Cafè, cigarrets, cal·ligrafia lenta. Els succedanis que ens fan de felicitat o benestar. De dos quarts de vuit a les onze és el segment on em fa l’efecte que el rejoc mental presenta el compàs més ampli. Horari de madureses, cal suposar. Lluny queden les nits en blanc escrivint, amb els horaris capgirats. Ara ja sabem que a les dues de la matinada no ens trasbalsarà cap prodigi enlluernant; que ja és saber alguna cosa. Només anem tard a dormir si hi ha un contracte de músic que ens compromet. Potser dormir prou i bé és la clau  per poder anar tirant bé. Els pobres necessitem una miqueta de salut per seguir autoexplotant-nos per passar casa.

Dinat tard, per gestions diverses. Seguit el butlletí de notícies en aranès (els occitanismes pervivents, amb penes i treballs). Sesta tranquil·la. Llegint i prenent alguna nota. Un lector d’aquest quadern em fa saber que ha descobert Paul Léataud per un comentari de la setmana passada. El cantautor terrassenc Miquel Pujadó m’envia uns versos del seu padrí Brassens sobre el “clochard” que, d’una manera molt particular, no deixava de ser un dandi. Els versos de Brassens fan: “Gloire au flic qui barrait le passage aux autos pour laisser traverser les chats de Léautaud”. Divertiments i llepolies de la tribu connectada. Guspires en la verda foguera de la tarda.

Mirat el partit del Barça contra la Roma. Un partit estrany. El Barça no acaba de girar redó. Imprecís, espès, com cansat. El millor, el resultat (tres gols d’avantatge per a la visita romana). Pa amb tomàquet i pernil per sopar. Llegint després fins al son.

 

Era un dels més actius en la burla, el menyspreu i l’escarni sobre els qui començàvem a escriure. Aplicava els seu propi complex d’inferioritat sobre aquells veïns que creia que gosaven eixir-se’n del guió de la mitjania grisenca. Però un dia va adonar-se’n que ens consideraven i premiaven enllà dels peirons de terme municipal i va aproximar-se a vore si podia treure’n alguna cosa. Com que vam passar del seu fariseisme descarat –poques capacitats teatrals- el vam engegar a prendre vent. Des de llavors que pregona que som uns impresentables i uns creguts i bla, bla, bla…

 

El que més els agrada del llenguatge –fonament que ens fa el que som, humans- és pervertir-lo.

 

Quan obediència canta, llibertat de voluntat plora.

Ramon Llull.

 

Mai no he estat atacat políticament pels meus llibres sinó pel que dic a les entrevistes o pels assajos polítics. Això és així, principalment, perquè els que m’ataquen per motius polítics, no llegeixen llibres.

Omar Pamuk.

 

I es pensen que perquè portes un dietari, i en publiques algun, només fas que parlar de tu mateix. Ni que fos així, tenim tot el dret en provar de desxifrar el desconegut més pròxim i la lectura de la vida que en fa. La vida és una lectura del jo, escrigué  Michelet. El senyor de Montaigne ens donà l’universal permís per, tot mirant-nos el melic, acabar parlant de pont de Brooklyn o de la processionària dels amats pins de la Tinença.

 

(Menú)

Dinava tots els dies en el mateix restaurant econòmic. Li donaven sempre la pitjor taula. El servien tard i malament. Les rialletes dels cambrers entre ells li feien comprendre que se’n burlaven. A pesar de tot, deixava una propina correcta al plateret amb el què li portaven el compte. Un dia se’n va afartar. Quan un dels cambrers, després d’atendre un parell de taules que havien arribat després d’ell, es disposava a cantar-li el menú del dia, li va espetar: “deixa-ho anar, avui crec que dejunaré, que potser em convé”. Va agafar la porta i sortí a la claror del migdia. Es menjà un sandvitx en una cafeteria de prop de sa casa. Tragué el cotxe del garatge i va conduir sense pensar massa bé on anava. D’una tirada va arribar a Port-Bou, on sopà magníficament, atès per la propietària d’un establiment menut, familiar, que també era hostal, que li oferí, de segon plat, una rascassa fresquíssima, de primera. Decidí llogar una habitació i seguir a l’endemà cap a París.

 

Hi ha arbres de posat sacerdotal. Una seriositat que potser sap alguna cosa essencial que tu no sabràs mai.

 

Un excés de racionalitat inhabilita, per aquest paratges, per fer la carrera política llarga.

 

Deixà de lloar Walter Benjamin, s’aixecà i avançà cap a mi amb una memorable talonejada carregada d’intel·ligència escènica.

 

Es pensava que havia triomfat només perquè comparava els seus guanys materials en creixent amb el teu suposat fracàs. “Ens acull la mateix intempèrie, company, hi ha una dama amb els tractes de la qual no hi ha prou or al món per subornar-la”,  que li vas dir, fart de sentir-te reiteradament que t’estaves equivocant de no seguir el seu camí decidit, agressiu. “Ets un amargat”, va replicar fent dringar el gel del whisky de dotze anys que xarrupava amb una falta d’estil penosa.

 

Dijous, 5 d’abril.

Dempeus a les sis. Cap a Tarragona. El sol ixent sobre el riu, els tornassols sobre l’escata blauverdosa. Un pom d’ametlers florits en un hort de la riba. La carretera, carregada. De la xemeneia de la nuclear de Vandellós emergeix una simpàtica fumarrina blanca, que confiem que siga de vapor innocu.

A la sala d’espera del Joan XXIII, vint-vuit cadires blanques, de fusta prima, soldades a un suport de ferro. A la paret, una reproducció d’un fragment del “Mosaic dels peixos” –l’original decorava el paviment dels banys en una vila de la Tàrraco imperial. Davant nostre, una mare jove dóna de mamar a una criatura bruna, de pell rogenca, que començava a protestar, pel que es comprèn, de fam. Un dels fets fundacionals de l’espècie. Visió tendra, que la mare completa amb desimboltura eficient. S’ha d’estar prou malalt per vore qualsevol rastre morbós en una estampa tan directament lluminosa. A una parella d’ancians –es fan de crossa l’un a  l’altre- l’atabalen amb indicacions contradictòries des de la recepció. Una delícia escoltar-los el lèxic airós de la pagesia. Una glopada d’autenticitat en una Tarragona cada vegada més castellanitzada. Ser vell, en aquest món ansiós i robotitzat, és cada dia més difícil.

Quan li toca a X. em quedo esperant. Recordo allò del catecisme ingerit –tant si volies com si no- d’oferir algun sacrifici a Déu a canvi de que la revisió no desvetlle cap ombra angulosa de les que inquieten, i que tampoc no l’agullonen massa la pacient. Una espera de quasi una hora sense fumar, custodiant les pertinences transportables: aqueixa és l’ofrena als atris elevats, que potser no necessiten, en la seua adormissada rodonesa neutra, les minúcies humanes derivades del desassossec temorós.

Quan surt la pacient prenem un cafè amb llet anèmic i un simulacre de croissant a la cafeteria hospitalària. L’han punxada/burxada, però pareix que tot mostra prou normalitat, tot i que els resultats tardaran uns dies.

La tornada. La grosseria egoista de molts conductors, dels que et pots esperar exactament el contrari del que el codi de circulació i el raciocini estipulen. ¿Un símptoma més de les toxicitats agressives que suren en les convivències?

Gestions ampostines. L’enteixinat d’intendències que cal tenir a punt per poder anar tirant, i la quantitat d’hores que calcinen.

Pasta italiana per dinar. Sesta densa, per causa directa de la matinada. Mirant materials després. Sortida a estirar les cames pel barri i comprar berenar. Una llum melosa, somniadora, un punt d’aire picant, temperatura perfecta, pel meu gust. Les escales del verd en les desgrenyades arpes d’herba i diminutes margarides feréstegues. La volubilitat primaveral potser prepara el contrast, però el present de cel escurat és una delícia impagable.

En tornar a l’escriptori, apareix la notícia de que la justícia alemanya deixa en llibertat el president Puigdemont i descarta la rebel·lió. El castell d’inflades fictícies, ¿potser comença a fer figa? El pacifisme és l’opció més potent del sobiranisme. La jurisprudència que fixa la justícia alemanya potser serà un punt d’inflexió.

Bistec per sopar. Mirant l’espai de Xavier Graset. Molta tela jurídica i política per analitzar amb les resolucions a Alemanya i Bèlgica. El jacobinisme abstrús del govern de Madrid pensa que és un jutjat “regional”, pareix que desconeix que és de darrera instància. Tot i les dissimulacions, amb les cares paguen –el llenguatge no verbal és de davallada seriosa. Potser seria l’hora de fer política de veres, però no cal esperar gran cosa dels ullals serrats de la revenja. La ràbia no és bona companya per fer política. L’embolic en que s’han posat és colossal. La separació de poders alemanya presenta una impecable pulcritud. La causa general contra el sobiranisme, assentada en la rebel·lió –i la seua germana menuda, la sedició- trontolla greument. El govern del 155 ha buscat amb insistència els papers que demostren el finançament del referèndum de l’u d’octubre, i tant el ministre Montoro com el president Rajoy, en declaracions públiques reconegueren que no hi havia cap despesa destinada a la consulta. És a dir, que el càrrec de malversació també s’aguanta d’un fil. El referèndum del primer d’octubre passat el va acabar fent l’Esperit Sant, com digué Junqueras abans de ser engarjolat, però no li han fet cas.

 

Quan pots estar-te hores mirant i pensant, atenent la fimbrada d’uns lliris, passant el capcirons per una bella dissonància de Steve Reich, no falla, acaba apareixent la inspiració, la gràcia, el “duende”. Els tocats pels déus no necessiten tanta disciplina i marge de temps. Tots els altres, a cavar soques.

 

Spleen amb poncella, fugaç i eterna, enramada al filferro d’un vell galliner.

 

No defalleix mai. És la tradició més perdurable a la Celtibèria, que en deia Luis Carandell: la picaresca.

 

Divendres, 6 d’abril.

Alçat a l’hora habitual. Potser matinar em prova. O ens en fem la il·lusió. Dormida potable. La probabilitat de la continuïtat és un cafè amb llet, uns versos de Rimbaud, els gats de Léataud colonitzant la còmoda amb les llibretes manuscrites, l’adjectiu minuciosament caragolat amb el cigarret tosc, crepitant; apaivagar eufòries, recordar la parra verda dels estoics, passejar el laberint –garrofes per al Minotaure-, agranar la pell morta del que no depèn de la pròpia voluntat, parar l’orella als consells abstractes dels pardals –l’afuada clara de les orenetes excitades. I, sobretot, les ganes d’escriure.

El finançament previst per l’estat per al País Valencià és una altra vegada una burla sagnant, que, a més, angosta un futur que podria ser esplendent. Portar-se bé, ofrenar noves glòries (“valencianos muelles”, deia el casino de la “Generación del 98”) es veu que tampoc surt a compte. Però potser no tot està perdut, part de l’empresariat i l’emprenedoria ha reorientat l’antena agreujada. Les “colònies” van despertant-se?

Falten més o menys dos anys per a les properes eleccions municipals, però un alcalde ebrenc esventa, en declaració pública amb llum i taquígrafs, que el seu partit ja ha complert tot el programa electoral amb el què s’havien presentat. Un episodi que demostra el nivell d’aficionats amb els que circulen per les institucions alguns dels nostres gestors. Això no s’ha de dir mai. I menys quan molts empadronats es veu que no acaben de vore cap resultat significatiu del compliment del programa –allò que es llegeixen pocs electors. I amb els mesos que els sobren, què en pensen fer? Potser preparar el proper programa electoral.

Migdia d’habitud. S’ennuvola. Tall redó per dinar. Les notícies: a Madrid, si ja estaven rabiosos, ara encara ho estan més amb la llibertat del president Puigdemont i amb l’estrepitosa  caiguda de l’acusació de rebel·lió, que desfà el relat construït, amb alguns nyaps de congruència, pel jutge del Suprem (i de retruc el de la jutgessa de l’Audiència Nacional, tan bessó). L’afer no s’ha acabat, ni de bon tros. Ara seria l’hora de la política de veres, de “desescalar”, però el més calent és a l’aigüera.

Sesta emplomada. Mirant materials després. Recessos per llegir articles. Ració de tripa per sopar, regalada pel propietari del bar. Massa picant, potser: excés de bitxo. Mirat l’espai de Graset. Entrevista a l’escriptor kurd –també activista pels drets humans- Burhan Sönmez. Descriu la Turquia d’Erdogan i s’assembla a molt del que hem vist per ací els darrers mesos.  Sönmez  fou ferit en una manifestació, ha patit presó i hagué de fer la maleta cap a l’exili a Londres. L’editorial Periscopi li ha traduït ara la novel·la “Estambul, Estambul”. Periscopi està editant literatura internacional fastuosa (de la que no sols ocupar altes posicions a les llistes de vendes). Llegint una mica més fins al son. Motherwell, un aristòcrata captivat per la idea del suïcidi.

 

Hi ha faenes que cal encomanar als cansats. Els polsos accelerats no convenen per a intencions de gestions perdurables.

 

Em pregunten d’una revista llibresca quin és el meu personatge de ficció i em sorprenc responent que Jules Maigret, quan pensava en Emma Bovary. El Maigret que més m’agrada és el que surt a sopar amb la seua muller en algun establiment casolà a la riba del Sena, o el que carrega i encén la pipa després d’haver resolt un cas, sense jutjar els culpables. Simenon no s’acaba mai. Del bovarisme flaubertià només cal lamentar que l’Emma no fóra més prolífica i fantasiosa en el seu adulteris de senyora avorrida enmig l’acrimònia provinciana.

 

(La decisió)

Tot el que havia tocat i dotat d’ànima, començà a florir-se quan l’abandonà. Comprà el periòdic i consultà els anuncis immobiliaris al bar del barri. No podia demorar més la decisió.

 

Humiliar els pobles que no han pogut desenvolupar la seua història és una molt mala pensada.

 

Provant de corregir el que no hem resolt com calia al moment oportú. La literatura també és això: una estèril passar comptes.

 

Entre els que no tenen mai un no i els que no diuen mai que sí, no sabria pas què triar. Són les dues màximes creacions de l’energumenisme espontani del país.

Josep Pla. (“El quadern gris”).

 

¿Potser els revulsius més reeixits els generen gents d’ordre davant les desgavellades arbitrarietats?

 

L’art és molt menys important que la vida, però quina vida més pobra sense art.

Robert Motherwell.

 

Fer riure algú o altre. Potser donar-li una mica de plaer (estètic, si més no). Quan es dóna el fet cal agrair la injecció quasi justificant.

 

(Propaganda)

Si el proper Sant Jordi em compreu un parell d’exemplars, us regalo un màster en “Com errar-se regularment amb certa voluntat d’estil”, avalat per la Universitat de Santa Àgueda dels Sargassos (vila inventada on ambientaré les properes novel·les que no faré).

 

La cel·lulitis també és bella.

 

En els casals de pensionistes que amenitzem, en els dolçament decadents balls dominicals –o en alguna dissabterada-, anem preguntant, amb aprensió, pel tal senyor, que ens donava conversa, o per aquella senyora senzilla i elegant, que agraïa la mesura sonora que no li trastornava l’audiòfon, i rebem la notícia trista del traspàs. Uns dies, un parell de setmanes, poden ser tot un món per als ancians, sense oblidar, per descomptat, que La Insubornable és a la mateixa distància de tots, que no és gens partidària dels torns cronològics.

 

Em penso que la darrera vegada que en una acció política vaig guanyar va ser quan em vaig declarar objector de consciència i vam contribuir, tots els correligionaris de tan noble causa, amb mig gra de sal, a traure el grotesc servei militar obligatori. Però, vaja, ja ha plogut molt, d’això. La resta, tot derrotes, i “els meus” que no acaben d’arribar mai –i potser no existeixen.

 

Dissabte, 7 d’abril.

Amb ganes de fer la peresa entre els llençols, però res, la plantilla de l’horari quotidià s’imposa. Despert a dos quarts de vuit. Esgarrapada només mitja horeta sense escalf ni plaer, on el caparró comença a planificar i conjecturar. Sense record de cap somniada. Pàgina en blanc, o esborrada.

La magdalena proustiana amb el cafè amb llet escolar, reminiscències volàtils, submarinisme de la neurona emboirada. Sortida a l’estafeta de correus. Cel encapotat, d’un gris brut que anuncia una gotellada o altra. Arriba certificada l’acta del premi de Benissa, així com les indicacions per arribar al Centre d’Art Taller d’Ivars el dia dinou. Tot molt formal i clar. Però, la meua al·lèrgia al paperam burocràtic no descansa, ni que sia tan neutre i positiu com el de la carta rebuda.

 

L’enfilo cap a la biblioteca a un quart d’onze. Passejada llarga i lenta. Potser un millor to físic –hauria de caminar molt més. La grisor de la llum somnolenta. Un airet que amenaça de fer-me volar la vella gorra anglesa i que tonifica el rostre.

El riu, d’escata metàl·lica i tèrbola. La celebració discreta, potser massa, dels seixanta anys de vida llibresca. A la sala d’adults han parat una exposició amb part de mobiliari de la primera biblioteca, que estava al mateix edifici de l’ajuntament. Una taula antiga, amb exemplars dels diaris i les revistes de l’any 1959. Un fitxer clàssic, on la gent retroba la seua remota fitxa lectora, o la dels seus parents. Una senyora rossa diu que la seua és de l’any que es va casar, el 1978.

Visito el taller de còmics que fan a la planta baixa. A còpia de tampons amb figures en relleu pots farcir les vinyetes i contar una petita història. Una colla de xiquets i xiquetes s’aplica en  l’exercici. Conversa amb la bibliotecària. Notícies noves, algunes estranyes o directament desagradoses, per les maniobres rases i curtes del politiqueig més gallinaci i desinformat que s’endevina en els resultats. Els espavilats no perden ocasió d’arrambar la brasa cap a la sardineta dels seus interessos.

Intercanvi de bromes de baixa intensitat amb el pintor Pep Casals i amb la llibretera, ja jubilada, Clara Salvador. En l’espera vagarosa prenc una aigua bruta, oferta com a cafè, de la màquina del centre. Trobo un butacot confortable a la primera planta i em cruspeixo una novel·la curta de Valle-Inclán i uns quants articles del darrer número de la “Sàpiens”. Domini absolut de la distància curta del gallec ( escriptor immens).

Surto a fer un cigarret. Em miro el riu i els gats que ronden senyorívols per la zona de l’antic castell. Tocant meu, el bust de bronze, verdejant d’intempèries, de l’Arbó. Penso que, amb la meitat de saraus on el citem i vindiquen ara, potser no s’hagués sentit tan sol i incomprès a les seues terres nadiues, paisatge i paisanatge que elevà a categoria de gran relat amb ressons mítics. Però, ¿és possible que un escriptor deixe de sentir-se sol i incomprès? A La Ràpita tenia una colleta d’amics que el conreaven, així com el xaletet de la cala del Suís, que pogué adquirir amb els drets de la seua biografia de Cervantes, traduïda a un fum de llengües.

Saludo i em saluden gents diverses. Una cordialitat sense replecs. En els cercles lectors, i en els dels qui ens han vist tocar en una ballada o altra, em dispensen una naturalitat respectuosa agradable. Per a la majoria de cors ampostins amb els que tracto, no sóc sospitós de res. I els autors i autores locals –o comarcals- van ben conreats. Quan presenten res a la biblioteca, no s’hi cap. També hom convoca més gent en una presentació ampostina que en altres places. Aquestes coses van com van i tenen la importància que hi vulguem donar. El cert és que en l’ambient de la biblioteca –he col·laborat en un gavadal d’activitats i he assessorat el millor que sabut a la directora quan m’ha demanat parer- hi estic a gust. La proximitat de l’aigua seda l’ambient de l’antic castell, on hi ha diverses infraestructures culturals en edificis antics reaprofitats (la biblioteca és entranyada en el que era una molí arrosser). El pont penjant, cànula vital i simbòlica de la vila, tanca l’horitzó de l’indret  amb la pedra, d’un torrat clar, i els tirants d’acer (recanviats fa uns pocs anys). Milers d’estrats de joies i tragèdies col·lectives i particulars, l’han travessat i travessen.

Al lavabo m’he trobat el clown Eusebio Morcillo, “Moniato”, que és a punt de començar un espectacle a la zona infantil. Mentre pixo en una de les piles de porcellana, ell, des de la posició de davant l’espill, em comenta que estrena indumentària i que si crec que és prou acolorida, faig una llambregada i opino que ja no ho pot ser més: una constel·lació esclatada de topets i ratlles prodigiosa, cridanera, efectiva. Porta uns sabatots de pallasso clàssic, negres i rojos, i l’escumós nas, de protuberància roja, fixat. Per contrast, caic en que jo vaig vestit amb l’habitud cromàtica tirant a fosca, però sortosament avui a mi no em tocava actuar en res. Veig l’inici del que proposa a les criatures , molt en la seua línia: comença amb l’il·lusionisme de la globoflèxia, i es posa les animetes al butxacot rabiosament acolorit.

Quan en tinc prou de vida social vagarosa, em boto un anunciat aperitiu amb discursos d’autoritats, torno a l’escriptori i encara puc fer una mica de faena abans de dinar (arreglada mitja quartilla).

 

Eduard Verger dedica un brillant i amè repàs a la trajectòria i als darrers títols de les diverses col·leccions de l’editorial Afers. Diu que “L’incert alberg” és “honest i llegidor”, però té un lapsus i em rebateja com a Josep Nadal, creant-me un pseudònim o heterònim  que, d’entrada, no sé m’acut quina mena de dèries podria bastir. En fem broma amb Vicent Olmos, que li ho corregeix al web de la casa, i em comenta que Pessoa en tenia moltíssim més, cosa d’una exactitud meridiana (encara en troben de nous a mida que rescaten i restauren papers del mític bagul del poeta i prosista lisboeta).

Arròs, col i fesols per dinar. Combustible per a sirgadors i camàlics. Escrivint, vagarejant, pensant, en les vespertines (persistència de l’encapotada del firmament, però sense pluja). Intercanvi de bromes descordades amb Anna Carreras, que refresca el panorama amb articles agosarats, provocadors, des de les penúltimes electricitats dels soterranis urbans (secció botafumeiros graciencs).

Atemptat, de factura pareguda al de Les Rambles de l’agost, un atropellament massiu, a Münster, Alemanya. Grups ultres – i mitjants suposadament seriosos- ho celebren a les xarxes, relacionant-ho al gust amb l’alliberament de Puigdemont i l’ensorrada del relat de la rebel·lió –i també molt probablement del de la prevaricació- de la judicatura alemanya. Els nivells de gasòfia estan altíssims. Unes hores després sabem que l’acció no té res a vore amb el salafisme criminal.

A Vinaròs, un grup de l’extrema dreta, perfectament organitzada–tan revifada i tan sovint impune- ha increpat el diputat Joan Tardà en un acte d’Esquerra Republicana. Un cordó de números de la Guàrdia Civil garantia la seguretat, però a qui han demanat els carnets ha sigut als assistents a l’acte, a la sortida, i no als rebentaires. Així està el palangre. Recorda moments molt durs de fa molts anys. A València, en varies manifestacions i actes literaris i culturals on havíem participat, també tastàrem els “argumentaris” de personatges de la mateixa condició, amb, també, el resultat de que un agents –aquells de la Policia Nacional- ens trobaren sospitosos a nosaltres. Molt males peces al teler, si alguns no es posen les piles per “desescalar”.

Trobat un pom d’articles de Julio Camba, que ha reeditat l’editorial basca “Pepitas de calabaza”. Una ironia amb retranca gallega i vernís britànic infiltrada en la premsa del règim. A Camba li importava la bona cuina i mandrejar tot el possible. Li quedaven unes peces d’una gràcia, amenitat i penetració en les veritats del carrer, imbatibles. En algun moment connectava amb el Cunqueiro més hedonista –i no menys irònic. Devia ser cosa de paisanatge?

 

Pels carrers del barri circulen dos pidolaires professionalitzats. Un, mascle, bru, nerviós, és de la línia agressiva rebordonida. Demana per a un entrepà. Sol portar un rígid rosegó a la butxaca. Diu que li falta el farcit. O demana per a un bitllet d’autobús que mai no agafa. El personal se l’espolsa com pot. En negar-te a dar-li cap xavalla, dispara una rastellera accelerada de malediccions i insults frontals i vulgars.

L’altra tendència és la d’una dona de mitjana edat, d’un alcoholisme moderat, cara redona, riallera, amb assortit de formalismes educats, amb un to de timidesa queixosa. Aconsegueix més bons resultats, tot i que també fa les seues petites trampes i s’acaba fent pesada a vegades.

 

Un jutge que se’n sent “víctima” de les idees d’altres no hauria de jutjar res sobre aqueixos “altres”.

 

La remugada i una tosseta. Peu de pàgina suspicaç a un seguit de ximpleries que ens plantifiquen als morros.

 

En l’espill de l’ascensor, més que narcisisme, apareix la sorpresa de la incertitud, del desconcert (i potser la brosseta o filet enganxat a l’americana).

 

El español es poco amigo de pensar, pero si piensa no hay otro pensamiento más que el suyo.

Julio Camba.

 

L’humà com a mercaderia estandarditzada a qui despatxar altra mercaderia de mercat.

 

Soy una persona completament segura de sus dudas.

Julio Cortázar.

 

L’arrelada del matoll i la del xiprer. Les dues perfectes, igual d’importants, ideades, evolucionades, adaptades segons les necessitats de cada espècie.

 

El conservador intel·ligent, il·lustrat, adopta idees socialdemòcrates sense estirabots forçats. Ara són mals temps per a idees socialdemòcrates, que han entrat en el catàleg d’anatemitzades del sistema únic i ferotge.

 

Gide desaconsellant “A la recherche du temps perdu”. I la Woolf negant-se a traure “Ulysses” a la seua editorial. Més que dues errades, de les que pot tenir qualsevol lector editorial despistat o fatigat, en el seu cas reescriuen una mica, o prou, la vertadera qualitat del seu paladar i orgue creatiu. Fa molt que sospito que la Woolf no és la geganta que les nòvies feministes adoraven (però contradir-les a cop calent podia tenir conseqüències inoportunes).

 

Diumenge, 8 d’abril.

Ruixats amb caràcter a la nit. Remor agradosa del llit estant. Alçat a les nou tocades. Ganes d’escriure. La llibreta als genolls. No sóc escriptor de diumenge, però els diumenges també escric. D’una obstinació o altra hem de de morir.

Si ahir el clown Muniato m’ensenyava el seu acolorit indument d’actuació, avui la camisa llampant, de berbena desmodada, el corbatí de bolerista de la vella escola, de guitarrista en l’orquestra del Titànic, enfunden el cos dominical i estoic. Compromís a Deltebre a la tarda. Públic xalador. Núvol d’enrenou entre els arrossars tintats de detalls primaverals.

Divertiments variats, en els recessos de la cal·ligrafia, amb diversos col·legues. Una manera de “fer dits” cerebrals engrescant. Sense l’humorisme i sense Bach potser la vida seria del tot insuportable.

 

Cassola de pollastre, carxofes  i mandonguilles per dinar. Sesta entre claudàtors. Cap a Deltebre. La variada planúria deltaica. Núvols d’aigua, que no s’animen. A tocant del recinte on toquem, enganxat als mòduls de l’ajuntament i la comissaria de la policia municipal, cinc dotzenes d’aus de bec afuat, plomall negre amb un tènue esfumat rogenc, espigolen en un sembrat encara embassat de les darreres pluges. Diria que són capons reials, que contribueixen efectivament a minvar els carrolls de caragols maçana –espècie invasora dels aiguamolls i sèquies deltaiques.

Muntem sigil·losament entre l’habitual bingo, seguit pel públic amb concentració i un silenci misser. Comencem a dos quarts de set, sense haver pogut provar so en una sala amb els seus inconvenients de rebots. Ho ajustem com podem al primer tema. Sala plena. Públic ballador i molt aplaudidor. A mitja part ens donen uns entrepans, que guardem per sopar. Una hora més en la segona part. En forma, encert en la resposta a les sensacions que ens arriben de la pista i les taules. Felicitacions de la gent de la junta i diversos elements del públic, que ens redescobreixen cada vegada que venim, perquè la fumarola de la música ballable s’esvaeix ràpidament de les memòries.

A dos quarts de deu passades desmuntem i a dos quarts de deu som al cau. Menjat l’entrepà –tonyina amb tomata. Les notícies. Les bestialitats a Síria. Atac amb armes químiques sobre població civil (i no és el primer). Els bàndols fratricides s’espolsen la culpa, però fa l’efecte que ha estat el govern de Damasc. La pena, la ràbia, la impotència. El “món civilitzat”, que en diuen en eufemisme hiperbòlic, fa com que no s’adona de res (també amb el foc real i directe sobre gent amb les mans nues a Palestina). La tercera guerra general és així, regionalitzada, per capítols, carregada d’interessos sinistres.

 

Sigues prolífic, i ajuda el comentarista, en la seua confortable peresa, a estampar-te l’etiquetat de que ets irregular (com si s’ho hagués llegit tot!) Fins la bèstia Shakespeare ho era d’irregular–això sí, comparat amb ell mateix en les obres majors supervivents. Sigues prolífic. Sigues irregular. Facilita el malentès.

 

Sempre i mai. Dos pedrots que fan de fita de la finca metafísica. Dues mesures de temps que ens van molt grans.

 

(Ebrenqueries)

-T’hi veus?

-Lo metge diu que una miqueta.

 

(Entre les dunes)

rere els bulls i les llunes

la crueltat de l’abril,

pronosticada per eliot.

quan reverberen

velles cançons d’enramada,

la dàlia s’adorm al fossat

que la continuïtat demorada

del cosmos no distingueix

entre les dunes de cendra.

 

És esperpèntic, però diuen que és surrealista. És kafkià, però diuen que és surrealista. És dantesc, però diuen que és surrealista. És absurd, però diuen –i escriuen- que és surrealista. A vegades gairebé l’encerten, diuen surrealista i, en efecte, és dadaista. El repertori no els hi dóna per més. Escriuen als periòdics, garlen a les ràdios, posen el perfil favorable pels platons. És el que hi ha. És el que no hi ha.

 

Si en un moment o altre de la conversa algú et diu que “penses massa”, senyal, en primer lloc, que pensa d’altra manera i, sobretot, que “pensa poc”.

Manuel de Pedrolo (“Diari 1986”)

 

Que no negociaran mai, diuen. Si tingueren una mica de talla sabrien que el “mai” en política –ni en gairebé res del que és humà- no existeix.

 

Ser eclèctic ja no té cap efervescent valor afegit. De fet, és un fatalitat, com ser contemporani, que no cal ni proposar-s’ho.

 

Quina lectura personal de la tradició pot fer qui la desconeix? Però en veritat ja importa poc, tot s’hi val “després de la fi de l’art”, pel que es comprèn.

 

Tenia una pèssima opinió sobre Baudelaire. No va saber valorar Verlaine. Menyspreava Balzac… Firmava Sainte-Beauve, i hi ha qui encara el presenta com a gran autoritat crítica del seu temps.

 

Que no vals un ral, asseveren. Però, fan mans i mànegues per desprestigiar-te. I algun fins t’imita descaradament. Com quedem?

 

(Bitllets de banc)

Enretirà les copes i plats. Dibuixà al mantell de paper doble i rugós. Els companys d’entaulada li digueren al propietari que amb allò ja estava més que pagat el sopar, però el propietari va dir que ni parlar-ne, que volia bitllets de banc. El dibuixant era un home ja madur i calb, d’ulls intensos, que reia la negació del propietari del restaurant. Era un gitano de Barcelona, que va morir tal dia com avui de l’any 1973, després d’haver partit la història de l’art en dos: abans d’ell i després d’ell.

 

Dilluns, 9 d’abril.

El despertador cruel a les set. Enorme espessor en els primers compassos fatigats del dilluns. La “Toccata arpeggiata”, de Jean-Baptiste Chardin (1699-1779), refà l’enteixinat de la cúpula en la modesta capella de la continuïtat. La companyia del cafè, l’agredolç del primer cigarret. El zombi que aspira a obrir el talleret d’artesania amb opció a vol s’equipa els endins.

Correus amb bromes i veres gremials. Revisant textos. Se m’està entravessant la ponència per al Maestrat Literari. Potser és perquè encara no l’he encarada seriosament i no faig més que divagar (què poc academicista que sóc). Les millors ponències les fan les gallines, de tota la vida.

Migdia plàcid. Amanida i arròs a la manera oriental per dinar. Les noticies: el senyor rei Borbó visita Barcelona per un lliurament de diplomes a jutges, fortament blindat per un cordó que l’allunye de les desafeccions que ha collit a la “colònia” rebel abandonant el seu suposat paper d’arbitratge i fent costat a l’executiu del “a por ellos”, ignorant a més de dos milions de ciutadans. No en saben de seduir, de persuadir, d’ofertar. No han convidat a cap autoritat més o menys vinculada al Parlament, l’Ajuntament de Barcelona o la Generalitat. Un gest que, en el fons, delata potser que no es sap a “casa”?

Becaina de reconciliació amb les demandes de les lumbars i altres ossets victimistes. Tarda lluminosa. Entren uns cops de vent a les cinc. La resolució més emprada en les dialèctiques climàtiques del terreny. Repassant materials diversos. Un parèntesi per estendre una rentadora. El sempitern cas dels calcetins desaparellats. Es comprèn que també són espècie que aguanten malament els dictats de la monogàmia.

Conversa, en un recés, sobre autors romanesos amb Àngels Moreno i Alfred Mondria, que em fa venir ganes de tornar a les memòries de Mihail Sebastian que vaig llegir fa anys, plenes de bona música clàssica, copes ben servides i actrius atractives i intel·ligents que el feien anar de corcoll –com ha de ser en els solars de l’amor-passió. Tinc una lleugera idea de per on para el volumot memorialista de Sebastian, a uns quants quilòmetres, ara mateix, del meu desig de revisitar-lo. En el diàleg passem comptes amb les ombres de Cioran i amb els rosaris reaccionaris d’Eliade. Conversa estimulant.

Llegint a la nit, Motherwell i Pedrolo (curiosa parella de ball). Mirat l’espai de Graset. La sínia monòtona de la vida lenta i casolana dóna els seus fruits.

 

Arribem a cert domini tècnic (maduresa?) quan sabem tota la tècnica que no ens és de menester per a una peça concreta.

 

En el “èxits” proposats per tanta cucanya, el sabor de la vida s’ha evaporat.

Campanya pels drets lingüístics