Home > El Maestrat > #Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

#Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

bancalspedraseccastellfort2018Dimarts, 10 d’abril.

Llevat enjorn. Matinal aprofitada. Avanço més o menys en repintar el laberint. Ariadna ha anat a la perruqueria. El Minotaure dorm una mitjana de tretze hores (per consell del neuròleg).

L’íntim desconegut Neil Young posa part de la banda sonora de les hores solitàries. Em paro a fer els comptes de la vella coneixença i diria que deu fer prop de quaranta anys que segueixo el “crazy horse” canadenc. Amb els invents de les gramoles virtuals he recuperat pràcticament tota la seua discografia. Hi ha lleialtats per a les que estem més dotats que per a altres. Young no ha parat d’evolucionar, repensar-se, errar-se, comprometre’s i renovar-se, sense deixar mai de ser ell. Als quatre compassos d’una cançó seua, fins abans de que entre a cantar, reconeixes el vímet dels seus cistells. Prefereixo les llargues expedicions dels supervivents que els cometes fugaços en l’art d’escriure cançons amb intencionalitat i/o intel·ligència. No és gens fàcil mantenir-se durant dècades en negocis dels que cremen tant com el circ del rock i del pop. Amb dotze anys trafegàvem amb cintes de casset amb el “Harvest”, el “Zuma” i altres obres de Young, les intercanviàvem i provàvem de traure-les amb la guitarra, una colleta d’amics que havíem descobert la galàxia de referències, que no estaven tan a l’abast com ara. Amb crosses així anàvem creixent. Cintes i llibres intercanviats ampliaven l’ull de bou.

Migdia tranquil. Temps per pensar i divagar. No es pot demanar molt més. Cau un ruixat mansuet a mitja tarda. Les notícies de la regressió: el govern del P.P. va criminalitzant tot el que pot –comptant-hi uns quants drets fonamentals en qualsevol veritable estat de dret. Detinguts alguns participants dels CDR (Comitès en Defensa de la República), per accions que el sindicalisme ha fet mil vegades i ningú ha titllat de rebel·lió i terrorisme. Banalitzar el terror és un joc molt perillós. Una caça de bruixes que no se sap on s’aturarà. Han embogit? El pitjor, les tèrboles complicitats acrítiques.

Llegint Pedrolo a la nit. Parèntesi per mirar el partit del Barça a Roma. Horrorós. Eliminació dels blaugranes, que han fet un partit pèssim i ha encaixat tres gols sense cap capacitat de reacció. Feia  partits que s’ensuma que l’equip de Valverde no girava redó, a pesar de que els resultats, la majoria per obra i gràcia del talent de Messi, maquillaven la cosa.

Vista una entrevista a la pensadora Marina Garcés, a qui no acabo d’entendre massa. Més lectura fins al son. Ruixat dens a les dotze.

 

A això es reduexi tot: percepció i memòria. Però és precari.

Siri Hustvedt.

 

No ens enganyem, els cànons literaris són conservadors, vigilen les finques dels amos. Rarament deixen entrar obres rebels, a no ser que els hi hagen passat prou anys i la dinamita ja estiga desactivada –i ja no els hi en quede una altra.

 

Han trobat “cabecillas”, per detenir-los, en un moviment ciutadà horitzontal (gens piramidal), amb l’acusació, refusada a Alemanya, de rebel·lió. Si vols trobar, acabes trobant. El dret de manifestació va quedant en “terrorisme” en l’ideari penal del neofranquisme. Ja ningú és a resguard. Ni els equidistants, per molt que s’ho pensen.

 

¿Som més a prop de que la policia del pensament ens arreste per incitació a l’empatia?

 

Estadística de les darreres hores enxarxades. Sis sol·licituds d’amistat de gent que “grogueja” dignament. Dues de dos tipus que feien tuf de “secretes” en el seu lleure actiu. I una senyoreta que proclama que és “fan” de Bertín Osborne. Si no és paradoxa, es veu que no és vida.

 

Pugeu a la barca, que naufragarem.

Pau Riba.

 

Dimecres, 11 d’abril.

Les set. Els dring atmosfèric del despertador (harmonies dels anells de Saturn?) El consol menut del primer cafè. La continuïtat en la caragolada del cigarret. “Fumo coses salvatges per evitar la inflació”, deia el solitari de Llofriu. Les inflacions estan als núvols.

Intercanvi de salutacions i bromes amb el rotgle de la tribu connectada: actors, escriptors, pintors, esperits singularitzats, a contrapeu dels triomfadors d’ara mateix en totes les esferes.

Emprenc la primera carpeta que trobo al celler. Les boscúries textuals dels darrers sis o set anys. Un gavadal de passions inútils i pensaments despentinats. Tinc una certa idea general de com canalitzar-ho en propers projectes. Una particular i porosa  compartimentació posa el traçat dels reguers i les fites.

Més cafè. Un solet lleganyós no acaba de rompre els núvols grisencs. Les volubilitats dels esborranys primaverals. Gent que et conta la vida espontàniament. Dec de fer cara de confessor? Algú que cuida malalts d’Alzheimer i diu que és una faena que li agrada. Una admirable resiliència. Encontres estranys pels viaranys líquids. Moltes soledats amb necessitat de comunicar-se? Les sinceritats desfermades de quan li revelem danys i esperances a un desconegut. També hi ha ànimes que demanen consells, però me’n guardo molt d’exercir el paper que es figuren que puc fer.

Pensant la nota per dir a l’acte de lliurament de premis de Benissa (poesia, pintura, i el de narrativa). Il·lusió amb “Circ de puces”, un carrusel de situacions i personatges que crec que pot ser amè i substanciós. En alguns dels relats he assajat provatures experimentalistes, amb aiguabarreig conscient d’intencions i ingredients vinguts de diversos gèneres narratius . A vore si Viena edicions l’encerta amb l’artefacte i arriba al públic que la xala amb la contística. Tinc una imatge que podria resultar suggeridora, eludint la literalitat visual d’un circ de puces clàssic, per a la coberta. És un quadre d’un pintor antic, els drets de reproducció del qual suposo que deuen ser fàcils i no molt cars d’adquirir. També ens hem entès amb Vicent Olmos, d’Afers, per compaginar bé un altre llibre que teníem planejat i que està pràcticament enllestit en la fase d’autoria, per distanciar la presència dels dos títols al mateix temps en les llibreries. El lector que em segueix en el dietarisme sol seguir-me també en les narracions breus, però tal com està el panorama paga la pena guardar cauteles i evitar solapades a l’hora dels acompanyaments anunciants.

Presències d’absències i altres herboritzades capricioses i inútils, mentre els hi cantussejo a les flors del pati uns versos d’Ausiàs March. Follies inofensives.

Reconciliat amb la guitarra acústica. Repasso cançons fetes i idees que no s’acaben de tancar. Potser ja no té cap sentit seguir exercint la joglaria. O potser en té més que mai, segons l’angle des d’on sospeses la jugada. Segons el revingut populisme penal de la reacció, en sóc conscient de que diverses coses de les que canto i escric em podrien portar problemes seriosos si algun cretí les interpretés segons els usos esbiaixats i obscurs que anem tastant. Precisament és això el que busquen, que tinguem por i ens guardem les opinions dissidents per a la més estricta intimitat.

Llegint al butacot a migdia. Caldo de pollastre per dinar. Les notícies. Mals de segle XX pareix que tornen, corregits i augmentats, dissimulats amb tècniques subreptícies, potenciats per les robòtiques. La humanitat ha demostrat sobrada capacitat per autodestruir-se unes quantes vegades (per si amb una no quedem prou rematats).

Becaina asserenant (diversos detalls descordats en les paperasses i pressions per autoemplear-se). Triat i tramés el poema per al llibre col·lectiu d’homenatge a Jaume Pérez Montaner. També hi haurà un acte a València, a finals de maig, al què voldria acudir, a poc que puga. Telefonada de la tècnica de cultura de Benissa, explicant-me com anirà l’acte de dijous vinent. Xicota simpàtica i resolutiva.

Repassant materials després. Segueixo divagant sobre la ponència per al Maestrat Literari, però no poso fil a l’agulla, potser quan passen els diversos saraus on he de fer acte de presència, que em posen un rar punt de nerviosisme emprenyador. Em preocupo massa per coses que després queden confiades a amples marges d’improvisada i informalitat diletant.

 

No és difícil figurar-se transcendències. La mateixa facilitat ja és sospitosa de que només maneguem una joguina confegida d’acord amb les nostres limitacions.

 

En la fortalesa ancestral

del teu pit

contra totes les pors intruses.

Pere Casaldàliga

 

Diciembre de 1965.- Cuando todo se quiebra alrededor, queda como señal del hombre la dignidad del acto libre. Ese último reducto de libertad obstinada que es el personaje de Filoctetes obliga al reconocimiento de la pasión del hombre libre. Contra todo evento, sólo la libertad personal puede ser la libertad de todos.

José Ángel Valente (“Diario anónimo”).

 

En els “mentideros” de la “Villa y Corte” expliquen que una de les primeres decisions del ministre i portaveu Iñigo Méndez de Vigo fou fer retirar l’excel·lent retrat a l’oli que Gutiérrez Solana feu de Miguel de Unamuno. Molt i molt significatiu, i més si hi afegim que el senyor ministre –de “rancio abolengo”- prefereix cantar el “Soy novio de la muerte” de la Legión, un invent inspirat per Millán Astray, a qui el rector de Salamanca li esventà presencialment allò de “venceréis, però no convenceréis”. Unamuno, ni en pintura, al despatx ministerial.

 

(Aforament complet)

N’érem pocs, com sempre, però la tendresa i la fraternitat van venir.

 

Amb tant obscur “revival” repressor no ens deixen incórrer, tranquil•lament i amb confortable coartada, que alleuja el mal d’esquena, en tot allò que a vint anys odiàvem.

 

Dijous, 12 d’abril.

Aixecat més tardet. Gestions a Tarragona, que van amb retard desmanegant, però tenen resultats positius. Dinem, de tornada, a Miami-Platja (nucli molt turístic, depenent de Mont-Roig del Camp), al popular La Borda de Can Manel. Local acollidor, amb solera i regust arcaic. Públic internacional. Qualitat i honradesa, però servei lent i despistat. En un racó hi ha emmarcada una fotografia amb el president Pujol lliurant-li un reconeixement al propietari de la casa. Potser algun dia la instantània va estar en una paret més presidencial, però els retrats t amb Jordi Pujol s’han devaluat molt, en els darrers anys. A quarts de cinc al cau. Sesta de canongia ecumènica.

Ullada als correus i mirant materials després. A les notícies, la criminalització del drets de manifestació, expressió i reunió de l’estat sobre els moviments sobiranistes. La banalització del terrorisme. La caragolada intimidant és de pressió forta. El jutge del Suprem torna a negar els drets polítics al diputat Jordi Sánchez, tot i la recomanació cautelar de l’ONU.  El quixotesc “Sostenella y no enmendalla”. Un magistrat disposat a pagar el preu que sia de menester (com pronosticà Pérez Rubalcaba). Poques coses quedaran a resguard en una ofensiva d’aqueix gruix i eixamplada.

La fatxenderia abrupta de Trump pareix que es repensa un atac a Síria, amb les conjecturables sacsejades perilloses del vesper on també actuen els russos. Entre tàctiques i estratègies dels senyors guerrers, molta població civil sacrificada.

Un seguidor i amic, Lluís Ortega, em recorda que fa vint anys que va sortir el CD “Sort de tu”. No havia caigut en el detall. Comparteix, en una seua pàgina virtual, una de les cançons. La sensació de que va passar abans d’ahir mateix, però resulta que ja han passat dues dècades de l’aventura. En unes condicions de poc marge de temps i de producció, amb alguna maniobra estranya de gent que ens havia d’ajudar i en realitat ens va abandonar, algunes coses van quedar bé i altres em quedarien millor ara, però, què vols fer-hi! He enregistrat altres garbells de cançons, però he buscat canal alternatius als rotllos de les discogràfiques. Segueix agradant-me més un directe que el tancament d’hores i hores en un estudi. Ara em penso que ho fem tot una miqueta millor.

 

La sinistra revolució cultural xinesa va prohibir tot Shakespeare, perquè és un autor que dubtava i traginava paradoxes, que covava dilemes, i els revolucionaris no havien de dubtar.

No és el mal més greu de la criminalitat maoista, evidentment: la factoria de mort xinesa fou d’alta producció, i encara plora la criatura entre silencis còmplices del “món civilitzat”.

 

Divendres, 13 d’abril.

Conversa matinera amb Andreu Sevilla. Mentre va a fer classes en el trenet de rodalies, comentem lectures, esperances i paüres. Entre altres apunts volanders, ponderem la qualitat de Delibes. Delibes tenia un paisatge propi, com Faulkner o Blasco. Hi ha escriptors amb paisatge propi assentat en una geografia que coneixien bé, però recreada, elevada a espai mític, foradada pels detalls i sensacions de la lluita humana.

Un borrim de pluja ensafrana els rajols carabassa del pati. Cafè amb llet barrinant unes bagatel·les i altres. Plans i mapetes casolans que ens vertebren la figuració de la vida moblada. Qui dia passa, any empeny.

Trenta-cinc anys de la mort de Mercè Rodoreda. Recordatoris variats, gremials i de lectors. L’escriptora pareix que es va deixar morir. Deliberadament arribà tard a qualsevol tractament del càncer. En les seues memòries, Josep Maria Castellet ho expressava clarament. El cansament de la gran narradora, amb una biografia amarada de tots els mals generals –i particulars ben envitricollats- en la segona meitat del segle XX, degué ser immens, tot i que a Romanyà de la Selva, cuidant el seu jardí, i finalment reconeguda per la gent que sap de què va l’ofici de tenebres, trobà l’estació calmosa. El seu univers literari encara amaga grapats de misteris. La sempre convenient operació de rellegir, amb el seu corpus no s’acaba mai. Sempre cal deixar un bitllet obert per retornar a la galàxia Rodoreda.

Article elegant i molt intel·ligent de Toni Mollà a “La Vanguardia” sobre el concepte de la “traïdoria” a la pàtria, que ha servit i serveix per debilitat qualsevol dissidència que pretenga fer trontollar estatus privilegiats i tramposos.

Que afusellaven sense odi, ans al contrari, “amb amor”, ha deixat dit un caparró de l’entitat al servei de la concòrdia, “Vox”, referint-se, és clar, al bàndol “nacional” de la guerra civil. El que no ha especificat de quin calibre era l’expansió amorosa, però ens en podem fer una idea. Sota l’estora prima de la democracieta formal, ens ho recorden freqüentment, hi ha un munt de cadàvers que interpel·len, que no entengueren que els eliminaren en multiplicats “actes d’amor”. Si no fóra per alguns hispanistes rigorosos, el relat del fratricidi i la repressió posterior encara tindria més interessades confusions.

S’han donat grans obres en esperits prou bèsties. Caravaggio, Céline, i un fum més, ai las, però hi ha qui escriu a boca plena que no hi ha art sense humanitat. La mania de santificar els creadors està molt escampada, tan en la beateria dretana com en la “progre”.

Tanta doctrina apresa de memòria en els catecismes escolars, i, per saber-ne alguna cosa profitosa i contrastada de la història de les religions, de grans ens hem hagut d’espavilar amb autors com ara Mircea Eliade (ranciet, però honest). Podent tenir un punt de partida ben assentat, en tantes coses, hem hagut d’anar tirant des dels dèficits, amb la brúixola autodidacta, en dies on la informació no corria tan accessible com ara.

Segueix alta la fal·lera per Sherlock Holmes arreu. És una mica injusta la immortalitat de Conan Doyle, que va deixar una trentena de títols excel·lents completament aliens a les peripècies deductives del detectiu morfinòman i atacat de misogínia aguda. Les recreacions del personatge, amb tot de llicències més o menys afortunades, és curiosa. Altres criatures de paper tindrien potencialment més qualitats per perdurar, però l’habitant de Baker Street sirga amb intensa i plural vitalitat per l’imaginari de moltes cultures. Ara s’anuncia una nova traducció a la nostra llengua del corpus detectivesc del “sir” que volia ser historiador.

Em furga la nosa nerviosa de l’afer de la ponència sobre el Maestrat literari. Suposo que quan em pose a redactar-la me’n sortiré. Un dels aspectes més delicats és que en la producció llibresca d’autors comarcals, la meua deu ocupar un percentatge gros. ¿Com comentar la pròpia obra, quan els pares de les criatures no solem ser els més òptims analistes? Amb el que han fet altres puc donar la meua visió lectora, sense aspirar per res al gran aparat crític. Però, amb el paquets de materials del propi talleret, que uns dies en pareix apanyadet i altres el llençaríem a la foguera, fa de mal escriure. A estones penso que m’he errat acceptant l’encàrrec. Però, ja em passarà. Quan passe el sarau de Benissa, quan acabe un altre artefacte que porto entre mans i passe també l’espiral santjordiesca, potser posarem fil a l’agulla a vore quina en passa.

Severitat rúfola, borrims d’aigua en uns trams del matí, clarianes inconsistents, altres rabiüdes, més tard. L’Ebre baixa molt alt, pels desguassos dels pantans de Mequinensa, Riba-roja i Flix. Migdia tranquil, amb la continuïtat del ball de clarianes i grisors sobtades als finestrons. Arròs a la manera oriental i croquetes de pernil per dinar. Becaina lleugera i curta. Atrafegat entre unes carpetes i altres després.

Llegint a la nit, menú variat. A l’espai de Graset, entrevista amb Xavier Garcia sobre les seues vivències ebrenques. Cita mossèn Miquel Redorat com a essencial actiu emblemàtic de la lluita antinuclear a Ascó, en els anys setanta, en un episodi on els opositors a la nuclear eren David i l’empresa promotora Goliat, però amb resultat diferent al narrat en les pàgines bíbliques. Garcia ha fet un nou llibre, entre les memòries i l’assaig, de la seua descoberta del sud català fa quaranta anys, de la mà del seu pare. Amb el periodista hem desfet darrerament algun petit malentès que se’ns havia format absurdament. Els companys de taula de Garcia, en l’espai del “Més 3/24”, demostren el crònic desconeixement barceloní sobre unes tan remotes i insòlites realitats. Els oblits i dèficits patits per les Terres de l’Ebre componen un cabalós inventari de greuges, i són molt lluny d’estar en vies de plena solució. L’allargament de la vida de la nuclear d’Ascó és un temeritat, ha dit l’amic periodista, i a fe que ho és (altres industrialitzacions “brutes” acompanyen la xemeneia atòmica a la llera de l’Ebre en l’horitzó de proximitat).

 

Todo escritor debe fundar su propia estética -los dogmas y las determinaciones previas deben ser excluidas de su visión del mundo. El escritor debe ser, según las palabras de Musil, un “hombre sin atributos”, es decir un hombre que no se llena como un espantapájaros con un puñado de certezas adquiridas o dictadas por la presión social, sino que rechaza a priori toda determinación.

Juan José Saer. (“Una literatura sin atributos”, 1980).

 

Dissabte, 14 de abril.

Aixecat enjorn –l’hora de costum. Gestions ampostines. Un taller d’automòbils. Un home seriós que s’explica amb solvència i detalls de virtuosisme sobre els sistemes elèctrics dels vehicles (llàstima que el tema no m’interessa gens). El color local de la llengua. Formes acurades, fixades per la pura oïda –i potser per influència dels mitjans de comunicació-, amb algun barbarisme dels clàssics de la zona en el vívid repertori lèxic. La lleialtat a la llengua de la comarca. No abdiquen els indígenes en el primer impuls, ni oralment ni per escrit, com passa en altres zones més castigades, ni que no dominen l’ortografia.

Neteja del vehicle. Unes instal·lacions a l’aire lliure, a prop de la cambra arrossera. Tot robotitzat. La mà d’obra i l’afecte va de part dels qui posen monedes per a que les mànegues i els aspiradors, fàl·liques extensions com de pel·lícula galàctica, ragen o xuclen. Em miro una caseta revellida, arraconada entre edificis alts i més nous. Poms de margarides diminutes en l’herbei desgrenyat d’un hortet desatès. Penso en un poema de Gerard Vergés, on les diminutes margarides fan d’estora a l’evocació d’un amor en un maig endinsat en les pastures de l’elegia.

Altra gestió a Deltebre. Gris clar a la celístia, amb núvols allargassats, ditats de moradencs aigualits i blaus mòrbids. Els quadros eixuts dels arrossars. Els cavallons fecunds, l’allargassada espinada dels malacons. A l’estanc de la vila. Ullada a un expositors de suposats supervendes. Un Camilleri i un Donna Leon. La resta no fa per mi. En una lleixa lateral veig el paquet d’un llibre col·lectiu on hi va un poema meu. Es rebla el que ja sé, que hi ha qui a més de regalar la faena fa, pel mateix preu,  de distribuïdor, comercial i el que sia de menester. Els qui no ens prestem a jugades tan irregulars i pernicioses per a la mínima dignitat de l’ofici, acabem titllats com a conflictius pels que es presten a aqueixes pràctiques (viuen d’altra cosa, és clar, i només per vore’s el nom en un llibre o altre ja queden més que satisfets), i també pels qui se n’aprofiten de l’amateurisme que es presta a fer-los el caldo gros.

Cafè en una fleca que també fa cafès, al rovell de l’or deltebrenc. Cafè bo, croissant potser supervivent dels dies preconciliars. Tornem a la carretera. La planúria asserenant de la ribera. Poques mans feinejant en els terrossos, casetes i tallerets. Un dipòsit de cotxes desguassats, on volíem preguntar per unes llandes que ens interessen, però és tancat i barrat. Les piles de vehicles amuntegats, amb un discurs embolcallant-lo en una presentació adequada, podrien passar per una instal·lació d’art contemporani com tantes n’hi ha.

A quarts de dotze tot enllestit. En ser a l’escriptori contesto correus i altres bagatel·les. Poc marge per obrir cap carpeta i capbussar-me. Conversa de cortesies amb una escriptora basca, que fa l’efecte que m’ha llegit alguna cosa (les immediateses de les xarxes?) i pareix que li agrada. Contacte regular amb alguns coetanis d’aquelles terres, que fan textos d’interès, amb un pronunciat grau d’escepticisme humorístic. La situació del País Basc, amb l’alto el foc d’ETA, és immillorable. La redreçada de les convivències es deixa notar en les escriptures que ens arriben. L’assentada economia productiva –poques concessions a la pellofa especuladora-, el finançament del cent per cent (el dit “cupo”), i la pacificació del conflicte nacional, ensenyen un illot pròsper, sense atur, exemplar, en la general desfeta peninsular.

Els recordatoris del dia de la segona República Espanyola, el darrer tren cap a un projecte més apanyadet que els quaranta anys de dictadura feixista i autarquia mental. Pel que fa a la nostra identitat cultural, la majoria de republicans pensaven igual- i alguns fins pitjor- que els militars aixecats contra el govern legítim (allò sí que fou una rebel·lió de manual i quarto de banderes). Seguint les sessions parlamentàries republicanes, es quan Pla va escriure allò de que el més semblant a un espanyol de dreta és un espanyol d’esquerra. Només cal llegir alguns articles, assajos, i els diaris de Manuel Azaña per adonar-nos-en de que tampoc s’havia assabentat de res del “fet diferencial”, i que exhalava tanta desafecció i menyspreu com els de l’altre bàndol per la nostra manera d’estar al món i passar per la vida. Sí, el jacobinisme dels republicans –inclòs  Antonio Machado- era granític. No és d’estranyar que fins l’obtusa arrogància d’Aznar reivindiqués el discurs “nacional” d’Azaña. Dues porcions d’un mateix formatge no deixen de ser precisament això, el mateix formatge. Uns i altres ens tracten com a colònies a vigilar de prop i explotar.

Faves amb calamarsets per dinar. Els harmònics simpàtics que X. relliga amb fastuosa facilitat. Les dificultats de l’aparent senzillesa, en els fogons, en la lletra i en tantes activitats on l’esperit assaja refilets memorables. Becaina redona, però breu. Mirat el partit entre el Barça i el València. Un Barça deprimit per les desfeta romana i un València consistent i perillós, sobretot en la primera part. Els blaugranes resolen amb ofici, sobretot en l’encert a l’àrea.

Després, ullada a materials. Parsimònia meditabunda. Tarda tristoia, amb la marcida grisor dels finestrons. Pizza per sopar. Mirat un espai d’entrevistes i debats polítics. Anem “normalitzant” amb estómac fort les accelerades i matusseres pèrdues de drets.

 

Diumenge, 15 d’abril.

La jaqueta vella, d’un gris amb una sanefa discreta, punt espigat. Una jaqueta que, penjada en la façana d’un establiment vetust, es mirava el pòrtic de la basílica morellana. Ara es mira el que li posen per davant. Les variacions sobre una monotonia domèstica com qualsevol altra. El gorro de llana encastat, que consola les fredors cranials (Hamlet, poeta; Hamlet, filòsof; Hamlet, traginador de dilemes, pastor de paradoxes…) La llet que s’escalfa i el patriarca Bach airejant les estances de la dominical lenta.

Convertit en auxiliar necessari de les recreacions jardineres de X. Els hi parla a les plantes, l’adob afectuós dels diminutius. El solet em manté en les miasmes de l’ensonyació. L’estela de condensació d’un avió li fa la clenxa a un blau intens, escurat; el mateix blau innocent, el mateix sol dels dies de la infància, com portava anotat Machado a la butxaca del gabà fatigat que li embolcallada el cos malalt en els darrers dies sobre l’escorça de la terra.

L’Ebre baixa gras, sever, poderós. En les notícies remarquen el risc de riuada i s’obliden de dir que un augment de cabals com el que han produït les darreres nevades i pluges caldria tenir-lo més regularment. Hi ha massa embassaments riu amunt que retenen els sediments que poden refrenar la recessió deltaica, però això se sent –i es llegeix- poc. Tot i els murs compartimentants i retenidors dels llots positius, amb més aigua baixant hi ha un xic més de possibilitats de que els sediments superen els sedassos.

Tires mà del primer que trobes per fer de punt de lectura. Un díptic encartonat, apaïsat, amb joc d’aigües de tinta blava. Reconec la lletra de metge de les notetes al marge: tres còpies, plica, termini, 15 de desembre. Són les bases dels XXXVIII premis “25 d’abril” Vila de Benissa, que han fet cap a un llibre de Manuel de Pedrolo, i han aparegut quan no les buscava. Bé, això ja està fet. Vaig fer les tres còpies enquadernades i complert el termini amb prou marge. Sí, això ja està fet. “Hay muchas razones para intentar publicar algo. Una de ellas es echarlo de casa”. Diu Iñaki Uriarte. Dijous complirem la darrera base, que demana la presencialitat a l’acte de lliurament en cas de ser guardonat. Després vindrà la llauna de corregir galerades i les comunicacions amb la casa editora, i llavors sí, la foragitada de la criatura serà completa. Unes altres obligacions seran, si ho entès bé, fer de jurat per a la convocatòria de l’any vinent i presentar el llibre a la vila.

Migdia lleuger. Sesta positiva. Repassada de temes i guions de noves incorporacions de repertori per al duet. La pianola anisada de remotes ombres balladores. La roda de les generacions i els seus entreteniments i codis perduts. Ajustant veus i detalls delicats. Quan cantes una bona estona el cap pareix no tenir espai per res més que per a la concentració en les notes i la seua emissió.  En acabant  ve la caiguda, com una baixada d’electricitat oxigenant, d’apatia dolça i comprensió més dilatada.

Més càntics de pardals variats als patis del veïnat. Una rastellera d’evocacions, memorioses o ficcionades, en la piuladissa vigorosa, amb el llarg contrapunt d’una novetat exòtica en el muscle d’un pirata caribeny de les novel·les de Salgari, Stevenson i Verne deglutides en el bon temps de les tardes juvenils de lleure.

Els ecos de la manifestació a Barcelona. La resiliència cívica es manté, tot i els desconcerts  les racions de plantofades per a fer temor.

 

“Als escriptors els agraden els gats per ser criatures tranquil·les, adorables i sàvies, i als gats els agraden els escriptors per les mateixes raons”. (Robertson Davis).

Ens temem que el senyor Davis sobrevalorava els escriptors.

 

“Amb sal rosada de l’Himàlaia”, destacat en tipografia cridanera sobre una groga estrella esclatada en el paquet de patates fregides. Estem al cap del carrer de la publicitat enganyosa, però incorrem en la flaca lírica. Som així de vulnerables.

 

Arpegiant uns acords senzillament harmonitzats pels mil anys de lògica simpàtica. Els dits van fent la gimnàstica somnolenta. Quantes vides fa que aquest exercici t’ajuda a pensar? Millor dit, a divagar sense objectiu, a obrir-li la clau de pas a la llanterna màgica, capriciosa, sublim o amb florit de soterranis.

 

En un text comentarista de diversos títols m’estrafeia el nom. Un lapsus. Hom, comentant l’anècdota, i refiant-me de la memòria –que ja no és el que era- , em confonia i també el rebatejava amb el nom d’un altre literat i traductor amb qui sempre el relaciono, no en sé el motiu del cert, i que pot semblar una petita revenja. Així de fàcilment es crea un malentès entre gremials.

 

Les “propagandes negres” de les “raons d’estat”. Costa de creure com gent que per formació, per ofici, hauria d’estar amb la metòdica suspicàcia més desperta, se les empassa i les reprodueix.

 

La temptació, en el dietari, de voler corregir el poc fotogènics que som els desmodats escrivans asseguts. Això dels filtres del “photoshop” és molt i molt vell.

 

“Millores amb els anys, com els bons vins”, et fa saber la senyora del club de lectura. Potser té raó i assolim les qualitats d’un vinagre no del tot asprívol? Hi ha un fum de coses que guanyen qualitats quan envelleixen, però la fraseta del vi apareix amb moltíssima freqüència.

 

Polèmic? Per descomptat. En una pàgina de qualsevol, fins de la persona més bonhomiosa i honrada del món, es pot trobar un justificant “per penjar-lo”, com escrigué un clàssic solemne i barbat. La controvèrsia no cal ni buscar-la, arriba sola, a vegades pel que no has escrit mai.

 

En la calma augmenta també la possibilitat de l’aparició de fantasmes punyents i monstres angoixosos, en recordar el fum de nusos, obsessions i situacions mal resoltes. El consell de conèixer-se un mateix porta aparellat aquests angulosos inconvenients.

 

A vegades et sorprenen amb algun truquet ben girat, però cauen en la debilitat de sortir a saludar al mig de la pàgina i espatllen l’invent.

 

Dilluns, 16 d’abril.

Les set. Els pianíssims litúrgics dels pardals, com temptejant els topalls de l’aire amb les seues mels propícies i el perills sords.

Mompou a la gramola. La pianola civilitzada amb ungüent de misteri. Els besllums de cristalleria asserenant.

Amb una tassa de cafè a la mà i pipant un cigarret agredolç espero. Potser el que espero, si mai es dóna, em passarà per davant i no ho reconeixeré –ja anar d’aqueix manera.

Dormida potable. El cafè de la dillunserada de cel de grisalla empastifada. Hi ha qui es jacta de matinar molt, com si fóra un aval de vida molt productiva i eficient. Les aparences només són aparences. Rere gests de galeria dissimulen, a vegades, insignes transitants de la droperia més contumaç. Hi ha qui fa altres horaris i fa més feina que els qui trepitgen els carrers recent caragolats amb posat de tenir l’agenda rebotida.

Operant sobre l’arxiu d’un projecte futur. Aprimant, clarificant. Reescriure és això, per mi, ara mateix. Hi ha qui ho fa a l’inrevés, com Eugeni d’Ors, que si la serventa entenia la glossa que havia redactat per al periòdic, l’enrevessava una mica més.

Els esgarranys de l’actualitat. Franquisme sense Franco i altres amenitats celtibèriques. Judicatures a qui els resultats –que no els hi agraden- no els fan ni fred ni calor i maniobren per alterar-los fins a la capgirada total. Però colpistes, ja se sap, ho són altres, diu la contrainformació i l’opinió publicada atrinxerada.

Píndoles de les memòries de James Comey, del Partit Republicà, ex director de l’FBI despatxat per Donald Trump. Diu estar alarmat perquè  “vivim temps perillosos, amb un ambient polític on es repliquen fets bàsics, es qüestiona la veritat, la mentida es normalitza i les conductes contràries a l’ètica s’ignoren, es perdonen o es premien”. Sort que només retrata l’ecosistema dels USA i que per les rodalies estem curats de tan pernicioses praxis.

Rebre un llistat de recomanacions per a Sant Jordi, amb més de cents títols, i adonar-me’n que, a tot estirar, em són d’interès mitja dotzena, de la qual quatre són traduccions d’autors internacionals i clàssics, em temo que m’encara amb el fet d’haver perdut del tot el compàs dels nous panorames i les seues lleis farcides de succedanis.

Ruixats intermitents. La pesantor somnàmbula als ulls i l’esperit. Migdia de costum. Les noticies. Posada a prova la capacitat de nàusea davant tantes salvatges arbitrarietats. Sesta de pau budista. Disciplina i hores del pati per pàgines d’art i lletra. Pensant amb el viatget a Benissa i atabalant el personal. He invertit en una americana grisa, d’un gris clar, que em diuen que són tendència (tendència de què?) M’he fet tallar els cabells – els supervivents. Intendències més cançoneres, segons com, que escriure una colla de narracions per tirar a un premi dels honrats (vol dir-se, dels que no estan donats abans de començar).

Pa amb tomaca i pernil, queixalada sopadora. Llegint (rellegint, de fet) Ciceró. Mirada la tertúlia d’en Graset.

 

És en les menudalles més insignificants on descobrim que covem una veritat universal, absolutament compartida, plenament democratitzada.

 

Què difícil és escriure “senzill”, i com es pensen haver-ho assolit esperits que cauen en l’adotzenada i la cursileria una i altra vegada. No s’han assabentat absolutament de res, cosa que no els priva d’anar donant lliçons que, si t’encantes, porten fins càrrega d’una suposada raó ètica.

 

I vint anys després fuges, com gat escaldat amb l’aigua tèbia, dels models errats que et captivaven i que ara comprens que no eren  res. És la vida, més que les lectures, qui planta l’esmena.

 

La literatura com a forma de viure: una llarga conversa amb qui mai no respon.

 

Tancar-se en la pròpia esfera creativa  o intel•lectual és un error enorme. El cas és que la societat de les encasellades especialitzacions juga a la contra.

 

(Entrevist alfabet)

Figurar-se copsar

la tènue carícia

de la presència de l’absent.

 

Pòrtic de cruïlla,

entrevist alfabet

de reveladora mudesa.

Campanya pels drets lingüístics