Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

benissaigual2018Dimarts, 17 d’abril.

Les maniobres somnàmbules d’habitud a les set. Chopin al gramòfon mentre puja el cafè de la domèstica transfiguració. Conyes marineres pels guinyols enxarxats (amics, coneguts i saludats). Tramesa aquesta col·laboració, que ànimes pietoses llegeixen entre línies i les fan desguassar vés a saber en quina bajanada o càrrec contra l’autor. La majoria, però, es presta al joc obert on no es cobra tiquet d’entrada.

Adobant quartilles. Solet ensonyant en la plenitud del matí, l’escalf refulgent. Seques amb botifarra per dinar, combustible per al mètode paranoico-crític. Les notícies. El Suprem va canviant de qualificacions delictives per intentar l’extradició de Puigdemont. En la nova interlocutòria, pel pas dels consellers i els presidents d’entitats cíviques per la sala, s’assegura que gràcies a la presència policial massiva a Catalunya, s’evità una massacre (literal). De gent armada amb paperetes? El relat de la violència va en augment delirant. Volen pressionar els jutges alemanys? Van donant importància al que només havia de ser un “pícnic”.

Sesta plàcida. Llegint i escrivint a la tarda. Rebut un missatge d’un lector francès, elegant, intel·ligent, agradable. Ah, el paladar dels rebesnéts de Montaigne!  Sortida per fer un vol pel barri, parant el solet benigne. Comprat berenar (un aperitiu de blat). La ufana esponjositat aromatitzada d’arbres i plantes.

Mirat el partit del Barça a Vigo. Entretingut. Ha merescut guanyar el Celta. Els suplents del Barça no acaben de ser un fons d’armari fiable. Llegint més. Mirat un tros de l’espai de Graset.

 

Unamuno fou tan contradictori, que en la seua obra sempre trobes un bancalet aprofitable per a corroborar alguna cosa, i, una micà més enllà, o ençà, tot el contrari.

 

Qui pretén regular-ho tot mitjançant lleis, incitarà més aviat al vici que no pas a corregir-lo.

Baruq Spinoza ( “Tractatus theologico-politicus”).

 

Acostumats a tantes estafes, fins acabem admirant els qui les endeguen amb certa gràcia teatral –que en són pocs.

 

La forma intel·ligent de mantenir la població passiva i obedient és limitant l’espectre d’opinions políticament correctes, però encoratjant acalorats debats dintre dels límits d’aquest espectre.

Noam Chomsky.

 

Si només et pots sentir orgullós de la teua altura quan l’altre està de genolls, tens un greu problema.

Toni Morrison.

 

Espantats de l’el·lipsi d’estrangeria màxima que és escriure es posen a engegar tots els escumalls socials del sector que poden. Es salven de la follia en el grup, però perden el pols de les internades serioses.

 

La noblesa àgrafa. El prodigi que cada dia es dóna menys.

 

Els qui no saben perdre solen derivar en la delació, en la traïció subterrània. Els qui no saben guanyar, en la paranoia.

 

Ordenadíssim, calculador, compartimentat, deia buscar el batec de la vida, i el batec de la vida sol ser predominantment desordenat i brut.

 

El bon comentarisme no busca a l’autor, sospesa l’escriptura i prou (que ja és molt). Escasseja el bon comentarisme, la majoria busca a l’autora (o autor). El text llegit sense biografia que recomanava Barthes es dóna molt repoquet, cada dia menys. Hi ha qui s’ha empassat la tornada comercialota de que un autor és una “marca”.

 

La grandesa de Borges, en els relats, diria que rau en que cada en cada text deixa planejant una metàfora que fins transcendeix el llenguatge i la pròpia perícia narrativa. Quan s’acaba el conte, la seua atmosfera ens segueix fent ballar el cap. La perfumeria de poeta l’ajudava en l’efecte.

 

Dimecres, 18 d’abril.

Alçat com de costum (darrers costums). Els pardals li posen ànima als patis i carrers del barri. És un barri lleig, però no passa dia sense cap petit miracle o detall de vera humanitat. Marin Marais com antídot, abans que el món es pose cruelment adult. La intimitat melosa de la viola de gamba: el rebost dels bells candors.

Cafè i quartilles tacades. El solipsisme que ens fa. Troballa i condemna, segons la lluna.

Costa de creure la falta de sentit del ridícul d’alguns grimpadors de les proximitats. Hi ha qui creu que amb la sobreexposició la societat caurà rendida davant les seues incontinències de parides a mig coure (la majoria malrobades d’un lloc o altre).

Ensalada russa per dinar. Les notícies. El neofranquisme i els seus mariatxis esperitats. La possibilitat de quedar retratats al món deu formar part de la despesa que estan disposats a tributar. L’embranzida contra el sobiranisme català va tapant altres assumptes que potser indiquen l’estrepitosa  decadència del decorat del 78.

Sesta plàcida. La claror melangiosa finestres enllà. Els diàlegs dels pardals. Les menudalles que potser sostenen els contraforts invisibles de l’anar passant.

Mirats materials. Descentrat; nerviós per la trossada de quilòmetres que hem de fer demà. Enllustrant les sabates per al compromís a la Marina Alta. M’hagués agradat passar uns dies fent el “flâneur”, copsant l’ambient, escoltant la gent, però no serà possible, tinc compromisos que atendre tot el cap de setmana i dilluns, amb la moguda de Sant Jordi. M’adono, en pensa-hi una mica, que he fet diverses col·laboracions amb publicacions de les Marines, com ara la revista literària “L’Aiguadolç”, que fa una feinada tan polida com necessària de fa anys i panys. He aportat un granet de sal o altre a mil històries de les resistències culturals d’arreu –articles, poemes, contes, el que calgués. En l’àmbit de la nostra maltractada llengua ha calgut exercir el compromís voluntarista manta vegades ( i encara cal fer-ho una i altra vegada). Als de les literatures amb una musculatura assentada sostenint-les no els cal esmerçar temps i neurona en contribuir a refer tanta ensulsiada com patim en els idiomes assetjats.

 

Influir “torticeramente” per fer que els votants creguen que tenen dret a vot, on s’és vist! Dret a vot n’han de tenir els qui voten com cal, ja se sap.

 

Pengem d’un fil tothora. Oblidar-ho quasi del tot deu ser un dels mecanismes defensius del cervell.

 

Dijous, 19 d’abril.

Alçat com sempre. Enllestits uns detalls inajornables abans d’emprendre el camí cap a Benissa. Matinal radiant. Estat d’esperit de relativisme irònic.

Dinat a l’Alcúdia, a la terrassa de l’hostal Casanova –molt bé. Volta per la comarca. Els tarongers florits. Sèquies, el Xúquer, l’ufanós verger  treballat. L’ascendent turístic en prou detalls. Pensant amb Blasco, Estellés i el seu “Mural del  País Valencià”, amb Enric Valor i Fuster.

A Benissa a quarts de sis. Passejada tranquil·la per la vila, que prepara les festes patronals. Pres un cafè en una granja endreçada i agrada, a l’ombra de la basílica de la Puríssima Xiqueta. El patronatge de les deesses blanques. Vitalitat del comerç, pel que pareix. El nucli històric de Benissa és bonic, amb solera i autenticitat. Cases baixes, algunes molt notables. Poques espardenyades arquitectòniques perpetrades. Vivesa de la llengua al carrer.

Visitada l’església de la Puríssima Xiqueta, lluminosa (neogòtic). Unes senyores agranen i guarneixen amb gerros florals altars i capelletes. Locals de les filades dels Moros i Cristians en algunes plantes baixes. Pres un refresc a la plaça major. Una dona major, que es demana la segona copa de brandi, ens parla en anglès i el seu gos ens fa festes.

Un punt d’aire fresc en l’assolellada amb tonalitat de pell de bresquilla. Carrers guarnits amb garlandes esteses. Cap a l’acte al Taller d’Ivars, que fou fàbrica de mobles i ara és un centre d’art molt ben adaptat i aprofitat.

Salutacions vàries. Conversa amb el regidor de cultura. Pepa Guardiola exerceix el paper de presidenta d’honor de l’acte. Intercanviem quatre paraules, on no falta l’eterna queixa per la situació agònica del públic lector. Potser feia vint anys que no la veia.

L’acte va com és habitual, parlaments: els guardonats de l’any passat (no me’n recordava de com arriben a ser de pesats alguns poetes quan els donen altaveu). Molt de públic. Els premis “25 d’abril” ja són un referent clar i honrat en el panorama. Un dels impulsors fou Bernat Capó, fill de la vila, mort l’any passat, que contribuí molt al redreçament de l’espai comunicacional i amb una obra de recerca valuosa. En la primera edició dels premis , el 1980, el paper de la presidència honorífica l’exercí Joan Fuster. Els parlaments dels polítics, amb trellat. M’envaeix una nostàlgia furgant mentre contemplo l’espectacle. ¿Quants anys fa que breguem per mantenir i dignificar la llengua i la literatura, amb magrets resultats, per no parlar de les reculades dramàtiques, que fan pensar que som arran de les absoltes?

Quan em toca pujo a l’escenari, encaixo amb les autoritats i la presidenta. Els guardonats d’enguany ja parlarem a la propera edició, amb els llibres ja editats (resolució ben pensada, perquè l’acte es fa llarguet). Lliurament també d’un premi de pintura. Discurs de Pepa Guardiola de tancament, amb vindicació feminista i reflexions sobre el fet creatiu.

L’evidència d’haver ingressat a la categoria de sènior. La constatació òbvia de ser un marginal més en la general invisibilitzada dels escriptors del país.

Quan s’acaba el lliurament, inauguren una exposició amb les obres seleccionades al certament pictòric – la pretensiositat banal de d’art contemporani perfectament encomanada i prestigiada- i ens serveixen un aperitiu.

Conversa amb la fotògrafa Laura Medrano, que ha tingut el detall de venir, tot i provar de dissuadir-la fins a darrera hora. Content de vore-la.

Sense caure en la flagrant descortesia, fet el compliment de prendre un vinet, abreugem el tràmit i desfem la via. Una lluna en creixent en la foscor.

 

Sense les idònies desobediències la humanitat no hagués avançat gens.

 

Divendres, 20 d’abril.

Poca dormida. Alçat enjorn. Espessor gran, mal d’esquena. Encara la rastellera de “polaroids” del sarau d’anit. El món cultural valencià té les idees molt clares i va donant obres i iniciatives ben girades, però la classe política no ha acompanyat –ni acompanya- gens, tot i que el rejoc ha canviat una miqueta respecte del llarg virregnat del Partido Popular. També la desatenció per als autors i autores valencianes als nuclis i aparadors barcelonins és descomunal i lacerant (la mateixa que dispensen a lleidatans, ebrencs, mallorquins…i demanen). Arreu hi ha voluntats positives i rigoroses bastint enteixinats socioculturals de qualitat i gran assortiment, quasi sempre trenats enmig d’un ambient indiferent o directament danyós. A més de l’obra personal, cal esmerçar esforços, regularment amb una sabata i una espardenya, en la inacabable faena d’eixugar tants oblits, de corregir militantment substitucions artificials i esclafades programades des d’abassegadores maquinàries molt poderoses. Admirable l’autenticitat frescal de tantes activitats valencianes, tot i estar en una posició de pura resiliència. Els displicents menyspreus, de tall “colonial”, és curiós en qui diu patir-lo, rebuts des dels centres de decisió, són un empobriment més a la motxilla de pedres.

Sortida imprescindible. Bonança melosa. Les òrbites dels insectes que pol·linitzen o s’alimenten en els parterres i poms vegetals dels jardinets particulars. Tal com fan tants gestors de les nostres proximitats, els insectes tampoc distingeixen entre públic i privat.

A una oficina bancària. Aiguapoll! Que si una normativa interna els impedeix no sé què. Un comodí freqüent, l’aparició d’una infusa normativa interna que posa pals kafkians a operacions senzilles. Estic de prou mal humor somnàmbul com per enlairar-hi un sarcasme a l’operària de torn, que ja se sap que no és l’autora de la línia de tracte de l’entitat. Faig cap a una altra entitat i ho resolc passant, forçosament, per l’adreçador de les graelles usureres.

Prenc un cafè en la terrassa d’un establiment de l’arteria cèntrica ampostina. Passa X.X. i em saluda des d’una llunyania de gest altiu. Em penso que està una mica molest amb els qui comentem l’obra i la figura d’Arbó, a qui tractà de prop; deu pensar que el “santet” hauria de ser d’exclusiu usdefruit seu –o cosa aproximada. Molt i molt fart d’aquestes històries estúpides.

Una altra història que m’arriba és la proposta d’anar a fer un paper decoratiu llegint textos en la inauguració d’una exposició pictòrica, i qui ho planteja que es deu pensar que perdràs el cul per participar en una tan apassionant aventura. No em molesto ni en contestar. Hi ha uns quants responsables hiperactius i sobreexposats d’aquestes confusions que pensen que vas en el mateix carro dels qui queden compensats amb la minsa vanitat d’una foto local.

Llegint. Fent alguna nota. Poca cosa més en la matinal. Espessor contumaç, molèsties a l’esquena. Hauria d’estar content i estic emprenyat i trist. Dormir poc i malament és mal negoci.

El gran enrenou pel Sant Jordi. Una jornada, en realitat, com per a tapar-se bé rere la capa d’home invisible. La comercialització de la diada té poc a vore amb els qui traginem amb llibres tot l’any. La voluta social, amb tants fingiments i teatralitats d’estucat, cada vegada em carrega més. Per no saber tallar-ho curt, m’he compromès a estar en un sarau de la biblioteca de Tortosa on, en puritat, si no aparegués, tampoc ho notaria ningú (pensament que obre vies de fugida estimulants). Dilluns probablement hi haurà certa electricitat reivindicativa en l’ambient de les parades llibresques i les roses.

Crema de verdura i tall de vedella per dinar. Llegint Pedrolo i prenent cafè després, fins que el cos demana abdicar de la tirada a estar dret i s’acull a la migdiada. Remuntada de l’alacaiguda i injecció d’ironies amb diversos despropòsits característics de l’obtusa sapiència de la zona.

Repassada a una carpeta prou avançada. Poliment de detalls. Llegint articles i notícies. Segueix la purga de funcionaris sospitosos de no ser afectes a les desmantellades de l’article 155. La metròpoli s’imposa sense miraments ni complexos en les colònies rebeques. Entre els depurats, l’amic Agustí Colomines, gran professional, però la competència en els llocs, al govern del P.P. pareix que encara els excita més carregar-se-la. El cas és que amb quatre diputats trets en unes eleccions amb tots els avantatges a favor –amb les llistes independentistes amb els caps a la presó o l’exili; amb els mitjans majoritàriament empentant en la mateixa direcció sense reparar en límits-, que es pensaven que capgirarien tendències, una prova més de l’anàlisi desinformat i esbiaixat que en fan de la realitat catalana.

El setmanari “Ebre” fa un concurs per a Sant Jordi, on cal endevinar el nom de les caricatures d’una vintena d’autores i autors de la zona, que ha fet el dibuixant Albert Curto. És curiós com quan ens caricaturitzen amb gràcia apareixen les característiques, les ganyotes facials que fem més i de les que no en som mai del tot conscients. En el quadre de caricatures, diverses generacions d’escriptors, alguns ja difunts i marcant potentment el llistat essencial, com ar Jesús Moncada, Sebastià Juan Arbó, Artur Bladé Desumvila o Gerard Vergés. En la meua caricatura, Curto ha accentuat pronunciadament l’alopècia, jugant amb les ulleres i la barba. M’ha plantat entre Francesca Aliern i Andreu Carranza. Ara vindrà el drama amb la broma de la juguesca: que no ens coneixerà quasi ningú, fora del ram i l’afició més o menys atansada, perquè els escrivans anem al furgó de cua de tots els “star-sistem” –o com es diga- a tot arreu, i més encara en comarques de poca densitat demogràfica on els índex de lectura fan plorar. En el llistat s’han deixat un grapat de dones escriptores i s’arma un terrabastall pels conductes enxarxats. Fa molts anys un destre caricaturista periodístic de Castelló m’havia retratat també. En aquella vinyeta tenia més cabell i vint anys menys, però les ulleres i la barba també li donaven joc (caracteritzants baranes impagables per a qualsevol caricaturista).

Encara cansat del periple d’ahir. Sortida a estirar les cames i comprar berenar. Intento comprar una llibreta de butxaca en un basar oriental del veïnat, però em marejo de tanta andròmina –al·luvió barroc de plàstics i coloraines- i no trobo la lleixa de les llibretes. Llegint fins al son. Pres una píndola calmant per al blues arrossegat que, sense treva, entona l’esquena.

 

Tenir raó en contextos irracionals, un alt factor de risc.

 

Cita cinc vegades Virginia Woolf i penses cada vegada en que rebutjà “Ulisses”, de Joyce, per a la seua editorial. Això sí, des de la seua “habitació pròpia”.

 

El regidor nacionalista que m’explica les claus de la realitat valenciana, amb les anomalies continues amb les què han de ballar-la, que em deu vore com un extraterrestre del barri de Gràcia que no les hagués viscut de primera mà.

 

L’excèntric que opina que ets un excèntric (es deu sentir usurpat en la seua irreductible singularitat?).

 

L’artista plàstic, rotundament mediocre, sense les mínimes eines de l’ofici dominades, que tracta els escriptors com si no ho foren, d’artistes. Devem ser oficinistes, al seu parer?

 

Personal sanitari, viatjants de comerç i treballadors en taules animoses. Una garantia, davant una casa de menjars desconeguda, de les que no surt a les guies.

 

L’alqueria de frontera emblanquinada, l’oceana tarongera amb dues palmeres espigades sobresortint, la remor de la sèquia, el taulellet amb una marededéu, les campanes al vol en la melangia del vespre alentit, els imponents turons blavencs, dentats en el crestall; la calç granulosa de la lluna en creixent, el neó rosat, parpelleig cridaner, d’un “puticlub”… La guitarra trastejada, el got de vi i el renec tornat celebració amical.

 

Dissabte, 21 d’abril.

Amb ganes de fer la peresa dissabtera entre els llençols tebis em quedo amb les ganes. L’horari del cos no reconeix els marges de lleure. Dormida bona, però persisteix la mossegada fumosa per les regions lumbars.

Palestrina i la glòria divina al gramòfon. Un harmònium somort ganyola els esbufecs dels tres estadis –arrel, tronc i núvol. Veus blanques i llum ambre en el somnambulisme primer, frec sonor que, segons com, fa venir ganes de plorar per totes les innocències i impunitats perdudes de quan jugàvem amb la seriositat dels qui no saben que estan jugant.

Amb el segon cafè de resurrecció, llegits els fragments de dietari de l’amiga Concha García, que “La Tribu”, de Montevideo, dóna en les seues pàgines (encara hi ha periòdics que creuen en la literatura). Les visions de la poeta cordovesa fincada a Barcelona sempre m’interessen. Haver enllaçat amb ella és una altra de les propines engrescants que els déus menors de la selva lletrada ens han concedit.

Gustós article gastronòmic de Joan Garí, sobre el cuiner Ricard Camarena i el seu establiment. Camarena fa el rap a la brasa, i això ja és un seriós argument per fer-li confiança plena. Els fogons entre la tradició d’autenticitat arcaica i l’experimentació de Camarena són posats al rehabilitat espai de la fàbrica de Bombas Gens, a València.  El prosista borrianenc ens dóna els detalls d’un projecte que marida diversos propòsits nobles: “Bombas Gens ha sigut el contenidor providencial del seu nou local. La generosa obstinació de José Luis Soler i Susana Lloret han convertit aquesta antiga fàbrica abandonada i semidestruïda en un revitalitzador del barri de Marxalenes, que conjumina l’experimentació de Ricard amb unes àmplies sales de divulgació de la fotografia contemporània i un centre per a l’estudi de malalties rares. Un triple esforç que només pot haver eixit d’una ment a la vegada arriscada i particularment ambiciosa”.

Xiular la “Marcha real” en un partit de futbol és terrorisme, avisa el ministre Zoido. O fer una rima sobre els Borbons a la xarxa. El ministeris amb el monopoli de la violència dels estats, quan aquest són plenament partidaris de la democràcia, procuren que la ciutadania no passe cap por, no generar-la. A les veritables víctimes dels terrorismes, la banalització decantada que en fa l’executiu Rajoy, els deu remoure les tripes cosa de no dir. Així estem. La caiguda en barrina és severa. La policia del pensament, en les proximitats, presenta sentor de socarrim reaccionari. Si el prestigi d’unes institucions depèn d’una xiulada en un estadi és que molt probablement aqueixes institucions ja l’han perdut.

Gent que viu emparrada en la seua el•lipsi de canvi de cromos poderosos, recolzada per l’escalf de moqueta de l’ÍBex-35, nascuda per generar conflictes on hi havia consensos, que desconeix el pa que s’hi dóna en barris i pobles, gosa tipificar quins són “els problemes reals de la gent”.  Els qui no volen canviar res es renoven els fons d’armari i l’escenografia per a que res de fonamental en els seus vellíssims privilegis. La jugada, Giussepe Tomasi de Lampedussa ja la va expressar amb excel·lent prosa fa molts anys.

Truita de patata casolana i peix per dinar. Les notícies –sinistres, algunes. Sesta primaveral. Llegint, escrivint, divagant, escoltant músiques variades per companyia.

Alguna premsa espanyola, sobrepassant tot límit, seguint el manual de deshumanització, titula que els familiars dels presos polítics exploten el victimisme. Ai, les perverses intencions dels damnificats per una justícia que algun any dels anys quedarà exposada del tot a la llum de les universals reparacions, que de no ser per les plometes audaces que ens fan notar l’estratègia ens passarien per malla. Deia el mestre del periodisme,  Ryszard Kapuscinski, que no és ofici per a cínics, però comencem a tenir-ne ben seriosos dubtes. De tota manera hi ha un remei per desactivar el victimisme de les víctimes: alliberar els seus parents.

El comunicat de la dissolució d’ETA, demanant perdó a les víctimes, de manera parcial. Hi ha qui persisteix a dir que l’ha derrotada l’estat policial. Però, potser el mèrit major el té la mateixa societat basca, que els va enretirar qualsevol suport i va dir que prou. Amb retòriques de vencedors i vençuts no es recusen les ferides de cap conflicte, segons assenyalen els experts en mediacions complicades. La dissolució va sent unilateral. El govern de Madrid no ha mogut un sol dit per aportar cap component per a la definitiva pacificació, i veiem com la dita “plantilla basca” els segueix fent servei quan els convé. L’anunci dels armats ha passat prou discretament entre els plurals enrenous de l’actualitat ansiosa, un senyal evident de que la dolorosa trajectòria de l’organització ja és mera pàgina passada.

 

Trien la facilitat com a model, i com li agrada al mercat que sia: innòcua, decorativa.

 

Només hi ha una cosa pitjor que l’oblit. No saber que s’oblida.

Xavier Antich.

 

Si només ens poden dibuixar fiant-se’n de l’espectre del que consumim i les relacions socials que conreem, és que hem entrat en l’estadi de ser ben repoqueta cosa: un rostollet aparent i escanyat pels gran rocams.

 

Una paraula darrere una paraula darrere una paraula és poder

Margaret Atwood.

 

A partir d’una certa edat, tots els presagis es tornen rasament versemblants i probables.

 

Diumenge, 22 d’abril.

Alçat a les vuit tocades. Amoïnat per les molèsties lumbars de fa dies. El Barça s’emportà la copa borbònica fent un partit perfecte que deixà sense opcions el Sevilla. Requisades samarretes, bufandes, banderes i qualsevol drap que fóra groc als seguidors blaugranes, amb controls  de la Policia Nacional a l’entrada a l’estadi del Atlético de Madrid. És molt gros. Quan la policia és política i arrana drets fonamentals és que no som, ni de lluny, en un ple estat democràtic. Per altres drapets i simbologies no s’aplica tan de rigor als estadis i als carrers, són tolerats pel substrat central i trampós de l’estat. En l’episodi de l’himne, la meitat de l’estadi xiulà i l’altra taral·lejà la marxa sense lletra. A la llotja, mig govern repressor i el monarca que ha abandonat descaradament qualsevol paper d’arbitratge. La retransmissió del partit fou a càrrec de la Televisió Espanyola, fent els plànols convenients per tal que el relat els quedés al seu gust.

Apareix Albinoni a la gramola: sonates. Joia elegant a la italiana dels pentagrames. L’ascendent italià en les composicions universals és indefugible durant molts períodes.

Llegida una entrevista a  Francesc Bayarri, autor de la investigació periodística “Matar Joan Fuster”. El periodista i assagista d’Almàssera posa de relleu que les bombes contra l’assagista foren un atemptat premeditat, amb material i tècnica professional, res d’un petard més en les violències de baixa intensitat de la “modèlica” transició. Les investigacions i judici de l’episodi quedaren en un assumpte de “danys” i mai es trobaren els preparats autors contra l’escriptor que es va passar la vida predicant, entre altres coses, contra el fanatisme. Tampoc els mitjans de l’època -1981- s’escarrassaren gens a treure’n l’aigua clara de l’atemptat.

Matinera lenta. Fixant planificacions, suposo que per a botar-me-les de gust després. Fent alguna nota, tornant salutacions virtuals. Toaleta i preparació d’estris. “Bolo” a la tarda a La Lira. Diverses cartes que no lliguen en el tramvia del present. Almenys, sé perquè no lliguen, ¿un principi de solució?

L’anacoreta del Montsant, Montserrat Domingo, em dedica uns versos de Ràfols Casamada, acompanyats d’una imatge amb un romiatge de túniques blanques entre penyals i arbrat, en el seu delicat canalet virtual. Un detallet que és com una ofrena límpida, tonificant, d’una criatura lluminosa que ens pensa i prega per nosaltres. Encara no tinc ben aclarides com i per què es produeixen aquestes connexions de les afinitats electives que m’han fet conèixer savieses místiques que alhora saben estar al món i entre la gent. Una gota de perfum d’alfàbrega i romer en el compàs assolellat. Partícules de la gràcia sense relat, la poesia de l’esperança, la probabilitat d’un somriure acollidor rere els domassos de la fosca.

Advertències d’Aznar, en visita de fa uns dies a València, sobre el “perill” d’encomanada sobiranista en la “Comunidad”. Amenaces de Rajoy al govern balear, que ha obrat per recuperar una miqueta d’espai per a la llengua en les exigències d’accés al funcionariat. El tentacle de l’article 155 es va engreixant i allargassant. Saben què fan i on peguen. No és en absolut nou ni exclusiu del P.P., l’exercici d’escanyar la personalitat cultural, que té el nervat principal en la llengua, no cal dir-ho. Fomentar la distància i el desacord entre valencians, balears i catalans ha sigut una obsessió secular i han esmerçat un gavadal de recursos i maniobres de tot pelatge en la jugada.

Migdia suau. Arròs al forn, amb les lleus variants de la X. –una finor- per dinar. Sesta sense manies. Dutxa refrescant. Les lumbars tibades, una píndola de Naproxè entre pit i espatlla. Cap a la Lira. L’encarregat nou del ball, un xicot simpàtic. Han fet millores a la vella sala. La prova de so. Comencem a les set. Molta gent, ambient festiu, càlid. Els coneguts del barri de Les Quintanes, que han vingut a escoltar-nos –molt ballaires. Domini dels tempos del gènere. Descans de mitja hora. Milloria de les lumbars. Acabem a les deu. Mos casolà. Mirat una estona un documental naturista, amb els rituals de reproducció de diverses espècies animals.

 

Todas las pompas son fúnebres.

Julio Camba

 

A vegades, només a vegades, en traduir els absurds i paradoxes vitals, queda un fil prou coherent, amb sentit i direcció. És un miratge en el desert, òbviament, una “construcció”. N’hi ha que pareixem fets per a l’aigüera de l’entropia.

 

Dilluns, 23 d’abril.

Treballs per aixecar-me a una hora raonable. Persisteix la descordada de l’esquena. Una altra píndola de cavall. Les alegres automedicacions. El dolor també necessita entrenament, escrigué Fuster, em penso.

Rebuda una salutació de la professora i assagista Mary Ann Newman. La primerenca troballa del dia: un pomell de flors boscanes en la safata dels correus. Un senyal amable en la matinera santjordiesca, ennuvolada a primera hora, amb safranada expansiva més tard.

Somniat que li feia de guionista a un monologuista humorístic nord-americà, que actuava per diverses sales. L’humorista s’assemblava molt a Woody Allen, i potser de les seues pel·lícules és d’on els engiponadors onírics n’han tret el recurs.

Cafè, cigarrets, esperant l’esmorteïda de la medecina sobre la mossegada de la lumbàlgia. Coses del temps…del temps que anem acumulant. Repassant quartilles. El mal humor del dolor, les limitacions de les minves sobtades. El dolor augmenta l’egoisme a estadis reconcentrats i estèrils. Hauria d’estar a Tortosa havent dinat, però a les deu del matí el propòsit pareix inassolible. Coartada perfecta per fer-me fonedís en una diada que s’ha carregat de goles comercials, gens privada de xaronades puerils i crema d’hipocresies deixatades. Enguany hi ha el factor reivindicatiu, amb la Generalitat intervinguda pel 155, presos polítics (es pot afirmar sense cap recança, el govern de Madrid i els ressorts de l’estat no fan més que recalcar-ho a cada pas que fan), exiliats, purgues i processaments nombrosos, amb l’esclop de les continues amenaces al coll.

Una faula amb un princesa i un drac assetjador. L’efímera plenitud de les roses. Enguany se’n despatxaran moltes de grogues. El groc, el color anatemitzat –ja no es pot ser més grotesc-  pel govern i les granítiques plataformes que el secunden en les arbitrarietats repressores. I llibres, un artefacte que potser no morirà mai del tot, a pesar de les comoditats i velocitats dels altres mitjans apareguts. La pensada, sense rojor en l’almanac, és bonica, tot i les grapejades matusseres de mercat que ja suporta.

Acompanyo ma mare i mon germà en una visita mèdica, res complicat, un ajust oftalmològic per arrodonir els bons resultats de l’operació de cataractes. La mare s’atabala per menudalles insignificants i es despista en les que fan algun servei. Costa fer-li entendre les dinàmiques de la vida moderna i mercantilista. Ens costa a nosaltres, ¿no li ha de costar a la seua concepció del món? Ha de canviar la cita d’una altra visita i em tocarà tornar demà a percaçar la infermera de traumatologia, per intentar aconseguir que el canvi no s’allargue més de sis mesos. Enmig de la tecnologia veloç encara s’han de practicar aquests exercicis de buscar comprensió i drecera en una pell humana, ja que els ordinadors i qui els maneguen no desfan la quadratura de la seua fredor ni per casualitat.

S’aguditza la lumbàlgia i a migdia decideixo no moure’m de les convenients quietuds. El tràfec des de dijous, amb el desplaçament cap a Benissa, “bolos” inclosos i preocupacions vàries, ha acabat passant factura. Potser és un senyal del cel l’impediment, un estalvi sensible, vist tot el muntatge general del Sant Jordi, acollir-se a la molt coneguda via dels absents. Mirant materials, llegint i escrivint fins al tardet. Tenir projectes ens empenta. Que arriben a bon port o no és secundari. Intentar-ho ja és prou. Tenir projectes ajuda, si més no, a passar l’estona.

El llibre que espero, que arribarà demà, segons les previsions, és “El present vulnerable”, el nou lliurament dels dietaris de Feliu Formosa. L’he encomanat a la pàgina digital d’una llibreria i, amb una mica de despesa raonable afegida –ajustada, raonable- te’l porten a casa en quaranta-vuit hores. Formosa no ha estat mai al capdamunt de cap llista de supervendes, ni falta que li fa. La seua seriositat meticulosa i lúcida no cotitza en les llotges cada dia més entregades als tebeos per a adults i altres entreteniments superficials.

 

Limitats i vulgars ho som tots. Assumir-ho, un punt de partida cap a la millora o matisada possible.

 

Esperits que es proclamen lluitadors antisistèmics i que tenen una concepció de la difusió cultural i el fet creatiu esplèndidament elitista.

 

Se’ls ha d’agrair l’atenció que ens presten els qui ens vigilen, de fa anys (n’hem tingut constància clara). Ens donen una importància que ja no ens concedeix ningú. En això també encara són analògics.

 

Del “cafè para todos” al “155 para todos”. Bé, els “todos” de sempre, en el 155, ja se sap. Traduït: a pagar, i muts i a la gàbia.

 

 

 

 

 

Campanya pels drets lingüístics