Home > El Maestrat > #Plàncton. El Bloc d’@IgualJosep

#Plàncton. El Bloc d’@IgualJosep

matisse_icaroDimarts, 27 de març.

Alçat a les set. Dormida bona. Tramesa aquesta col·laboració. Ha emmudit el vent. Telemann al gramòfon. Desdejuni habitual. Llegint i escrivint al matí. L’actualitat: acabarem tots experts en dret? En aquest país tothom és advocat mentre no es demostre el contrari. I, igualment, som culpables mentre no demostrem el contrari (la capgirada a l’espanyola). Riem per no plorar. En passen de molt gruixudes. La màscara del règim del 78 s’ha esmicolat del tot. Quina enorme i tèrbola comèdia!

Assetja l’astènia primaveral. La claror escurada. La tebior. Vint-i-cinc anys del traspàs de Vicent Andrés Estellés. Recordatoris variats arreu. Veus de tota coloració dient la seua, amb unes quantes inenarrables collonades incloses, és clar. En els aparadorets del nostrat  entreteniment, més o menys cultural, circula una molt diversa carraca deficient, emprada tant per a un pedaç com per a un descosit, que fa feredat.

Llenties per dinar. Cullera i plat fondo, això som. Sesta abruptament interrompuda per un veí que decideix posar-se a barrinar parets. Arreglant papers i llegint després. La il·lusió d’optimisme de la claror allargassada. Temperatura agradosa. Conversa amb la biblioteca de Tortosa, pel sarau de Sant Jordi. Diàleg amb la fotògrafa Laura Medrano, entestada a venir al lliurament de Benissa –viu a prop. No ha servit de res provar de dissuadir-la. Solen contenir més borumballa social que cap altra guspira, aqueixa mena d’escenificacions. Ignoro, a hores d’ara, si hi haurà cap actuació musical o teatral. L’amistat amb Medrano, un regal dels déus que mouen els fils de l’atzar. Ens coneguérem en la realització d’un curt del grup ampostí CREA, que ella ajudà a elevar moltíssim en la factura estètica; em demanà més tard un text per al catàleg d’una seua exposició a Barcelona, vam acudir a la inauguració, i ara ens retrobarem a Benissa, enmig de la moguda dels premis “25 d’abril”. L.M. és una criatura de molt talent, delicadesa i simpatia.

Ullada a articles en formats digitals. M’enerva el moment polític i el defujo una mica per conservar la mica de salut mental que em queda. L’estat mostra una cara que fa por, però en les marrades dels sobiranistes s’endevina la dinàmica de partits de sempre. Els qui en realitat no volien arribar tan lluny i que estan ben agafats a la cadireta, al càrrec, als cromos intercanviats i els acomodaments repartits, van quedant nítidament retratats. L’embat és dels grossos, però falten talles polítiques grans i audàcies amb mirada llarga.

Mos lleuger per sopar. Llegint, menú variat. Dia en pijama; viatger immòbil, la soledat profitosa.

 

Tenim por de la immensitat del possible.

Emil Cioran.

 

(Retrobat en un llibre vell)

En una visita a la FIAT, Mussolini preguntà al seu propietari, el senyor Agnelli, quina era la filiació política dels seus empleats, i li contestà que uns quants eren socialistes, un grapadet comunistes, i alguns tirant a posicions democratacristianes. Rebuda la informació, el Duce preguntà…

– E fascisti?

– Fascisti siamo tutti, Excellenza –contestà el senyor Agnelli.

 

Dimecres, 28 de març.

El despertador musical, robòtic. Les set. Dos llibres a la tauleta. Un prosista castellà vell i un altre empordanès. La penombra amb els topalls confortables. La voluntat de seguida, que encara busseja per les aigües indecises. La vida, se suposa. L’interregne de les ensonyacions (bombolles de flotació capriciosa). La roba vella, flonja. L’inventari de queixes sordes del cos. Els passadissos entre la por i l’esperança. El ginestar florit. La gràcia dels pardals, que potser ens tenen secretament clissats. Un filet de pinassa i la il·lusió de la tarongina al primer aire frescal.

Cafè i quartilles embrutades en la matinal de solet ensucrat. Escriure no té sentit, deia Pasolini, entre altres caparrons estimables. I escriure segons què, encara en té menys, segons els barems de banalitat i mercaderia perpetua que tenim imposats.

Banderes a mig pal als edificis militars, per ordre de la ministra. La tan invocada Constitució diu que som un estat laic. Però, hi ha qui de la Carta Magna i dels Evangelis en fa la lectura que li convé més. Belladona nacionalcatolista a l’ambient.

Els serveis de propaganda i vigilància estan concursant molt clarament en les xarxes més populars. No són aficionats, precisament, hi ha posada gent qualificada. La contrainformació, un estri vell com el món en els conflictes.

Ja no calia córrer fins al cotxe de línia per tal que l’article arribés a temps al periòdic. El cable telefònic el transmigrava amb potser cert punt de recremada, però llegible. El fax, un gran invent. Ara, els joves no saben què és, el prodigi ha caigut als cementiris arqueològics després d’una vida plena prou curta. Tot s’acaba. Nosaltres també ens acabem. I som més biodegradables que els aparells del fax, això sí, en alguna cosa hem de fer servei de facilitats.

La lúcida “finezza” del Toni Mollà en un article a “La Vanguardia” sobre el tractament periodístic, sobretot televisiu, de la violència. El trencament de les mínimes regles deontològiques buscant l’espectacle i els èxits d’audiència. La quantitat de porqueria que ens injecten tantes llums catòdiques és immensa i, gens estrany, que la víctima –o les víctimes- siguen un subjecte passiu o cosa pitjor: acabar fins amb culpabilitzada. Més tard, conversa divertida amb l’autor, que em pregunta per bon vins, perquè ha de visitar el Priorat, i em quedo parat, perquè no en sóc gens expert. Reclamo el concurs de l’amic prioratí Fede Cortés que aporta el seu bon coneixement del catàleg.

Llenties i croquetes de recuit per dinar. La rosassa ufanosa de la claror primaveral. Les primeres entresuors. Si es pogués suprimir l’estiu, botar-me’l, ho faria de gust. Becaina lleugera. Avanço una mica més en un projecte nou. Volta pel barri per estirar les cames i airejar la testa. Una brisa agradable en contrast amb el sol, més decidit que fa quatre dies. M’entretinc a mirar els arbres de l’Avinguda Tarradellas. Plàtans i àlbers. Les oscil·lacions del fullam verd-groguenc. Els gossos que passegen els altres. El meu refrega el caparró pels endins, ja sense tributs de temps, fet memòria i somni. Comprat berenar al supermercat. Mirades informacions i convocatòries diverses. En alguna fins estem implicats, pel que sembla.

 

Sense assumir que som a penes un vage humus, no hi ha autèntica humilitat (pur exercici etimològic, és clar).

 

Les desesperacions de posem fa vint anys ens resulten còmiques. Les d’avui, d’ací a vint anys més, si tenim humor i salut, també ens ho semblaran. Paga la pena eludir el ple de les desesperacions tant com puguem.

 

Potser, en el parpelleig dels optimistes, l’instant de tancament és més llarg.

 

La peresa el mateix pot menar al pensament com a l’estupidesa. Si porta a l’estupidesa deu ser cosa de peresa redoblada.

 

Ser perseguit és ja una victòria.

Joan Fuster.

 

No n’hi ha d’enveja sana.

 

L’aportació castissa i testicular de Gustavo Bueno a l’universal catàleg filosofal: el seu “cierre categorial”.

 

Si pagues, però no manes, no t’enganyes, estàs colonitzat.

 

Criden per interceptar els arguments a mitja veu que afinen massa –si per xamba aconsegueixen traspassar els filtres.

 

Fent el senzill exercici de comparar els refranys i frases fetes castellanes i les genuïnament nostres, ja es perceben les visions tan antagòniques de passar per la vida.

 

En un pamflet, la voluntat d’estil s’ha de lligar curta.

 

Els autors satírics, és curiós, sempre parlen d’algú altre, mai no ens hi veiem retratats.

 

Dijous, 29 de març de 2018.

Dijous Sant. Rere les bagatel·les inacabables, les fanfàrries de la banalitat que ens roba l’esperit, la buidor programada, la possibilitat d’una seriositat als endins, la fe dels pares, els misteris exigents. I la sospitosa comoditat dels agnosticismes als que ens acollim. Però no hi podem fer més. Som limitadíssims. Després de l’entrada triomfal a Jerusalem, la tortura i la liquidació. Això els reserva la humanitat als discursos vertaderament revulsius i fondos. Una resposta reiterada una i altra vegada, que assenyala amb precisió el pou d’aigües negres en el cor i l’enteniment.

Alçat a dos quarts de vuit. La temperatura amorosida. Una cançó de Vinicio Capossela sobre les maternals senzilleses quotidianes que ens acompanyen, i que pot ser són enyors de les lluminoses impunitats infantils. Capossela és exacte coetani nostre, un any més jove. Nascut a Alemanya el 1965, italianitzat via familiar. Multiinstrumentista renovador de la cançó d’autor italiana, abeurat tant en tradicions ben assentades (Dalla, Conte…) com en els llambreigs elèctrics del subsòl de l’underground universal. El seu arc literari, poètic, també el fa publicar narracions i versos.

Participo el perfil d’Estellés que vaig per a “Retrats de butxaca”, del 2006, en la pàgina d’autor de la xarxa, i immediatament suscita reaccions variades i positives. L’he recuperat per afegir-lo a la gloriosa allau de reivindicacions del poeta de Burjassot d’aquests dies. El llibre passà sense pena ni glòria, per circumstàncies i desídies que ja no importen massa, i ni gent que em segueix prou el coneix. Potser en un futur en faça un altre, de llibre retratista. La idea és posada en la gaveta corresponent del meu desordre organitzat. Haver tractat una mica amb esperits savis i lliures és una de les compensacions millors de la travessia per aquestes dèries nostres. La resta han estat tones de soledat, que és com es fan aquestes faenes, no en queda una altra.

Conversa estimulant, enriquidora, sobre Estellés i Pla, amb Josep Conill, mentre endrapo un sandvitx de sobrassada (una ungladeta potser coherentment horaciana). Conill és un del cervells més ben moblats i anticonvencionals dels que gaudim per aquests terrers tan freqüentment insòlits i desoladors. Em passa un enllaç d’un article seu on analitza la part d’obra estellesiana que s’empra més –la de més accent cívic-, fent-ne una anàlisi de les idees obscures que poden raure en aqueixa lectura reductiva i popularista. També remarca com les tesis fusterianes van sent arraconades del discurs fins de formacions que de fet en en són filles de la prodigiosa apertura de compàs que feu l’assagista en les qüestions d’identitat. Conill posa el dit a la llaga. Encerta en el diagnòstic, però serà malinterpretat, per variar, en uns territoris on el pensament lliure i racional – una de les impagables lliçons fusterianes, precisament- encara és molt escàs.

Escudella per dinar. Sesta breu. Adobant quartilles, fent notes noves. Sortida per comprar berenar. La lluminositat melodiosa (cromatismes de bresquilla a l’horitzó, sobre els turons calcaris). Temperatura perfecta. Llegint a la nit.

 

Van Eyck i altres pintors antics firmaven les seues pintures amb “Als ich kan”, és a dir: “Com millor he pogut”. I és el més vertader que pot dir un artista o escriptor. Entre la imatge inicial, l’espurna motivant, el pla somniat i el resultat hi ha sempre un decalatge assegurat. Des d’aqueixa posició es pot circular sense deformants emparraments, però sense deixar, tampoc, de bregar amb els límits.

 

Un funcionari de la presó d’Estremera, que també escriu –gust per la metaforitzada un punt barroca-, i gens partidari dels independentismes, ha difós un article on manifesta una certa empatia pels polítics catalans empresonats, que considera injustament privats de llibertat per motius polítics i no veritablement judicials. Doncs bé, de les seues superioritats l’han citat immediatament per exigir-li explicacions. Humanitzar els qui el guió compacte ha decidit deshumanitzar (i criminalitzar) és motiu suficient per estirar-li les orelles o vés a saber quines mesures. D’aquesta empastifada qualitat és l’hora que vivim.

 

Descendits els esglaons de la mínima civilització al replà de la barbàrie és quan alguns dirigents consideren que formem part d’allò que tan els agrada de reiterar: “la gente normal”.

 

(Intuïció de deessa blanca en la calç assolellada)

Doneu-nos,

melosa silueta de gasa

que vulnereu envans,

aiguadera del sagrat,

matriu de l’embriaguesa endevinant,

fris que a penes entrelluquem

entre les remors de les fades urgències,

el diàfan breviari

de la misericòrdia que sempre retorna.

 

El culte a la personalitat, al líder. Atribucions “divines” als engranatges de control, de poder. Hi ha qui ho necessita, que necessita obeir. Hi ha qui necessita tenir un amo. Fins en gent suposadament “de progrés” ho he notat.

 

Divendres, 30 de març.

Divendres sant. Alçat més tardet –no gaire. Bach a la gramola –precepte lax. Aniversari de X. Llegint i escrivint en la matinal. Cel rúfol primer, després l’atzur amb núvols desfets i clarianes indecises. L’elàstic del cafè al cos. La lentitud profitosa. La xerricada dels pardals en la banda sonora accidental.

Les contorsions, una mica ridícules, d’un paganisme descolorit, plastificat, a les xarxes, dels descreguts, per eludir la pedra de toc clau del cristianisme. I la ferum rància de tants –massa- que se suposa que sí que segueixen la complexa notícia de “l’home nou”.

Mig govern espanyol cantant a les processons, amb els de la “Legión”, que són “novios de la muerte”. L’oficialitat de l’estat aconfessional és una broma. Els nostàlgics ni es molesten en dissimular. No els cal. Això és potser el pitjor de tot, que no els cal. Tot és tan nou que Valle-Inclán ja ho va reflectir perfectament. Els qui diuen ser “pro-vida” canten, tocant dels guerrers, que són “novios de la muerte”. Tocant d’això, les nostres contradiccions són un fútil foc d’encenalls. Quina fatiga de panorama!

Sortida breu, de radi curt. Visitants amb induments esportius i bicicletes d’escalada muntanyenca. Els rotgles de batxilleres amargades en les terrasses de les cafeteries. Falsegen més que la premsa espanyola sota el paraigües de les (des)raons d’estat. Qui no ha estat víctima d’aqueixos tribunals impietosos?

Abadejo amb carxofes, gambes i ou per dinar. Una finor de guisat que feia la mare de X.,  que la filla recrea destrament, escaient per al divendres sant sense consum càrnic. Cava per beure, regalat a X. pel propietari del bar del barri (més val un bon veí a la porta que un parent a Mallorca). Pastís de nata i crema per postres. Conversa fonda amb la X. Un balanç dels darrers temps i dificultats. Celebració senzilla, casolana. La incredulitat del pas dels anys, del buf del trànsit.

He acabat de somniar el títol, a la migdiada, que ja em demanen per als programes a imprimir, per a l’aportació al Maestrat Literari. Podria ser una cosa com ara “Contra pronòstic. Literatura contemporània al Maestrat. Una visió personal”. Per aqueixes dreceres caldrà enfilar-la amb la comanda. Tinc algun esborrany de guió, hi dono voltes, ja vorem què en surt. Quinze pàgines potser són moltes pàgines per a una comunicació.

Apareix Telemann al gramòfon. Ruixat a les cinc, amb certa grapa. Descens de les temperatures. Les previsions l’han encertada. Llegint, en pantalla i després en llibre, fent alguna nota, pensant en uns compromisos i altres. Compassos vespertins suaus. Quan plego de revisar materials, mirat un documental d’un canal viatger sobre el Districte dels Llacs, d’Escòcia, amb constants referències, en la narració d’acompanyament, al poeta Wordsworth. Completat el programa amb reportatges sobre fauna diversa del National Geographic –molt ben fets, tret d’alguna ximple narració antropocèntrica atansada a l’escola del pensament Disney (tan escampada en tants àmbits). Una queixalada lleugera, un entrepanet de tonyina, llegint després fins al son.

 

Després diran que els polítics ja no fan pedagogia. Quatre ministres escenificant l’essència del “nacionalcatolicismo” per a les generacions que no el van conèixer.

 

La imaginació de la naturalesa desborda qualsevol jardí o mètode humà.

 

Qui li té un excessiu respecte a la lletra impresa, no falla, és que ha llegit poquet –i malament.

 

La intensitat amb què ens esclafen no importa,  de fet el que importa és la intensitat que ens queda un cop esclafats.

Gonçalo M. Tavares (“Un viatge a l’Índia”)

 

Dissabte, 31 de març .

(Missatger)

Brull generós d’ametllers

en els prats que han vist

travessar sense pressa

un missatger dels dos mons.

Però en guarden resinosa

confidencialitat

per no augmentar més

la cerimònia de la confusió.

 

Alçat a tres quarts de vuit. Dormida potable. Les passions de Bach  al gramòfon. Ungits per la bellesa des de les primeres passes –per si de cas. Posat en els treballs habituals. S’aixeca el mestral –la solució més reiterada en els conflictes atmosfèrics de la zona.

Primer concert de Bob Dylan al Liceu. Ell es va reversionant, mutant, desconstruint, apedaçant, intentant meandres nous, però els crítics fan la mateixa ressenya sempre: que si no fa els èxits –i si en fa algun és pedregós de reconèixer i no permet el cor nostàlgic del públic- que si la veu trencada i l’antipatia escènica, etcètera. Alguns dels comentaristes desconeixen prou la discografia del poeta de Minnesota de la darrer dècada. Dylan descol·loca tots els rituals i convencions del guions dels concerts del rock. Qualsevol seguidor seu ho sap, però es comprèn que alguns ressenyistes encara no.

La mort, en les darreres hores, de Vicent Escrivà i Vicent Esteve, animadors positius i seriosos de les pedagogies i de la represa dignificant de la llengua i la cultura del país. Lamentem el seu traspàs –i celebrem la seua vida de ciutadania desperta- els quatre gats de la marginalitat de sempre. El gruix social no en té ni la més pàl•lida idea de qui són, ni de que habitaren entre nosaltres, uns esperits tan savis i generosos, i les autoritats, tan “regionalistes”, ignorants i agenollades, se’n toquen el nas, per descomptat.

Amb l’empobriment veloç i lacerant del llenguatge ironies, polisèmies, precises i substancioses expressions populars van entrant en els polsosos soterranis de l’arqueologia poc menys que indesxifrable per a la majoria. Els plans d’estudi i les tones de televisions i mitjans arranants han donat els seus resultats. El llenguatge, la capacitat d’expressió és fonamental, però les beines de l’home nou, mig robòtic, acrític, sense ànima, ja van esclatar fa temps.

Intercanvi de parers amb gremials a la tarda (Margarida Aritzeta, entre altres). Fent alguna nota nova i arreglant un parell de textos. Un tall del bacallà que sobrà ahir per sopar. Mirat el partit del Barça a Sevilla. Joc espès, dolent, dels blaugranes. El Sevilla ha tingut oportunitats per fer una golejada, però ha sortit a la darrera mitja hora Messi i ha revifat l’equip, que ha empatat en els darrers minuts del matx. Llegint fins al son. Hores reposades. El llevat de la pensada sense objecte.

 

Cada vegada més, en les ressenyes llibresques, molt personal – massa- enlaira un seguit de ximpleries filles del pensament reblanit i la confusió de reclams i paranys de la indústria amb els genuïns valors literaris. Sí que l’aixecarem dreta, la paret, sí. Anem a mal borràs fins en sectors on se pressuposa que la gent barrina més que en altres.

 

Les construccions de realitats a conveniència pels mitjans s’imposen a la realitat dels fets, i la majoria dels receptors de tanta gasòfia ja desconeixen com fer-se un mínim salabre per provar de desactivar tanta intoxicada.

 

Qui protegeix l’individu de l’estat? On són els liberals peninsulars? En queda algun? Potser fan bé d’amargar-se, sabent com s’ha tractat el liberalisme per aquests solars.

 

A vegades, a un professional o altre de la sanitat li sentim insinuar (molts punts suspensius preventius) raonaments sobre la qualitat de vida d’un ancià o altre, que haguessen firmat els partidaris de les mesures socials “higienistes” que propugnaven –i realitzaven- els nazis i els altres brutals totalitarismes. Estar malalt, i en un segment “improductiu”, els anima a posar-se on en realitat no tenen –o no haurien de tindre- cap potestat. El discurs del sistema sense ànima els ha calat fins al moll de l’os. Potser no en són conscients del tot de que han caigut en la teranyina conceptual dels qui declaren sense escrúpols que “sobra gent”, o que “la gent viu massa”. No seria paranoia aguda conjecturar que els amos del món, pel que fa al “problema” dels “improductius” i els excessos poblacionals, ja hagen engegat uns remeis o altres.

 

Escriure deforma…el cul i l’esquena, sobretot –i potser també el rejoc neural.

 

Fa goig vore algú entusiasmat amb una nova afició o dèria, ni que la tria pare lluny dels nostres gustos. Viure és crear-se passions, si pot ser no excessivament demolidores, i anar tirant.

 

(Petges)

No li donaren alberg.

Les petges d’un passavolant,

d’un desconegut, damunt la neu.

Tornà a nevar i després retornà

l’obstinat costum amistós del sol.

 

L’autèntica llibertat es al cervell.

Òscar Wilde.

 

Tots els instants, els sublims i tota la resta, són mesurats pel mateix rellotge impassible.

 

La vida és de direcció única. Ben mirat ningú pot estar de tornada de res.

 

(La tòsa)

La mi chèsa la i è acsè d’in èlt

ch’u s sint a tòs e Signòur.

* * *

(La tos)

La meua casa és tan amunt

que es sent la tos del Senyor.

Tonino Guerra.

 

Les altes esferes del poder se’n renten les mans del deure de procurar una vida digna, es privatitzen les incerteses de l’existència humana i la responsabilitat cau damunt l’individu.

Zygmunt Bauman.

 

(Sabates velles)

Havien calcigat pel mateix terrós  que havia calcigat Sòcrates.

S’havien encarat a la cremor de les punteres rogenques de la burgesa encuriosida. Es podien rentar a la llavadora. Amb una cura de sol revifaven en el llustre. Havien agafat la deformació dels dubtes,

la desbocada erràtica, el glop de la intuïda. Ideades per mans italianes, covaven memòria i joc de mil anys i esperaven l’adopció

en una parada al carrer de les rebaixes.

 

Diumenge, 1 d’ abril.

Alçat a les vuit. Xerricada alegre dels pardals als patis. Diumenge de Pasqua. La probabilitat de la melangia. Nostresenyor Bach al gramòfon sense trompeta floral. Dormida prou bona, somnis amb personatges desconeguts tocant d’altres de més propers, però antipàtics els uns i els altres. Cafè i tabac. Em poso a escriure sobre unes idees barrinades les darreres hores.

Cent anys del naixement de Manuel de Pedrolo. Es deixà la pell rere una màquina d’escriure, enmig d’una precarietat enorme, amb molts llibres al calaix (la llengua prohibida), i les seues idees emancipants combatudes per la dictadura i després pels usufructuaris dels virreinats, encarregats de que idees com les seues no prosperaren en l’estafa transicional. Deixà disposat, ell mateix ho explica en un darrer dietari, sabent-se amb els dies recomptats per la malaltia, que el seu traspàs es comuniqués uns dies després, per tal que cap ressort fagocitant del virreinat controlador en fes cap ús de la notícia. Una obra llarga i variada, on hi ha més encerts dels que li volen reconèixer tantes estúpides mitjanies com pul·lulen pel ball de mones lletrat. La seua filla explica que molts dies arribava a casa i els deia que li havia passat una cosa impressionant i, fascinades, s’escoltaven embadalides el detallat relat del fet singular. Quan acabava, els deia que s’ho havia inventat tot. Una capacitat fabuladora inesgotable. Un esperit insubornable.

Abril. Un mes carregadet, segons els subratllats de l’agenda. Cantar, tocar, escriure, conèixer una miqueta millor Benissa, preparar històries per al llarg termini… i el que es puga presentar sense previ avís.

I, tot parlant del que es puga presentar… A la una, Carme Arnau em convida a participar en un llibre d’homenatge a Jaume Pérez Montaner, que compleix vuitanta anys. Un imprevist agradable.

L’ excel·lent poeta, assagista literari de referència i professor mereix tots els subratllats que es puguen proposar. Agraeixo que hi hagen pensat. La generositat de Jaume m’ha acompanyat, amb la seua habitual elegància i claredat, des del principi dels principis, quan més necessitava saber si anava en la bona direcció o no. M’ha apadrinat llibres en presentacions a València i fet pròlegs (magistral el de “Rebotiga del brocanter”). L’Alfons el Magnànim editarà l’obra poètica completa (ja tocava), i les diverses aportacions que fem els homenatjants també sortiran en un altre volum. Hi haurà un acte a finals de maig a València on li podrem expressar de viu en viu la nostra amistat i admiració. La feinada acurada i positiva que ha fet l’autor de “Museu de cendres” és impagable. Una alegria, un orgull poder estar implicat en el sarau celebrant.

Fideuada –sublim- per dinar. Cóc de brossat per postres (els fogons memorables de X.) Migdiada cronometrada. Cap a La Sénia. En una recta hem de frenar una mica perquè una put-put pinxa i inconscient travessa la carretera. Molts cotxes a les casetes de camp. Poc trànsit, a ritme passejant. Les reunions familiars i amicals. Cafè i muntatge en arribar al centre social. Comencem a dos quarts de sis. Busquem parts del repertori alternatives. Tot rutlla perfectament. Sala plena, ambient tranquil. A mitja part el matrimoni del Mas de Barberans ens dóna un torronet de Viena. No se’n perden una. Una relació curiosa, entranyable. A dos quarts de nou hem acabat. Mos casolà. Una ombra de queixa lumbar. El son no tarda en vèncer.

 

Desafiants, exigents, terribles, els assaigs de l’Hanna Arendt. Hi ha qui la cita, però, en píndoles descontextualitzades, atansant-la a un misticisme superflu, de postaleta exòtica, edulcorada,

emprenyant.

 

(Llàtzer, el rellotger)

El ressuscità un profeta excèntric, que deia penjaments indesxifrables i devia ser prou despistat, perquè es va descuidar d’escurar-li el pinçament a l’esquena i les varius.

 

L’esnobisme des d’un infús cosmopolitisme és ridícul. I l’esnobisme pobletà ja fa cursi. En tot cas, és saludable apartar-se a temps dels esnobismes.

 

Els simpàtics, els expansius, no solen calibrar la nosa que poden arribar a fer en l’instant dels altres, per això són expansius i simpàtics, òbviament. I, en molts casos, rere els cascavelleig, rau una por cerval al silenci.

 

¿Quins materials es deuen acumular en un cervellet amb vocació de carceller? Més val no pensar-hi, per evitar la regirada estomacal.

 

Els autoritarismes, els despotismes, les dictadures i els imperis, per conservar el poder, necessiten envilir l’home. Per això n’atien les passions més baixes i mesquines: l’enveja, la corrupció, l’arrogància, la cobejança, la por. És amb aquest llegat que governen.

Lluís Solà.

 

Dilluns, 2 d’abril.

Enganxada profilàctica de llençols. Somniat amb un circ clàssic –semblant al Raluy, que tant m’agrada-, on uns animosos personatges desconeguts m’anunciaven una actuació de Carles Santos i, en la lògica del somni, apareixia el músic i ens saludava, com tantes vegades ens havíem saludat –i  xerrat. El clima de l’escena era primaveral i transcorria als exteriors de l’envelat. Curiosa aparició al teatret oníric.

Cel grisós. Bach fixat al gramòfon. Interpretacions de la guitarrista Tatyana Ryzhkova. Després, apareixen treballs del també guitarrista Pat Metheny. Cafè i escriptura lenta. Ullades als correus i a les notícies en els recessos. La mort de Paco Camarasa, l’emblemàtic llibreter animador en les difusions dels grans del gènere policíac. Portem una ràtzia ben mala. Un dietari és també un cementeri? També, també.  Camarasa (València, 1950), fundà la llibreria “Negra i criminal”, al barceloní carrer de la Sal. A més de vendre llibres impulsà moltes activitats al voltant del gènere, com ara la cita anual de “Barcelona Negra”. Per sa casa havien passat els principals assassins de tinta peninsulars i internacionals. S’havia jubilat feia pocs anys i intercanviar informacions i parers amb ell pels canals cibernètics era una festa sempre. Ens cauen arbres dels bosc referencial. Un bon llibreter és una esperança, i no abunden, desgraciadament.

Airejada al pati. Quatre lliris blaus florits –l’al·leluia del lila sedós. Sol enterbolit. Rostida de corder amb allioli –perfectament relligat- i dues carxofes per ben dinar. Becaina generosa. Cap a Vinaròs. Densitat de trànsit pels retorns vocacionals. Un tel d’ennuvolada. El muntatge al feu dels pensionistes. Temps per prendre un cafè. Arranquem a les set. Molt bon so, tot i que la sala, rectangular, té el seu mig rebot. En forma. Gran animació a la sala –xivarri ambiental. A les deus tocades hem acabat. Carretera més buida a la tornada. La lluna minvant, amb un fort halo d’humitat. Descarreguem l’equip. A la pizzeria dels italians del barri ens atenen, tot i ser les onze tocades i estar recollint. Bons professionals. En qualsevol altre lloc ens haguessen engegat. Una pizza de formatges i una altra amb bolets (la pasta verament italiana, prima, ben cuita, que es troba a pocs establiments). En tocar llit em fong sense compliments. Monòleg victimista, a mitja veu, de les lumbars.

 

Al reguerol entre ombres forestals on havia trobat els penúltims estímuls d’explorador juganer, a prop de la font de la senienca Sant Pere, és on hem coincidit que cal escampar les seues cendres, quan trobem l’ànim per treure’l del raconet de casa on hi ha dipositat el cofret, custodiat pel peluix que va venir amb ell el dia de l’adopció.

 

En una pàgina dedicada a l’art, li retreuen a Paul Gauguin el seu “interès per la religió”, i es queden més amples que llargs en el seu prejudici estúpid. ¿Pot qualsevol artista una miqueta seriós obviar el fet religiós de la humanitat i les tones de solatges, precisament artístics, que ha deixat? I la llista d’interessats seria llarguíssima, de plurals intencions, i enlluernant: Chagall, Bernanos, Gaudí, Pasolini… En què quedaria la història de l’art sense “el fet religiós”? El cretinisme habita ufanós fins en mitjans on se suposa que hauria de córrer l’aire feliçment.

 

Es comença a manifestar la maduresa quan sentim que la nostra preocupació és més gran pels altres que per nosaltres mateixos.

Albert Einstein.

 

(Rei d’ors)

Orinava dempeus, arremangant-se una mica les faldes llargues i espesses, a vegades arrambada a una cantonada. Feia sonores riallades extemporànies. Tenia un gat puçós, i una permanent ampolla d’aiguardent a la tauleta de nit. Et regalava, de vegades, profecies personalitzades: “tu seràs artistot, per compensar”. S’adormí al sol d’un maig perdut. Un ensotanat agre no la volia enterrar en sagrat –temps de misèries- però un nebot s’imposà. S’adormí al sol d’un maig càlid. Les cartes del solitari quedaren a la taula de camilla. Un rei d’ors les presidien, displicentment solemne.

 

 

 

Campanya pels drets lingüístics