Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Plàncton. El Bloc de Josep Igual

capdecreus2018Dimarts, 1 de maig.

 

(Silenci incomplet)

 

Li endevines el to

(o te’n fas la il•lusió)

i calles, afinat

(o somnies l’acordada).

 

Malva sostingut amb setena

obert a tornaveu groc

d’orenetes a les cornises

(cullerada de candor ad libitum).

 

Fins al setanta d’abril, no et toques ni un fil. La gelor blavosa de les vuit. Calcetins i gorro de llana. La coroneta i els peus nus són punts a resguardar; cauteles quallades amb els pactes dels envelliments. Cal vigilar les serpetes de glaç entre les exuberants florides de les ginesteres primaverals.

En un fragment de somni apareixia Leonard Cohen, per a qui fèiem una paella. Una mica després m’assabento de la mort del poeta nord-català Jep Gouzy, que també somniava en posar-li un plat d’arròs al davant a Tom Waits i al mateix joglar canadenc. Curiosa coincidència: ¿les confidències del coixí s’avancen als teletips amb poetes morts? El traspàs de l’escriptor de Sant Feliu d’Amunt ha passat pràcticament inadvertit als “nostres” mitjans, perquè anem perdent bous i esquelles i molts celebren més “Mortaledo y Filemón” que el blues obert de la veu poètica d’un calmós i somrient demiürg que contaminava uns gèneres amb uns altres, amb bells encerts d’urgència eterna.

Fets uns versos tot prenent el primer cafè. Oficis, dèries de pobres, que en deia el senyor Pla de Llofriu. Primer de maig: amunt els de la cullera, avall els de la forquilla. Molts dels de la cullera han perdut consciència de classe. Desmemoriats a qui no han permès recordar? El final de la història, diuen els predicadors neoliberals: però no, el dibuix, rere dissimulacions i confortables entreteniments deshabitants, roman amb la brasa viva.

Per accident apareix un ram de cançons interpretades per Sinatra, de les menys conegudes, enregistrades en els anys seixanta, quan s’havia proposat eliminar el domini del rocanroll en les ments nord-americanes. Són fantàstiques. El fraseig del “crooner” era magnífic (es fixà prou en Buddy Hollie). La banda sonora lluminosa per a un matí lliurat al vagareig, al conreu de la peresa juganera, que dóna llevat al pensament i fa descobrir racons desatesos, com ara les cançons “sinatreteres”, perdudes en vinils allunyats dels “greatest hits”, o com uns fragments d’Albert Cossery, escriptor egipci que pensava en àrab però redactava en francès, gran conreador de l’art de les pereses, justament. Fill de rendista havia après de menut les lliçons de saber estar-se sense fer res, potser fullejant desganadament el periòdic. Escrivia dues frases a la setmana, ritme que donava per a un llibre cada deu anys (tan excel•lents com  “Mendiants et orgueilleux”). Vivia en un cèntric, modest hotel de París i es passejava amb un dels seus vestits impecables per Saint Germain-des-Prés, pipant elegantment un cigarret. Fou amic de Boris Vian,  Lawrence Durrell, Henry Miller, Albert Camus, Jean Genet, Juliette Greco i Alberto Giacometti . Abans de conrear, a temps complet, el virtuosisme de la indolència, havia sigut segon en el comandament d’un vaixell egipci.

Patates estofades amb pollastre per dinar. Capcinada sumària. Cap a La Sénia, amb marge de temps suficient. Claror dèbil. Molts vehicles aparcats als afores de La Galera: es celebra l’anual fira de la terrissa. No tenim temps de fer-hi una ullada. Pres un cafè al centre social senienc. Ens saluda un home de rostre agusat, que pateix una metàstasi cancerígena, que ens diu que no vol tancar-se a casa i que encara s’animarà a ballar amb la seua muller –que també ha superat un càncer- si toquem algun boleret. Explica que ha passat uns dies “a l’hotel”, és a dir, a l’hospital, i que l’han adobat una mica més. Per moments així fa l’efecte que la faena d’entretenir la dominical dels ancians de les tribus guanya algun sentit delicat i positiu.

L’actuació va molt bé. La plaça és de les més còmodes i agradables del circuit i la sala òptima per al so: tots els matisos s’aprecien perfectament. Fem uns quants bolerets, repartits pel programa, per tal que l’home que ens espera puga ballar-los (i els balla!) A l’intermedi pipo un cigarret assegut al brancal de maó d’un parc, on uns adolescents escolten, cantant a sobre, unes peces “rapejades”. D’una en distingeixo un parell de versos: “Si eres de Cuba, eres cubana./ Si vas como una cuba, eres una fulana”. Em quedo amb un pam de nas. Així són les empapussades masclistes dels “productes” per a la jovenalla. Ignoro qui és el fenomen líric que ha escrit la porquerieta. El cas és que la resta del “rap”, d’un primarisme musical esparverant, és una lloa orgullosa al fet d’anar “col•locat”. Però elles no, si elles es prenen unes copes són unes “fulanes”.

Fem la segona part sense cap inconvenient. En acabar, l’home malalt però animós, ens diu que dels qui venim a tocar per a ells, som els que tenim més ben apamat el que volen els parroquians. Pregunta quan tornem. Tornem en quinze dies. Diu que ja ens vorem “si encara hi és”, s’emociona i ens abraça. La seua muller somriu dolçament i ens dóna les gràcies per atendre les peticions, “perquè ja només podem ballar lents”.  Desmuntem, tot conversant amb la dona encarregada de la cafeteria del centre. Desfem la via. Oratge més fresc que a la vinguda, grumolls d’ennuvolada a trams del cel alts i ample, la carretera mullada en algun tram. Mos casolà i al llit. Sense esma per llegir res.

 

Porgà en els soterranis desordenats i merdosos de les societats dites “del món lliure”, va extreure llum de l’agra foscúria amb el talent literari que l’ajudà segurament a sobreviure, però que també l’abocà al que no volia: fer cap sota els reflectors celebradors del sistema que combatia, un ens que, quan hi ha talent i cert seguiment, fingeix que la veu rebel en realitat li dóna suport. Fou l’altre drama de Jean Genet. Sastre li dedicà una biografia on també rebaixava la potència de les seues denúncies i es permetia titllar-lo de “comediant” (¿potser el biògraf creia que tots jugaven als seus tripijocs tramposos?) Genet estripava de veres, no fingia, no havia muntat cap personatge més o menys teatralitzat: el seu suc de fel rajava del broll de l’autenticitat sense concessions i era capaç de brunyir-ne la quallada agra fins a la categoria d’artefactes literaris de pes.

 

Sense contradiccions no hi ha debat ni diàleg veritable.

 

Un dels pitjors estralls de voler ser bona plaça turística és la falsificació carnavalesca, de paladar globalitzat, de la personalitat dels indrets.

 

Dimecres, 2 de maig.

Alçat a dos quarts de vuit. Apareixen peces d’Antonio Sallieri a la gramola; excel•lents. La pel•lícula de Milos Forman, que va morir fa uns dies, sobre la genialitat de Mozart, tot emprant Salieri com a contrapunt envejós, va deixar una ombra injusta sobre el compositor, desmentida pels seus biògrafs. Val la pena escoltar el mestre de capella i componedor de la cort imperial vienesa dels Salzburg.

Les manifestacions sindicals d’ahir. Alguns dirigents pareixen perfectament domesticats pels dogals del sistema, per molt que criden en els faristols de les manifestacions. Fa la impressió que no s’adonen de la reculada de drets aprofitant el conflicte sobiranista, com si no els pogués afectar, més d’hora que tard.

Amb els gests afirmen el que volen negar. M.Rajoy, que felicita puntualment a tots els esportistes espanyols, via piulada, no ha felicitat el Barça per la copa i la lliga. Un plat és un plat i un got és un got, ja se sap.

Començo a escriure el text per al Maestrat Literari. Remembrant històries llunyanes, situacions i personalitats –algunes de les quals ja no són en aquesta vall. Potser sí que donarà el tema per a les quinze pàgines que demanen.

La mare s’ha trencar un dit de la mà esquerra en una caiguda de carrer. Per al que hagués pogut ser, amb una caiguda d’esquena, hem sortit mig ben parats. Havent dinar, hores d’espera a l’hospital comarcal, primer als passadissos llòbrecs de radiologia, després en la sala d’espera superpoblada del traumatòleg. Espectacles variats. Un xiquet que troba satisfacció en arrossegar ben sorollosament una cadira de la secció de pediatria, integrada en el mateix passadís com d’estació de metro on esperem, guarnida amb tot d’animalons a les parets (moltes girafes i alguna vaca). Qui ha ideat el mural és més a prop de les il•lustradores del país – Roser Capdevila, Pilarín Bayés…- que de la factoria Disney. Dues monges amb hàbit color canella i tocat capil•lar amb revora blanca. Unes cadires més ençà, una dona, també amb un mocador al cap i amb reglamentació indumentària i opció divina distinta, acompanyada del seu marit, que és amb els ulls tancats i fa l’efecte que resa xiuxiuejant. En traiem, quan ens toca, l’aigua clara, però cal curar-li el dit i canviar-li l’embenat i un estri que subjecta el dit fracturat en posició tibada, i no una mica arronsat, com li ho van mal fer en un servei d’urgències. En qüestions de soldadures d’ossos no estem gaire lluny dels remeis dels egipcis antics. Les angoixes que es viuen a qualsevol edifici sanitari, tant dels professionals com dels pacients, són molt visibles.  Content d’acompanyar la mare i ma germana en el tràmit.

Quan m’allibero de les marcides hospitalàries torno a l’escriptori ara un peu després l’altre. Tarda clara, temperatura tèbia. Compro berenar. Trencat el ritme, abandono el primer apunt de la ponència que he de lliurar aquest mes i després llegir a l’agost a Sant Mateu, si ho tinc ben entès. Fetes tres pàgines del primer esborrany. Falta molt de tros. Llegint a la nit. Feliu Formosa i Manuel de Pedrolo. La pau dels llibres.

 

Esencia del pensamiento conservador: creer en las elites, creer que hay personas mejores que otras y que se merecen más. Y lo que suele ser risible: creer que tú eres una de ellas.

Iñaki Uriarte (“Diarios”).

 

Dijous, 3 de maig.

La llenya a la forja. La roba vella al cos. Una tassa de cafè a la mà. Sospesant en quin bancalet em poso mentre caragolo el primer cigarret. Escrits uns versos, com per fer dits. Els dits cerebrals que proven la salmòdia o la faula.

Desgana de posar-me en la maleïda ponència. He fixat en les primeres pàgines d’esbós un to entre el memorialisme i l’assaig, que suposo que m’anirà bé, però cap ànim de seguir avui amb el paper. Quins mals de cap m’està donant l’encàrrec, pèssimament pagat, però els organitzadors del sarau es deuen pensar que amb això ja dec d’estar massa ben retribuït i tot. Curiosament, rere qui s’ha adreçat a mi, m’ensumo manipuladorets, que es deuen creure molt hàbils i que no m’adono de les seues jugadetes, quan me’ls conec molt bé de llarg i de lluny i se’ls hi nota tot fins un minut abans de que ho engeguen. Amb el text em tocarà exercir la justícia poètica i la cortesia amb personal que a un li ha negat sempre aqueix tractament (cos a terra, que arriben els nostres). La temptació de renunciar-hi a fer el numeret sol•licitat és molt forta i no la descarto en absolut.

Una autora gironina es despenja dient que “Rayuela” és la millor obra literària de tots els temps. Li replico que al meu parer ni tan sols és el millor llibre de Cortázar, es molesta i em respon amb una conyeta pueril en comptes de donar arguments per a la seua hiperbòlica asseveració. Ja sol passar, això. A “Rayuela”, l’argentí intentà fer el seu “Ulisses”, però opino que no reeixí, tot i que el llibre té moments molt bons, perquè Cortázar era un contista de primer ordre. Qualsevol dels seus llibres de relats breus –o farcits amb artefactes híbrids- és superior a la tan celebrada novel•la. En molts debats o controvèrsies m’ha passat exactament el mateix, entrar-hi amb argumentacions lectores –discutibles, és clar- i ser contestat amb conyetes puerils o directament insults. Així està el pati. No n’aprenc. En determinats vespers de gent que va sobradíssima en tot, potser serà millor abstenir-se’n i ja s’ho apanyaran. Que gent del segment ja maduret de l’ofici no admeta una objecció a un judici que pregona públicament, és trist.

Revisant altres carpetes textuals. Ha entrat el mestral a meitat de matí, esborrant el solet desfullat que s’arrapava a les barbes dels núvols. Lasanya per dinar. Becaina plàcida. Tarda divagant de gust, anant d’un bancalet a un altre. Una volta d’estirada de cames pel barri. Els enigmes dels ulls que ens creuem. Nit habitual, llegint Pedrolo, que té una part d’assagista agut en les seues proses de no-ficció. Mirat l’espai de Graset, que entrevista Pedro Olalla, escriptor, cineasta i hel•lenista, que ha publicat una carta a Ciceró sobre els valors de la democràcia d’Atenes. Pensament interessant.

Cinquanta anys del maig del 68 a França. Què n’ha quedat d’aquella rebel•lia? Un grapat de coses. Potser la més positiva fou l’alliberament sexual, amb la píndola contraceptiva femenina; la denúncia dels rols grisos i submisos dels estats i les ganes de ser feliç. Ha plogut molt. Les reculades en les societats europees costen de creure. L’ou de la serp està àmpliament covat fins en les estructures més poderoses. Potser fou políticament més significativa la Primavera de Praga que la insurrecció amb espurna inicial en la Sorbona. Pasolini i altres foren molt crítics amb els fonaments ideològics de la moguda parisenca. El fet és que ha deixat un rastre, de vegades potser massa idealitzat, que ha sigut referent per a moltes queixes socials europees.

 

Sota les llambordes hi ha…¿el cablejat i els tubs administradors de les confortables anestèsies?

 

Els atzars són responsables d’una gran part de la història del món. L’acceleració o el retard dels esdeveniments depèn, en gran part, d’aquests atzars, entre els quals figura també el caràcter de les persones que encapçalen un moviment.

Karl Marx.

 

Divendres, 4 de maig.

Alessandro Marcello al gramòfon. Filòsof, poeta, matemàtic i compositor venecià. Una invitació a la joia de viure en marqueteria rossa d’oboès melosos. Coetani i amic de Vivaldi. Venècia pot ser un estat d’ànim. Estaria molt bé poder prendre’s un cafetó amb la Donna Leon, però el caprici ens para lluny. No tenim agents literaris tan potents. Una desgràcia com tantes –molt més greus- de les que van escruixint les bigues d’aquest món cada dia més sinistre.

De tant en tant acudeix a la memòria com cada dia convivim amb la temeritat de mantenir actives certes perilloses indústries revellides en el veïnat. Hi ha interessos que se’n foten de la salut pública i l’interès general.

Planejada per les notícies i les opinions publicades. La Xina ja és a punt d’implantar l’aplicació informàtica adient per tenir el seu Germà Major vigilant totes les pells i consciències. Bé, no som ingenus del tot, ja sabem que en altres contrades, que ens toquen directament, ja ens tenen també molt controlats –i amb la nostra acceptació i col•laboració . L’avenir es va pintant amb vinga zones obscures i gàbies d’estats policials. Huxley i Orwell ja avisaren; el manual es va complint fil per randa, el sistema no tolerarà bromes eficients que pretenguen enderrocar-lo. I, en la celtibèrica d’Alvargonzalez, també es coneixen la lliçó repressiva i van pouant en nervis sensibles, que si professors, que si comptes d’entitats cíviques embargats, que si una girada més en les polítiques de liquidació de la llengua i la cultura que s’escapa del seu vell somni homogeneïtzat… Sempre hi ha un camí més atansat a la reacció en els caldos de cultiu on la intolerància es mostra àgil, contundent, impune.

Persisteix la desgana de posar-me amb la ponència pendent. Feta l’arrancada, en esbós, però no encerto el to. Fa de mal dir, però l’únic escriptor sencerament professionalitzat que ha sortit des del Maestrat en els darrers quaranta anys, sóc jo, patint-ne totes les conseqüències d’una aventura que fregava pràcticament l’impossible. ¿Com escriure sobre això guardant una distància suficient? L’encàrrec del paper se’m va entravessant més i més per moments. Ganes de treballar en qualsevol cosa, menys en la comanda amb termini fixat (aquest mes hauria d’estar, i el més calent és a l’aigüera). Hauria de ser algú altre qui en donés una visió general del que hem anat donant els quatre o cinc que hem publicat, en més o menys volum i producció, en l’àmbit general de la nostra tan fustigada literatura. Potser hagués valgut la pena fer una taula redona, més que no demanar textos llargs, però no tinc res a vore amb l’esperit i iniciativa dels organitzadors.

Quan el miratge santjordiesc s’evapora apareix la crua realitat desesmant: tanca la llibreria La Tralla, de Vic, després de quaranta anys d’activitat. I des del sud arriba el resultat de tants anys de polítiques contràries a la mínima normalització de la llengua: només un dos i escaig per cent de valencians compren i/o llegeixen llibres en l’idioma del país. No avancem, que reculem. Cada vegada més a prop de l’extinció? Potser la mala salut de ferro ha entrat en pura agonia? La humitat de les catacumbes en ha malmès l’ossamenta. Enemic poderós i estratègies pròpies massa ambigües i toves.

Enguany el jurat del Nobel de literatura l’encertarà de ple, en abstenir-se’n, expiant, diuen, les debilitats de la carn. El Nobel de la lletra, un afer de cossos diplomàtics dels estats, sobretot, la majoria de vegades. En podem prescindir perfectament dels seus barems.

Sortida per comprar un pot de maionesa al supermercat. La secció de les salses i condiments. M’hi entretinc una mica. Propostes valentes amb coentors de fronteres mexicanes. Violinada afrancesada en altres: els reialmes dels harmònics lletosos amb contrasts d’espècies matisants. A la cua de la caixa, una anciana riallera em deixa passar, perquè ella porta un carro ple i hom només el pot de maionesa. Detalls de les penúltimes civilitzades. Els tràfecs veïnals: la campiona del xafardeig que em diu “bon dia”. Com tots els esperits aficionats a posar el nas en les existències dels altres, el que no sap s’ho inventa des de la talaia de l’ancestral mala bava. Les dependentes de la peixateria congelada fan un cigarret al llindar de vidre esmerilat de l’establiment. Cel rúfol i airet d’argentada tardoral. Els constipats primaverals poden ser molestos i prenem precaucions de rebeques gruixudes. Càlculs d’estructures que ens remeten al fet de que ja som sobretot animals climàtics, altrament dit: que les despreocupacions juvenils per les indumentàries encertades dormen en els llits vaporosos de les pèrdues irreparables.

 

La fi d’ETA. Sentir-li dir “socialista” a Josu Ternera fa venir tantes basques com els estirabots més empastifats de la dreta extrema. Ha sigut sobretot la societat basca qui ha acabat amb l’organització armada, retirant-li tot suport. La mateixa plantilla que als terroristes bascs la veiem aplicada en les presons preventives dels líders sobiranistes catalans. En absència de violència, es podia parlar de tot, deien per allà a les albades “transicionals”, però era una altra de les mentides convenients enlairades.

La societat basca es refarà de les ferides i seguirà anant endavant en les seues riqueses i pluralitats. Tots els governs de Madrid han negociat, en un moment o altre, amb ETA. Amb uns paios posant bombes i metrallant es podia negociar, amb els anhels majoritaris d’un referèndum pactat, amb totes les garanties i vinculant, de la majoritària societat catalana, ni parlar-ne. Així estem. Encara en vorem de grosses, es pressent. Hi ha qui del programa de venjances i humiliacions no en surt. El més penós és que aqueix programa done tants rèdits electorals a les Espanyes.

 

Amanida de pasta italiana per dinar. Les notícies. Les promocions encobertes dels grans grups donades en la secció cultural. El govern de Madrid ha prohibit un recital de poemes a Brussel•les, a la seu de la Generalitat. No han acceptat els resultats de 21-D i de veres es pensen que, amb quatre diputats, tenen dret a carregar-se tot el puguen, com l’escola, lloada a bastament com a model d’integració i de qualitat.

Becaina interrompuda per telefonades comercials (deixat connectat l’aparell per estar pendent de les falles de salut de parents).  Treballant després en la carpeta prou avançada. Pensant seriosament en renunciar al xou de la ponència. Em puc permetre, ara mateix, prescindir d’un encàrrec tan ”fastuosament” retribuït (menys de deu euros la pàgina). Amb certs elements s’ha establert una relació curiosa, per no dir grotesca: em posen a les potes dels cavalls sempre que poden, però alhora pretenen obtenir col•laboracions meues, que no gosen demanar-me directament, perquè saben que els engegaré a fer punyetes (ja em van fotre prou, fa anys, amb un flagrant abús de confiança).

 

Totes les solucions són dolentes. Amb sorteta, de tard en tard encertem la menys dolenta, i para de comptar.

 

Fets i desfets a contracorrent, si mai coincidim amb un corrent molt poblat, no sabem ni com posar-nos, i potser se’ns veu molt més erràtics que per les dreceres dels marginals.

 

Es diu Àngel, viu en un llogarret de Toledo. Tots els dilluns es manifesta per la millora de les pensions. Fa poc es va manifestar contra la sentència per la violació jutjada a Navarra i reduïda a un capítol d’abusos. De tots els veïns empadronats, és l’únic que es planta amb al seu pancarta a la plaça de la vila. Però la dignitat només necessita d’un esperit despert per arrelar-se.

 

La prova més clara d’un suposat destí, del que descreiem, és quan es posa irònic.

 

Si esperen que aparegues a l’hora justa, per cantar el que voldrien que cantesses, com el vell cu-cu d’un rellotge de paret arraconat a les golfes de les desmemòries, el mínim que has d’oferir és un retard de dos segles.

 

Som del temps de l’Olivetti ansiosa i maldestra, i amb les mitjans d’ara se’ns nota, perquè no deixem de pensar que tenim una màquina d’escriure connectada al fil telefònic.

 

Dissabte, 5 de maig.

Valsos primaverals de Chopin. Mecanografia pianística. Fa unes hores parlàvem de pianos vora mar amb el mestre Conrad Setó, sortint a col•lació la tirada de Carles Santos en ajuntar les seues dues passions de mariner i músic no vocacional, com em va dir diverses vegades que ho era. La seua no vocació li permetia distàncies i perspectives diferents a les dels abocats només al domini de l’instrument.

Sí, Chopin, i el primer cafè. Dissabte. “Ets tan dissabte!”, li escrigué el poeta comunista a l’actriu que estimava. El poeta era el gallec Uxío Novoneyra, i l’actriu Terele Pavez. Però ara ja som el dissabte madur, del que ja no podem esperar cap prodigi posant-nos un telegrama d’aroma urgent amb biologia disfressada de litúrgia pels boscatges del contramà.

Van solts tots els dimonis de la marca hispànica. Els qui diuen que cal recordar les víctimes d’ETA són els mateixos que es neguen a obrir fossats i cunetes del darrer fratricidi, per “no obrir ferides”. En l’edulcorat relat de la transició s’han obviat –i oblidat- un fum de víctimes de l’extrema dreta, o en mans dels cossos policials heretats directament del règim feixista. El professor David Ballester publica ara (les edicions de la Universitat de València) un rigorós treball d’investigació sobre uns episodis carregats de deliberada foscor i confusió. Sí, tots els dimonis desvergonyits i perillosos ha sigut deslligats en dies de molt desconcert i reculades a fotos en blanc i negre. Tenen el niu en els mateixos pilars de càrrega de l’estat. Desapareguda ETA, des del discurs del nacionalisme d’estat ja tots podem ser ETA, com opina lúcidament Jordi Galves en un article: qualsevol dissidència, als qui neguen tot dret a la diferència, pot trobar-se aplicada la prescripció simplista amb ferums inquisitorials. La quantitat de mentides oficials que basteixen la narrativa, de fa quaranta anys –per no dir vuitanta-, és monstruosa. No dir-se la veritat, ni que faça mal, mena a insalubres gangrenes.

Ganes d’escriure. I escric. No pretenc convèncer a ningú de res. Les obligacions de pedagogies pertanyen a altres disciplines. En la lletra intentem altres cocteleries, entre l’alquímia i el dau que trau un set. Solet hivernal sobre els teulats. El gat dels patis, alimentat per diverses mans (a banda de que ja es busca el rebost per a les set vides amb solvència desmenjada) travessa la cornisa sobre la què les orenetes fan acrobàcies suïcides. Perfil egipci, avi del tigre, rúbrica de l’etern.

 

Migdia plàcid. Llegint Pedrolo abans de dinar. Sesta limitada. A Tortosa, a triar la muntura de les ulleres noves en un establiment ràpid i eficient. Un xicot destre i simpàtic governa la botiga.  En enllestir, cap a Vinaròs. Meteorologia excèntrica, amb estones càlides i altres amb humitat incisiva. Cap a l’espai-llibreria de Mariola Nos. Trobats Xulio Ricardo Trigo i Coia Valls a la terrassa del cafè, al carreró per a vianants, veí de l’establiment. Xulio ha penjat fotografies a partir dels versos de Moreno, en blanc i negre, molt dramàtiques, que tenen grapa i intencionalitat. Conversa desenfadada, entre bromes i veres. Saludada Àngels Moreno, que presenta “L’usurpador”. La poeta i metgessa és una festa. Lectora compulsiva i descobrint la poesia que hi ha a tot arreu, si saps mirar i copsar. Retrobament amb Jordi Llavina, que feia temps que no veia. L’acte va bé. Prou genteta, per al que sol congregar un acte poètic pels nostres rodals. Mariola ens serveix una copa de vi i hi ha unes safates amb cóc de tomata i un altre amb farcit de salsa “al pesto”. Saludat Manel Valls, que era entre el públic.

Closa la primera part, Mariola ens porta a un establiment de la plaça del mercat a fer un mos. Reapareixen records del temps que vaig viure a Vinaròs. No m’agrada la rehabilitació de la façana del mercat, emblanquinada sense gràcia. A l’auditori hi ha teatre programat, les solapades de programació habituals. Hi ha qui en acabar la presentació llibresca ha acudit, amb els minuts justos, a la representació teatral. Calcigant espais que havia compartit amb Alfred Giner Sorolla, Miquel Redorat o Carles Santos. La memòria és una acumulació de presències d’absències.

El local on ens entaulem fa anys, amb altra direcció, despatxava menjar preparat. La plaça està molt animada. Moltes colles a les terrasses.  Més conversa amb Llavina i “tutti quanti”. Filies i fòbies, brindis de supervivents. Quants anys fa que anem per les fires? Un bon grapat. I per a què? Més val no pensar-hi massa i seguir resistint fins on puguem.

Prenem comiat a les dotze tocades. Carretera sense camions. Unes hores d’esbarjo, agradables. Els dos llibres de poemes de Moreno i Llavina tenen un tema comú, el gran tema, el temps, però en la poeta de vint-i-cinc anys la imatgeria és esmolada i dramàtica, i en el de Llavina domina la contemplació estoica.

 

(Punt de lectura)

Li regalà el tangueta. Quinze anys després ha aparegut com a punt de lectura en els diaris d’Anaïs Nin. El degué encartar en dies on li plaïa posar lògica lineal fins en les troballes de l’atzar.

 

Diumenge, 6 de maig.

Despert a les vuit, tan si vols com si no vols. Les fixades plantilles dels costums i els carreus biològics. Mal de cap i d’esquena carregada. Em prenc una aspirina teutona efervescent amb el desdejuni.

La paret amb figures i situacions que ahir, fent la tan discreta vida social del gremi, va posar-se a rodar en carrusel desordenat i capriciós, que em fa pensar en tantes marrades, i potser algun encert, amb que anem trenant el trànsit biodegradable.

Monsenyor Bach oficia la missa matinera a la capella heterodoxa del nostre diumenge. La invitació a la idea de totalitat del mestre de capella de Leipzig no s’acaba mai.

Ullada a les notícies de les darreres hores. Augmenta l’embranzida del P.P. contra la llengua. El nacionalisme espanyol es fonamenta en la negació de res que no tinga arrel castellanista.

Des de Berlin arriba la notícia de que Junts per Catalunya tornarà a provar la investidura de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat i, com que serà tombada per tribunals que condicionen el rejoc polític, fins abolint drets fonamentals de sufragi actiu i passiu, es de suposar que tenen algun pla alternatiu i viable, donada la conjuntura tan anòmala. Posats a fer un govern que estarà vigilat i curtcircuitat a cada pas, potser seria bona pensada fer president a Ernest Margall, experimentat bregador, tot i que és d’Esquerra Republicana i no de Junts per Catalunya… En fi, ja anirem veient com pixa el matxo. L’enfurismada arbitrarietat de l’estat amenaça de no deixar cap canya plantada.

La cosa, ja tan comercialota, del dia de la mare. Amb el dit trencat, en una caiguda que hagués pogut ser pitjor, i novament constipada per les volubilitats primaverals, la meua. L’acompanyem als metges el millor que sabem. La deixem aconsellar-nos, en unes transparents claus netes, potser naïfs, que ja no són d’aquests temps de postmodernitats i apocalipsis. La visitem i telefonem. Patim en silenci per les irreparables ensulsiades de la senectut. I tot ens pareix poc per al magma fonamental de la tribu que ens ha tocat.

Mirats materials. Entravessat l’assumpte de la ponència, on pressento ombres irritants rere l’encàrrec formulat per un esperit bonhomiós, que potser ha estat utilitzat, sense ni adonar-se’n, per maniobrers murris. El millor que podria fer seria espolsar-me la nosa, però miraré si me’n puc sortir sense prendre molt de mal. D’entrada, m’entretinc en altres carpetes que avancen més o menys.

Peix i closca –musclos- per dinar. Temps canviant, ennuvolada, ullada solar de safrà aquós, un ruixim ínfim… Llegint Pedrolo i Formosa. Com ja sol passar, aprofitant que és “l’any Pedrolo” i que potser els cau algun “bolet” o articlet, han aparegut “pedrolians” que no se’ls havia detectat mai –o guardaven un abnegat silenci.

Migdia descansat. Un punt moix d’ànim. Sesta fonda, escurant dèficits de son i cansaments. Divagant a la tarda. Escoltant músiques variades. Magnífic retrat del trompetista i vocalista Chet Baker, firmat pel veterà Diego A. Manrique. Addicte a l’heroïna, Baker es comprèn que era uns monstre capriciós prou insuportable.

El lleure pensaire. La llibreteta a la vora. La crosta d’acrimònies de les vespertines dels diumenges: l’hora del llop, com diuen els sud-americans literaris, cerimonials, al trànsit del tardet cap a la poqueta nit.

Mirat el futbol. Partit estrany, amb un arbitratge espantós que s’ha carregat l’espectacle. El Madrid té un equipàs per al joc vertical, directe, que practica. Ha estat còmode a Can Barça, tret d’una embranzida inicial dels blaugranes. Empat, i gràcies. La retransmissió del canal que servia les imatges: plànols curts per eludir les ensenyes que no els agraden, cegada de microfonia ambiental per als clams polítics de la graderia. Cridar “llibertat”, vés per on, s’ha tornat d’allò més subversiu, pel que es comprèn. L’instint periodístic contrafet: explicar què passa –tot el que passa- ja no és la prioritat. Ara el que ha de passar, o no, es porta precuinat.

Llegint fins al son. Discutint amb visions de Pedrolo, que en alguns temes diguem-ne artístics  era un home ben ortodox. Seguint també el Feliu Formosa dels finals dels anys setanta, que, entre cigarrets d’herba, psicoanàlisi, llenguatges teatrals i marxisme, ofereix una caravana de cròniques deixatades, amb diversos nivells de lectura.

 

Pregunten el que volen (només faltaria), contestes el que creus, o pots, o creus que saps. Transcriuen, i els resultats, a vegades inintel•ligibles o absurds, t’han fet descendir, a ulls de qui es mire el paper, una vintena de punts en el coeficient intel•lectual.

 

Una copeta de vi, fent un extra. Refrescos sense sucre i altres metralles desactivades en la resta d’entaulada. Unes favetes tendres amb polp (certa continguda il•lusió de polp). El salobre mariner en la nit lenta. Entre els asseguts a taula, milers de pàgines i dotzenes de ferides, cicatritzades o encara no. Esperits que abaixen l’antifaç del rol social amb el què van acompanyant les criatures de paper, que exhalen la fartanera d’humiliacions i fàstics. Amb el “guanys” de tots junts, la xifra faria riure a qualsevol executiu mitjà, però se suposa que breguem per altres fites o somnis. Seguir a la intempèrie, amb tota protecció negada, quan el cap i el cos ja no són tan àgils grimpadors, aixeca tot de temences malcarades. Filada d’irregulars a la bodega del Titànic.

 

La majoria de coses que es poden copsar de dalt a baix, a primer cop d’ull, és que van privades de qualsevol ramell d’intel•ligència.

 

La vida té les seves pròpies forces ocultes, que només es poden descobrir vivint.

Soren Kierkegaard.

 

Dilluns, 7 de maig.

Dempeus enjorn. Les possibilitats de la matinera. El gat de Perec al muscle del joc que no sap que juga. La xerricada inaugural dels pardals grisos. Els marges de llicorella en el caminoi dels gests repetits que ens fan el paper d’identitat. Vivaldi, en ram cereal, al gramòfon de fulla perenne. Les quartilles arrenglerades a l’hule de l’esperança (opi dels pobres?) Escrivint recordem el que preteníem oblidar. Vinagreta amb mel. Espiral dels jardins congelats de l’univers. Foganya de pastor en el redós que no computa en els temples mercaders…

Els noticiaris. Les collites de mort. A qui interessen? Sobra gent, van deixant anar els amos quan es posen estupends en les rodes declaratives. Les indústries criminals d’un sistema obscenament glacial. Des d’alguns dels incendis vius del planeta pot generar-se el gran incendi general. Tots els focs, el foc. El tsar Putin fa i desfà. El trompellot Trump, pistoler tragicòmic, primari empaperat en dòlars, té ganes de deixar petja fonda. La Xina que desdiu el factor humà, el combustible de llibertat que empeny l’humà, no és culpa de Marx (com la segregació no és culpa de Mandela, ni el colonialisme britànic de Gandhi). Els noticiaris amb ferum de quitrà inquisitorial quan atansem la lent a la sarsuela de galls desafinats del Regne d’Espanya.

Llegit “Ermita”, de Jordi Llavina. Un recompte memorialístic en mil-quatre-cents  octosíl•labs. Amb molts moments lluminosos, resolts amb bon ofici. Acabat també “L’usurpador”, de la xiqueta Àngels Moreno, amb imatgeria electritzada –i sorprenent sovint- empeltada de referències als pensadors més seriosos i desesperats que amidaren els seus baròmetres arran d’abisme. Moreno i Llavina petgen moments vitals molt diferents, òbviament. La valenciana busca ansiosament i troba un gessamí acaronat per la Pizarnick, o un cadàver interpel•lant en la taula de disseccions. Llavina surt d’excursió en companyia de Carner i Vinyoli, que li fan de contracant a les seues fabulacions contra el temps. Si s’ho hagués proposat, el projecte “Ermita” també hagués pogut ser un llibre de prosa memoriosa deliciosa (cosa que d’alguna manera no deixa de ser), amb alenada “sagarriana”, o “verdagueriana” (el mossèn Cinto prosista que viatja a Terra Santa és formidable). Dos bons llibres de versos.

Avanço una mica més en la llauna de la ponència. Fixo la graella, que caldrà anar farcint amb entretinguda de detalls i dades. Remenar en llunyanies tan reculades em va donant alguns flashos nítids, com quan Joan Francesc Gregori i jo, de camal curt, asseguts al pedrís del col•legi, fullejant i comentant llibres de poetes que no venien al programa d’estudi, vèiem passar un xicot per la vorera, una mica més gran que nosaltres, rostre amb taques moradenques, passes parsimonioses, cabell ros i ulleres de vidre gruixut, que ens havien dit que feia versos en la nostra llengua i es deia Xavier Arin. O havíem descobert que el mestre de Benassal, Carles Salvador, a més de gramàtic eficient era un poeta que havia militat en l’avantguarda. Comptat i garbellat, que vaig tirant amb el paperet emprenyador. Quinze pàgines de discurs pot resultar una pegada de pronòstic, en llegir-lo, a primeries d’agost, en algun cau o altre de Sant Mateu per a un grapat d’ànimes, més o menys convençudes de que travessem moments agònics en comptes de la normalitat i dignitat que somniàvem –i per a la qual esmerçàvem tantes anades i tornades- fa trenta i tants anys (i avui encara).

Hi ha una cosa pitjor que la delació: la delació anònima. Això volen animar les dretes supremacistes en terrenys com ara l’ensenyament. Per mirar d’aconseguir algun rèdit electoral (o venjatiu) són capaços de soltar qualsevol monstre de la gàbia. Les delacions, anònimes o no, són al cor gangrenat de les pitjors ferides històriques que patim, però a ells tant els hi fot, evidentment, han vingut a la vida a destruir, que és més fàcil, descansat, i no necessita fondos esforços intel•lectuals.

Migdia suau. Arròs a la manera cubana per dinar. Becaina inquieta. Passejada fins a la papereria. Conversa amb un dels germans propietaris, que toca el piano. Calidesa al carrer, baf aponentat, amb un firmament canviant de resol i nuvolades entelants. En tornar a l’escriptori prenc les darreres decisions sobre un original, de no prendre-les hi ha la temptació de cremar tres o quatre mesos mes amb retocs i reescriptures. Cal fer fora de casa a temps unes coses per obrir la portella a d’altres.

Un escriptor que admiro m’ha dit avui que “creu molt amb la meua obra”, i em quedo parat. Una lectora m’explica que en una emissora de ràdio gironina han deixat dit que sóc un gran escriptor en un espai cultural; també quedo de pasta de moniato. I, en un espai també radiofònic, conduit per Jesús Maestro a l’emissora municipal benicarlanda, s’han ocupat de les cançons i d’unes col·laboracions com a lletrista per a un grup de rock dels anys noranta (contribució que se m’havia esborrat completament de la memòria). Detalls agradables, però que no em menaran a cap emparrada irreparable. Segueixo en el camí, bregant amb les limitacions, engrescant-me amb nous projectes. Si després li fan companyia a algú o altre, molt millor, per descomptat.

Enterrada al pati la Cleo, la periquita blava, que s’ha anat candint els darrers dies. Un petit ritual, com sembrar una llavor letàrgica. El cosset encara tebi al palmell, mentre X., que la trobà al carrer tirada i l’acollí,  li fa un bon llit de terra a resguard dels gats patiers, ja alliberada de la gàbia del temps. Fa l’efecte que ha resistit tot esperant l’arribada de X., com per acomiadar-se’n.

Nit assossegant certa ansietat. Llegint fins al son. El bon oficis de X. amb els cucs de les vendes en línia em demanen el nou llibre de J.L. Badal, “Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents”, una espècie de diari sense dates, que alguns col·legues m’han dit que sintonitza bastant, en esperit i formes, amb “L’incert alberg”. Curiositat de llegir-lo.

 

La rosa de neu de la ginebra en el tardet desesperat on has decidit abaixar els braços i que sia el haja de ser. Però els rellotges contradients segueixen empenyent les minúcies i els tramvies on viatja un somni que ens somnia esvelts i dignes, refets de la darrera punyalada de proximitat. L’espasme totalitzant de la ginebra que regira l’esòfag dels vells càntics impossibles i ens descarrega vint anys de convencions per abocar-nos al vertigen confortant de saber que no tenim res a perdre, on apareixen tot de bivacs per a les vigílies reveladores.

 

 

Campanya pels drets lingüístics