Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Plàncton. El Bloc de Josep Igual

SalvadorDaliBookTransformingItself2018Dimarts, 8 de maig.
Alçat a les set. Antoniet, el periquito verd, el supervivent, més jove que la Cleo, es mostra desconcertat i fa tot l’efecte de que amb singlots i parrupejos s’expressa, comprenent el destí de la seua companya. Fins s’encara en la direcció exacta del racó del pati on hi ha la jardinera gran on vam soterrar la seua companya. ¿Què en sabem del cert de la psicologia, de l’ànima dels animalons que ens acompanyen? Res del cert. Vore morir, acompanyar a morir… els deures aspres de l’existència. No hi ha experiència de la mort, és des de la vida que contemplem i digerim la desaparició dels altres éssers. Van augmentades les atencions i manyagueries de la casa per Antoniet. Sempre arribem tard i malament a les dosis convenients d’afectes, embarcats com anem en tantes activitats i obligacions que ens distreuen.

Shubert al gramòfon. Cafè de reviscolada (parcial, espessor de cel gris). Ensobrats dos exemplars de llibres. Un va a Bogotà i l’altre a Vilafranca del Penedès. Molta cua a l’estafeta de correus. Una dona no acaba de comprendre que li demanen el DNI per un reembors, per escanejar-lo. Se sap el número de memòria, com tots, i creu que amb això n’hi hauria d’haver prou, però la despatxant no cedeix i ella acaba enlairant una rastellera de jaculatòries airades. Quan em toca resolc sense excessius inconvenients la tramesa. Quan envies un paquetet a l’estranger apareixen un grapat de controls verament policíacs, has de declarar el contingut –perill, llibres!- i quasi jurar per escrit que no fabriques explosius al safareig de casa.

Demanat el tercer cafè amb gel, política de fets consumats, el meteosat que indique el que vulga… Me’l prenc remugant-ne –i xiulant el solo- d’una de Ricard Hawley. En un punt donat s’accelera el matí. Remada des de l’escriptori. Diversos flancs, telefònics, després presencials, que demanen atenció eficient. Arriba el llibre de Badal. El fullejo una mica, en tast apressat. En efecte, un plantejament acostat al de diversos llibres meus, com m’havien pronosticat amics i coneguts. Curiosament té concomitàncies de visió i formals amb “Circ de puces”, guardonat a Benissa i que encara és en primerenca fase d’obradors editorials. També parts dels dietaris darrers guarden cert parentesc. Fa companyia trobar algú que orbita atmosferes més o menys familiars.
Conversa, amb bromes, sobre Dorothy Parker i les màximes iròniques que deixà escrites o declarades. En una deia que el primer que feia als matins era rentar-se les dents i esmolar-se la llengua. He aportat que a partir del segon dry-martini, l’esmolada de llengua de la narradora podia provocar tota mena de terratrèmols.

Canelons, excel·lents, per dinar, d’un establiment de menjars preparats amb toc casolà. Sesta reparadora. Rematada una de les carpetes en prosa, que té regust de llibre de viatges. Invitació a participar divendres en un acte, llegint algun text “oliverer” de collita pròpia, en defensa de les oliveres mil·lenàries de les nostres comarques. La causa m’atreu i m’abelleix correspondre la convidada. Pensant-hi una mica tinc bastants textos i versos on apareixen les oliveres, fins les que van vore passar Sòcrates o Jesucrist. L’acte es farà a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa. Una bona raó per airejar-me una mica.
Llegint fins al son. Badal: concomitàncies de plantejaments, però va a uns altres llocs: propòsits pedagògics en molts dels textos, a frec de petits contes morals. També Pedrolo. Vist l’espai de Graset al “Més 3/24”, avui prou ensopit.

Fumo o cigarro que cheira bem à mágoa dos outros,
E sou ridículo para eles porque os observo e me observam.
Mas não me importo.
Fernando Pessoa.

(Darreres ordres)
Ressonaren, en seqüència monocord, de verdosa irradiada nassal, als fondos esculls, entre les assemblees de polps, durant molts mesos, les darreres ordres del submarí accidentat.

El meu nom és una pregunta i la meua llibertat està en la meua inclinació cap a les preguntes.
Edmond Jabès (“El llibre de les preguntes”).

Dimecres, 9 de maig .
Sento, a Catalunya Ràdio, a les set i trenta-dos minuts, una veu que, tot comentant una cançó, ha deixar anar “estribillu”. Un clar senyal de que em cal tornar-me’n al llit una estona més, per vore si la segona aixecada de teló de la jornada millora una mica: marge de millora n’hi ha.
Segon intent de despertada a les dos quarts de nou. Trump, que compleix les promeses del cowboy, agita el vesper nuclear de l’Orient Mitjà. Els seus escolanets aliats, el pes d’Europa, ha quedat novament clar.
Antoniet, el periquito verd que s’ha quedat sol, refila i remuga, potser encara desconcertat per l’absència de la Cleo a l’hora de fer-se la toaleta de becs i plomes. Pensant en buscar-li una companyia o altra. És més jove que la seua companya traspassada (ho sap que ha mort? Sembla que sí), que va esgotar la seua completa senectut.

Un cafè, dos, tres. Balzac i la cafeïna que el liquidà. Els mals literaris, els factors de risc de la ballada vital. Peces per a llaüt de la renaixença britànica a la gramola: John Dowland, 1563-1626, Baruch Bulman, Pavan Francis Cutting…

Va haver-hi un temps en que qualsevol periodista tenia ben apamat que un rumor no és cap notícia i que la informació i l’opinió no podien anar reunides en una crònica. Dient-ho, ¿ja comencem a semblar-nos al replicant agònic de “Blade-Runner”?

Trobat, al·leluia, el poema “Olivera grega”, per llegir-lo a l’acte sobre les oliveres mil·lenàries a Tortosa. No sempre trobo prompte un paper inèdit que em pot fer servei. Les espirals entròpiques es veu que es revengen del fogoner desastrat. Estava en l’arxiu amb vistes a un proper llibre de versos, dedico el poema –apareix el fantasma de Sòcrates- al pensador amic Xavier Antich, que em fa costat en les presentacions de gran compromís i m’anima. No he deixat d’escriure versos, però fa vuit anys que aparegué el darrer recull, en ser guardonat a Alcoi, tot i que en la intensitat de la memòria pareix que ens faça molts menys. Es comprèn que les Marines i l’alcoià els hi proven als artefactes sortits del meu talleret sense “negres”, ni agents milhomes, ni lobby o capelleta que els emparen –ni ganes!

Matinera lenta, espessa de reflexos, de narcolèpsia estranya. Un solet tímid al matí. Fetes algunes notes i retocs en peces d’una altra gaveta de proses. Amanida i pollastre a la planxa per dinar. Becaina pesant. Gestions de carrer. Visita a la biblioteca mentre espero que m’enquadernen uns papers. Al bust de bronze de l’Arbó, ja verdejant, una criatura o altra li ha pintat els llavis amb “rouge” intens. La malifeta potser no desplauria el novel·lista, que biografià Òscar Wilde (sempre sentí simpatia pels perdedors, pels matxucats). La tomba de Wilde, fins fa poc estava reblerta de besades amb pintallavis intensos, ara els descendents i les autoritats han desfet el ritual posant-hi proteccions i allunyant la làpida dels llavis expansius (no, no mereix uns hereus tan normatius el dandi irlandès). Quatre paraules amb la bibliotecària. Pres un cafè amb gel en un establiment cèntric. Tornant a l’escriptori, amb les enquadernacions fetes, compro berenat al supermercat. Ullada als correus, res urgent. Resoltes bastantes coses avui; arribo desinflat a l’hora del llop. M’encarto l’esperit en diversos llibres que llegeixo alhora. Mirat una mica el partit entre el Vila-real i el Barça.

He reducido el mundo a mi jardín y ahora veo la intensidad de todo.
José Ortega y Gasset

Dijous, 10 de maig.
Passejava estampes amb fumet gòtic quan ha sonat el despertador. Temptejant a les palpentes s’incorpora a la caravana del dret a la seguida. Expedició a la prova de l’espill i les maniobres excretants (ningú defeca per sobre del seu cul, per molt que s’enfile, ens recorda el clàssic). Aromes neoegipcis per esmorteir la ferum dels sabotatges del cos. Remena la tassa de cafè amb llet en el sentit de les sagetes rellotgeres (atureu els rellotges!, exigia, en va, el poeta Auden). El temps pot ser circular, però nosaltres no. La cullereta és una batuta que dirigeix ombres informes. Regira els magmes invisibles. Pensa en vides i obres diferents. Pensa en que darrerament li arriben moltes lloances i llepolies de les que suavitzen vanitosament l’artritis; detall que el fa pensar en que potser li cal una analítica, que potser està fotut i s’han adonat tots menys ell. Ató, el déu vivent –bombeta còsmica que escalfa els pollets de la barriada- no s’acaba d’imposar en els primers compassos dels finestrons que li han pertocat en la rifa atzarosa. Vaughan Williams ressuscita al gramòfon camperol d’una Anglaterra infusa, depassada…

Fins els astres, si més no interpretats pels “pitonisos”, són fotudament neoliberals! Li diuen que avui gastarà algun caleró en activitats creatives, com ara anar de compres (no se’ls acudeix cap altra activitat creativa).

Els informes de la Guàrdia Civil van rebatejant topònims i dibuixant un mapeta com refiat al realisme màgic. Després de fundar la capital “nowhere land” de Sant Esteves de Les Roures, ara el parc d’Aigüestortes ha trasmudat a “Aguas Torcidas”. Això sí, en piulada oficial asseguren que faran “que se cumplan las leyes y la flora y la fauna”. Bé, la flora i la fauna, només que les deixen en pau, ja es “compleixen” soles.

Escriu. Mecanografia amb errors, que la màquina esmena –o no. Errar és d’humans. Els plens encerts, dels déus. La seua professora de mecanografia era estirada i supremacista castellana. U-i-o-p, q-w-e-r-t… amb els quatre dits. Escriure, alliberament i condemna en una sola píndola concentrada. I qui l’escriu a ell? Es fabrica un altre cafè, surt a saludar la buguenvíl·lia, que presenta una segona florida, la primera quedà immolada en les insubornables demores hivernals. No li fa mal l’esquena, ni cap de les dents fatigades.

Treballar fins divertint-se, per moments, deu ser pecat? Pensa un instant esbojarrat, fugacíssim. Ha treballat divertint-se, és un fet que se li dóna a vegades. La rialla de prendre-s’ho seriosament.

Glorioses seques amb botifarra per dinar, tot recordant epigrames de Fages de Climent, alguns d’una escatologia sarcàstica de molta burxada dissolvent. Fages era una altre insigne figuerenc tocat per la tramuntana. Recorda, entre enforquillada i enforquillada, cinc dies que visqué assotat per l’imperi tramuntanal, que reblaneix tots els rellotges i esmicola totes les raons i orientacions.

Compleix la preceptiva becaina –les primaverals potser són les més delicioses. Resol unes gestions de carrer. Caminar li prova, i potser no ho practica prou. Claror melosa –pans d’or liquats. Criatures que van a l’estadi municipal, d’herba artificial, on l’equip local disputa els seus compromisos. L’escriptor Arbó va arribar a ser jugador del primer equip de l’Amposta abans d’agafar la maleta de cartó –amb dos originals a dins- i fugir cap a Barcelona per “fer-se escriptor”. En molts trams, la seua biografia pareix una de les seues novel·les, farcides d’esperits que necessiten fugir d’un entorn opressiu.

Sense un banc de boira nimbant-los, els bucs fantasmes perden molta credibilitat. L’escenografia també –i de quina manera!- fa els prodigis. També els ectoplasmes dels capitans dels bucs fantasmes necessiten un capoll d’entelada de boirina (i no és imprescindible que foren pirates). El més gran pèrit en boirades, vaporositats inquietants, calfreds, udols d’òliba entre arbrats desdibuixats, fou Edgar Poe.

Pel sostingut i abnegat exercici de la desídia, així com l’habilitat dissimulant en les relacions socials, composà una figura d’emblemàtic desobedient.

No maquillar-nos ni provar d’ocultar els devastats del temps. Mostrar-los amb elegant indiferència, si cal fins amb un punt d’orgull. Defugir les trampes dels rols d’aparador i buidor. “Així són les supervivències, si no li agraden no li faltaran cromos falsificats”.

(Guerra de sexes)
“No sóc cap monja de clausura, jo. Em pensava que érem del “Peace and Love”. Què és un imbècil llefiscós, dius? Doncs, et sorprendries del molt que teniu en comú. Hem acabat? No, jo no ho vull. No significa res, t’hauria de quedar clar. Com dius, que potser li llençaràs la canya a ma cosina? Ets un impresentable, això és el que ets, i…a tu t’espera, aquella gata maula, no tens prou pasta per als seus capricis. Però bé, no barregem les coses: compliràs el termini? Una altra història de guerra de sexes? Però…no està molt passat, això? Que vas amb retard? Com sempre. Que has canviat d’agent? Això ho dius perquè t’ha caigut malament això d’en Joan… Que ho dius seriosament? No et crec. No trobaràs ningú amb tanta paciència i dedicació com jo.

(Memento mori)
El núvol cotonós, bucòlic, que passa lleuger, és i no és perquè te’l mires. Sense càrregues ni discurs culturalista et certifica la condició fugissera, per si t’havia passat per malla amb tanta excitada activitat.

Si algú parla de “dolors necessaris”, i no és pediatra o comare, tota distància que li guardem serà poc. Qui defensa “dolors necessaris”, sense dubte que no vacil·larà en causar-los.

El reguerol muntanyenc mesura les síl·labes del silenci.

Amb vistes al molt- massa- probable holocaust termonuclear, des d’un quartet monacal busquem un adjectiu d’un blavós pàl·lid, com els que feia Cezzane, i escoltem el Dylan predicador. Cascú s’anestesia com pot i sap.

La corporació CEDRO m’ha liquidat trenta euros pels drets reprogràfics dels darrers tres anys d’edicions. S’ha acabat la misèria, vaig a comprar-me una gasosa de les bones!

(Ressentiment)
Netejava i brunyia cada dia un ressentiment, ja no en recorda la causa, però li fa el complit manteniment, que potser el manté viu.

En una paraula, el PIB ho mesura tot excepte el que fa que valgui la pena viure.
Zygmunt Bauman.

Entre tan de sorollam, s’ha sabut que el corredor mediterrani anirà del nord d’Europa cap a… Itàlia!, amb el perjudici gros que això suposa per als nostres ports i centres logístics. Els traçats centralistes, els deliberats retards en obres, l’escassa voluntat política (per no dir una altra cosa) han assolit la fita, que s’ha comentat poc i amb molta sordina (és el que passa amb els temes menors). El futur es va posant com gola de llop per a les nostres terres, però hi ha qui aplaudeix i penja “estanqueres” als balcons.

(A la carnisseria)
“Em posaràs, Roseta, mig quilo de vampirs, que vull escriure una història farcida de vampirs”. “Ja tornes a no prendre’t la medicació?” Li respongué, imposant la sorpresa dels seus ulls blau-grisencs sobre el parroquià despentinat. “Tinc unes baldanes de Santa Bàrbara que em penso que et faran més paper; si és per sang, també en porten…” “Gràcies, reina”.

Divendres, 11 de maig.
El despertador, potser amb harmònics simpàtics dels cristalls dels anells de Saturn, a les set. A Buenos Aires petgen altra hora –vivim en ficcions contraposades (i també els hi retorna el passat més penós i esmolat).
Vaughan Williams, clàssic anglès, pastisseria de repòs camperol, a la gramola. La London Philharmonic Orchestra acomodada com pot entre els papers, els llibres, el pot de llauna amb els bolígrafs, l’encenedor i el telèfon: despatxet de fingiments oficinescos, amb tirada a la levitació irregular.
Ha aparegut en els primers plànols en Quim Torra com a candidat del pla D a la presidència de la Generalitat de Dalt. Editor, escriptor, activista cultural de llarg recorregut, que hi ha molta colla que no el coneix de res, perquè hi ha sectors que habiten en els aiguamolls invisibles. El cas curiós és que hi he conversat alguna vegada, és un “planià” de pedra picada i frueix, i edita, a la seua “A Contravent”, moltes pàgines de l’excel·lent periodisme literari del temps de la República. Diria que els dos presidents de les Generalitats, la del nord i la del sud, m’han llegit una cosa o altra, i pareix que de gust. Ara deuen tenir poc temps per llegir molta cosa. Què significa, això? Poca cosa, i elemental: que la meua generació va arribant al poder i que en un país menut poc més o menys hem coincidit tots, en algun sarau de les zones invisibles per al gran públic, amb esperits que han fet carrera política i que les caramboles, l’habilitat i a saber quins factors més, han posat als despatxos decisius. En un context aspre, anormal, amb dirigents empresonats i altres exiliats, amb l’estat estretint la gàbia, a Torra, home lleial a Carles Puigdemont, se li ha girat feinada.
Aquesta tarda he de llegir un poema que es diu “Olivera grega”, i que dormita pels fondos calaixos dels inèdits, com a modesta aportació a la molt noble causa de preservar les oliveres centenàries i mil•lenàries de les nostres comarques (amb les proteccions patrimonials s’ha badat moltíssim). Hi ha dies en que l’agenda se’ns posa fins un xic justificadora.
Jugant, jugant, faig un conte de pàgina i mitja, que pot quedar bé amb uns quants retocs, pocs, doncs diria que m’ha quedat ben fixat a la primera. D’una ínfima idea vaporosa, que papallonejava per l’herbam de les darreres hores, n’ha resultat un fil prou interessant. Darrerament m’apareixen personatges que trenquen amb una vida aparentment confortable i desapareixen. Què deu significar? Més val no encaparrar-se. Poso el relat a la gaveta d’esperes corresponent i em fabrico un cafè per celebrar-ho (sóc el refotut Balzac del replà de l’escala?)
Cada vegada em posa de més mal humor el compromís de la ponència sobre el Maestrat literari. Faig qualsevol altra cosa menys avançar en l’esbós. La veueta còmplice em va dient que ja no tinc cap necessitat de clavar-me en determinats canyarets. Quan depenia dels articles i les feinetes a les calderes editorials ho resolia amb certa agilitat i eficiència. Ara, tot i tenir també la llosa del termini posat, la desgana em venç. Potser és el moment d’acabar d’absentar-me de certs “tinglados” que potser no tenen massa sentit.
Llegint a la punta de migdia. Badal, que ha llegit i engospat els mateixos models que un, em fa l’efecte: Montaigne i hereus, entre altres herbes boscanes. També acabat el Formosa dels anys setanta. Un dels puntals seriosos de la nostra selva, cada dia més desorientada i agònica de colllonades i enfaristolaments ridículs. Ensalada russa per dinar. Les notícies. El món fa mala pinta. L’ha feta mai bona?
Cap a Tortosa, aprofitant el viatget feiner de X. Un cafè amb la colla de les seues companyes de la botiga. Els arquetips, els prejudicis, les colzadetes territorials i altres avorriments que a la zona es despatxen a raig i a tothora. Faig cap a la botiga de les ulleres. M’atenen dos xicots diligents. Posem les velles ulleres, que ja han pagat sobradament a l’amo i ara passen a la suplència activa, en una funda, i ajustem les noves, amb la mateixa graduació, no he perdut massa visió, pel que es veu. Passejo per la zona de la catedral, fins a la terrassa ombrívola del “Portal de Tamarit”, l’establiment de copes, menjars i llibres que vam inaugurar en un Sant Jordi de fa uns anys. La propietària no em reconeix a primer cop d’ull (inconvenients de no ser gens mediàtic ni omnipresent). Prenc un refresc amb cafeïna i sense sucre i fumo un cigarret calmós. Penso en Pasolini, que avisava de com ens han fet passar de l’esperança a la utopia, i de com els intel·lectuals i associats serien assenyalats com a intrusos en els nous regiments de reacció de mercat. També penso en el teatre i la poesia de Bertold Brecht. Repasso una mica la dicció del poema que he de llegir. Faig una ullada als llibres de vell del local: el que m’interessa ja ho tinc tot, cap sorpresa. Contemplats els llenços de la catedral. El riu ja no baixa tan alt com els darrers dies, però es noten les rames arrossegades i altres alteracions de les ribes per la pujada, la més important de fa molts anys, diuen els experts.
Més passejada pel nucli històric, animat, amb calidesa assolellada. Busco un antic establiment que venia imatgeria religiosa, amb la intenció de comprar una figureta o altra d’algun àngel, per a la meua pobríssima col·lecció, però l’establiment ha desaparegut. Faig una ullada en un altre, a prop del pont de Ferreries, cantoner del carrer Sant Blai, però no trobo res d’interès (domina el “mainstream” i la tecleta local, amb marededéus de la Cinta a dojo).
L’enfilo cap a la biblioteca. Faig temps assegut a la plaça del davant, repassant les murades i pedrots medievals, pensant en l’esplendor d’una Tortosa capital en el rejoc de l’antiga corona. També penso en Gerard Vergés i les converses ja endinsades en el fumet d’estampa de les evocacions enyoradisses. Entro a la biblioteca i, als dos minuts de conèixer els companys de l’acte per protestar contra l’espoli d’oliveres centenàries i mil·lenàries que hem tingut a les nostres comarques, estic a punt de penedir-me’n i recular (potser fins llençar-me de cap a l’Ebre), perquè sento un iaio presumptuós, amb certa retirada a Álvaro Pombo, però en pagès, que diu en veu alta, enmig d’un rotgle, referint-se exactament a les ànimes del rotgle: “ací som tots grans poetes”. “Què en sabràs tu de grans poetes, bergant!”, que he estat a punt d’etzibar-li, però m’he mossegat la llengua. Quedo parat dels atreviments de la ignorància. Espriu no gosava dir-se’n, deia que escrivia ratlletes curtes, però aquests aficionats panxacontents es donen el títol amb remarcada hiperbòlica, després escoltes què escriuen –i com ho defensen amb coartades de peu de banc xaró- i acudeix el rubor del a vergonya aliena.
La cosa comença amb una presentació d’Irene Prades, la bibliotecària, que cita una noteta que vaig escriure ahir pensant en el sarauet. Després, un dels impulsors del grup ens parla de les oliveres i el seu conreu, i de les operacions especuladores que han arrencat exemplars únics per guarnir jardineries llunyanes, on és possible que acaben momificades, per la dificultat d’adaptació a climes nòrdics. Hi ha unes projeccions documentalistes sobre el tema. El gest reivindicatiu arriba tard i em temo que és una altra causa perduda. La nul·la voluntat política de protecció patrimonial, no només amb el patrimoni natural, ha sigut clamorosa. S’ha sancionat alguna llei proteccionista, però molt ambigua, que deixa forats suficients per als tripijocs especuladors. Els qui prediquen, veterans de còrpora, mostren un candor fenomenal, i m’ensumo que pensen que a còpia de recitals de versos ajudarem a cridar l’atenció sobre el que està passant. La gent habita feliç en particulars realitats paral·leles.
Quan em toca el torn en el modest xou, seguit per una vintena d’espectadors, en la introducció del poema deixo anar unes quantes càrregues de profunditat, que potser no han sigut notades del tot, però tant m’hi fot. Enllestit el compromís toco el dos sense mirar enrere. Ja a Amposta, sopar al kebab del barri, qualitat eixarreïda, públic juvenil cridaner, de vitalitat lliurada a l’onomatopeia grossera. Tots hem sigut així d’impertinents, però és un capítol que passa a pressa feta, sortosament.

Les passatgeres transparències congruents, esveltes, sense nus de trama, sense objecte… ¿on fan cap? Seran comptabilitzades als judicis finals?

En realitat no hi ha temps per a res: ni per elogiar seriosament res, ni per blasmar seriosament res. Quan us disposeu a fer-ho amb plena bona voluntat, amb paciència, sistemàticament, sempre hi ha un senyor o una senyora que s’interposa i us demana quina hora és.
Josep Pla (“El quadern gris”).

(Convocatòria)
“Vindicació del realisme màgic pràctic i la ciència ficció al·legòrica i oportuna”.
Conferència dictada pel doctor Pauet Ia Arena.
Escola de lletres Terra Cremada.
Divendres, 32 de maig, a les 19.40. Sala Noble.

Dissabte, 12 de maig.
Alçat més tardet. Per fi una mica de pereses mòrbides dissabteres. Strawinski, primaveral, s’arranca a la gramola; quan l’abstracció musical acarona la polpa orgànica del món i del temps. Cafè, cigarrets i mentides literàries, de la matèria dels somnis, llòbrecs o lluminosos.
Em saluda una filòloga matinera. Opina que sóc un escriptaire amb molt de ressò. Em fa riure. Ressò? A casa, a l’hora de dinar, deu ser. Deu tractar-se d’una variant personalitzada d’humor morfosintàctic del camp de Tarragona, suposo. Ni els que surten a les televisions cada setmana no tenen massa ressò diguem-ne popular. He passejat tocant d’alguns que són sobreexposada carn de llum catòdica i freqüent foto als periòdics –secció cultural, és clar, després dels successos i abans dels esports- per ciutats del país, i, ca, tampoc no els reconeixia ningú. Tenim un “star-system” tan anòmal i marcit com tantes altres coses.
Resolta la fotuda declaració de renda, via telemàtica, gràcies als serveis de paciència amb les robòtiques inflexibles administratives de la X. Una llauna inenarrable, amb certs punt abstrusos – o són paranys conceptuals? El resultat: seguim sent pobrets (i cada vegada menys alegrets).
Feta alguna nota. Poca cosa. Matí amb les inútils ansietats que ens ocupen les hores i ens allunyen de les roses i les violes de bon badar. Compres al supermercat. A la cua de la caixa una noia corpulenta li fa una broma –molt evident, diria- a la caixera, però la caixera s’ho agafa malament i es pensa que se’n fot d’ella. Com estem! Contractes brossa, tots els papers de l’auca en horaris potser eixamplats per la cara… i l’estrès, que malentén les ironies innocents de la clientela expansiva. Hom no fa ironies amb les caixeres ni amb quasi ningú, per la zona, perquè el meu humor tinc comprovat que no és d’aquest món. Passo per antipàtic o superb per pura timidesa, normalment. En la faena del duet li cedeixo completament els afers de simpaties i relacions publiques a la X., que domina perfectament els registres més celebrats a les nostres comarques. Quan pujo a l’escenariet de torn, llavors sí, poso el programa de simpatia convencional i guardo les gasives lliçons escèniques de Dylan a la maleteta del camerino.
Migdia tranquil. Tonyina roja amb patates per dinar –excel·lent. La investidura de Torra a les notícies. Ja vorem per on enfila tot. Migdiada productiva, amb unes imatges amb personatges que poden donar per a un conte. Anoto la idea, poques ganes d’escriure més. Diàlegs amb col·legues i lectors a la tarda, divertiments i informacions intercanviades. Em demanen un article sobre el Dalí escriptor, l’enèsim. Amb tants com me n’ha tocat fer, d’encàrrecs, i m’estic tornant al·lèrgic a escriure amb un tema prefixat. Declino la invitació, amb agraïment de cortesia. Els reguers de tinta que encara fa córrer el surrealista empordanès segueix fent rajar dòlars ací i allà. Abaixo la persiana del taller i al tardet em poso a llegir repapat al butacot protector. A fora cauen uns ruixats esgarrats, inconstants. Demà tenim “bolo” pesat…

Diumenge, 13 de maig.
Alçat a les vuit. Cafè amb llet i ullada als correus, res vingut dels oceans dels imponderables –ja és alguna cosa. Bach al gramòfon, missa major. Poc marge per res. La toaleta de les resistències. Llegit algun article, feta una noteta; poc més en la trinxera de l’escriptori. Cap a Els Reguers hi falta colla: guitarra, altaveus, focus, camisa setinada i corbatí, per reforçar el personatge… Deu haver destins pitjors que amenitzar una assemblea de diversos casals de jubilats en un restaurant amb caps de senglar a les parets. Un “bolo” més pesat d’esperar a que s’acabe el dinar, els discursets i les medalletes que es donen els uns als altres, que de tocar. Hi ha qui crea distincions per donar-se-les, amb deler endogàmic, una i altra vegada (acabo de llegir una notícia “intel·lectual” comarcalista que confirma l’absurd), i, el que potser és pitjor, fins se les acaben creient –és gros!
Els vergers ufanosos rere les tanques emblanquinades. La propietat privada i la primavera. La carretereta quasi alegre de la dominical. Passat per escenaris de records recents: la façana de la biblioteca de Roquetes, on vam dir poemes per l’aniversari del centre; el pavelló esportiu, on vaig cantar contra la càrrega policial viscuda allà mateix l’u d’octubre.
Els Reguers, un nucli tranquil, moltes segones residències de gent que treballa a Tortosa, amb filet d’aroma de llenya cremada a l’aire, agitat per cuejades de mestralet. El restaurant, amb un escenari elevat, amb terra de ciment. El muntatge i la prova de so. Els ballets nerviosos dels cambrers preparant els detalls de les taules llargues. En enllestir, presa una cervesa a la terrassa. Van arribant les colletes de iaios. En cada rostre, en cada dificultat motriu, la novel·la clarobscura de la història del país. Qui fa cara de bonhomia i qui composa un gest d’haver-ne fet de tots colors (que solen ser el més xerraires).
Volta desvagada pels carrers del llogarret. Arribo fins a l’església; recordo, en la casa noble, de pedra robusta, enganxada al flanc del temple, el pare i la mare fent el sofregit d’una paella a l’hortet conventual de l’edificació; m’emociono. Detalls sobrevinguts per a una elegia per fer.
En tornar al restaurant ens donen el dinar dels músics: menú diferent al dels comensals reunits, però igualment exageradament abundós. Uns canelons de refinada consciència matriarcal, cabridet arrebossat, un vi de la Terra Alta, notable. Sobre la nostra taula, el cap d’un cérvol, l’alta afició cinegètica de la zona dels Ports. La fredor desoladora de la taxidèrmia. Som els grans carnívors depredadors, per això necessitem veterinaris, i certs esperits també taxidermistes. La decoració interiorista general apunta cap a un vague intent de fer l’ambient d’un refugi muntanyenc, amb fusta envernissada en uns sòcols alts i el mobiliari. Una pantalla, al fons, dóna un premi d’automobilisme, que per xamba, ajudada per les matxucades a les notícies, recordo que es disputa a Montmeló.
Renunciem a les postres. Una fartera criminal, tot i anar amb cura. Becaina al cotxe, aparcat en el carreró del lateral de l’establiment, la meitat exposat a la lluminositat esclatada del migdia, l’altra meitat acollit a l’ombra prima que procura el mateix edifici. Uns pardals han fet niu en un forat obert per la instal·lació d’un aparell de refrigeració. Contemplant les seues maniobres atrafegades, espantant dues mosques encuriosides, intentem la mica de capcinada impossible.
Al lavabo del restaurant, grapats d’aigua a la cara –gest que ja és un poema d’Estellés en la meua memòria lectora- per reviscolar-me de la somnolència tèrbola de la fartanera. El camerino per canviar-nos és un quarto fosc i humit que hi ha entaforat sota l’escenari, amb tot de caixes i andròmines de les intendències del local, amb dues cadires de tisora revellides, oscil·lants. Ja enfundat l’indument de clown “de situació”, esperem a l’escenari. La gran remor ambiental de menjador ple: uns dos-cents comensals. Hi ha parlaments. L’alcaldessa de Tortosa i la dels Reguers, nucli depenent de la municipalitat tortosina. Fan uns discursos correctes, popularistes i feliçment breus. Els de la junta organitzadora reparteixen plaques per als qui enguany han fet vuitanta-cinc anys.
Comencem a tocar a tres quarts de sis. Tot va bé, tret de dos lloros, un xic més joves que la mitjana de comensals, que comencen a queixar-se des del tercer tema (les tenim clissades de l’any passat). Un dels lloros s’acosta a l’escenari i diu que la música que fem l’avorreix. Sóc a punt de respondre-li que a mi també. Un element de la junta se l’emporta de la posició emprenyadora. El cas és que la pista de ball és plena i el menjador bull de riotes, crits i gests desmesurats dels que emulsionen desgrenyadament de les fartaneres ben regades.
Fem dues hores i mitja seguides. La pilota sonora inevitable de la rebullida ambiental. L’opció de la contundència, d’anar directe a barraca en el repertori: sabem perfectament què esperen escenari enllà; la renúncia als guarniments delicats, als matisos sensibles. La boca seca, alleujada per un gintònic digestiu. La suada inevitable a la cova elevada de l’escenari rude.
Quan enfilem el darrer tram, els lloros tornen a atacar. Fan gests desaprovants, es queixen als de la junta, que no els hi fan cas. I què és el que volen? Sobretot, que toquem una sevillana, per tal de poder lluir una coreografia que tenen assajada. Tenen aspecte de ser meretrius retirades i casades amb alguns dels iaios que els hi segueixen desesmadament la corda. La impressió em queda confirmada després pel cronista de la junta: són exactament això, i n’estan ben farts d’elles, perquè no troben res bé del que els quatre elements del sanedrí organitzen amb gran esforç (dinarots amb ball, viatges organitzats, campionats de botifarra i dòmino…) Amb els anys de carretera, borratxos i situacions similars, resolem la cosa posant-los, un cop hem acabat, una gravació amb una sevillana, per tal que puguen exhibir la seua esplèndida descoordinació arítmica. A un quarts de nou tenim l’equip carregat al vehicle i encara hi ha la darrera claror ensonyant en els crestalls blavencs dels Ports. Les ulleres noves han passat la prova dels focus de coloraines pampallugejant sobre la carpeta de partitures i lletres.
En ser al cau, un suc de taronja per sopar tot mirant el desastrós partit del Barça a València, amb el Llevant, que quasi empata a cinc en un esforç tardà. Llegeixo uns poemes del veneçolà Rafael Cadenas, a qui han donat un premi estatal dels que paguem tots, que pot guanyar qualsevol escriptor sempre que la seua llengua d’expressió siga la castellana. Cap poeta en basc, en català o en gallec computa en les estimacions dels jurats. Caic a trossos abans de les dotze.

( Constel·lació)
Lluna emboirada
en llenyosa radícula
de constel·lació invisible.
En l’espill cegat
es reflecteix –aigües embrionals-
i entona enramades d’alfàbrega.

En gran mesura, la història del progrés humà és la història de les víctimes que han tingut raó “després”
Manuel de Pedrolo.

Dilluns, 14 de maig.
Sona el despertador a les set, però costa obeir-lo. Disset minuts de retard en poder posar el peu dret a l’estora de la continuïtat. Somnambulisme arrapat a les parpelles. La cafetera italiana al foc. La pallissa d’ahir –més per les hores d’espera que per la cantada- se suposa que em permet llogar hores per a escriure i divagar. A les pàgines personals enxarxades, gent que em comenta algunes cançons que van enllaunades en filmacions de recitals, que em fa saber quines li agraden més. Tot de retorns agradables, darrerament, per a la lletra –escrita o cantada. ¿Un senyal que potser recomana que em faça fer una analítica completa? L’explicació deu ser la mar de senzilla: que tombant i girant porten molts anys picant pedra i al final un o altre sintonitza amb la nostra poètica. Per exemple a Girona, un periodista cultural atent als escriptors que també canten, m’ha dedicat comentaris als papers i això n’ha augmentat la curiositat de moltes ànimes que deuen llegir “El Punt/Avui”.
Recuperat bé de l’excés d’ahir al “bolo”. Pensant en les prostitutes retirades que, insolidàries, miraven de putejar-nos la faena. Però, la novel·la de les professionals del sexe casades amb sèniors d’armilla sòlida ja s’ha fet centenars de vegades. Els dos personatges, posats en les dinàmiques dels casals de jubilats, deuen donar molt de joc a la xafarderia de judici implacable. També vam vore, de lluny, la iaia que ens explicà l’any passat que s’havia quedat viuda de ben jove, en dies de postguerra, i que a còpia de coratge i esllomades jornaleres al camp havia criat i donat carrera a dues filles. Alegria de saber-la resistint –deu fregar els noranta. En el contacte tan freqüent amb l’ancianitat a vegades penso en la lucidesa nihilista de Gabriel Ferrater, que s’estalvià conscientment totes les humiliacions de les decadències. Però, es diga el que es diga, cal un gran valor per arribar a dimitir per pròpia mà. I, també anar trampejant amb la supervivència limitada, té molt de mèrit valerós, més encara en aquests temps on a l’ancianitat se li fa saber directa o indirectament que fa nosa.
Sortida a les deu i escaig. L’estafeta de correus. Immigració que posa girs, senyors oficinescos que obren amb claveta pròpia una de les cel·les dels apartats de tapa argentada. Enviat un paquet amb cent-trenta pàgines de prosa narrativa, enquadernada en espiral i tapa transparent, a un mar de sargassos de secà on no l’esperen. Atès per un empleat antipàtic i eficient. Les tarifes de paqueteria de correus són un escàndol; després plorarem, ai las, perquè la missatgeria privada fa estralls i es perden llocs de treball. Pres un tallat en un establiment renovat del barri amb cert aspecte de taverna irlandesa falsificada –o meridionalitzada. Cambrera romanesa de benvolença mat i bon pols amb el braç niquelat de la cafetera.
Claror sense ombres, tirabuixons de vent, que no m’inocula el filaberquí barrinant del mal de cap. Oberts els finestrons del somnambulisme em trobo animós. Torno al talleret, em poso a retriar i arreglar poemes, decidit a donar-los una sortida o altra. Conversa amb la directora de la biblioteca, sobre un projecte que anem perfilant, per al qual hem de comptar amb les fluctuacions de cert politiqueig que es pot produir en quallar-lo. Feta una agenda de les properes reunions. Qui té projectes, dia empeny.
Migdia suau. Un plat d’arròs, regalat pel propietari del bar del barri, que en feu ahir i li sobrà. Més val un bon veí a la porta, que un parent a Mallorca. Les notícies: Quim Torra, president per majoria simple, en la segona volta de la investidura, amb les quatre abstencions de les CUP. Entre els atacs a l’editor i escriptor, burles per ser un intel·lectual –o el que entenen els semianalfabets que això és. L’orgull de no voler saber va guanyant places claus. Gent associada amb l’extrema dreta titllant-lo de xenòfob, entre altres perles matusserament mal llegides i flagrantment descontextualitzades Quedar-se quiet, davant els plans que tenen per a nosaltres, no és cap opció vàlida. Torra és una sortida provisional digna. Hom preferia l’Ernest Margall, crec que hagués donat molt de joc de cintura i aplom, per gat vell i coneixedor dels ressorts de les sales de màquines del poder.
Sesta reparadora. Revisant materials, repassant els mapes dels projectes, llegint en pantalla i en paper, en les vespertines. Entro en un debat encès, suscitat per un professor i assagista que es carrega Paul Valéry, Mercè Rodoreda i Salvador Espriu sense despentinar-se. Arbitra Jordi Llavina i també intervé en Narcís Garolera. La gratuïtat capriciosa amb la què en el país ens ho carreguem tot des de càtedres esnobs és fatigant. Gimnàstica dialèctica de nivell, ambtot, pesos pesants al quadrilàter virtual. Els interlocutors oposats, però argumentadors, ens fan afinar la destil·lació del pensament.
Vida casolana, dilluns transparent, amb caixa de ressonància tènue, on l’arpegi envellutat desactiva les mentides dels estults malparits i vivifica les onades del temps de les esperances, la corda adormida de les caixes de música a la sala de les nines, l’amor en una mirada absolutòria, els vasos comunicants de les savieses policromàtiques, les esmenes de l’altre, que contradiu l’exhaust…
Demà tornaré a acompanya la mare als metges. Entre la veritat i ma mare, trio ma mare, deia Camus. La veritat de les mares és biologia enamorada i desenquaderna tots els manuals i paraments.

El vernís honorable de dir-li disciplina a la preciosa rutina calmosa. Una cosa o altra hem de produir o planejar. Cal anar creant-se passions. És la veritable lliçó de Quijano.

(A l’òptic)
-Què tens, hipermetropia?
– I un punt de distòpia comuna.

Campanya pels drets lingüístics