Home > El Maestrat > #Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

#Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

portageranisDimarts, 24 d’abril.

Alçat a les set. Persisteix l’escruixida, una punt esmortida, a les zones lumbars. Anar ben dret a vegades és un intent sense resultat. El cos, gran desconegut maltractat freqüentment, passa comptes sense consulta prèvia.

Em vaig estalviar l’escumall de Sant Jordi d’ahir. Sospito que no em vaig perdre gran cosa, segurament més d’una irritada en comprovar les comedietes falsàries que representen certs elements de la lletraferida zonal.

Desdejuni en la penombra ala de tórtora dels somnolents. Tramesa la part d’aquesta llibreta als obradors de Can Maura –comandant de la nau. En realitat trameto la comptabilitat A. Hi ha pertorbats que portem dos diaris, un més o menys publicable i l’altre un xic més íntim. De la barreja de tots dos, un dia o altre potser en fem un llibre que s’aproxima al llibre somniat, ric, perfecte, que, evidentment,  no acabem fent mai. El bruixot Dalí deia que quan una tela li quedava massa bé la sabotejava una mica, perquè si fas res aproximat a una obra mestra, no hi ha dubte que tens els dies molt recomptats. La capriciosa superstició del solitari de Port-Lligat pot servir de coartada per anar tirant en aquests negocis de picar pedra sense cap garantia de res.

Gestions a l’hospital, per provar de canviar una visita per a la mare. Entre el taulell d’atenció als usuaris i una infermera impermeable se’m trauen de damunt. Una parella en la seixantena del seient de tocant, mentre espero, parlem de mi, confonent-me amb mon germà. Al final m’emprenyo i els hi dic que no n’encerten ni una. Intervenció inútil, perquè segueixen, a un volum de veu notable, grapejant, amb certa mala bava, provant d’establir el mapa familiar. Darrera meu, un altre cor senzill opina que Franco era un lladre, però que només n’era un, que ara n’hi ha molts. Així raonen molt indígenes d’una certa edat, i més d’un de més jove, com si el règim no tingués tentacles decantats i procurant-se avantatges tramposos i lladregots a cada vila.

En sortir al carrer, després de la clínica llum fluorescent, xisclen les orenetes arran de cornises amb intensitat nerviosa en un cel escurat i assolellat. Camino amb gran lentitud motriu per no despertar els crancs de la fosca bassa lumbar. Pres un cafè al barri. Un parroquià em dóna conversa, em pregunta si ahir vaig firmar molts llibres, li responc que cap ni un i presenta una ganyota de llàstima, no li aclareixo que estava de baixa, perquè escriure em dóna mal d’esquena.

En ser a l’escriptori paro les pàgines preparades per començar a redactar la ponència sobre la literatura al Maestrat, però m’entra una insondable desgana pel tema i em poso en una altra carpeta que tinc més avançada i polida. Certes ombres maniobreres que sospito rere l’encàrrec de la ponència m’acaben de desanimar.

Amanida de pasta per dinar. Becaina breu. Tràmit enrevessat a la gestoria. Aconseguim traure’n l’aigua clara. Ambient estiuenc als carrers. M’allargo fins a la biblioteca, pres un cafè a la Fila. El cambrer és un home gran que du encastat un barretet de palla i em tracta de vós. Passejo la mirada per la zona del riu tot fent unes pipades lentes: un fumet de boirim en el llunyedar, el traç imprevisible d’unes aus arran d’aigua (nivell alt del corrent). Pujo a la biblioteca però la directora no hi és, me’n torno xino-xano al cau. Comprat berenar al supermercat del barri. Llegint i escrivint fins a l’hora de sopar. Encara un pessic, més suportable, al flanc dret de les lumbars.

 

Els dimonis espanyols perviuen – i governen sovint- des del segle dinou. En aqueix sentit no s’ha fet net en quasi res.

 

Dir-li a un músic, sobre un passatge de cançó: “posa-li una mica més de vellut”, que t’entenga i que ho faça. Hi ha coses que es pesquen lluny de les rigideses de les acadèmies.

 

Hi ha badalleres que són arcaiques i n’hi ha que albiren escenografies del futur.

 

Devaluen des de l’autoodi. És a dir, que primer s’han devaluat ells i carreguen un complex o altre –o viuen rosegats per l’enveja.

 

Dimecres, 25 d’abril.

No és que m’agrade de dir “jo”; es que no tinc dret a parlar amb un altre pronom personal.

Joan Fuster.

 

Dempeus a les set. Les incertes maniobres i els intents d’anar dret (el darrer segon en l’evolució de l’espècie). Cafè amb llet d’escolar matriculat per lliure. Defujo la tralla política, amb tants inquietants episodis d’aquests solars on la reacció més visceral sempre troba vies poderoses i complicitats àmplies.

Ullada als correus. Comunicacions sindicals de l’associació d’escriptors i CEDRO. Cosits a forts gravàmens i permanents curses d’obstacles els qui escrivim: ¿una invitació institucional indirecta per deixar-ho córrer?

Llegeixo un parell de poemes de Juan Ramón Jiménez i escolto Jordi Savall abans d’entrar en les quotidianes bromes pesades del greu moment sociopolític.

 

Passejo més tard fins a una oficina de transports, al carrer Perú ampostí. Penso en referents peruans que m’importen: Julio Ramón Ribeyro seria el principal, a hores d’ara.

El fil d’acidesa dolça de la tarongina i les floracions dels horts i jardinets de les cases, la desgrenyada xerricada dels pardals, els temptejos per escrutar com evoluciona la ressentida per la lumbàlgia amb la caminada.

En girar un carrer proper a l’estació d’autobusos, em trobo un intimidant dispositiu dels Mossos, que han tallat un carrer entravessant dos vehicles, porten els rostres coberts amb uns passamuntanyes, i empunyen armes curtes, que se’n diu, és a dir: uns fusells negrosos d’esquemàtica culata. Hi ha una dotzena d’agents. En uns segons penso que m’he deixat la documentació a tocant del petit bust de Bach de guix de l’escriptori.  També penso, en un segon, i ho descarto al següent, en recular i enfilar un carrer paral•lel, moviment que els podia semblar sospitós. Passar a mig metre de distància dels uniformats amb la cara tapada –amb la parsimònia forçosa dels baldats-, formats amb agressiu hieratisme, en coreografia immòbil de cames separades, intimida els qui, des dels consells de les sàvies iaies de la infància, sabem que les armes les carrega –i les pot disparar- el diable.

No em diuen res ni m’aturen. Conjecturo què deuen estar esperant i per un moment l’instint periodístic es planteja preguntar-ho a un guàrdia urbà, també amb passamuntanyes, que col•labora en l’operació. També subjecto fàcilment la gosadia de l’instint periodístic i faig cap a l’oficina transportista, on una senyora, acompanyada per un gosset de llanes em lliura el paquet ben embalat que m’envien d’una llibreria barcelonina i que conté un llibre de Feliu Formosa.

A la tornada sí que evito tornar a transitar per davant de la boca dels canons i els uniformats amb un paquet a la mà. Sota el llibre d’estil del 155 els Mossos han perdut una mica de la confiança que generaven fa uns mesos. El dispositiu és molt i molt explícit, tremebund, espectacular. Al carrer tallat per la policia hi ha una pizzeria i una funerària. Potser per les notícies sabrem res de a què treia cap un parament tan espectacularment agressiu.

 

Un tallat casolà en tornar de l’escenari tens que m’ha tocat travessar. Fullejo el dietari de Formosa. Poso música al gramòfon líquid. Apareix Richard Hawley, un rocanroler britànic especialitzat, sobretot, en balades amb aire retro. En els adobs dels seus temes hi ha les lliçons de Buddy Holly, Roy Orbison, l’Elvis balandista, certa regió del catàleg de Lennon i McArtney, i salpebrades puntuals del “country” de Johnny Cash. El plantejament de Hawley és molt senzill i busca resultats en les llistes d’èxits, però té una manera de composar, de posar les guitarres i la veu, amb un atractiu accent personal.

Llegint i escrivint fins a l’hora de dinar. Cap a les onze passades sobrevolen un parell d’helicòpters, que no semblen sanitaris. Difícil no relacionar-ho amb el dispositiu que m’he topat a primera hora. Què està passant? No ho sabem.

Els embassaments de Mequinensa, Riba-roja i Flix retenen bona part dels sediments que haurien d’arribar al Delta i ajudar a refrenar la regressió galopant. Una altra gestió que demanaria sensibilitat i intel·ligència, però en la què, un cop més, els interessos industrials decanten la balança.

Migdia tranquil. Començat el diari dels anys setanta de Feliu Formosa, editat pel digital de cultura “Núvol”. Notes sobre Rilke i altres autors alemanys que el poeta sabadellenc ha traduït. Seriositats nutrients. L’honradesa i sòbria fondària de l’autor de “Pols al retrovisor” –i  molts altres llibres de versos, assaigs i diaris sòlids- és un far enmig tants d’esculls confusionaris.

Becaina inquieta, potser massa rosassa de claror als finestrons. Posat en la carpeta que tragino ara. Rumiant sobre altres materials disponibles. Sortida per comprar berenar. Gent que para la fresca als pedrissos dels aparadors de la perfumeria del barri.

Vint-i-cinc d’abril, els clavells de Portugal i les autenticitats històriques valencianes –colgades tan deliberadament. Necessitem els mites, és un fet.

Llegint Formosa i Pedrolo a la nit. Mirat l’espai de Graset, que sap introduir pistes llibresques en un segment o altre de la seua tertúlia política. Millora de les mossegades a les lumbars, però encara pessigades ressentides.

 

Posseir, acumular…¿per a què?

 

La indulgència enriolada pel sapastres que som en tantes activitats i circumstàncies, i assajar d’aplicar-la als altres, estalvia, si més no, sorolls inútils i irritades perjudicials.

 

Aplicar supersticions, esoterismes enigmistes, a problemes insolubles, sol complicar les coses, però dóna per fer literatura.

 

Qualsevol es pot enfadar, és molt fàcil. Però enfadar-se amb la persona indicada, en el grau adequat, en el moment just, amb el propòsit correcte, i de manera efectiva… No és tan fàcil.

Aristòtil.

 

Posar-se dos flascons de crema al “bolso” i oblidar-se de passar-los per caixa, el clàssic acte mecànic i inconscient que fas mentre vas amoïnada pel “procés” o pels índex d’atur. Aqueixa deu ser la veritat de la injusta gota que ha fet dimitir la presidenta de la Comunidad de Madrid.

 

Una conversa civilitzada no es constitueix mitjançant preguntes i respostes.

Patrick O’Brien.

 

Dijous, 26 d’abril.

Matinera mòrbida, somnàmbula, lleument melangiosa (l’alegria de la tristor) La trompeta de Miles Davis, anatomies evanescents en els pintats de les cavernes, la sinuosa sordina d’enramada temptejant que explora entre envans de plasma mistèric.

Negociacions amb la localitzada pessigada lumbar persistent, que no vol rendir-se i cal aplicar-li el 155 d’un Voltaren adormissant. Farmacopea de l’assaig-error. Casolans estadístics a la babalà. Els conflictes entre cos i pensament. El mig àngel, mig bèstia i el ballet d’espelmes dels qui escrigueren fa molts anys i reviuen comentant el present i avisant sobre el futur.

Aprofitant que tenen intervinguda la Generalitat els governants de la metròpoli donen més llicències per collir el corall roig supervivent del coster. Els advertiments fonamentats dels experts i algunes normatives europees no els aturen. No els hi falta detall, ni un, completets van en la seua supèrbia cega i venjativa. Quatre diputats i un article constitucional interpretat en clau d’abús donen per a molt. A l’anell gros de la colonització global cal afegir l’anell interior de marca castellanista antiga.

Escrivint i retocant. Parant el sol al pati en un recés, bonança càlida. Una estona confortant llegint endins el silenci incomplet –veïnat actiu- tot esperant l’hora de dinar: refrescant amanida de fesols amb abadejo. Les notícies, la nàusea garantida. La justícia patriarcal rebaixa a abús una flagrant violació en grup. Agents de la G.C. implicats en l’assumpte. No se sap si queda cap vergonya per vore en l’estofat del suposat estat de dret.

 

La racionalitat sol espantar els impostors. Cal fer-ne la gimnàstica preventiva tots els dies.

 

A la dimitida presidenta de Madrid fa tota la impressió que li han fet el llit els seus. Una filmació treta de la nevera en el moment oportú.  Mètodes tèrbols, organitzats. Els enemics pitjors solen estar al mateix partit. Quines confraries més perilloses.

 

Hi ha qui essent tractat com mercaderia o ramat és feliç. La llibertat delegada.

 

Resisteix molt, obeeix poc.

Walt Whitman.

 

Bàsicament ja no treballo per a res més que la sensació que tinc mentre treballo .

Alberto Giacometti.

 

La font que no vessa, la font que no plora

me fa plorar a mi…

Joan Alcover.

Versos perfectes, de musicalitat mat, de filferro aparent de simplicitat, de fondo suggeriment conceptual.

 

Potser la memòria somniadora ens salva.

 

Divendres, 27 d’abril.

Cabòries a les sis, una mica angunioses en alguns serrells (caps de corda sobre afers pendents). Aixecat a les set. La frescor silent dels patis. A la safata primera de les sorpreses un aforisme que Manoella Calheiros m’ha traduït al portuguès. Em fa la impressió de que sona una mica a Eugeni de Andrade, el més mediterrani dels poetes lusitans, detall que em porta a rellegir alguns poemes del de Porto per desdejunar. Acompanyo la lectura amb peces de Tomás Luis de Victoria. La bellesa, la poesia, com antídots davant tants estralls salvatges?

Indignació molt visible –concentracions a les places de tot l’estat- per la sentència judicial sobre la violació en grup d’una dona de divuit anys en un San Fermín de fa dos anys. No passa dia en que constatem el nivell de ferum de podridura que exhala l’edifici institucional espanyol. Ja es poden fer campanyes i gestos contra la violència de gènere, que sentències com la produïda ahir a Navarra dissuadeixen de denunciar agressions i quasi que afavoreixen els depredadors. Se sap que una part de la reacció més rància perviu en determinats segments de la judicatura i ahir en vam tenir una altra prova fefaent. El text de la resolució, les parts que hem conegut pels mitjans, si més no, resulta directament nauseabund.

Gestió en una impremta. Conversa amb el propietari, que escriu novel·les. Tinc marge de temps, abans de la reunió amb la bibliotecària Serret, de fer una ullada a la casa Carvalho, residència de la família terratinent, propera als arrossars que governaven. Cecília Carvalho, a qui està dedicada ara la plaça amb un parc ombrívol, ben tingut,  de davant la casa, li obrí la seua biblioteca, amb molts títols en francès, a un jove Arbó, que treballava d’oficinista per a la família. La casa, quadrangular, planta baixa i dos pisos, té una bellesa sòbria. Baranes de ferro amb ornamentació vegetal als balcons dels flancs. Una barana de maons a la cornisa que relliga els dos laterals i la façana.

Faig una volta pel lluminós mercat al detall. Les parades fan goig. Els cromatismes mengívols. Les olors d’espècies, fruites i el peix fresc tornen infant l’olfacte. Prenc un cafè a la plaça del Mercat. L’animació matinera. Presència d’un dels pidolaires professionalitzats de la vila, abillat amb conjunt amb estampat com de camuflatge militar, i avui sobreexcitat en els seus soliloquis i les gesticulacions que l’acompanyen, tot sense perdre l’estudi de mercat sobre els transeünts per valorar a qui pot demanar-li uns cèntims.

La trobada amb J.S. Anem avançant en un projecte que pareix que l’ajuntament s’ha animat a recolzar (fa anys, amb altres gestors, la idea va caure en sac foradat). A mida que anem conversant se m’acuden més idees i complements, ja sol passar quan un tema el portem ben treballat i meditat de fa temps, que les improvisacions troben l’embolcall que les enfila confiadament (els salts amb xarxa). Confiança plena de J.S. en les meues assessories, que em penso que han donat alguns resultats apanyadets.

En ser a l’escriptori contesto correus –res urgent. Obro la carpeta que tinc més avançada per retocar minúcies, detalls delicats. Penso també en els aplecs de poemes ja tancats i què fer-ne amb ells. Versos retriats dels darrers anys. Editar-los en un lloc o altre, o deixar-los una mica més al calaix obtenen poc més o menys el mateix resultat en les despatxades de llibreria. També dono voltes a la ponència per al Maestrat Literari. Encàrrec força incòmode que encara no sé com plantejar i estructurar. Pel mig de les enderiades, firmo peticions i una espècie de manifest de queixa per la sentència, de tics tan retrògrads, d’ahir a Navarra. El clam és prou general, sortosament, encara queda capacitat de reacció, ni que siga quan la cosa ja és tan flagrantment enorme i feréstega. L’atmosfera de reculada, en totes les direccions, és ben alarmant. Hi ha dimonis molt antics que remenen les cireres en molts apartats de les administracions. No s’ha donat la voluntat ferma i seriosa de combatre’ls, pareix que hi ha a qui els hi dóna rendiments variats mantenir-los desperts.

Migdia calmós. Arròs a la manera oriental i peix per dinar. Becaina amb neguit. S’ennuvola, comença a ploure, algun tro espars i mandrós. Escrivint i repassant. Molts dubtes sobre la fotuda ponència per fer. Potser seria millor deixar-ho córrer.

Llegint després, fins al son. Un Feliu Formosa, en notes dels anys setanta, arran dels pressupòsits dels dadaistes i surrealistes, en proses molt lliures, amb elements fantàstics i conyes ben girades. Un Formosa que no coneixia. Impagables les seues referències a escriptors en llengua alemanya, més desconeguts que els llistats habituals de primeres vedets. Complemento la lectura remirant poemes de Georg Trakl, que morí molt jove, a vint-i-vuit anys, però deixà versos d’una gran força –a vegades molt obscura- que té molt a vore amb l’impressionisme pictòric –coetani seu- que xisclava en els enfonsaments i llums d’entreguerres.

 

(Només)

No estavies res

del que donant-se

enriqueix.

Que la insubornable

rectificació

arrossegue a la mudesa

només

la pellofa deshidratada.

 

Dissabte, 28 d’abril.

(Pati)

Silenci. El reguerol amagat

i l’enteixinat del roser en el besllum.

La flegmàtica eternitat del gat parant el sol.

El fugaç, reiterat en la roda immòbil

-passa la pell, no el marbre de l’hora.

Silenci. La rastellera d’absències

planeja una vall sense tributs?

 

Aconseguida una mica de peresa dissabtera. Aixecat a les vuit. Escrits uns versos tot remenant el primer cafè. Escriure no salva, res no ens salva. La direcció és única, i a sobre som en mans d’ominosos imbècils que ens volen atemorits.

Gestions romanceres. Passar la ITV del vehicle. ¿Més afany recaptatori que preocupació per les seguretat vials? Cel rúfol, que dóna un tel somnolent des del qual quasi ho podem absoldre tot. Assegut en un pedrís de la instal·lació pipo uns cigarrets i penso en Saroyan, en Torga, en Trakl; en que sortosament he sortit mig escrit de casa (hora i mitja de cua per al tràmit). No aconsegueixo entusiasmar-me pels intersticis del mon automobilístic. Mirant-me l’espectacle dels cotxes que van passant per l’adreçador revisionista, només sé pensar que en uns anys les contaminants capses amb rodes que emprem per desplaçar-nos seran una remota arqueologia (¿potser ja estarem a les nits plujoses de “Blade-runner” amb ferralles flotants?) El que pareix més propera és la substitució de les gasolines per l’endoll elèctric.

Passat per la farmàcia de torn, després, i pel supermercat. Les maniobres oblidables que hem de complimentar en el camp de paranys que és la rasa quotidianitat en països on la picaresca – o directament l’horror llardós- poden aparèixer en qualsevol detall.

Truita de patata casolana –excel·lent- i llonganissa per dinar. Migdia sense precipitacions ni cabòries. Sesta sense compliments ni rellotges. Després, sessió llarga, fins a l’enfebrada d’ulls que ja no distingeix res, sobre la carpeta de proses –prou avançada d’acabaments o abandons.

Al desllunat envidrat hi ha un lloro. És il·luminat amb focus de colors. Un ball quiet, congelat. Tot de papallones artificials decoren les parets. Pintures paisatgístiques, un malson d’empastats pesants, la passa dels aficionats amb ínfules. Calamarsets, amanida de fruits secs, sèpia amb guarniment, flam de mató, un cafè. Vi decent. Establiment familiar, mare i fill governen amb mecanisme eficient el menjador. Fet el subratllat de relaxat ritual per celebrar un parell d’esforçats treballs que han sortit bé. Un trencament discret de la seguida, un conjur a mitja veu per seguir intentant-ho.

 

I don’t write because there’s an audience. I write because there is literature.

Susan Sontag

 

Il coraggio intellettuale della verità e la pratica politica sono due cose inconciliabili in Italia.

Pier Paolo Pasolini.

Qui diu Itàlia…

 

Sento el cansament orgullós d’haver nascut. Quants anys em queden?  Res no els assenyalarà, res no em pot passar. Abans de mi no hi havia res al meu lloc. Ara sóc al lloc de res.

Marguerite Duras.

 

En arribar per primera vegada, de nit, a un lloc desconegut fa l’efecte que l’hem somniat i que els plànols diürns ja faran la despertada “en un altre lloc”.

 

Els darrers testimonis d’un món que s’esborra… Cada cop més a prop de l’assegurat malefici.

 

Més que odioses, la majoria de comparacions són desraonades.

 

Escriure és la violència més gran perquè transgredeix la llei, tota llei, i la seua pròpia llei.

Maurice Blanchot.

 

Amb tota la que ens va caient i hi ha insubmisos professionals que no se’n senten al·ludits.

 

Diumenge, 29 d’abril.

Que no nos quiten la gloria del intento.

Miguel de Cervantes.  (“Don Quijote”).

 

Dempeus més tardet. Un tro wagnerià en la matinada, amb mullena que no ha quallat. Bach al gramòfon –dret a l’absolució. Motets commovedors per a una humanitat més sana, que no ha pogut ser.

Mirats papers biogràfics sobre Maurice Blanchot, el filòsof francès que s’amagava tot el que podia i més, comentarista literari assenyalador dels límits del llenguatge –el desert i el silenci-, de l’obra com a negació de l’obra. Ascendent segur sobre Roland Barthes i altres repensants d’interès.

Les menudalles domèstiques d’habitud. Remirant paquets de materials que esperen. No s’acaba mai. Esborranys i inacabats: donem altra cosa? Blanchot opinava que no –i l’encertava.

El compromís de la ponència sobre la literatura al Maestrat em té amoïnat. Si sóc massa crític es generaran a tot estirar ressons rondinaires, que no m’interessen gens (fatigat de batalletes en un got d’aigua), perquè en realitat no enlairen cap informat debat substanciós. Si no ho sóc prou contribuiré al cofoisme, fins amb ribets d’enriolada folklòrica, que pareix que agrada tant a uns quants manegadors. Sóc cada vegada més contrari als muntatges “comarcalizants” de la nostra literatura i els molt freqüents “criteris” de donar-ho quasi tot per bo. Els mitjans del sector, els crítics i estudiosos que s’han ocupat de nosaltres, ni prenen en consideració d’on som o on vivim: ens encaren amb el conjunt de tradicions i contemporaneïtats  generals, nostrades o universals, per aprovar-nos – o no- una obra. El comentarisme més conscient i lúcid valora el text i aparta les marques biogràfiques i geogràfiques de l’anàlisi.

Ruixat i trons, per moments dins una assolellada intensa (contrasentit atmosfèric que excita les dites populars). Desemboca en l’entrada de ràfegues ventoses, per variar.

Paella marinera memorable per dinar. Becaina acotada. Cap a Benicarló. Una poeta i prosista valenciana es queixava fa una estona que al seu poble no la conviden a participar en res. A mi, ara mateix, al meu només em lloguen els jubilats el personatge de l’entreteniment ballable –avui amb corbatí roig. Té la seua lògica, ben mirat, el buit… ¿què tindrà a vore un amb la cançó d’autor i amb la literatura? No cal capficar-se massa, tampoc, hi ha trens que van passar de llarg fa molt.

La carretera va carregada. Finalment ha quedat un cel escurat, amb núvols a galls de cotó límpid. Al casal dels pensionistes, timbes de cartes somnolentes. Tot rutlla com cal en l’actuació. Em sobreposo a una desgana còsmica d’haver de fer el paper que s’espera. Sala animada. Les mares de companys d’escola, que no em reconeixen. La dona que balla subjectada al seu taca-taca avui ha ballat un vals…

A la mitja part, tot fent el cigarret a la terrassa sentim com un iaio, amb polsera, rellotge d’or i gest de males puces, comenta amb una senyora que la violació jutjada aquesta setmana fou culpa de la noia, i avall. La senyora li dóna la raó abaixant els ulls. Així de quallada va la podridura mental –i no és, ni de bon tros, un tret generacional. El pitjor és que en estrats més decisius si fa no fa pensen el mateix rere una borrosa dissimulació de pàtina políticament correcta.

En enllestir, menjat un entrepà a un establiment de carretera dels oberts les vint-i-quatre hores, mirant els darrers minuts del partit del Barça a Galícia, que li dóna el títol de campió de la lliga. En altres temps, amb altres socis, el mos de refeta, després del “bolo” de torn, seria l’inici d’una nit en blanc, beguda i xerrada. Sensacions d’una altra vida. Ara apostem per fer bondat i provar de dormir les hores suficients. Hi ha més epifanies possibles en la matinera lúcida i aprofitada. La carretera nocturna va més descarregada; la lluna a frec del ple entre plafons de núvols esfilagarsats: l’estampa de l’etern. Intent infructuós de llegir alguna cosa, el cansament ho impedeix. Guardat el personatge firaire al bagul. Faena feta no té destorb.

 

De desmantellar en saben. Sobretot d’allò que rutlla i que a ells no se’ls acudiria mai. Cessada la cap de comunicació dels Mossos per una piulada criticant la ignominiosa sentència de la judicatura rebaixant a abusos una violació, notícia que ha generat protestes massives i que moltes dones expliquen els seus casos pels canals enxarxats. El patriarcat, que ens ensumem estructural, i el “muts i a la gàbia” de la venjativa aplicació del 155 tenen un aire de família resclosit i perillós.

 

L’hermetisme esnob d’alguns escriptors joves. Volen estripar, però encara no saben del cert per on para la diana fonamental. L’oceà de lianes i les tones ambientals de succedanis i reciclats sense suc ni bruc els emboiren la lent del periscopi. Com passa quan en realitat es té poc a dir, es posen esplèndidament dramàtics en els tintats dels seus jeroglífics irreductibles. Tots més o menys hem passat per aqueixa ballaruga. Sortosament és una etapa que dura poc, si s’encerten les lectures, els models, els bisturís clarificadors.

 

Una congregació d’estretor de mires no fa una amplitud.

 

Quan comprengué que no podia treure’t res, perquè res tenies ni tens, que cap poder manegaves, s’acabà la volada de l’encens. Res de nou, tot molt vell. Les escopinades d’ara sí que són sinceres. Alguna cosa hem guanyat.

 

La presumpció d’innocència, tornada andròmina analògica llençada al contenidor d’inorgànics.

 

Si haguessen llegit quatre coses bones, no cometrien tantes errades narratives en les “postveritats” que construeixen i escampen. Però tant hi fa: la majoria de receptors tampoc han llegir res potable en sa vida.

 

L’humor de qualitat té un segur solatge de tristor o de tragèdia (Kafka, Hrabal…etcètera).

 

(Peritatge)

En trepitjar el llindar de casa ensumava l’aire del matí i escrutava què era el proper producte que se li podia vendre a la gent.

 

Si trobes el que ja preveies, potser no és la veritat el que has trobat.

 

Dilluns, 30 de maig.

Alçat a l’hora habitual, les set. Dormida espessa. Somnis potser avisadors sobre afers i personatges d’aquest present voluble. Peces de Hildegard von Bingen. Angeologia conventual mentre s’airegen les estances i els circuits mentals.

Refila el pardal

i remuga el reguerol

sota la peülla del cérvol.

 

Reprens l’ànima ondulant

de les esparses melodies

que embasten

el net sudari de l’esperit.

 

En l’embarcador de l’ara

fermes la perxa del llagut revellit.

N’hi ha prou amb la voluntat artesana?

 

Desdejuni i capbussada en la carpeta que treballo els darrers dies. El viatge posa fil conductor al cartipàs de proses. Barrinant què fer amb el conjunt de poemes acabats. De moment dormen al calaix. Fa vuit anys que va editar-se “Uomo qualque”, premiat a Alcoi. La narrativa i la prosa han trobat canals editors més ràpids. Suposo que amb alguna gestió trobaria aixopluc en un segell o altre, però la mala cara que posen els editors quan els parles de libres de versos és ben expressiva. No es venen, els llibres de versos, ni els guardonats ni els per guardonar. Plantejar-me fer aqueix moviment ja em posa de mal humor. Ja vorem què se’n pot fer. Que el mercat llibresc refuse la poesia no és impediment per deixar de fer-ne, evidentment. Molts d’inèdits els he donat en les meues pàgines virtuals i per a la participació en diversos llibres col·lectius.

Ullada a notícies i articles en els recessos de les revisions textuals. Els qui han votat en contra de polítiques més eficaces contra les violències masclistes i els assetjaments, ara s’esquincen les vestidures en el xou públic mediàtic. ¿De què pot servir refer o ajustar apartats del codi penal si la mentalitat dominant és tan descaradament patriarcalista? ¿Què esperar dels qui assenyalen docents que volen ensenyar a pensar per compte popi l’alumnat sobre les complexes realitats que ens envolten?

Refusat un encàrrec que sobrepassa les meues possibles prestacions. El plaer, la llibertat de poder dir no a una proposta astutament, perversament ben plantejada –amb el parany folrat de xocolata vanitosa. Quasi que endevino qui l’empomarà.

Migdia suau. Llegint Pedrolo i Formosa. Dos proletaris de la paraula. Bigues de les que sustenten una literatura, treballant en condicions infames. Un plat d’arròs que sobrà d’ahir per dinar. Les notícies. El ministre de justícia ha volgut marcar perfil aprofitant l’onada indignada pel cas de la violació jutjada, ha posat la pota i les associacions de jutges se li han llençat a sobre. A Anglaterra una ministra ha dimitit per mentir sobre la gestió immigratòria al congrés. Si en són d’excèntric aquests demòcrates britànics, dimitir per una mentida al congrés!

Sesta fonda. El mateix programa que al matí. Sortida a comprar berenar i per estirar les cames. S’ha ennuvolat i llagrimeja un borrim indecís. Pintura tardoral en el tapís apàtic de la tarda. arreglo uan quartilla més, però les hores del tardet no són les millors per mi i ho deixo córrer. Més lectura, en pantalla primer i després en la pau del llibre a la mà. Nit provant de respirar lent i mirant de posar descordades al tinell precís.

 

Hi ha dies que fa l’efecte que escrivim inicis de capítol que no sabem on menen. I altres tendents als finals de capítol. Extrems sense farcit al mig.

 

Han passat els anys i no sabem si hem fet del tot el que ens proposàvem fer a vint anys. Per contra, hem participat en històries imposades per l’atzar i les conjuntures que signifiquen poc, o directament mostren una pèrdua de temps i forces estúpida.

 

Ho sabem, ho hem llegit i viscut. Algunes terres, certes cultures,  el senyal més distintiu i permanent que emeten és la inclemència.

 

“Escolta, escolta”. I trau una fotocopia i llegeix. Una cosa prou ben feta, la música em sona familiar. Li ho dic: “no està gens malament, això”. “Però si és teu! Que no ho reconeixes?” “Fotre, no, no ho reconec. D’on ho has tret?” “Xeic, de “Quaderns deltaics”, ho he passat als alumnes per comentar-ho. De veres que no ho reconeixes?” ”Si haig de recordar-me’n de tot el que he escrit, vaig apanyat! Ara, d’altres autors i autores sí que recordo de memòria textos sencers. Ja et pagaràs un cafè pel material didàctic fotocopiat, no?”

 

(Trànsit)

Algunes velles pors

es van enriquint

d’espirals i contrallums.

 

A les noves encara els falta

el punt de rovell convenient

per al pas de gat de l’elegia.

 

A l’entremig, la llibreta de dubtes,

l’arpegi blau, les constel•lacions de la pell

i la capriciosa rosassa dels calidoscopis.

Campanya pels drets lingüístics