Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

joanponc3xbloc2018Dimarts, 15 de maig.

El despertador a les set. Dormida bona, sense rastre de les funcions dels faulistes onírics. Frescor suportable, la promesa del solet pietós. Cafè amb llet d’escolaritat apòcrifa. Tramesa aquesta col·laboració. Ullades vagaroses per l’univers connectat.

Cap a l’hospital. Paro el sol esperant l’aparició de ma mare i ma germana. Obres en un tram de carrer. Grues grogues i braços morenos balancejant pales. Un muralista del realisme soviètic tindria uns bons models, però aquests potser fins voten “Ciudadanos”, o a la banda organitzada per delinquir, segons la judicatura, que rep a les Espanyes set milions de vots. La visita a la traumatòloga, simpàtica i expeditiva (també li mira els genolls) La mare li explica mitja vida i acaben parlant d’esqueixos de flors. La infermera, rossa enrinxolada, ma germana i jo somriem amb l’escena. Al dit trencat li queden uns pocs dies per acabar de soldar-se, segons l’estimació mèdica. A l’hospital, les escenes d’habitud: els egoismes superlatius d’alguns elements i la paciència marcida d’altres. Al taulell de paperam si volen et poden complicar la vida, però avui no volien. A la una estem enllestits; demà a la tarda més.

Migdia diàfan. Les notícies. No  aixecaran el 155, com era  d’esperar,  els qui encara no han reconegut i acceptat els resultats del 21D. No és cosa d’un partit, no, és tot un bloc que ofereix la cara real, pelada, d’una cultura política tramposa, centralitzadora, amb palmaris dèficits democràtics. En internacional, Israel massacrant civils en les manifestacions palestines, enmig el silenci del que se’n diu la comunitat internacional.

Sesta melosa. Avançant en les planificacions i idees d’un projecte

on intervenen factors socials que rodegen el fet literari. Ja vorem si tenim sorteta amb les escarotades gallinàcies del politiqueig de proximitat. També reestructuro el guió de la ponència sobre la literatura contemporània al Maestrat. Vull donar-li un to més assagista. Mirats altres materials també. Capbussar-se en textualitats variades ajuda a passar l’estona sense sentir a penes les espines dels rellotges.

Es mor Tom Wolfe i jo en pijama i sabatilles… Quin poc glamur, valga’m déu! De fet, va morir dilluns en un hospital de Manhattan, però el seu agent ho ha fet públic fa unes hores, segons els teletips. Considerat el pare del Nou periodisme, una nova tendència que va néixer als Estats Units als seixanta i que incorporava tècniques literàries –sobretot narratives- al periodisme. Bàsicament en feia sevir quatre, segons recepta donada per ell mateix: una construcció narrativa escena per escena, diàlegs llargs, múltiples punts de vista, i una descripció molt detallada de la vida dels individus i dels seus objectes materials (roba, marques, cotxes, etcètera). ¿Què en queda de les audàcies del nou periodisme en aquests dies de postveritats i propagandismes descarats farcint les boterudes baldanes de les cròniques?

 

“Ens agraden molt especialment els escriptors motxilla: gent que va a tot arreu, que es belluga i que defensa els seus llibres”, diuen uns editors entrevistats a Vilaweb. Sobretot, m’ensumo que els deuen agradar els que no demanen dietes de desplaçament als editors i fins fan tots els papers de l’auca que siguen de menester (distribuïdors, comercials…)… Quina barra!

 

Dimecres, 16 de maig.

Foraster arreu, voyeur atent als segons plànols, per provar de comprendre les altres realitats en el difícil ofici de viure. Aqueixa és la lliçó principal – i potser l’ús desacomplexat dels calcetins a topets- de Tom Wolfe i d’altres de la colla del nou periodisme ianqui: Gay Talese,  Truman Capote, George Plimpton , Norman Mailer…- La recepta és universal i per a totes les temporades. El ja cadàver exquisit Wolfe era conservador, un autèntic liberal-conservador, una espècie que costa de trobar en els que pels corrals celtibèrics es pengen el neó etiquetant. El conservadorisme de l’autor de “Tot un home” es queda a l’esquerra de dotzenes dels nostres criadors de “progres”.

Cafè inaugural i cigarret a les set tocades, després de la salmòdia de caragols metàl·lics del despertador. Sibellius torna a dir la seua al gramòfon digital: la immortalitat és una aplicació que durarà el que haja de durar; emprem l’arqueologia cibernètica de demà passat. La companyia dels pardals dels patis. Avanço en el guió d’un itinerari literari que m’han encomanat. Sandvitx fred de sobrassada per esmorzar.

Avançada positiva en l’esbós de la ponència sobre la literatura contemporània al Maestrat. Sessió capficada. Intento atansar-ho al periodisme assagístic. Aixecant l’esquelet mestre, faltaran espècies del farcit. De tota manera, quinze pàgines d’extensió em segueixen pareixent excessives.

Amanida de cigrons amb abadejo per dinar, textura refrescant. El preu dels cigrons els pobres el sabem. Les notícies. Des de Bèlgica, negativa judicial a l’extradició dels consellers que són a Brussel·les. Més tard o més d’hora la justícia espanyola polititzada, abusiva, arbitrària, quedarà ben exposada al món. Són disposats a pagar-ne el preu, ja ha quedat clar.

Amb la mare i mon germà novament a l’hospital. Més radiografies i nova visita a traumatologia. La mare està desficiosa amb el braç en cabestrell i l’embenat fort i demana, a qui l’escolta, que ja li poden treure, cosa a la qual es neguen, naturalment, perquè li falten uns dies per completar la soldadura, que ha evolucionat bé. Dues hores d’espera. La gent parla entre ella, asseguda en les cadires de plàstic dur, però m’adono que en realitat la gent ja no escolta, que espera que acabe qui li explica les seues dolències, o el que siga, per exposar les pròpies. Cada vegada ens escoltem tots menys. Les pantalletes dels mòbils i altres distraccions veloces han contribuït al fet.

En enllestir compro berenar al supermercat del barri. Lluminositat amb matís, temperatura perfecta: mirant els núvols un instant, parat a una cantonada de vorera ampla. A l’escriptori, desgana d’escriure res més. Llegint en pantalla i en llibre. Mirat l’espai de Graset al “3/24”. Entrevistada una científica que novel·la  pedagògicament sobre la teoria quàntica i els seus multiuniversos de partícules de comportament indesxifrable i alterador. Només sabem, de l’univers i les seues dinàmiques, a penes un quatre per cent del tot. Les lliçons d’humilitat per a la pols d’estrelles que som són constants.

 

Com en tantes “boutades” dalinianes hi havia certa base científica quan proclamava, des del seu trapezi repercutiu, que el centre del món parava exactament a l’estació de Perpinyà, doncs dues plaques tectòniques fonamentals del continent conflueixen a Perpinyà.

Ara, les autoritats de la zona li han acabat de treure rendiment a la revelació surrealista i han batejat una estació d’AVE com a “Centre del món”. De fet ja fa anys que li rendeixen honors a la memòria de l’artista empordanès, que és un imant infal·lible en la promoció turística.

Des de l’estació nord-catalana d’administració francesa, cada any Dalí carregava quadres, objectes i variats treballs per  al seu regular periple, que passava per París i Nova York, per tornar pel bon temps a Cadaqués, per fabricar més “merda daliniana”, com deia ell mateix, en horari de taller que iniciava a les sis del matí i a vegades perllongava fins a les nou de la nit, si no tenia visites amenes.

 

Ser despectius amb talles, esperits i realitats que els hi passen molt altes. El recurs constant i abundós dels obtusos i acomplexats.

 

Dijous, 17 de maig.

Dret una mica més tard, a un quart i cinc de vuit. L’espectre somnàmbul agraeix la xerricada dels pardals. Notar els pardals el primer de tot deu ser una fe de vida com una altra. Quan callen els pardals tot de mantells de presagis emmordassen el paisatge. Sants, músics i poetes han escoltat els pardals, esperits de la nostra tribu.

Avançant amb la comunicació sobre literatura contemporània al Maestrat. Fujo d’encartonats academicistes. Incloc Carles Santos com a poeta –que ho era. Ara que repasso bibliografies i informacions per fixar dates penso que s’ha donat prou qualitat, en els darrers quaranta anys, en unes comarques on els esperits creatius se les han hagut de tenir amb un entorn apàtic –o primàriament hostil. Resolc, en el primer esbós, el moment ineludible d’haver de parlar de la meua producció amb ironia evasiva, evitant, per descomptat, fer-ne cap valoració de qualitats, això ja ho han fet els crítics i especialistes, qui s’ho vulga mirar no ho té complicat de trobar pels retalls volàtils de les enxarxades, dels manuals, les antologies i els inventaris d’acotació acadèmica. M’he adonat també, en contrastar informacions, que en la meua memòria les dates fluctuen capriciosament, que activitats que es van fer als noranta i els dos-mil, creia que eren dels vuitanta. Uns quants esforços, personals i en associació, van posar els fonaments d’una represa, d’uns referents aprofitables. I la processó continua… amb una cerilla als dits la seguim com sabem i podem, a vegades ranquejant, altres potser amb certes agilitats i ofici. El que compta són les ganes, la necessitat d’escriure, la resta va d’afegitó per senders secundaris.

Migdia suau. La cuirassa escèptica davant els redactats i selecció de les notícies catòdiques. Sesta amb la llum ataronjada que seqüencien els llistons de la persiana i que va farcida de partícules subatòmiques –com nosaltres- que poden estar en més d’un lloc alhora, segons les teories quàntiques, ja anunciades en lletra intuïtiva per Borges, Rimbaud i molts altres. Som un misteri embolcallat en més de tres quartes parts d’enigma. Els científics busquen Déu, o l’Absolut, o la Gran Ameba de parts finalment unificades o enllaçades, i potser un anys o altre trobaran la fórmula.

Volta pel barri per mirar els núvols i les criatures de l’aire i de la terra. L’arbrat florit, el tempo aquietat de la llum, els gossos i els seus propietaris, els gats lliures, ajocats a l’ampit de l’aparador de la perfumeria, potser somniant geometries que nosaltres no sabem o hem oblidat (que ve a ser una cosa pareguda).

Mirats paquets textuals en retornar a l’escriptori. Correu de Josep San Abdon, a qui he demanat dades exactes d’algunes aventures que vam empènyer als vuitanta i els noranta. El seu criteri, sempre assenyat, però no exempt de voleiada, tothora assistit per una aguda capacitat d’observació, tocant del meu, potser més agosarat en aquells anys i en determinats aspectes, feien una bona combinació que donà resultats prou ben girats.

 

Un got de whisky sobre la tapa del piano vertical en una freda classe de l’acadèmia de solfeig de la banda municipal. Despentinat, rialler, galtes conrades de rostre redó i noble, ulls de murri candorós, amb el nus de la corbata de director-professor afluixat. Amb els ulls i l’oïda com a plats, seguíem el que arrancaven aquelles mans juganeres d’un teclat amb grogor de molt d’ús i abús, potser un xic desafinat –però ell feia que a penes es notessen els desajustos.

A Alcanar li han dedicat un auditori i ara li preparen un nou homenatge. També a Benicarló el seu record té pedres commemoratives i pensaments que els saben. Diuen que, tot repassant unes partitures mentre alhora conduïa s’esdevingué la desgràcia de perdre’l tan jove i tan ple de talent.

Hom recorda el mestre Valls fiat a les melangies i expansions del llenguatge jazzístic, amb uns pocs amics i coneguts celebrant la deshora creativa, en el revers nocturn de les convencions pobletanes.

 

Que quina enllotada infecta és la premsa, fent-li campanya en contra per haver-se ventilat mitja carrera en uns pocs mesos, es queixa el senyor Pablo Casado, i diu que què serà el següent, ¿demanar un informe falsificat a un metge per presentar-lo com a toxicòman? El xarop que estimulen tantes vegades per als seus adversaris polítics (per dir-ho amb la cortesia parlamentària) es comprèn que, quan se’ls hi gira en contra, no els agrada gens. També és molt significatiu l’exemple del metge subornable…

 

(Els núvols)

Les girafes dels núvols,

ramat de déus,

escumalls de mitologies,

el plec còsmic on som

una altra possibilitat

d’ara i demà, o l’ahir

on el llenguatge encara

no ha cegat el balcó lluminós

on els absents ja no sagnen

de temps i bruts malentesos.

 

L’imprevist destarota, més encara si ens és desfavorable.

 

La vida no negocia amb els codis virtuosos de totes les cultures i supersticions.

 

Allà on hi ha alegria, no esperes la total profilaxi. Però…una mica de brutícia i desordre tampoc mata a ningú.

 

Certes formes de cridaner ressentiment en el fons també consenten, només aspiren a un canvi de personal per ocupar ells els jocs i privilegis del poder, que creuen usurpats.

 

El cor de l’home és una mar,

tot l’univers no l’ompliria.

Jacint Verdaguer.

 

Divendres, 18 de maig.

Cabòries a les cinc de la matinada, pensant gestions per fer i  projectes. El cap fa el que vol, es desperta quan li plau, si és que arriba a desconnectar-se.

Desdejuni a les set tocades. Espessor arrapada als ulls. Gestions de carrer matineres. A una botiga informàtica per un cartutx de tinta, que han baixat una mica de preu; atès per una dependenta animosa i diligent, un flamarada rossa amb ungles guarnides amb relleus com de pedreria. Fa l’efecte que dec ser el primer client del dia. Encara les rampellades de les ansietats no han xipollejat per l’espai recent agranat per la mateixa dependenta.

A una oficina bancària després, també poca gent, resolt el tràmit sense esperes llargues. Anar pagant tributs –els inflats cànons afegits-, la creu garantida dels autònom autoexplotats.  Consulta a la impremta en acabant, detalls tècnics que m’interessen. El xicot conegut que m’atén, també lliurat a la passió d’emplenar quartilles amb faules i veres.

Prou eficiència i rapidesa, tot i l’entelada somnolent que resisteix a les parpelles. Prenc un cafetó en un establiment de la plaça del Mercat. La ciutat es va despertant a ritmes diferents. En una taula de tocant hi ha un dels elements de la recomptada aristocràcia local, abillat de vestit i corbata, conversant a mitja veu amb una senyora que pren una infusió. Em saluda des d’una llunyania gestual de crepuscles irradiant els cristallets esmerilats de portes modernistes tot prenent el té.

Miro passar els transeünts. Una novel·la, o un relat d’extensió americana, si més no, en cada ganyota dels rostres, endins el secreter del llenguatge no verbal de quan caminem per la via pública. A l’escriptor tot li és donat, opina el vell mestre castellà Jiménez Lozano. Escriure sobre el que et passa per davant, sense l’obsessió del conjunt, del llibre, és el dit grau zero de l’escriptura. En alguna publicació m’havien encarregat a vegades, directors sensibles i llegits, que fes la “crònica d’ambient” d’algun esdeveniment o indret. És a dir, la literatura en el periòdic, el que donés de si el grau zero, la volada observant i conjecturant arran de terra o escrutant els himnes dels núvols de fregitel·la.

A l’establiment de la reunió amb la bibliotecària, arribat una mica abans, menjo mig entrepanet de tonyina i prenc una aigua mineral amb gas (em serveixen una marca francesa i estic a punt d’enlairar una reivindicació, fins amb borumballa mística, sobre les virtuts del “Vichy Catalán”), Salutació senyorívola del director d’una de les dues associacions musicals de la vila, que també esmorza amb un col·lega, tot valorant les qualitats de diverses marques de saxofons.

Avancem feina amb la J. Arranquem el projecte que podria presentar-se a l’octubre, si totes les parts compleixen amb els terminis i les voluntats.

Torno al cau, xano-xano, en acabar. Em persisteix la mica de  somnambulisme; cau un borrim que refresca però no xopa, la grisor blanquinosa ajuda a l’espesseïda a fer-se forta. Penso en el bon embolcall per a les meues coses que he trobat a Amposta, en com sóc escoltat en iniciatives més o menys relacionades amb la literatura. Potser ja em tocava. La xamba universal, o el destí irònic, ens presenten dreceres inesperades.

Llegeixo en pantalla a l’escriptori. Res de particular als correus.  Poso una mica d’ordre en els garbuix de papers i andròmines que naveguen per la taula. Matí profitós, potser posant les bases d’avenirs qui sap si més tebis i agradosos.

Bullit de verdura per dinar, l’exquisida salubritat. Sesta molestada per sorolls i telefonades comercials. No dorm qui vol en aquest món. Conversa sobre Augusto Monterroso amb un escriptor basc. Altres bagatel·les incruentes. Descanso de les repassades textuals. Millor reservar-les a les frescors matineres. Després de la grisor del matí es queda una tarda radiant que saboteja tota vel·leïtat de disciplina.

Reprenc a la nit la lectura de “Uma poética de autenticidade”, la biografia de Miguel Torga de Maria do Carmo Azeredo Lopes. Llegir en portuguès em fa dormir, després, millor. La figura i obra del metge fincat a Coïmbra assenta resines de dignitat d’home i d’escriptor.

Mirat una mica l’espai de Xavier Graset, una mica avorrit avui. La descomposició, en els seus molls generals, de l’estat pareix evident. L’enrenou pel conflicte català tapa les peces que van jutjant-se de la Gürtel, però el retrat dels tramposos no passa factura electoral. Les euroordres trameses als cors europeus pel jutge del Suprem, analitzades per experts en judicials, com ara Ernesto Ekaiser, ensenyen, a més de la ràbia superba, els bunyols formals i el desconeixement dels carreus del dret europeu i internacional.

 

Si sou capaç de viure sense escriure, no escrigueu.

Rainer Maria Rilke.

 

Potser és el no-res el que és veritat, i tot somni nostre és inexistent, però aleshores sentim que caldrà que aquestes frases musicals, aquestes nocions que existeixen en relació a ell, tampoc no siguen res. Traspassarem, però tenim com a ostatges aquestes captives divines que seguiran la nostra sort. I la mort amb elles té alguna cosa de menys amarg, de menys ingloriós, potser de menys probable.

Marcel Proust. (“Un amor d’en Swann”.)

 

Segons qui ho diu, la fraseta  “et falta ambició” admet la traducció directa de “no ets prou malparit”.

 

(A les palpentes)

A vegades encertava

a desenquadernar-li les pors

sil·labejant la més antiga

de les pregàries de pell i descoberta.

 

A les palpentes apreníem

a desdibuixar-nos els noms gastats

amb els ungüents arcans de les lliçons

intuïdes en l’arrel del foc.

 

Dissabte, 19 de maig.

Dormida bona, reparadora. Les mallerengues de les branques invisibles embasten les costures de la llum. Bach mobla la perspectiva curta, l’eixampla cap a la dansada de les criatures de l’aire. La innocència de la primeríssima hora (o la il·lusió de la innocència de la primeríssima hora). Cafè amb llet escolar i magdalena més valenciana de dolçor festívola que no pas proustiana.

Amposta celebra la Festa del Mercat a la Plaça, un recreació de la vila de fa més o menys un segle. Molta gent s’abilla amb induments se suposa que de l’època –o inspirats en els draps de l’època. El món, no del tot desaparegut en més d’un gest i mentalitat, el reflecteix amb ric detallisme Sebastià Juan Arbó en les seues novel·les deltaiques. “Camins de nit”, plenament ambientada en l’Amposta de finals del segle dinou, i molts passatges de “Terres de l’Ebre”, plasmen les formes de vida –duríssimes- dels qui conqueriren els aiguamolls insalubres per al conreu de l’arròs. Però Arbó no és massa present en la pintureta folklòrica que anima la festa. Potser el buit quedarà reparat un dia o altre, si el projecte en el que treballem aconsegueix anar endavant. La festa, els indígenes se la prenen del tot pel costat lúdic i es deixen amarar per bucòlics repintats al gust –obviant els estralls socials d’aquells temps-, i recordant els seus avantpassats amb absolutòries tendreses de tribu.

Ara que emergeixen clarament les magarrufes i males gestions públiques, algun ex-dirigent valencià revifa el grotesc espantall de que Barcelona vol fagocitar València. No és la primera vegada, ni serà la darrera, que la banderola s’exposa al vendaval. Explota un complex vell, atiat a conveniència. Quan històricament la ciutat de València tenia més població i prosperitats que Barcelona, aqueix discurs no existia. Molt han de tenir que  provar de tapar per reanimar un fantasma artificial. El cas és que moltes gestions faraòniques, presentades com a èxits rutilants, com el campionat de la Fórmula 1, o la visita papal, han resultat ser deficitaris, entre altres coses perquè els “salvapàtries” aprofitaven l’avinentesa per seguir posant la mà a les arques públiques.

Una gestió tortosina. L’aigua d’escata de blau metàl·lic del canal de reg. Els vers i els grocs ufanosos de l’arrossar i els tarongers. A l’establiment òptic del carrer Cervantes; m’ajusten les potetes de les ulleres noves, que presentaven una lleu inclinació a l’esquerra ( mirat des de dins; des de fora, a la dreta).

Pres després un cafè en la terrassa d’una botiga especialitzada, a l’ombra d’uns eucaliptus. A uns metres, un senyal dels que instal·la la policia urbana prohibeix aparcar a partir d’una hora, per causa de “L’Aplec de l’Esperit”, segons informa un full imprès amb tipografia grossa. L’esperit també necessita poder aparcar, en ser lligat a una carn i ossos o altra. Ignoro si la trobada tindrà caràcter ecumènic o deu ser un reclam del catolicisme, molt predominant i influent en la societat tortosina. No crec tampoc que les espiritualitats no vinculades a cap estructura organitzada hagen estat convidades a l’aplec.

Tornats a Amposta, en una botiga d’animals adquirim un periquito que li faça companyia a l’Antoniet. En triem un de groc, que no se sap del cert si és mascle o femella, perquè és jovenet i els senyals del pelatge i bec no permeten saber-ho del cert, segons la dependenta. Sí, fa tristor haver d’engabiar criatures, però pareix que ja estan criades per a la captivitat, que en el medi obert no sobreviurien. El bategem Paquito, amb opció, segons vaja el seu creixement, a que acabe sent Paquita (“Paquito o Paquita”, el musical!) La biologia és un misteri que fa cap on li plau, i sobretot on li convé. En ajuntar-los, tret d’una primera lògica prevenció, potser també territorial per part d’Antoniet, fa l’efecte que s’avenen; ja ho anirem veient. Paquito, el nou, és groc amb una tènue pigmentació verdosa al pit, i emet unes notes de xerricada i piulada més agudes que les d’Antoniet. El gran Olivier Messiaen s’escoltava els pardals i en treia substància per a les seues composicions. En una entrevista l’interrogant es posà irònic amb la dèria ornitològica del músic i ell va replicar-li molest, no admeten la menor broma sobre el tema. Els hi deia “els mestres”. Bé, tenim dues cordes de cant que comencen a conviure, ja mirarem per on l’enfila l’atzarosa reunió. I pel que fa a la reticència de l’engabiada…¿no ho estem tots, una mica, o un molt, d’engabiats, també? Els límits aparentment eixamplats de les gàbies no responen a la plena alliberada.

Escrivint fins a l’hora de dinar. Trameto el poema “Olivera grega”, llegit a l’acte de protesta per l’espoli patrimonial natural fet a la biblioteca de Tortosa, als organitzadors, que es veu que volen fer un llibret o altre recollint els materials emprats en aquell i altres actes. Els l’envio sense ganes, perquè de contribucions a llibres col·lectius en començo a anar carregat (alguns dels quals no voré mai, pel que es veu). “Olivera grega” forma part d’un llibre per al qual ja he trobat sortida editada. Si no s’espatllen les perspectives, el silenci de vuit anys en la llibresca poètica es pot trencar abans de que surta “Circ de puces”, les narracions premiades a Benissa. Podria vore la llum el nou llibre de versos, i potser fins un nou lliurament dietarista. Finalment sembla que puc controlar prou on i com surten els llibres. També vaig rumiant com reaprofitar parts del catàleg fet, que dorm als llimbs de les descatalogades, o no van tenir sorteta amb el compromís de la casa editora de torn. I, per no quedar com a aspre de tot, doncs a vegades també cedeixo a les mogudes d’uns i altres dels llibres col·lectius. Ahir precisament es presentà a la llibreria “Fan Set”, de València, “Entre la pedra i el ferro”, un aplec de poemes al voltant del patrimoni de Sagunt, coordinat per Antoni Gómez i Vicent Penya, on també vaig fer una aportació. Comptat i garbellat, un seguit de plans que ja vorem on ens menen. De moment donen per barrinar, retriar i sospesar.

Als correus, la resposta de Josep San Abdon sobre les dades precises que li demanava, que em faran molt de servei en la cosa de la ponència. Hem estat clavats en tan diverses històries, des de fa tants anys, que les dates exactes llisquen cap als territoris de les boires gòtiques.

També arriba  el missatge generós d’un lector que es comprèn que la xala amb “L’incert alberg”. Tot propici per fer cap davant d’un bon plat de macarrons amb salsa de tomata i tonyina i relativitzar, amb bon pols estoic, les metralles conceptuals de les notícies. I, després, sense recança abandonar-se a les aigües quasi amniòtiques de la migdiada feta a consciència.

 

(Migdia)

Corball d’atzur,

compacta cúpula,

maduresa de l’instant,

càlida tremolor de la rosa,

peus de pelegrí,

estratificacions del iodes,

serp al bàcul de la pregunta.

 

En tornar del cabaret de les somiejades oblidades, l’olor de la roba neta, amb el punt de sol retingut, escrutant els humors del cel, una mica de vagarosa espigolada pels oferiments de les xarxes. Deliciós article de Toni Mollà, a el nou diari “Jornada”, sobre Andrés Iniesta. Amb girs com “…la melancolia congènita del migcampista” el columnista ens fa traure la boina per saludar-lo (intercanviem unes quantes bromes i acabem parlant de l’adjectivació).

La senyora Bonig, cap de colla dels “pepers” valencians, ha deixat dit que caldrà denunciar a tots els professors que proclamen la unitat de la llengua catalana. Haurà de començar, la diputada, per encarar-se a la Real Academia Española, que no està per fer el ridícul científic i també ho diu. En fi, els socarrims inquisitorials van presentant-se cada dia més. Intimidar el professorat, segar-los la llibertat de càtedra, tenallar-los qualsevol intenció d’ensenyar a pensar ha saltat a primer pla de les intencions de les dretes. Anem reculant cada dia cap posicions de pur cretinisme, però hi ha qui ho celebra.

Compromís a Camp-redó. Toaleta i berenar. En arribar, pel mig del carrer del centre cívic es passeja, amb erràtica elegància inspeccionant, un ànec mut, blanc, amb el bec ataronjat. Finalment, quan ens acostem una mica, tot descarregant el material del vehicle, emprèn un vol majestuós cap al final del carrer, on hi ha la via del tren. Avui tocava el dia de les aus contemplades, pel que es comprèn.

Comencem a les deu, fins divertint-nos en la primera part,  Revifant segments del repertori diferents. Bon so, tot i que hi ha prou cridòria del públic. Canvi de personal en la junta; potser n’ha passada alguna. Un dels entreteniments predilectes dels sanedrins pensionistes és llençar-se els plats pel cap i engegar-se a dida.

A l’intermedi ens donen un pastisset i un refresc. Resolem sense problemes la segona part. A un quart de dues estem novament a la carretera. La lluna en creixent –notícia de les mil i una nits i altres faules- entre plafons prims de núvols. Descartem l’aturada a  l’establiment obert les vint-i-quatre hores, amb mala qualitat en les viandes i la immutable estocada en el tiquet. Encara veiem les escorrialles de la Festa del Mercat al nucli històric ampostí. Un got de llet en ser al cau i a dormir. Faena feta no té destorb; demà més.

 

(Domicili)

No ho assoliràs mai,

però el ple descans

no forma part del compromís

amb les volubles argiles que manegues.

 

Masegaràs la petja elemental,

li provaràs la fluctuant veritat de la bellesa,

perdràs la majoria de les vegades,

portava verí de purgatori la vella juguesca.

 

Sota la severa lluna roja

de la insatisfacció permanent

quedaran parades les enramades d’intempèrie;

ja hauries d’haver assumit l’innegociable domicili.

 

Diumenge, 20 de maig.

 

(Faula)

Faula d’incomptables meandres

entre els acollidors jocs tendres,

entre les malvestats de l’estulta ceguesa,

les transparències sense trama de la infantesa.

 

Alçat tardet, a un quart de deu. Prou refet. Les emboirades a l’esquena, raonables. Em miro els periquitos, que fan uns moviments encara malfiats l’un amb altre. El nou, Paquito, groc com un plàtan, és més jove que el verd, Antoniet, i el sènior pareix que de moment no s’avé a les proximitats i complicitats amb el nouvingut; diria que li marca territori a l’intrús. Hans Magnus Enzensberger té un assaig sobre les territorialitats humanes en els espais reduïts, un compartiment de tren, per exemple, i en passen de semblants amb les aparicions de nous elements. Esperem que arriben a algun pacte satisfactori o ens tocarà passar al nouvingut a una altra gàbia. Administrar gàbies…quina fatalitat més emprenyadora.

En recordar Enzensberger busco poemes seus, lúcids, on la ciència i el pensament canten i ballen en rotllana d’entallada formal deliberadament continguda, però amb rosassa de diferents nivells simbòlics. L’assagista i poeta alemany parla de llops i de corders, avisa els corders, però no llegeixen poesia –ni assaig.

S’imposa a la gramola “Erfreut euch, ihr Herzen, la cantata catalogada com a la 66 del gloriós cartipàs heretat del pare Bach. Missa primera concelebrada, diumenge de pentecosta: els consols de la bellesa. Les espiritualitats a la carta dels escèptics.

Correu sobre el sopar d’homenatge al poeta i professor Pérez Montaner. Al final, tot i l’amable insistència dels organitzadors, no podré assistir, els inconvenients de ser un autònom autoexplotat. Sí que participaré en el llibre amb poemes dedicats a l’escriptor d’Alfàs del Pi. El matriarcat llibertari que manega el pinyol de l’homenatge m’informa que al sopar hi ha apuntats més de vuitanta autors, i que per al llibre han tramés originals un centenar de firmes de tot arreu. Pérez Montaner és estimat per qualsevol que l’haja tractat una mica, sempre animant els joves, sempre elegant i discret, sense abdicar del seu criteri. Em sap molt de greu no poder acudir al sopar, no es pot estar a dos llocs a l’hora, què hi farem.

Cafè, cigarrets enrotllats, escrivint. Claror madura, amb baves primaverals en l’aire. Al·lèrgies –l’efervescència del esternuts en el nas i el front-, la temptació de l’astènia contemplativa. L’esclat incendiat de la buguenvíl·lia al pati. Una dona que arruixa el terra de rajols cuits. Els pardals lliures intercanvien senyals. La mansuetud dominical en la dormida dels motors i els tràfecs.

Presó preventiva per delictes inexistents, negació de drets dels consellers nomenats pel president Torra. Abolida la legitimitat del Parlament que ha investit el nou president, a qui no li deixen anomenar els consellers que vol. Es carreguen així el funcionament i atribucions bàsiques de les democràcies parlamentàries. La retratada del règim del 78 és inequívoca. “Torra allarga el 155”, titula un periòdic. Els “raonaments” del maltractant: “mira què em fas fer!”. Nivellàs.

Migdia d’habitud. Capcinada curta. Cap a Benicarló. Tarda clara, caloreta. El muntatge i la complicada prova de so en la sala, amb molt de rebot, del casal dels jubilats. Retallada de greus i eixutesa en els efectes.

Pres un cafè amb gel abans de començar. Arranquem a les set en punt. Públic animat, pista plena en tots els números. Notícies d’hisenda per als jubilats, que ens afecten: els volen fer contractar les actuacions com si fossen una empresa privada. ¿Marcatge de prop als jubilats que potser protesten massa darrerament? Als músics i artistes ja fa temps que ens porten molt vigilats. Si prospera el despropòsit que ens expliquen, que retallaria i complicaria els ja ajustadíssims preus per a nosaltres, i que generaria dèficits grans als organitzadors, ben probablement molts casals de pensionistes deixaran de fer ball amb música en viu. Potser serà el moment de plantejar-se plegar.

Completem sense problemes la segona part. Carretera buida a la tornada. La lluneta en creixent al firmament. Un xic d’humitat, temperatura raonable. Mos a l’establiment obert les vint-quatre hores entre Vinaròs i Alcanar. Un entrepà de botifarra i salsitxa –un blanc i negre- i una gerra de cervesa. Ens atén la que sembla la propietària del negoci. En una pantalla desfilen notícies esportives. A les onze tocades hem acabat de descarregar l’equip. Cansament i somnolència pregonada netament.

 

Quan deixi d’indignar-me, haurà començat la meva vellesa.

André Gide

 

Havíem arribat a un punt de la nostra vida en què es feia sentir la imperiosa necessitat de negociar que ens repartiren cartes noves, o senzillament de rebentar.

Michael Houellebecq

 

(No hi ha cim…)

No hi ha cim, Prometeu,

només galeries intermèdies

on l’esquirol transporta els fruits secs

del brancatge del dubte.

 

Si són innecessaris, els fanalets de paper que fimbren en el parral de la quietud, és que es tracta d’alegria vera.

 

El sol que il·lumina i escalfa el trencadís. La sensació d’unitat en el silenci i en l’oblit–tan falsa com, a vegades, necessària.

 

Tot i compartir un grapat de derrotes, heretades o manufacturades per mà pròpia, no ens entenem.

 

En els beuratges de la prosa, de tant en tant convé tenir una mica de “mal vi”, que no se’ns adorma el visitant.

 

Els sofregits rossos alegrant els desllunats. D’això venim, també.

 

Crims remots que es posen al dia cada dia. La lineal immobilitat de la sopa que ens conforma. El domini del a bèstia, el comptagotes de l’àngel.

 

Dilluns, 21 de maig.

Alçat a les nou i deu. Les animoses homilies dels pardals dels patis. Els periquitos, que pareix que es van entenent més o menys. Observats una mica, fa la impressió de que el jove nouvingut és qui ofereix ara alguna escarotada agressiva. Els ajustos de les convivències són descordats, asimètrics, malfiats, quasi sempre.

La Pasqua granada, matí radiant.  Jordi Savall apareix al gramòfon. L’ambre càlid de la viola de gamba. Temptejos lents al talleret textual. Retrobat un conte de “Faules mamíferes” (2007) tot buscant una altar cosa; és graciós, al·legòric, descriu els jocs tramposos dels poders que s’escuden en revelacions divines. El llibre portava –i encara la porta- una il·lustració de Leonardo a la coberta. Un any o altre m’he de plantejar fer alguna tria personal de contes, potser ara que controlo més directament els afers dels llibres per publicar en puga fer alguna cosa efectiva pel que fa al cas. A poc a poc ho anirem ressituant tot en paratges més nítids i qui sap si positius.

El moment polític espanyol fa feredat. Discursos que feia anys i panys que no es sentien en les suposades centralitats de l’espectre van reimplantant-se amb vigor desimbolt, esmolat, fanàtic. La “modélica transición” ha resultat el frau més bèstia que hem tingut, i de plans de futur en els que creure no se n’albira cap. Dels dies de la “modélica transición” se’n van sabent, per estudis fondos i rigorosos, la quantitat de morts polítiques que hi hagueren, la majoria apuntant a la mànega ampla de la dreta extrema, per variar. L’article 155 de la Constitució resulta que es pot estirar a conveniència i segar l’herba sota els peus de qualsevol adversari polític que no li agrade al govern de torn. Altres articles, que garanteixen igualtats i drets socials, no van tenint tanta sort en les relectures. El gests i expressions pre-democràtiques presenten una actualitat rampant que costa de creure.

Descalça pels arrossars, una sangonera arrapada, entre esperits de got i ganivet, privada de lletra, sàvia en els senzills acords amb la naturalesa i les fatalitats de ser humà. Embarcada en mil faenes fetes amb decisió i traça, en les zones del fugisser. Tolerant amb les debilitats dels altres. Balladora quan tocava la festa. S’ha apagat a glopades menudes, sense grans patiments, com era desig del seu entorn. Móns genuïns que van perdent pàgines entre els enrenous que ja no saben escoltar les pluralitats. Conviuen molts temps en els presents. Parant l’orella hi ha aparents mudeses que, assegudes a la fresca del contramà, expliquen les faules eternes del que som.

Sèpia i gambes a la planxa per dinar, matèria primera congelada, per descomptat, però notable. Gestions diverses. Temps per poder fer una excursioneta cap al Parc de la Tinença. Arribats fins a Bel, que feia molts anys que no calcigava. Llogarret amb robustes cases de pedra. Una gotellada muntanyenca, tonificant. El paisatge fort, els rocams abruptes i la forest amb escales potents i cadències delicades.

La darrera vegada que havia arribat a Bel, depenent administrativament de la municipalitat de Rossell, fou als anys noranta, venint a tocar amb un tercet de música de revetlla que teníem format. El contracte era d’un representant i vam fer dues sessions, dissabte a la nit i diumenge a la tarda. Vam dormir en la golfa d’una de les cases del pinyol del rusc de cases; en una habitació de tocant hi havia un taüt buit, esperant el seu llogater o llogatera. Tocàrem entaforats en la caixa d’un camionet, posats en fila. Recordo ombres difuses, i que corregué molt d’alcohol en la que suposo que seria la festa patronal del llogaret. Ens els àpats se’ns repartien alguns veïns en les seues taules. Crec que ja no hi vivien moltes ànimes en aquell Bel, però els nadius hi retornaven per les vacances estiuenques.

Em fa l’efecte que ara el llogarret està més ben tingut, amb la carretera d’accés millorada i prou cases rehabilitades, la majoria amb sobrietat exemplar. Un ramat d’ovelles ens envolta el vehicle en un tram acostat a la vila. Hi ha una masada que es comprèn que s’hi dedica a l’oví. La Tinença és un dels indrets on de grat ens quedaríem assentats, on els dies s’eixamplarien, curulls de detalls directes i senzilleses salubres.

En la baixada fem cap a Vinaròs. Més gestions en les logístiques feineres. Menjat un gelat en un centre comercial ple de criatures amb els seus pares mig histèrics. En ser al cau encara puc llegir i mirar una mica l’espai d’en Xavier Graset.

 

(Univers propi)

Tenia un univers propi. Tendia a l’entropia, com tots. Guanyà llum quan en llogà habitacions.

 

 

Campanya pels drets lingüístics