Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

llibreespillplomablocigual2018Dilluns, 22 de maig.

El despertador a les set. Més fresca en les primeres passes encoixinades de la dillunserada.

Cafè amb llet i els quartets de corda de Beethoven, recordats per l’espai del “3/24”, on fou entrevistat, i  interpretà una peça, “El cants dels ocells”,  el Quartet Casals. Es curiós com s’ha convertit “El cant dels ocells” en una música de dol. La fiblada melancòlica haurà ajudat en la decantada.

Les notícies: terribles, la majoria.

Els “Ciudadanos” ja s’han acabat de destapar: consignes “joseantonianes” en les seues soflames, vestides de convenció de partit nord-americà. Falangisme i neoliberalisme, un estofat indigest. Es disposen a donar carnets de “bon espanyols” i a seguir carregant-s el que sia de menester que hagen trenat els consensos, per seguir grimpant. Li han donat corda a un dels pitjors espantalls de la història recent. I això qui ho paga i aplaudeix? No cal ser molt viu per endevinar-ho.

Els “progres”, que posen el crit al cel amb la situació de Palestina, però callen quan un sonat amb micròfon insisteix en que cal bombardejar Catalunya –i una facció de l’exèrcit amenaça també, perno perdre el costum. O el que es posen de perfil quan milers de policies atonyinen ciutadans que participaven en un “pícnic” –segons algun sobrat faltonet de les filades del bloc patrioter-, o dissimulen quan dos xicots són a punt d’entrar a la presó per escriure unes cançons antimonàrquiques. No s’han porgat els dimonis pitjors. No s’han reparat les memòries de moltes víctimes. A la columna vertebral de l’estat tot sembla seguir “atado y bien atado”. La tan vanament invocada Constitució, redactada sota la pressió dels poders fàctics de sempre, es llegeix a conveniència, esbiaixadament, i avall. La resclosida és servida. Ara, com apunta el politòleg Ramón Cotarelo, hi ha engegada la disputa per ocupar la plaça del cabdillatge.

Els atacs decidits, acientífics, falsificants contra la miqueta d’intents de revifalla de la  llengua a les Balears, al País Valencià, a Catalunya. Musculatures fortíssimes, amb les seues necessàries quintes columnes, persisteixen en voler acabar de liquidar-la. És l’element clau de les nostres personalitats. Ho saben de fa molt, evidentment. Mentre per ací tants han practicat la badada, l’ambigüitat calculada, el complex, la dimissió, a Madrid –el Madrid executiu, és clar-, ho tenen claríssim com s’ofega un idioma: tornant-lo inútil en el dia a dia de les colònies.

La moguda dels Jocs del Mediterrani de Tarragona. L’aposta pels grans esdeveniments esportius per impulsar, promocionar una ciutat. Una recepta posada en qüestió pels experts en ressituades d’indrets en el gran mapa del consum. Els prolegòmens ja reflecteixen el moment tan anòmal que transitem. Una exhibició aèria de l’exèrcit espanyol, amb reblat de simbologia estatal, en el cel de la vella Tàrraco (la cultura de la pau del suposat proïsme olímpic entesa a la manera militar); problemes amb el protocol d’autoritats retratables, pel conflicte, gens desescalat, entre els governs de Barcelona i Madrid. En les delegacions d’atletes participants, significatives absències que descriuen el moment convuls de l’àrea mediterrània. A més, a les Terres de l’Ebre no els ha tocat ni mitja subseu del muntatge, rescalfant greuges i abandons molts antics. Només l’aigua de riu que es transvasa quotidianament a Tarragona participarà en les modalitats aquàtiques. Cal suposar que amb l’excusa olímpica la ciutat podrà millorar el rostre d’alguns barris degradats. La resta, ¿un previsible foc d’encenalls?

Em poso a treballar la ponència sobre la literatura contemporània al Maestrat. Feinada cançonera, absorbent. Segueixo tenint molts dubtes de si és una bona pensada anar presentant en peces de trencadís la nostra lletra, de si amb el paper encarregat no contribuiré a solidificar el relat, les visions amb les què sóc cada dia més crític. En fi, complirem la comanda, i tal dia farà un any o vint (de seguida es posa a fer vint anys de tot). Tampoc crec que una reunió d’escriptors a la capital del Maestrat, amb la publicació de les comunicacions en una revista nova, de la què no en sé res, trasbalse les masses de les nostres terres.

Amanida i tall per dinar. Un tro apocalíptic, un ruixat breu, reaparició d’un sol arravatat en els pèlags del migdia.

A les notícies: la detenció de l’ex-president de la Generalitat Valenciana i ex-ministre Eduardo Zaplana, per blanqueig de capitals. Per què passa això en aquest precís moment? Dóna per barrinar. Les maniobres s’intueix que van que volen. Veus properes a l’IBEX 35 es veu que comencen a entonar que el P.P. de Rajoy ja està amortitzat. Volen canviar d’encarregats de magatzem? A vegades reunint “imputs” aparentment allunyats, es comprèn una mica millor.

Gestions, repassada de carpetes i marge per divagar (llevat del pensament) en les vespertines. Artesanies amb opció a volada.

Certes mecàniques del món cultural resulten fatigoses. Molt de gat per llebre, per variar, camps de mines farcits de paranys.

Llegint a la nit. Un sandvitx per sopar. Mirat l’espai de Graset.

 

(Veus)

Es barallaven ben bé cada dia, però no podien passar l’un sense l’altre.

Com estava previst en els rebuts pagats del “Ocaso” els han entaforat en el mateix nínxol.

Veus agudes del veïnat han provat de queixar-se’n a l’encarregat de les instal•lacions, destre podador  d’oliveres, campió comarcal d’escacs i gens partidari d’esoterismes.

 

Dimecres, 23 de maig.

Somnis variats. De les angoixes kafkianes a l’humorisme lluminós. Bé, Kafka també ho era, d’humorista. Les fabulacions oníriques pareix que l’han revisat avui.

Alçat a l’hora habitual, els interregnes de les set del matí. Fresqueja a primera hora.

Arvo Part apareix a la gramola, un místic amb pianola de saleta mòrbida.

En els teletips, la mort de Philip Roth. Dels cinquanta en amunt, xiulen les bales. Li negaren la medalleta en la pomposa fotografia del Nobel. Amb els negats pel guardó dinamiter –i darrerament lliurat a les lubricitats deixatades- se’n pot fer un catàleg dels que produeixen salivera als bon lectors. Si Tom Wolfe fou el cronista ianqui del conservadorisme, Roth s’ocupà de donar veu a l’altra gran facció. Reprimint-me de fer la broma de parlar de Roth, de l’altre Roth, de Joseph Roth, el patriota dels hotels.

Mitjans que li dedicaven unes ditiràmbiques ensabonades a Zaplana –que els arrimava bon ajuts-, ara presumeixen de que “ells ja ho deien, això que ara s’ha destapat”. Però no, no ho deien, ans al contrari, ho ocultaven rere les pirotècnies llepes. Deuen confiar en la poca memòria del personal per posar-se distincions falses. Els qui, en el llarg domini del P.P. a les institucions valencianes, s’ensumaven quina n’estava passant i ho criticaven en el paper o les ones, eren, més tard o més d’hora, silenciats o triturats.

Treballant sobre la ponència del Maestrat literari en la matinera. Vaig posant-li un peu al coll. Tot i la desgana que em procura l’encàrrec, potser quedarà apanyat i amè.

Canelons per dinar. Les notícies, depriments. Ni un sol gest seductor des de l’estat, tot amenaces i autoritarisme –canviant fins les pròpies regles de joc. Costa molt no saber-se terra ocupada.

Torna a tronar mandrosament, s’ennuvola. Becaina potable, amb somnis: conflictes estranys amb rostres coneguts. M’aixeco de mal humor.

Faig una mica més de sirgada en la ponència, trobo diverses versions del “Belmonte” de Carles Santos, que em fan companyia en la tarda un xic marcida. Una de la Banda Municipal d’A Corunya és prou delicada (altres freguen el desastre).

Llegint en els núvols de l’hipertext del món en els recessos; més tard en llibre.

Apareix la notícia de la fugida a Bèlgica del raper Josep Miquel Arenas, Valtònyc, per no haver d’entrar a la presó. L’emigració buscant una justícia imparcial va augmentant. La passió turca de l’estat arriba a punts de febre amoïnant.

Més lectura variada a la nit. Mirat l’espai de Graset.

Una mica moix de volada anímica, avui. Provo de no perdre el compàs, això és tot.

 

A mig camí entre la fe i la crítica hi ha l’hostal de la raó. La raó és la fe en allò que es pot comprendre sense fe; però és una fe encara, perquè comprendre inclou pressuposar que hi ha alguna cosa comprensible.

Fernando Pessoa ( “Llibre del desassossec”)

 

Ànims, el millor ja ha passat.

Ennio Flaiano

 

Eufòria i grunyits. Frustració i llibertat. Inspiració i incertesa. Abundància i buit. Resplendor cap endavant i confusió en el camí. El repertori diari de les dicotomies oscil·lants que qualsevol talent suporta. I una tremenda solitud, també. I el silenci: cinquanta anys d’una habitació silenciosa amb el fons d’una piscina, estenen, quan tot anava bé, la meua mínima provisió diària de prosa utilitzable.

Philip Roth (Entrevista a “The New York Times”).

 

Dijous, 24 de maig.

Malsons angoixosos, tràfecs obscurs i criminals. Les insurreccions de les cartes que no lliguen en les vigílies?

Les maniobres domèstiques d’habitud. Ha calgut separar els periquitos, perquè composaven un agre gravat de Goya amb obstinada dedicació.

Assolellada tèbia, llum pensativa als finestrons que ens acullen. Desganat de posar-me en els solcs de la ponència m’ocupo d’altres carpetes més creatives.

Espigolant en converses literàries que hi ha per les xarxes, en els recessos. Descobreixo que en alguna fins m’esmenten generosament com a narrador. És curiós com ens veuen els altres. No sé si encaixo exactament com narrador diguem-ne pur. Però, tant és. En alguns inventaris ens tenen en compte, en altres no existim: així són les humanes coses. Quan algú ens perfila o comenta la sensació de que parlen d’algú altre, o que es tracta d’un malentès, és molt forta. Els esments, i altres discretes llaminadures, es van donant, senzillament, perquè porto ja molts anys en els camins. I el bo, em penso, és que el que puc fer m’engresca més que repenjar-me en ecos i reminiscències del ja fet. Oblidar i caminar, recomanava Brossa, i és la manera més saludable d’anar fent, tocant de la humilitat i la insatisfacció, ferments que fan créixer i potser avançar una miqueta més.

Amanida d’arròs per dinar. L’actualitat –de mil anys, si fa no fa.  Capcinada sense ombres xineses ni humitats gòtiques.

Anant d’un bancalet textual a l’altre en les vespertines. Parèntesis per llegir altres mirades. La lectura personal de la tradició, a això podem –i devem- aspirar.

Un tomb pel barri. Més concurrència de criatures i adults, es nota el bon temps, tot i que hi ha encapotades puntuals en el tardet flonjo.

Nova operació a Barcelona, ara li ha tocat a la Diputació, se suposa que buscant el finançament de l’1-d’octubre, amb l’espectacularitat contundent que ja és habitual (cinc-cents agents policials desplegats). Fa uns dies, certa premsa espanyola, alineada sense dissimulacions amb la causa del “a por ellos”, l’anunciava (la separació de poders, i això i allò…). S’espera sentència de la Gürtel, que es preveu rotunda. En les estratègies del bloc estatal les casualitats no existeixen. L’u d’octubre, amb dos milions de ciutadans encarant-se a les coaccions i les porres enfurismades, fou una enorme, poderosa victòria, que es va gestionar pèssimament després. En la reiteració del recurs sorollista, la tàctica es pot profetitzar, tot i no estar al brou periodístic atansat al pressupost de l’estat. Però potser aquesta vegada la cortina no tapa ni el garró del conglomerat de la Gürtel.

 

(La bicicleta)

-Tu no pares, eh?

-Si paro, caic de la bicicleta.

 

La ressecada ocular d’intentar la lucidesa. El remei ploraner de la melancolia.

 

Expulsats del paradís per haver menjar el fruit de l’arbre de la ciència. I, a sobre, ens hem fet de lletres.

 

La rònega cobla de les dures derrotes. L’escruixida d’ossos de les impotències. Però, rere els desconcerts, l’intacte, frescal, instint de llibertat. No ens trobaran a la fàbrica de galetetes conformades al servei de les cretines barbàries.

 

Divendres, 25 de maig.

La sentència del Gürtel deixa un panorama calcinat. Les evidències de la trama de finançament il·legal del P.P. haurien de, com a mínim,  fer caure el govern…Però no hi ha alternativa i està per vore que tinga algun cost electoral l’enorme afer. L’entramat institucional del règim del 78 put a podrimener insondable, i els qui prometien regeneracions tenen la cua de palla. Com apunta el jurista Joan Queralt, hi ha corruptes, però no en sabem res dels corruptors, que devien ser grans empreses  que accedien a l’obra pública i tota la pesca, les que tots imaginem, que representen el de sempre i no surten a cap de les fotos d’aquests dies. L’estat està corcat de dalt a baix, o de baix a dalt, tant és. Un moment gravíssim, però molt probablement no passarà gran cosa.

Ruixats i tronada a la nit. Dormida bona, aliena al wagnerianisme atmosfèric.

És desmoralitzant tot el que ha passat –i passa- en l’esfera pública espanyola. L’alternativa possible, sorgida de les manifestacions del 15-M, ha estat perfectament domesticada pel sistema i els seus agents. La sacsejada catalana ha mostrat el revers de tantes aparences, però sota una repressió desbocada, la força de la ciutadania s’ha gestionat malament pels qui encara no han sortit de la dinàmica de partits i les seues quotes de poder amb cadiretes confortables.

Apareixen cançons de Lucio Dalla al gramòfon. L’alegria de viure –i l’esperit crític alerta- del cantautor. Un barret al penjador de les absències.

Ganes d’escriure, però no la fotuda ponència. Avui s’obre el canal de les faules, de la veritat de les mentides –o viceversa. Solco quartilles, em preparo un altre cafè, el solet madur i indiferent m’escalfa les mans amb una fe de vida delicada.

Defujo les electricitats excitades de la ràdio. La ràdio és ritme, però alguns locutors i locutores em posen massa ansiós.

Matinera lliscant. Visita a la buguenvíl·lia, el carmí sedós de les fulles, el rude hieratisme de les rames llenyoses.

Connecto, en un comentari sobre la suavitat dels titulars de la premsa espanyola, que ha sigut tan salvatge amb els sobiranistes, per la sentència del Gúrtel, amb l’historiador Ramón Cotarelo, una veu sempre lúcida i transparent, que va desmuntant els decorats de cartó de l’estafa transicional.

Es feu anit el sopar de celebració dels vuitanta anys de Jaume Pérez Montaner, a València. Em sap molt greu no haver pogut acudir a la cita. Però, segur que amb Jaume coincidirem en un altre sarau de les catacumbals literàries.

L’insubornable escriptor castellonenc Josep Conill comparteix a la seua engrescant pàgina “Sic transit gloria, mindundi”, un poema breu –una quarteta- sobre el mite de Prometeu, que vaig fer la setmana passada. Lúcidament al·lèrgic a les collonades i processons d’egos grassos del sistema nostre, Conill, assagista, poeta i esmolat aforista, és un altre dels grans tresors del país, que molts desconeixen que tenim, per variar.

Macarrons per dinar. Desquadrades dos o tres coses importants, però sé que és qüestió d’esperar i anar pensant i sospesant. Sé que hi ha capacitats per resistir, o per obrir senders diferents. Cal molta paciència, i un burro per transportar-la.

Les notícies: farses i més farses en la cosa pública. L’enfangada general emet pestilències vomitives. Poques possibilitats regeneradores a la metròpoli imperial.

Els periodistes esportius més “creatius” –i redundants-, amb el partit de demà entre el Liverpool i el tercer classificat de la lliga espanyola,  tornen a emprar els liverpoolians més coneguts en les prèvies. Però els Beatles eren de l’Everton Football Club, l’altre club de la ciutat portuària, i no pas del Liverpool. Ja no se’ls acut res més.

Llegint i escrivint en les vespertines. Quan em canso de bregar textualitats faig una llarga passejada fins a la biblioteca. Pres un cafè amb gel en un establiment cantoner, amb nom italià i cambrera negra, molt simpàtica i eficient, digna, desperta. Podria ser un personatge de Faulkner, però sense els servilismes forçats de les injustícies racials al delta del Mississipí.

Intercanvi de quatre paraules amb la bibliotecària. Una ullada als prestatges. L’embalum de cadàvers exquisits. A alguns dels autors dels volums que esperen els he conegut una mica o tractat; la majoria ja han creuat l’Estígia. En la taula de novetats trobo un títol organitzat per un professor conegut d’Alcanar, Joan-Josep Sancho, on ha inclòs un text que em va demanar. Sancho em va portar a cantar en un parell d’escoles d’estiu als anys vuitanta.

Torno al cau sense pressa. Compro berenar: un aperitiu de panís. Espigolada pels arxius atzarosos de les xarxes. La comèdia humana és capaç de posar-se tots els monyos; impostures que en el seu lleure ens donen lliçons ètiques.

 

Sempre hi ha una minoria que salva la humanitat de la barbàrie, escrigué Hanna Arendt. Cal buscar-la, la majoria de vegades, passat un temps, entre els enderrocs del que la barbàrie ha esclafat.

 

(Habitació)

Mira l’avió que travessa de sud a nord pel cel. Mira un nuvolet esfilagarsat que s’assembla a un gos salsitxa albí.

Avui toca sessió, tocant dels companys de planta, de jocs i cançons amb el clown Farinosa, que li ha ensenyat a fer flors amb la els globus.

Compta els vehicles que travessen el pont sobre el riu, dos, tretze, setanta-tres…

Del companys de planta amb qui més feia lliga era amb l’Alfred, però l’Alfred ja no hi és.

Torna a comptar vehicles, una furgoneta amb un rètol blau, que no desxifra què diu, el cap negre d’un motorista, un monovolum que reflecteix en la seua còrpora metal·litzada un tros amb ombres damunt el cel…

La mare ha baixat a la cafeteria. Quan puja, a vegades té els ulls molt rojos.

 

(Ensopegada)

La veia marxar. Si es girava, potser encara tenia alguna oportunitat, pensà.

No es girà.

Ensopegà i caigué a terra.

Va estar àgil de reflexos i va posar-se a córrer, però un altre vianant arribà abans a auxiliar-la, en Santi Lloberes, el delegat de tercer.

 

(Per no molestar…)

Per no molestar perdé la dona que li agradava ( que es casà amb un cosí més tanoca que fet d’encàrrec).

Per no molestar no li arribà mai l’escalada que mereixia a l’empresa.

S’empescà un pseudònim en les xarxes amb el qual venjar-se de tantes humiliacions empassades sense soroll.

Mentre pren un mescla de granissat de llimona i orxata al balcó del seu apartamentet de decoració minimal, pensa en si cap altra espècie animal actua per venjança.

 

(Barri)

Una oreneta dissecada travessa la pàgina fossilitzada.

L’adroguer, enfundat en una bata color mostassa, apila unes caixes a la rebotiga.

“Una mica d’aigua”, demana la dona estesa en un pas de vianants.

En una pantalla que ningú no es mira un lleó marí dorm en un plafó de gel.

A la casa abandonada a les nits tornen a encendre’s i apagar-se els llums.

En la lenta expedició al supermercat, l’ancià escruta si reconeix algú per poder xerrar una mica.

El depredador ha detectat una finestra d’oportunitat, s’afluixa la corbata, fa una ganyota.

 

(La marquesa i l’homenet)

La marquesa va sortir a les cinc. Es creuà el seu carruatge amb un homenet que tornava al seu cau i que polia lents i pensava molt. L’homenet que polia lents i pensava molt va encendre el ciri de l’escriptori i pensà en els dos cavall de pell lluenta del carruatge que havia vist passar. En la seua sessió opiàcia, la marquesa somnià amb un homenet contrafet que pensava en cavalls de pell lluenta mentre s’escalfava una olla a la llar.

 

A vegades emociona la precisió.

 

El confort de l’ortodòxia: flonjos encoixinats, acollidors, adormissants… Però tranquil·litza més la brisa als polsos d’una consciència independent, tot i que se l’acull amb mobiliari més modest –i tantes vegades poc ergonòmic.

 

Un humà sense defectes, seria en realitat un humà? Això deixant de banda que el que un àmbit és defecte, en altre obre portes i fins carismàtiques exemplaritats.

 

La mediocritat és l’ excel·lència per als mediocres.

Joseph Joubert.

 

Passes l’espill deformant per la realitat deformada, i en paus. Stendhal potser no va imaginar-se del tot el resultat del garbuix psicodèlic.

 

A l’eloqüència emocionada cal posar-la uns dies al frigorífic, i després fer-ne les correccions des de la reticència i potser cert sentit de les proporcions o el ridícul.

 

Els hi diem clàssics perquè comenten el futur…

—Pues, ¿cómo? —repitió don Quijote—. ¿Por músicos y cantores van también a galeras?

Miguel de Cervantes. “El Quijote”. (Capítol XXII).

 

Dissabte, 26 de maig.

Alçat una mica més tardet. Somniat amb un dels pitjors enemics que he collit en l’expedició, un paio podrit fins al moll de l’os, amb una mala jeia bestial: el clàssic gos d’hortolà, que ni fa ni deixa fer, carregat de complexos i enveges. No sé què pintava un cretí perillós així en les praderies oníriques. Severa amonestació a l’equip de fabulistes.

Fer dissabte. La lentitud que em convé. El silenci incomplet dels patis. Pardals lliures, pardals engabiats; el carmí intens de la buguenvíl·lia; les grenyes sedoses dels lliris. Els conventuals càntics de l’èxtasi de Hildegard von Bingen: l’alta vida de la quimera dels ascètics.

A les notícies, la mort del poeta Màrius Sampere, a vuitanta-nou anys. El dia de les grans lloances –i de que algun becari busque per les xarxes qui era aqueix senyor. No he sintonitzat mai amb la seua poesia; ho he intentat, però no ho he aconseguit. Veient els qui ara es diuen de la seua corda potser ho comprenc una mica millor: els deixebles m’avorreixen, correctets, planxadets, amb preocupacions vagament metafísiques, que em sonen a pur guarniment d’estucat. La majoria de vegades, quan el nom d’un poeta ocupa plaça en les tiretes de darreres hores, malament rai!  Els marginals de veres s’estalvien la darrera burla.

Que tapaven les seues males gestions i corrupteles amb la bandera, deien els seus corifeus de cul llogat d’uns altres. Ells també ho han fet i ho fan –ara més que mai. Però, nacionalistes ho són els altres. El “morro y tronío” seu els hi resulta “natural”, pura lògica orgànica, i escollida per a la superioritat –però supremacistes ho són altres, ja se sap. “Diez o quince casos aislados”, diu el cap de colla. A sobre ens prenen per complets idiotes.

Matinera vagarosa, sense elàstics. Poques ganes d’obrir carpetes feineres: planejades de gust, sense brúixola, per les pantalles i els llibres.

Arròs, col i fesols per dinar, excel·lent, potser el darrer de la temporada. Vianda deltaica, combustible per sirgadors i camàlics, però també fa efecte en els ventres dels contemplatius. Sesta plàcida, sense teatrets recremats.

Repassada alguna quartilla a la tarda. Hores de soledat cosmonauta. Llegint fins a la fartanera, també a la nit.

 

Maldigo el día de las alabanzas. (Antonio Machado).

Els assessors li han passat tres versos del finat, que memoritza, perquè avui toca…

 

(Tres elements)

En un racó del pati jugava sol a la pilota. Tres elements d’un curs superior l’assetjaven de feia dies. Aparegueren, l’empentaren, li ventaren una bufa a mà oberta, fent-li caure les ulleres, que resistiren l’abrupta volada. Li prengueren la modesta pilota de goma i la clavaren, tot punxant-la, en els sortints aguts de la tanca metàl·lica que tancava el recinte. Es quedà assegut, despagat, impotent, aguantant-se el plor.

Al dia següent li va dir a la mestra que no volia sortir al pati. A la mestra li sonà molt estrany el prec, en preguntà el motiu i ell respongué que tenia temor.

De no haver estat fills de famílies poderoses, els tres elements més majors fins haurien sigut expulsats –si més no per uns dies.

 

La desobediència, a ulls de qualsevol que haja llegit la història, és la virtut original de l’home. El progrés ha arribat per la desobediència, per la desobediència i la rebel·lió.

Oscar Wilde.

 

(Més al nord)

Se li aparegué l’Home Arna tornant a la matinada. Sabia què significava. S’entretingué poc i amb un parell de maletes tocà el dos. En arribar a la ciutat triada, més al nord, en el periòdic de la cafeteria on decidí dinar de menú, li cridà l’atenció la notícia de l’erupció d’un volcà en terres d’Orient. Conjecturà si a algun oriental se li havia aparegut l’Home Arna i havia sabut interpretar l’avís.

 

Diumenge, 27 de maig.

Alçat, amb mal de cap, una mica més tardet, a quarts de deu. Nit dolenta, cabòries sobre assignatures pendents, que he de superar com siga per guanyar respiradors.

Presa una aspirina. Matinal grisa, amb parts mòrbides i altres amb cremor d’irritada. Escric, prenc cafè, llegeixo, fumo, espero a Godot…

Remunto una mica al punt de migdia. Fideuada per dinar, molt bona. Sesta patriarcal (¿les desllegides tardors del patriarca infús?)

Excursió per escampar la boira. Eix de l’Ebre amunt. Fem cap a Miravet, travessant pel pas de barca. Dos llaguts afuats i negres sostenen la plataforma de fusta amb baranes. La decidida perícia del pilot, el cablejat d’acer i el mateix corrent del riu són el motor de l’invent arcaic. El transbordador és el darrer en actiu de l’univers ebrenc. Un colrat turista nòrdic se m’adreça, divertit: “qué exótica!” Els exotismes d’ara, eines necessàries d’antany. El corrent baixa animós; verdors reflectides als marges, blavors d’escata metàl·lica. La rúbrica d’un pardal pescaire. El cabal, augmentat de les darreres setmanes, ja va una mica més minvat. Inevitable pensar en les narracions de Jesús Moncada. Navegar l’Ebre amb els llaguts era ofici de temperaments forts, potser un xic temeraris.

Passejada pel nucli antic miravetà, bell, amb personalitat, potser amb carrolls de fantasmagories historiades, si ens posem suggestionats. Les parets escarpades de les moles que suporten l’imponent castell templer. Moltes figueres de pala en la vegetació. Els miradors abocats al riu. Paisatge majestuós, feréstec, sordament èpic. L’església vella, a l’ombra del castell, assentada sobre una mesquita anterior, del segle XVI, feta fer sobre el roquer per l’Orde de l’Hospital, de planta única, amb accent renaixentista, amb la cúpula foradada per un obús en la Batalla de l’Ebre,  ara tapat per materials clarament més recents. Tota la gravetat històrica en les pedres i els caminois. Tot ben catalogat i museïtzat.

Cel d’aigua bruta, alguna ullada de resol, temperatura agradosa Un transeünt de caminar ansiós, erràtic, mig en parracs, ens passa per davant, va comptant en veu alta: setanta-tres, setanta- quatre… Què compta, gent, llambordes? No ho endevinem.

Presa una cervesa en un dels establiments amb la terrassa abocada al riu (fa unes setmanes les terrasses baixes s’inundaren). Hem tocat unes quantes vegades a la plaça; se’ns devia sentir per tot el poble en el dens silenci nocturn… Un grup familiar en un taula veïna mou enrenou i trenca el verdós silenci apaïsat. El conreu dels fruiters arriba a les portes del nucli; el justificat prestigi dels préssecs.  Passem per la Raval dels Canterers –la secular tradició ceramista de la vila-; per Benissanet després, vila nadiua d’Atur Bladé, bon periodista i biògraf, record ferit i digne de l’exili.

Tornem per l’altra riba, entre boscúries poblades, fent cap a Tivenys. En ser al cau, un mos lleuger i llegint fins al son.

 

Deixes anar un parell de veritats sense sordina ni lubricant i en poc temps uns quants “cantamanyanes” de proximitat guarden oxigenant distància. Caldrà atendre més els consells del vell – i una mica avorrit- Gramsci.

 

La cursileria dels malvats, quan volen guarnir-se.

 

Un lloc tranquil on seure i llegir. Una bona hisenda, a l’abast de qualsevol.

 

Dilluns, 28 de maig.

Dempeus a les set. Somnis juganers, amb escenografies com de soterranis del burlesc. Les llenceries enriolades dels erotismes. La poesia sobre els dictats biològics. Certa pintureta Toulouse-Lautrec, però com netejada, actualitzada, emprada pels maquinistes onírics.

Ruixats de primera hora, cadenciosos: música encalmant. Quan fan una parada, el pardals dels patis comparteixen consells i potser consignes de supervivències.

Apareix el guitarrista Pat Metheny al gramòfon líquid. La seua maduresa diu més amb menys notes emprades. Un dels secrets de les dèries creatives: arribar a essencialitzar, a comprendre tot el que sobra, a di més amb més economia de recursos.

Cafè, cigarrets enrotllats, avançant més o menys en un parell de carpetes obertes. La llauna pedregosa de la ponència; els mínims ressorts academicistes m’engavanyen. L’alterno amb una retria de poemes dels darrers anys per a una altra història.

Persisteixen els ruixats intermitents, apareix sobtadament una ullada de sol rabiüt, que no es manté. Els baromètrics diapasons dels endins es tornen bojos i sirguen a contrapeu. Complicat alinear la piràmide dels provisionals i prescindibles. Per on para el nord?

Sobres de la fideuada per dinar. Les notícies. La moció de censura socialista al govern del P.P. probablement quedarà en aigua de borraines. Potser no passa d’un gest escenogràfic i prou. Les amenaces economicistes a Espanya i Itàlia –criteri únic. Democràcia versus mercat, aqueixa és la brega, i ja sabem qui va guanyant.

Sesta plàcida, sentint plovisquejar a fora –refrescada assossegant. Els hedonismes del pobres.

Mirant materials a la tarda. Resistint els atacs d’astènia, ¿i per a què?

Llegint a la nit fins al son. Remiro Gonçalo Tavares, el geniüt portuguès. Un dels que va removent el tauler narratiu a còpia d’assagisme i lirisme esgarrant les costures dels gèneres.

Mirat l’espai de Xavier Graset. Anem descobrint tots els càlculs mesquins dels qui en realitat no volien tanta grandesa èpica amb milers de ciutadans llençats al carrer.

 

Dillunserada d’argent tèrbol en l’empara involuntària del tendal. El basar de les seguides. El pidolaire organitzat que distreu un paraigües al supermercat. La bruixeria barruda que disposa el pèndol tocant del cendrer i es retoca el rímel atzabeja. L’espectre de Pasolini, que torna a aparcar en un barri degradat per procurar-se la dosi d’expiació a tot o res (el tot i el res són els dos heterònims bessons, dissimulants). Malves gimnàstiques de somnàmbuls emprenyats. Disbarats dels ullals glacials. Gasolina cremada en els afores dels mapes principals. El tedi de qui ja no espera res més que la darrera aventura sense retorn. La bona gent que és esclafada una i altra vegada i fins lloa els esclafadors. Dillunserada de Buenos Aires, on una amiga escriu el seu poema sobre el marbre on Bioy i Borges descendien prestigis i recuperaven oblits entre les ràncies polsegueres dels segles. El carreu amb pa de verdet als murs de les lamentacions. La saó que revifa la llavor descartada. El dilluns de després de la fi de l’art, tornant-ho a intentar, fent les dansades rituals pel laberint de les preguntes, ajustant els fils dels titelles, envernissant el sol del guinyol… Dillunserada. Esdevenint el revers d’allò donat que gosem escrutar.

 

(La foto)

“I aquest qui era?”, digué l’oncle, posant-li la fotografia una mica clivellada i esgrogueïda de la foto de grup del casament de son germà.

“Ni idea”, respongué ella.

“Fotre, té una retirada al nostre Eugeni, no trobes?”.

“Va, no comences amb les teues paranoies, tinguem la festa en pau”.

 

(Tot un univers)

 

A tu et fa nosa,

a mi em manté dempeus…

Avança des del fons

de la caixa de Pandora

(no menysprees els formiguers,

heretaran, en ple domini,

el nostre repugnant fracàs).

 

(Vists els escampats desastres

dels superbs convençuts,

potser que escolteu ara

la filantròpica voluntat

dels eixams escèptics…)

 

A tu t’ho regalen,

a nosaltres ens ho neguen.

Però, el desnivell no afegeix res

al que res no compta

en el sumari equipatge darrer.

 

(Hi ha tot un univers

aliè als vostres suborns grotescs;

el fecunda el somni

de l’anèmica reptant del furgó de cua).

Campanya pels drets lingüístics