Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Plàncton. El Bloc de Josep Igual

natsukosakamoto2018Dimarts, 29 de maig.

No falla el despertador. Les set de sempre, les set de mai; la rosa al got, carnositat del fugisser. Els temptejos dels somnolents. A un instant el succeeix un altre: el miracle inexplicable. L’aroma del cafè, vingut de l’ultramar dels segles, dels solatges de l’avenir. La magdalena proustiana, sabors i olors que no envelleixen, apresos sense llenguatge en l’embolcall impune de la infància.

En aterrar a l’escriptori emergeix dels llimbs de blaus sorollistes la guitarra de Tàrrega i els seus capricis orgànics. Amb un manual de Tàrrega vam començar a barallar-nos amb una guitarra en l’adolescència. En aparèixer la guitarra i els llibres, els ja triats des de la despistada per tot el que ens havien escamotejat en els estudis tardofranquistes, les llargues sessions esportives van fer cap a les golfes secundàries.

En el tirabuixó ansiós de les notícies la mort, a noranta-tres anys, de Maria Dolores Pradera. De l’actriu i cantant m’agradava molt la seua actitud vital i escènica. Sempre em recordava a la Bonet, i de fet van acabar fent alguna cosa juntes. La manera de fer-se seues les cançons, passant-les per un sedàs fondo, viscudíssim, era grandiosa, irrepetible. Banyada en lavanda, amb una elegància natural, potser a frec de cert marmori hieratisme, finalment corregit o salvat pels tambors i càntics celebradors de la xamba vital i els déus de les tribus llatinoamericanes. Apostes com la seua travessen dècades sense perdre el compàs de la dignitat i l’autenticitat.

Paro les quartilles. Escolto una estona els pardals, que fan les pregàries o repassen els límits de les supervivències. Esclata un sol amorosit, hi ha núvols de cotó net al pany de firmament que ens ha tocat avui. Sarró ple.

Tramesa aquesta col·laboració, que no se sap si té molt de sentit. Però, els negociats que no se sap del cert si tenen molt de sentit són els que ens escauen de fa molts anys. Tampoc el trànsit i el paper que ens pertoca en les seues ziga-zagues i revolts sabem quin sentit final poden tenir. Tot arrenglerat en els solcs de la rara coherència, per tant.

Sort que la criatura penjada en un edifici francès es va salvar, perquè en cas contrari, pot ser que l’immigrant aturat, sense papers, ara convertit en heroi, hagués acabat a una comissaria, interrogat per aquella facilitat per enfilar-se per les façanes de les propietats privades.

Comunicació fluïda amb el gran poeta Salvador Jàfer, que em passa informacions de les lletres galaico-portugueses, passió que compartim. Si Jàfer hagués trobat un bon editor, un editor de veres, com els que hi ha per la francofonia o en l’esfera anglosaxona, la seua inspirada i minuciosa obra, en vers i en prosa, estaria a l’abast de mig món com a far suggeridor entre la mar de les confusions sorolloses. Però d’editors de veres (no confondre’ls amb els impressors de paper, que abunden) n’anem escassos. Però això en realitat té una importància relativa, perquè tard o d’hora, amb una mica de sorteta, les propostes com les de Jàfer acaben als tinells valoratius que els escauen.

El mateix programa en les vespertines. S’ennuvola la tebior radiant als finestrons. Una romeria de fantasmagories alegres juga a tocar i parar pels confins de la mitjanit. Posar anys és a prendre a dialogar amb els de l’altra riba.

 

El nòrdics no posen cortines a les seues finestres. Un senyal de refinada civilització, que per aquests solars resulta impossible d’imaginar.

 

Veient alguns sidrals grotescs i inventaris venjatius que es fan i desfan a la nostra lletrarada, cada dia agraeixo més als déus menors que m’auxilien –quan no dormen- anar arrambat en la difusa caravana dels hiperperifèrics marginals.

 

Conta un autor participant que a la fira del llibre de Madrid un periodista cultural (!) li va demanar si tenia l’email de Julio Camba.

 

Qualsevol poder humà pot ser resistit i canviat per éssers humans. La resistència i el canvi sovint comencen en l’art.

Ursula K. Le Guin.

 

Dimecres, 30 de maig.

Debussy. Les ribes del Sena i una pianola literària. Fa son a les set, a les vuit i a les nou. L’apagada grisor – aigua de fregar- del firmament.

Quins temps més refotut, quines terres més desgraciades, quanta idiotesa temerària accionant les palanques de les gavarres de bojos…

La companyia del cafè, el plec de quartilles al davant. En l’actualitat eterna ancians que moren en la soledat dels seus caus i no els troba ningú a faltar en cinc anys. L’ànima momificada; l’ànima, la rampoina que molesta als basars esperitats. L’esport de la crueltat gratuïta. Els agenollats que entonen himnes d’alliberament diferit. La tristor que convida a tornar-se’n al llit, agafar un Simenon  i fer-se un Onetti. Els marges blans de ser declarats prescindibles en un sistema cada dia més perversament brutal.

Pentinant la ponència sobre la lletra al Maestrat. No sé ni com va quedant, potser malament. Almenys hi he posat comentarisme d’elaboració pròpia i informacions viscudes de prop –o de dins. Escriure, en comarques que mai no han alimentat els seus literats –amb sorteta potser no els lapiden amb els enderrocs del menyspreu més robustament ignorant- és tota una gosadia. Som a molts anys llum de suficients sensibilitats despertes que valoren el patrimoni literari. El prejudici dels cors senzills sobre l’artistalla segueixen més plantats del que convindria: la sospita de ser tots una colla d’esquenadrets, o d’impostors, circula encara amb indefallible regularitat. Pensar no és fer faena, per a la majoria de conciutadans; així ens han anat tantes coses.

Trons i llamps a mig matí. Se’n va l’electricitat, m’interromp la seguida “ponencial”. La temptació de fer un Onetti és forta, però la disciplina aguanta, perquè vaig tard en alguns terminis. Quan torna el corrent reemprenc la ruta. Solfes variades, després de Debussy, per companyia: el vell Brassens, entre altres joglaries llibertàries. A frec de la una apareix una solaritat tímida sobre l’aire ionitzat i l’olor de terra mullada.

Deliberadament prou desconnectat de la informativa cremor política, que a les Espanyes té poca emoció, perquè ja sabem que “ells sempre s’ho arreglen”.

Finalment el president Torra ha posat els consellers “viables”. Laura Borràs a cultura (estava cantada). He coincidit amb Borràs en diversos saraus bibliotecaris i en homenatges a Gerard Vergés, però fa com que sóc invisible (que potser realment ho sóc). Pot fer una bona gestió.  Ja vorem què li deixen fer al nou gabinet. Autonomisme després de l’autonomisme? La feraç tirada recentralitzant del P.P. i la resta del bloc que es disputa els rèdits del patrioterisme és manifesta. Ara alguns dels empresaris que van canviar la domicialització social de les seues empreses per complaure el discurs de Madrid, donen fórmules federalitzants que ja estaven a l’estatut abolit pel Tribunal Suprem (atorgant-se una  potestat per damunt dels sufragis i els parlaments que no li correspon). Tot i les mentides insistides de la premsa arrenglerada, el cert és que un grapat de firmes internacionals segueixen apostant per treballar a Barcelona i Catalunya; en les darreres setmanes s’han donat diverses notícies en aquest sentit.

Amanida i pit de pollastre per dinar. Sense marge per cap capcinada. Cap a l’hospital. El cel molt encapotat. Sortim ben parats amb la seqüència de visites –radiografies, traumatòleg i infermeria-; fins guanyem temps amb el traumatòleg. Li treuen l’embenat i l’entaulellat dels dits a la mare. Regala comentaris del seu humor particular a qui vulga escoltar-la.

En acabant de la ració de bates blanques, administratius fastiguejats, parapetats rere mostradors blancs amb fronteres amb vidrieres, lesionats de diverses generacions i infermeres variades, anem a buscar una sabateria, perquè mon germà en necessita un parell nou en tràmit d’urgència. Xano-xano, amb la mare repenjada del braç, marcant el ritme lentíssim, movent els dits de la mà esquerra, finalment alliberats, fem cap, sota l’amenaça d’un imminent xàfec, al carrer Major, on recordava una sabateria amb bones ofertes, però resulta que ja no venen sabates, només roba. Recordo una altra sabateria de la Plaça del Mercat, on ens atenen molt bé. La mare ja no és el que era en les assessories botigueres i quasi trio jo el model, perquè mon germà no acaba de saber què vol. Predominen els models encarats al bon temps. El calcer triat és dels mudats, però amb prou flexibilitat esportiva en la sola. Passejada mitja Amposta, amb l’amenaça dels núvols malva, relligats amb turbants de nata bruta. Els acompanyo fins al cotxe i prenem comiat. La mare em dóna les gràcies per l’acompanyament i la renyo afectuosament. Quantes gràcies li dec jo? Les seues creixents limitacions són un espectacle lacerant, i, és clar, les nostres comencen a posar-se ben perfilades en un horitzó que no sabem si serà llarg o no, en un món cada dia més difícil i cru per anar envellint amb la suficient pau per a lògiques les descompassades.

S’obre una clariana ataronjada en el flanc sud-oest de la celístia.  Compro berenar al supermercat i me’l menjo tot repassant les notícies del món. Periodistes de discurs dissident assassinats. En massa llocs, fins en suposades democràcies formals, es paga amb la vida el sentit de la dignitat de l’ofici.

Feta alguna nota nova, barrinada tot esperant que s’obriren les portes de les consultes hospitalàries. Llegint en pantalla; després amb el llibre a la mà. Pensant en un grapat de coses que es van desquadrant, guaitant si resta algun conill a l’antic copalta que conjugue cert sentit pragmàtic amb la suficient volada creativa. Hi ha qui es passeja per la vida amb un fotimer de facilitats garantides, i hi ha qui hem de fer cinc i sis voltes per aconseguir alguna tebior plausible.

 

(Fer-se un Onetti. Recepta subjectiva)

Cinc o sis Simenons a l’abast.

Un grapadet de poetes de confiança (Char, Jabès, Foix…)

Un termo de cafè a la tauleta (opcional: potser una gota d’espirituós)

Una llibreta i un llapis per si apareix alguna irreprimible ocurrència.

Ficar-se al llit unes quantes setmanes (o uns anys, si dóna l’armilla).

Desendollar tots els micròfons del Germà Major i els seus policies.

 

L’atzar es mira les dicotomies. Predador o víctima?

 

Les avorrides murrieries fotocopiades dels primaris.

 

Ho van demostrar a Grècia, ara a Itàlia, per ací ja ha quedat també prou claret, si votem com a ells els agrada, ens deixaran tenir certa democracieta.

 

Dijous, 31 de maig.

Dormida potable. Les set en aquesta ratlla i en el patis canors i en l’encreuat per completar i en l’hora incerta de les estacions de metro i les puntes de coixí que confecciona l’esperança… Les set de fulla perenne sobre els pianos callats.

La moció de censura presentada pel cap de colla del socialisme espanyol podria sortir-li favorable, tot i que potser ell l’havia presentat per rejoc estètic i càlcul electoral, tot confiant en perdre-la. La política que es cou a la metròpoli és un festival desconjuntat. Un govern de temporalitat curta, per convocar eleccions, tampoc suposarà una alternativa fonda. La bugada a fons que caldria, ni està ni se l’espera, els veritables poders no la permetrien. Una de les darreres pensades enlluernants del gabinet del P.P. ha sigut crear un guardó per als corresponsals estrangers que parlen bé d’Espanya. La reacció dels periodistes davant un intent tan barroer de suborn no s’ha fet esperar. El nyap descriu la mentalitat de les lluminàries assessores i de qui les posa al disparador, convençuts de la gran jugada. A la ferum corrupta l’acompanya una casposa incompetència, que s’ha vist desplegada en tots els departaments governamentals en els darrers anys.

Editen (les edicions de l’Abadia de Montserrat) l’epistolari entre Joan Sales i Sebastià Juan Arbó, resultat del treball de l’estudiós ampostí  Josep Miquel Ramis. Sales fou, a més de novel·lista, editor d’Arbó. Serà curiós de comprovar si l’autor de la formidable “Incerta glòria” era franc amb l’escriptor ebrenc, perquè en una altra correspondència seua, amb Mercè Rodoreda, posava els llibres d’Arbó a les potes dels cavalls (no s’entén com els editava, per tant). Siga com siga, la figura i obra d’Arbó viu una altra revifalla, tot i que no acaba de quedar fixat del tot en els cànons i inventaris que s’engiponen en les nostres òrbites. Fa pocs anys la general nòmina d’arbonians reivindicants cabia en un microbús, ara es va ampliant una mica més la taca d’oli. En un altre projecte, també  vinculat al llegat del narrador, ens han mig embarcat i ja he fet faena, però noto ombres del politiqueig –i d’algunes vanitats- que poden desembarcar-me en qualsevol moment, cosa per a la què estic perfectament preparat: ja en tinc les costelles calentes de ser descavalcat de projectes que pràcticament han arrancat de la meua assemblea d’ànimes interna, quan ja són a punt i algú altre pega l’empentada, se’ls apunta, i en treu el seus rendiments espuris. Acudeixo amb bona voluntat per aportar el que puga en activitats que valoro i penso necessàries, però, de fa anys, tristament ho faig amb la traçada galeria alternativa per on fugir del que acaba tenint poc a vore amb les aparents generoses intencions inicials.

Vaig avançant en el remat de la comunicació sobre la lletrerada produïda al Maestrat contemporani. Ja vaig tard en el termini, però ningú em diu res: potser han decidit prescindir-ne del meu paper, però no s’han pres la molèstia de fer-m’ho saber. Potser només siga, el silenci, conseqüència de la informalitat dels agents que m’ensumo que són per la rebotiga de l’encàrrec. Si han decidit apartar-me del muntatget, tampoc no passarà absolutament res; com he escrit abans, n’estic acostumat a ser el que cau dels cartells, dels jocs reunits dels flagrants diletants disfressats de professionals que circulen pels nostres laberints culturals i literaris, a ser el nom que deliberadament han oblidat en un llistat on apareix fins el gos de qui el fa, que un dia va rimar flor amb cor, i això l’inclou; a ser l’esborrat de la foto pobletana, o d’altres jocs florals acomplexats i la majoria de vegades prou burrets. De fet, és la posició en la que crec que s’ha d’estar, en la què cada dia em sento més a gust, molt millor acompanyat, perquè és un territori on esperits preciosos, que no cedeixen a aparadors ranciets i cofoiets, ofereixen artefactes interesants. Cada dia més cal buscar pels barris dels descartats, pels marges.

Quan em canso de l’afer “ponencial” em poso amb altres herbolaris guardats, trobo fils potents que recordava molt vagament i em poso a trenar pacientment.

Comunicació del músic i poeta Miquel Àngel Marín a mig matí, intercanvi d’idees i informacions de planejada lliure i divertida. Em recorda la participació en un acte del centre d’art “Lo Pati”, pel juliol. Em sorprenc fent-li mitja conferència sobre l’existencialisme; quines coses més estranyes passen. La conversa amb Marín sempre m’estimula les associacions d’idees i les repensades en una altra clau. Són les complicitats que em convenen, on puc aprendre, o engrescar-te en dansades diferents.

S’ennuvola a migdia, segons la voluble voluntat d’aquesta primavera. Les notícies: pareix que la moció de censura podria prosperar. Amanida i arròs per dinar. Becaina acompanyada per setanta sorolls per minut. La paüra al silenci va en augment. Persisteix la nuvolada rúfola alternada amb clarianes inconsistents. Es confirma la caiguda de Rajoy, amb el vot decisiu del PNB, que fa uns dies li aprovava els pressupostos –que els hi eren favorables en garanties i inversions, per no perdre el costum.  No cal fer-se excessives il·lusions, “ells” sempre s’ho arreglen, i quan s’ho arreglen, “nosaltres” rebem, d’una manera o altra –o de diverses maneres. No cal patir, l’IBEX dormirà tranquil; la moció no suposa cap revolta desbocada.

 

Són bufats fins per a les derrotes: la borsa no cau, com assegura aquesta tarda l’edició digital d’un periòdic afí, pel destí de Rajoy, cau pels aranzels imposats per Trump.  Però supremacistes, ja se sap, ho són uns altres.

 

(Ideograma apòcrif)

El sabó exhala sentor de cireres.

La primera pipada presenta acidesa de quimera.

El pa de verdet de la paret del pati veí recupera el gatameus de les infanteses.

El sentit lineal, el sentit jove: l’olfacte no vençut del tot per les desmemòries i els verins que ens ajuden a viure.

El tornaveu de les orenetes que esmussen el vidre de la innocència,

amb olor de guix fresc, com per esgrafiar a la pissarra fugissera l’ideograma apòcrif del dret a somni.

 

(Fe)

El pardalet ferit que la mare ha posat, embolcallat en un drap bla i en un seguit de diminutius afectuosos, xiuxiuejats com el rosari, damunt la tapa de l’olla que arranca el bull. Mares que creuen en resurreccions.

 

Ha canviat de màscara. Formes impecables i paraules ajustades. És un error en el que ja hem caigut una dotzena de vegades, pel capbaix. Potser aquesta vegada evitarem el bac, cosa que no preserva de que a la següent disfressada ens tornem a despistar.

 

(Col·legues)

-S’assembla molt al que sols fer tu…

-Que a què volies que s’assemblés?

-Em truquen per l’altra línia…

– A mi també, quina casualitat. La coincidència s’assembla molt al que sols fer tu.

 

Els espills s’assemblen als propietaris, però no sol durar la lleialtat.

 

L’aprenentatge és això: tot d’una comprens una cosa que sabies de tota la vida, però amb una llum nova.

Doris Lessing.

 

Divendres, 1 de juny.

Alçat a un quart de vuit. Ombra de mal de cap, més cranial que interna (“Hamlet” tiba?) Ricard Wagner envaeix la gramola líquida:  “Lohengrin” –les morbideses romàntiques. Òpera en tres actes, estrenada el 1850. Arriba un moment en la vida en que saps positivament que el 1850 és ahir mateix, pura contemporaneïtat.

Els temptejos ralentitzats dels primers instants, quan refem la partícula d’univers que ens pertoca i repassem els noms de les coses (mà, sabata, núvol, esperit…)

Han publicitat el programa de l’Estiu Literari al Maestrat. Veig que trobaré i compartiré comunicacions amb vells coneguts. En un buf uns quants hem passat a ser els sèniors de les bellugades literàries. Les propostes plantejades tenen interès, si més no per a la lletraferida. Deixarem anar els nostres sermons, després suposo que anirem a dinar –o  a berenar-  a algun cau santmatevà, i ja estarà. La mà del traiguerí Vicent Sanz fa l’efecte de ser determinant en la confecció de l’activitat. El cas curiós és que ningú encara m’ha demanat que li passe el meu text, que tenia el termini fixat al maig. Encara he de fer els darrers retocs i la desgana em venç. Ja piularà un o altre sol·licitant la transmigrada textual.

No puc resistir posar la ràdio. L’electricitat política. El desallotjament del govern del P.P. i l’escenari que s’obre. Si més no, un canvi d’escenografia i certa sacsejada que trastoca perspectives. Tot, òbviament, perfectament controlat pels poders vers. El “peix al cove” del PNB frega la perfecció: queden els pressupostos que els convenen i alhora són decisius per fer fora en Rajoy.

Quan apago la rebullida política en ones hertzianes avanço prou en la comunicació per a la trobada estiuenca de Sant Mateu.  Amb un parell de sessions més ja estarà a punt. Al final he arribat bé a les quinze pàgines, fins havent-hi de sintetitzar molt alguns episodis de les mogudes literàries dels anys vuitanta i noranta als Maestrats –que sobretot es donaren, per causes, lògicament, de mera demogràfia, al Baix Maestrat.

Migdia radiant. Llegint abans de dinar. Mirant les notícies, consumada la caiguda del govern del P.P. S’obren equilibris difícils i moltes incerteses, però potser una finestra o altra de ventilació es guanyarà. El recanvi possiblement també ha estat beneït en instàncies de pes de l’esfera europeista. La guerra informativa encara durarà unes quantes fartaneres més.

Verdures per dinar. Becaina curta, sense emprenyadors titelles onírics. Gestions de carrer. Al taller del tècnic que ens repara materials del duet. Un home d’una rossor esvaïda, baix, que llisca entre tones de ferralla de parts d’equips de so i de llums. Ha passat sots aspres, però ara pareix que va tirant bé, sense deixar de queixar-se amargament, com és costum al país. Se sap tots els acudits que puga haver en circulació als bars i a la xarxa, així com el xafardeig local, que no pot desplegar amb mi, perquè sóc foraster, no conec els jutjats sense dret d’absolució, i a més poso cara de que no m’interessa massa el tema (per no dir que sol irritar-me la mala llet reconcentrada amb que sol girar la roda de les xafarderies).

Amb un focus i uns cables posats en una bossa m’allargo fins a la biblioteca per estirar una mica més les cames . Assolellada intensa, primeres calors. Intento prendre un cafè amb gel a la cafeteria de la Unió Filharmònica, però està tancada. D’una finestra es desplega el serpentí d’un clarinet que repassa un passatge d’alguna peça que no reconec. Saludo l’Ebre, verdós amb clapes marronoses, alt, ple d’ales ansioses i llambregats tornassols a les escates del corrent. Trec un llibre de narracions del gran contista polonès Slawomir Mrozek, que no recordo si ja he llegit o no (em penso que sí, però tant hi fa, repassar Mrozek sempre té propina). Breu intercanvi verbal amb la directora, recordant-nos, sobretot, una reunió que tenim la setmana vinent i que ens donarà la temperatura de la part institucional a un projecte ja prou perfilat.

Retorno al cau xano-xano. La tarda resplendent convida a badar. Intento prendre el cafè que em falta en un establiment, m’assec en un tamboret de la barra, les cambreres decideixen que no em veuen (arriba una edat en que esdevens completament invisible per a uns determinats tipus de dones); quan em canso de ser obviat toco el dos. Dos intents de prendre un cafè amb gel, sense sort, només pot ser un senyal diví de que no em convé ingerir-lo.

Compro berenar al súper, llegeixo i faig alguna nota nova, capes d’un mosaic que no s’acaba mai (abans acabarà amb nosaltres, evidentment). Nit habitual, més lectura; l’individualisme àcid, desencisat, la sàtira demolidora de Mrozek.

 

Dissabte, 2 de juny.

Dormida llarga i reparadora. Alçat més tardet. Pensant en peces del trencaclosques que s’han desquadrat. Beethoven ressuscita al gramòfon. Cafè amb una gota d’estoïcisme. Hi ha una cosa pitjor que la ignorància plena, la ignorància a mitges, alimentada per quatre collonades i molta emulsió d’orgull fava per tapar complexos. És una pedra a la sabata que ens la trobem constantment en l’anar fent de cada dia, tot un símptoma dels penosos nivells de tants segments d’aquestes comarques nostres. Personal que fa trenta anys que dorm, però que es pensa que va davant del vent. Moltes desatencions, molts dèficits els sofrim per oblits administratius, però com s’han gestionat moltes coses fonamentals, amb presentisme baix i miopia primària, també ha fet forat.

Gestions mogudes al matí. Per un d’aquells rebots estranys que ens presenta l’ardu ofici de provar de guanyar-se la vida, em veig a mig matí travessant un bosc de vestits de núvia i de festa en una nau, i rebent una desfilada privada d’una maniquí alta i rossa, de cos atansat a les mitologies de les estàtues gregues (una falsa magra), mentre la seua mama ens fa cinc cèntims d’unes informacions que ens fan falta. Després, el nivell d’espectacle dels atzars descendeix irremissiblement, però albirem un brot d’esperances com volent abocar-se al nostre balcó. Un aperitiu feiner, a migdia, en la terrassa d’un establiment governat per italians decidits, de tracte festívol –interpretació amb el cascavelleig just per no embafar del tot. Entesa amb un home que lloga mobiliari per a esdeveniments per a una col·laboració  que hem de fer. Núvols encastellats, rúfols, amenacen el solet temperat.

Migdia enriolat, amb la mica de claror que hi veig en alguns carreus. Pollastre amb patates per dinar. Als noticiaris, les preses de possessió del president de la Generalitat, Quim Torra, i la de Pedro Sánchez, a Madrid. La caiguda de Rajoy cada vegada fa la impressió de que tenia el vistiplau dels qui tenen la paella pel mànec. Ja vorem què dóna de si el giravolt.

Migdiada desvetllada, amb una mosca, la del bon temps, girant-me visita canora. Retriant poemes a la tarda, finalment els hi veig una sortida plausible. També els propers projectes en prosa els veig encarrilats. Planejada pels núvols enxarxats –l’hipertext a benefici de galàxies recòndites. Procurant desaccelerar ritmes interns, que s’han de posar tibats en més d’un dels tràfecs dels autònoms autoexplotats. Concerts de Keith Jarret, i la piuladissa esclatada dels pardals dels patis, em fan companyia.

 

La lògica de l’absurd. El que acordem dir-ne realitat molt freqüentment empra l’indument.

 

Diumenge, 3 de juny.

Ruixats en la nit. La reparadora delícia de la pluja entresomniada del llit estant. Alguns trons d’irada mitjana. La passió santmatevana de Bach al gramòfon. La vida és que ens passa entre una sessió bachiana i una alra? Els patis remullats, els pardals silents, la llum esmorteïda del cel cluc…

Llegint variat, en paper i en pantalla.  Cafè, cigarrets i toaleta restauradora (compromís a Traiguera a la tarda). Poc marge de temps per emprendre cap carpeta de les que esperen tries i manicures.

Una comunicació de la poeta brasilera Orides Frontela, amb pistes de cantants carioques de les darreres fornades (gran interès). Frontela ha estat traduïda per Joan Navarro recentment. Tenir enllaçada directa amb escriptors portuguesos i brasilers és un dels càlids plaers que han arribat amb els anys –facilitats, òbviament, per les facilitats del núvol cibernètic. Cuques de llum solitàries que ens fem senyals en la nit del món.

Paella de carn i verdura per dinar –formidable. Les notícies dels nous panorames polítics pròxims: llegint en els subtextos. Israel segueix matxucant civils palestins enmig del silenci del dit “món civilitzat”. Trump imposa aranzels comercial durs. La U.E. només és un club de mercaders neoliberals a qui la democràcia real i els drets humans i dels pobles li importen ben repoquet (ho ha demostrat amb escreix els darrers anys ben bé cada dia).

Cap a Traiguera a mitja tarda. Núvols d’aigua, un gotim vaporós en travessar per Sant Rafel, alternats amb clarianes de sol intens. Les florides dels oliverars i tarongers. Els matisos canviants del paisatge, per molt conegut que et sia.  En ser al Centre Cultural Pere Labernia ens espera l’home habitual, rostre de bonhomia amb un contrapunt murri. El muntatge, la prova de so. Temps per assajar, amb la sala buida, un parell de temes que tenim amb les agulles posades. Hem d’esperar una mica amb l’horari habitual, perquè molts dels concurrents són a la processó del Corpus. Mentre esperem, fumant un cigarret i passejant la mirada per les plasticitats variades del cel i la verdura, sonen les campanes al vol, un reclam certament festívol, però potser amb un punt de rovell melancòlic, perquè ens retrau a dies d’infància. El campanar traiguerí sona amb nítid cascavelleig agut, amb el contrast d’un batall de base greu que fa el coixí de les efervescents cabrioles de les altres, segurament més menudes que la que sosté el baix continu de la deixatada de glòria.

Comencem a tres quarts de vuit. Molt d’ambient a la sala. Bons balladors. Tot rutlla sense inconvenients. Enorme calorada a l’escenari. La primera gran mullena de la temporada. A l’intermedi ens donen un gotet del cremat que confeccionen: beuratge que espolsa totes les manies i potser fins refà els desmaiats. Veig un gest que m’agrada. Una rifa que fan a la pausa nostra, li ha tocat a una taula propera a l’escenari on hi ha una xicota Down. Son pare li dóna la tireta de números afortunada per tal que puge a l’escenari a fer els compliments, però ella s’hi nega en redó, amb una voleiada de mans que venia a dir “deixa’m tranquil·la”, o quelcom paregut. Bravo!

Completem la segona part amb eficiència resolutiva. Aconseguim una atmosfera de revetlla de festa major, que és del que es tracta en el pacte. Desfem la via a frec de les onze. Baixem per la carretera de Morella cap a Vinaròs; poc trànsit. Més fresca a l’ambient, pels ruixats. Un mos a l’establiment de carretera obert a totes hores. Camions estacionats, en les cabines dels quals segurament dormen els conductors. En un rètol proper hi ha uns llavis molsuts pintats de rosat intens, pampalluguejat per neons blaus i rojos. Llocs de pas, passadissos entre el tot i el res, la continuïtat o la desesperació. Em demano l’entrepà amb botifarretes dolces, amb un toc de matafaluga al farcit. A la una hem acabat el periple. Llegeixo unes pàgines de Gonçalo Tavares i les parpelles se’m van tancant amb propicia puntualitat.

 

La pressa sol ser el taló d’Aquil·les dels depredadors humans.

 

Escèptics, sense descendència, i ens apuntem a quimeres que potser donaran, amb molta sort,  algun brot més enllà del nostre oblit. Es veu que no podem deixar de desfilar amb les serioses apostes sense dret a cap rendiment.

 

Escrivint sobre ell mateix, Montaigne endevinava a mitja humanitat.

 

El pitjor d’un precursor o altre és que li creixen un seguit d’epígons fotocopiants que fins poden fer perdre l’interès en la troballa primera.

 

En els dilemes binaris que ens presenten els hàbils poderosos, les dues opcions són dolentes. La que volen que prospere té a penes aspecte de ser un xic menys salvatge.

 

Després d’una dotzena de marrades encertem mitja solució habitable. Milers d’anys de suposada evolució no garanteixen res.

 

Que no falten en la teua biblioteca oponents de sòlida argumentació. En la vida és més difícil de trobar-los.

 

De tard en tard la natura ens esclafa per rebaixar-nos les ínfules.

 

Els autoenganys ens ajuden a l’hora de brindar-li una mentida pietosa o altra a qui creiem que la necessita.

 

Dilluns, 4 de juny.

Alçat a les set. La superstició de la disciplina. La fe en la racionalitat horària oficinesca. Baixada de temperatura en la primera hora. Apareix Jordi Savall al llistat musical, queda acceptat des de les orbitants bombolles dels somnolents. Cafè urgent, ullada als correus, res de particular: ofertes que demostren que ens tenen vigilats estretament: m’ofereixen millores en l’assegurança del cotxe (no en tinc cap, ni tan sols he intentat obtenir la carrera de xofer).

Dilluns de músic varat. Marge guanyat per oblidar-me per uns dies del tipus de músic que em toca ser en els saraus de la música de ball, per poder posar-me a escriure i reescriure sense presses, per poder pensar sense excessives noses. La contrabalançada és prou raonable, no cal queixar-se’n massa; en molt pitjors places m’ha tocat bregar per poder comprar temps per pensar i escriure. Ara, viure situacions allunyades dels academicismes m’ha procurat informacions i experiències que em serveixen molt a l’hora de saber una miqueta més directament com són les fetes les coses i els humans.

Parsimoniosament vaig amb l’aixadeta a la mà d’uns bancalets a uns altres. Solet de pati d’escola en les vistes que em pertoquen. En els recessos visito l’univers de Giorgio Manganelli, que fou en la jovenesa agent actiu de la nova avantguarda italiana, un narrador –gran contista- i periodista de molt d’interès –deixeble de Buzzati, d’alguna manera, però incorporant prestidigitacions i enigmes distints (el enigmes de Dino Buzzati desemboquen tots en l’escolàstica catòlica). Manganelli era capaç de condensar la substància d’una novel·la en una pàgina, operació de les que sempre m’han atret –i he practicat.

Sardines arrebossades en farina i ou per dinar (suculentes). Les notícies. els comptes de la Generalitat del Nord seguiran intervinguts, i Borrell sona com a ministre. No esperàvem gaire del PSOE de Sánchez, però encara serà menys del poc el seu anunci de diàleg.

Sesta complida, sense acotació temporal ni remordiments. Més faena sobre textos en despertar-me. Sortida per comprar berenar, unes ametles sense sals afegides, diu el paquetet. Correu de Miquel Àngel Marín  per prendre cafè demà, xerrar pels descosits i concretar el meu paper exacte en una reunió de creadors (bon pla). M’esperen reunions variades, aquesta setmana, amb volada creativa unes, amb pragmatisme xato altres, migpensionista una altra, amb gent del gremi polític amb cadira gestora. Unes sense cap prevenció, altres amb el programa de jugador de pòquer ben cordat. El gran avantatge, en les més complicades, és que no tinc res a prendre, i que sortir en una foto o no, no em treu el son (per les poques en les que surto, encara en són massa). Ja vorem què en resulta.

Llegint a la nit. Remenat de gloriosos heterodoxos amb els seus artefactes formosament inclassificables: Gonçalo Tavares, Giorgio Manganelli, Julien Graq, Sławomir Mrozek… Dillunserada descansada: quan treballes en el que t’agrada, la faena ajuda a fer escurada d’adherències prescindibles. Viure del que t’agrada? A temporades. Viure amb el que t’agrada, si de cas.

 

Tocar el tambor o cantar en les foscors dels bosc. Això és tot.

 

Perdre: valuosa, essencial xifra poètica.

 

Tant si et pareix que l’aprofites com si el perds, el temps, de fet ja estava perdut de bell antuvi, molt d’abans d’intentar res. D’aqueixa traça és l’almanac que ens pertoca.

 

L’entrellucada entitat que fuig. Això som.

 

Si li trobes encant al kitsch i ets masoquista, en aquestes terres no t’han de faltar els plaers.

 

(Caminant)

Li vaig preguntar a un espantall, amb camisa de quadres i barret ratat, per quin camí de la cruïlla tenia que tirar per arribar al poble dels ceramistes.

Em va respondre, sense ganes,  que el millor que podia fer era clavar els peus a terra i deixar-me gronxar i rebre la visita dels corb saberut de la contornada, que ell coneixia tots els topants de la comarca.

No vaig voler clavar els peus i esperar el consell del corb saberut, i tot llençant una moneda –cara per tirar pel camí polsegós de la dreta, creu pel camí polsegós de l’esquerra- vaig decidir.

Li vaig posar un cigarret encès als llavis de llautó a l’espantall, li vaig donar les gràcies i vaig avançar pel camí de la dreta, que presentava més arbrat per poder descansar en una ombra o altra.

A punt d’escollir l’ombra d’una olivera, va acudir un corb a quatre pams dels meus peus fatigats. “Si et gires, el que el pareix la dreta és en realitat l’esquerra”. “Vaig bé per arribar a la vila dels ceramistes?” “Em penso que sí”. “Només t’ho penses?” “Els que en sabem una mica, dubtem sempre, amic”. “Ah, és clar, gràcies, ja ho trobaré, i si en comptes de fer cap a la vila dels ceramistes arribo a la dels ferrers, ja m’adaptaré al que hi ha”. “Vostè, amb aqueixa actitud, posarà anys, ja li dic”. “Gràcies, corb”. “Edgar, em dic Edgar”. “Ho sospitava”.

 

 

Campanya pels drets lingüístics