Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Plàncton. El Bloc de Josep Igual

carrerbicicletaxblocDimarts, 5 de maig.

Despert a les set. Trameto aquesta col·laboració i me’n torno al llit a fer la peresa positiva. A vegades, quan dormo pinto gira-sols sense necessitat de tallar-me l’orella.

A les deu, trobada amb el músic, poeta i activista Miquel Àngel Marín. Desdejunem junts en la terrassa d’un establiment proper al centre d’art Lo Pati. Conversa llarga. Desfilen un fum de noms i actituds que admirem. Des dels vells dadàs a revulsius de proximitat. M’explica el programa on he d’intervenir, pel juliol, farcit de propostes variades i lliures. Matinera de llum dolça, els tràfecs dels carrers. Quan t’atures, la vida es posa en marxa al voltant.

En enllestir passejo fins al cau. Matí cremat, però pagant la pena. Dinada de llenties, cullera fermada i rampellada de classe. L’informatiu. Ens van fent irritar amb anecdòtiques superficialitats, que mai no pensem en el fons de les façanes epidèrmiques.

Migdiada gustosa. Assolellada esbatanada, que pregona l’ennuvolada del tardet. Revisant materials i refugiant-me en la bona lletra, en el pensament elaborat, per desescatar-me del munt d’orgullosa empastifada primària que circula cada dia pel paisanatge de les nostres zones.

Pa amb tomata i pernil per sopar. Llegint. Mirat l’espai de Graset, que entrevista l’escriptor senienc Joan Todó per la seua personal guia deltaica recent editada. Todó ha literatutitzat les seues excursions deltaiques, com calia esperar, i alguns nadius dels aiguamolls guanyats per als conreus, ja li recriminen, suposo que pels retalls de premsa, no crec que hagen llegit encara la guia sentimental, que “diu mentides”, perquè no saben quin és el pacte amb la literatura. Fer guies té aqueixa pega, que uns o altres se’n senten agreujat, si no els hi dius guapos a cada pàgina. La polèmica veritable amb Joan Fuster, a primeries dels seixanta, fou per “El País Valenciano”, la guia encomanda per “Destino”, i no per “Nosaltres els valencians”, de lectura diguem-ne més exigent o especialitzada. En aquella deliciosa guia l’assagista escrigué, entre altres detalls arrapadament genuïns,  que a la paella, a la zona de l’Albufera, a vegades es posava rata de marjal –cosa rigorosament ajustada a la realitat- i hi havia qui el volia escanyar.

 

La intempèrie és el preu de resistir-se a segons quines corsecades.

 

(Notes d’una conversa matinera amb Miquel Àngel Marín).

Mosquits i màscares. Pati. Entrepà de pernil i un croissant (cafè i aigua). Dadà. Cage. Santos. Xargay. Hac Mor. McGullis. Folklòric versus autèntic. La pota de la cadira que es reblaneix i caic, amb una indiferència de bon estoïcisme (refotut  Newton!) El jove Arbó, l’existencialisme i la bogeria d’un estudiant amb massa hores en blanc. La banda de música de la Punta de la Banya. Dalí pregoner del llagostí de Vinaròs, als seixanta, i un jove pianista que el retorna a casa. La cambrera que fa sortir disparada, en erràtica paràbola, una cullereta que ens sobrevola els caparrons. Més mosquits. Un toquet per als divos bufats i per als aprofitats que perpetuen el discurset de l’acomplexada i la festeta –ocultant les quotidianes bombes de rellotgeria activades. Filòsofs que burxen en les trampes sistèmiques –certs Deixebles de Derrida. Quan aixequem l’assemblea, tot travessant un pas de vianants, fem la nostra pregària heterodoxa: “toca-tico-tocatà, tic-tic- tac!” El clarinet és l’aixada. Quedem entesos. L’atzar objectiu ens reunirà, mosquits, pel juliol.

 

(La transformació)

Rodava la torre equivocava.

S’adaptà a l’imprevist. Canvià de gènere.

Passà de llosc depredador compulsiu

a paraigües de gratuïtat sense trama.

 

Dimecres, 6 de juny.

Alçat a dos quarts de vuit. El vuit és les dues serps enroscades del contínuum, de l’infinit. L’infinit ens va gran i atenem les bagatel·les de les nostres limitacions.

Cafetera al foc, Liszt que ordena les partícules elementals en pentagrames civilitzats. Sense música l’absurd i el dolor de transitar pel miracle sense trama seria insuportable. Em penso que el “celles grosses” de Nietzsche ja va apuntar una cosa pareguda.

L’ocellam dels patis avui emet més notes llargues, ¿potser són uns canvis de codis?

Els escaladorets ximplets útils –i sobretot obedients- arriben als càrrecs de confiança dels nous consellers. No per molt previsible resulta menys penós. Les mateixes praxis que la dreta més nepotista. Anem ben apanyats. L’imperi “papanates” amplia la base. El més semblant al nepotisme de dreta és el nepotisme de la presumpta esquerra. Sempre hi ha una secretaria a punt per a la mediocritat, en aquest país.

Entre les cantades previsibilitats de l’actualitat hi ha l’oferiment “salvapàtries” d’Aznar per unificar totes les dretes. Amb un fum dels seus ministres i correligionaris imputats en el brancatge de la Gürtel, es sent amb prou autoritat moral per dir que “la corrupció és intolerable”.

A dos bons poetes els agraden uns versos, que només he tardat un any en afinar i que participo en una pàgina d’autor que tinc oberta a la immensa minoria. L’aprovat mereix un segon cafè.

Sargint peces textuals guardades als cellers. Fent-ne de noves. En un intermedi m’enredo a remirar els versos de Li Bai, l’oriental vagabund del pensament difús enamorat de la lluna i del vi. Vaig ajudar, amb la llengua d’arribada, en una traducció que va editar una casa petita i afinada (que caigué amb la sobtada ensulsiada d’una distribuïdora). Els poetes de mil anys d’antiguitat han inspirat molts dels grans contemporanis (ningú surt del no-res). En la imatgeria, en la filosofia de Li Bai –i altres- lluïen troballes que després rellegirien i adoptarien pesos pesants com ara Baudelaire o Borges.

Arròs blanc i tall per dinar. Els aiguamolls polítics, sempre en la mateixa roda d’entretinguda sorollosa en aspectes en realitat superflus. Capcinada arreglada. D’un bancalet a l’altre en la tarda. Núvols encastellats, assolellada esbatanada en un punt: el ball atmosfèric dels darrers dies.

Sortida per comprar berenar. Llegint –en llibre- després, fins al son. Mirat també l’espai de Graset. Els nous governs, a Barcelona i Madrid. Cops d’efecte mediàtics i altres consideracions. La crisi d’estat és grossa.

 

A writer is someone for whom writing is more difficult than it is for other people.

Thomas Mann.

 

Hi ha qui exhibeix les seues marrades com a fruits d’una gran audàcia transgressora. Per exemple, inventariar la nostra poesia i obviar Josep Carner no és cap revulsiu, és senzillament una descomunal imbecil.litat.

 

(Bulevard Pizarnik)

Floració d’abismes. Perla incubada en la tenebra freda.

Les dagues de les paraules la colgaven més i més.

Dàlia desassossegada en el mur humit de totes les deshores.

Ningú encertà el xifrat dels supervivents en la seua pell.

Una mirada de cérvol extraviat en la praderia dels condemnats.

 

(Incidents domèstics)

L’ens, després d’una etapa d’amagar-li les claus, ara canviava les sabates de lloc, amb preferència a dipositar-les a dins la nevera.

-Qui ets? Què vols de mi? Ets algun avantpassat o només un dimoniet torracollons? Vols congelar-me les petjades? Per què? Fotre!

Com a tota resposta es movien les cortines i pampalluguejaven els llums.

Alguna vegada havia sentit com un tacte gèlid en un braç o una cama, o una davallada sobtada de temperatura en un punt concret del passadís.

Pensà que, mentre no passés a agredir-lo, podia suportar les brometes juganeres.

Uns mesos després els incidents domèstics van aturar-se en sec.

Acceptà una lloc que li oferia l’empresa a Berlín. En l’apartament que li havia gestionat la firma reaparegué, amb el mateix repertori juganer.

“Ets més previsible que la meua ex”, li etzibà una nit, després de prendre’s el whisky d’abans de posar-se al llit.

En despertar-se es notà unes esgarranys superficials a les cames i els braços.

 

Si ets una persona amb talent, no vol dir que ja hagis rebut alguna cosa. Vol dir que pots donar alguna cosa.

Carl Gustav Jung.

 

Dijous, 7 de juny.

Alçat a dos quarts de vuit. Les tintes aquoses de l’instant primer. Les algues del temps, el plàncton del somni. En l’eternitat de l’instant fa la impressió que els animals saber estar-hi molt millor.

S’imposa Wagner a la selecció del gramòfon, els superhomes amb esquinços romàtics als turmells i peixeres tèrboles al cap.  Cafè i fumall. Encenem l’esca de la foganya Les menudalles, manies i voluntats, que recuperen els programes de la seguida. Renuncio a la ràdio de l’actualitat. Mirant materials, pensant. Costa sobreposar-se a la quantitat de brossa pueril que dificulta trobar les fonts sense saturats de “mainstream”.  A la una, quatre avions militars, en vol rasant, a frec de terrats, esgarren abruptament el silenci del firmament. Un soroll sinistre. A què treu cap una exhibició tan extemporània sobre població civil?

Seques amb botifarra (menú de genis empordanesos) per dinar. El garbuix polític, molt d’aparador tacticista –en clau electoral. Falcons i ocellets sota l’aiguat inclement.

Becaina curta. Llegint i escrivint fins a l’hora d’una reunió que dóna llum verda a un projecte meditat de fa molts anys. Mantinc les meues cauteles; fins que no siga al sac, i ben lligat, no en diré blat. Se m’ha girat feinada, que crec que puc resoldre eficientment.

Entrepà de paté per sopar. La notícia de la mort, per un infart, d’un conegut que ens servia beguda i entrepans en els “bolos” de les fetes del seu barri. Quaranta i pocs. Xiulen les bales…

Jornada aprofitada, amb algun detall delicat que potser m’obre finestrons a poder viure més acordat amb els meus parers i sentides. Vaig desmuntant capes de rols i reglamentacions imposades pels ordres convencionals i policíaques. L’instint d’alliberada és el que ens manté dempeus.

 

Sé que saltaré per sobre la manca de certesa, sé que endevinaré més que no veuré, sé que, sense adonar-me’n, potser amb sorneguera mala voluntat, trobaré molt més del que em sigui lícit trobar.

Maria Aurèlia Capmany.

 

(L’instant)

El bosc de ribera nega

l’ordre dels jardins.

 

Milers de treballoses

callades de les sabes

acompanyen l’instant etern,

el redós de la primavera tardana

de l’abraçada contra pronòstic.

 

La teranyina dels cronòmetres trastornats

nega les calçades dels càlculs eixuts.

 

Divendres, 8 de juny.

Alçat a frec de les vuit. Olivier Messiaen a la gramola: “Abîme des oiseaux. Quatuor pour la fin du temps”. Clarinets anant de l’arrel al núvol, buscant el rínxol de l’ànima entre tantes desfetes.

Desdejuni escolar. No sé per què penso en les desvariejades d’Antonine Artaud i les relaciono amb les de Hölderlin, o amb la deriva final de Nietzsche. La bogeria dels pensadors. Riscos laborals.

Cal mantenir certa preventiva porció d’ancoratge vulgar, en determinades aventures fondes i insistents.

La cal·ligrafia a la intempèrie. Els batecs que no computen a les llotges d’acer. Ganes d’escriure, ganes de donar, això és tot; amb això vivim. Els ballets escènics socials són pellerofa sense ametla. La quimera ens millora. Les mans artesanes ens donen escalf. La projecció pública ens desdibuixa.

A mig matí apareix, per rebots còncaus, la figura de Jaques Prévert, amb la seua mundanitat enamorada de les propines vitals. Cadàvers exquisits que s’asseuen a la taula a mirar-nos i potser exigir-nos. Hi ha un París que no s’acaba mai. I precisament en aqueix tramvia viatja Hemingway, amb qui penso mentre repasso el cens sedós de la fulla de la buguenvíl·lia. Penso en els seus contes, amb el tema ocult sota l’economia expressiva de la superfície. Penso en el conte d’una dona mirant els gats d’un pati per la finestra d’una cambra d’hotel, mentre el seu company fulleja el periòdic arrepapat entre els coixins del llit. Els silencis fan l’atmosfera dels retrets reprimits, de la maternitat frustrada. Els contes del caçador blanc són el millor de tota al seua producció. La veritable biografia d’un escriptor és l’evolució del seu estil, deia algun barbat il·lustre. En el cas del propietari de Finca Vigía l’estil sec conforma el seu autèntic rostre. En la desesperació final, quan encarà l’escopeta cap a la seua magolada còrpora, el detall de que ja no li sortia res potable sobre la quartilla potser no s’ha tingut prou en compte.

L’alliberaren a Portugal i sembla que portava mesos voltant pel Baix Llobregat (localitzat finalment en un camp de cirerers de Santa Coloma de Cervelló). L’exemplar de l’amenaçadíssim linx ibèric, batejat Litio, havia travessat la península. Novament capturat diuen que serà alliberat al parc de Doñana o novament en terres lusitanes. Si torna a fer cap al Baix Llobregat, potser s’hauran de replantejar la tria a voluntat del linx. Acotar els designis de la llibertat potser no és una alliberada vera.

La cirereta més o menys mediàtica, tecnocratismes repentinats, del nou govern espanyol. Però el cos del pastís segueix sent el fibrós obscurantisme totalitarista de fa cinc o sis vides.

Migdia suau. Llenties i croquetes per dinar. Les notícies. La repartidora de càrrecs en els nous governs. Als de les nostres afinitats electives (ètiques, estètiques) no els hi toca mai, ans al contrari, són els de les antípodes, en tantes coses, els qui remenaran les cireretes (s’ho han treballat a fons, cal reconèixer-ho; són gent de confiança per als poders, d’obediència i genuflexió homologades per l’autoritat dels partidismes). Proximitats que a uns posen en alerta i en remarquen sempre el talla-foc, a altres els atrauen com un mesc irresistible. Els qui no sabem fer l’escalada amb gara-gara i encenser som en realitat, al seu parer, els desmodats, els inadaptats, els ximplets que no hem entès de què va el joc de les menjadores postmodernes.

Sesta com amb besllums d’ambres renaixentistes, sense cabòries fangoses. Tarda radiant, que fa costeruda la disciplina sobre textos; però resisteixo. Encara ningú m’ha demanat la ponència per a la trobada de l’estiu a Sant Mateu. La cosa contrasta amb l’acotada estricta del termini en la comanda. Sense ganes de mirar-m’ho més, quan la demanen la trametré, i si no la demanen, la guardaré en un calaix i ací pau i després glòria. El gènere ponencial em resulta pedregós. L’al·lèrgia a les quadratures més o menys acadèmiques em remarquen certes rebel·lies anarquistes a l’hora d’escriure. He complit amb mesures acotades, com ara la columna de tres-centes paraules, o la del vell foli i mig, fins amb articles de quatre i cinc folis per a especials d’un periòdic o publicació o altra. Però, la trona atansada a certs rigors més o menys professorals no em resulta gens còmoda. Res no em resulta menys atractiu de llegir que els textos que es deriven dels tons de les tesis doctorals.

Conversa amb un lector, mentre berenava unes rosquilles amb pipes i un refresc sense sucre. Els retorns agradosos, accelerats per les xarxes (abans, podies rebre l’opinió lectora d’un títol o altre quatre o cinc anys –o més- després de ser editat. Ara els terminis s’han escurçat, i amb el blog i altre parets disponibles, s’acosta a la sensació d’estar escrivint quasi “en directe”, com en els concerts musicals. La imatge que se’n fan els qui no ens tracten de prop a través dels textos. Em diu que rere les dureses d’algunes de les meues pàgines sospita que hi ha una sensibilitat, una tendresa posada a defensiva, i potser té raó. Jo també em faig certa imatge de com deu ser ell, perspicaç, de redacció neta i acurada. Em jura que no escriu, que treballa en assegurances, però potser és una màscara, això sí, llegeix molt, em diu noms d’altres autors i comprenc que haja arribat a interessar-li que el faig. Podríem dir que són, més o menys, de la meua corda, salvant totes les distàncies i pressupòsits que sia de menester, és clar.

Quan em canso de corregir i escriure –o reescriure- escolto músiques variades i llegeixo pels oferiments oberts dels núvols. M’espera un cap de setmana exigent. Una nova prova de resistència per al cos i els seus límits en creixent. Llegint a la nit i mirat l’espai de Graset.

 

En l’operació de voler popularitzar grans peces dels clàssics sol donar-se, manta vegades, la desactivada del nervi que els manté dempeus.

 

El que només construeix –o suggereix- el llenguatge, sense premeditació de trames tancades i mastegades, el que no es pot filmar, això és la literatura. És a dir, cada dia ho té més pelut en la mitjana general del públic lector.

 

La pregària és una pregunta en el silenci, apuntava als seus diaris l’escriptor benedictí Thomas Merton. A quants místics podem fer militar en aqueixa posició investigant?

 

(Res personal)

Amb un martell entrà a la rellotgeria i s’ocupà en provar de matxucar els primers exemplars –de dissenys variats- que entraren en el seu ansiós camp de visió. Mentre s’aplicava en el violent exercici els hi cridava reiteradament als dependents que “No és res personal!” Quan l’emmanillaren conduint-lo al cotxe policial, la cantarella persistia.

 

La distància que mantenim amb les “versions oficials” és l’estat de forma en què mantenim la suspicàcia crítica.

 

Porto escrivint el temps suficient per a que la meua pròpia vida no s’ assemble a la meua. (Jeffrey Eugenides).

Se’l topa a la cafeteria vulgar on desdejuna, fa com que no el veu. A l’estació del metro fa com que no el nota. A l’oficina, on es mimetitza amb el mobiliari gris. Al restaurant de menú, on avui es demana sèpia de segon. A la llibreria, on ha tornat a comprar un Chandler que havia perdut en el darrer naufragi. Se’l mira prendre el whisky d’abans de posar-se al llit (Chandler li sembla més bo encara que fa uns anys). Des de l’espill de l’armari de l’habitació finalment es decideix a parlar-li: “sense mi, la teua autoficció no és res”. “No ets ben bé jo, suposo que ja ho saps”. “Ho sé, ho sé”. “Bona nit, desgraciat”. “Bona nit, infeliç”.

 

Dissabte, 9 de juny.

Alçat a dos quarts de vuit. cafè amb peces d’Aitor Villalobos a la gramola: iode per a les magolades de la vida estafada que ens imposen els sociòpates goluts. Hi ha cap esperança fora dels cinturons ferotges del sistema? La quotidiana estafa falsificadora. Hi ha més morts per suïcidi que per accidents de trànsit, però els qui proven de buscar causalitats no surten a la fotogènia majoritària.

Vagarejada dissabtera pel sender de rajols grocs. Oberta una carpeta. Me la miro, em mira… Poques ganes i escàs marge per engrescar-me. Ens espera, des de primera hora de la tarda, l’atabalada de l’esdeveniment benèfic on hem gestionat el càtering, rematat amb l’actuació ballable. Donar de menjar a un centenari mig de comensals és una llauna que curtcircuita les meues prestacions mentals. La capbussada desficaciant és per a la lliga contra el càncer comarcal. El muntatge gros a l’escenari de la Lira Ampostina, amb totes les llums i l’equip de so reforçat. El sarau i el desmuntatge s’acabaran a la matinada avançada, i demà tenim un altre “bolo”.

Planejant per pàgines de comentarisme literari topo amb la ressenya d’un llibre editat el 2003, on el signant em feia un retret que no recordava: que el llibre era “massa brillant”. Caram, quines coses passen. Tots els retrets crítics que foren d’aqueixa pigmentació! Fins a quin grau de brillantor pot arribar un llibre? El comentarista hagués pogut especificar el percentatge adient i ajudar-me per a les properes receptes. Ja fa temps que el ressenyisme, favorable o amb retrets, m’afecta poc. Ahir mateix, el lector d’un altre títol em semblava més agut que molts crítics de periòdic o blog.

Canelons per dinar –precuinats del súper. Les notícies: musculatures feixistes vestides de democracieta i altres amenitats desoladores. Sesta aplomada. El muntatge. Convivència amb els professionals de càtering, de Lleida. Destresa, sense perdre el compàs, d’un cuiner veterà, amb bigoti de ferradura i cabellera cendrosa, bregat en centenars de saraus pareguts.

La prova de llums i de so. Tot correcte. Marge per tornar al cau a refrescar-nos i canviar-nos de roba: avantatges de tocar a prop, l’alleujada de no haver de fer carretera. La decoració d’enguany, a l’estol de senyores de diverses generacions de la junta de la Lliga, els ha quedat una finor de blancs i color bordeus. Pres un refresc mentre repassàvem algun tema que fem menys i ajustàvem el so. El millor de la nit ho solem donar en la prova de so a sala buida – o quasi buida- jugant amb improvisades.

El sopar, correcte: uns caragols sublims i una brandada d’abadejo notable. La remor, l’atabalada. Uns quants detalls prou depriments a càrrec dels egoismes superlatius i la ignorància superba amb accent zonal. La insuportable xafarderia amb mala bava d’una parella que em toca al costat.

En l’actuació fem un concentrat de dues hores. La gran suada. No acabo d’estar a gust, més aviat dissimulo certa irritada interior; ho resolc amb més ofici que altra cosa. Bona resposta del públic. Ens fan un detall per la col·laboració, una ceràmica amb la silueta del Delta vista des d’algun satèl·lit o ull extraterrestre. A un quart de quatre de la matinada acabem de desmuntar i descarregar. Esllomada implacable.

 

(Retorn)

Amb la macerada en pacient barril

orientat cap als astres apagats

podem reconèixer l’autèntica casa

on retornar: l’indolor capoll

d’abans de la incerta xamba

dels carrolls d’instants,

el guany difús de totes les pèrdues.

 

…I quan no saben quina etiqueta estampar-te al front, diuen: és un ésser estrany!

Antón Chéjov.

 

Diumenge, 10 de juny.

Alçat a les onze, mal de cap, aspirina efervescent d’urgència. El teatret social cada vegada em carrega més. La mica de vi i cava del sopar, el filaberquí misantrop per les companyies barroeres,  se m’assentaren fatal. Un esbós de pluja a la matinada, gotes fangoses a capot del vehicle.

Cafè amb llet, Bach, els pardals dels patis, la campaneta del toc misser de la parròquia propera (batall real en un edifici de rajol modern). La gran espessor. Cap marge per posar-se en el tall textual de cap carpeta. Vagarejant per l’hipertext del núvol. Un article d’Agustín Fernández Mallo sobre Philip Roth. Les plastificades favades dels qui volen ser tan singulars que només fan que rescalfar troballes molt antigues, que no coneixen o han oblidat. Fernández Mallo viu a les Balears i té, davant la nostra cultura i llengua, una actitud de superioritat colonial. En això, els singulars, els castissos, els ranciets,  els gansterets que somnien  “best-sellers”, així com els “académicos” i laterals, hi estan tots d’acord: acabar de matxucar-nos és la consigna tranversal. El fet objectiu és que ho estan aconseguint, la respiració agònica de la llengua i el nostre mercat llibresc –lacerantment fragmentat i marginalitzat- és molt evident. I compta amb la inestimable ajuda de les molt abundoses dimissions autòctones. Més a  prop cada vegada de les absoltes finals.

Pollastre rostit encomanat per dinar. Cal recoure’l, l’establiment que el despatxa va morint d’èxit. Les notícies: Trump li venta un revés al G-7. La guerra dels aranzels. El magnat arribat a la presidència imperial compleix les expectatives. En una altra cimera la Xina i Rússia ofereixen alternatives. Els drets humans i el veritable rejoc democràtic no estan gens de moda. Un accident, un més, a la sinistra 340, a l’Ampolla: dos morts i dos ferits.

Cap a La Sénia, sense poder fer la capcinada. Espessos i cansats. Una ombra de mal de cap. Tendal de núvols als crestalls dels Ports. Cafè amb gel mentre muntem i provem el so amb la lentitud dels zombies. Aferrat a la “Fender” com a tauló de nàufrag. Bona actuació, plena de matisos i qualitats que anit, en la rebullida del banquet, no podíem donar. En la sala del centre social senienc podria tocar un quartet de corda sense cap amplificació i s’entendrien totes les motllures i detalls. Bona entrada, tot i que falten parroquians dels habituals, perquè són en un viatge organitzat a Roma. La néta de la llogatera de la cafeteria ens acompanya a estones, mirant-nos de prop. Li faig algunes ganyotes més o menys còmiques (servei de guarderia del personatge?). Curiós l’automatisme que fa remuntar en pitjar escenari, tot i el cansament.

A dos quarts de nou desmuntem i desfem la via. Menjada una pizza de verdures a l’establiment dels italians del barri –la pasta autèntica, fina. En una pantalla, es succeeixen vídeos musicals dels vuitanta. Quan n’apareix un de Madonna recordo una anècdota que explicava George Harrison. Quan miraven quins temes tenien els components dels  Traveling Wilburys  per a un disc (el grup juràssic que formaren el mateix ex-beatle, Roy Orbison, Jeff Line, Tom Petty, Jim Keltner i Bob Dylan), Dylan aparegué dient que havia escrit una cançó a la manera de les de Madonna. Els altres se l’escoltaren encuriosits i trencaren a riure: la cançó era pura dylanitat, i dels usos de l’ambició rossa no se’n detectava el menor rastre. Coses estranyes que es pensen en el cansament capriciós, tot endrapant una porció de pizza amb una pantalla amenitzant el tràmit.

 

El tipus de l’espill presenta unes marcades bosses sota els ulls. Qui és? Què és proposa? Perquè li transfereix totes les cantelludes errades, el posa contra les cordes, l’enganya amb deformitats (de vegades belles). Una ressaca fonda per un parell de copes de vi tot sopant, ja no és el que era, hauria de negociar amb els nous límits, si es deixen. No li troba la clau a les riuades que l’arrosseguen. El mal de testa minva cap  a quarts de dues.

 

L’analitzaves, forçosament, de prop –conjuntures del trànsit- i no sabies escatir si l’estupidesa l’havia menat a la vilesa o viceversa.

 

Dilluns, 11 de juny.

Alçat a tres quarts de nou. Dormida reparadora, bona eliminació de la mica d’excés de dissabte. A la testa de primera hora grimpa una cançó dels Depeche Mode, que mai m’han entusiasmat, “Personal Jesus”. Ni idea de com s’ha instal·lat la melodia al caparró matiner (no sonà en la rastellera de videoclips del sopar). Per desempallegar-me’n la busco, però en la versió que en feu Johnny Cash. Un Jesús personal. N’hi pot haver cap d’altre? Després de la cançó enganxada apareix Mozart, puja el cafè a la cafetera italiana, canten els pardals dels patis i paro les quartilles en inèrcia de disciplines obertes, amb la brasa del forn avivada. Escriure és poder parlar sense ser interromput. Soliloquis amb dret a swing (o això intentem). Com diu l’amic Jaume Benavente, maneres d’estar al món.

Dillunserada quasi festívola, després del cap de setmana tan exigent d’energies i hores socarrades.

Han arrancat les emissions de la televisió pública valenciana “À punt”. Esperem que tinga més sort i durada que Canal 9. No li faltaran obstacles i sabotatges, com és costum perniciós. Alguns dretans ja han reclamat que hi haja bous i futbol (es veu que no troben prou canals amb aqueixa oferta). Un ajut més per la llengua en l’espai comunicacional. El país que em trobo quan viatjo per saraus variats per terra valenciana, il·lustrat, genuí, obert, surt poc a les televisions. I els discursos de qüestionada seriosa són directament bandejats de les discussions amb càmera. Per exemple, hi ha algun escriptor de l’ecologisme, com ara Santiago Vilanova, que denuncia amb dades i argumentari contundent els estralls dels lobbys, a qui per exemple no vorem mai a TV3, i menys encara en altres canals privats, perquè aqueixos lobbys fan molta despesa publicitària. N’hi ha més d’una de llei mordassa en marxa, potser més dissimulada, però les hi ha. Fins a certs graus de dissidència són tolerats, dins un discurs general que mai no furga en essencialitats, com denuncia de fa temps en Noam Chomsky, però els qui lúcidament pixen fora del gran test cal escoltar-los per reductes dels marges.

Migdia suau. Musclos al vapor –gust de mar autèntic- i truita de patata per ben dinar. A les notícies, incendiaris i bombers, rapinyaires i acollidors, legalistes que es finançaven per guanyar eleccions, fanàtics que somnien conflictes civils, pardalets i pardalots, vaixells famèlics buscant un port que no haja perdut l’ànima. Sesta de feliç neutralitat (pau als territoris sonors). Ordenant i polint materials en les vespertines. Rosassa de claror després d’uns dubtes ennuvolats en gris. La melancolia del tardet allargassat. Músiques atmosfèriques –electrònica experimentadora. Llegint a la nit, mirant l’espai de Graset.

 

Rere els barrots, algú explica els vells filòsofs grecs als companys d’engarjolada que ho vulguen.

 

Decisions presses molt lluny ens afecten, en línia  recta i a la velocitat de la llum. La terra torna a ser plana.

 

Aquests dies que remiro textos d’Arbó per a un projecte m’han vingut a la memòria les trobades amb al seua filla, a la cala del Suís on hi havia la caseta sòbria, amb verdes persianes mallorquines i un balcó abocat als roquer baixos i a la mar emmarcada, en el borrim de l’horitzó, pels marronosos geps suaus, canviants amb els assots de l’oratge, de la Punta de la Banya.

Tenia una relació d’amor-odi amb el seu pare, no era ni de bon tros un cas únic. El que em comentava de la relació amb el seu pare escriptor traçava un perfil del novel·lista que ja s’entrelluca en els volum memorialístic. Arbó, després de la guerra – havia sigut director dels teatres en la Generalitat Republicana- va tenir que reinventar-se a la força, reapareixent, amb canvi de llengua d’expressió, com a narrador incorporat al panorama espanyol, tocant de Delibes o Cela (el gallec li afusellà una escena de la versió castellana que en feu de “Terres de l’Ebre”, dit sia tot passant).

Tot i que en les seues narracions la lluita de classes, els amos i els oprimits, és clarament plasmada, amb els anys anà acomodant-se el millor que podia a les circumstàncies de la dictadura i reculà a posicions molt conservadores, que el portaren a no entendre els anhels d’alliberament de molts joves, la seua filla inclosa.

Amb la brisa marinera tonificant-nos els gests, la Maite em posà a les mans una novel·la inèdita, de joventut, de l’autor de “Tino Costa”, per mirar si li trobàvem editor. La novel·la era fluixa, a penes una provatura abans d’enfilar-la cap a “Hores en blanc”, “Camins de nit” o “Terres de l’Ebre”. No aportava res al seu corpus i alguns dels materials que apareixien en aquelles quartilles manuscrites els va refondre en les novel·les esmentades.

La vaig poder tractar poc, la Maite, va morir prou jove. En el cerimonial rapitenc, amb l’urna de les seues cendres, amb passatges de voluta lírica i filosòfica del seu pare, llegits després de la cerimònia catòlica –que no era exactament una missa, sinó com una síntesi amb l’ametla de la fe- la recomptada representació comarcal d’escriptors vindicadors dels relats arbonians la componíem l’Emili Rosales i jo. Per mi, la filla era tan misteriosa com ho podia ser el seu pare, però no vaig poder tractar-la prou per endevinar tots els possibles trets compartits.

 

Quantes consternacions som capaços de resistir? Curats d’espant, se suposa, però el terror que és capaç de desplegar conscientment l’humà no deixa de sorprendre’ns, prova de que els nostres escepticismes tenen glorioses escletxes. El dia que deixem de sorprendre’ns, d’enrabiar-nos i enfonsar-nos amb tanta brutalitat, malament rai!

 

(Viatger amb una gerra)

El viatger portava a les mans una gerra amb una aigua negrosa. Saludà el llaurador que birbava les soques de les oliveres. “Bon dia, mestre”. “Bon dia, senyor…no sóc mestre de res, jo”. “Sou mestre, ja us ho puc ben dir”. “Deixem-ho córrer, va…què porteu en aqueixa gerra?” “El vi de la saviesa, porto”. “Caram, quasi res porta el diari!”. “Només heu de fer-hi una ullada, no cal beure’l, i voreu unes quantes meravelles de l’univers”. “No sé què em voleu vendre, però ja li adverteixo que estic pelat”. “No venc res, és en donar que n’obtinc satisfacció”. “No m’abelleix gens ullar a dins la gerra”. “Temeu el coneixement, la meravella?” “No estic per jocs, tinc faenada”. “No l’entretindré molt, un cop d’ull a la meua gerra i comprendreu més coses”. “Amb les que comprenc ja vaig servit, gràcies”. “Bé, m’he errat de comptes, què hi farem, potser el seu veí estiga més obert…” “El meu veí, aquell carallot?, ja hi pot comptar…” “Doncs, molt bé, que acabeu de tenir bon dia”. “Un moment, un moment, potser no perdo res de guaitar a dins la gerra”. “Ja heu fet tard, cada cosa, en les rodes universals, demana el seu moment precís”. “Guapo que m’ha fotut! Que vull fer-ho, he dit” “Ja no pot ser, ara si mireu potser prendrieu mal”. “Home, si he de perdre mal, deixem-ho anar”. El viatger inclinà una mica la gerra i vessà unes gotes al terra ressec de l’oliverar. De les gotes emergí una fumarada densa la qual, en esvair-se, presentà un roser rutilantment florit. El llaurador es quedà amb un pam de nas, però es recobrà ràpidament en la seua integritat: “per a truquets estic, au, vaja a visitar el veïnat, que la xalarà”. El viatger ja avançava sense prestar-li atenció. Tenia un caminar estrany, lliscava com si flotés un pam per damunt de la terra. El llaurador pensà que si el viatger visitava el veïnat tindrien conversa per a dies, potser anys, a la taverna. Però immediatament corregí el pensament: “tots s’ho callaran, per no ser presos per bojos i esdevenir objecte de tota mena de burles”. Amb l’aixada ben empunyada es posà arrencar el roser florit.

 

 

Campanya pels drets lingüístics