Home > El Maestrat > #Plàncton. El bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

#Plàncton. El bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

igualespantaocells2018Dimarts, 12 de juny.

Dempeus a dos quarts de vuit. Tramés el paquet d’aquesta col·laboració. Amb els ordinadors fem més errades de picat i despistades. L’ull veu correcte el que és un nyap. Què hi farem!

Dormida potable, amb un malson on apareixien bèsties salvatges amenaçant una concentració festívola de gent. No sé de què pot avisar el bigarrat desficaci oníric –si és que ha d’avisar d’alguna cosa.

Cafè amb llet llegint articles. Un del basc Miguel Sánchez-Ostiz sobre Fuster, molt afinat. Diu que Fuster és un oblidat més entre la multitud d’oblidats en la creixent desertització intel·lectual. Llegir segons qui, com deia el de Sueca, ja sembla un anacronisme, vistes les consideracions dels enrenous faves que ens envolten. He parlat alguna vegada amb Sánchez-Ostiz, amb coincidències i desacords, amb gran cordialitat. És, a més de narrador de ficció i no ficció, un dels grans especialistes en les aventures i desventures de Pío Baroja.

El cunyat del rei Borbó més a prop de la presó –diuen els teletips matiners-; ja ho vorem. Si arriba a estar a l’ombra, serà per molt de temps? En coincidència casual, nous registres de la G.C. en dependències de la Generalitat del nord. Existeixen les coincidències en determinats estaments poderosos?

Gestions de carrer. Amb la presidenta de la lliga contra el càncer, per comentar la jugada de dissabte, per millorar-ne detalls en la propera edició. Cafè en una terrassa a la vora del parc dels Xiribecs. Estar a prop dels arbres m’asserena. Visita després a un concessionari de cotxes on posen a punt el vehicle que ens porta amunt i avall. Hi ha exposats vehicles nous de trinca, amb dissenys reeixits, que deuen posar-los l’aigua a la boca als aficionats a l’automobilística. A mi em deixen fred. Per contra, passejo la mirada de gust per una finca amb oliveres i garrofers de la vora del concessionari. A una olivera, a un garrofer, els hi trobo més misteri i gràcia que en els llampants models de cotxes; dec ser una espècie rústec  recalcitrant en avançat estat de petrificada.

Migdia pacificat. Macarrons amb tonyina en la dinada. “Donaria els meus calçons per un plat de macarrons”, cantàvem fa segles, quan incorporàvem el repertori del Grup de Folk i altres rescatadors en les cantades amb guitarres adolescents de les excursions o trobades. Ja ha plogut, però alguna tonada recordem de tard en tard, o la imatge de Pete Seeger repartint els dòlars guanyats als seus recitals entre les tribus més necessitades de l’Amèrica genuïna. Les notícies de l’aldea: suposat acord desnuclearitzant de Corea del Nord entre Kim Jong-Un i Donald Trump. Tots dos encaixant davant una onada de banderes seria una imatge susceptible de pintar-se amb llenguatge del còmic. De ser viu, potser Warhol no l’hagués deixada escapar en les seues cartelleres seriades.

Sesta plàcida. Cafè parsimoniós. Conversa amistosa amb col·legues –afortunadament encara hi ha gremials que no juguen a competir o al divisme ximplet-, i amb dues bibliotecàries que compten amb els meus serveis per a un pedaç o per a un descosit.

Ordenant textos de les carpetes que fa l’efecte que nodriran els propers projectes llibrescs. Ganes també de que surta “Circ de puces”. Demanat més termini per al proper compromís amb l’editorial Afers, per poder treballar millor el que els hi vull enviar. A més, vaig prou capbussat amb el projecte amb la Biblioteca Arbó. Quanta més feina fas, més en pots fer, pel que es veu.

Pa amb tomàquet i botifarra blanca per sopar. Llegint i mirat el “Més 3/24” de Xavier Graset. De la nova televisió valenciana n’he fet algun tastet per les connexions de la xarxa. Amics, coneguts i saludats implicats en el projecte, sobretot en els espais culturals. Les primeres emissions fan goig.

 

(Llambregada)

La llambregada

suïcida

que es nega

a pagar

el mos

del rovell mut

i enfila el bell

desajust predestinat,

a tot o res,

somniant robar-li

fins el darrer batec

a la insubornable.

 

Dimecres, 13 de juny.

Alçat a les set i deu. El mestral s’ha entaulat. El ball de Sant Vito en els mobiliaris dels humans, en els domassos de l’esperit.

Txhaikovski a la gramola: Sant Petersburg, el romanticisme, la postal de bellesa marcida (la botella de vodka a sota del piano, per resistir els menyspreus, els trens que passen de llarg, les humiliacions).

Cafè amb llet i magdalena. Proust deia que en Flaubert no hi trobava cap metàfora bonica. Quan els pesos pesants es fan retrets i sabem que foren matèria orgànica, no gelor de marbre hiperbòlic o insectes atrapats en la gota d’ambre més o menys acadèmic.

Un tretze de juny, d’ahir mateix com qui diu, van néixer tots els Pessoa. Diversos gremials de la confraria subjugada pel poeta i prosista de Lisboa ho recorden. Hom penja a les parets líquides el poema on diu que totes les cartes d’amor són ridícules, i que ho han de ser, si d’amor es tracta. L’ascendent de l’escriptor, pràcticament inèdit en vida, és enorme. Penso en l’esforç conscient de Miguel Torga per, tot admirant-lo, apartar-se’n dels estils del solitari d’ànima bifurcada. Torga fou l’antítesi estètica de Pessoa. Portugal ens ha donat tantes sòlides eines d’expressió… Li devem molt a la literatura francesa, que no s’acaba mai, a la de l’òrbita anglosaxona, formidable, a l’espanyola de banda i banda de l’oceà…Però, les tradicions i modernitats galaico-portugueses ens han completat cosa de no dir. És una immensa ironia l’esplèndida posteritat –fins en els reclams turístics!- del marginal alcoholitzat que transità les cosmologies de Na Baixa, guanyant-se la garrofa –i els beuratges-  treballant de gris oficinista en un establiment portuari d’importacions i exportacions. Quan passà avall, la majoria dels seus conciutadans no en tenien ni la més pàl·lida idea de que havien conviscut amb un gegant de la lletra i el pensament.

Les polítiques europees al Mediterrani palesen la deshumanització abjecta dels quadres de poder del club dels mercaders. Mentre el govern de Pedro Sánchez fa un gest positiu acollint el vaixell d’emigrats, que no han volgut acollir ni Malta ni Itàlia, la frontera de Ceuta i Melilla, és la més bèstia de tot el continent (devolucions en calent, i fins s’ha disparat per repel·lir els qui volien travessar-la per sobreviure). Les contradiccions d’una mentalitat que no accepta que allò, la dita porta sud, és el pur colonialisme. Les improvisades accions puntuals no esmenen els més de vuit-cents ofegats, en els darrers temps, al mar, entre la indiferència –o cosa pitjor- de les musculatures dels estats –i criminalitzant l’ajuda d’organitzacions humanitàries. Amb els nombrosos episodis en que els nostres conterranis han hagut de ser acollits, i quanta feridora desmemòria posada de perfil hem de vore una i altra vegada.

Repassant materials. Avançant més o menys. També rellegint passatges arbonians. El seu realisme informatiu per moments dequeia i obria fragments que són poemes en prosa. Influenciat pels grans expressos russos, per Shakespeare i la Bíblia, però arribant a les lliçons de Faulkner –un altre autor amb paisatge propi- i recordant tothora les ancianes que explicaven crims a la vora de la llar i que al xiquet Arbó fascinaven i terroritzaven. També mirant els seus treballs biogràfics, sobre Baroja, sobre Oscar Wilde, sobre Jacint Verdaguer, sobre Cervantes, on també novel·lava una mica, de vegades, en el to, però anant sempre al moll humanitzat dels biografiats, grans perdedors, la majoria, com tants dels seus personatges esclafats per la història. Aquest meu nou retorn minuciós pel corpus arbonià ha estat causat per un projecte que pot quedar apanyat i obert a ampliacions i enriquiments.

Gestió a les dotze a la terrassa de la cafeteria de La Lira. Quatre homenots lleidatans de l’empresa del càtering. La resolem sense complicacions. Encerto a parlar de l’Aplec del Caragol, on fan pinya al moll organitzatiu, comentem els detalls del sopar de dissabte i les improvisacions de darrera hora causades pels qui s’apunten sense avisar. El mestral arrossega les cadires de la terrassa en alguna ràfega irada. Els vianants proven d’aturar-les abans de que arriben al carril rodat. Un gat negre, menudet, aprofita la confusió per moure’s. Espectacle del desordre, que contemplo xarrupant un bon cafè i acceptant socràticament que alguna teula atzarosa i arbitrària acabe colpejant-nos la testa desgrenyada.

Cigrons amb xampinyons i llonganissa per dinar. La substanciosa humilitat de les llegums (a vegades franciscanes, altres jesuïtes, potser benedictines). El noticiari: l’home és un llop per a l’home –Plaute a la platja-,  i altres “variétés »  més o menys sinistres (amb fanfàrria i botiga desplegades).

Sesta lleugera. Mirant materials i pensant; la tarda radiant, que convida a dimitir de la disciplina i vagarejar d’ombra en ombra a la recerca del temps perdut.

Converses i informacions variades via telemàtica. Cacaus –amb pellofa- per berenar (m’han faltat els tramussos). Llegint a la nit. Mirat també l’espai polític de Graset. Entrevista un literat dels veterans, que m’enfilà la proa des de primera hora, fa molts anys, amb un articlet demencial a l’edició catalana de “El País” dient-me, a costa del segon llibre de poemes, que alguns tocs d’imatgeria que emprava pecaven de surrealisme deixatat (resultava que ell havia traduït Breton i Soupault, però li passava alguna cosa amb el moviment). En un nota de “Quaderns deltaics” recordava l’episodi i li picava una mica el crestall de divo (aqueixes coses arriben sempre a l’interessat, no cal dir-ho). El que fa –en vers i en prosa- no m’interessa gens, i alguns dels seus llibres, al meu parer  no arriben ni a la mitjania correcteta. En aquells articles de comentarisme, tot el que no fóra el que feien la seua generació i amics, no valia res. Com tants, es carregava els dèbils –joves que no tenien cap recolzament poderós- i ensabonava els qui tallaven el bacallà. Llueix al panteó dels gairebé intocables i li han penjat totes les medalletes oficials (se les haurà treballades com cal). Elements així han fet més mal que una pedregada en sec, però en les canongies afins el tracten com poc menys que un heroi civil. La quantitat de relats falsificats que circulen en els conglomerats de la lletra i la cultura nostra, és immensa. Va quedant-nos un pa com unes hòsties.

 

Els segellats d’aigua de mar a la pell, la set sobre la qual bastírem la nostra mitjania calefactada, l’estabornida dels baldats, rostres i plors que podrien ser –i d’alguna manera ho són- el nostre avi emprat com a mà d’obra esclavitzada, el nostre pare o tiet en la cadena d’una fàbrica alemanya, el veí saberut que feu cap a Mèxic… Dels soterranis de l’arbitrarietat explotadora emergeixen els fills desesperats que demanen explicacions i un racó de paraigües.

 

La gent que avantposa l’instint a qualsevol reflexió resulta llardosament esgotadora –i n’anem ben servits d’aqueix cens en les proximitats.

 

Amb el marc de l’enemic assumit, interioritzat, creuen lluitar en la desmuntada del gran “camelo” criminal…

 

(Espionatge)

El seu superior li ordenà que s’infiltrés a l’espionatge enemic. Experimentat, ho va aconseguir amb una relativa facilitat. Allà, en uns pocs mesos d’indicis i accés a documents sensibles va descobrir que el seu cap també era un infiltrat de l’enemic. Barrinant com ho podia fer saber sense córrer riscs fatals, s’adormí damunt la barra d’un pub fosc, després d’haver ingerit mitja ampolla de whisky.

Any i mig després, amb el secret intercanvi d’agents dels dos governs en un aeroport militar, de matinada, en creuar-se amb el seu antic cap es dedicaren un somriure agredolç.

 

Dijous, 14 de juny.

Alçat a dos quarts de vuit. Repassat el guió per a una matinera reunió, crucial en l’arrancada d’una projecte basat en la literatura de Sebastià Juan Arbó. Posarem un gra de sal en ajudar a preservar el patrimoni escrit ebrenc. Ja vorem quina cobertura real n’obtenim de les institucions.

Desdejuni lent, de somnolència monogràfica –repassant el que he de fer avui, a fora de l’escriptori. Arreglada la pàgina d’autor, amb nous fragments incorporats. Passejada fins a l’establiment on hem quedat amb la bibliotecària. Pres un cafè, trobat el xicot de la impremta, intercanvi de bromes i veres, i la bibliotecària de la secció d’infantil. Quan arriba J.S. repassem l’exposició a la regidora de cultura. Caminem fins a l’edifici del consistori destinat a cultura i festes. Solet manyac, temperatura perfecta. La reunió va bé, aparentment, m’he explicat el millor que he sabut i els complements de la bibliotecària han completat el parament discursiu.

Torno a l’escriptori ara un peu, ara l’altre. Va augmentant la nòmina de coneguts i saludats ampostins. Cansat d’explicar, a qui no l’ha llegit, que l’Arbó era molt bo, un escriptor professionalitzat, no un diletant que feia versets els diumenges. Puc ser crític amb algunes pàgines, amb el tancament – a frec de la pura reacció- que oferia en molts articles a “La Vanguardia”, “ABC” o “Destino”, fent-me’n càrrec del context estret i perillós que li tocà durant tantes dècades, però els guanys de qualitat són molt superiors, i en això ens fonamentem en el propòsit de recuperar-lo plenament en el seu paisatge vital i literari –que està pràcticament intacte.  Que un escriptor o artista –o qualsevol ciutadà-  tinga llums i ombres en la seua biografia és perfectament normal.

Estofat de vedella amb patates per dinar. Les notícies: desnonats que es llencen al buit i altres carícies sistèmiques. Sesta plàcida. Cap a biblioteca després. Les instal·lacions lluminoses; s’hi està bé. Remenant obres arbonianes. Buscant fragments que ens poden fer servei. Estudiants i lectors guarden un agradós silenci concentrat. Intercanvi de parers amb la directora.

Torno a l’estudi a les vuit. Res de particular al correu. Llegint i mirat l’espai de Xavier Graset. Les incerteses de les polítiques mundials – les desmaiades d’Europa. Temps confusos i perillosos. A darrera hora m’arriba la notícia del tancament de La  Llibreria de la Rambla, de Tarragona, per problemes econòmics. Cop trist. El panorama llibresc cada dia és més desolador. Havia presentat diversos títols i el tracte amistós del propietaris era exquisit. Anem a mal borràs, és un fet. Una ciutat com Tarragona no pot sostenir un parell de bones llibreries? La Rambla portava més de cinquanta anys sent un referent important, generant molta activitat positiva al seu voltant. Va resistir un bon tram de franquisme, però ara abaixa les persianes per sempre. Quedo tocat. Cada vegada més sols i acorralats.

 

Sortim del foc i caiem a les brases…

“Además, los grandes escritores del siglo XX (Picasso, Lorca, Cernuda, Machado, Alberti…) han sido andaluces. No hay en las letras catalanas un movimiento comparable”.

José Guirao Cabrera (Nou ministre de Cultura i Futbol d’Espanya).

Picasso, gran escriptor? Curiós caprici, que m’agradaria vore argumentat. I desconeixement total de la literatura catalana del segle XX.

Tot en ordre. Seguim.

 

Divendres, 15 de juny.

Alçat a les vuit. Des de la coberta del Titànic es veu un bon sol tendral. El tancament de llibreries ens amorra a l’evidencia de que transitem paratges de les acaballes. Com acabarà el món del llibre? Potser reclòs en una ungladeta ínfima, minoritzada del tot. Ens queda molt de combustible per a resistències aspres?

Palestrina al gramòfon. Cafè de revifalla. Ullada a informacions i articles. Els plurals laments per la caiguda de la llibreria dels Marrugat. Els suïcidis –no comptabilitzats, tan freqüentment no noticiats pel glacial sistema bancari (ahir, només a Barcelona, dos suïcidis més de gent contra les cordes). La fanfàrria del mundial de la pilota -i el negoci i la política que van aparellades- potser ja no tapa del tot que ens estan fotent ben fotuts cada dia. Després del brindis humanista amb el vaixell “Aquarius”, la realitat xata dels ferros crus: quan arriben al port de València, els qui no complesquen determinades condicions, seran repatriats. Ha durat poc l’alegria a la casa del socialisme amb gabinet.

Repassats materials aprofitables. Més cafè, potser per reprogramar el dret a l’esperança en uns temps de tenebrismes salvatges  pintats als pastels frívols.

Solet rutilant als terrats, el mantell dels pardals atrafegats, el contrapunt afuat de les orenetes. En les comunicacions vives, ens refugiem en la ironia amb opció a sarcasme, és a dir ens suavitzem tanta impotència davant tantes coses.

Amanida d’arròs per dinar. El retorn dels plats freds. L’alè de l’estiu, que fa peresa només de pensar-hi amb les traginades, les suades, les collonades. Sesta insatisfactòria –massa cabòries, potser.

Hi ha informacions que “ells” les tenen i nosaltres no les tindrem mai a temps. Amb les dites autopistes de la informació potser encara les oculten millor.

Retrio poemes aprofitables dels darrers anys. Certa desgana. Picossades pels patis dels estímuls líquids. Un escriptor francès, que es mostra contrari al paper d’escriptor-personatge que volen moltes editorials, però ell es presta a les promocions en roda exposada, pel que pareix. Diu que l’autor ha d’estar darrere dels llibres, sense necessitat de ser vist, i estem prou d’acord, però el cas és que Philippe Djian es deixa retratar tot el que calga i més. Li han adaptat diverses obres al cinema i diu que passa de tot, que els directors i productors que alteren el que vulguen, mentre li paguen els drets. Curiosa mescla de discurs purista i mercantilista.

Descobreixo que en una pàgina de llibres encara ofereixen “Cabotatge”, una novel·la del 1997, quasi al mateix preu de quan va sortir. La casa editorial fa anys i panys que va plegar i costa de creure que encara corren exemplars per certs dominis (també n’he vist algun per alguna fira). Misteris insondables. Qui es menja el formatget dels nostres drets? Ha hagut alguna secreta reimpressió? Els mars de l’edició són plens de pirates espavilats. El ara dits “creadors de continguts”, els parents pobres dels “tinglados”, poden ser saquejats impunement. Embarcar-se en demandes és una llauna llarga i cara. Potser també hi compten amb això, vés a saber. Més val no capficar-se massa i seguir sirgant.

Al supermercat per comprar berenar. Les dependentes em tracten de vós, quan alguna és coetània i fins més gran. El caixer jove m’efereix si vull un cactus, i afegeix que em farà companyia. li dec semblar un solitari empedreït? Li responc, seguint-li la conya que ja hi ha prou cactus que em fan companyia, molt a pesar meu. Caic en la temptació del cacaus i tramussos, vertadera pedra de toc de les boirines proustianes. El berenar dels dies de les proteccions i les impunitats per avui, quan ja quasi res és innocent ni gratuït. Ens reiventem la novel·la de la infància i ens aixopluguem mentre pelem cacaus i ens mullem la punta dels dits en el suquet dels tramussos.

Llegint a la nit. Un sandvitx fred per sopar. Mirat el programa d’en Graset, avui molt historicista (els mals històrics d’Espanya, per l’expansió imperial sense un estat modern consolidat al darrere). No m’estic assabentant de res –bona notícia- de la cosa del mundial de futbol, més negoci i polititzat que mai, pel que es nota en els embolcalls.

 

(Nota per al ministre)

Senyor Ministre, des de la vocació de servei que em caracteritza, li faig saber que hi ha un escriptor andalús, viu, i fins guardonat amb aqueixa medalleta que donen vostès, amb les contribucions de tots, bandejant amb premeditació i traïdoria els autors i autores de tres de les literatures peninsulars, un tal José Manuel Caballero Bonald, escrivint, molt superior a Picasso, ja li dic. L’hauria d’incorporar a la propera llisteta.

 

(Granja)

T’has comportat com els plau. Potser et donen mig terrosset de sucre (o potser no t’esclafen).

 

Dissabte, 16 de juny.

A l’escriptori a les set. Qui dorm, no rega, diu l’amic Toni Mollà que diuen a l’Horta. La frescor cerebral , la innocència dels pardals saludant la llum.

Trameto un correu que hauria d’haver fet ahir; darrerament arribo tard a tots els terminis, no sé com és. Potser deu tractar-se del fre de cert intestí pensament crític, que opina que no val la pena intentar res en el segments culturals, que anem de dret cap als complets afores del rejoc social, que pagaria la pena deixar-ho córrer i descansar. Potser el projecte sobre Sebastià Juan Arbó arribarà a bon port. Era molt bo i era nostre. Amb aqueixa idea anem posant el fil a l’agulla.

Llegint, escrivint, espigolant ací i allà, prenent cafè, fumant, fent la toaleta restauradora (“bolo” a Vinaròs a la tarda), cavil·lant, apedaçant, refent, sentint com s’escola el temps a velocitats rabents… Fent dissabte.

Fruit un ramell de sonets de Petrarca, en versió de Miquel Desclot. El petrarquisme que ara pot semblar-nos arqueologia de manuals groguencs, inaugurà el corrent decisiu de la poesia europea des de l’anomenat “trecento” -o baixa Edat Mitjana. La majoria de grans avenços en les diferents disciplines creatives i de pensament els hi devem als italians. En moltes coses ben girades, duradores, en gratar una mica la crosta aparent, a sota hi surt una ideació italiana o altra. Desclot, a més de poeta finíssim i substanciós, ha confeccionat diversos manuals per saber ensenyar a llegir poesia des de menuts a l’ensenyament, però em temo que no li han fet massa cas. Tenim més o menys de tot, però la tendència a ignorar-ho tot, fins en estaments que haurien de ser l’elit sembrant, és granítica.

En les pauses del talleret textual, converses variades amb amics, coneguts i saludats de la xarxa. Algú em comenta un llibre de relats editat fa uns anys i em fa remirar-lo, perquè no recordo un borrall dels detalls que em comenta. Em sona la música, l’ambient, l’aroma, és clar, però si recordés tot el que he escrit, per gust o per encàrrec, la testa descarrilaria del tot.

Visita al pati. El clavells japonesos regalats per l’amiga anacoreta del Montsant han florit tots amb coloraines curioses, roig, negre, groc, brocats singulars a les diminutes corol·les, pistils d’aigües ambres i verdes. A la buguenvíl·lia li ha caigut completament la segona florida i ofereix la dramàtica tibada llenyosa de les rames despullades. No dóna una sola vida per estudiar botànica i teologia, per poder citar Kant de memòria, per aprendre alemany, per fer la carrera de piano completa… La vida és breu, un bluf, que cantava el tanguista. Quan comencem a assabentar-nos de res, ja comencem a anar passant. Segons una tarotista gitana, en uan altra vida vaig ser monjo botànic, però el cas –com un cabàs- és que no en recordo res, només, potser, la simpatia i tendresa en creixent que em procura la companyia del regne vegetal.

Un grapadet d’amanida d’arròs i mandonguilles amb tomata i pèsols per dinar. Sesta curta. A la carretera –carregada de trànsit. Caloreta i claror. Dues xicotes de la prostitució sota uns para-sols a les andanes, arribant a Vinaròs. Una rossa i prima, l’altra d’aproximades morfologies caribenyes.

Mentre muntem veiem un posat fred, inhabitual, en uns membres de la junta i ens ensumem que els hi en passa alguna amb nosaltres. L’actuació va perfecta (la gran suada a l’escalfor de l’escenari). La pista plena en tots els números, els assistents felicitant-nos quan acabem, però resulta que per alguna magarrufa, probablement filla de la gasiveria, els dos elements que dominen en la junta ens surten amb el ciri trencat de que “no agradem”, i ens volen traure dates compromeses d’enguany i l’any vinent. Alguna jugada per darrere deu haver-hi, ens la imaginem, ja portem anys amb numerets de tots colors. Ens emprenyem , però no en fem massa calendari. De punyetes estranyes ja n’hem sofert més d’una a la plaça, on dos iaios ridículs i analfabets funcionals que es pensen que en tenir un carreguet en saben un niu de tot. Mentre tornem comentem la jugada, que rebla en el clau de que l’activitat l’enfila envers les acaballes –els símptomes són clars de fa temps- ,  i que és plena de porqueries i males passades de les que genera l’estultícia humana (ja fa mesos que barrinem anar deixant-la). Tempestes de puerils repapiejades en un got d’aigua per quatre cèntims merdosos (preus més baixos que fa quinze anys). Un cafè amb llet casolà per sopar. Sense esma de llegir res.

 

L’aplec del caragol -que treu banya a destemps, que l’arronsa després.

La partida era de vetusts escacs i van triar, d’un altre joc arterós entre neons, el farol (bunyol de vent).

Els carrers empenyent…  híbrida, incontrolada flamerada sostovant.

Van tenir por. Amb matisos, també són gent d’ordre

(l’ordre de perfeccionaments en l’obtusa destrucció) amb el brot

– tan autòcton-  amarat de derrota i resignada.

 

Estultícia, gregarisme. Els esgarrany de la lluita per discernir-ho i provar d’apartar-se’n escurant l’esperit amb arruixada d’individualitat permeable.

 

(Another Bloomsday)

Li feia ballar el cap. Foxtrot, rumba, tango, el swing dels laberints expansius. Plovia a dins, plovia a fora, la lligacama de Molly era morada. L’absenta posava la lupa en els ulls arrasats i veia tot d’oasis que somniaven deserts nocturns. Es reblanien els ponts – mantegoses fatiges- i passejar a dins del riu li revifava la memòria de les brànquies que havien evolucionat a teclats de piano i autòmats sociòpates. Ballaruga, ballada, rotllana de cirerers, corona

d’ eucaliptus, tremolor de calaixos, desdita solemne, perfumat de transfigurada, carrusel descrostonat, terrabastall dels mosaics, l’orgue de gats invisibles pels atris de la catedral inclinada, els noms bescanviats, saragata dels confins, pregons esmaragda, tòtems eixuts, la sarcàstica rialleta dels conills cínics, les consignes malgirbades dels predicadors impostors, els blaus del bulevard Poe, el foxtrot, la rumba, el tango, l’admonició dels jesuïtes, l’encarcarada reina victoriosa de l’imperi del vapor i la telegrafia. El morat iniciàtic de la lligacama de la Molly, que la lluna ha adoptat. Tots d’oasis encapsulats en les boles de neu arrenglerades a les xemeneies de rajol cru.

 

(Espectre a l’Eixample)

Quan més irritat estava, perquè el poema-prosa (feia temps que s’havia carregats els envans dels gèneres) que somniava no li havia sortit bé, més amable procurava ser amb les dependentes on comprava els pots d’espàrrecs que l’alimentaven. Havia defugit la societat literària i tota l’altra. El rellegeixo, “L’estuari”, tot menjant-me uns tramussos. La hiperlucidesa i les seues ferides, amb moltes llambregades genials. Sintonitzo amb moltes de les seues fastiguejades. Penso en que tinc una visita pendent a Felanitx i una altra a Deià, en qualitat de pelegrinatges heterodoxos.

 

Diumenge, 17 de juny.

Alçat a les vuit. L’enrònia de l’afer d’ahir a Vinaròs. No ser dels de la gara-gara, el suborn i la hipocresia cursi ens passa factura en l’entregent de la faena musical. Hi ha “companys” que ensabonen les juntes, els hi fan regals, les conviden a dinars i a sopars, per acaparar el màxim de dates d’actuació en els casals de jubilats. L’altra seua manera predilecta d’eliminar competència és rebaixar el caixet, perquè, mentre alguns anem amb tots els papers i tributs al damunt, ells van fent tota mena de trampes per oferir-se fins a meitat de preu, rebentant-ho tot. Obertes altres portes, la idea d’anar-ho deixant guanya pes i sentit. El més divertit és que les pràctiques matusseres, les cabronades agres i estúpides, d’una manera o altra es reprodueixen en tots els sectors, fins en els que sobre el paper són més diguem-ne sensibles i il·lustrats, i la fartanera ja va sent insuportable.

Escrivint, prenent cafè, fumant, mirant d’escurar tantes baixeses com hi ha en la permanent tradició picaresca, rearmada amb metalls del neoliberalisme feréstec.

A les onze tocades, excursió cap a la ruta del Císter. Dinada en un establiment d’Alcover , concorregut, amb massa soroll ambiental. Amanida de formatge de cabra, uns caragols a la llauna notables, calçots arrebossats. Servei lent i despistat. El costum del país de parlar al crits en els comensals.

Avancem en direcció a Vallbona de les Monges. L’assolellada nerviüda del migdia. El paisatge conreat; la importància cabdal del camp en les nostres societats, que alguns gestors semblen no tenir massa present. Els pobles bonics, recollits als faldons muntanyencs, amb les alçades de les edificacions baixes.

Arribats a Vallbona. Volta vagarosa. Llogarret preciós. La plaça exterior del monestir. Trepitgem sobre un fossat on dormen les ossades de centenars d’habitants de l’històric enclau. Un parell de treballades tombes exteriors, amb la negror i el verdet dels anys i les intempèries arrapades a la tapa mineral, són arrecerades al mur de l’església. Un gat prim ens surt a saludar –o potser a demanar-nos la documentació. Es deixa acaronar uns segons, no ens troba gran interès i prossegueix la seua inspecció.

A les cinc una noia amb aspecte de novícia, amb el llaç groc per l’alliberament dels presos a la solapa de l’uniforme gris, ens obre la porta enriolada. Fem la visita que ella mateixa guia. Hi ha la projecció d’un video, ben fet, amb la repassada de la història de Santa Maria de Vallbona i les seues resistències, vuit-cents anys de comunitat monàstica només interrompuda per les guerres, amb més o menys ferides i saquejos en l’embalum patrimonial. Tots els embats sabuts: el nefast concili de Trento, els arbitris de la mà morta, la desamortització, les guerres civils… Un gavadal de sang i sofriments que és implícita en tota pedra historiada.

Després visitem el que resta del que fou el resultat de l’hort d’herbes medicinals, el dipòsit dels coneixements apotecaris acumulats pel cenobi. Passem per la sala capitular, amb algunes de les abadesses enterrades sota làpides discretament treballades, amb l’escut del seu llinatge –filles de les aristocràcies de la nostra corona, o dels regnes veïns, les primeres- i el bàcul del càrrec. Una penetrant sentor de ranci en algunes dependències –l’acumulada pols, la humitat reumàtica dels segles. En la sala capitular – amb aspecte de capella- encara avui la comunitat femenina decideix i repassa la regla de Sant Benet –per si d’un dia per l’altre se’ls oblida.

Vagaregem pel claustre, amb trossos de diferents èpoques, des del segle XXII. La sobrietat de la pedra cistercenca, el pou central, els hospitalaris xiprers, el cel d’un blau un punt ensabonat, pel què travessa una avió deixant estela i una esmortida remor melancòlica, dringa parsimoniosa la campaneta, d’aguda rodonor tamisada, de les sis de la tarda; el cimbori, gentilment enfilat envers els himnes eteris de la possibilitat d’un paradís. La pau transparent del claustre, la  gravitació del pes històric. La constant presència de la mort en les anònimes làpides on reposen les religioses traspassades, una molt recent (no som res de res, per si ens emparrem i se’ns oblida la sentència). Les dorments sota els nostres peus “flâneurs” confiaven en que aquest trànsit de pell, ossos i neurones és només l’esglaó ineludible per arribar a la plenitud celestial. La lliçó d’humilitat, de consciència de la ínfima fugacitat, en passejar-se per claustres festejats pels pardals i els intramurs conventuals és palmària -i potser fins conformant. Estar-hi a gust en els silencis monacals – de capes tan eloqüents, si parem bé l’oïda i l’esperit- deu ser un venturós anacronisme que covem.

A l’Església, de planta de creu llatina, rere una reixa, hi ha les estances on les monges fan la litúrgia de les hores i canten. La tradició de Vallbona amb els cants, el minuciós llegat copista, amb la rescabalada de partitures i textos: les capitulars alegres, la rigorosa grafia en la llum dolça de l’escriptorium … El cimbori-campanar, en forma de llanterna octogonal, rematat en singular resultat piramidal, és un construcció que no es dóna enlloc més. És una de les ideades més agosarades de l’arquitectura medieval.

La novícia s’explica bé i deixa lliscar algun suau apunt mig irònic (té cara de fureta de molta raonada bibliografia concentrada). Els dos cimboris contemplats des de dins; l’antic, sobri i lluminós, i el manat fer per una abadessa amb ganes d’incorporar una petja personal o altra, octogonal, també amb diàfana lluminositat recollida, reforçada per un límpid rosetó lateral. La pedra cistercenca és una delícia que ajuda en el rigor, l’ascetisme i la serenor contemplativa, que no bandeja el “labora”.

Li fem el callat compliment a la reina Violant, segona esposa de Jaume I, a qui donà nou fills -potser deu, segons alguns historiadors-, que dorm el pas dels segles en un bagul policromat on hi ha l’escut de les quatre barres i el seu nom de regnat. Els historiadors asseguren que fou més que una consort submisa, que exercí el paper d’assessora activa en els determinis del seu espòs. El sarcòfag és ara dipositat sobre dos peus de columna, a la part dreta de l’altar, extret de la seua encastada al mur, com encara hi és el de la seua filla, Sança d’Aragó, a l’altra banda de l’altar, sota l’halo ambre de la llaterna. L’olor, incisiva en uns trams,  atenuada en altres, de florit de l’església em reporta records infantils. Vista també la tomba dels Guimerà, primers protectors de la cenobial cistercenca femenina.

Prenem comiat de la novícia enriolada. Desfem la via; trams de carretera serpentejada i estreta. La ufana paleta camperola, verds, grocs, granes. Moltes pintades i pancartes arreu, pels presos i la situació actual amb l’estat. Vist un camp sembrat d’espantaocells molt ben guarnits, amb breus textos reivindicatius als peus, segurament preparats per a les flames de Sant Joan. Desemboquem a la terrassa del casal Montblanquí per apaivagar la set de la capbussada històrica –i, és clar, del dinar. Es veu animada la també ben històrica vila emmurallada –les lentituds dominicals. Els rastres de mineralitat fumada de la nostra història, tan falsificada o negada tan sovint.

Molt trànsit, en direcció oposada al qui desfilem cap al sud, a la carretera de Montblanc a Reus. Pels volts de les nou som al cau. Llegeixo una mica, encara amarat dels aquosos llatins de la pedra cistercenca.  M’entra el son a les onze i escaig. Les excursions a la calma dels convents cistercencs fan dormir bé. Conec prou bé Poblet, he visitat Santes Creus, i avui la peça del triangle que faltava ha sigut incorporada a l’àlbum de l’imaginari recreatiu.

 

(Rodant per un claustre cistercenc)

Si existeix és silenci.

Si no existeix és silenci.

Us fa profit

una cura de silenci

sense guió ni exàmens?

 

Dilluns, 18 de juny.

Alçat a les vuit. Cafè tot mecanografiant les notes d’ahir. Ja hem saludat a la reina Violant, un metafísic compromís menys. El que ens ha costat escatir els autèntics fils històrics nostrats, tan constantment sabotejats, manipulats, obviats. Els poders i els misticismes, tan entremesclats en molts períodes –i encara, encara. Els trons i els altars alineats ens han procurat molts episodis tenebrosos, però a l’humà corregir les marrades li costa moltíssim. El bàcul i l’espasa, lligats en complicitat, poden arribar a esdevenir aterridors.

A més d’escriure i reescriure (que va sent més o menys el mateix), cavil·lant detalls per al projecte relacionat amb l’obra i la figura d’Arbó, responent correus variats, agraint el sol que escalfa les mans que teclegen o fan la cal·ligrafia dels metges.

Sardina per dinar –excel·lent. Les notícies. El cunyat del rei ingressa en una presó, amb condicions especials, beneficis en la condemna, i un possible indult a l’horitzó. Tot ben previsible. L’advocat defensor de tres dels sobiranistes privats de llibertat preventivament per delictes que en ser a Europa s’esfumen, ha disposat només de dotze minuts per a la seua defensa en una vista d’avui, segons ha declarat. No és el primer cop que li passa. També força previsible. Els inquietants barems d’un dels molls de l’estat, la justícia, on fa la sensació que moltes velles decantacions perviuen tranquil·lament. En la secció per a la fe dels noticiaris l’estat promet alliberar alguna de les moltes autopistes de peatge que  ja hem pagat vint-i-cinc vegades o més. Pel que fa al tema, la nostra creença és de la germandat de Ciceró o de Sant Tomàs, és a dir, prima com orella de gat.

Revisant materials en les vespertines. Tiba la caloreta, la disciplina fa figa. Segueixen sense demanar-me el paper sobre la literatura al Maestrat, quins misteris; potser se n’han penedit. Tramussos per berenar. Les criatures tiren petards en l’avantsala dels focs del solstici d’estiu. Uns espetecs que esberlen el vidre de l’acrimònia i escampen el verí de les nostàlgies.

Joan Garí em convida a la presentació d’un nou llibre seu on recull una tria de les comunes que feu per al diari “Público”. El reculls d’articles dels escriptors en el periòdic m’agraden. Molts fan columnes, o capsules paregudes, però pocs en saben fer de veres. Per engiponar una bona columna cal sacrificar un assaig i un sonet, com deia el murri de González Ruano. Garí sap el que es manega quan fa literatura en el periòdic.

Al tardet plego veles i compleixo el programa habitual, llibres i l’espai de Graset –gran periodista.

 

La perfecció era verda i se la cruspí un ruc apallissat i cec.

 

Palplantat entre dos xiprers del claustre menut, acollidor, entonava en veu baixa uns versos d’Espriu musicats per Raimon. Heterodoxes congruències. Pregàries desateses.

 

Recuperes les sandàlies guardades de l’estiu passat i has de reaprendre a caminar. Cada calcer demana els seus subtils minuets, o l’elemental petjada ferma, que fingeix que sap molt bé on vol anar.

 

(El vostre afecte)

Semblava endinsat en l’agonia.

La filla l’agafava de la mà.

Sobtadament obrí els ulls, es revifà, s’incorporà, demanà un cigarret, se’l fumà lentament amb els ulls entelats perduts en un horitzó que semblava travessava la paret de l’habitació, amb un mig somriure als llavis pàl•lids.

Amb veu tremolosa va encertar a dir: “el vostre afecte em reté, i jo ja haig de marxar, pel que entreveig gent que feia molt que no veia em farà de guia”.

Posà el cap a la coixinera i tornà a tancar els ulls.

 

 

Campanya pels drets lingüístics