Home > El Maestrat > #Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

#Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

dimitri_baltermansigual2018Dimarts, 19 de juny.

Llegida una entrevista a Patti Smith tot prenent el primer cafè. Ha publicat una novel·la, “Devoció”, sobre el món de l’artistalla, aquell en el que calen dos caps, un que es corda les sabates i l’altre que, mentre es corden les sabates ajunta una màquina de cosir i un blues damunt la taula d’operacions. Simpatia per la de Chicago, sabedora i admiradora del bo i millor de la cultura europea. La seua manera de passar pels hotels del rock llegint Rimbaud i Bolaño resulta confortant.

Tramesa la part de llibreta per aquesta col·laboració. Mirant carpetes de materials. Pensant detalls per al projecte sobre l’Arbó. Presos dos cafès més; massa cafè. Els possibles coneixements de l’excés? Les flors de les embriagueses que recomanava Baudelaire?

L’actualitat crema. Ens anem cruspint els recursos fatigats del planeta. El general analfabetisme ecològic i la gola dels poderosos ens aboquen a més episodis crus.

A Itàlia, el govern xenòfob vol crear un cens de gitanos. Entretinguts i desmemoriats, la pitjor història europea trepitja fort sobre les llambordes del dia a dia. Do fuir?

Bullit de verdura per dinar. El sopar nacional dels dies infantils. Sesta amb assossec als territoris sonors.

M’arriba la notícia de la mort de l’escriptor i professor tortosí Manuel Pérez Bonfill. La darrera vegada que ens vam trobar, en un sarau llibresc a la delegació comarcal de la URV, anava en una cadira de rodes, empesa per la seua muller. Li vaig preguntar com estava i em va respondre: “Viu!” És un altre dels secrets massa ben guardats en la literatura nostra. Contista magnífic, poeta límpid, substanciós, docent que feia fer teatre als alumnes i els ajudava a pensar per compte propi. Anem perdent referents del grup que, al voltant de la meritòria revista “Gèminis”, editada en ple franquisme, va mantenir la flama de la llengua i la lletra (Gerard Vergés, Jesús Massip, Zoraida Burgos, i el finat).

Correu de la bibliotecària ampostina. Pensava treballar demà espigolant textos d’Arbó, però em diu que hi ha una activitat programada i no hi haurà massa calma. M’atanso. Tarda radiant, acalorada. Penso inevitablement en Pérez Bonfill, a qui vaig tractar molt menys que a Vergés, però en un parell o tres de converses ens vam entendre de seguida, parlàvem des de visions semblants de la jugada d’escriure i, sobretot, de la de llegir.

En ser instal·lat a l’estança d’estudis locals, remiro la biografia que Arbó dedicà a Wilde; així com la monumental que confeccionà a major glòria de Pío Baroja. També repasso el volum de memòries primer, “Els homes de la terra i el mar”, deliciós. Parlem, amb la bibliotecària,  dels accessoris necessaris per a una part del projecte. Tot va més o menys endavant. M’emporto la biografia barojiana i les memòries. Saludo, a les portes de la biblioteca, un lluitador de barri, idees clares i fibrosa determinació, que avui mateix ha aparegut a les notícies, en ser un dels actius més decidits i visibles de la lluita per la seguretat en la N-340 i l’alliberament de l’autopista A-7.

Pa amb tomata i embotit per sopar. Llegint: la biografia de Baroja de l’Arbó; una gran ensabonada. Recordo un assaig d’Eduardo Gil Bera on posava a caldo l’entregada totxana arboniana, a tall de les covardies i despropòsits, segons Gil Bera, de l’autor de “El árbol de la ciencia”.

Mirat un reportatge de TV3 sobre el “Congrés de Cultura Catalana” de l’any 1977, on es posaren les bases de tantes polítiques que s’han fet després. He conegut i tractat una mica alguns dels participants. Mantinc lleialtat amb alguns, altres m’han decebut enormement (només volien posar una botigueta i fer uns cèntims a costa de la bona fe de molts). Així són les travessies humanes, ja se sap. Quantes lluites i feinades, sempre a contravent! En una processó o altra ens hem de comprometre quan les adversitats deliberades volen esclafar la nostra manera d’estar sobre l’escorça de la terra. En les imatges del treball periodístic, entre altres figures rellevants, un Joan Fuster motivat, activíssim, fent “bolos” predicants on calgués. En aquells dies encara no s’havien destapat tots els paranys “transicionals”, i una bona colla de ments lúcides encertaren a combinar cultura popular amb rigor científic i intel·lectual.

 

Desatenent l’instant penses l’instant anterior. Vivim en diferit?

 

Dimecres, 20 de juny.

Qui matina, rega –diuen a l’Horta. El torn de reg, amb l’aixada o l’estilogràfica a la mà. Una cosa o altra haurem de llaurar. Qui no pot segar, espigola.

Tres quarts de vuit en aquesta ratlla –on s’envola un para-sol tigrat en roig; on s’entrelluca un baix-relleu egipci; on unes siluetes vaporoses estenen ralls verds a les soques de les oliveres…

Cafè amb llet i les notícies de la demència general de la humanitat. La lluita per la secretaria general en un partit que, en un context més noble i higiènic, estaria il·legalitzat.

Peces de György Ligeti, compositor jueu hongarès, a la gramola primera. Fumalls atmosfèrics, la música clàssica contemporània, que computa poc en les ranciors acadèmiques dels conservatoris. Stantley Kubrick emprà fragments de Ligety en la seua “2001”.

Arreglada alguna quartilla. Seques amb botifarra per dinar. Les notícies, amb l’aclaparadora trompeteria de l’èpica –i els fanatismes- dels esports davant i darrera.

Migdiada tranquil·la. Darrer dia de la primavera voluble i humida que hem tingut, amb les potències estiuenques anunciant-se obertament.

Arreglades unes pàgines més d’una carpeta oberta. Finalment notícies dels encomanadors de comunicacions literàries del Maestrat. Han eixamplat els terminis, bona notícia.

Recuperat un alt ritme lector, feliçment eclèctic, de Mrozek a l’Arbó biografista, passant, avui, per Cioran i Pedrolo, hi ha moltes petjades en la neu. I, el millor del ritme de lectura a bon tremp és que ja no he de llegir per obligació professional, com quan feia feinetes farragoses abans de la crisi del 2008.

Nit segons els darrers costums. Entrepà de tonyina amb maionesa. Mirat el programa de Xavier Graset. Presència de l’antropòleg Manuel Delgado, que té per sa costum aixecar els faldons dels cors i danses del sistema. Més lectura fins al son.

 

-Teniu molt millor aspecte.

-He arribat a un acord de pau amb la meua incertesa.

Robert Crais (“El darrer colp”).

 

Si cada set anys renovem del tot les cèl·lules corporals. Quants “jos” portem enterrats?

 

Sentim una estranya voluptuositat en el fet de descobrir que el nostre adversari és estúpid. Ara: això no arregla res.

Joan Fuster

 

Procuro escriure el que em dóna la gana i com em dóna la gana.

L’opció, sí, paga els seus delmes, explícits o subterranis, però l’esponjada de brànquies neuronals i intel•lectuals compensa els inconvenients de llarg.

L’instint, el somni de la llibertat és un combustible reciclable i sostenible.

 

(La juguesca)

A Manuel Pérez Bonfill, in memoriam.

 

Destre mestre d’aixa

sabia conjugar

els remeis del quitrà i l’espart.

Però, arriscant en la juguesca,

carrer d’un sol –i de tots alhora-

deixava airejant-se,

al tornassol i el mestral

dels determinis fluvials de l’atzar,

les badades fatigues de l’afuat llagut.

 

¿Són els errors més freqüents qui ens fan la poètica, o és la poètica qui ens porta al mateixos solquets d’errors?

 

L’important no són les coses: l’important és el camí que

mena cap a les coses. Abans de trobar el que cerca, l’home troba moltes altres coses que eren aquí, allà, vivien…

Blai Bonet.

 

Dijous, 21 de juny.

Despert a les set. La plata enramada de la xerricada dels pardals.

La fita d’almanac de l’entrada de l’estiu (cassola en forn). Per al que segurament s’haurà de vore i sofrir, pagaria la pena despertar-se amb la caiguda de la fulla. L’estoïcisme és la recepta que s’escau, no en sabem d’altra millor.

Excel•lència i lucidesa marca de la casa en un article de l’amic Toni Mollà, a “La Vanguardia”, sobre el llibre “Matar Joan Fuster,” de Francesc Bayarri, amb un reportatge seriós dels atemptats, absolutament professionals, contra l’assagista que furgà per despertar de la “perpètua somnolència digestiva” l’indigenisme valencià. Els “petards” contra Fuster tingueren la massa previsible investigació epidèrmica i rebaixant de les autoritats governamentals de l’època –primeries dels vuitanta. Hi ha toleràncies i impunitats que sempre cauen del mateix costat.

Cafè, cigarrets, escriptura i més lectura. Les inèrcies amb vistes a alguna possible descoberta o epifania.

Converses agradables en les hores de pati. Conrad Setó m’ensenya una peça nova, excel·lent, una mica filla de Bach –es podia fiar a una millor genètica?-, però portada a la seua variada paleta personalíssima, polièdrica.

Llegint abans de dinar, en llibre. Lluminositat saturada, caloreta grimpadora. Amanida de pasta italiana i gambetes, regalades pel bar del barri, per dinar.

Les notícies: les sentències judicials que no li toquen ni mitja cana a Florentino Pérez, tot i desatendre sentències fermes anteriors. L’estat tuf a crosta remota i fermentada. Els reglaments, les lleis, els acords, els consensos, afecten a qui afecten; en la selecta casta d’intocables no es pon mai el sol.

Sesta aplomada. En retornar a la presumpta vigília, una tassa de cafè, una discreta eucaristia amb un quadret de xocolata, i em poso a fer la darrera ullada a la comunicació o ponència per a la trobada literària de Sant Mateu de l’agost. Potser quedarà apanyada i tot. Anoto també idees narratives que em van venint sense cridar-les; per a contes, o potser per a embarcades més llargues.

En els teletips veloços, pels volts de les cinc, apareix la notícia de la llibertat provisional per als violadors de La Manada. La ràbia i la impotència davant tan pronunciades asimetries en la justícia espanyola va augmentant. Ens queden arcades per fer?

Volta pel barri per estirar les cames. Comprat berenar, avellanes. El sol alt, intens; el primer de l’estiu tiba més, diuen els experts.

Llegint, en tornar. El biografisme d’Arbó. A vegades arriscava dos de pit sentenciosos de pur peu de banc o tòpic complaent.

Mirat l’espai de Graset, on unes quantes veus solvents –Jordi Coca, Manuel Cuyàs, Carme Samsa, Francesc Foguet, la filla del recordat- posen en relleu el llegat del tortosí Ricard Salvat, a tall dels volums dels seus diaris, que va editant la Universitat de Barcelona. Polièdric home de teatre format a Europa, que es desesperava amb la situació i les eines que es trobava al país, encara sota el franquisme. A Salvat, si una cosa no li agradava, i n’hi havia moltes que no li agradaven, les cantava clares i argumentants, i això el feu una figura incòmoda per a molts. El cas és que un gegant de l’escena, una potència intel·lectual alta, encara l’hem d’anar redescobrint. El seus diaris són molt més que un gran retrat d’època, van farcits de visions i reflexions de pes. Anuncien, si es poden fer, dotze volums que deixà més o menys preparats. Per aquells atzars objectius graciosos que es donen, llegint Arbó alhora que em miro la televisió, recordo que a la platja/cala del Suís, ja al terme mariner d’Alcanar, Salvat tenia una casa d’estiueig tocant, precisament, de la de l’Arbó, però ignoro el grau de relació que podien tenir.

 

Amb la meitat de coses sentides i formoses que els hi dediquem als traspassats en el dia de les alabances, fetes arribar a l’interessat abans de la partida, alguns potser no s’haguessen sentit tan sols i incompresos.

 

Les grans personalitats que ens ha estat concedit conèixer una mica i admirar, no en són en absolut responsables, les desgràcies no es trien, dels apologetes tan mediocrets que els usufructuen.

 

Enmig l’ambient festiu –vinassa, jotes i xarlatans de fira- conduïren el reu en un carro arrossegat per dos cavalls llustrosos. Un parell de sacerdots abraçaven el reu capcot i miraven de preparar-lo per al viatge més llarg. Segons la justícia del moment havia occit la seua sogra i la seua dona. Les campanes tocaven a dol, augmentant l’atmosfera opressiva. Enmig la rebullida de la plaça finalment li aplicaren el garrot vil. Hores després de l’execució el desfigurat reu havia quedat exposat al mateix cadafal disposat contra la murada grisa. Una criatura s’havia escapolit de les prevencions casolanes i havia avançat fins poder mirar-se fit a fit la destrossa. La visió el va colpir per sempre. La criatura era Pío Baroja i la ciutat Pamplona. Ho explicava en les seues memòries i ho recull Arbó en la biografia que li feu, que, editada el 1961, es nota escrita sota censura per l’al·luvió d’eufemismes que havia d’emprar en comentar l’època de Baroja, figura a dures penes tolerada pel règim.

 

Òbviament, els tontos útils ni s’adonen que els fan fer el paper de tontos útils.

 

L’antil•lustració no és un estat, és una guerra.

Marina Garcés.

 

(Partides)

-Sóc un trampós. Quedeu avisats. Si ho voleu deixar córrer fareu be fet.

Era una tarda de diumenge. Al poble no es veia una ànima. Un fumall adormit nimbava el llum amb pantalla i la taula.

Divuit partides després, que el foraster trampós havia guanyat amb uns superioritat ofensiva, Manolo l’apotecari va abandonar, deixant dit que “en dir-nos això de que sou un trampós ens heu fet perdre la concentració, a l’estar pendents dels vostres gestos i moviments. Realment sou un trampós”.

“Estàveu avisats”, va replicar el foraster sense aixecar la veu. “I jo també me’n surto”, va afegir el trampós, apilant els bitllets en un muntat abans d’endinsar-los a la butxaca.

Però els altres jugadors van insistir en demanar marge per recuperar-se i va cedir. Set partides més tard, els habituals culs de casino dominical quedaren convençuts que no era el seu dia.

 

No t’encaparres, company desmodat, l’altament improbable immortalitat no deu passar del escamotejats registres fòssils.

 

El teatre, posat dempeus, ovacionava calorosament el poeta José Zorrilla, per l’enèsima representació, per Tot Sants, del seu “Don Juan Tenorio”.

Ell saludava cerimoniosament, corresponent als aplaudiments i alguns “Bravo” decidits, sense perdre de vista els protectors als qui els tenia que demanar uns nous préstecs per poder menjar, ja s’havia venut els drets de la rastellera de rimes més o menys afortunades –que tan de rastre imitador han deixat.

Així ha estat –i encara, encara- la glòria literària a les Espanyes. No ha donat la cordeta per molt més.

 

Divendres, 22 de juny.

Dormida decent, tot i algun grumoll de calorada. Alçat a les vuit. Un somni amb amics difunts, reunits en una taula, en una conversa com les que teníem. Una mica més envellits, però amb bon aspecte, relaxats, molt més savis i essencials. Quines coses curioses vessen de les calaixeres de la còmoda onírica.

Vivaldi a la gramola –un cordial; la confitura balladora. La xafogor ha entrat com un cavall sicilià des de primera hora. La discreta remuntada –Prometeu en calçons- de la cafeïna i el tabac.

Indignació general per l’alliberament dels violadors de “La manada”. Hi ha qui justifica l’alliberament dient que no es pot abusar de la presó preventiva, raonament acceptable, però amb greuges comparatius sagnants, darrerament. Prou sectors de la judicatura espanyola ensenyen una poteta d’urpada ideològica, una desconnexió dels batecs del carrer, que fan temor.

Llegeixo diverses entrades dels diaris de Salvat, personalitat per moments cantelluda i contradictòria, segons molts testimonis. Trobo l’entrada del setze de febrer de 1965 on comenta la xerrada que Pier Paolo Pasolini va fer a la Facultat de Medicina de Barcelona, exactament, per les cauteles de les clandestinitats de l’època, exactament a la sala de dissecció de cadàvers. L’italià va expressar que mai havia tingut “un marc tan impressionant”. El dramaturg tortosí trobà que l’escriptor i cineasta “té un cap molt clar i una absència total de dogmatisme”. Gran interès per fer-me amb els volums que vagen sortint del seu dietarisme, per a l’edició dels quals hi ha dificultats en trobar finançament; enmig tantes suposades eufòries, breguem amb les misèries i ensulsiades de sempre en el terreny cultural. Format a Europa, sobretot a Alemanya, amb insaciable curiositat intel·lectual i artística, de somni de volada ambiciosa, Salvat es desesperava freqüentment amb els plantejaments i actituds que es trobava en l’escena nostrada, i tenia el costum de dir la seua veritat, cosa que es paga caríssima, ja se sap. Encara avui és una personalitat incòmoda, a vegades deliberadament omesa, per als qui han remenat les pastetes de les programacions culturals durant dècades.

A migdia dono per tancades les revisions de la ponència sobre la lletra dels Maestrats. Alleugerir-la m’ha costat déu i ajut. Em penso que servirà per al que la volen, per a una revista nova, de la què no en sé un borrall, i per llegir el paper en l’encontre a Sant Mateu a primers d’agost. Feina feta no té destorb.

Ous fregits amb patates i tall per dinar. A les notícies, l’afer dels jocs del mediterrani de Tarragona, una aposta que potser s’ha assolit en plena desinflada d’aqueixos models. En tot cas, sembla que la promoció ha sigut tirant a tímida i el resultats de grans afluències a la ciutat estan per vore. De fet, la olimpíada ja s’hauria d’haver realitzat l’any passat, però no hi havia prou armilla A les Terres de l’Ebre no ha caigut cap subseu de cap modalitat, tot i haver sortit esportistes destacats en pràctiques com el rem o l’esgrima. Res de res. Diuen que si les divergències polítiques del darrer any han interferit en un acord satisfactori que tingués en compte les comarques ebrenques. Per al nostre sofert sector, els jocs començarem amb el tancament de la Llibreria de la Rambla. El cos guanya al cervell en els triomfals lemes depriments. La marcida actual de la vella Tàrraco està per comprovar-se que s’acaba amb les corredisses dels atletes.

Sesta acalorada. Tassa de cafè, en retornar, tan eficient per a la set. Tramesa la ponència, una nosa menys. Envio també una breu col·laboració a la pàgina web “Projecte Pasolini Barcelona”, on gent de diversos pelatges i cultures celebren el mestratge del friülès. Posat amb altres materials. Tarda pesada de temperatura. Suar és un certificat vital zoològic, vulgarment apegalós, de dolçor somnolent.

Ahir va morir la goril·la Koko, a Califòrnia, on vivia en captivitat. Havia après, fins al domini absolut, el llenguatge dels signes per comunicar-se amb els humans, i mostrava una intel·ligència empàtica superior a la de tants humans.

Quan comentem les decisions i ballets dels encarregats de la botiga només fem de crítics teatrals. Ells, putxinel·lis, titelles, comissionistes d’engrunes, fan el politiqueig per tal que mai no ens ocupem d’allò polític fondo (al capdavall som éssers polítics), i si detecten bellugades fora de guió, que els puguen fer trontollar els antics privilegis, els veritables sostenidors del mànec de la paella no coneixen mesura ni pacte.

Pa amb tomata i formatge per fer un mos. Llegint i mirant l’espai del “3/24”. La inauguració dels jocs a Tarragona, desangelada, potser monitoritzada i desactivant, signe primer d’un probable fracàs anunciat. La imatge projectada, ben falsificada –o neutralitzada-, amb qualsevol tret de personalitat pròpia diluït en cosmètiques internacionals –o directament diguem-ne estatalistes.

 

Dissabte, 23 de juny.

Alçat a tres quarts de vuit.  Nit pesada, xafogosa, només alleugerida en les hores petites. Shubert al gramòfon. El consol i altres jardineries imperfectes.

Cafè per a zombies. La cosa santjoanesca; les aspres detonacions dels petards matiners de les criatures. El foc i els solsticis, el ritual pagà, més o menys reciclat per un i altres.

Llegint i escrivint, fregint i menjant. La dèria. Partida perduda, que cal jugar com si ens esperés la satisfacció, el triomf sobre els estimulats adobs grisos que ens rodegen.

Vicent Sanz, ànima de la trobada literària a Sant Mateu i les seues previsions i intendències, em fa saber que li ha fet una ullada a la comunicació de quinze pàgines i que la troba interessant.

Gestions apartat de l’escriptori. Els frecs dels supermercats. Cada vegada més egoismes estúpids en els espais compartits. Són els de sempre, cal suposar, però sembla que aguditzats pels espectacles generals sistèmics. Després, a la peixateria del barri. Ens tocà, en les rifes de comerços col·laboradors del sopar-ball de la lliga contra el càncer, un val. L’olor maternal del peix; la tria, amb dret a un caprici closcat o altre. Musclos de la mar de l’Ebre, enguany més grassos pels nutrients del riu arribats a mar; talls d’abadejo, que em reporta el variat receptari portuguès; molls de mida correcta; i un polp llarg, criatura gelatinosa de misteris fascinants i intel·ligències sorprenents.

Fet al forn, amb un polsim de pebre roig i orenga, l’abadejo. Dinada notable. Les notícies, públic triat i controlat en la inauguració d’ahir dels jocs mediterranis de Tarragona. La vigilància, la repressió continuada sobre els anhels sobiranistes. Però, igualment, la premsa internacional, que està al cas de l’estat de coses, reflecteix les manifestacions contràries al rei, què, tot abandonant la suposada neutralitat arbitral, prengué partit l’octubre de l’any passat, i que no ha tingut cap gest ni paraula pels ferits d’una desaforada acció policial. Pel que sembla també arreu de l’estat la popularitat de la corona és en hores molt baixes, tot i que els sondejos específics sobre el tema es van aturar fa tres anys.

Sesta acalorada però positiva. Cafè amb gel. Posat en uns arxius per anar filant en els projectes.  La galvana, pel sol, que cau vertical i rabiüt al carrer, és clamorosa, però la venço i arreglo un paquet de quartilles. Llegida també, una estona, la biografia de Baroja de l’Arbó. Per moments, l’apologeta amollava unes sentències poc intel·ligents i s’empassava, sense opció a la conjectura del dubte, les mentides, favorables i venjatives, de l’orguenet ressentit que feia sonar don Pío una i altra vegada. Em penso que Arbó va adoptar alguns dels pitjors defectes de la personalitat barojiana, en vore’s obviat injustament en subratllats i cànons.

A la nit, mos lleuger i cap al cinema a escampar la boira. Sala prou plena. La pel·lícula de la factoria Spielberg: la franquícia dels dinosaures reviscuts, dirigida per J.L. Bayona. Poques sorpreses. La recepta calcada a altres episodis de la proposta. Un entreteniment luxós, amb algun moment feliç, més o menys humorístic, i para de comptar. Alguns desajustos narratius, que decidim obviar. Hi ha l’explícit missatge ecologista, l’avís dels perills de jugar a les divinitats amb els materials genètics, la temeritat de la gola dinerària al cost que sia de menester,  entre l’acció trepidant de les bèsties reinventades i els humans avariciosos.

Volta de poble, després, per mirar les fogueres. A la plaça del Mercat, la revetlla, amb l’enèsima lleva de la franquícia dels “Júniors”, ídols indiscutibles de l’afició local. Com que ja anem prou carregats de sessions ballables, passem de llarg. En algunes viles els fills més anticonvencionals són celebrats; en altres, sepultats en tones de menyspreu i indiferència. Així són les coses en les sopes barrejades de les viles nostrades, tan reticents, la majoria, a concedir cap benefici del dubte a les expansions d’esperit alternatives al vial dominant.

 

Una peça d’orgue de Bach, en un funeral, millora notablement, in extremis potser, la biografia del difunt.

 

Una revolta de les dones potser és la darrera esperança. De dones lúcidament apartades dels paranys patriarcals, és clar.

 

Diumenge, 24 de juny.

Sant Joan, el solstici…i demanen. Els cicles, la roda, la direcció única. Festes de la tribu. Tribu negada, vigilada, engabiada. Els enganys del politiqueig aferrat a les quotes, les poltronetes i la nòmina grassa. Poques audàcies, decebudes a pleret.

Dormida potable, tot i la calorada (vint-i-cinc graus a les dotze tocades). Una ombra de queixa cranial, que es va atenuant en la matinal, més o menys entretinguda amb bona rebosteria per al pensament.

Poc marge per emprendre res. “Bolo” a la tarda, amb l’horari retardat, d’estiu, i molts dubtes sobre els tripijocs i ximpleries de determinades juntes de pensionistes que ens lloguen: en alguna plaça, cada vegada que hi anem, hem d’intentar que entenguen que l’IVA de les factures no és un augment del preu de l’actuació, que només som recaptadors involuntaris d’impostos. Res; suro Manel! Les ganes d’anar plegant van en augment accelerat. Fins amb els peus encarats ineluctablement cap a l’hortet de Pere, hi ha espècimens que la xalen, fins a la darrera energia, creant conflicte i malfiança per allà on passen. Humà, excessivament humà.

Dilemes “hamletians” de filosofia política: ERC debat aquests dies si ja “som República” o encara l’estan pentinant. Entretant, la llumenera Ansar ho té clar: “si els deixes concórrer a les eleccions, els partits independentistes te les guanyen”, i, amb la pulcritud democràtica que el caracteritza proposa il·legalitzar-los.

S’ha parlat i escrit a bastament sobre l’evident influència del cine en la literatura. Però s’oblida més que en molts artefactes narratius cinematogràfics i de ficcions televisives, són els autors i autores sobre paper els qui han estat saquejats copiosament. Els préstecs són d’anada i tornada.

Llegint una estona abans de dinar. La pau dels llibres vells (una edició de 1961). Fideuada, feta amb la closca marinera; una finor. Sesta acalorada. Desgana del “bolo”. Carregat l’equip. Posada gasolina. La carretera carregada. Pasem pel punt, a Alcanar, on a la matinada han xocat frontalment dos camions –un mort i un ferit. Encara hi ha part de la carrega d’un dels vehicles en un solar lateral de l’asfalt.

Pres un cafè amb gel a la cafeteria de la llar de jubilats. Muntem al pati. Corre certa brisa redemptora a l’ombra verdosa d’unes moreres. Comencem a les vuit. Molt públic. Bon so, en forma. A l’intermedi se’m posa al davant un home que em pregunta si el conec, i el conec, em diu que era el flequer de davant de casa, i que no sabia que m’havia fet cantant (no li pregunto què es pensa que sóc –o era). Feia quaranta anys – o més- que no el veia, des de xiquet. Tenia l’establiment al carrer del Crist del Mar, a prop de la travessera de Pius XII; com diu, davant de casa, veïna de l’antic camp de futbol del Benicarló. Quan m’ha dit que no sabia que m’havia fet cantant m’he reprimit la conya de dir-li que la setmana passada se’m va acudir fer-me’n, a vore quina en passava.

També rutlla perfectament la segona part. A les onze acabem. La tornada. El regnat dels camions i algun esperitat infractor. Aturada a l’establiment obert tot el dia. Un entrepà de salsitxa i botifarra per sopar. El moment de la fluixesa. En ser a refugi, mirat un episodi d’una sèrie policial, però m’adormo abans que ensarronen l’assassí.

 

(Filosofies de bar)

-La vida dóna moltes voltes…

-Sobre l’eix de la seua falta de sentit?

Una cascada de monedes accentuà la remor suportable del bar llòbrec.

– Ens en demanem una altra?

– L’acord del malentès.

– El malentès manté l’esperança.

– L’esperança és perillosa i miop.

– El possibilisme arriba tard sempre.

– Del “tot està per fer” hem passat, sense transició, al “no hi ha res a fer”…

– Ens han pres el pèl constantment…

– L’obtús decidit domina el món.

– La cambrera ens ignora.

– Anem tornant-nos invisibles…

– Podem canviar de llodriguera…

– Ser invisibles en dos indrets distints potser ens resultarà excessiu.

– També tens raó. Esperarem, paciència.

– I un burro per portar-la…

– O dos.

– Vas a algun lloc per les vacances?

– M’ho estic pensant, no ho tinc gens clar…

 

Dilluns, 25 de juny.

Alçat a tres quarts de nou. Hi ha més pardals excitats als patis veïnals. Dormida bona, sense malsons ni cabòries; avantatges del cansament.

Papers sobre Carlos Edmundo de Ory, el bandejat que s’inventà el postisme i l’origen còsmic del sonet. Anar bandejat, omès, de determinats escaparates i llistats, comença a ser signe de distinció per trobar esperits que se la juguen de veres. Quan s’exilià definidament al París sense retorn, cap noticiari ho donà, i això que l’obituari dels poetes sol agradar en les redaccions.

També hi ha articles recordant Ana María Matute, que, entre les sedes amb boirina de les seues faules, posava càrregues de profunditat de la seua decepció de l’humà. Dona maltractada, aprengué, per salvar-se, l’escapolida de la nocturnitat dels boscos i les blavors de les corts artúriques (cadascú es recrea la seua).

Josep Maria Espinàs fa noranta-un anys i l’Ateneu li ret homenatge avui. De la trajectòria de l’escriptor s’explica poc que va tenir que muntar-se la seua pròpia editorial per evitar que li seguiren robant a mans plenes i poder menjar. Amb això, un article diari i altres col·laboracions, ha pogut capejar el temporal de la professionalitat en una societat que no alimenta els seus literats. Xavier Pla i Xavier Antich li faran la lloa al caminant en l’emblemàtic feu del Palau Savassona. No es pot demanar més. Tots dos, caparrons il·lustrats i lúcids, m’han fet generoses propines, que guardo en el raconet de les tebiors revalidants per a quan la desesmada assetja.

Parada la carpeta oberta, en la matinal, que es mor de riure. Desgana de posar-me a fer res, ajudada pels decebedors fàstics que fa quasi tot al gremi i al món. Es va repetint la pitjor història, però ara els feixismes no porten histriòniques corretges militarotes, sinó corbates a joc d’un somriure de cortesia, i fins perfumats amb retòriques i gests imitats dels proïsmes.

Gestions, a Tortosa primer i després a Vinaròs. Les dues queden a mitges, que és el resultat més donat en les arrossegades pels taulells i oficines. Atzur calitjós a rotgles, més xafogor en la desèrtica assolellada; carreteres polsoses que travessen camps i viles com assedegades.

Les sobres de la fideuada d’ahir per dinar. Les notícies depriments, els cinismes oficialitzats. Sesta fonda. Repassant materials fins al tardet. Músiques variades per companyia. Resistint per no caure en la marcida depriment. Mals temps per als sensibles. Mos lleuger per sopar. Mirat l’espai de Graset. Llegint la vida i miracles de Baroja, posat a flequer, després de rodar com a metge rural, quan ja escrivia les primeres pàgines, per espantar el pànic que li feia la pobresa dels literats.

 

Tota idea de centralitat és il·lusòria. Fem la vida als afores.

 

És pura renúncia i buidor, complicitat criminal amb la destrucció, però en diuen sensatesa.

 

(Estius)

Els llençols de plata falsa dels estius.

La revelació de les resurreccions d’arena ajornada.

El enganys dels miratges refrescants d’un segon i mig de restauració, encapsulat en la il•lusió del còctel a mitjanit, la treva dels terminis grisos i les factures aspres.

El contracop de la matinada, de boca amarga, amb l’abrupta taquicàrdia de les evidències cendroses de totes les pèrdues irreversibles.

El palmerar ressec en el marc de la fugacitat.

L’ ukelele de la Marilyn en la descordada ballaruga dels desorientats.

La mirada de la pantera entre els matolls negrosos i el pareo relliscat.

Les bicicletes, d’instint encabritat –i fermament subjectat alhora- de la desesperació que assaja de ser elegant i no espatllar la festa a contramà.

Brànquies dels intersticis paral•lels, clandestins.

La desaparellada cristalleria expansiva dels divorcis.

Les marqueteries arnades dels truc desmodats dels surfistes teòrics.

Els descosits manuals imperfectes de les supervivències.

El brill de les cicatrius en els rastres de la penombra.

El xipolleig, de clor i reinvencions, de les piscines insomnes.

Les esperes reiterades que invoquen la sorpresa a qualsevol preu (quan dues afirmacions neguen –o viceversa).

Quan el gessamí emmordassa el efectes secundaris de l’incendi i el repèl és el sentit que esbatana les portes de la percepció.

 

Campanya pels drets lingüístics