Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Plàncton. El Bloc de Josep Igual

JanineAntonifunambulismemar2018Dimarts, 3 de juliol.

Alçat a les vuit. La reparadora frescor de la matinada. Desdejuni de cafè amb llet; el color lleig del cafè amb llet, que deia Pla (tantes lletjors ens alimenten i humanitzen!)

Anuncien el programa del quatre d’agost al Maestrat Literari. Coincidiré amb Joan Garí i altres vells coneguts de l’afició local –que en deien abans en els reclams esportius. Ens hem fet grans, en sabem una mica més, i hem cultivat amb ganes les manies particulars. Ja no sortim de nit i ens cuidem el fetge. La salabror de la desembocadura la notem cada dia més incisiva.

Tramesa aquesta col·laboració. Escric, fumo, prenc més cafè, llegeixo, arreglo materials guardats. Tres o quatre vicis insistits haurien de valer, en una balança més lírica, per una virtut o altra.

La neurosi pianista de Glenn Gould m’acompanya el viatge immòbil. Triar una dèria forta i anar fins al final amb ella –caràcters forts. Gould parlava molt per telèfon, quan no tocava o estudiava, en aquelles cabines roges del nord silent amb mig pam de neu com a catifa. Pianos, telèfons, estilogràfiques potser substitueixen la psicoanàlisi laberíntica.

Ni entusiasmes ni davallades a l’infern en la matinal. La mitjania escèptica com a muntura (ase estoic).

Migdia d’habitud. Ensalada russa per dinar. Sesta plaent. La pornografia oficial, que ja ens empassem sense a penes ardor estomacal. La peresa intel·lectual, la comoditat encoixinada, ens van adobant per esdevenir el prototips de la posthumanitat.

Sessió lenta i profitosa sobre materials a la tarda. Llegint, en els descansos. La llum calcinant als finestrons. Cafè amb gel i jazz –Archie Shepp- per companyia.

Sortida per comprar berenar. Trobat pel carrer i saludat Jesús Serrano, escriptor ampostí, xicot simpàtic, que diu que l’inspiro prou –literàriament parlant, és clar. Arriba un dia en que li servim de model –o de contramodel- a algú o altre, sense proposar-nos-ho, per descomptat.

 

Si insisteixes en mirar de prop la majoria de coses d’aquesta vida, el rosari de decepcions serà llarg, i potser perillós. La distància beneficia l’il·lusionisme, l’accés al somni, la florida de l’esperança.

 

Dimecres, 4 de juliol.

Molta humitat a la nit, xafogor pesada, fins als tendres filats de la matinada. L’ enganxifosa fe de vida de la suada.

Alçat a les vuit. Desdejuni i toaleta. Cap a la biblioteca. Compro un bolígraf nou, de camí, en una petita papereria on, entre les revistes, el periòdics i multicolors andròmines de regal tenen una punta de llibres. Em porto la sorpresa, tenen exemplars de “No és el que sembla” i “Quaderns deltaics”, entre altres títols d’autors més o menys zonals.

A la sala d’estudi de la biblioteca, amb l’aire condicional ben modulat, s’hi està bé. Des de les finestres es veu, des de l’enlairada, la poderosa amplada del riu, espectacle hipnòtic que mai no esgota els detalls. El bull vital sempre avança.

Retrio textos d’Arbó, per encaixar-los en els diversos punts urbans i de la ribera, on queden com guants de gran eficàcia descriptiva. Em llegeixo mitja biografia que dedicà a Oscar Wilde. Per moments el biografista es posava d’una moralisme frontal, de poca volada, decebedor. En molts punts de vista sociopolítics, vaig acabant de convèncer-me de que Arbó es tornà un reaccionari prou indigest en la seua maduresa i vellesa. Però, la justícia poètica s’imposa i mirarem de fer un itinerari atractiu amb la seua biografia d’home fet a ell mateix, en circumstàncies ben adverses, i de destre novel·lista que copsà l’ànima deltaica i l’elevà a espai mític. Ara que el rellegeixo des de les seues primeres novel·les, trobo més ascendents shakespearians i dostoievskians que mai.

Deixo els llibres i els apunts a la taula, davant de la finestra, curulla de riu i cel escurat, i baixo a pipar un cigarret de tard en tard. Penso que treballant en una biblioteca potser estaria a gust, però el cert és que mai m’ho he plantejat seriosament, i potser m’he errat.

En un prestatge de títols sobre la zona he trobat també un assaig cultural i polític de Xavier Vega sobre l’Ebre com a territori de frontera –o frontissa-, el fullejo una mica i em trobo que cita uns articles meus. Papers que et penses que no s’ha mirat ningú resulta que a un assagista o historiador o altre li fan servei. Avui, pel que es comprèn, era el matí de les petites sorpreses agradables. Potser un àngel protector o altre em dóna una mica de peixet per tal que no abandone.

Conversa entretallada, sumària, amb la bibliotecària. Quedem entesos en les primeres feines grosses a fer en el projecte arbonià. A tres quarts d’una desfaig la passejada fins al cau. Bufa una mica de garbí que ajuda a respirar sota la verticalitat roent del sol de migdia.

Anguila en suc per dinar, per gentilesa del bar del barri (governat per una mena de follet enriolat, que em saluda amb la mà al pols, a la manera militar).

Quaranta anys després, jutjats i condemnats els militars xilens que assassinaren, entre molts altres,  milers i milers, el cantautor i dramaturg Víctor Jara. Hi ha nacions de la terra que es prenen la feinada de dir-se la veritat. En altres els hereus de les falsedats i ocultacions encara en treuen rèdits.

Trasllat dels presos polítics catalans a presons més atansades als seus domicilis, tal com estipula la llei; però hi ha qui diu que és una concessió intolerable –els mateixos que branden el compliment de les lleis quan els convé. Una presó preventiva venjativa, carregada d’irregularitats i recreacions de aire polític, que un any o altre tindran el seu aclariment.

Vespre desconcertant. Tresos i dosos i cartes que no lliguen. La frescor d’esperit de la matinal se’m marceix entre els dits sense poder evitar-ho. Apel·lo a la voluntat, a la disciplina, i encara puc avançar una mica en les repensades sobre textos guardats. De vegades penso que l’escriptura em preserva de parar boig del tot en una societat cada vegada més conflictivitzada en els detalls i més inhibida en els molls essencials.

Sortida curta per comprar berenar. El garbinet persisteix i aporta respiradors. Se m’ha girat feinada en diversos negociats, a vore si encerto a resoldre-la bé, amb elevació d’esperit, sobreposant-me a decepcions, i no només amb els mecanismes de l’ofici. Potser en realitat necessito unes vacances i provar de recompondre certes costures descosides, però em temo que no me les puc permetre.

Llegint a la nit. Les amargures de Baroja avui em paren una mica més a prop –que ja és gros afer!

 

The mystery of love is greater than the mystery of death.

Oscar Wilde

 

Dijous, 5 de juliol.

Alçat d’hora. Nit pesada de xafogor. Derivem cap a una clima extrem, de poques modulacions, de pocs matisos.

Gestions a Vinaròs. El sol de la carretera, crepitant fogoner. Aconseguim tancar un compte en una entitat de les més barrudes dins el sistema bancari, després d’una llarga carrera d’obstacles i paranys que ens han anat parant. Ens atén el subdirector de l’oficina, que presenta una precarietat de mitjans que fa pensar que té els dies recomptats. L’home que ens resol el galimaties per cancel·lar el compte, segons una plaqueta que hi ha a la seua taula oficinesca, porta el cognom mig aristocràtic d’un compositor clàssic espanyol.

En enllestir el tràmit, pres un cafè amb gel a l’establiment del carrer Socors, on encara costa de creure que no ens toparem amb Carles Santos i el seu “ei, què passa?” de salutació. Terrassa a l’ombra, animada. La cambrera, potser de l’est, es disculpa pel valencià defectuós. Li dic que res de defectuós, que el parla molt bé. A la taula de tocant s’asseuen unes senyores en l’estació de la senectut. Una exhala vapors de perfum incisiu, dolç, clàssic, que engega la ràdio antiga del cuplési els consells de bellesa i sentimentals.

Visita a l’espai de Mariola Nos. Conversa, de queixes gremials, amb el seu company pintor. Tornada al Montsià, per la carretera d’Ulldecona, potser un xic menys inquietant que la N-340 –o ens en fem la superstició.

Telefonada de M.A. Marí, pel xou que ha agombolat per al centre d’art “Lo Pati” d’ací a quinze dies. He de parlar d’Arbó i de Santos, en una reunió temàtica una mica estranya, potser forçada. Però, puc lligar tots dos creadors dient que aconseguiren una veu pròpia a còpia de tenir un coneixement fondo de la tradició. Tots dos compartien una formació clàssica molt robusta, i, cadascú a la seua manera, van enfilar rebel·lies formals i conceptuals. Ho he d’anar barrinant més i fer-ne un guió sòlid.

Darrerament, és curiós, em van sortint “bolos” d’escriptor predicant. Potser s’anima la via, després de prou anys de sequera o, d’acord amb la llei universal d’esperit de contradicció, ara que ho necessitem menys, es dóna més. Fa anys, un parell d’històries predicants en un mes podien lubricar-nos les asprors de la pura precarietat. Sia com sia, vaig carregat d’encàrrecs variats.

M’acabo l’anguila en suc per dinar. Sabor del paisatge dels canals i sèquies, remembrança de l’èpica de caràcters de got i ganivet, que transformaren els senillars i basses insalubres en conreus per defensar-se la vida. Menjant anguila, amb el pensament endinsat com enmig un capítol d’Arbó. Cascú es fabrica els mites i somnis que li són més propers. Ara, fa un segle – i menys- l’anguila era dinada de festa major. Els personatges arbonians, que vivien asprament en les barraques de la ribera, la majoria de dies dinaven un grapat d’arròs bullit i una penca d’abadejo sec, i el reflex de la realitat deu ser exacte (entre altres qüestions pendents sobre el novel·lista ebrenc, quan els antropòlegs descobresquen els seus relats, obtindran una documentació de la zona, als segles dinou i vint, valuosíssima).

Engrescat en revisar un pom de textos guardats, en les hores vespertines. Com els hi prova als materials la reposada. Veus més clar el marge de millora, el que falta, i, millor encara, el que sobra. Diversos grups i intèrprets de jazz per companyia. Quan el swing de la gramola i un paràgraf ben girat coincideixen en les casualitats temporals, s’enlaira una pirotècnia graciosa que dibuixa un somriure en les hores solitàries.

Sortida per comprar beguda i berenar –fruits secs. La caixera nova, joveneta, amb rostre de gata de dibuix animat, desplega una simpatia refrescant. Em tracta de tu, cosa cada dia més estranya; un fenomen potser degut a la miopia que deu tenir, i que li fa emprar unes ulleretes d’apaïsada ovalada, que reforcen el traç esquemàtic de dibuix dinàmic.

 

Els perills de dir-li la veritat a gent que prefereix viure enganyada…

 

Wilde, García Lorca, Pasolini, Víctor Jara… Hi ha un fil esgarrifós que relliga les seues destruccions: l’odi pels qui busquen i conreen la bellesa.

 

Divendres, 6 de juliol.

Alçat a dos quarts de vuit. Cafè i el trio de Keith Jarret per remuntar la reblanida càlida. Cada vegada m’agrada més els discurs de Jarret. Hi ha propostes que segueixen sorprenent –i acompanyant perfectament- en cada nova visitació.

Treballant tot el matí a la biblioteca, espigolant en les obres d’Arbó, amb la delícia afegida de que, quan aixeco els ulls de les pàgines, pel finestral es veu el greu corrent verdós de l’Ebre. No recordo si en cap altra lectura he estat tan directament acompanyat pel mateix paisatge que l’empeny i emmarca. El silenci lluminós de la sala d’estudi, assenyadament refrigerada, és un bon racó on amagar-se. Potser hauria d’haver sigut més ratinyol de biblioteca.

Quan descanso de l’univers arbonià fullejo el que escriuen alguns col·legues coetanis i conterranis. En algunes pàgines veig que citen frases, fragments d’article o de llibre, de la meua collita. A vegades, amb poca fortuna, descontextualitzant, presentant-me poc menys que com un esperitat enfollit. El pitjor és quan algú que creus que hauria de conjecturar millor m’atribueix visions i opinions de personatges dels contes o de les novel·les. Un nivellàs, anem apanyats. També descobreixo que hi ha qui m’omet tot rememorant activitats on vaig participar i fins organitzar. Dissortadament, hi estic molt acostumat a puerilitats d’aqueix pelatge. El toll de granotes, ja se sap, té les aigües estanques. Res de nou en el llaunós ball de mones de la lletra i els laterals més o menys relacionats.

Sortida per fer un cigarret i prendre un cafè en un establiment que fou magatzem i despatx d’una sifoneria; unes fotos antigues, emmarcades a les parets, i diversos estris que ara formen part de la decoració, recorden l’activitat. En moltes de les nostres viles la fabricació i embotellament de sifons, gasoses i llimonades tenia una alta vitalitat; en els dies de la infància, mitjants dels anys seixanta, i en bona part dels setanta, les marques locals n’eren moltes. Hem sigut i som país, sobretot, amb teixit d’empreses petites, familiars.

Passejada llarga de retorn al cau. Una tramuntaneta gronxadora obre passadís sota el sol de migdia. Els colors impressionistes i les sentors barrejades, de peix i espècies, en passar pel mercat al detall.

Responent correus, en ser al despatx; llegint una estona. Seques amb botifarra per dinar (abans de la primera forquillada, cal dir-se una quarteta de Fages de Climent). Les notícies: noves espècies invasores als nostres ecosistemes lacustres.

Escrivint i reescrivint fins a la nit. Avanço prou. Ullada a articles variats en els descansos. Una entrevista al crític principal de Pasolini, Walter Siti, on diu que es cita P.P.P., però no hi ha cap hereu directe del seu compromís. La clau essencial de l’obra i la personalitat pasoliniana és la base del poeta en tot el que va fer. La vigència de moltes de les seues denúncies és innegable. En alguns pronòstics de futur no encertà, però en la majoria fins es quedà curt en les seues preclares alarmes.

Estirada de cames pel barri i comprat berenar. Llegint, en tornar, la biografia de Baroja de l’Arbó, en alguns moments excessivament novel·lada, i justificant l’injustificable: en els episodis de la guerra civil del 1936 el rapitenc fa uns estranys ballets i assumeix plenament la tesi barojiana de que tots dos bàndols foren igual de legítims i cruels. Ni escrita sota censura, com estava escrita, era estrictament necessari decantar-se tan descaradament. Són les ombres de mal pair de l’escriptor ebrenc.

Pa amb tomàquet i formatge –un formatge tendre d’Alqueries- per sopar. El ventilador ens salva del bany de suor. Al barri se sent el repertori d’un duet, per les festes, i hi ha també parades amb atraccions infantils, així com taulells amb menjar i beguda per als adults. La sentor de fregitel·la i l’etern repertori del duet –com el nostre, si fa no fa-, corden la nit amb voleiada de melangies agredolces.

 

(Pla de treball)

Anava rumiant escriure sobre les traïcions. Amb les sofertes, potser li donava per a una novel·la curta. Amb les que havia infringit, per a una de llarga, una bona totxana.  També tenia l’opció de fer-ne una tria de les dues espècies i ajuntar-les en una llargada mitjana. Anava pensant possibles capítols quan el camió envestí la parada d’autobusos.

 

Dissabte, 7 de juliol.

Alçat a dos quarts de vuit. Corre cert airet tonificant en la primera hora dels passadissos domèstics, quan els fantasmes han recollit els gots i han buidat els cendrers del torn de nit.

La verdor reverberant de la trompeta de Miles Davis s’imposa en els arxius del gramòfon. Accepto la tria. Ja no necessito escenografies de nocturnitats tèrboles per acollir la sal jazzística. El pessic amb swing em faig la il·lusió de que em greixa la mecanografia discreta que tempteja les baranes del llenguatge i els fullams de la faula.

El rei del “a por ellos”, i el contradictori nou govern rosadenc, mantenen el títol nobiliari a la família Franco. La congruència negra fa un filferro vertebrant d’un continuïtat nefasta, que ve de lluny i no s’acaba mai. L’estat real, manaire, decisiu, perpetua els pitjors pecats mentre uns quants actors entonen la fal·làcia d’un ple estat de dret. I no escatimen en recursos, que també paguem nosaltres, no cal dir-ho.

Matinal aprofitada. Marge per escriure una mica, aprofitant el bon humor i certa energia.

Comprada beguda al supermercat. Res d’aiguardents, ginebres i whiskys. No deshidratar-se és important en les passarel·les arenoses de la canicular.

Toaleta a fons, mentre barrino idees per a la predicada que he de fer divendres vinent, on he de comentar, per a un públic aficionat als experimentalismes, les meues visions de les figures i obres de Sebastià Juan Arbó i Carles Santos, tan aparentment diferents. A Santos se li retrà, en l’acte, un complit homenatge. He anat trobant més d’un fil que emparenta tots dos creadors una mica, tot i ser de generacions i disciplines diferents. La colla del músic i poeta  Miquel Àngel Marín és la impulsora de la singular comanda, endins un programa llarg, amb exposició de màscares i altres andròmines, música i altres divertiments més o menys fiblants. Pot ser una estona agradosa. Precisament, la darrera vegada que vaig vore Carles Santos fou al centre “Lo Pati”, deu fer tres anys, quan fèiem de jurats en el concurs d’intervencions sobre espais públics, “Xyz”, impulsat per l’escola d’art ampostina.

 

A dos quarts de quatre cap a Camarles. Carretera carregada. Comencen les festes locals. Colles de joves tirats sobre la gespa d’un parc, a l’ombra d’unes moreres.

El muntatge, farragós, per haver de pujar l’equip a un segon pis amb un ascensoret. La calor marejant. El paisatge del cor deltaic, sempre amb matisos nous, ple de vida. La pastorívola campaneta de la parròquia propera, que conec bé.

El muntatge i la prova de so, sense presses. Aire condicionat a al sala, ajustat encertadament, cosa rara. Sala plena. Iaios coneguts i saludats: un que sempre ens demana la mateixa peça, uns altres que sempre ens expliquen exactament el mateix. L’espectacle trist de les repapiejades i els estralls físics, i els judicis sense absolució, els odis i enveges, exercits fins al darrer sospir. També, òbviament, el rostres i expressions de la bonhomia, en la minoria que manté dempeus el dret a l’esperança.

Molt bona actuació. Els balladors, els concorrents, que ja no poden ballar, però que canten o xerren des de les taules; tots contents, nosaltres també.

Ens donen un gelat i una copa de cava a l’intermedi. Un senyor de la junta, home assenyat, que coneixem més, ens explica que el mateix dia, de fa cinc mesos, al matí enterrava la dona i a la tarda son germà i que encara va molt alacaigut. Què dir-li?

A quarts de deu s’ha acabat tot i desfem la via, per camins alternatius, vora el canal, perquè l’artèria principal camarlenca és tallada per alguna activitat festívola. Carretera feliçment solitària.

A Amposta, també la festa del barri del sud. Mos casolà. Cansament raonable, encara puc llegir una mica.

 

Un llibre vell i l’ombra romana de l’ombrel·la.  Suren cadàvers a la rebotiga de les maregasses, ens han reeducat a no notar-los, a no sentir-los. Han trobat el carceller infal·lible en els replecs

de la nostra anestèsia covarda. La granja de la posthumaitat

va donant els resultats programats. La trituradora no descansa mai.

 

Li dono una altra oportunitat a un dietarista, que em va avorrir i decebre en un lliurament anterior. Em compro una samarreta estiuenca… de color negre! (mandra d’encarar-me amb pigments més agosarats?). De vegades em canso de ser tan previsible, de no portar-me el contrapàs, de no sorprendre’m més, de no aprofundir en les contradiccions. “Ets un avorrit”, em digué una veu que volia redimir-me, i potser tenia raó.

 

Diumenge, 8 de juliol.

Alçat a les nou. Barrinant, en el son prim darrer, idees per a la predicada de divendres sobre Arbó i Santos. El cap va per lliure. Posar ordre a l’al·luvió d’imatges i conceptes que es vessen serà la clau.

La joia desgrenyada dels pardals dels patis. El fondo cafè de revifada. El magnificat de Bach, que s’avança a la claqueta ansiosa de l’actualitat que ens serveixen les agències.

Opaca i rància, entranyada en la seguida que travessa anys, l’olor dels llibres vells que em custodien l’espera de lentitud atrafegada. Saber esperar quan ja no recordem ni què esperàvem?

Seguint els raonaments (?) que fan quan els convé, ens podem preguntar què n’opina l’abundosa majoria silenciosa, que se n’ha abstingut de participar en les peculiars primàries del P.P.

Un periodista cultural se’n sorprèn de que, en fer cap a la casa d’un escriptor que ha d’entrevistar, se la troba plena de llibres. Sí que és cosa estranya, sí. Fenòmens paranormals, que paga la pena deixar constatats per a la lliure conjectura del lector.

 

L’escriptor Octavi Monsonís, sabedor de que m’he ocupat –i  m’ocupo- en la vindicació de la narrativa d’Arbó, em recorda el que ja sé, que acabà condescendint amb el franquisme. Intueixo que aqueix era el motiu clau que feia que el mequinensà Jesús Moncada, l’altre gran de la narrativa ebrenca, no en volgués saber res de l’autor de “La masia”. Els franquismes, en diferents modulacions i compromís, de Villalonga, Pla, D’Ors… Quedem d’acord en que cal exercir la justícia poètica, aplicar la recepta profilàctica, recomanada per Roland Barthes, de gaudir dels textos i prescindir-ne de la biografia.

Un escriptor independent és una debilitat màxima, que pot acabar, en temps de conflictes violents, sent sospitós per a tots els litigants. Arbó, després de la guerra, va quedar, com tants, estabornit, i acabà posant-se a la defensiva, aclimatant-se com va poder en el mínim possibilisme de l’atmosfera dictatorial. Aqueixa reconversió, ell que havia treballat en les propostes culturals de la Generalitat republicana, és el que no li perdonen molts i ha portat la seua obra a una marginalitat injusta. Arbó vivia de la seua ploma i fent alguna feineta editorial. No se li pot exigir a ningú que es mora de gana; com diu Toni Mollà, “primer s’és persona i després poeta”. Mentre el sistema digestiu dels literats no sofresca una prodigiosa mutació, no, no se li poden demanar a ningú famèliques heroïcitats.

 

Migdia d’habitud. Cap a La Sénia a les quatre. Calorada a plom. Pres un cafè amb gel. Saludada F., la dona que manega la cafeteria del centre social. La sala, refrigerada molt suaument, perquè els pensionistes es queixen de fred si s’accentua el termòstat. Envellir és un procés de refredaments, deia una empordanès amb una masia on refugiar-se.

El muntatge i la prova de so, amb tranquil·litat, potser amb certa galvana parsimoniosa. Comencem a dos quarts de sis. Públic més major que el d’ahir a Camarles, com ja sabem; és a dir, tocats més mitjos temps i lents. El bon so de la sala, on s’aprecien tots els matisos, i l’ambient sense cridòries.

A l’intermedi, fumant un cigarret asseguts al pedrís d’un parc enfront mateix del centre. S’ennuvola una mica, grisor que només suposa més calor.  Abans de començar la segona part els coordinadors fan una rifa –d’un cóc i un pernil. Els músics no comprem números; en cas de tocar-nos, potser no quedaria massa bé.

El segon capítol també rutlla perfectament. Tinc un parell de despistades, per estar tocant i cantant i en realitat pensar en altres coses (espifiades que que no nota ningú). El desdoblament curiós; d’una banda, la memòria mecànica que fa fent; d’altra, la rebotiga cavil·lant, que s’escapoleix cap a altres òrbites. L’afer recorda el relat de Cortázar, “El perseguidor”, on un músic, inspirat en Charlie Parker, no sap si està tocant en temps present, en passat o en futur. Amb el repertori que ens tocar fer, amb el pacte del ball com a reunió social –envelat marcit-, certament podríem estar tocant en un vespre dominical dels anys cinquanta o seixanta. Sí, podríem estar tocant per als nostres avis i pares, l’entortolligada temporal llisca per la rara circularitat.

En acabar, saludem l’home, d’uns setanta anys, que sofreix un càncer en estadi de metàstasi. Ens diu “mentre aneu venint, jo aguantaré”, amb un somriure de bondat calmosa i resiliència de ferro. Contents d’ajudar-lo una miqueteta a passar el tràngol (encara en balla alguna). Són els detalls que desinfecten totes les punyetes estúpides amb les què ens toca bregar tantes vegades en l’anacrònic negociet.

A quarts de deu ja som amb el vehicle carregat i desfent el camí. Un conill de pelatge rogenc travessa la carretera a una desena de metres de les rodes.  Aprofitem l’oferta de la “pizza party” –els anglicismes comercials- de l’establiment dels italians per fer un mos. Sopar de músics, amb rèmores desvariejadesi bromes, amb la major comprensió que ens dóna el cansamenti la gerra de cervesa de mig litre. Una de formatge amb xampinyons i una altra de verdures, compartides; excel·lent pasta fina. El toc magistral, de senzillesa aparent, dels fogoners romans. Plat de pobres, la pizza; admet qualsevol aprofitament de sobres o productes de temporada.

A la festa del barri fan un correfoc; encara en veiem la cuejada final. Les rodes de llum saturada, l’olor acre de la pólvora en la nit. Traços vulnerant les pastoses membranes del tedi suburbà. Alena la mica de xiquet que ens resta, que s’empina a la reixa per vore passar la cavalcada del màgic Merlí, els dansaires diables procaços, amb el record de la sorpresa d’abans de poder descriure-la amb llenguatge de certa precisió.

 

Un escritor no habla de la realidad, sino de la representación de la realidad. Lo que nos queda es su manera de codificarla, de convertirla en una fábula.

Álex Chico.

 

La impunitat davant el grotesc és el senyal definitiu de la decadència.

Rafael Argullol.

 

(Fugaços catòdics perifèrics)

-T’he vist a la tele.

-Ah, sí? I què deia?

-No ho sé.

 

¿El que oblidem fa cap al que hauríem pogut ser, en cas de tenir set vides?

 

I, al final, es veu a venir, s’obrirà una gran finestra d’oportunitat arran d’abisme, per on poder llençar totes les finestres d’oportunitat, que darrerament proliferen com conills.

 

No sé cómo ni quién, pero lo cierto es que alguien o algo ha conseguido que las nociones elementales de justo e injusto se difuminen o sean cuestión de aplausos o berridos.

Miguel Sánchez-Ostiz.

 

La cubana casa museïtzada de Hemingway, “Finca Vigía”, em fa arribar bones ofertes per visitar-la. Afegeixen un filmet amb una visita virtual. Ja conec més o menys el contingut de la casa de l’escriptor, és plena de mort dissecada, com tants altres reclams i imatges sobre l’autor de “Un adéu a les armes”.

Cap gana, ni prou recursos, per viatjar a l’illa caribenya, de la qual darrerament en sabem poca cosa en els repertoris de l’actualitat.

¿Com han pogut saber els agents promocionants del centre que m’interessa la literatura del caçador blanc? Pregunta retòrica, evidentment; l’ull del Germà Major ho sap tot i més de nosaltres, de qualsevol.

El correu comercial em fa venir certes ganes, mitjanes, no molt intenses, de revisitar el volum amb tots els seus contes, probablement el que s’aguanta millor de tota la producció de l’home que havia compres que, amb “Ulisses”, Joyce no obria portes, sinó que les tancava, i que li calia tornar a la senzillesa formal, a l’estil eixut, directe.

 

Dilluns, 9 de juliol.

Dormida bona, gràcies als serveis del ventilador. Dempeus a dos quarts de vuit. La notícia dels pardals: voluntat, potser fins optimisme. Preparo les carpetes de les feines que es van presentant en els primers requeriments de l’almanac. Qui té projectes, té, si més no, entretinguda.

Em fa gràcia l’acte del proper divendres al centre d’art. Tinc intenció de divertir-me tot el que puga. La colla del clarinetista i poeta Marín fa mans i mànegues per desengavanyar de solemnitats les propostes artístiques i culturals, cosa sempre saludable. La meua xarrada anirà il·lustrada, pel que sembla, per un músic holandès experimentalista. No sé què en podrà resultar, el marge d’improvisació és enorme, per això portaré meditat, ben fixat el guió bàsic del que vull dir. Amb unes nanses per evitar digressió sobre digressió, provarem de fer. Quan el pla és la improvisada, cal preveure que ens puga  fallar la inspiració.

Peces de Darius Milhaud a la gramola. Els clàssics contemporanis, tan bandejats en els programes i pedagogies musicals del país.

El cafè de la continuïtat particular; la general continuïtat no ens necessita per res. Prescindibles, rellogats, anem fent, ara una passa, després l’altra.

Potser escriure en realitat sia reescriure.

Sortida a l’estanc. Impostos indirectes sobre factors de risc. El baf de l’asfalt. Un àngel en una cornisa, penjat cap per avall, com un rat-penat. Reprimeixo amb rigor benedictí la temptació d’acudir al bar de l’amic i incórrer en un rotund esmorzat de forquilla. Més escriptura en ser novament a l’escriptori.

Pastís, fred, de patata i carn per dinar. El mateix programa a la tarda: anar sallant. Cau un ruixat esventat a quarts de cinc i trona amb remor allargassada. Una gegantina ala de mosca polsosa enterboleix la visió.

Llegint a la nit. Acabada la biografia de Baroja de l’Arbó. Una mica desgavellada, capriciosa i massa novel·lada per moments, cosa que li hagués plagut al basc. ¿Per què s’obstinà l’autor de “La horas solitarias” en l’artefacte novel·lístic, tan de fulletó en tants llibres, sent tan bon retratista i paisatgista, i no per fer una obra memorialística i assagística llarga? ¿Potser buscava el públic, la botigueta, que és el que li retreia a Blasco Ibáñez? Escriure més d’un centenar de títols amb el gènere errat, és curiós. Misteris de l’ànima humana.

 

“El Valle de los Caídos” no deixat, ni per un minut, de ser “estructura d’estat”. Aqueix és el problema, aqueixa és la dura resposta sobre les qualitats democràtiques.

 

Simplificar la complexitat comença a fer el problema.

 

La discrepància banal, generalista, decorativa, sempre emmarcada en els terrenys de joc tolerats, és una altra forma de comoditat.

 

Una carícia és una afirmació

 

Estiuejar…ofici infinitiu.

 

Han mogut cel i terra, i pressupostos –normalment públics-, per invisibilitzar-nos, per poder dir-nos després: “no existiu”.

 

Mantenir una desavinença de joventut pot ser una mena d’amulet supersticiós (o no haver-se’n assabentat de res).

 

A cada nou giny que ens obliguen a entendre i manegar, ens desarrelen una mica més, o ens envelleixen davant les llotges utilitaristes. Són els sedassos per als prescindibles?

 

L’abús de poder deu ser una forta temptació ben humana. Ho penso quedant amb un pam de nas per una decisió arbitrària i cursi de l’analfabet funcional que va voler ser president de  la comunitat de veïns.

 

Per als estoics autentificats no n’hi ha d’atacs a traïció.

 

L’amistat d’unes miopies massa bessones no pot durar.

 

Si un dia s’erressen i aixecaren el periscopi dos pams més amunt o avall, potser es deprimirien dels seus càlculs.

 

Pusil·lànime, delatava les suposades covardies dels altres.

 

Els més autentificats per parlar de quilòmetres zero són els qui no es pensen moure.

 

Desitjar amb mesura? Dons, ja no deu ser desig.

 

Democràcia real, plena, i mercat, s’exclouen.

 

Els hedonistes admirables són el qui els exerceixen sense a penes pressupost.

 

Un dels elogis més arravatats a la ciutat de Barcelona, una de les admiracions més diàfanes al racionalisme del país, van encartats al “Quixot”. Que se l’empre per agullonar la catalanitat no se sap si és més curiós o trist.

 

Amb una falsa modèstia ben treballada es pot fer carrera política.

 

Hi ha qui lloa a la defensiva.

 

Temeu la crueltat dels sentimentals.

 

Hi ha qui es professionalitza en la coherència – o els seus succedanis- per pur tedi vital o falta d’imaginació.

 

Alguns presocràtics foren coetanis de Sòcrates. Potser no s’ha dit prou.

 

Si vas a matar el pare, procura portar ben llegit l’avi. Les originalitats també tenen les seues disciplines i contrastos estadístics.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Campanya pels drets lingüístics