Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Plàncton. El Bloc de Josep Igual

mascaresmosquit2018Dimarts, 10 de juliol.

Dormida a trossos, amb una veu que anava dient i esmenant comentaris sobre l’obra d’Arbó i la de Santos: la xerrada que he de fer divendres, que em posa una mica neguitós per les dissimilituds entre tots dos creadors.

Les quatre gotes irades d’ahir al vespre han estovat una mica el nervi de la forja canicular, si més no en les primeres hores.

En un apunt contra la metafísica, José Antonio Marina, a qui molts atorguen el títol de filòsof, diu que “la realitat és el que és, més el conjunt de les possibilitats que hi troba la intel·ligència”. Això de que la realitat és el que és ja frega la metafísica, per no dir el dogma; i amb “les possibilitats que hi troba la intel·ligència” diria que ja hi incorre de ple. Una realitat unívoca i acordada universalment? En cada cultura, quasi que en cada barri i en cada casa, la realitat s’abilla de qualsevol cosa, paradoxes, absurds i totes les disfresses grotesques que li sien de menester.

Amanida per dinar. Repassant materials a la tarda. Quan em canso, al tardet, llegeixo en llibre (quines coses de dir que ens toca dir).

Pa amb tomàquet i pernil per fer un mos a la nit. Llegint fins al son, en les pàgines d’un llibre bo l’entropia sembla que fa concessions amistoses. Il·lusió que no garanteix, és clar, cap impunitat.

 

La de focs vius que perviuen en el que tants pensen cendra arqueològica.

 

Personal que està com per fer-s’ho mirar, fent prescripcions canòniques i remenant les cireretes institucionalitzades. Amb amics així, i enemics tan forts, l’agonia és palmària (i sense eficients tractaments pal·liatius).

 

Si un home no comprèn l’infern, no comprèn el seu propi cor.

Marcel Jouhandeu.

 

Caixera: “Vostè parla poc…”

Jo mateix: “Segons com, encara parlo massa…”.

Caixera: “Li faig targeta de client?”

Jo mateix: “No cal, en oblidar-ne només una cada vegada, ja vaig servit”.

 

Manera ebrenca de dir dròpol: “gos de pati!” Dóna per a titular un assaig de vindicació del dret Bartleby: “preferiria no fer-ho”.

 

Costa de trobar el conservadorisme intel·ligent en les maregasses del món. I la socialdemocràcia és arraconada per subversiva en els abassegadors conglomerats del neoliberalisme furibund.

 

Dimecres, 11 de juliol.

Alçat uns minuts després de les vuit. Nit dormida amb intermitències, encara cabòries sobre la xerrada de divendres, amb dues figures tan aparentment dissímils com Santos i Arbó. Caldria buscar una predicada cubista? Com es menja?

Cafè de revifada, toaleta de supervivència. Cap a la biblioteca. L’animació feinera dels carrers. Petjo a ritme viu sota una calorada vaporosa. Saludo el riu, que em rep amb marmòria indiferència. Mai et banyes al mateix riu, deia el barba clàssic. La fugacitat del corrent verdós és un rellotge insubornable. Avui, al bell mig del llom escatat presenta una estela blanquinosa, traçada per unes agudes piragües tripulades per braços decidits, atlètics. Diuen que hi ha una pedrera important de remers locals, que guanyen campionats arreu del món. De l’exigent ciència de remar només en sé del cert el que repetia l’avi mariner amb freqüència: “qui arriba darrer arma amb lo rem tort”. Amb la de rems torts que ens les hem hagut de tenir, en aquesta vida!

Saludada la bibliotecària, que em dispensa un càlid tracte maternal. De proteccions maternals mai no en tenim prou. Li recomano que posen a respirar l’edició de la biografia de Baroja engiponada per l’Arbó: un exemplar que té seixanta anys, i on algun usuari va esgrafiar les seues estultes opinions en algun marge. El paper groguenc, i potser atacat per alguna arna il·lustrada, necessita passar uns dies fora de la vitrina tancada on fa dècades que dorm. No sé si és un tractament convenient, però intueixo que alguna cosa farà per ventilar la rancior concentrada. En les darreres pàgines de la biografia, Arbó perdia els estreps, i, tot comentant la visita de Hemingway a un Baroja pràcticament agonitzat, deixa anar, sense cap argumentació, que el basc era molt millor que el nord-americà. Veient com acabà Benito Pérez Galdós, en la senectut indigent, incardinat en un estat amb aleshores set milions d’analfabets, població al·lèrgica a comprar cap paper imprès, l’autor de “Aurora roja” va viure permanentment amb un pànic cerval a la pobresa reservada als literats i per això exercí de metge una temporada, posà un despatx de pa que abastia mig Madrid i intentà, sense èxit, ser escollit diputat. L’avarícia de don Pío es veu, segons variats testimonis, que competia perfectament amb la d’Unamuno.

Sessió d’una hora prenent notes a la sala d’estudi. Unes cadires més al nord hi ha un home, somrient rostre oval, que es passa moltes hores a les instal·lacions, i que, a més de lector entusiasta, exerceix el voluntariat en la Creu Roja comarcal.

En un pany diferent de prestatgeria trobo més títols propis, en la suposada prosa de no ficció, tot i que un dels dietaris és catalogat, en un altra cel·la, com a ficció. Aquest ball etiquetant també me l’he trobat en llibreries. Desorientar les caselles de les etiquetades habituals és el meu destí. La troballa em fa servei, perquè puc remirar el perfil que li vaig fer a Carles Santos a “Retrats de butxaca”. Feia anys que no me’l remirava i trobo que s’aguanta bé i em pot fer servei al sermó cubista de divendres. Les laxituds formals de l’acte no sé on ens menaran; estímul engrescant –i que també, naturalment, afegeix un cert neguit.  Sí, el perfil, editat el 2006 a “Retrats de butxaca”, m’ajudarà en els apunts sobre el músic. Santos el degué trobar massa líric i massa transcendentalista, potser, no me’n va dir res. Penso que donava unes quantes claus essencials sobre la seua actitud i obra. Comptat i garbellat, que si vull remirar obra pròpia, m’adono que a la biblioteca ampostina hi ha molta cosa.

Faves amb calamarsets per dinar. Les notícies: el Suprem exigeix a dos ministeris que eviten la citació del jutge Llarena a Bèlgica (la separació de poders i bla, bla, bla…) El jutge va ensulsiant, entretant, qualsevol intent d’entesa o negociació entre Madrid i Barcelona. La topada de legitimitats és manifesta.

Arreglant quartilles a la tarda. El que un dia et sembla mediocre, un altre et sembla arregladet. D’aqueixa naturalesa inaferrable són les certeses de l’ofici. Cap a les sis s’ennuvola i apareixen un trons esgarrats. En la sortida per comprar berenar, vista l’alarma muda d’una ambulància, i, al lluny, cap a la ribera, un llamp apaïsat, de brancatge arquetípicament articulat. L’instint de supervivència s’espanta una mica, absurdament, perquè quan el veus és que no ens ha assenyalat en la seua socarrant arbitrarietat. Una de les experiències més fortes viscudes per l’escriptor nord-americà Paul Auster fou que, de xiquet, en una excursió de colònies, va caure un llamp que va matar el company que anava a un escàs metre de distància seu.

 

Que un ximplet diga “excel·lent” no ens hauria de privar de la possibilitat de que tinga raó, per una vegada en la vida. Ho comprovem i…doncs no. A la pròxima?

 

 

 

Dijous, 12 de juliol.

Treballant al matí el guió pel sarau de demà, afegint-hi notes i baranes conceptuals. En els descansos, prenent cafè, llegint pàgines de Vázquez Montalban, Azorín i Eugeni d’Ors, per ventilar les estances mentals.

En les notícies, la judicatura alemanya proposa l’extradició de Puigdemont per malversació i nega la rebel·lió. Clatellada a l’alta judicatura espanyola. L’enrenou previsible. Moment polític molt complex.

En un altre segment informatiu, la sensació de que l’estat real, el que s’oculta però no deixa de notar-se, va deixant caure la monarquia (van degotant informacions crues sobre les activitats del rei emèrit); ¿potser hi ha qui pensa que ha donat tot el suc convenient –convenient per a ells, és clar?

 

Recomanar llibres descatalogats i altres maniobres ínfimes, imprescindiblement estèrils; insurreccions de derrotats.

 

Corbar la carcanada davant d’una quartilla. Tenim una aixada, un orguenet amb octava i mitja, una superstició per amarar la ressecada de l’ànima. No renunciar als somnis potser deu ser l’íntim l’antídot.

 

L’ossada torna a la terra i l’esperit a la neutralitat dels misteris. És el remat. I abans? Abans, potser deformar, reformar, apedaçar a còpia de somnis i morrades.

 

Divendres, 13 de juliol.

Matinal pel centre d’art “Lo Pati”. Esmorzar amb Miquel Àngel Marín, ànima i motor de l’assemblea engrescant. Disposicions tècniques per a la xerrada amb l’encarregat del centre. Van arribant participants, de Barcelona i de terres valencianes. Salutacions i converses, res de pes.

Mirades les obres seleccionades en la biennal: predomini del conceptual, amb instal·lacions amb audiovisuals i registres sonors. Propostes de certa intencionalitat sociopolítica. La pintura ni està ni se l’espera. Prou avorrit d’aqueixos plantejaments, que abunden a quasi totes les exposicions que he vist darrerament. Moltes, volen ser profundes i incisives, però no superen la superfície banalitzant i, en més d’un cas, d’una puerilitat depriment.

Dinar al passeig marítim de Deltebre, a la terrassa d’un establiment especialitzat en arrossos que no coneixia. Públic internacional. Algun element proper en la taula, a la segona copa de vi es posa desagradablement esnob, amb desimbolta exhibició d’ignoràncies i sentències gratuïtes, capricioses, sobre una varietat de temes i artistes. Tot ben adobat amb un ego hipertrofiat. L’esnobisme fatxenda, insolent, arriba a produir-me fins cert malestar físic. Una altra comensal confon Arbó amb un divulgador mediàtic de temes esotèrics. Fujo de la bijuteria de l’artistalla passejant la mirada per les dunes de la platja de Riumar, rebent un gabinet tonificant que evita el gran fogot de l’endrapada. En la tornada, la verdor crescuda dels arrossars, i grups de cossos acotxats, birbant enmig les grans extensions, sota el sol inclement del ple migdia.

Passat pel cau. Temps per fer una capcinada i refrescar-me. Novament al centre d’art, tot és més o menys a punt. Començo la xerrada a les set tocades –mitja hora de retard sobre el programa. Bona assistència de públic. Crec que les quatre idees de la meua lectura diferent de la narrativa i figura arboniana, que volia transmetre, he aconseguit expressar-les clarament. La part dedicada a Santos ha sigut més breu, però en diversos trams crec que he aconseguit trobar-hi paral·lelismes significatius i coincidències entre tots dos. La graella bàsica del guió m’ha permès alguna voleiada d’improvisada em penso que prou ben girada. Sembla que a la gent li ha agradat la comunicació. He aconseguit estar tranquil i filant i desfilant, els quaranta-cinc minuts m’han passat volant.

En acabar, hi ha l’actuació del grup “Free’t”, de l’escola de música de Lleida, amb una proposta de veu i instrumentacions, d’improvisació lliure, guiada per unes claus de signes en la direcció. Els hi queda una peça interessant, amb moments d’atmosfera subjugant i altres de juganera joiosa. Dues ballarines completaven el grup: un parell de solos memorables de Sol Picó.

Quan s’acaba tot, fem un mos a la plaça del Mercat i continuem les converses. Retirada a temps, quan es proposava allargar el sanedrí heterodox amb rondes de copes.

 

Qui no vol pensar és un fanàtic; qui no pot pensar és un idiota; qui no gosa pensar és un covard.

Francis Bacon.

 

A les Espanyes, la desmemòria programada s’ha gangrenat.

 

Dissabte, 14 de juliol.

Alçat a les vuit. Dormida potable, refrescada de temperatura en la primera ullada de llum.

Imatges, paraules, rastres del sarau d’ahir. El ball de rotgles no em va permetre parlar amb la ballarina alcoiana Sol Picó, que va treballar amb Carles Santos. Em passen fotos i comentaris. Es veu que el públic la va xalar. Ja està bé, qui fa el que pot… Ara vindran els llaunosos galimaties habituals de paperams i registres informàtics per poder presentar la factureta per la faena, i l’espera de molts mesos per vore aparèixer la irrisòria remuneració, amb els descomptes corresponents, en el compte. La cursa d’obstacles en el sector és fatigant. A vegades, potser sobrevalorant des de la paranoia, penso si tan d’embolic complicant no serà premeditat per fer-nos tirar la tovallola.

Treballant sense pressa en els apunts d’una carpeta oberta. Cafè i un sandvitx per esmorzar. El mateix programa fins a migdia. Les notícies, amb els buits de les notícies que no ens diuen. El silenci dels dos grans partits estatals, i dels molts mitjans,  davant les noves revelacions sobre les activitats comissionistes del rei emèrit. Contrasten amb la trompeteria implacable amb casos semblants. Vivim lligats a una anomalia permanent?

Excel·lent ressenya, a “Núvol, digital de cultura”, de Carles Lluch sobre la reedició de la novel·la “Combat de nit”, de Josep Maria Espinàs. Espinàs intentà, amb reeiximent, la novel·la de no ficció, seguint la ruta d’una camioners que travessaven la península en la nit dels anys cinquanta. L’ús de les tècniques dites objectivistes d’Espinàs, en la dècada dels cinquanta, incorporava una innovació emparentada amb el nou periodisme nord-americà. Un esforç, una fita que paga la pena rescatar dels carregats calaixos dels oblits i les despistades. Admirable la substanciada transparència de la prosa, la ponderada deductiva de Lluch en l’exercici del comentarisme crític.

 

Cada dia és més complicat trobar gent que sàpiga escoltar.  Fa la impressió de que les pantalletes de butxaca i els ritmes comunicatius cibernètics han alterat algun ressort del que podia ser una ànima amb bon rejoc de ciutadania.

 

El moment present, l’actualitat, per a la majoria de creadors és poca cosa. Ha de criar cert punt de verdet, estovar-se, per tenir una oportunitat o altra amb la matèria manegable, amb pols d’argila solidificada.

Res de nou, és clar. És la recepta de Proust i tantíssims altres. Per això, si es té una mínima intenció de fer literatura, el periodisme de crònica d’immediatesa, s’ha de deixar a temps.

 

Al públic lector general cada dia més li agraden les endevinalles que els exerciten la deducció, i menysprea els guanys –potser superiors- de la intuïció.

 

La gran quantitat d’idees intermèdies que necessita la novel·la de trama i detall feu desistir Paul Valéry d’intentar cap artefacte del gènere. Anar a la substància el convertí en un assagista formidable –i potser en un poeta massa frigorificat.

 

Quan convé un referent heroic, se li arranja la biografia al gust de la raó d’estat: per exemple el Cid, un dels primers bandolers, amb ideals de mercenari, entronitzat per la pedra monumental. En la sopa dels fonaments de les nacions, generalment parlant han cotitzat més els sanguinaris que els lírics que els han acabant lloant, de gust o per encàrrec, amb més o menys fortuna.

 

Quan algú comenta amb gran ditirambe que una discreta mitjania la troba la pura genialitat i fer com que no l’has sentit, notar molt apagades les ganes de discutir, no sentir cap espurna de voler provar de redimir-lo, ¿potser deu tenir alguna cosa amb certa maduresa o és senyal de creixent decrepitud?

 

“Un de vosaltres, assumint el paper més lleig del designi diví, em trairà”, hagués pogut dir, per facilitar el descàrrec sobre el deixeble matxucat pels segles dels segles. Però no, diuen que va dir l’altra cosa. Però, el diuen que va dir, la transcripció d’una oralitat, no és gens fiable.

 

Els buits, els forats, els curtcircuits que patim en infraestructures no es casual ni innocent, és premeditat. Ho expressa amb l’encert marca de la casa, en un article, en Toni Mollà.

 

Els regnes de “després de la fi de l’art” es guarden molt i prou de donar-nos alguna pauta per al barematge de qualitats. Les quantitats industrials de gat per llebre que ens donen, en tantes llotges, ens van ofegant el criteri. El contínuum relacionant s’ha trencat, potser intencionadament. Correlats troncals s’han esborrat dels mapes.

 

Ningú té una mirada neta. Cada dia més capes de ceba, de vària naturalesa, la condicionen. També una suposada mirada pròpia és amarada de referents que l’han format i decantat.

 

La densitat i persistència de tant cretinisme ambiental s’infiltra fins en algunes catacumbes suposadament il·lustrades. El mercat, amb les seues fanfàrries insistents, llamineres, és diable molt astut.

 

De vegades la llum d’algunes albades sembla com recelosa. A vore si no serà cert del tot que no ens pensa.

 

Poques lectures, més risc d’identificació amb receptes encantadores de serps.

 

Estimar afluixa el sentit del ridícul. Quan el notem clarament, en nosaltres, en la proximitat, és que l’estima ja ha passat a una altre estadi. Amb sorteta, el de l’amistat.

 

Apareix un paisatge, una racó de ciutat, una mirada, que t’integra sense cap forçada mitificació literària o cinèfila. I penses que potser aquell és el lloc i l’apuntes al llistat per si de cas un any o altre l’armilla dóna per a la rellogada.

 

L’aprovació o la reprovació moral d’algú o altre a qui no la hi heu demanada és un pilot d’alarma encès.

 

Temptejos sobre el teclat mut. No saber què es busca, però ensumar-te que ho reconeixeràs quan es presente.

 

Les inquietuds fondes ens deixen en l’anhelada dels intersticis, en l’escàpol interregne de les eternes cruïlles. Criatures dels boscatges de les afirmacions i negacions intermitents. Estranys en plànols fronterers.

 

El llibre ja és un objecte aliè per la majoria de la població.

Jordi Llovet.

 

I sí, l’enveja és un valor universal, però té els seus dialectes culturalistes. Cal suposar que amb la cuina internacional globalitzant s’anirà anivellant en l’homologada sense fronteres.

 

Diumenge, 15 de juliol.

Normal. Quina paraula més inútil i estúpida. L’emprem cent cops al dia i mai sabem què significa.

Rafael Argullol.

 

Per aguantar tot el que precises, àngel meu,  fes-te una cuirassa composta de poesia i orgull.

Gustave Flaubert.

 

(Imatge)

¿ De Venus o Diana la farinosa testa d’ulls ametllats que entrellucaves en el penúltim fangueig del prim son de l’hora impune?

 

Peces de Samuel Barber, per a cor mixt, per a cordes: redempció, expiació del fangar accessori.

El pardalam dels patis veïnals, notícies del candor –o de les minucioses intendències- en un alfabet de porta barrada.

Cafè, fent alguna nota. També una papallonejada espigolant pels núvols de l’hipertext. Trobat un pom d’articles sobre el periodisme literari dels anys cinquanta, amb aproximacions a Azorín, Chaves Nogales, d’Ors i altres, dels “Cuadernos hispanoamericanos”. En les mateixes pàgines, la indigència en que va morir Benito Pérez Galdos, que deia que quants més llibres despatxava, més s’arruïnava  (intrahistoriografia simptomàtica dels usos i costums celtibèrics). Pràcticament cec, el narrador canari havia de dictar articles per provar de menjar amb uan certa regularitat i al final, uns quants sensibles del gremi van promoure subscripcions d’ajut.

A les dotze, novament al centre d’art “Lo Pati”, al concert del músic belga Manu Louis, dins el programa que encetàrem divendres. Louis fa collatges sonors, amb ajut tecnològic i una guitarra sintetitzada, amb una coctelera de molts ingredients, pop, rock, jazz, blues, clàssica contemporània, electrònica ballable… Canta i crida lletres crítiques, iròniques, en anglès i en francès. Saludats amics i coneguts. Un xicot, professor de filosofia, em comenta generosament la xerrada de divendres. Estona simpàtica, relaxada.

Adquirit, en acabant, menjar preparat –abadejo amb escalivada- per dinar. A les quatre, cap a La Cava. La gran calorada al cor deltaic. Els miratges de la ressecada en els grocs, els verds lacats de la catifa arrossera. Comencem a tocar a les sis i uns minuts. Sala plena, xaladora. Molt d’embalum ambiental, festa major en una capsa de mistos. La plaça on fem una divisió de sessió més estranyament asimètrica: una primera part de dues hores i una segona de mitja hora. Han posat un ventilador a l’escenariet que ens alleuja els fogots. Tot llisca sense inconvenients. A la mitja part ens donen un entrepanet, un got de llimonada, un cafè i un pastisset casolà boníssim. A les deu ja som entrant pel pont penjant ampostí. Intento, en va, llegir una mica.

 

Buscant una altra imatge em topo amb una reproducció, prou decent de tintes i llum, del retrat de Juan de Pareja.

-Què hi ha de nou, mestre? Li preguntaven a Dalí els periodistes, sabedors de que collirien algun titular cridaner. “Velázquez!”, responia rotundament ditiràmbic, fent la gran esmena a la pintura contemporània, la seua inclosa, per descomptat. I sí, la sorpresa de la pinzellada de Velázquez no defalleix mai, concita la novetat de l’etern.

 

Malvivint d’oficis de l’esperit en contextos ressecs, podríem anar catalogats entre els extremòfils.

 

Hi ha moments en que la idea d’un purgatori es desplega com la promesa d’unes vacances en un balneari.

 

El difícil art d’encertar l’instant precís en que cal perdre el sentit del ridícul…

 

(Modest desdoblament)

Mentre ataco les notes amb naftalina d’un vell bolero, de quan les ràdios aparatoses, totèmiques, presidien els besllums de les saletes de la nostra educació sentimental, sense maleta projecto el fantasma entendrit tot passejant sobre les resistents llambordes del barri d’Alfama.

 

(Cortesia)

Era ell. No hi havia dubte. Una conversa de compliments. La cortesia de tots dos en no dir-li a l’altre que ja no eren del mateix plànol, que potser mai no ho havien estat.

 

Dilluns, 16 de juliol.

El cafè de reviscolada i una partitura barroca per oboè. Cap de setmana estimulant. Ganes de seguir fent, d’obrir portelles que fa temps que no obrim. Menys calorada, baixada d’uns graus en la tenalla ardent, un mestralet d’esmerilada ensonyant. Collides unes quantes picades de mosquit –mosseguen les femelles, diuen- les darreres hores. Els mosquitam té ple dret de domini territorial, els intrusos devem ser nosaltres. Ganes d’escriure i arreglar materials guardats, això és tot, quasi res, i potser basta.

 

Mai no som prou escèptics. Això ens procura molèsties, i potser en salva, en darrera instància.

 

Després de tantes represàlies furibundes i doloroses. De forçades danses desconjuntades. De notar la fosca arbitrarietat a la pell i els ossos. Després d’acabar de vore-li l’entranya a la cosmètica transicional, la gent, la ciutadania, segueix sortint al carrer i segurament se la tornaria a jugar davant les porres i les amenaces. És a dir, que la cosa pren marxamo d’imparable. Alguns, per això, hauran d’anar abandonant les inèrcies i conforts partidistes: el corrent cívic segueix passant-los per davant, enèrgic, potser cada vegada més lúcid.

 

Cal saber relaxar la dèria de voler comprendre-ho tot, que l’accident gràcil, l’epifania de cada hora, la boirina del reremón, que deixa el taulellet de la llei infusa en un racó de les nostres grisalles, ondulen sense ànsia de nusos de trames emmotllades a la lògica.

 

Hi ha mals que en ho semblen, però no són eterns, només són humans; no cal desesperar, un segle o altre seran una polseta de neutralitat còsmica i no llavor perpetuant.

 

Hi ha esperits que no són gens irònics. No s’han sentit impotents davant de res?

 

El mite de les societats matriarcals, una idea molt perseguida.

 

Es confon fàcilment la llambregada en un reflex o altre, l’escrutada de la pura incertesa, amb narcisisme.

 

Que la insatisfacció i les temors no t’aboquen a la moralitzada ressentida, si pot ser.

 

Especialitzats en una parcel·la acotada. Cap oportunitat al pensament per compte propi. Ensenyament d’estat i de mercat. Esperar altra cosa és somniar truites.

 

Ens morirem del que ells voldran. La quadratura de les estadístiques no es vulnera.

 

Pensaments engabiats. Però no cal patir, és pel nostre bé, un o altre ha de protegir-nos de nosaltres mateixos.

 

Reculem tant que cal vigilar constantment no quedar avançats al nostre temps (posició quasi sempre perillosíssima).

 

Sigues prudent, exagera.

 

(Timbre)

Per estalviar-se disgustos li posà un timbre a la porta de l’amor. Se li rovellà amb només dues pitjades en set anys, les que feu per comprovar que la campana no s’havia quedat afònica.

 

L’eterna joventut de la por.

 

Amb totes les respostes revelades, fixades, no caldria buscar la felicitat, però tampoc hi hauria art ni pensament; el tedi seria indefectiblement ennuegant. Potser cal agrair la incertesa, el misteri, les celles desgrenyades de Nietzsche, el melic universal de Montaigne i tota la insigne, inacabable processó somniant.

 

La vibració sentimental s’ha de cuinar amb mesura. I l’absència de vibració sentimental comporta risc d’estolidesa… Au, bergant, posa’t, si et vaga, a fer versos.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Campanya pels drets lingüístics