Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Plàncton. El Bloc de Josep Igual

finestraimelo2018Dimarts, 17 de juliol.

Alçat a les set. El trio de Keith Jarret i una tassa de cafè per companyia. El consol de la bellesa, el crestall escumós del swing. La terra promesa dels harmònics simpàtics en la trèmula cristalleria entranyada.

Empaquetada i tramesa aquesta col·laboració. Les antigues lleialtats, les inèrcies positives, les callades complicitats, sostenen la juguesca. Hi ha qui la gaudeix, o li dóna pistes a seguir. La resta, importa molt poc.

Toaleta refrescant. En l’escèptica llambregada de l’espill trobats cada vegada més rastres paterns i, en l’aiguabarreig de les herències, el pessic de sal matern, i potser certa mirada i gest facial de l’àvia materna, mistificada i desconeguda, que morí als trenta-tres anys. Vides ombrívoles, oprimides pels contextos històrics d’esperpent dolorós, que ens han pertocat en aquests solars tan àrids per a segons quins drets de respiracions eixamplades.

Matí a la biblioteca, avançant en el projecte que ha d’estar a punt a la tardor (el que depèn de mi no m’angunieja; els compliments dels terminis i compromisos dels altres, ja seran una altra cantarella.  Molts estudiants a la sala d’adults. També prou acompanyat en la sala d’estudi.

Cigarret de recés passejant la mirada, xopa de contalles i temps superposats en la fantasmagoria recreativa. La figuera arrapada a la façana d’unes cases velles de la riba del riu. L’ample corrent verdós, la clenxa d’una barqueta motoritzada que avança lentament riu avall. Els gat que dorm, fet un cabdell obscur, a l’ombra del banc a la terrassa de la vella castellania. Crims, suïcidis, un vell encorbat, amb una pipa de canya a la boca, en la barcassa que travessa vianants; cucanyes amb remat tràgic; focs artificials que es reflecteixen en la parsimònia de l’aigua nocturna; l’embrutiment dels de sota i els abusos dels de dalt; les cantussejades i el brill de les navalles irades en els carrerons bruts de les tavernes perdudes…

Migdia sense estirabots ni alarmes. Treballant en la carpeta dels propers projectes. La penombra de les finestres mig abaixades, l’auxili, amb percussió ranquejant, del vell ventilador. La canícula marejant, els cicles de la mola que trepitja les hores.

Intercanvi de pistes musicals amb Conrad Setó, que coneix els secrets dels baguls més subjugants dels soterranis que mai no concursen als festivals comercials. Comentem un concert amb Chic Corea i Keith Jarret interpretant Mozart. Els pianistes jazzístics tenien uns trenta anys i els arribà la proposta. Quan Corea sabé que Jarret havia acceptat la proposta va pensar que potser s’hauria de posar a estudiar sense demora.

Organitzant materials i altres bagatel·les romanceres. Conversa amb Miquel Àngel Marín sobre les sensacions de la moguda del cap de setmana passat. Sembla que la gent va xalar-la. Bé està; tal dia farà un any. Per aquestes perifèries, tan deixades de la mà de Déu, sorgeixen esperits anticonvencionals capaços de mirar més lluny de l’anar fent elemental i tantes vegades carregat de primarismes.

Nit llegint i mirant uns documentals sobre les mogudes de l’any 1968 al món. Imatges i informacions sobre la primavera de Praga, el maig francès, les revoltes d’estudiants a Mèxic, a Itàlia, la “caputxinada, i la resposta civil nord-americana a la guerra de Vietnam. La història no sol repetir-se amb l’exactitud en els detalls i correlat de forces, però molt del que vivim en l’actualitat recorda una mica totes aquelles insatisfaccions trepitjant el carrer i jugant-se-la. El joc de les repressions, per això, tret de l’utillatge tecnològic, ha variat poc en la seua filosofia.

 

Dimecres, 18 de juliol.

La revifalla de la dreta extrema a tota Europa. La rebullida franquista a l’estat (amb tanta impunitat i animada cobertura comunicacional). Mala peça al teler.

Li dono l’enhorabona a Margarida Aritzeta per la Creu de Sant Jordi que li han concedit. Està contenta. Ha patit, una de tantes, menyspreus i invisibilitzacions (per a alguns nassos arromangats Valls també és terra incògnita). No crec massa en les medalletes institucionals. Algunes d’aqueixes creus han anat a parar a personal tirant a tèrbol, per no dir sinistre, però es veu que en una o altra l’acaben encertant.

Una mare i una criatura ofegades entre les restes esmicolades d’una embarcació fragilíssima. Les imatges desoladores, la gran vergonya. Els capitostos europeus han decidit que la quotidiana tragèdia al mediterrani no importa. Fins hi ha qui fa negoci amb el tràfic d’ànimes desesperades i vol empresonar el voluntariat que ofereix l’abraçada eficient. Mercaders sense cor ens instal·len en un infern gris. Ja no ens cap més ràbia i ignomínia per una perversa inhibició de la qual ens fan còmplices.

Firmament bascós, empastifada marejant. L’àlgebra del cafè gelat, la fulla de menta d’una missa cantada (Bach), la cal·ligrafia lenta de buscar-li els tres peus al gat de la raó i les seues conxorxes espectrals.

Sortida a l’estafeta de correus. Poca gent. L’aire condicionat del funcionariat mig somnolent. Li corregeixo tres vegades el cognom matern a qui m’atén. A la família ens passem mitja vida corregint el cognom matern i, a vegades, el patern també. Una ensobrada que se’n va a Valladolid. Algun rebesnét espiritual de Delibes ens vol llegir. Encara hi ha fe a Israel! N’hi ha per llogar-hi cadires! Hi ha un Valladolid republicà que la fama negra ha tapat, com passa amb tants prestigis en la celtibèrica dels despropòsits.

Avanço prou en l’esmenada de quartilles guardades als calaixos. Sopa a l’ambient gris. Anar suant: el llibre de família universal, parents cutanis.

Llegint abans de dinar, estratègia de gat arredossat en la penombra. Resolts detalls que fa anys m’intimidarien i ara sé que no són del meu món. Avantatges suavitzants dels bioritmes. Quan la gola dinerària no és ni de lluny l’estímul primer. Ans al contrari, vore venir les trampes astutes d’aquest sistema sense rostre humà, saber-les fum de palla, eixampla l’esperit.

Peix per dinar. Els noticiaris: de derrota en derrota, fins a la derrota final. La condició humana, quina porqueria!

Més sessió adobant quartilles a la tarda. Unes ratlles cada dia donen un fons ampli a l’operació de reescriure. En els darrers anys he escrit una quantitat ingent de paperam; tot i que, ben mirat, fa més de trenta anys que m’hi poso –una escandalosa quantitat d’hores solitàries-; fins en les circumstàncies més adverses he trobat temps i ganes per posar-m’hi. Quan tenim ganes i prioritats clares, de temps en trobem, ni que sia robant-lo del son. L’excusa “no tinc temps” quasi sempre es pot traduir per “no en tinc ganes”.

Sortida per estirar les cames pel barri i comprar berenar. Fa de mal passejar, una humitat calenta insofrible que reblaneix la màscara de les cortesies. Topat amb el metge que tenia fa anys, que passeja, calmós, dues criatures. Segueix semblant-se a David Trueba. Teníem una relació irònica, em receptava píndoles per protegir el fetge i l’ànima del nihilisme absolut. No som res i fa de mal dir. En quatre disgustos –les ànimes de càntir en som propenses-, tres o quatre paradisos enfonsats, alguna vídues apòcrifa, i amb cremor veloç tot deriva en aigua pel pallol, que deia l’avi Tianet.

En una conversa de fa uns dies, sobre l’art del conte, l’arxiver de tintes simpàtiques es posà a buscar el seu nom entre les lleixes dels soterranis il·luminats amb una bombeta de postguerra, i ha sigut avui, quan la conversa ja és ombra d’ombra, que el secretariat mòrbid l’ha posat a la gaveta: Ignacio Aldecoa. “Te’n recordes quan recordàvem tots els noms?” Doncs això. L’ancià arxiver de les galeries gòtiques ha tingut l’ajut de la notícia de la reedició dels contes complets. En la superstició estreta peninsular, els contistes han sigut menyspreats com a cosa menor i Aldecoa en sofrí el destracte. Intentà amb bona traça la novel·la. No fa molts segles vaig llegir “Gran sol”, comprada en un llibreter de vell, notable relat sobre les navegacions dels pescadors càntabres, amb una sucosa prosa entallada. Aldecoa aportà a les bases neorealistes la mirada compassiva pels desheretats. Diguen el que diguen els interessos editorials haguts i per haver, el conte és gènere major en el qual no pocs novel·listes destres s’han estrellat, en no agafar-li el ritme i la  marqueteria exigent. L’arxiver repapiejant ha trobat Aldecoa a destemps. Paciència, i a no posar-se massa hipocondríac, oncle Pepet.

 

Sabíem que podia ser millor, que la qualitat de l’aire podia guanyar civilitzades i apertures. Pasquins al maleter d’un dos cavalls atrotinat. Que Camus encertava més, li deia a un dogmàtic de l’estrabisme moral de Sartre (més interessant la seua companya, Simone, un altre profilàctic per l’alliberament de la dona), però no em feia cas.

Podia ser més saludable i podia tenir els peus en l’arrel i les ales en el cosmos. Però, ca, no hi havia, en realitat, res a fer. Un simulacre, una estafa amb anís “cañí” rere els tebeos amb tetes i altres distraccions que ocultaven el cor de la diana.

Treure la mòmia de “Cuelgamuros” no significarà res més que una mica més de cosmètica. L’esperit de la lligassa fitxa tots els dies en “los ministerios”, i les famílies amb privilegis segueixen on sempre.

 

Sota les llambordes hi havia… la píndola anticonceptiva, que ja era alguna cosa. A la resta li han aplicat una llarga i sostinguda contrareforma de metalls implacables.

 

Firmem protestes que algú redacta amb urgència i la policia repassa la seua llista de sospitosos habituals. La policia del pensament apunta, i la que no ha fet els deures reciclants de l’homologació dels repintats democràtics aplica la porra i la consigna rància.

Amb la lumbàlgia i altres limitacions anem a les manifestacions davant les cases de la vila. Ens agradaria posar cert accent a la història, però els escrivents d’atestats resclosits ja porten la versió timbrada a les redaccions que tanquen files.

Hi ha una primavera pendent de verds plurals i ambres en els fulards, un holograma amb una illa antiga, on se suposa que aprenem mentre l’artritis dels pianos domèstics tiba cap als segments de confort desorientat.

La fartanera és gran, però cal vigilar de no donar al guardaboscos el que busquen. Cal burxar en el contradiscurs, en el paral·lel desobedient, en l’artesania que desconcerta els robots potser hi ha l’escletxa.

 

Al rebut municipal de l’aigua i l’electricitat els treuen els cànons abusius i les companyies, és clar, volen escanyar-los. Els caricaturitzen i criminalitzen fins als confins de la mentida, mouen enrenou per tapar el manual alternatiu que han engegat.

Des de la política local, la més directa i, si es vol, eficient, van mostrant les alternatives respiratòries, però d’això se’n parla poc i malament. Rere la caricatura deformada de les CUP i altres posicionaments s’hi albiren raigs de claror rehumanitzada.

 

Dijous, 19 de juliol.

El cormorà entre la bardissa humida. La polla d’aigua protegint el niu. La gavina resseguint el fil de la sal. La nota fumosa de l’òliba, que s’afluixa. La lluna en un guix dèbil, enmig l’atzur innocent. Els estornells que vulneren murs parcel·lants. La xiscladissa groguenca de les orenetes. Cada dia és una vida, com cantava Juan Ramón? Assegut al brancal fresc, esperant el dret d’esperança.

La pressió fiscal sobre els autònoms és terrible. Multats per autoemplear-nos. Diuen que volen arreglar-ho una mica, els socialistes de Pedro Sánchez, que es tributaria sobre la facturació del mes, i no amb els fixos pedregosos (la quota de cotització més alta d’Europa, per no tenir dret garantit de quasi res).

Aniversari de Xavier Pla (les xafarderies de les teranyines). Li poso una ratlleta felicitant. Un dels savis del país. Es coneix tots els racons de l’obra de Josep Pla (amb qui no emparenta pel pes dels registres). Ha rescabalat els mestratges cabdals del periodisme literari de quan la república, abans de la gran desfeta.

Manifest de la intel·lectualitat espanyola per l’alliberament dels presos polítics catalans. Els ha costat molts mesos decidir-se a dir res. Un text de molta cautela, barrejada amb un sorprenent to perdonavides, i dient que no demanen la “impunitat”, només una mica d’afluixada. Si no demanen impunitat és que els troben culpables. No s’han assabentat de les decisions jurídiques europees? En el llistat falten moltes diguem-ne “primeres espases” de l’escaparata. En tot el procés, la intel·lectualitat espanyola –univers universitari inclòs- ha demostrat un ben preocupant ínfim nivell d’argumentació –a favor o en contra. Les excepcions en mirar cap a un altre cantó, preservades del socarrim, s’han pogut comptar amb els dits d’una mà. El trencament emocional és probablement irreparable. Les inhibicions, els silencis covards, han dibuixat un panorama pobre, molt dejú de la mínima dignitat i gruix.

Migdia plàcid. Pres una mica de gaspatxo i un arròs blanc per dinar. Les notícies: les estratègies impregnades de por i tacticisme partidista del sobiranisme. Amb esquemes així no es va enlloc en les noves polítiques que reclama la ciutadania que sortí al carrer. Al vell nacionalisme (prou regionalista, en veritat) més de dos milions de persones a pit descobert també li van fer por, molta por.

Sesta amb somnis, entra-i-surts grotescs, balls de rostres inconeguts. Llum crepuscular en les escenes desguitarrades, postals en sèpia en seqüències capricioses. Més que por, irritació en l’ànim de la dormida poblada de siluetes evanescents.

Més revisió materials, a la tarda, prou satisfactòria: retrobats fragments que no recordava amb detall i que em semblen potables. Potser la intenció assagista ha aportat accents distints a la meua paleta. Assagisme amb narrativitat i opció a pinzellada lírica, en aqueixos terrenys de joc ens movem.

Estirada de cames pel barri. La galvana de la calorada en els cossos dels recomptats transeünts. Parat a l’ombra d’una cantonada que usufructua el rotgle xafarder, abans que es forme l’assemblea, pipant un cigarret, abans de comprar fruits secs al supermercat. Avui la caixera expansiva està de mal humor. Potser li han gastat alguna mala passada. Es noten males marors en molts ambients de treball. Treballadors contra treballadors, el clàssic somni lúbric dels amos.

Llegint a la nit. Pa amb tomaca i embotit per fer un mos. Temps per pensar. Preocupacions vàries; els colls de botella que no depenen d’un i les assignatures pendents que sí que en depenen.

 

(Lectors perspicaços)

– Em penso que tu fas sempre el mateix llibre…

– Per això potser al final em sortirà bé. No em digues que te’ls has llegit tots…

-No, no, i ara, només un.

-Ah, doncs sí, en un sol llibre faig el mateix llibre, no falla.

 

(Raonaments de política celtibèrica)

Si no ha funcionat mai, ¿per a què canviar-ho?

 

Divendres, 20 de juliol.

El president s’apuja els mitjons abans de la roda de preguntes. El tenor escalfa la veu fent escales, mentre guaita sense fixesa pel finestral de l’habitació d’hotel. L’home gras para les cadires i les tres tauletes davant del seu quiosc d’entrepans. La perruquera agrana i arruixa els tres metres de façana del local. La llocada d’ànecs espera, a l’ombra del pontet del parc, les engrunes de la providència en camal curt. Al periòdic troba, el venedor d’assegurances, l’article que explica que una lluna de Júpiter té possibilitats d’albergar vida; recorda una nòvia que esperava redempcions alienígenes, vessa el cafè en la remenada despistada. Un nou dia, a trenc de succedanis i potser tènues revelacions. Remeno el sègol per a les gallines. Cremo quinze llibretes dels anys vuitanta.

 

Clatellada alemanya –i Europea- al jutge del Suprem, Pablo Llarena, que emet o retira les euroordres segons l’oportunitat i conveniència, perquè és part implicada, perquè està fent política. La premsa internacional se n’ocupa a bastament de l’afer i no falten veus que opinen que no som en cap estat de ple dret. Juristes d’arreu se’n fan creus de les maniobres –i nyaps- que emet el TS. En resposta a la derrota, alguns dirigents del P.P. i altres formacions de l’ala dreta, prometen venjança contra Europa i tornen a ensenyar el llautó que els fa hereus directes de tantes resclosides i endarreriments.

Sessió arreglant quartilles. Músiques variades per companyia. Gaspatxo i truita de patata per dinar. El noticiari: altres formes en el govern de Madrid, s’agraeixen, però poc més cal esperar: per remenar els fons d’un estat arnat fins al moll de l’os, calen talles polítiques –i ganes- que no es donen.

Becaina inquieta. L’acalorada apegalosa. Més revisions. Alguna excursió breu pels núvols hipertextuals. Coses bones en les pàgines d’autors lusitans, brasilers, italians, llatinoamericans, poc o gens coneguts fins per les aficions universals. Hi ha qui tecleja des d’una golfa recòndita la seua denúncia o testament. Una necessitat fora de les ànsies comercials.

Dutxa freda a les sis; escurant les gelatines molestes a la pell, el més profund de l’humà, com deia Gide. Sortida per comprar berenar. Núvols de tempesta al flanc del nord. La caixera segueix de mal humor. En tornar a l’escriptori ja torno a estar suat. L’estiu és per als optimistes.

Hi ha qui s’ho sap muntar. Elegància de “tot prenent el té” (ara gelat, cal suposar). Entre totes les preocupacions possibles per a fer l’article de torn, hi ha qui ha reparat en que cal donar pistes contrastades dels millors climes, dels millors llocs on fumar-se com cal un havà. O, qui sap, potser és del paquetet d’articles de reserva, neutres, atemporals, que hom té guardats per si algun imponderable ens aparta del compliment en el periòdic. A vegades, el pom d’articles de reserva són dels millors, dels que després poden anar al llibre si hem afinat els adjectius. Bé, ara per ara aqueixes preocupacions no em pertoquen i he recordat que em van regalar un havà. Serà cosa de buscar el millor lloc, el més ventilat –allà on es posava el gos Merlí a l’estiu: sabia el punts més fresc del cau. Morts a Alemanya, i més palestins metrallats per l’exèrcit israelià en l’hora negra de les vespertines? Foteses; allò fonamental és saber on cal encendre l’havà i esperar sense histèries vulgars el revés de l’apocalipsi.

Cau una gotellada al tardet, entre remors de faunes mítics arrapats a la nuvolada compacta, xafogosa. Llegint fins al son: la mediocritat, la ximpleria pretensiosa, amb lacat academicista, d’un dietarista i poeta, que es creu autoritat sentenciant i resulta, per moments, involuntàriament còmic. És un d’aquells a qui l’amiguisme d’intercanvis de favors, la capelleta, li ho ha regalat tot, i fins s’ho ha cregut. Així es fixen molt cànons i canongies en les repúbliques lletrades. Bunyols de vent per a una llengua tocada de mort.

Pernil i pa amb tomaca per fer un mos. La tempesta estiuenca s’ha quedar en esborrany dubitatiu. Una mica de Cioran, abans d’enllitar-me, per escurar-me el regust de rancior fava del dietarista descordat, que es pensa que Montaigne li guarda les ovelles.

 

(Senzilla)

En determinada postura trobà la rosassa del multiorgasme. “Què senzilla sóc!”, digué sorpresa, un xic decebuda. Potser en aquell punt començà a debilitar-se el seu classisme.

 

Supremacisme autàrquic. No es cansen de recordar-nos de què són hereus directes. Quina grotesca fatiga!

 

Dissabte, 21 de juliol.

“Variacions sobre el carnaval de Venècia, de Paganini”, per Tàrrega, a la gramola primera. La guitarra del de Vila-real posa una confitura amable en el primer esglaó dissabter (dos quarts de vuit). Amb un manual seu vam començar el comerç obsessiu amb la guitarra. D’aquells aprenentatges llunyans encara en traiem algun petit rendiment en les rebotigues de les supervivències.

Repassada de materials alternada amb visites virtuals a museus del món. Matinera en pijama, el parèntesi de lleure de l’autònom autoexplotat. Quan acaba Tàrrega –els cadàvers exquisits al microones actualitzant- apareix Paolo Conte amb l’enregistrament d’un concert a Verona. La simpatia per l’advocat genovès posat a cantautor és antiga. No sé quina conjunció d’algoritmes sensibles l’ha programat desprès de la guitarra tarreguista, però accepto de grat el caprici.

L’escriptor Antonio Muñoz Molina detecta perfectament –i denuncia-, en article al periòdic del jacobinisme d’esquerra “light”, els verins dels nacionalismes; menys el seu, per descomptat, per variar, que ja se sap que és d’una esplèndida apertura universalista, d’aquelles que propicien per exemple voler carregar-se, amb musculatura institucional (on ell ha estat rellogat), les llengües no castellanes de l’estat. Costa de creure, però amb els anys, i havent-los tractat una mica de prop, comprens que pateixen una incapacitat, que fins sembla orgànica, per vore’s el gep.

Els dietaristes d’origen valencià hem llegit força material internacional del gènere més o menys vinculat a l’assagisme (es nota fàcilment). Però, hi ha comentaristes de recepta automàtica que indefectiblement ens fan hereus o epígons de Fuster (que no és mal model, certament), i fins s’obliden que també hem llegit Pla.  Dietarista i valencià? Fuster, pam! I ací pau i allà glòria. Quina mandra fa la mandra!

Matinal de bona estimulació per escriure. També Jugo unes partides simultànies amb diversos proposants de temes culturals i sociopolítics. La discussió amb gent que argumenta enriqueix i ajuda a fixar les pròpies posicions. El que pel carrer no et trobes, se’t presenta pels núvols solitaris de la xarxa. No tot són perills i inconvenients en els tobogans cibernètics. En un dels diàlegs, interpel·lat sobre qualitats literàries, em sorprenc citant de memòria, d’una tirada, Vila-Matas, Sergio Pitol, César Aira, Gonçalo Tavares, Rafael Chirbes i Justo Navarro.

Firmament agrisat fins a les dotze; la promesa de la pluja, que no es qualla. Després, sol indecís i més calor. Gaspatxo i macarrons per dinar. A les notícies, el congrés del P.P. Una mica més a la dreta extrema, amb el nou secretari. En els talls de veu del nou guia, ni una sola proposta en positiu. Formes i girs “joseantonians” –però menys il·lustrats-; la mala jeia dels “hooligans”. Res de nou; tot molt vell. Mentre, en el sobiranisme, a cada bona oportunitat oberta en l’horitzó, la dinàmica partidista es marca un gol en porteria pròpia.

 

(La recomanació)

Les vaques li donaven cada dia menys llet. Ho comentà, recolzat en la barra niquelada del casinet, amb l’adroguer, que li recomanà que els posés música clàssica, preferentment Bach. “Em caus bé, Toniet, però em penso que estàs sonat”. “Home, per provar-ho no perds res”, intervingué el barman Pepet. Instal·là el tocadiscos en un altell d’eines del corral, alternant uns vinils que li havia prestat una cosina amb els “Concerts de Brandemburg”, i en una setmana els resultats eren clars. Passà per l’adrogueria a comentar-li-ho a Manolo. “D’on te les traus aqueixes coses?” “Intuïcions, amic, intuïcions”. “Estàs sonat, però em caus molt bé… ara, que ja deien que ta mare curava de gràcia…” “A ma mare la deixes en pau”. “No volia ofendre’t, home”. “Necessites res?” “Sí, dóna’m verí per a les rates, que se m’està avivant altra vegada el paller”.

 

A vegades succeeix així a la vida: quan són els cavalls els que han treballat, és el cotxer el que rep la propina.

Maurier du Daphne.

 

L’únic llenguatge adequat per referir-se a Déu és el vocatiu. Raimon Panikkar.

 

Lamentar-se excessivament pel pas del temps, també fa passar l’estona.

 

Diumenge, 22 de juliol.

Ruixats a la nit. Inflexió pietosa en les gelatines ardents. El plaer de sentir ploure des del llit. Cantates de Bach en la missa laxa, mentre puja la cafetera italiana. S’agraeix la grisor fresca d’accent tardoral.

Escrivint després de la fi de l’art, i en una llengua moribunda. Parar la quartilla i obviar-ho. Després ens diran que no som gens romàntics.

Torna l’aznarisme, per disputar-li l’espai ultra al d’Albert Rivera. Casado vol banderes als balcons, però nacionalistes ho són els altres. També diu que cal “reconquerir” Catalunya per instal·lar la collonada de Tabàrnia, variant friqui del regionalisme de genuflexió; la cosa imperial sempre admet un nou rebull. La quantitat de faramalla indigesta que s’esbombarà en el propers mesos serà colossal. Mentre, en l’espai de centre-dreta català, el lideratge de Carles Puigdemont avança decidit. El “peix al cove”, la “puta i la Ramoneta”, els tacticismes pujolistes, fa l’efecte que han quedat arxivats del tot. Canvis d’escenografies, maquillatges i discursos. Donaran res amb certa profunditat? Ja ho anirem veient.

Ahir, a Tortosa, la passejada d’Arrimadas i el seu seguici “ciudadano” per la Festa del Renaixement va passar desapercebuda. Ningú els va escridassar ni dir res i es van quedar sense les imatges que buscaven. Ha costat una mica, però al final s’ha encertat a desactivar l’estratègia.

Més trons i ruixats a migdia. Paella per dinar, exquisida. En  despertar-me de la migdiada ja tornava a lluir el sol, amb la saturació esbatanada del cel de tronada.

Fetes unes notes, i també espigolada vagarosa pels núvols enxarxats, on, sense voler-ho descobreixes petites conxorxes, o que els fills de gent que et posa a les potes dels cavalls de fa anys s’interessa pel que fas (l’atractiu d’allò prohibit pels prejudicis paterns?) Es veu que han sortit més espavilats i inquiets que els progenitors. A vegades sembla que l’espècie sí que té traces de poder millorar.

Convidada a casa d’un cantautor amic, que m’ha musicat algun poema, i vol ensenyar-nos ara unes composicions noves que ha fet. Després, berenar-sopar xerrat i rigut. Vistes del Ports i d’uns quants pobles des de la terrassa d’un àtic, a prop del parc dels Xiribecs. Estona agradosa. Aportat un vi del Montsant i un pastís salat. Al final, he xerrat massa, potser incitat per certes visions ingènues dels amfitrions. Les cançons noves del company estan molt bé, ha fet un salt important després d’un parèntesi reflexiu. Encara té ànims per buscar espais on poder presentar els seus materials, en uns circuits pràcticament esborrats per a la cançó d’autor d’intenció literària. Hom també té materials nous, però cap gana, ara mateix, de topar contra les parets de l’impossible.

 

El que vam aprendre abans del llenguatge deu ser pur, però no hi ha manera de rescatar-ho. Nebuloses en la mar d’espirals fosques.

 

La malenconia pels camins no triats, no trepitjats, ens hauria d’encuriosir i fer respectar les vides dels altres. Lliçó regularment desatesa.

 

Amb la fal·làcia dels recursos infinits –quan la terra ja ha donat sobrades mostres d’esgotament- un dia ens despertarem a les cavernes i algun cretí encara dirà que “no es podia saber”.

 

El de menys, en la “Moby Dick” del gran Herman Melville, és l’aventura, l’acció. Quan et fas gran ho copses millor. Rellegir ens fa descobrir els mestratges dels distints nivells de lectura. La criatura que resseguia la trama aventurera tenia part de raó; però potser en té més l’adult amb quatre coses llegides, que assaboreix els aromes filosòfics, el moll de la naturalesa humana.

 

He somniat amb un congrés d’aforistes: vint segons per intervenció, tres hores al bar per refer-se.

 

El silenci diví l’interpreten com a perdó il·limitat. Si amb una ploma així no voles… No s’entén tanta amargor i malla llet en tants que asseguren tenir aqueixa fe.

 

Dilluns, 23 de juliol.

Alçat a les set. Bona dormida, refrescada de temperatura. Penedit d’haver parlat massa anit, a casa del cantautor amic, descarregant realismes crus sobre certes bombolles naïf que inflaven els amfitrions.

Shubert al gramòfon de l’ordinador. Xilòfons en estrats blauverdosos per a donzelles mortes; avemaries en els nius dels arcs gòtics. Aiguamolls cristal·lins, cérvols en les terres altes del somni.

Nova florida de la buguenvíl·lia. La flor plana de l’hivern ara és una corol·la de pistils verdgroguencs. Conserva, però, el color granat profund. Un fet diminut, ínfim, de discreta alegria domèstica, que no es pot descartar com a desencadenant de caigudes en borsa o altres trastorns tel·lúrics.

Els ignominiosos atacs d’Israel als palestins tenen, si més no, la virtut de que alguns intel•lectuals espanyols poden esplaiar-se en la indignació i esquinçada de vestidures. Deu ser un exercici d’alleujament compensador, veient tots el que s’empassen del que va passant una mica més a prop dels seus segments de confort.

Ballem sobre polvorins descarats, però hi ha qui no els sent i planeja per firmaments esmaragda i rosadencs, feliçment desinformat, amb el lliri a la mà. Quan els hi cau el clatellot, queden una mica estabornits, però una mica després reinstal·len el programa feliç. Hi ha pulsions optimistes biològiques, és un fet.

Migdia tranquil. Més sessió mirant materials a la tarda i pensant detalls resolutius del projecte per a la tardor (demà reunió a la biblioteca). Escoltant músiques variades per companya. En un punt apareix el “Jo, la donya i el gripau”, de Pau Riba, que em va obrir a espontaneïtats desimboltes a l’hora de fer cançons, quan tenia quinze o setze anys. El disc fou enregistrat l’any 1971, a l’aire lliure, amb primeres preses i sense escurar cap imperfecció, a Formentera, on Pau vivia amb la seua companya en una sènia sense llum ni aigua, criant melons, fills, i escrivint cançons i poemes. Amb referents com aquell al magí vaig anar fent caminet amb la guitarra al coll, internant-me en les més altes quotes d’incomprensió de l’estret i eixut entorn (i em penso que encara no n’he sortit del vial). Feia molts anys que no l’escoltava sencer. Descobreixo que havia oblidat cançons que fins havia versionat en un recital o altre. Marededéusenyor, ja ha plogut, i hem estat en tots els naufragis que ens han tocat –i algun més de propina! Amb Pau, en una festa llibresca al port barceloní, vam acabar ballant –estil lliure, potser accentuat per uns “mojitos” de gran lleialtat caribenya- el “Dancing Queen”, dels Abba, que havia punxat un disc-joquei llogat per al sarau. Encara somric en recordar-ho.

Expedició al súper, passant per davant del rotgle xafarder assegut a la fresca, en el pedrís d’una perfumeria,  ignorant-los –gest que tindrà conseqüències- per comprar berenar. Els tinc prou descol·locats, no saben on ubicar-me exactament. Sempre he tingut certa habilitat per donar-los pistes falses a les diverses xafarderies que m’ha tocat patir, incloses les del gremi (hi ha cada portera insidiosa pels “parnassos” que fa feredat). Però, al final, òbviament, s’inventen, ànimes pietoses, qualsevol cosa suficientment obscura.

 

Són eclèctics per confusió, no per retria acurada. Difícil no ser-ho, en els temps de desprestigis d’eines cabdals.

 

Olorar la copa d’un Montsant notable, fer-ne un glopet, un arpegi de vellut, recordar uns versos salobres de Sagarra (un altre gegant molts cops obviat o menyspreat), sentir una tramuntaneta als polsos, fer una pipada d’intensitat rossa i mortal, tancar els ulls, sentir la sobrevida que l’esperit de la lletra engronsa. Un instant de benestar robat a l’acrimònia dominical. Què més es pot demanar?

 

Retratar, filmar, reflectir la tragèdia amb un tel artístic, ¿és fer trampa, o potser fer-li guanyar eficiència en la denúncia? Susan Sontag en reflexionava a tall de l’art fotogràfic sobre el tema. Jorge Semprún, veient un reportatge sobre els camps de concentració –n’havia esta en un- es convencia que caldrien tècniques de la ficció narrativa per fer creïbles les deformants monstruositats que les imatges objectivistes feien endevinar. Un problema estètic. Un problema ètic.

 

Els serveis pràctics de la literatura. Abstenir-se de mirar de reparar el ventilador infartat, recordant la mort per electrocució de l’escriptor i monjo cistercenc Thomas Merton en un monestir budista, on havia anat a participar en unes aproximacions ecumèniques, tot provant de reanimar un ventilador que li havien prestat per a la seua cambra. Una intel·ligència tan aguda, una ploma tan destra, liquidada pel cable mig pelat d’un ventilador… No hi ha dret!

 

Tota la literatura del món no val una hora de dolor, podem dir, parafrasejant, amb una variant, en Pascal –que deia filosofia i no literatura. Però, ah, quan el dolor passa torna Shakespeare i ja no ho tenim tan clar.

 

Una altar de les edificants lliçons de Miguel Torga: no l’amoïnava gens repetir el que ja havien dit altres.

 

(Carrer). Primer de terra pàl·lida i amb claqueta d’unglots de peu rodó; després amb clavegueram i mantell de llambordes encaixades: republicà, imperial, transicional en les oficialitats del carter; remullat o apàtic de polseta adormida; amb un crim i potser un miracle; amb una fusteria i una remeiera herbolària; estret en la regular seguida dels almanacs, còsmic en els riures dels escolars; central en la lliçó d’un primer bes .

 

Perduda la fe, aportem la nostra melancolia en alguns saraus resistents on encara ens criden per dir la nostra.

 

Una taula de dissecció per a la literatura. Potser s’han errat de sector. Et preguntes en quin punt va deixar-los d’agradar, però no ho responen mai. Quan un text, deliberadament deixat una mica descurat ens emociona i no en sabem del cert per causa de quina polpa secreta i et treus el barret, o la boina, o et poses a aplaudir  i ballar amb el llibre a la mà i apartes qualsevol bisturí de l’horitzó, perquè en alguns negociats cal una mica de fe cega.

 

El món no s’encongeix, ans al contrari, al ritme de les seues renúncies i envelliments, i en protesten…en va, i practicant la pura redundància de totes les generacions.

 

Hi ha qui només és el que aparenta ser.

 

Vull que la mort em trobe plantant les meues cols, però despreocupat d’ella, i encara més del meu jardí imperfecte.

Michel de Montaigne.

 

La sinceritat, en literatura, només és un possible recurs més. D’entrada, ni afegeix ni treu res a una obra. Les veritats de la lletra podem dir que són d’un altre món.

 

 

 

 

 

 

Campanya pels drets lingüístics