Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

alexandersigov5Dimarts, 26 de juny.

Despert a les vuit. La refrescada de la matinada ha permès descansar en un parèntesi sense suor. Cafè amb llet entre boirines gòtiques. L’esmolet de les oronetes, finestra enllà.

A la gramola apareix l’oncle Clapton i em pareix bé. La bonior de la llum primerenca, abans d’entelar-se o calcinar-se en la verticalitat sense grans matisos.

Dos col·legues -o tres- i un ordinador –o dos. Anuncien que es posaran a editar, sector independent, i immediatament et demanen si tens res per a ells (devem estar en un llistat o altre). Les espores creixen i es multipliquen. Paperam a contravent. L’abaratiment de costos, i potser la confiança de que amb la menuda vanitat els autors i autores convidats ja es conformaran, va creixent l’atomització confusionària. Un canvi de terreny de joc que no sé si en realitat ens mena a mal borràs.

Arreglada una quartilla. Poc tremp. Llegint, en pantalla i en llibre. Cigrons amb allioli per dinar (memorable recepta morellana, recreada per X.)

Sesta curta. Gestions de carrer. La gestoria. Amb la calor, la burocràcia encara és més farragosa i absurda. Les dates esquemàtiques i fredes que té l’administració de nosaltres i que semblen una reducció o falsificació grotesca ( no sé qui sóc, però no m’agrada que em deformen, escrivia algú o altre). La falsificació encartonada, la reducció estabulada, a més, sempre té, no cal dir-ho, una pàtina d’esbiaixat i intimidant control policial.

En enllestir, passejo fins a l’escriptori. Valorant les bones ombres de l’arbrat, detall que potser significa alguna cosa de les decadències sobrevingudes. Tret d’una situació de tempesta desbocada, tot el que pot esdevenir-se, o no esdevenir-se, la mateixa melodia tènue de la quietud, a l’ombra d’un arbre és d’una benignitat quasi assegurada.

Una criatura rabassuda, de negrosos rínxols, despistat, enjogassat, m’ha agafat de la mà distretament, concentrat en un altre punt visual – un gos, potser un amiguet o xiqueta- des de la seua alçada de follet panxacontent, fins que s’ha adonat que no era sa mare, que reia divertida, rere meu, de l’escena. L’adopció ha durat uns quinze segons, durant els quals  em penso que he sigut un bon pare putatiu en el caprici de l’atzar (no m’ha donat temps de començar a adoctrinar-lo).

Compro berenar al supermercat (fruits secs). A la porta, una parella madureta es besa i s’estreny, com en el poema de Salvat-Papasseit. Ella, amb fesomia eslava; ell, amb barba de jardineria retallada i una gorra com extraviada en algun impossible partit de beisbol.  Les segones, les terceres, les quartes oportunitats. Els enamoraments més parsimoniosos, amb petits detalls, potser més conscients i assaonats que en les malaptes ansietats de les primeres volades. Segones i terceres oportunitats, amb motxilles i tributs dels atzucacs passats; les noves encapsulades parentals; el trencadís, l’aiguabarreig que ha superat gloriosament les rigideses repressores de fa tres o quatre dècades.

Mos lleuger per sopar. Viatget a Tortosa per una gestió. La lluneta amb halo. Unes músiques i unes cridòries de disc-joquei en algun solar dels sembrats de la nit. Llegint, en tornar, fins al son.

 

Una part considerable del que s’anomenen sistemes morals no va més enllà d’alguna mesquina modalitat de cartografia dels hàbits.

Josep Conill.

 

Nature is not a place to visit. It is home.

Gary Snyder

 

Dimecres, 27 de juny.

Alçat a les vuit. Cafè i tall de coca de Sant Joan, que sobrà. Peces de Tàrrega al flux sonor. La piuladissa pardalera –amb el flautí de les orenetes repuntant les costures de l’estiu. El parèntesi innocent abans d’entrar en les maniobres llobateres dels suposats adults.

Informe i clatellot europeu per com s’ha emprat els fons per als trens d’alta velocitat a les Espanyes de la picaresca sens fi. I, entre absurds interessats i altres magarrufes, el corredor mediterrani curtcircuitat. El pitjor del present és el futur, sobretot quan no hi ha cap pla raonat i possible. Cap gana de sentir les politiqueries de la ràdio.

Feina sobre materials. La lentitud profitosa. Amb la biografia arboniana, trobades les displicents opinions menyspreants de Baroja sobre Blasco Ibáñez, quan el valencià li donava setanta-mil voltes en la construcció d’artefactes novel·lístics carregats de vida calcigada, no amb la retransmissió en diferit que en feia Baroja. Al Blasco escriptor se’l despatxa amb quatre deformades collonades –la majoria emprades de la seua biografia bigarrada i triomfal-, quan era un narrador solvent i potent. No li perdonaven, tots aquells “señorucos” del 98, l’èxit internacional; perquè ja se sap que l’enveja no perd força en els entreteixits de les nostres societats i és navalla esmolada entre els gremis literaris.

Per caramboles dels núvols capriciosos trobo una prosa de “Quaderns deltaics” on retratava Baltasar Porcel. Hi penso una mica i recordo que em va dir que li havia agradat un llibre de versos, “Lector d’esperes”, que em va animar a no defallir i intentar la prosa també. El posat seu i les provocacions furgants que etzibava sovint –amb més raó de la que sospiten molts- ocultaven l’esperit generós. Porcel no enganyava a ningú, prescindia dels ois i les hipocresies que gasten tants. No havia vingut al món a passar penúries de literats, sinó a procurar-se tots els marges hedonistes possibles. Però, calculant el gruix i varietat de la seua obra, no cal ser una màquina matemàtica per saber els milers d’hores solitàries d’escriptura exigent que l’engiponaren. La seua petja passa ara el purgatori dels oblits o els ajornaments, però en matèria de retorns literaris mai no és dita al darrera paraula.

Es presentà ahir a València l’obra poètica completa de Carles Salvador. L’edició, que rescata poemes esparsos perduts per revistes i compromisos puntuals, és de l’amic Lluís Meseguer. Precisament, en la ponència per al Maestrat Literari el cito com a referent espigolat en les proximitats, quan començàvem a escriure reprenent el fil de la nostra tradició. L’escriptor i gramàtic, que exercí de mestre a Benassal, on finalment és recordat com cal, oferí en la seua producció dues grans cordes estètiques, una atenta als rebulls de les avantguardes, i una altra, endinsat en la maduresa, incorporant registres de les veus populars i la formalitat del classicisme al seu versos. Amb la seua gramàtica, d’eficients diafanitats pedagògiques, vam anar assentant les solucions als dubtes lingüístic (que no s’acaben mai en un idioma tan pressionat per llengües fortes i expansives com el francès o el castellà i els seus permanents mitjans abassegadors).

Van caient llibreries. L’hemorràgia no s’atura. La realitat lacerant rere els ballets triomfalistes. Tot convida a plegar, però es comprèn que som cabuts de mena i fem claqué al caire del precipici. Les grans trompeteries mobilitzants obvien la cultura, que és el pilar fonamental de qualsevol pervivència pluralment col·lectiva.

Sortida de gestions. A correus. Li subjecto la porta a una anciana a l’entrada, ni ho agraeix, ni tan sols em mira, haurà pensat que sóc el porter “free-lancer” de l’estafeta. La joventut ha perdut les formes, diran alguns al banc del “si no fóra…”, però la malcriada va intergeneracionalment repartida, pel que es veu. A l’estanc després. invertint en salut i comprat un bitllet de loteria. Assolellada dura, xafogor escanyant. Els gossos que passegen els altres, que m’entendreixen de malenconies anguloses.

Reemprenc, en ser a l’escriptori,  la manicura sobre els quartilles de la carpeta oberta. Tot convida a plegar, a deixar de patir, però, mig noquejats, ho seguim intentant, com els boxadors sonats. Val la pena editar llibres? Amb el mètode tradicional segur que no; ¿potser amb els nous marcs, on les plataformes digitals fan de llibreria freda i eficient i els autors també fan d’editors dels seus cistellets?.

Els jocs mediterranistes de Tarragona es confirmen com el gran desastre que ja s’anunciava. Clamoroses imprevisions van salpebrant el relat d’un esdeveniment desangelat, despersonalitzat. Amb la de dèficits i reptes vitals que tenim plantejats, des de Castelló a Tarragona, potser ens haurien pogut estalviar el fiasco.

Verdura per dinar. La profilaxi exquisida. Sesta amb un malson, novament amb animals envaint espais diguem-ne de confort humà.

S’agrisa la tarda, però l’enxubada no minva.

Mirant materials, llegint; sortida per comprar berenar; el propietari del bar del barri em fa una salutació militar –allò de posar-se el palmell al pols- que responc aixecant el braç en una voleiada indefinida, gens atansada a cap codi guerrer.

Mos lleuger per sopar. Llegint la biografia arboniana de Baroja. Les manies del basc amb els mediterranis. La tírria, l’enveja envers Blasco Ibáñez –que fou sempre cortès i generós amb l’autor de “La Busca”- i amb tots aquells que gosaven fer-li algun retret o esmena (en això s’assemblava a la mala jeia venjativa de Cela).

Mirat també l’espai de Graset. Entrevista l’ampostí Yannick Garcia, com a traductor de George Saunders. Garcia és un del valors ferms de que gaudim. La seua feinada com a traductor és impagable i és un narrador sempre interessant. Pel que fa al nord-americà, nascut a Amarillo, és contista, assagista, periodista, professor i novel·lista que no busca premeditadament el gran públic i ofereix uns artefactes amb experimentacions formals i fondàries temàtiques. Se l’ha titllat d’escriptor per a escriptors, i l’etiquetatge potser no és ajustat del tot. Una mitjania no adotzenada de lectors el pot seguir tranquil·lament. El que passa és que aqueixa mitjania va minvant arreu, pels aclaparants dictats de tanta fullaraca que aspira a la gran pilotada de vendes. Amb la cada vegada més amplia taca d’oli de personal incapaç d’entendre un enunciat simple, és ben normal que alguns criem injustificada fama d’autors difícils, hermètics, inintel·ligibles. Fins els qui en realitat ho posen tot prou superficial i mastegadet van entrant en la categoria, perquè els fonaments cada vegada són més dèbils. La paraula com a eina de coneixement va sent colgada sense contemplacions.

 

Li va semblar que la mirava i es va acostar a la vidriera. Mentre esperava que Robert obrís va sentir olor de llessamí.

-No ho entenc; he sentit olor de llessamí i encara no està florit.

Robert va riure:

-Deus haver sentit l’olor que feia l’any passat…

Mercè Rodoreda.

“Aloma”.

 

Dijous, 28 de juny.

Alçat a les vuit. Les fresca dormidora de les hores petites. Paco de Lucía apareix a la gramola. Els cadàvers exquisits polsen les guitarres absents. La memòria i l’atzar vulneren barandats.

Mirant papers de i sobre George Saunders. Les seues apostes em recorden la traçada de Perec i potser la de Sebald. En les seus golfes predilectes hi ha Faulkner, Hemingway i Joyce. Un rastre d’interès. El tenia al recambró, en espera pacient, però el toc de Yannick Garcia a la tele l’ha fet avançar en els llistat. El peixets voladors lluen al sol en el seu arc fugaç.

La companyia del cafè. Repassant, sense voler, l’estela d’alguns trens perduts, que potser són ben deixats passar, qui sap… El panorama, general i de proximitat,  és prou depriment. Les deshumanitzacions, les cretinades prestigiades per maquinàries persistents, són constants, i molts caparrons ja ni han conegut el menor sedàs crític per poder respondre. L’opció d’abaixar els braços, de deixar-ho córrer, és cada dia més sòlida, i amb promesa alliberant. Les ensulsiades substancioses són evidents.

La pinça jurídico-política espanyola avança perseguint idees que amenacen l’estat profund i els seus privilegis. Articulat interpretat al gust, irregularitats processals, l’abolida independència de certs jutges, què, en determinades causes de caire polític, se’n senten víctimes i recreen a plaer, fins tipificant una rebel·lió sense armes. La jurisprudència internacional els va posant en evidència, però tant se’ls hi en dóna, la causa superior ho justifica tot.

Rellegint Blasco Ibáñez, en la reposada de l’artesanat textual –poc llustrós avui. El que en Blasco era intencionalitat política, en Arbó, emparentat en pressupòsits i potència de paisatge, era tragèdia psicologista. L’exuberància vitalista de l’escriptor, polític i periodista valencià, depassava de llarg les marcides rodetes dels de la dita “Generación del 98”, que el maltractaven injustament en els barems de qualitat, per esdevenir un literat que havia gosat enriquir-se amb les seues narracions i no passar-les magres, com era el denominador comú peninsular en l’època.

Calamarsets amb faves tendres per dinar. L’esplèndida nota de color en una jornada amb massa vol rasant. Les notícies del món: la humanitat, mala raça.  Sesta sense cabòries ni ombres xineses oníriques. S’agrisa, amb apagament tardoral, el firmament a migdia.

Persisteixo en la desesmada de fons, però m’imposo a còpia d’ofici i voluntat: repassat un paquet de quartilles. Apago la màquina i llegeixo.

Vist el reportatge de Mediapro sobre el que passà el dia 20 de setembre de l’any passat davant la Conselleria d’Hisenda de la Generalitat. El dret de protesta ciutadana tornat rebel·lió per la judicatura tan decantada que em anat veient. Acurat tractament periodístic, que desmunta les construccions de les interlocutòries dels jutges Lamela i Llarena, un relat carregat de tintes polítiques intencionades que ha assumit la majoria de la premsa espanyola. El més greu d’aquella jornada de flagrants suspensions democràtiques fou l’intent de la Policia Nacional d’entrar a la seu de les CUP sense cap ordre judicial, i la presència d’agents del cos, sense donar cap explicació, davant la dita seu. L’ordre judicial no va arribar mai. Qui ordenà aquella acció encara deu riure ara. Què pretenien? Buscaven una resposta violenta, sembla evident.

 

Se’ns reconeix el dret de pensar quan pensem dins d’uns dels corrents que cada època considera legítims; és a dir, quan pensem el menys possible.

Manuel de Pedrolo.

 

Anem repassant, si us plau per força, les desmemòries oficials.

 

En els cinemes, en els restaurants, en els teatres, en les taules de novetats d’una megallibreria o altra…si no ens volen estafar molt, ja quasi que ens conformem. Anem baixant el llistó.

 

La realidad es sólo un delirio consensuado.

Juan José Millás.

 

No sempre allò que ve després és progrés.

Alessandro Manzoni.

 

No conec pitjor enemic de l’home que el qui és amic de tothom.

Jean-Jacques Rousseau.

 

Degrés de détermination ou de motivation: attendre, flâner, traîner, errer, aller, courir vers, se précipiter (vers un taxi libre, par exemple), chercher, musarder, hésiter, marcher d’un pas décidé…

Georges Perec  (‘Tentative d’épuisement d’un lieu parisien”).

 

(La resposta que cerqueu)

Les rajoles del terra són blanques i negres. El monjo, amb casulla rogenca, escriu, concentrat, movent lentament una ploma llarga sobre un papir gran i dens. El veig des d’una certa alçada, lateral, no zenital. Es gira lentament, somriu; amb alguna mena de llenguatge psíquic em diu: “heus ací la resposta que cerqueu”, aixecant una mica el papir de textura dobla, on ha cal·ligrafiat acuradament uns caràcters, que recorden vivament l’escriptura cuneïforme sumèria, un dels primers sistemes d’escriptura coneguts. Després, atansa una de les puntes a l’espelma que il·lumina deficientment la cel·la. Li dic que no ho creme; respon, sense deixar de somriure amb un punt de murrieria, que “és resposta d’uns sol ús, personalitzada”.

 

Divendres, 29 de juny.

Aixecat tardet, a quarts de deu. Una enganxada de llençols, que potser la carcanada necessitava.

Sant Pere, les velles devocions populars de la marineria. Processons embarcades i flors a l’aigua. El nostre mar, tornat cementeri de desesperacions, blindat per la fortalesa de les antigues colònies saquejants.

Apareix una col·lecció de peces del minimalisme a la gramola, Glass, Nyman, Mertens. Una catifa sobre la que enclastar les primeres passes dubitatives de la jornada.

Se’m planta al davant, també, el poema de Bertold Brecht on, assegut al talòs, sense estar bé d’on venia i sabent que no estarà bé on va, contempla amb impaciència com el conductor del seu vehicle canvia la roda punxada.

Sembla que m’he aixecat amb millor disposició d’ànim que ahir, sense cap argumentació alternativa, perquè quasi tot put horriblement. Potser la dormida llarga ha obrat el caprici. Amb poca cosa anem tirant.

Ullada a materials i fets apunts nous. Passant alegrement la trista vida. Llegint abans de dinar, la biografia de Baroja. Arròs fregit, a la manera dels orientals, i croquetes al menú casolà. Les notícies. Política unitària europea reblada en les darreres hores: que cada estat s’apanye, segons la seua voluntat, amb la immigració desesperada que li arribe. Continuen les desaforades arbitrarietats judicials contra els sobiranistes. La desobediència civil va plantar cara als plans de l’estat. La ràbia, l’ànim venjatiu vessa en cada acció i interlocutòria. Però el conflicte polític és dempeus, per molt que s’entesten a negar-ho, i no es resol als jutjats, i menys amb relats novel·lats.

Sesta plàcida. Llegint i escrivint una mica més en les vespertines. Conyes i veres en diàlegs amb col·legues. Calor alta. Sortida a comprar berenar. Carrer animat de tràfecs se suposa que productius. Faig una trosset més de manicures textuals i, quan em canso, quedo arrepapat a la butaca de llegir amb la totxana de vuit-centes pàgines que Arbó li dedicà a la beatificació de don Pío Baroja. En bastants moments, el rapitenc li fotia pel broc gros dels tòpics o s’empassava les exageracions i arbitrarietats del basc, mostrant una pobresa de conjectura intel·lectual –notada en altres obres seues- d’un primarisme amb ínfules esparverant. I, amb la prosa en castellà, podia arribar a uns graus d’insolvència resolutiva i plàstica desoladors (com els del biografiat, i fins pitjors). Quan opinaven sobre pintura i música, les relliscades obtuses, a nivell de prejudici de taverna llardosa, de tots dos, costa de creure.

Pizza per sopar. Seguida la tertúlia de Graset, la darrera de la temporada. Les trampes cíniques i les mentides puerils que són capaços d’engiponar la majoria d’unionistes opinants, denoten que ja hem pres mal en flancs convivencials essencials. Les actuacions de les tenalles estatals, pilotades per un govern maldestre i pervers, des dels atemptats a La Rambla i a Cambrils, fins a la interpretació d’abús inconstitucional de l’aplicació de l’article 155, el dia o anys que anem tenint més completa la informació i determinats silencis queden fosos, se’ns acabaran de posar el pèls de punta.

 

Un poema de to conversacional. Es posen a cridar-lo, creient que això és l’èmfasi. Hi ha qui s’atreveix amb tot.

 

 

Burla-te’n tot el que pugues, i una mica més, de la dama de burla única.

 

A les confidències boca-orella els cau fatal la pirotècnia de l’espectacle, però hi ha qui ho prova una i altra vegada.

 

Cada vegada que veig una foto del Georges Brassens madur me’n recordo del millor mestre que vam tenir a l’ensenyament primer, que també fumava en pipa (quan en les classes –i als despatxos mèdics!- els mestres –i  metges- podien fumar). La semblança facial, reforçada pel bigoti cendrós i la pipa, és molta; hi ha germans que s’assemblen menys.

El nostre mestre ens donava pistes fora dels programes reglats de finals del franquisme, ens portava d’excursió per la contornada, ens feia saber que la llengua materna era tan bona com qualsevol altra, i provava de fer-nos pensar per compte propi.

Anys després me’l vaig trobar passejant per un carrer cèntric de Castelló i, ja conscient dels riscos que assumia en les classes, vaig encertar a donar-li les gràcies.

S’havia assabentat que escrivia per alguna notícia de periòdic “provincial”, i ho celebrava obertament, potser pensant que alguna llavoreta estimulant havia sembrat en el meu caparró infantil, i és molt possible que sí, que ajudés a germinar, més tard, la dèria escriptaire i artística.

Els bons mestres no s’obliden mai.

 

Hi ha qui s’emmotlla amb un dogma o altre, perquè no sap què fer-ne amb la mica de la il·lusió de llibertat que li pertoca; o, cosa pitjor, la tem.

 

Trobes un pamet de tolerància entre uns quants esperits i n’obtens un tast de com podria ser la veritable llibertat universal.

 

No és el gendarme en si mateix qui em molesta, és allò que representa.

George Brassens.

 

L’oblit menteix; de vegades és mentida pietosa o instint de supervivència. La memòria també menteix, tot i que hi ha episodis en que s’insubordina a traïció i clava l’agulló melancòlic.

 

¿Per què cap del títols de cases editorials petites i esforçades, que van donant-nos uns catàlegs magnífics, no obtenen mai cap del premis de crítica que hi ha muntats a nord i a sud?

 

Mai no vaig poder tenir-lo complet, només un parell de titelles de guant. Però ara sí, m’acompanya sempre: el guinyol de personatges i decorats per al què escric contes i altres artefactes.

 

(Programa joglaresc)

Als matins, atansar-se a l’ombra de Brassens. A la tarda, imitar Vinicius de Moraes, tot xarrupant un suc de relativisme sensualista. A la nit, arrossegar-se els cansaments i decepcions entre les serps electritzades de Dylan. Endevinar-me, en els temps aparentment morts en que potser m’assemblo a les principals constants del meu doble.

 

Dissabte, 30 de juny.

Calorada en el primer tram de la dormida. La solució pietosa de la matinada. Somnis variats, lluminosos uns, gòtics uns altres.  El segrest d’algú proper, les peripècies d’un rescat audaç, la síndrome d’Estocolm de la captiva… Deslligades irresoltes.

Llegint poemes de Harold Pinter amb el primer cafè. De vegades se m’oblida que el dramaturg anglès m’agrada molt i que la seua literatura em desinfecta els circuits neuronals.

Trobada també, per atzar, una fotografia del casament d’Arthur Miller i Marilyn Monroe. Són tallant el pastís nupcial (quina estranya parella!) La tendra mirada d’ella cap a l’escriptor, concentrat en l’operació d’enfonsar el ganivet en el pastís, és d’una subjugant bellesa tristoia. Avui és el dia dels dramaturgs, pel que es veu. Què n’opinava Miller de Pinter –i viceversa? Ho ignoro. Dos renovadors substanciosos de la literatura escènica. Freqüentment, els qui transiten latituds germanes no es reconeixen.

Matinal profitosa. Obro la carpeta d’un projecte barrinat de fa mesos. Em poso un termini lax per completar-lo. Qui té projectes, s’hi entreté. Tot aconsella plegar, que ja s’ho apanyaran, però la necessitat de l’adició enlaira formiguers en l’arena. Anem a la sentina del Titànic, aprenem el llenguatge del polps.

Gestió tortosina, als afores, entre tarongers i sèquies, en un nau de granja, reciclada per un pirata estult dels que grimpen pels nostres sectors. En tornar a l’escriptori, reemprenc la lenta cal·ligrafia de la carpeta oberta.

Espaguetis amb picolat per dinar. El noticiari: difícil no perdre l’amulet esperançat. La barreja d’estultícia i malvestat és el còctel predominant.

Sesta breu. Se m’acut mirar el partit entre Argentina i França del mundial de futbol. França té un equipàs i l’Argentina presenta moltes debilitats, sobretot defensives. El patró de joc argentí no treu rendiment als virtuosismes de Messi.

Apago la capsa i torno a la disciplina de les quartilles revisades. Entrepà de salsitxes per sopar. Més lectura. El vapor de la nit càlida, suportat estoicament.

 

Dues ampolles de “Vichy Catalán” i refrescs sense sucre a la gelera. Paperets amb notes a les butxaques de la bata vella. Remena la tassa d’herbes. Pensa que provar de sobreviure, com a tot programa, és un pòsit trist. On queda l’insurrecte capaç de dormir al ras? Pensa que desaparèixer en un poblet antic, a la riba de l’Ebre, estaria bé, però pensa en la mosca negra, en els mosquits, en les xafarderies insidioses dels cors blancs, en els silencis incòmodes que plategen l’inventari de greuges, en el tributs de les hipocresies dels mínims intercanvis d’intendències… En el paper no es conforma amb sobreviure, prova de descaragolar els somnis més llibertaris. La balança és desnivellada. Poques simetries ben contrapesades en l’ofici de viure. Escriu cartes, quan deixa de barrinar sense ordre, que no trametrà mai.

 

Diumenge, 1 de juliol.

Alçat tardet. Vagarejada pels panys líquids d’amics, coneguts i saludats. Penjo un poema i un conte a la pàgina d’autor. Mozart apareix a la gramola. Puja la cafetera, aromatitza les malves espirals domèstiques. Caragolo cigarrets, desactivo un doble joc que algú es pensa que no m’ensumo, obro la carpeta de materials, avanço més o menys. Quan em poso a escriure els desconcerts i les decepcions minven positivament. Amb el vell ofici i els seus misteris i mecàniques podria semblar que tot està mig bé.

Peix fregit –molls- amb patates i escalivada per dinar. Les melancolies del paladar. Sesta calmosa. Sortida a la platja deltaica on permeten gossos. Una inèrcia; potser cert callat homenatge a la presència de l’absència del gos. La vegetació i les dunes, geps de dibuix africà. La mar oberta, amb ressaca de fons; la mar amb cadaverina desatesa i altres disbarats deshumanitzats. Bany tonificant. Més confiança amb l’aigua salada que amb la dels rius. Parat una mica el sol –nerviüt. Passeig per la vora, en direcció a l’Ampolla. Una caseta arran d’aigua, degradada, assotada pels temporals de l’hivern, que es menjaren completament la franja d’arena, ara una mica recuperada.

Berenar al quiosc on tocàvem l’any passat. Saluda el propietari, que fa cursos de vela i surf; un xicot simpàtic i sempre angoixat per estrès. Diu de fer alguna cosa a l’agost, si tenim algun dia lliure, i per a una festa que munta. Consultarem l’agenda i ens ho pensarem. Creu que sóc alguna cosa així com famós, perquè es veu que ha trobat referències dels llibres per la xarxa, o potser m’ha vist en alguna tele de la zona. Em fa gràcia la visió tan esbiaixada. Famós? Queda algun escriptor famoset per les rodalies, al país?

Comprat pa, secallona i formatge en un supermercat obert de Deltebre (una firma centreeuropea) per sopar. Llegeixo una estona.

 

Empassada una ració més del mantra “finestra d’oportunitat”.  Fa venir ganes de defenestrar o defenestrar-se…

 

Quotes de poder, càrrecs, nòmines, mitjanies inflades, el·lipsis on no neva ni plou. Dinàmiques partidistes, poques audàcies en el segments de confort. Es va clarificant a què han jugat i juguen, es posen medalletes heroiques que pertanyen, en puritat, a la ciutadania que a cos nu, sense blindatges ni plans alternatius, va empènyer.

 

Dilluns, 2 de juliol.

Calorada a la nit. En la mica de fresca de la matinada firmem la treva amb una fonda capcinada, però el veïnat es posa a fer sorolls. Els pardals celebren la llum.  La paradoxa és el sèrum continu.

Poc marge per mirar cap text, gestions a Reus i Tarragona. La de Reus rutlla com una seda i dóna marge per fer una mica el “flâneur”. El parc Gaudí, d’una amabilitat romàntica d’arbrat secular. Arreu del nucli urbà, l’estima pels arbres i les flors és notòria i s’agraeix. El centre històric reusenc és una festa per a la contemplació. Els tocs modernistes en les cases antigues, els detalls decoratius en qualsevol racó o façana (patrimoni ben tingut). Tret d’una gratuïta animalada, de gegantins tentacles aràcnids, d’acer, en la part més nova, les figures escultòriques que puntuen un enjardinat o altre en les places i carrers, és d’una elegant sobrietat expressiva. Saludem amb barretada discreta Marià Fortuny, i ens fixem en si el cavall del general Prim reposa les mans al terra; només una trepitja, l’altra és enlaire,  detall que significa que considerà l’escultor, Lluís Puiggener,  que pràcticament morí en batalla, considerant com a tal el sonat magnicidi.

Dinem en una cafeteria neta i lluminosa, que celebra Xavier Cugat des del nom de l’establiment. Hi ha una foto del músic gironí i un dibuix seu dedicat –potser als avis dels propietaris actuals, o dels contribuents originals. Poca simpatia pel personatge, arquetip de certa fatxenderia, que li posava més morro que res a les seues propostes, sempre de cara a la barraca dels dòlars i el pur entreteniment.  La dinada, d’una honrada vulgaritat, sense disfresses hiperbòliques ni carregades barrudes. Servei antipàtic i eficient. En una taula propera, dues senyores que expliquen que ja han fet els noranta anys, es demanen una tabla de formatges i unes copes de vi, mentre repassen novetats locals i generals, amb un registre de llengua preciós, sintàcticament nítid, lèxicament plàstica i acurada, sense els calcs que adoptem tots en els continus descrostonats i evaporacions que ens afecten a tots. La llengua de Sagarra o Rodoreda posada dempeus.

Estic a gust a Reus, s’hi deu viure bé. Els companys nascuts a la plaça ja tenen, d’entrada, molts solatges il·lustrats,  importants, en les partícules ambientals.

A Tarragona, pres un cafè en una terrassa de bar del barri popular. Trobat aparcament, de peatge, tocant de les restes, preservades i enjardinades, d’una columnata romana. Pedres arrenglerades a consciència, que aguanten mil·lennis a la intempèrie (i, no cal dir-ho, els codis dels pactes convivencials, que encara aguanten més). Una colla de iaios sorneguers, a la taula de tocant, titllen de pur fracàs les olimpíades que l’alcalde Ballesteros (que en la seua prehistòria escrivia versos i vam coincidir en algun akelarre més o menys marginal) s’ha tret del copalta. Potser a la ciutat s’hi veuen més de colles de turistes encantades amb l‘assolellada implacable de la qual ens refugiem nosaltres, i para de comptar. La petjada de l’esdeveniment, amb moltes falles organitzatives i promocionals, fa l’efecte que serà molt volàtil.

Una ullada a la llibreria La Capona, l’única que queda, després del tancament de la de La Rambla. No trobo res que em faça afluixar la mosca en les taules de novetats. En alguns prestatges, no tan novedosos, trobo amics, coneguts i saludats que han tret títol en els darrers mesos. Em penso que la nostra literatura, mirada des de segons quin angle una mica exigent, fa prou peneta. Editorials i autors que aposten per la literatura vera, segments geogràfics de tot l’àmbit, són absents, o molt tímidament exposats, en els prestatges destacats. Per trobar determinades textualitats, cal recórrer als serveis de comanda cibernètica (després arriben els esquinçaments i els plors).

La tornada. Una calitja xafogosa enlaire. Densitat de trànsit. Les notícies de la ràdio. De legislacions clares hi ha qui en llegeix distorsions demencials. Els qui s’omplen la boca tothora de marc legal són els qui enganyen més. Ullada als correus en ser al cau. Llegint a la nit. Mos lleuger per sopar.

 

(L’escriptura, la vida)

No li agradava improvisar i, dels afers que havia deixat lligats, només li faltava la carta amb les motivacions per abandonar, per voluntat pròpia, sense cap complicitat auxiliar, aquesta vall cruel.

Començà a redactar-la i, després de dues arrancades abstruses, mal plantejades, li trobà el to i el gust, s’adonà que molta fabulació se li escolava fàcilment, fent-lo riure en més d’un passatge, i li dedicà a l’epístola de comiat els deu anys que exigia el relat de les seues raons i desraons; no li agradava improvisar.

 

(Servei d’habitacions)

Sintonia en una passió inútil

de callades denses i verbs insegurs.

 

Neons tremolosos, gramínies insòlites

en la barriada del contramà.

 

Delicat servei d’habitacions

en el marges de llavor agredolça.

 

L’alambí degota

l’ambre licor de l’expansiu somieig.

 

El gest dels extraviats

fa l’esvelt contrapàs al suborn del temps.

 

Deixar rastres a l’aire. Això és tot. És a dir, res.

 

Ja ho tenim coll avall. Però, ¿algú sap com es posa el fre?

 

(Paisatge)

L’ull suspès – hora muda- en la lliscant volta del dia.

L’escumall en dissonant sil•labeig a l’esquerp escull

–cetaci dorment amb el bull de la nit al ventre.

La claror a l’espill del passadís de la casa perduda.

Tinells de randes amb mirades mig esborrades.

L’oli horitzontal de les absoltes en la plana que eixuga tot crit.

L’ombra antropomòrfica que repica una pissarra en el clar del bosc.

L’opi de la memòria desquadra el guinyol de la migdiada del

faune.

 

Campanya pels drets lingüístics