Home > El Maestrat > #Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

#Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

UnicaZurnigual2018Amb aquest lliurament obrim el parèntesi de descans de l’agost. Gràcies per l’interès. A ben passar el que queda d’estiu.

* * *        * * *       * * *

Dimarts, 24 de juliol.

      Dempeus a les set. Tramesa aquesta llibreta oberta. Matinal a la biblioteca, amb excursió amb la bibliotecària a un establiment amb terrassa sobre la barana dreta del riu, que quedarà implicat en el projecte dels espais escrits, dels patrimonis literaris amb paisatge propi.

Parella de propietaris simpàtica; bona recepció al paper que haurien de jugar. Avancem amb passes positives. A l’establiment despatxen productes autòctons que fan molt de goig. El que mengen els territoris, ja se sap, diu molt de les seues formes de vida, riqueses i limitacions. Dues colles de visitants ens pregunten pel mercat –dia de mercat al carrer.  A una en francès i a l’altra en anglès encertem a oferir-los les virtuts estalviadores de la línia recta.

Passada, després, una estona més a la sala d’estudi de la biblioteca. A unes cadires de la meua, dos xicots repassen episodis d’abans de la guerra civil amb comentaris ben contextualitzats. Contesto un qüestionari institucional –un departament de la Generalitat- sobre el projecte (ens han fet arribar el vistiplau pel plantejament inicial; fa l’efecte que hi ha voluntat decidida de revaloritzar el patrimoni literari).

Tornada a refugi, travessant el mercat de carrer. Molts visitants interessats, com hem notat, que fan parada respiratòria a les terrasses dels bars (una xafogor ofegant, pels núvols baixos del tendal).

Amanida fresca per dinar. Les notícies del món. El Vaticà redobla els serveis d’exorcismes. Grècia, amb incendis immensos. ¿Com ha de mantenir la massa forestal un país amb penúries en les coses bàsiques? I nosaltres, estem preparats?

Sesta sense barroquismes onírics. Repassada de materials a la tarda, amb la col·laboració imprescindible del ventilador nou, comprat en una oferta promocional, fet amb quatre canyetes de plàstic per unes mans semiesclavitzades o altres, i acabat de muntar per nosaltres seguint l’hermètica partitura del manualet d’instruccions.

 

Havent-hi perdut cert sentit de la mica de transcendència de l’home, els llevats de la il•lustració, Europa no serà res –res de bo.

 

Les quantitats d’inconsciència que escampen les gents molt decidides. Potser els escèptics resulten menys tòxics.

 

Quan descobreixes que Ausiàs March o Jordi de Sant Jordi empraven un mot que deia ta iaia, la cosa ja no té dubte ni retorn.

 

Torna-la a cantar, Sam: “l’estiu és per als optimistes”.

 

Dimecres, 25 de juliol.

Alçat a les vuit. Nit amb cabòries. Racons que necessiten detergent, sense més ajornaments. Malhumorat. Feinades en va, temps, energies i neurona llençats a l’aigüera impassible. Bases mal posades i altres escenografies tristes.

Cafè fort, cigarrets ansiosos, i fent còpies de seguretat dels darrers treballs (a vegades m’agafa la neura). Centenars de pàgines en un estadi o altre del procés creatiu o de correcció. Si més no, això sí que es manté dempeus, cavalcant les onades exigents del temps i els controls de qualitat.

Comunicació de l’editor d’Afers, que quasi em rescata de les emprenyadores aigües abissals. Enrique Vila-Matas ha esmentat el bon quefer del segell en un article (bona notícia). De l’autor de “El mal de Montano” hem rebut diversos estímuls els darrers anys. Si ell diu que anem bé , potser ens ho podem creure una miqueta.

Vagarejant miserablement, massa estona, per suposades llepolies dels murs líquids (alguna perla després de tones de brossa). Sense esma per fer-ne un trosset més en una carpeta o altra. Amb dies com els darrers, les ganes d’engegar-ho tot a rodar són fortíssimes. Tenir plaça a la secció de corda de l’orquestra del Titànic no és cap ganga. Els números reals –no els inflats per no desanimar- de les nostres edicions fa plorar.

A migdia remunto una mica. Seques amb botifarra per dinar. D’haver jugat amb les cartes marcades que t’ofereixen, ara podria ser a Tamarit recitant-los Fages de Climent als polps roquers (però… a quin preu?) La Fundació Pla em convida puntualment a totes les rutes i activitats que fan, bona gent, però armo amb el rem tort de l’autònom putejat i les meues vacances se les ha menjat el gat neoliberal, que no coneix ni a sa mare en les seues fuetejades implacables. No és programa donat a la commiseració. La commiseració l’entén com una falla dels dèbils; la trituradora no es pot aturar (és la seua guerra, més llenya!)

Sesta “onettiana” (la reparadora indiferència de la galvana estival). En retornar al món dels presumptes desperts, invoco Gramsci i el nervi de la intel·ligència de la voluntat i em poso a sirgar com cal en un parell de projectes en paral·lel que vaig completant. Tallo en sec l’ensulsiada del matí. Lligat a la cadira, aguantant marea. Capità de xalupa monoplaça.

 

(Malhumorat). Amb més de trenta anys d’esforçat caminet marginal i marginat, a pulmó, sense capelletes repartidores, ni lobbys, ni pessebres propicis, amb prou trams en el pendís de la pura precarietat, en la intempèrie pelada, i encara hi ha petulants curtedats que et voldrien fer passar revàlides estúpides. T’agafen en un dia malhumorat i els engegues a dida. El dret a no donar explicacions, a no atendre exàmens grisos, es veu que ens l’hem de treballar cada dia. Cada dia més, com deia el poeta “el meu món no és d’aquests regnes”.

 

Assegut a la taula, davant d’una blanca, immaculada quartilla, la ploma a la mà, penso, sovint, que una de les coses més limitades d’aquest món és l’esperança.

Josep Pla (“El quadern gris”).

 

M’arriba l’oferta dels serveis d’una senyoreta que diu exercir de “terapeuta del subconscient”. Definitivament, se m’està quedant un dia com per tornar-se’n al llit i tapar-se amb el llençol fins al cap. Penso en Onetti mentre li poso oli i un pessic de sal a l’amanida d’enciam.

 

(Chinasky apòcrif)

Ressaca suportable. Els vins californians potser m’estan salvant el que resisteix del fetge (bon xicot!) Guanyats 500 dòlars a l’hipòdrom, amb opció d’apostes simultànies. Trobat un nou mètode que funciona prou bé. Crec que n’hauré inventat centenars. Menjar un sandvitx de tito i begudes sis cerveses. Calor a les graderies, estem tots sonats. Gent jugant-se el subsidiet de merda del mes. Rituals supersticiosos de tota coloració. Tornada per l’autopista a bon ritme, cap capsigrany volent competir. He dormit als bancs del carrer, però ara tinc un potent cotxe nou, l’assessor fiscal diu que cal invertir o se’m berenaran els guanys. A Europa despatxo més exemplars que als USA, però va millorant. En ser a la zona residencial on hem trobat una llodriguera discreta i còmoda, saludo en Jimmy, el vell que munta guàrdia al porxo de sa casa, armat, perquè l’altre dia van assaltar un parell de comerços de la zona. Linda ha tornat de les sessions de meditació. Em suporta de fa deu anys i això és molt. Potser m’ha estalviat embogir del tot; els déus la beneesquen! Nit casolana. Mirada la gasòfia de la tele: continguts estúpids per a gent buida. Més tard pujo a l’estudi i poso la ràdio: Txaikovski i altres vell amics –bona programació, avui. Amb l’ordinador m’estalvio el soroll de la vella màquina, que m’ha acompanyat tants anys. Amb el computador, la meravella de vore la pàgina tal com la vas fent. Tinc assessor fiscal i altres protectors de l’oncle Sam i els seus psicòpates oficials, però la merda que escric segueix mossegant, no m’he rendit, mai no seré un dels seus. Sé que em queda poca corda. Sé que sóc a la llista del curt termini, però estic preparat. Crec que tots els inferns que em tocaven els he passat. No, no m’he aigualit, encara mossego, no seré mai un dels seus. El gat em mira amb desgana. Ell em comprèn del tot.

 

Dijous, 26 de juliol.

En el son prim del darrer faldó de la matinada se m’ha acudit un títol per a un possible llibre. Un títol diàfan, efectiu. Rumiant-ho una mica més sospito que l’esperit de Georges Simenon me l’ha dictat des d’una de les seues novel·les dites “dures” (excel·lents), que vol dir que no són de la sèrie detectivesca. L’anoto, el poso a la gaveta de les esperes. Ara només farien falta unes tres-centes pàgines d’original, però el “negre” ha marxat de vacances. Cavil·lant-ho millor encara, tot remenant el cafè de revifalla, potser el vell Edgar, criador de corbs i pastor de boirines nocturnes, també ha afegit un tel en l’ocurrència mig somniada. En els clarobscurs negociats patafísics tenim uns assessors de primer ordre, o ens en fem la il·lusió, que també compta.

Escrivint al matí. Coses noves. Corelli, llegit per Savall, s’imposa en la combinatòria del gramòfon digital. Després, vells coneguts de l’afició domèstica: The Band tocant al soterrani de la granja de Woodstock i altres insignes derrotats dels anys setanta. El més reeixit dels intents de capgirar el món és la banda sonora que en quedà. A sota les llambordes tenim el cablejat del Germà Major i el veí d’ulls desorbitats que branda una destral i que no endevina on hi ha la veritable diana.

Arròs i croquetes per dinar. Treballada certa calma d’esperit. Vaig arribant a tots els compromisos amb marge de maniobra. Sesta amb ventilador. Treballant materials al vespre. Només podem ser fragmentaris, un ull de bou per mirar la vida que ens pertoca. Aspirar a comprendre totalitats sol menar a mal borràs.

Uns dalinians m’envien fotos de la seua visita a la casa de l’artista. El triangle empordanès de “daliland” als estius encara s’anima més. Al Mucbe de Benicarló s’exposa obra gràfica, l’escàndol entre els escàndols de les falsificacions del catàleg dalinià, generat, en bona part, per ell mateix i la seua gola –o la de Gala, potser seria millor dir- dinerària. Sobre el Dalí literari he de dir quatre coses en un encàrrec a llarg termini.

Sortida a comprar berenar. La metàl·lica tibantor de l’assolellada. A la secció de salses una dona prou sènior obre, amb l’ajut de la punta de la brusa, pots diversos, per ensumar-los i vore si li fan el pes. El gest em produeix una mescla d’irritació i fàstic. Agafo l’aperitiu de panís que vull i l’enfilo cap a la caixa sense mirar enrere. Amb la caixera ja fem broma sobre la tarja de client que em vol fer i no m’interessa (donen punts per poder aconseguir una paella o una cassola). M’ofereix uns croissants farcits de xocolata, d’oferta, que tampoc em convenen. En una tauleta baixa hi ha tots de revistes del cor amb notícies apassionants: hi ha qui ven l’exclusiva d’una ruptura i, després, la de la reconciliació, pel que es veu.

En ser novament a l’escriptori adobo unes quartilles més. Missatgeria amb la família. Quan em canso, miro reportatges del canal de National Geographic, amb unes fotografies sensacionals i realitzacions acurades, que a vegades espatllen amb un comentarisme d’infantilitzant faula antropocèntrica.

 

Dels pocs equidistants admirables: Erasme de Rotterdam. Quan l’equidistància era, és clar, jugar-se-la. Al fanàtic l’ofenen els matisos. Ja se sap com sol contestar-los. Si entengués els matisos no seria un fanàtic, òbviament.

 

(Visita a una casa molt antiga)

Ditets adversos

han tamborinat,

insistentment, en el muscle.

“Monpalau, ets tu?”

Et venien ganes de preguntar.

 

Fusells rovellats

s’abocaven a les polsoses espitlleres.

Regusts de sofres i rancis

remembraven potser

mal enterrats secrets

de nissaga ferrenya.

Espectres amb espasots de calfred

et convidaven a desfer la via.

 

Glacials ditets adversos

han tamborinat,

insistentment, en el muscle eriçat.

Des de confins

sense codis desxifrables,

ferocitats arcanes

et posaven a prova.

 

“Monpalau, ets tu?”,

remugaven els endins.

Però Monpalau només emetia

guturals ressons de pou obscur.

 

El veïnat de Königsberg posava a hora els rellotges en vore passar el senyor Kant fent el seu abstret passeig diari. La filosofia, les humanitats serveixen, si més no, per ajustar els cronòmetres (el gran tema; el tema únic, potser).

 

Fent-nos calcular l’IVA i l’IRPF en una factureta per una predicació o altra, ens condemnen, bruts buròcrates policials, a esdevenir els éssers menys lírics sobre l’escorça de la terra.

 

És perfectament comprensible que quan comencem a escriure ens atreguen els experimentalismes extrems, les esmenes boges, els jocs polisèmics i les escoles més a contrapeu, perquè encara tenim poca memòria: la gran fabuladora. Per això, una adolescència creativa, en la cinquantena complida, és digna de llàstima.

 

(Un socràtic) Quan descarregà la tempesta, seguí netejant el cotxe amb minuciosa cura.

 

Divendres, 27 de juliol.

L’assaig és l’únic gènere literari que des del propi nom reconeix que l’irreflexiu acte conegut com a escriptura és en realitat un salt en la foscor.

Gilbert Keith Chesterton.

 

Chesterton –caramboles atzaroses-  aparellat amb Maurice Blanchot, i una tassa de cafè gelat per desdejunar. A la gramola, peces corals de Samuel Barber. Adonar-se’n, fruir de la grandesa és disposició bona per lluitar contra les mitjanies ensopides, canviar-los el pas a les inèrcies, buscar-li el to exacte al que calla.

Els incendis grecs, una altre escàndol de les polítiques glacials. Les noves tragèdies gregues expliciten la naturalesa criminal dels qui tenen la paella pel mànec. Quantes víctimes han fet les falses polítiques de retallades? Innocents matxucats: ¿el peatge del progrés? Inacceptable parany. Hi ha recursos i mitjans per cauteritzar tantes hemorràgies, però no els hi dóna la gana.

Remirant materials. L’eternament inacabat, que deia Blanchot. Engrunes d’un tot que no sabem si canta en plany cetaci o silenci diví. L’extern i l’intern. El detall i la galàxia espiral. L’arrel i el vol. La representació i la substància. El jo sedentari i el jo viatger… un gavadal de reptes que ningú ha pogut dominar mai del tot. Escriure és fàcil, diuen certs esperits emparrats. Que el llenguatge sia de tots, i la inconsciència, els porta al greu l’engany.

Un article de Manel Alonso sobre el seu paisà Claramunt, cromo futboler del València, m’ha fet recordar que vaig vore jugar aquell equip, amb Valdez, Sol, i sí, els germans Claramunt, sent molt xiquet (cinc o sis anys), en un partit de lliga disputat a l’estadi Castàlia, quan el Castelló dels Planelles, Clares, Del Bosque i Babiloni estava a primera divisió. El que recordo sobretot és l’acolorit, el sorollós ambientàs a les graderies. Crec que empataren a tres gols. Fou un diumenge assolellat, potser primaveral. La cridòria i els moviments de les graderies em tenien fascinat, potser fins una mica espantat. I, sobretot, l’aterratge en l’evidència reveladora de que aquells jugadors, mig mitificats en les conjectures infantils, eren de carn i ossos, i no una il·lusió televisiva o dels periòdics especialitzats. Pocs espectacles en viu hauria vist a tan tendra edat. No sé si l’avi mariner, molt aficionat al circ, ja m’havia portat a alguna funció. Però, les graderies circenses no rebullien com les d’un derbi entre castellonencs i valencians del cap-i-casal. Encara vaig, de tard en tard, a algun circ que no em faça tristor, com ara el tan poètic Raluy. Portem feta la novel·la de la infància. A retalls esparsos l’anem donant.

Llegint a migdia. La pau octaviana dels llibres, fins a la depurant nyonya melosa. Abadejo amb patates al forn per dinar (sublim harmonia). L’abadejo és Pessoa i Camoes i Torga en el capriciós catàleg dels malalts de soledats canores.

Les notícies judicials espanyoles fan feredat: el reaccionarisme patriarcal va fent via. Anem reculant i reculant. En la vaga de taxistes s’han donat més incidents agressius que en tot el “procés” i les manifestacions anteriors. Potser algú vorà una oportunitat d’empaperar el dret de vaga i el sindicalisme.

Capcinada amb ventilador. Salpebrant paquets de quartilles. L’estil, l’adjectiu, el gir adient…i la temptació de fer vacança indisciplinada. A fora, la claror al·lucinada del sol de la tarda –rigors de canícula-; les ballarines translúcides en les seues piscines de pas; les rialles en les guinguetes amb aroma d’all, cervesa i salobre; un cel i unes ones Matisse. L’estil, l’adjectiu, el to, la reunió de la màquina de cosir i el salm d’un beduí amb una carabassa d’aigua a les mans brunes. Disciplina que no garanteix res. No hi ha caribs impunes per als manobres de la paraula, només sutge d’esperes en estacions decadents. La indisciplina encara garanteix menys. On és que voliem anar? Quines pors antigues han cancel·lat els bitllets? ¿S’ha fet massa tard o encara no s’han donat els preliminars de la gran alliberada? Darrera quina pregunta hem decidit caminar?

Després de tirar-li el salabre a un adjectiu esquiu i apuntalar un substantiu, una dutxa freda i expedició lenta per comprar el berenar. Les frigories industrials, l’insomni apàtic dels fluorescents, la reunió en veu baixa de tres empleades…Ningú espera a la parada del bus urbà, faig un cigarret, observo les maniobres del barri, algunes internades en les irregularitats a la menuda (a vegades apareixen els Mossos a passar llista dels pecats venials i els propòsits d’esmena).

 

(Instant)

El peixets delerosos sota el llençol sense certeses. La penombra llogada en l’impàs dels invisibles. Les arrels desgrenyades entre les brúixoles horitzontals. Les biografies i els rostres que no computen. La ressaca de la cala solitària, que esborra els redundants manuscrits de les  convencions. La fressa dels silenci fondos. La violenta percepció que clivella la sintaxi frontal. L’or dels alts conjurs, el raïm de llàgrima perenne. El joiós desafiament, reinventat de fruitals innocències, enfront de l’halitosi del poagre criminal.

 

Historiadors recreatius o com pintar al gust (el musical!)

«Nuestro país llegó al Nuevo Mundo para elevar el nivel cultural y religioso de los nativos» Borja Cardelús (a l’ABC).

 

“Des d’estretes províncies/ de pa, peix i té…” Elisabeth Bishop. Esclatada de tot un univers en dos versos d’arrancada del poema “L’ auró”. El temps humà encapsulat i projectat cap a l’atemporalitat suggeridora. La pinzellada saborosa, el batec plàstic que ens redimeix i ens recorda els heretatges de limitacions i somnis.

 

La societat literària s’assembla molt –potser massa- a un pati d’escola. A algú li han furtat l’entrepà i prepara la desmesurada revenja.

 

Dissabte, 28 de juliol.

Intent infructuós de vore la lluna de sang, l’eclipsi. Però el personal, amb equips fastuosos, participa formoses imatges amb la sorpresa eterna. En un raconet dels endins, resistint-se a les pasteuritzades regnes racionals, una borrosa ameba de les temences supersticioses davant els fenòmens remarcats del cel dels ancestres, amb tot de presagis apocalíptics al sarró d’espart.

Matinera descordada, lenta, sense gravamen per a la disciplina. Picossejant en diversos estímuls de l’atzar del núvol hipertextual. Cafè, suoreta i cigarrets. “Stanze”, de Luciano Berio, a partir d’un poema de Paul Celan (hermetisme dolorós com pocs) en un segment de la banda sonora que degota la màquina més o menys personalitzada. Faig alguna nota, espero a Godot. Arriba l’hora de mirar de parar la màquina uns dies i que les cisternes es vagen reomplint.

Uns veïns es deixen tancat moltes hores un gos que plorinya abundosament. Se’m trenca el cor de sentir-lo en la seua estabulada reminiscència de llop. El personal abdica sense cap recança de les responsabilitats mínimes amb les mascotes. En un altre finestró hi ha “Solet”, gat veterà –vell egipci-, que s’espavila sol, com tots els gats, i de tard en tard li canta a un nino de drap que sempre porta per davant o per darrera, segons ens explicà la propietària. El pardalam dels patis mig calcinats guarden un silenci petrificat; les tibantors caniculars no donen joc i fins les orenetes es dosifiquen en la seua aguda missatgeria.

Ensalada russa per dinar. El noticiari: embats vaguistes (revoltes sectorials que posen mal humor en el moviments de les vacances). Polítics agressius, que opinen que qui pensa diferent té “garras” –els llenguatge de la criminalització continua. Però, en realitat la veritable crosta rapinyaire continua, amb l’empelt de moralisme ranci i picaresca a l’engròs per darrera de la bandereta. La corona en hores molt baixes, tot i el blindatge mediàtic desesperat. El “ferragosto” no promet molt de descans, i la tardor s’albira incendiària de complexitats, probablement ateses, per variar, amb talles de negacions arbitràries i ampli ventall de mesquinesa.

Sessió llarga repassant materials, fins a l’aridesa dels ulls. Conversa amb Andreu Sevilla, que ha tret un llibre de sonets. Llegint i mirant documentals naturalistes fins al son. Hores de la remesa de les monotonies productives. Som una monotonia, ja ens ho va dir Cunqueiro Montenegro, una de les monotonies més enriquides del nostre particular santoral heterodox.

 

Hi ha peces amb les què no n’hi ha prou amb tocar-les bé. Queden frigorificades si no hi afegim una mica de greix i polsosos arrossegaments viscuts. Per exemple, un tango amb lletra del gran Santos Discépolo. Com que amb haver llegit Borges i els seus contes de “cuchilleros” no n’hi ha prou, me n’abstinc d’intentar-ho. Avantatges, o sentits del ridícul, de saber-nos els més registres propicis i els guarets dels límits.

 

És perfecta, ens coneix molt bé, la il·lusió. No és una equivocació, és una construcció de profunda orfebreria de gran puresa, de molt solatge premeditat, pensada per encaterinar, enganyar al mateix que la genera.

 

Qui no porta un diari es troba en una posició falsa davant el diari d’un altre.

Franz Kafka.

 

A vegades, la majoria de vegades, per créixer cal saber estar-se quiet.

 

¿Cómo se convierte alguien en escritor, o es convertido en escritor? No es una vocación, a quién se le ocurre, no es una decisión tampoco, se parece más bien a una manía, un hábito, una adicción, si uno deja de hacerlo se siente peor, pero “tener” que hacerlo es ridículo, y al final se convierte en un modo de vivir (como otro cualquiera).

Ricardo Piglia.

 

Des de la demolició i oblit de l’home que escrigué més de trenta-mil articles en una sola vida que, de tard en tard, des de les Espanyes de secà, on em sobreviuen tres o quatre contactes des dels anys noranta, em pregunten si voldria fer una columneta tot comentant la seua figura i obra.

Pot ben ser que des de la desmuntada, per haver-se posat al servei de l’esvàstica i de l’operístic – òpera de sang- Mussolini, de saber-se com molt probablement va estafar jueus desesperats a París, molts no volen dir ni ase ni bèstia.

Tècnicament podria fer-la, es pot destriar el plaer del text de la biografia; però tanco per vacances, abans que el cap i l’ànima m’entren en combustió espontània.

Citant el dandi del Café Gijón, els hi responc, amb picada d’ullet:  “Cualquier sitio es bueno para no trabajar”. Ara només em falta trobar el qualsevol lloc i rematar uns “bolos” dels durs i alguns dels blans (literaris).

En realitat, cap interès en reflotar l’estilogràfica d’or del marquesat apòcrif  de César González Ruano i, de moment, crec que no necessito reobrir el teler ansiós de l’articulisme a destall.

 

Diumenge, 29 de juliol.

Despert a les vuit. Succedani de frescor en la primera hora. Àfrica  del nord, districte “anar tirant”.  Ralph Vaughan Williams a la gramola. L’orgull imperial britànic en una pianola (l’abstracció musical dilueix les rampellades de nas arromangat). Williams també recol·lectà modes folklòrics de les seues terres.

La cafetera i els seus algoritmes hibridats de memòria i possibilitats de seguida. La carpeta dels deures oberta. L’escriptura perpètua? D’alguna crua emparrada hem de sucumbir. La gasetilla xerricada dels pardals. El motor rogallós d’una avioneta sobre els terrats apàtics, que potser fumiga els carrolls dorments del mosquitam. Ser nomenat “mosquit dadà” per la confraria de Miquel Àngel Marín no m’estalvia les picades (sobretot els meus turmells els hi resulten, pel que sembla, apetitosos).

Repassada la comunicació per a la trobada de Sant Mateu. Els fills i filles dels Maestrats que han escrit i escriuen; faves recomptades. Llegir quinze pàgines en veu alta, crec que és el que s’ha de fer. Pels títols de les altres comunicacions anunciades segurament hi haurà moltes reiteracions de dades, però la visió personal, les plasticitats de la memòria, poden aportar el pessic de sal animosa, ja ho vorem. Les criatures que a les primeries dels anys vuitanta fèiem revistetes literàries, ara ja som els sèniors de la processó on cadascú aporta el que pot, una cerilla, una espelmeta, un branquilló d’olivera, un escapulari amb la foto de Joyce… Han passat més de trenta anys –o més-, marginals i marginats, constantment devaluats, a contravent, i encara va la cosa (si es que perviu el context). Dels resultats de les balances no se sap quan es dirà, si s’arriba a dir, la decisiva darrera paraula. Una visita santmatevana sempre em resulta agradosa. Allà s’encararen les discrepàncies teològiques i d’estratègia eclesial de Sant Vicent i el Papa Luna, dos caràcters forts. Potser la referència està falsificada, podria ben ser. Ara, la idea de l’enfrontament de bàculs obstinats dóna per inventar-se una peça teatral, ni que sia en un sol acte. Un oficialista i un dissident aferrant-se a les seues quotes de poder.

Sort n’hi ha que els taxistes no són de la corda independentista, perquè amb els talls de vials i més d’una flamígera acció agressiva que han etzibat en la seua vaga, ja estarien a l’ull de la part de judicatura que li ha agafat gust a fer política, envaint competències dels altres poders estatals. Per portar una careta de Jordi Cuixart i un xiulet –això sí, insuportablement groc-, a una xicota li van muntar un espectacular numeret policial-judicial com a perillosa terrorista. Però la majoria de taxistes potser voten com cal i poden tenir més marge de maniobra.

Pollastre estofat per dinar. El barroc a taula. El toc destre de X. amb els fogons de maternitats acumulades i salpebrades de modernitats repensades. Sesta cronometrada. “Bolo” a La Sénia. El desplaçament rutinari per la carretera calcinada, l’assedegada de la verdura del paisatge sabut. Els perills emboscats: un tanoca, que surt de l’entrador d’un restaurant de La Galera sense mirar a la seua esquerra, per on avancem nosaltres. Es queda al mig de l’asfalt grisenc, en una increïble indecisió, potser filla dels vapors d’una endrapada contundent. La frenada violenta, l’equip que es desplaça una mica, però que no ens colpeja, l’ensurt. La manera tan obtusa com ens hem jugat la feina, potser alguna magolada i les llaunes dels tallers mecànics. Conscients de l’estúpid despropòsit, arribem de mal humor on ens esperen, que se’ns passa en encarar els artesans mecanismes habituals. Marge de temps per prendre un cafè amb gel i una aigua mineral. Conversa, de neutralitat convencional, amb la senyora que governa la cafeteria (rostre ovalat rialler). El muntatge, la prova de so, sense imprevists. Ambient tranquil. Resolem amb eficiència, repassant regions de repertori alternatives. Pels frecs dels contrastos de la xafogor i els aires condicionats dels interiors, alguna lleu dificultat en la gola, tot i fer exercicis d’escalfament, resolta amb recursos de dosificada. Dosificar-se sense deixar de cantar i tocar; no només el geni Messi sap fer-ho amb els partits de futbol. Públic amable i ballador. No veiem l’amic malalt. Preguntem; està ingressat, però ens diuen que bé. Ajudat també un iaio, de caminar oscil·lant i desorientació pronunciada, de moviments erràtics enmig la vorera, a arribar a port segur.

En enllestir, retorn sense sorpreses. Encara un borrissol rogenc en la lluna –medalló imponent. Mos amb l’oferta de la “Pizza Party”, de l’establiment dels italians, tocant del parc. Vius com una fura, simpàtics, amb aquell punt de murrieria italiana (gent de pensament i comerciants extraordinaris). Moment d’afluixada, de fer les darreres bromes de resistència. L’electricitat de tres hores d’escenari costa de reduir.  En ser a refugi, intento llegir, en va. La cosificada calor dels relats de Faulkner, incitadora de fosques criminalitats i enfonsades tràgiques, engruna l’aire de la nit.

 

En la lletra la passió és un “record” de la passió. En el rovell de l’ou apassionat no necessitem escriure ni cantar, i, en cas de fer-ho, el pols, l’afinació, calcula malament les perspectives.

 

L’adolescència arreu, aplaudida, cada dia més atansada a esdevenir la gran gimnàstica de masses.

 

Treure d’una escena un personatge que fa nosa i enllota el conte, després de que et plante cara i et faça saber que potser qui no l’encerta és la veu omniscient, panòptica, que l’ha animat.

 

(Contalles)

La sala sense llum. Embolcallats de mantes. La llar que reparteix tanta foscor com fantasmagories ataronjades pels murs amb bonys de calç. L’encorbada iaia endolada, veu dominant que explica la història dels llauradors que tornen a casa amb el carro estirat pel matxo i senten plorar una criatura en la soca d’un garrofer i decideixen fer-hi una ullada. La criatura, folrada d’uns bolquers rudes, té els ulls d’un roig intens, ullals llargs, esmolats, en el avançat musell d’un rostre pelut, i els llauradors que giren cua. El cor encongit. De quins boscatges remots pervivien aquelles històries? Amb quin propòsit ens terroritzaven? Abans de les primeres lletres, la primera literatura. Les narradores –els mascles de les tributs pròximes no contaven quasi res- sabien mesurar els ritmes, el suspens de les contalles, que devien portar un grapat d’afegits del boca-orella. Amb els anys i les lectures sabíem que les contalles responien a semblants arquetips, més o menys folklòrics, territorials i universals. El propòsit? Passar l’estona i, en la majoria de relats, els advertiments morals, l’inacabable plet entre el bé i el mal.

 

Dilluns, 30 de juliol.

Nit pesada. El baf dels deserts. Dormida a estropades. La xerricada desganada, esparsa, dels pardals dels patis de la seguida. Toti Soler al gramòfon –darrers treballs.

Cafè de revifalla llegint un article que recorda l’ascendent de Kafka sobre Borges. L’empremta kafkiana arriba a tots. Un dels generadors d’energies claus per als qui viuen amb una ploma a la mà. Si el seu amic hagués cremat tots els seus papers, com li va demanar en el llit mortuori, la tradició de la modernitat literària seria substancialment distinta. Primeres cabòries d’infusa literatura comparada en la dillunserada.

Persisteix l’apegalosa llei canicular. El corn esgarrat de la disciplina en l’aire immòbil. Escampall de papers i carpetes –mapes incomplets, bancs de proves, versions alternatives… La temptació de l’astènia, subjectada amb severitat potser mig luterana.

Hi havia dubtes sobre qui exhibiria primer el manual Le Pen contra la immigració. Per poc, però s’ha avançat Pablo Casado. La fetor per la disputa de l’espai més extrem del camí de la dreta (sempre hi ha un camí més a la dreta, en la dreta espanyola, difícilment homologable a altres paràmetres europeus) pot arribar a ser insuportable.

Conversa amb Vicent Sanz, ànima i motor de l’encontre literari a Sant Mateu. Coincidirem gent que anys que no coincidim en cap sarau gremial. El més important, tancat el dinar en un establiment de solera de la capital del Maestrat. La resta serà, si ningú ho remeia, literatura sobre literatura. La sobretaula pot ser curiosa. Elements de la resistència il·lustrada apatxe amb les seues manies i voleiades somniadores.

Migdia plàcid. Gestions per la Ribera d’Ebre. L’excitat cant de les cigales en l’arbrat feréstec, amb aspecte general de ressecada (les pluges primaverals són una vague record). Saludats els llibreters de Móra i Ascó (la tribu dels resistents). Berenar, en acabant, a Benifallet, en una terrassa tocant del riu, que baixa alt, d’escata blavenca, presència vívida, poderosa. Unes olives negres casolanes, de caràcter, i cervesa fresca. Comprat després al forn de pa, una barra complida i unes casquetes, variant ultralocal del pastisset dolç. El lleure i la faena mesclats, un dia més. Dutxa freda en ser al cau. Llegint fins al son. Brisa de ventilador i provant de relaxar les cabòries.

 

Volia arribar a ser com els clàssics. I, no ho pot vore –o potser sí, vés a saber-, però sí, comparteix la condició de la gran majoria de clàssics: ser citat, però no llegit.

 

Hi ha l’abandó amable de provar de deixar el cap en blanc enmig de la “Missa en Si menor”. La música i l’opció de dimitir per pròpia mà ens ajuden a resistir.

 

Tener el valor, sabiendo previamente que vas a ser derrotado, y salir a pelear: eso es la literatura.

Roberto Bolaño.

Campanya pels drets lingüístics