Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Plàncton. El Bloc de Josep Igual

platjaigual2018(Notes d’agost). 

       (3 d’agost) Estesa la tovallola en una platja de pedres. L’aigua transparent, mar oberta a l’horitzó, el fons amb ufanor de posidònies, rams d’algues i algun estol de peixets despistats o exploradors. Un nuvolet espars traça l’efígie de Plató. Què seríem sense els llevats platònics?

Tocant nostre, una parella jove, dues xicotes morenes, de turgent agilitat juganera, endinsades en l’alegre el·lipsi de l’enamorament, però amb cert punt de desnivell: una petoneja amb goluda tendresa els llavis, el coll i les natges de la seua “partenaire”, l’altra correspon un xic mecànicament, tornant apressadament a fixar els ulls en el blau de la pantalleta del seu mòbil.

En els veïnats de la parella, cap escarafall impertinent, cosa per valorar convenientment, tal com van els maltractes i agressions a les diferents opcions amatòries en la remuntada reaccionària que anem vivint.

 

(5 d’agost)  Ahir, en la participació a l’Estiu Literari al Maestrat (unes hores agradoses), un lector, en el torn de col·loqui, se’n queixava de que no fóra més conegut. Vaig estar a punt de respondre-li que “la meua faena m’ha costat”, però ho vaig deixar córrer. Per confusionismes ambientals molt persistents, hi ha esperits que no conceben que, a banda de contextos adversos, d’atzars i maniobres, que en puritat poc o gens tenen a vore amb la literatura, no ser “massa conegut” en part pot ser una opció, una tria. També vaig pensar en l’esperit d’aquestes ratlles de Vergílio Ferreira, que posava en una entrada de “L’incert alberg”… «Guarda’t. Torna al teu art. No es té més públic per estar davant del públic, només s’és més públic. L’art neix de la soledat i s’adreça a una altra soledat. I la distància no és contínua, perquè ni ets un maniquí ni hi entens d’economia.»

 

(Endevinacions)

-A mi cal endevinar-me.

Cromos de cultura de masses, recurrent quincalla esotèrica i l’atàvic sentit pràctic supervivent.

Què calia endevinar més?

Se l’emportà un encantador de serps.

 

(De pega) Una cafeteria de platja (guingueta o “xiringuito”). La cervesa, en l’àcid contrast amb el salnitre encara arrapat als llavis. En  una taula propera, ja és estar de pega, un grupet amb pinta professoral. Un es comprèn que ha fet un taller d’escriptura i ha arribat a la conclusió de que escriure és difícil. Parla del narrador omniscient i altres receptaris teòrics. Els companys, un xic més joves, se l’escolten amb interès. En un moment donat la conversa fa un gir i la veu cantant –ulleres redones de pasta, barbeta retallada- es pregunta per què els poetes es suïciden més que l’altra gent. Penso en un aforisme fusterià que diu que és el suïcidi del manobre que l’impressionava i no el dels poetes. Sentint la colleta que l’atzar, ja és estar de pega, ens ha acostat, em pregunto si tot els enderiats en la lletra, en reunió tertuliana, sonem tan estúpidament pedants.

   

(Mercat oriental) Un amic em fa saber que en un basar oriental ebrenc ha trobat llibres meus. Si no hi poso remei, vaig enfilat cap a un fastuós èxit internacional.

 

Dels interregnes dels escèptics i els fatalistes no en surt cap fanàtic.

 

(11 d’agost)  Intel·lectuals“progres” espanyols dient “Free Palestine” (l’anglicisme queixós deu ser un complement de la pura ciutadania del món). Es comprèn que hi veuen millor de lluny.

 

(13 d’agost). L’escena es veia a venir. En la imatge hi ha una xicota, palplantada davant el faristol amb microfonia, concentrada en transmetre el miracle de la seua paraula viva. I, darrere, assegut, hi ha un xicot, que ja ha llegit o espera llegir els seus versos, que es mira, abstret, el mòbil.

 

(15 d’agost). Apareixia Sofia  Loren en un somni. El guionistes onírics s’autociten o rescalfen recursos, que m’han donat un poema i alguna prosa. No és la primera vegada que apareix la divina desproporció encarnada en la calaixera revolta d’una dormida. Potser és un senyal per fer una amanida de pasta italiana per dinar.

 

(Racó de bar espès)

– Ras i curt…

– Ah, en tinc el pap ple del ras i curt. Deixa-ho, per una vegada, crescudet, llarg…

– Que tu i jo no ens hem d’entendre mai?

– Es que tu veus ginebra i jo whisky…

– Sí, és cert, dues visions contraposades…

-Antagòniques, per ajustar-ho…

-Si n’ets de llepafils…

 

(18 d’agost).

L’àlber de la municipalitat suburbana, amb lenta carta dipositada als peus, anuncia els discrets argents de setembre, la possibilitat de la primavera de l’hivern, el ver inici de l’any, amb els exàmens eterns d’assignatures pendents, que només aprovem parcialment a còpia de miratges i pactes infusos.

La mare còsmica lliurarà els seus pans d’or baix, el transparent salm de l’obstinada, o la tèbia lamentació desperta de les absències, a cau d’orella, subjectant el pols que esgrafia interrogants contra el temps quiet de l’atesat sol dels apegalosos greuges.

Passejo el gos espectral sobre llambordes platòniques i tremolosos temples amb flonjos cabirons de morera.

Puja la cafetera. La magdalena, envasada a Rafelbunyol, no és gens proustiana (els prospectes neoliberals no somnien aromes de canyella dels salons i enjardinades de Guermantes). Passem nosaltres, no l’espès horitzó del temps, recorda l’apuntador complementari, que altera la roda frescal del soliloqui matiner.

La desfullada buguenvíl·lia no en sap res dels escarnits espasmes de Wilde a la presó de Reading, de l’assedegada de Pavese en la darrera nota, i en l’estreta cisterna muda, ombrívola escala de caragol, del seu estoïcisme llenyós prepara la florida contra pronòstic en la tardoral de les revàlides provisionals.

 

(La vera audàcia)

Res d’heroismes

d’arbitràries èpiques infatuades.

És vençuda certa angulosa por

per la pura fatiga que llima la dignitat.       

Tres petges més enllà dels desespers

comença la vera audàcia.

 

(19 d’agost). Sortint del revolt, en els calcaris crestalls montsianencs, el baf adormissat de pinzellades de Francesc Gimeno –o potser de Narcís Galià- saturen roquers i núvols amb indicis de  puntes de coixí aquoses, malves, blauverdoses. L’hora aturada del sempre. La minuciosa bagatel•la del fugisser. El caprici de posar firma d’artista al que el medi dóna sense proposar-s’ho ni preocupar-ne pels bons comportaments estètics.

 

(17 d’agost)

Mi inmortalidad la cifro en que un día del año 2500 haya un hombre que lea un anónimo titulado ‘Merlín’. Y no asomaré el hocico entre las nubes para protestar que no se diga mi nombre. O que dentro de 500 años, una niña, en una tarde de primavera, cante una canción mía…

Álvaro Cunqueiro.

Preparant una nova peregrinació heterodoxa a Mondoñedo. Ara només falta arreplegar els quinzets suficients, ai las: sempre em falta un quinzet

per al duro, que deien les iaies dels dies blaus de la infància.

 

(Visita)

Passeu, senyora, una copeta de brandi?

És l’hora de la xifra cega?

És aquesta la darrera cruïlla?

La il·lusió de l’estrella apagada

ho portava covat: gramàtiques espirals

del sencer desdir-se espellofant dubtes i ferides.

 

(Dieta)

La quotidiana dieta general , aixeta inesgotable, per eixugar els solatges de la compassió.

 

(Metaborgiana matinera)

Cap tot el Mississipí en la paraula Mississipí?

Quants Ebres caben en la paraula Amazones?

Són innocents els xifrats que creuen subjectar l’incognoscible?

De quin espiral rellotge còsmic és reflex la tendral florida sobre l’aigua?

Quantes tones de carcanades d’interrogants esquerden el neutral l’interrogant?

 

(Prematurament) Costa trobar pa de veres. A alguns ens costa trobar literatura de veres en el gavadal de novetats. Tants succedanis ens envelleixen, diria que prou prematurament.

 

Veredictes de la memòria: posa’ls en remull.

 

(Planta del diners) La plectranthus verticillatus, arbust col·loquialment conegut com a “planta del diners” (se suposa que atrau la fortuna), del redós domèstic, està ufanosa i curulla de frescal, intens fullam lluent.  Es comprèn que les lleis de la clorofil·la també donen exemplars de la veta dels sarcàstics.

 

(Direcció Mondoñedo) Preparatoris per a la peregrinació a Mondoñedo. Dos “albariños”, formatges gallecs i la relectura de tres o quatre títols del bisbe Cunqueiro (millor que d’anodí viatjant de comerç, com s’abillava, sabem, amb retruny de secret exclamat, que amb porprats de bisbe hagués quedat molt millor).

 

(22 d’agost). “Serás benvido á nosa cidade”, em diuen unes autoritats de Mondoñedo, assabentades, pels capriciosos fils enxarxats, de la meua intenció de girar una altra complida visita al pinyol de l’univers cunqueirià. La primera comunicació rebuda del dia sense dubte porta l’ungüent juganer dels vaporosos ormells i revelacions cunqueirianes –detall que em posa de bon humor.

 

(Veritat de la tarda)

Escala de caragol en penombra. Els prenys d’aire de la cortina.

La veritat de la tarda muda la pell. En el contrallum llunyà

un bambú o branquilló (torna a dibuixar en Giacometti?)

Les mans temptejants comproven les rutinàries fites

i en acabant ressegueixen els punts suspensius dels insectes,

allisen les passes d’uns savis antics en la saó de la insistència,

li arranquen la màscara a l’hipèrbaton de les cares conformitats i desperten

el robí de la brasa per provar d’ajornar tantes imposades abdicacions.

 

(“Gibraltar”) Pierre Onténiente “Gibraltar”, fou secretari, amic –en l’arrapat escalf del term-, home de confiança de Georges Brassens. Posar ordre en el paperam i els afers d’un anarquista li degué donar feinada grossa i pesada. El seu nom, sense saber-ne molts detalls de la seua biografia a l’ombra de l’om proteic, ja enlaira el llevat de la ficcionada. Hi ha noms que despleguen tot un univers només en manuscriure’ls en un paper. M’informa en Miquel Pujadó que “Gibraltar” va morir fa pocs anys. A banda de que el nom i sobrenom conviden a la narrativa recreativa, li pregunto al cantautor si hi ha alguna entrevista llarga amb l’home de confiança del cantautor i el trobador terrassenc diu que ho buscarà.

 

(Forever) Un dilluns gris de fa uns anys, en obrir el correu em vaig trobar una nota seua comentant-me els “Quaderns deltaics”. Li havien fet el pes, agraïa que el cités, i em preguntava si el meu nom de ploma era un pseudònim.  Vaig comprovar, un cop més, que els millors a més solen ser els més generosos.

Des que he llegit com l’ataca la miopia envejosa, mesquina, cada dia més vidriosament reaccionària de l’Andrés Trapiello, que encara en sóc més fan. “Vila-Matas forever”, em faré imprimir en una samarreta.

 

(Onades)

Veritat i enigma de la confiada nuesa

en les verdes horitzontals vivificants

de la tarda encapsulada

en miratge o ingràvid atri de desgreuge,

arran de l’hàlit de menta de l’immortal.

 

(24 d’agost) Hem ben dinat a Sant Gregori, al cor mansuet, verdosa rosassa del ric regadiu, de la benicarlanditat. Hem celebrat el sant de la mamà. Feia molts anys que no visitava l’ermita sota l’advocació del bisbe d’Òstia. Coneguts uns joves emprenedors –fills d’alguns coneguts i saludats- que ara porten l’establiment restaurador, amb un bon toc per als fogons i un magnífic servei àgil i sensible.

Prenent un cafè i una aigua mineral a la fresca dels porxos ermitans, passejant la mirada pels camps i les casetes, remembrant –filaberquí melangiós, com ens encalces!- tants capítols vitals, de diverses edats i tons, esdevinguts per les voltes. Parla la memòria, assolellada calmosa i lúcida en el xiuxiueig dels endins, conversacional reguerol capriciós entre l’herba  lenta; idealitza, deforma, concedeix les absoltes a marrades i disgustos, posa mel, amb un polsim detergent de vivesa irònica, a la llesca de l’elegia.

 

(25 d’agost) El que s’hauria de desincrustar del moll de l’estat és el franquisme (una feinada descomunal ). Però, de la cosmètica i el màrqueting els agents del règim del 78 no passen (tampoc els hi deixarien, és clar). Giusepe Tomasi di Lampedussa  ja ho va expressar en la seua novel·lassa: uns canvis escenogràfics pel tal que el fons continue igual.

 

(Wilde) Encara et trobes en un racó o altre la visió de que Oscar Wilde era un cínic recalcitrant. Però els cínics no s’enamoren. I tots els terribles mals que li caigueren al “dandi” foren per haver-se enamorat.

 

(26 d’agost)

Abril de l’any 1960. Han arribat de França. Han llogat una caseta marinera  a Palamós, arran de platja, refugi on només estiuegen “lleters anglesos i conductors de tramvia alemanys”.

La salpada de barques a trenc d’alba li marca un horari eixamplat. Treballa en la tercera part de la seua novel·la. No li agrada gens la cuina amb oli d’oliva (el gran tall cultural). Jack Dunphy també brega en una novel·la. Dos tipus mecanografiant amb el vívid ritme de les onades de blauverdós cristal·lí en una caseta marinera en una Costa Brava a anys llum de les massificades actuals.

L’aposta aïllacionista es repetí tres anys més.

No podia fer la part de remat de la seua narració de no-ficció fins saber la resolució judicial del cas que atenia. L’espera –i potser certa mala consciència per haver vulnerat pactes amb els condemnats- van acabar de costar-li la salut.

Fa girar el carrusel somniant de les discretes mitificacions la presència de Truman Capote fent i refent la seua “A sang freda” a pocs quilòmetres d’on un solitari que, entre article i article per passar casa, començava a desfer i refer el seu “El quadern gris”.

Tots dos llibres aparegueren l’any 1966 i diria que aguanten bé l’inclement paper de vidre del pas dels anys.

 

27 d’agost.- El temps de la novel·la, del relat, és enllaunat a conveniència de les estratègies del narrador. El del dietari aparenta més frescor. També, és clar, és fruit de l’artifici, però la sensació és més efectiva. El dietarista té passat, calciga un present prim com orella de gat, no sap quin girs farà el demà.

Una mica de platja, o respirar les verdors ombrívoles, amb un reguerol d’aigua llepant la molsa, del Port. Les vacances de l’autònom autoexplotat, és a dir, parèntesis excavats per exemple a les matinades amb borratxos infiltrats entre les ombres, tirant a geriàtriques, demanant un tema d’ACDC tot colpejant amb una ampolla de cervesa a l’escenariet, que es mou com una barca, on ens han entaforat. Quan ell devia estar lligat al taca-taca tu ja sabies tocar temes de Deep Purple i Pink Floyd, però has d’aguantar la insistida impertinència i dissimular que ets ben a punt de baixar i fer-li saber la teua veritable opinió sobre la seua conducta torracollons. L’eternitat deu ser no haver de pensar en com arribar a final de mes.

Dempeus a les vuit. Matí arreglant materials i escrivint –prou frescor d’idees. Calor més mesurada. Treballs de Jordi Sabatés i Tete Montoliu per companyia (baguls de meravelles). Faves per dinar –exquisides. Mon pare se’n faria creus de la fal·lera per les faves, fins crues, amb una penca d’abadejo com a contrast, m’encisen. De xiquet no les podia sofrir i no comprenia la seua dèria; ara, correguts els camins, he heretat plenament el seu gust. No és l’únic tret seu que s’ha anat aclarint en les fesomies i gests dels espills i les respostes als requeriments vitals.

En despertar-me de la migdiada, un poeta jove em demana parer sobre Edmond Jabès, i descobreixo que, de memòria, li puc donar les pistes essencials del substanciós poeta egipci d’expressió francesa, gran ascendent sobre José Ángel Valente i altres veus de la dita “poesia del silenci”, que potser s’ajustaria millor, en la seua formulació etiquetant, a “la poesia dels límits”. Content de donar el que nosaltres no vam tenir: algú que ens orientés una mica entre els copiosos catàlegs de l’autodidactisme.

El mateix programa després. Llegint a la nit i mirant documentals naturalistes del canal del National Geographic.

 

28 d’agost.

(Utilitarismes)

-I, digues, per a què serveix la filosofia?

-Per fer preguntes més afinades que la teua, per exemple.

 

L’aroma del rebost en obrir la portella per traure la magdalena. Sentor que ens reporta tants rebosts protectors. El pot de llet condensada de la padrina, assaltat a cullerades d’infractor subreptici, que era descobert i absolt cada vegada. La dolçor canyellada de les galetes. Els paquets de llegums, la polpa premsada de les melmelades, els pots de conserva casolana (aquells matinals festivals matriarcals de bullides i reaprofitats pots de vidre emplenats acuradament). L’olfacte que rep les agredolces, barrejades partícules dels diversos, acumulats rebosts de la tènue biografia domèstica torna a ser xiquet en la càlida sorpresa.

Hi ha lucideses que no s’haurien de morir mai, però ha traspassat l’historiador Josep Fontana. Les clarificacions lluminoses que ens llega sobre els entreteixits de la nostra història deixen petja insubornable.

Agafant el ritme bo en les repassades de materials. Fer i refer. Llargues sessions de matí i tarda (hores encapsulades amb artesanies patafísiques) . S’ha acabat la mica d’abandó escripturari de l’agost (fetes només unes quantes notes), en què hem fet prou “bolos”, però dosificant els compromisos més durs (a setembre encara en queden diversos extres del període estiuenc, afegits al circuit habitual). La cremada de la carretera, però, no ens l’hem estalviada. Les pallisses costen més d’escurar. La carcanada i la neuroneta comencem a marcar els seus límits.

 

29 d’agost.- Ruixats intermitents, certa refrescada en els metalls estiuencs. Les rutines zombies i poemes de Luis Feria per curar-se en salut dels quotidians estralls d’un món aspre i homicida. Feria fou un dels elements orbitants en la galàxia del dit grup del 50. Feu la poesia de la llum i el buit, les sanefes subtils encarades al buit. Visqué molts anys a Madrid, però acabà tornant a les Canàries nadiues fent una vida de reclusió absoluta, potser desenganyat de les maniobres i futilitats inflamades dels guinyols literaris. Amic, i d’estratègies estètiques agermanades, amb el poeta i pintor –també canari- Manuel Padorno. En el seu darrer tram vital la seua soledat fou extrema, tant, que tardaren uns dies en trobar-lo mort a la discreta caseta on s’aixoplugava (un cas semblant al del nostre Miquel Bauçà). Avui, els seus versos escandits pacientment ens aporten nutrients per transitar pel les ordinàries pedregositats del que en diem realitat.

Gestioneta ínfima en una notaria. Quadres a les parets que mereixerien la reforma del codi penal (tenir pasta i saber comprar pintura bona no és destresa a l’abast de tots els solvents). Una hora d’espera. Una secretària fent sis coses alhora i que, mirada de gairell, fa l’efecte que té quatre braços. El senyor notari, vestit blau fosc, morenor de platja exclusiva, potser caribenya, saluda amb convenció impostada, en un “catanyol” de fonètica surfista, i posa una rúbrica esquemàtica en un foli oportunament tatuat de segells, amb metralla de negretes admonitòries. El tràmit comporta una tarifa abusiva.

En enllestir la llauna, un cafè amb gel en la terrassa d’una granja cèntrica. Salutació i conversa amb una transeünt coneguda. Menys enxubada a l’ambient, que s’agraeix. En els  alts invisibles les matisants legions de la primavera de l’hivern potser calculen la incursió substitutòria en les voluntats dels almanacs. Treballant, en tornar a l’escriptori, amb paquets de materials diversos. Diversos projectes llibrescs a vista, alguns en llista d’espera de la llançadora, no sabent del cert quin apareixerà primer. Alguns usos i pràctiques del sector també comencen a cansar-me una mica. Potser caldrà buscar formes distintes d’acompanyar els títols.

Més faves tendres per dinar, ens n’han regalat dos quilos: els mecenatges positius del cor senzills, que intueixen que els escriptors ens podem estar fotent de gana (un clàssic de l’ideari popular). Sesta breu, sense onirismes furgants. Cafè, jazz i més revisió de materials, alternada amb bromes i veres pels canals socials dels solitaris. S’agrisa la tarda. Ahir, ruixats curts i emprenyats, amb algun perdigó de pedra. Avui es desplega la mateixa mòrbida escenografia. Els cops de calor han passat avall. Ja no sabem si el clima compleix els seus costums més o menys ancestrals o si cova verins de destarotada. Ningú està complint els acords de Kioto, els quals, segons científics ponderats, ja arribaven tard a recosir desfetes. Els revessos ecològics ja han donat sobrades senyals d’extraviada, però res, els pilots de la nau segueixen entestats amb el creixement continu i les tones de deixalles emmerdants.

 

30 d’agost.- Mahler i un bon cafè en el primer brancalet de la seguida. Mahler lliga bé amb el gir atmosfèric:  refrescada pronunciada en el tros de cel que ens aixopluga.

Un any del cantellut deure d’eutanasiar Merlí, per estalviar-li els aguts patiments del tram final de la malaltia. L’enyoro cosa de no dir, em donava molta pau i alegria. Crec que escriure amb ell als peus em millorava la prosa. La prosa és matèria molt permeable, qualsevol detall ambiental l’altera.

Matinal escrivint. Músiques variades per companyia. l’ecleticisme del postmodern que sóc  (sucs gàstrics potents per endrapar les propostes de la pura abstracció que és la musica). Diàleg entre bromes i fondàries, ahir, amb el compositor Conrad Setó i el món de la cantautoria. Els cantautors són –som- sospitosos per a tots, per als músics i per als escriptors: una facció i altra ens menystenen. Setó, amb un catàleg d’obra impressionant, valenta, sensible, ha d’ajudar-se en el passar casa servint la preciosa cosmètica del seu acordió en els bolos d’un destre grup d’havanes. Mitja Europa, amb orelles despertes i educades, l’adora, i per ací cau, un de tants, en els afores de la marginalitat. Quin país tenim, marededéusenyor!

A la pàgina de la fundació Umbral, li atribueixen a l’autor de “Mortal y rosa” un vers de Jorge Guillén. Els ho faig notar i em donen les gràcies. Si saberen ells la meitat de coses de la nostra (petita, però no menor) que nosaltres sabem de la seua excel·lent literatura, potser molts prejudicis i males jeies caurien. Umbral, com tants altres, incorporava freqüentment cites i versos d’altres autors en el moll de la seua prosa. Intertextualitat, se n’ha dit. I una manera d’adjectivar també, afegiríem. Alguns obtusos sense remei es pensen que és una altra cosa, plagi. En fi…

Un amic em demana si faria un paper, d’una pàgina, per homenatjar un dels nostres heterodoxos, Víctor Canicio, internat en les lentes boscúries  de l’octogenari. L’he llegit, l’he tractat una mica, i vam acabar mig parents per les capricioses caramboles que assaja la vida. Un dels xiquets de la postguerra, que, ja crescudet, va acabar emigrant a Alemanya tot fugint de l’estofat de grisors i gàbies del franquisme. Autor amb un món propi, fiat a les selves del llenguatge per gestionar les necessàries, saludables discrepàncies amb el que en diuen, amb imprecisa perseverança, la realitat. La majoria dels seus artefactes narratius i poètics conformen un frondós cartipàs de quaderns de dubtes, en els què, òbviament, no falten els ressorts detergents de l’humorisme i el fuet del sarcasme. Farem el paper, però m’abstindré del sarau sopador que sembla que es projecta. Em vaig posant a dieta de certes mogudes que en el millor del casos m’avorreixen i en el pitjor m’irriten en les seues diverses formes del ball de mones.

Seques amb botifarra per dinar (la rampellada tel·lúrica i la trena del núvol). Les notícies del món: feixismes amb cosmètiques lleument distintes arreu, i el capitalisme salvatge que els suporta i anima. Després de molts anys de queixa i dotzenes de víctimes, alliberament de pas de camions en trams de la N-340, entre Peníscola i l’Hospitalet de l’Infant. Les solucions tardanes i incompletes, pedaços en comptagotes, de l’estat en les nostres terres.

Sesta desficiosa, desvetllada. Treballant després tota la tarda en un projecte que el tinc resolt al cap i té títol, dos factors que ajuden força a les soldadures de materials. Alguna conversa de gimnàstica il·lustrada a l’hora del pati. I la sortida per comprar berenar, amb la pidolaire que m’ha agafat la matrícula demanant-me un euro. En plegar de l’escriptura i les seues estratègies, llegint fins al son. Un peu al coll d’aquest agost fatigant.

 

Art efímer: viure.

 

Al bar del barri (savieses populars).

“Si perds l’humor i la gana, estàs fotut”.

 

(El fantasma d’Espriu)

En el precís instant en que el politiquet –limitadet, però obedient al partit- estrafeia, amb equina mastegada, un vers de Salvador Espriu, per decorar complidament el seu discurset innocu, un quadre de la sala va despenjar-se, movent un terrabastall considerable.

 

Divendres, 31 d’agost.

Un agost amb vistes a l’apocalipsi grosser. Cadàvers a les carreteres, xifres sagnants (sobra gent diuen al FMI), a les aigües (bressol de cultures, en dèiem). Cadàvers exquisits que pensaven i feien coses de substància (Vicente Verdú, Pep Laguarda, Josep Fontana…) Agost dels neofalangismes, dels debats superficials per amagar els reptes crus que ens esperen: a un pas de necessitar el rescat a la grega, marrameu. L’imperi industrial de les banalitats. Els col·lapses a terminis del medi matxucat. Agost d’escriure el menys possible, d’agranar el fullam mort del laberint, dels entra-i-surts per interpretar el pasdoble ranci en les places insomnes del temps reculat, d’exercir les discretes cortesies amb la tribu. Agost de capitells erosionats i gàrgoles de l’inframon. De subjectar les queixes de la carcanada i redoblar velles tossuderies. Fulls d’almanac planejant com estranys rat-penats entre les collites de la paradoxa. Però, res no és etern i el farcell quedarà premsat amb els àcids de l’oblit. La taronja blava s’ha tornat fregall. Ara, amb les cadències de setembre, cal posar-s’hi en els tràfecs de tornar a fracassar, de fracassar millor (la bicicleta de Béckett té les rodes quadrades, és clar).

Amb la nova traducció de “Camí de sirga” de Jesús Moncada, a Alemanya (un cos lector impressionant) la flipen amb l’univers del mequinensà. El escriptors “de poble”, com diu un borrós i ressentit erudit tortosí, amb displicència menyspreant,  dels qui escrivim per aquestes contrades sense a penes lectors, van –anem- tirant milles. No fa molt un altre sobrat em deia que l’obra de Moncada ha envellit malament. Els editors alemanys no opinen el mateix, pel que es veu. Tret de Shakespeare, que era una marcià superdotat, tots envellim malament, sobretot perquè el context general es partidari de consumir lleugereses mastegades –i ben mal fetes, la majoria- i ja ha perdut el paladar del que no es pot filmar. Pel que fa a l’obtús afer dels escriptors de poble poden dir per exemple que Josep Pla basteix tot el seu quadern en gris sense sortir de les xafarderies de Palafrugell, o que els diversos autors que James Joyce no surten del barri. Però, no crec que l’acerada gelosia d’alguns capsots pels talents ficats al veïnat ens acabe d’entendre.

El peu dret al terra fresc (sempre hi ha un camí a la dreta). La lleialtat de la cafetera italiana, que sap esperar-nos, sobretot quan anem tard. Escric una estona. Vivaldi herboritza l’animal de fons. Gestions de carrer. La paradeta dels Testimonis de Jehovà locals, amb un expositor d’enfilada poderosa amb les revistetes que fan exposades. Un home en la seixantena, encorbatat, destria entre els rostres els que pensa més receptius a voler salvar-se. No m’escull, llàstima, volia comentar-li la qualitat de pàgina de l’Apocalipsi de Sant Joan –que ignoro si el tenen incorporat a la seua catequesi. Reguerall de pagaments als bancs: els autònoms i la usura legalitzada (juguesca amb els daus carregats). Un cafè a la plaça. Em saluda un xicot que volia ser pintor –i potser encara ho és- que fa de cambrer. Em pregunta què em sembla Warhol. Li dic que, com el seu model empordanès, era millor escriptor que pintor. Em regala una galeta extra amb el cafè per l’assessoria arbitrària. Més manicura als felins de paper en tornar al cau. Bajoques saltejades amb all i pernil i peix, per dinar. Sesta d’ortodòxia celtibèrica. Cafè, músiques i sessió llarga i concentrada en materials que sé on van, fins amb un parèntesi per assajar un parell de temes nous que estem muntant per al duet. El tremp de la disciplina profitosa. S’han acabat les concessions estivals  l’ombra del vagareig més o menys rumiant (quan no hi havia compromís musical, és clar). Sopar lleuger i llegint fins al son.

 

(Pedagogies)

T’acotaren amb grisos claudàtors mentiders. Descobert amb penes i treballs el parany, decidires construir-te el teu propi guinyol amb altres mentides amb dret a la policromia.

 

(Joc d’espills)

El somriure amb biografia ajornada, que t’accepta complet en el contrasentit flagrant, i que et recorda la fe de vida dels ulls, amb brill encara aprenent en els jocs d’espills. Cansats d’estafes rebategem cada bri de l’instant.

 

Dissabte, 1 de setembre.

Les vuit del fer dissabte. Finalment potser ens faran anar amb l’horari que ens pertoca, el del meridià que lliga Lisboa i Londres, entre altres relatius paradisos artificials. Matinera vagarejada i amb una mica més d’adobar les rellotgeries de les quartilles guardades en carpetes tacades de cafè, nicotina i potser, en algun tram, certa mòrbida humitat de malenconies rebels.

Aprovisionat a l’estanc, insalubres perseverances que enriqueixen pantalles de gàngsters ocults. Els ulls blaus d’una desconeguda, que porta una criatura a la mà i que em fita amb intensa, indissimulada curiositat. Potser li recordo a algú o altre, o m’ha confós: tot i el meu creixent èxit en els saldos llibrescs dels basars orientals, no crec que em (re)conega pels saraus literaris.

Truita de patata i escalopa per dinar. Cap a Vinaròs. Encara hi ha camions a la N-340 –el darrer dia. Escumall compacte de núvols, amb alguna diadema violàcia, als turons; un safranat sol tibant. Les maniobres habituals al local del jubilats –muntatge i prova de so. Excel·lent  actuació –una mica picats per un comentari estúpid d’uns elements de la junta en la darrera visita. Sala plena, públic xalador. La gran suada a l’escenari.

Carretera descongestionada a la nit. Els possibles danys colaterals per la decisió de desviar els camions per l’autopista: els negocis que tenen els camioners com a gruix principal de la clientela se’n poden ressentir, com ara l’establiment on ens aturem a fer un mos, dels poc sublims però eficients (tall a la brasa, amb reminiscències medievals, i cervesa amb gerra refrigerada). En una taula veïna, un tipus corpulent- ulls clars, cabell canós-, expressant-se amb un castellà encartonat, amb accent de praderies caucàsiques, negocia amb un paio de cap molt gros, s’entén que propietari d’una grua, si aniria a buscar a uns amics que han fet pana a prop de Tarragona. El gruista, que sopa amb una xicota jove, és honrat i li fa saber a la fisonomia de camàlic que l’assegurança els cobreix la gestió i que per contra ell els hauria de cobrar quatre-cents euros pel servei. El sol·licitant s’ho repensa.

Rendit, poques demores en confiar-me a l’horitzontalitat.

 

(Partidari de la felicitat)

Superant una etapa fosca es feu partidari de la felicitat… a partir del tercer whisky.

 

Diumenge, 2 de setembre.

Alçat a les nou tocades. Dormida fonda. Una suportable ombra de contractura al muscle. Missa primera amb Bach: quan t’atrapa, Bach pot acompanyar-te tota la vida, no s’acaba mai. cascada de cantates per companyia consolant. La il·lusió de consol de l’art: una de les elevades joies de la humanitat, que no pot exhibir-ne tantes com serien necessàries, perquè fa l’efecte que la humanitat va podrint-se sense haver madurat.

Matinera mirant materials i vagarejant lentament. L’ombra d’escruixida del muscle, i part de l’estèrnum, va desapareixent. La hipocondria aguda no forma part del personal catàleg de manies.

El retorn de setembre. Un porticó que cal endevinar entre l’heura espessa. Setembre de taula parada i pell dubitativa que retorna a un mateix, sense saber quines variants extraurà del copalta de les hores i els prismes de l’atzar, amb quines violentes arbitrarietats ens posaran els depredadors a prova la closca de galàpets estoics. El diàleg del fullam ocre sobre la testa distreta de Newton. El rajolí de síl·labes trèmules de la font que brolla del pit i el somni. Amb suc de llimona els salms al vent, les faules que ens preserven de les faules –déus, diners- deshabitants. La cítara amb pentagrames de plata vella, contracant que manté viva la foganya del xifrat essencial. Sense descendència ni deixebles, la quartilla parada a la intempèrie. Cròniques de la caravana que s’aferma quan millor es perd, lluny de traçats normatius i consignes marcides.

Un arròs de carn i verdura per dinar (“del que queda a la nevera”, diu la cuinera), deliciosament arcaic de relligat. El toc per als fogons de X. té una memòria de mil anys i una alegre gràcia improvisadora. Compromís a La Sénia. Nuvolades baixes i resol sobre l’asfalt gastat; la ressecada en la verdura del paisatge. Tot rutlla perfectament, en forma. Sala plena. L’amic molt malalt segueix aguantant –gran notícia- i fins balla diversos números. En tornar, encomanat un kebab al barri, menjat al cau veient les notícies. Sense esma per llegir res. Faena del cap de setmana resolta amb reeiximent.

 

(Solitari)

Quietes bijuteries de gats en el canyar. La pipa apagada, recollint les peces calades ahir. Poca cosa, però suficient per passar un dia més en la mansa invisibilitat  que esborra amargors del passat, quan bregava contra l’enemic equivocat. Unes senzilles regles de joc, però finalment seues, escurat d’ambicions artificials que no són res de res, que no decanten cap balança en la majestuosa perfecció del silenci.

 

Dilluns, 3 de setembre .

T’aixeques fet pols, desesmat. El cafè no et fa remuntar. Una cantata de Bach no aconsegueix obrir-te la finestrella dels àngels polifònics. T’arrossegues fins al súper per comprar llet i croissants, i fent la cua de la caixa comprens, entre mentals nebuloses espesses, que la humanitat i els seus egoismes l’enfilen ineluctablement cap a la seua extinció. Però, en tornar a l’escriptori, sense buscar-la, trobes una d’aquelles sentències a les què és tan aficionat en Joan Margarit i, fotre, et despertes de cop: “els poemes dolents embruten el món”.

Mirant, sense massa afinada, diverses carpetes de materials. En la pasta fullada de l’actualitat, la tralla articulista dels peons columnistes preparant una tardor, diuen, d’alt voltatge. Entre els diversos enrenous –alguns en realitat ben epidèrmics- la cosa ha sonat una mica amb sordina diferida, però ens recorda qui són i a què juguen sempre  alguns pedigrís sempiterns: el PdCat s’ha oposat a la puja de l’IRPF a les rendes més altes.

Voler dir Arthur Miller i que surta Henry Miller (que t’interessa menys). No acabar de dominar de memòria totes les consonants de Nietzsche sense consultar-ho. Massa consonants, deia Jules Renard, això sí que ho recordes nítidament. Perdre el bitllet del tren que es veu que no s’havia de perdre de cap manera. Avaries de les erosions. L’alternativa, diuen, és pitjor (Caront, barquer de la vella escola, no admet targes de plàstic. Les gangues amb vertigen del trànsit.

Tempesta a migdia. Uns gotellots. Flashos saturats i timbals esgarrats amenitzant la mica de migdiada. Excursió cap a l’ermita –i alberg- de Sant Domènech, a la Tinença. La sentor intensa de la pinassa i la terra mullada , amb un filet volàtil de romer: el balsàmic bucolisme dels pulmons. La bellesa categòrica dels dominis boscans, abruptes penya-segats i fondalades de nodrida espessor forestal. Masies amb activitat i altres ensulsiades en el temps parat de la incúria. A Sant Domènech és tot tancat i barrat i fem la volta curta, perquè sentim uns greus esquellots en la proximitat . Arribats després fins a Vallibona, poble molt bonic, ja desguassat de les concentracions estiuenques amb turisme muntanyenc i indígenes que retornen al bressol. Volta lenta per carrers, cases ben tingudes. La rotunda campana de l’església, amb llarga bombada d’harmònics greus. Els pocs transeünts amb els què ens creuem ens saluden amb cordialitat. Una colla de gats dormen sobre el pedrís d’un mirador i en l’ampit d’una finestral. Presa una cervesa a l’únic taulell actiu, una guingueta amb terrassa àmplia tocant de la piscina municipal. Uns ancians, en una taula de tocant disputen una parsimoniosa partida de botifarra. La xicota que governa el bar ens informa que al llogarret, vivint tot l’any, hi queden una quarantena d’ànimes. Un bon lloc on perdre’s –o trobar-se una temporada i fer salut.

Tornem agafant la carretera de Morella. Vaques de pelatge clar pasturant en els camps laxament filferrats. Penso en que trepitgem territori de Cabrera i es comprèn fàcilment que, coneixedor dels terreny escarpats, la seua partida parés tantes emboscades al liberals. Ja són ganes estranyes, cavil·lar sobre el cabdill carlí tortosí –un colossal sanguinari que acabà de demòcrata, casat amb una aristòcrata anglesa, a Londres. En un tram de la rodada passem travessem els núvols, però no sofrim cap teletransportació espacio-temporal. La frescor exhala partícules hivernals. Excursió sedant. En ser al cau, llegint fins al son.

 

(Encongir)

La majoria d’arquitectures poderoses, les antigues, les noves, només pretenen encongir l’esperit.

Campanya pels drets lingüístics