Home > El Maestrat > #Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

#Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

farnocturnigual2018Dimarts, 4 de setembre.

Matinal de costum. La natura morta/viva al fruiter de vímets domèstics. Costums d’irregulars i sospitosos habituals. Tinta sobre el corrent de l’aigua d’aquest temps, potser sense futur.

Cantata de Bach (prescripció facultativa del metge que no sóc). Hi ha qui va a la Meca i hi ha qui va a Roma o Terra Santa, hom aniria a Leipzig, a la capella sota l’advocació de Sant Tomàs, on hi ha soterrades les despulles del geni, per presentar la flor boscana de la gratitud (posats a triar manies, que tinguen contrastat regust noble).

Enviada aquesta col·laboració, la represa. Tot comença i acaba en un quadern, com diu l’amic Joan Garí, que demana per mi una plaça de faroner a Columbrets, per tal que faça el dietari de les onades i els humors dels núvols, els fantasmes salobres i les bestioles verdes. El far de Columbrets ja deu estar automatitzat, com tants estris de les navegacions i el món, i no crec que els mèrits de dietarista computen en els cartesians cervells dels qui decideixen aqueixes coses. De moment, Columbrets hauran d’esperar. El que preparem, fent la lenta guardiola de l’autònom esllomat, és la romeria heterodoxa a Mondoñedo, per embriagar-nos sense mesura de racons i històries cunqueirianes. Abans, però, caldrà posar el fil a l’agulla en diverses mogudes i projectes d’escriptori i sabata gastada, a més de complir amb les diverses estacions en el paper de músic de ball. Em penso que he fet, que faig, poques vacances. Llargues travessies complimentades amb el tremp de l’estoic. Va com va.

Més faves, de les regalades pel pagès benefactor de les arts i les lletres de proximitat. Amb cansalada. Els plaers senzills, directes: la línia recta de la zoologia, drapejada de discretes litúrgies hibridades.

Les notícies: els “trileros” de la política espanyola –i bona part de la catalana. Poc de nou (de les mascarades del segle dinou no en sortim). Tot sabut i previsible, fins quan aparenta imprevisió. Becaina inquieta; espasmes de cresol revellit, amb alguna taquicàrdia girant la roda de la ruleta russa.

Sessió llarga, a la tarda, sobre un projecte llarg. Vaig amb el temps just per no arribar tard al compromís de tenir-lo enllestit abans de que s’acabe setembre. Avui ho veig clar i penso que hi ha qualitat; demà, ja ho vorem. L’ondulant tortura de la relació amb la pròpia obra. El que avui puja, demà baixa: no s’hi pot fer més. No es pot ser sublim a tothora. Baudelaire ho intentà i deixà sancionat que no, que és impossible. Quina enfitada, ser sublim a tothora!

Llegint, a la nit. Mirat l’espai de Xavier Grasset al canal “3/24”. Elements per a una propera gran frustració sociopolítica? D’engany en engany ens tenen ben distrets.

Un encàrrec, amb tots els detalls especificats, menys, per variar, quant pensen pagar. Passo la tarifa estandarditzada de l’AELC per a la classe d’artefacte sol·licitat i em responen que: “coi, tu vols cobrar-ho tot!”. “No és res personal, es que resulta que m’ha estat donat un sistema digestiu la mar de vulgar i m’ha estat denegada la condonació de les factures de la supervivència”. Quedem “desentesos”. Apa, siau, tal dia farà un any. Episodis que van quallant la curiosa idea de que sóc “conflictiu”, perquè voler cobrar la feina es veu que destarota esquemes barruts. Faig coses desinteressades per a autèntiques mogudes benèfiques, no per a empreses i “tingladets” privats.

 

Deambula per tancada estança l’esser interior, que no és d’una sola peça, per on sovinteja el gran Desconegut, que a vegades es posa fosc i homicida. El terror pot començar amb ell, el Desconegut. L’etern costumisme de les dialèctiques mentals. Normalment, els guadaboscos defensius el neutralitzen. Tots els relats de terror que ens toquen, deu ser perquè fan vibrar una corda o altra del bessó fosc que rebota pels límits del cos i de la raó.

 

Dimecres, 5 de setembre.

Alçat a les vuit. Ruixat d’harmònica densitat vertical a les quatre de la  matinada, amb uns quants llamps i trons. Canvi d’escenari al tendal i a l’alba indiferència de l’almanac.

Cafè amb llet i magdalena del desdejuni: penso en la poesia solar de Jorge Guillén, en remiro uns poemes, en comparteixo un a la pàgina social enxarxada. L’optimisme celebrador de la vida del primer Guillén es tornà tenebra punxent en els seus llibres de maduresa, havent-li caigut a sobre la història guerracivilista que l’envià a l’exili.

Gestions de carrer i saletes d’espera. En una, un estol de senyores practicant la xafarderia recreativa. Ignoràncies antigues i empanades begudes de la informació més banal, fetes dogma condemnant. comentant els horaris del nou curs. En un parèntesi per prendre cafè en una granja, a prop d’un centre educatiu, una colleta de professores comenta els engraellats horaris i els cursos que els pertoquen. Se les sent d’una hora lluny. Una, morenor de faccions anguloses i llavis prims, diu que per primera vegada donarà literatura i explica com pensa complir el programa i la idea que en té de la matèria, i em cau l’ànima als peus. Anem de dret cap a l’irreversible  desastre. M’agradaria saber què diantre ha llegit l’animosa professora des que va aprovar les oposicions. Les lleis educatives han sigut horroroses (quasi una per ministre), però la desgana, el complir l’expedient mínim, de tants professants ajuda poc a encomanar la passió que cal a l’hora d’impartir coneixements, i més encara amb un alumnat cada dia més distret amb tantes andròmines i productes on la paraula no és al moll principal.

Matí mig esgarrat, amb les gestions perepunyetes amb llargues esperes de minuts espessos. Poc marge per posar-me en la carpeta amb la què ja vaig contrarellotge.

Migdia d’habitud. Menges terrejants de camàlic ajornat. Les empaquetades notícies del món brutal i miraculós, en pronunciada desproporció, i les nostres cròniques colonials, esdevenen xarops ben depriments. Do fuir?

Més tronada i aiguats intermitents de variada intensitat en la tarda lenta. Ja ningú no em diu, per distreure la intimidació infantil davant els cecs arbitris de la naturalesa, que Sant Pere es canvia de casa. Fer-se adult és deixar de rebre els pal·liatius de les faules rebaixants del santoral, emprat a conveniència d’engabiada.

Reprenc el bon ritme de revisió de material – la bossa-nova de l’epifania i els torrents de l’idioma- en les vespertines de llum esmorteïda, somnàmbula, amb més ruixats desguitarrats. La nostra monotonia potser aspira a gènere literari de particulars dissonants destil·lacions. Ja ens importen un rave els barandats dels gèneres, que pel que es veu encara enderien a molts. Memòria i gramàtica, potser això és tot, al capdavall. Sense memòria –tan plàstica, deformant, mentidera- l’actualitat no es pot copsar mínimament. Sense els papirs esgrogueïts de la biblioteca d’Alexandria que somniem i comprem a terminis en les parades de vell, qualsevol prestidigitació escrutant els faldons del futur, no té cap probabilitat d’anticipada plausible. Memorialistes ho som tots, mentre no s’indique el contrari.

 

Més de dos milions defensant el seu dret a vot, tot i les garrotades policials, i després amb una aturada general, s’assembla molt a una revolta popular. Des de llavors, no han fet més que provar de desactivar-la. Gent d’ordre, agents del sistema, d’allà, i, ai las, també d’ací.

 

Es reiteren amb girada cíclica estralls i despropòsits, i, quan s’esdevenen, t’has de sentir aquella melodia d’ameba somnolenta: “no es podia saber”.

 

Davant coses ben fetes, davant del talent, la freqüentíssima, l’odiosa frase fatxenda, tant nostrada, de l’autoodi i l’empastifada de l’enveja: “no n’hi ha per tant”.

 

El mundo hay que fabricárselo uno mismo, hay que crear peldaños que te

suban, que te saquen del pozo. Hay que inventar la vida porque acaba

siendo verdad.

Ana María Matute

 

(Conjuntura)

Et penses l’adjectiu enrotllant un cigarret –la vella escola de qui escriu al pis de dalt de la vaqueria metafísica i familiar- mentre algú decideix per tu que, carregat de dubtes i matisos, has infartat la brúixola normativa de les renúncies productives dels nous esclavismes conformats.

Destries la brossa. Recordes una escena de Visconti. Potser assages el plànol d’una ruta marcada per les vibràtils fonts de la faula. Ja no hi ha taxis psicodèlics per travessar les portes de la percepció. L’emplomat Rei Llangardaix dorm, a París, la seua fugaç extraviada tot seguint el rastre saturat de Rimbaud. Tot això mentre algú o altre  determinada on situar les remarques de les noves blasfèmies, que el blinden en les directrius profundes, tramposes, passades de voltes.

Recomptes la xavalla en la malva penombra del contramà, no saps si la cabana suportarà el vendaval dels reforçats acers implacables. Replantes gira-sols en la terra glaçada de la indiferència, mentre decideixen els guardaboscos obscurs en quin muntatge d’higienisme estadístic se’n desfaran de les petites noses dissidents.

Avariats els ressorts de la tendresa amb distints sabotatges artificials l’enfiles cap a la nit de darrere la nit (agredolços domassos gòtics), sense rastres pretensiosos, sense hereus ni deixebles… Pagaràs el preu de l’heterodox sense esma ni per queixar-te. En les fileres anestesiades ja no saben salmodiar el contracant contra tants succedanis.

 

Mon pensament és aquest: la realidat sent un desig absurd d’irrealitat.

Robert Musil. ( “L’home sense atributs”)

I la realitat de la versemblança?

 

Dijous, 6 de setembre.

El rellotge biològic descorre el besllum a les vuit, amb normativa puntualitat.

Les primeres maniobres casolanes, amb una cantata de Bach com a detergent ambiental.

Ganes d’escriure, ganes de llegir: la resta s’haurà d’anar negociant entre els desconjuntats bastiments de la vida col·lectiva.

Una reunió, a meitat de matí, que em destarota la monòtona seguida d’artesanies amb opció de volada. Passeig calmós, fins a la zona de la Castellania, vores de riu –d’humor fangós, avui. Solet indecís, potser pregoner d’algun concentrat gotellot més. Reunió de caràcter tècnic. Bona disposició administrativa: ja vorem com es cossifiquen les bones intencions verbals. Una senyora arquetípica de les filologies i l’acció sociocultural –sector institucional.

S’hi està bé a la biblioteca Arbó. Un refugi on perdre’s de gust visitant Ciceró en un prestatge o retrobar tresors descatalogats.

Una passa, després l’altra, de tornada; algun filet d’aire tonificant, però embolcall d’hivernacle en la majoria de trams. Un fum de negocis, tallers i comerços que han caigut. Bones idees, amb gent jove ben preparada, a les què l’entorn no acompanya gens. Amb una ullada simple es nota el nivell fondo de la depressió, cosa que no priva als gestors públics d’enlairar pirotècnies triomfalistes.

Demà, més reunió sobre el projecte d’espai escrit. Una feinada, que ja vorem quin resultat dóna, perquè les propostes culturals freqüentment tampoc troben l’escalf ciutadà que caldria. El país no respon. Si més no, ho intentarem una vegada més.

Escudella i car d’olla per dinar. Un retorn gustatiu aprofitant la baixada de temperatures, potser inaugurant en bestreta amb litúrgia domèstica el carreu tardoral, que ens plau més que l’estiu i potser ens dóna més literatura i eixamplada de pulmó.

Sesta redreçant, somniada (uns descabdellats tràfecs mig gòtics). Panxada sobre la carpeta que he de rematar abans d’acabar setembre, fins als confins del moaré, en els quals els ulls ja no discerneixen el nyap o l’encert.

Parèntesi sumari per comprar berenar al súper. Visible mal humor entre les treballadores.

Llegint fins al son (Pedrolo). Mirat algun espai informatiu. Mos lleuger per sopar.

Vida d’artista, se suposa, amb poc glamur, escriptura en samarreta i sabatilles fatigades. Potser circular pels marges ens estalvia toxicitats idiotes de les que es donen als rovells de l’ou comercials –o als covats amb  aspiracions a formar part de cert “star-system”.

 

Què poques idees tenen algunes ideologies rebullides i reenvasades pel marc sistèmic.

 

Divendres, 7 de setembre.

Els volts de les vuit, quan potser a la innocència li resta saó atemporal.

Matinal amb la bibliotecària ampostina. Repassem les prioritats a resoldre en les properes setmanes. Passejada feinera amb la J. La llum amb el punt de pell de préssec del sol de setembre. La verdor opaca del canal urbà. A la zona de la castellania, el riu, calmós, amb el verd reincorporat, sense tons de fanguissar,  i una estela d’escumalls com una serp reptant en el corrent del bell mig. Escumalls nets? Escumalls bruts? Concedim-los el benefici del dubte.

Prenent notes i remirant textos arbonians a la sala d’estudi del centre. Practico la mesura Barthes d’higienisme poètic i obvio el personatge esplèndidament reaccionari en què es convertí el narrador i biògraf en la maduresa i la vellesa. S’adaptà a les circumstàncies després de la guerra, però amb un convenciment fondo, és un fet.

Temps també per fullejar un llibre, saludat per alguns mandarinatges, còmplices de l’autor, com una gran obra, i quedar amb un pam de nas davant una peça que de correcteta no passa. No et pots fiar de segons quines ensabonades de full parroquial, ja se sap.

A determinades botiguetes els hi fem nosa els independents, ho tenim prou clar –ho em notat perfectament-, cosa que ens alegra enormement: bon senyal. Ja no tenim el cos i l’ànima per portar segons quines candeles en la processó infestada de filibusterets espavilats, amateurismes que es pensen que són la pura meravella i altres herbes, gens fines, que suren per l’empantanada de la lletra i els qui quadren números amb la lletra.

Llegida una entrevista a un artista tarragoní pluridisciplinar, amb la poesia com a base de les seues propostes. Supervivent de la lleva dels setanta afiliada al conceptualisme. Ha triat premeditadament quedar-se al marge del saraus i les conxorxes de grups i capelletes. De tard en tard emergeix de les catacumbes amb un muntatge o altre dels seus, hermètics, obscurs, amargs. Però en l’entrevista deixa anar un seguit d’empanades mentals insòlites. Pensant-se que no ha pactat res amb el mercat, assumeix “valors” que provenen de la mateixa llotja globalitzant. Un dels seus models és l’Andy Warhol. Potser no cal dir res més de la melopea confusa que mastega el marginal. N’he conegut alguns d’aqueix pelatge. Gent sense ofici, addictes a la imitació o el calc descarat, que no ha tingut cap idea pròpia en sa vida (com l’han de tenir, amb els buits insondables del que haurien d’haver copsat i llegit, i que per pura peresa ni han llegit ni han vist, per fer-ne la digestió vertaderament personalitzada). Espaviladets amb pàtina d’esnobismes rancis, ja molt revisats (ells no s’han assabentat de les revisions), que van tirant de la rifeta i aporten una mica més de pasterada a la confusió general. Entre elements així i els folklorets escapistes, provincials, anem ben servits.

Confortants fideus a la cassola per dinar. Les notícies. Estem arribant a uns nivells d’infàmia obtusa que costen de creure, en el que és la representació superficial, d’entreteniment i simulacre de democràcia vera, mentre els voltors dels estats profunds van a la seua. El desprestigi d’allò públic, ofegant-ho en les partides pressupostàries. Als penúltims serrells del benestar universal de les arxivades socialdemocràcies els hi van esquilant les asmàtiques cuejades. El fills viuran pitjor que els pares i potser hauran de repensar les rutes per anar tirant.

Sesta lleu, una tancada d’ulls sense fondària: tessel·les abillades de claridol. Cafè de retorn a la presumpta vigília i llarga sessió amb la lampisteria textual. Músiques variades per companyia.

Clarianes i grisors en l’envelat del firmament de la tarda. La parada per sortir a comprar berenar. En els gests, en les converses, la gent ha decidit que, tot i els peirons de l’almanac oficialitzat, l’estiu ha passat avall. Però, potser encara queden grops de calideses en el furgó de cua. Ja ni el clima és de fiar en les seues neutralitats. Mals temps per a la lírica dels àngels protectors i les certeses duradores.

Llegint variat fins al son –Pedrolo, Piglia. Mirada també la tertúlia política i cultural de Xavier Grasset. Jornada amb entra-i-surts, més o menys profitosa. Peso figues a les dotze tocades –excel·lent notícia.

 

Dissabte, 8 de setembre.

  1. S. Bach:“Nimm von uns, Herr, du treuer Gott (BWV 101)”. Amen.

I cafè. Els alts de la humanitat. Les fenedures per on s’endevina la llum entre les pasterades estúpides i sanguinàries del rar invent –o accident- que som.

Botida de tralla política (molta llum de gas). Plantat el cordó sanitari. Paga la pena calcigar altres jardins airejats per fer dissabte. El tango penombrós entre la disciplina i les estones al pati de la socialitzada amb les afinitats electives.

Llegida una entrevista recuperada al pintor Ceesepe, que va morir ahir. Un dels pocs caps d’aquella “Movida” vuitantera, amb epicentre estimulat a Madrid i alguna ramificació barcelonina, que no espetava ximpleries oligofrèniques (de fet, no volia anar en el mateix sac que certs elements del “tinglado”). La seua obra em resulta amena, simpàtica, i poca cosa més. Vivia entre Madrid i París, una opció plausible de nomadisme confortable (si tens el cor urbanita).

Eixida a l’estanc. Dependenta jove, morenor atlètica, agilitat de jonc, lleument andrògina, amb una simpatia mat. Cinc paquets per al cap de setmana, amb “bolo” demà (21 euros: matar-se arruïnant-se prèviament, el gran negoci). Solet tímid, núvols incerts en plafons arraconats.

Represa de faena sobre materials. El silenci de Bach dóna pas a altres músiques acompanyants. Un canal d’emmagatzematge proposa tries que creu que m’agradaran, i, fotre, solen encertar-la. Els algoritmes, o el que siga, ens tenen ben clissats. Fa una mica d’angunieta l’afer, però tant és, ja ens tenen controlats, amb altres metodologies vigilants, de fa anys i panys. Escapar-se’n de la teranyina és pràcticament impossible.

Castella no dialoga. No ho ha fet mai. No en sap. Ni demana pietat ni la concedeix. O imposa o cau esclafada. La lliçó històrica és palmària. El nus del problema sempre és la Castella mental de tants, a l’estat. Dialogar, negociar? Bufar en caldo gelat. Tenen unes colònies –les darreres- i faran el que calga per subjectar-les, al preu que siga, com avisà el sinistre Pérez Rubalcaba. Tancament mental de llarga tradició. Entenen que dialogar i negociar és claudicar, abaixar-se els pantalons. És a dir, que ens esperen encara violentes ferums de clavegueram.

Migdia d’habitud, plàcid. El pensament troglodita i malànima en gabinets i cancelleries del món, amb quota celtibèrica, no cal dir-ho, que amenaça qualsevol dissidència/ diferència amb el ranxo sabut i resabut.

Més revisada de materials a la tarda, amb l’excursió al súper per comprar berenar. La caixera jove, que era tan simpàtica, presenta ara un rictus amarg. La reforma laboral del P.P., que el PSOE no fa cap intenció de repensar, no fa felices a les caixeres, ni a cap assalariat en precari, en fa tot l’efecte.

 

(Muntanya màgica)

grans ditirambes per thomas mann, mentre et grapejava com qui no vol la cosa i oferia el servei de mini-bar -en un incís- de la seua habitació

del segment vip del sarau.

estralls tèrbols dels tedis congressuals i l’excés d’espirituosos. malgastant el fetge en urgències mentideres, muntant un inframón desusat entre moquetes impersonals i espills esquius. esperant prodigis impossibles.

fent cap al munt de periòdics rebregats d’una vanitat reforçada a còpia de burgeses entremaliadures de risc limitat.

 

Bona gent del gremi ensenyant que creu que pot contribuir a “ensenyar a pensar”, quan tots els sistemes educatius són bastits, fonamentalment,  per ensenyar a obeir.

 

Diumenge, 9 de setembre.

Aixecat a dos quarts de nou. En la dormida, el petit Maigret oníric ha lligat un episodi estrany sabut fa uns dies. Hi ha qui empra vies indirectes per a les seues maniobres i càlculs. És curiós, hi ha gent que té la idea de que hom viu emparrat en algun núvols irisat, fantasiós, irreal, i que no m’assabento de res de les jugadetes rases –i a vegades mesquines i tramposes- que practiquen determinats elements gremials, quan resulten tan fatigosament previsibles.

Bach a la gramola. No s’acaba mai el catàleg de sorpreses, per molt que l’hages escoltat.

Pot ser un punt de refredat, amb la gola presa. Els aires condicionats regalen la molèstia.

Arreglades unes quartilles. Pres el cafè lent, amb opció al somieig inconsistent. Visitant pàgines de les afinitats electives. Poc marge per capbussar-me en la carpeta amb la què vaig a contrarellotge: “bolo” a Traiguera a la tarda.

Clarianes de sol dèbil en la matinal. Pronòstics de ruixats, núvols encastellats esperen el seu torn. Arròs amb pollastre i calamarsets per dinar –molt bo. Becaina cronometrada.

Cap a Traiguera. El bufat capil·lar de les cols en els núvols de l’horitzó muntanyenc. Els camps treballats. Els petits tallers terrissaires. L’hora parada de la dominical. Les capes d’oblits i falsificades damunt els mantells i els relats genuïns de la comarca.  Potser els nuclis menuts amb poc futur seran un any o altre de l’avenir el futur més plausible?

El muntatge i la prova de so. El tracte amable dels organitzadors: bonhomia, amb algun rampell de sornegueria de la terra. Sessió bona. En forma, tot i el mig constipat  que s’esbossa a la gola i el nas. La dosificació de l’agost ens ha deixat encara prou sencers. Ambient de festa major al centre Pere Labernia. L’amenaça de tempesta s’ha desfet i no ha caigut ni una gota finestrons enllà.

A la tornada, nit molt opaca. Certa prevenció en el trànsit, perquè segons les notícies pageses, en va avivat de senglars. Mos casolà –formatge tendre- i al llit. Cansat i amb el nas tapat i la gola irritada.

 

El sentir completa –o oxigena- el coneixement. I viceversa.

 

Dilluns, 10 de setembre.

Fases d’insomni per la molèstia del nas tapat. Aixecat a les vuit. Cafè i una aspirina. El cap mig embotat. Regions de l’apatia i boirina de fluixesa. Cantata de Bach. Per a què canviar el programa? Què trobarem de més modern?

Em poso en la carpeta que he d’enllestir primer. Obviant, per seguir la seguida, el panorama tan esquerp arreu. Treballant com si la plena normalitat i el respecte civilitzat ens envoltaren. La bombeta encesa del talleret. Encapotada en gris a la celístia. Un violinista desafinat més en la closca del vaixell fantasma que va sent la nostra literatura.

Neoautonomisme de reculada en els discursos d’alguns dels actors que engegaren i més o menys empenyeren el dit “procés”. Han anat disfressats. La presa de pèl dels qui han viscut – i encara, encara- molt bé en els càrrecs i rodalies és escandalosa. Veient actuar alguns elements de la proximitat ja ens ensumàvem que no anaven de veres. Ho deies, i et titllaven de vés a saber què. Però, tot es va clarificant. Gent addicta a les tebiors confortables, els acomodaments successius , els jocs reunits de les quotes de poder, demanant-li a la gent, molta de la qual té seriosos problemes per sobreviure en els paranys sistèmics, que tinga coratge. Anem ben apanyats. Cos a terra, que vénen els nostres.

Apareix un solet lleument safranat a quarts de dotze. A més dels retocs i podades a materials guardats, escrivint notes noves. L’escriptura i els decalatges amb les realitats. Però, quan ens hi posem. Amb un parell d’horetes per davant, comprades amb altres suors de bolerista fingiment teatral, l’encapsulada deixa fora, o potser traspassa amb capa d’amiant, tanta ombrívola mercantilitzada prostituïda que ens exigeixen les vies secundàries. No era això on anàvem, és evident. Ens han fotut totes les vegades que els hi ha calgut, i fins rebent àmplies ovacions secundants.

Un grapat de l’arròs sobrat d’ahir i peix per dinar. Les notícies: totes les trampes de l’estat: Montesquieu no fou torero. Soraya Sáenz de Santamaria deixa la política, sembla ser. La directora d’orquestra de tanta repressió es replega als segons plans, però està per vore que estiga realment “en liquidació”. El judici contra els líders independentistes va perfilant-se en clau de gran ferocitat. La instrucció ja ha sigut un escàndol, denunciat per tot de juristes del món, i en la vista i sentència acabarem de vore-li l’ossada  a l’estat.

Becaina del constipat, tornassols submarins i vida secreta de les algues.

Sessió llarga avançant en la carpeta més urgent. El recés de costum per comprar el berenar. L’estirada de cames de l’oficinista, la mica d’escurada d’ulls de l’aridesa de la pantalla. Ajudo una senyora, d’erràtic caminar, ajudat amb un taca-taca, obrint-li la porta de l’establiment de bat a bat. Celles negres, perfilades en un arc sense marrades, cabells tenyits d’un rogenc enfosquit, vestit florejat, d’ocres vius en el fons, mirada –petits ulls negres- amb caràcter, desconfiada. Probablement hi ha un relat de grans contrastos en la seua biografia. Com no sé donar conversa a desconeguts, em quedo en la nebulosa de la seua peripècia. De jove degué ser una d’aquelles belleses racials del sud, o potser de les cereals tardes castellanes.

En plegar de la fartanera de la reescriptura, llegint Pedrolo fins al son. Constipat com un gat. Gotes nassals i més aspirina. Pedrolo fou un gran professional tot-terreny. Encara hi ha moltes parts de la seua abundosa obra per redescobrir.

 

Et trauran potser del teu sostre precari. No tornaràs a entrar al mercat laboral de salaris esquifits i jas has esgotat les paupèrrimes ajudes. Potser finalment la llei de les emmordassades et clave la queixalada. No has de patir. El nou líder del P.P. ens ha donat la recepta que augmenta el coratge: has de cridar només en tingues ocasió un decidit “Visca el Rei!” (millor un “Viva el Rey”, per si de cas) i l’horitzó se’t clarificarà amb tot de florides esperançants. Els vells deien: “que ni rei ni guerra passen per la teua terra”, però has de bandejar les desusades sentències arcaïtzants del teu currículum i pensament.

 

Res més reaccionari que la conyeta permanent que mai no dóna cap alternativa.

 

Graveu-ho tot. Algun dia sortirà un malparit i dirà que això no va passar mai.

Dwight D. Eisenhower (després de l’alliberament d’Auschwitz).

 

La constància, cansa.

 

Et notes ja molt major per combregar – et demanen la firma- amb pamflets cursis i demagogs. Un altre símptoma.

 

No demanava explicacions. Però ja havia decidit donar-les. Van quedar dues-centes pàgines de fondes mentides de bona elaboració.

 

Si barroqueges, que siga a consciència, i sabent que et quedaràs pràcticament sol.

 

L’amistat de discurs callat dels arbres. Sempre més fiable que la xerrera dels humans.

 

Tots competint amb tots: ¿encara és possible l’amistat sota el paraigües d’aquest ferotge sistema?

 

Ni mirant-los de biaix els espills es deixen domesticar. Guarden la veritat implacable i eterna de la fugacitat.

 

Per no molestar. La timidesa madura, desdita de la de l’adolescent. Per no molestar hi ha el malentès deformant-ho tot.

 

El nervat i la copa del xiprer i el gris del cel. El gòtic. En alguns assumptes està clar si fou primer l’ou o la gallina. Sense les lliçons observades en la naturalesa, on seríem? Desatenent-les, on farem cap?

 

Què roman de les diferents èpoques que travessem? Costa de trobar el fil vagament lineal. Ens desconeixem, potser aqueix és el carreu congruent.

 

Vas emplenant quartilles, com l’embogit que no recorda la darrera paraula que volia dir, i, a més, ja no li importa. Mai es va tan lluny com quan et perds. L’atzar sol triar la darrera paraula, quan ja no hi ha llavis per dir-la.

 

 

 

 

 

Campanya pels drets lingüístics