Home > Blocs > Plàncton. El Bloc de Josep Igual > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

pippin-el-escritor x blocDimarts, 11 de setembre.

Dempeus tard, emboirat mig candorós. Agullonants tremolors de fred  en la nit, per alguna dècima de febre. Compleixo, pel que pareix, l’ordinari cicle habitual dels refredats. Presa una medecina més forteta que l’aspirina (adobada amb el tam-tam i l’amulet) , més específica, segons la caixa i el prospecte jeroglífic.

Tramés aquest quadern de notes. L’arcana superstició professional de complir els compromisos, tot i estar encara espès, amb la melopea de les suors fredes. De vegades, fa anys, em tocava escriure una columna – tinta i urgència- en pèssimes condicions físiques, i, de vegades, eren les que sortien millor. Per fer la columna enfebrada, cal subjectar el canell de la misantropia (els malalts, rebotant l’aparcament del flux de l’actualitat, es tornen misantròpics d’egoismes diferits, desganats).

Cantates de Bach a la gramola, les costures daurades del sublim, els beuratges polimòrfics dels consols de l’art. La rosa profunda en el gerro innegociable.

Contesto correus: oficinista amb dret a “boutade”.  Trobada, després de cavil·lar prou, l’actriu, que a més és destra escenògrafa, per al projecte del paisatge escrit. Solucions de qualitat i proximitat. A vegades el trencaclosques gira displicentment redó.

Vagarejo sense rumb – Ariadna es pinta les ungles dels peus i el Minotaure dorm- en la matinal grisa (també la grisalla al firmament). Sense pols per capbussar-me en l’original que treballo.

Penjo un poema de Gerard Vergés a la pàgina social. La Diada. Ben atípica, enguany. Les preliminars del judici als polítics independentistes pinten molt malament. Un dels judicis més importants, complexos i contradictoris dels darrers quaranta anys, volen despatxar-lo per la via exprés. Potser la sentència ja està reblada. L’alta judicatura espanyola s’ha encarat als tribunals europeus. Hi ha coses que estan per damunt dels drets i la democràcia: la seua unitat territorial. Les penyores constants, que no fan pensar en cap veritable separació de poders, plouen a raig i cada dia. La sentència, que es preveu duríssima, jutjant uns delictes que a Europa no veuen per enlloc, pot suposar un altre moment decisiu en la partida d’un afer polític judicialitzat per la covardia i incapacitat de Rajoy i els seus. La fórmula exprés pot estar relacionada amb voler limitar els dies d’exposició judicial a una Europa –i part del món- que se’l mirarà amb atenció. La foto internacional de l’estat espanyol pot acabar ben socarrada. Els tribunals europeus (Estrasburg), un any o altre diran la darrera paraula sobre una instrucció farcida d’irregularitats i ficcions.

Vista anit, per la televisió, un tros de la cerimònia institucional de l’onze de setembre a la plaça de Sant Jaume. Reaparició puntual de Lluís Llach, amb una de les seues grans cançons, de finals dels setanta: “Cançó d’amor a la llibertat”. La resta, amb moments potser d’un rellepat a frec de costumisme cursi. Comprovat que alguns grimpadors han tocat càrrec ferm (quedem més alleujats). Molt escèptic sobre les estratègies dels líders que haurien de guiar el que no es desinfla, tot i les repressions i decepcions.

Pastís de carn per dinar: excel·lent cartesianisme nòrdic, retocat per l’amorosida de l’oli d’oliva. Poca gana i amb el gust alterat del constipat. Tarda llarga i lenta. Llegint, mirant documentals naturalistes (els búfals europeus; la vida extrema de les criatures a l’entorn del Mar Mort, entre altres prodigis ben fotografiats i filmats).

Seguint les informacions de la Diada més tard. Un milió de persones en la manifestació, segons la guàrdia urbana barcelonina, Seguiment de prou premsa internacional. Com es gestionarà tot això? S’haurà de vore. Significatius matisos discordants en el sobiranisme.  Al llit d’hora. Jornada de descans i covada. Les suades del medicament.

 

Dimecres, 12 de setembre.

Alçat a les vuit. Potser certa milloria del refredat. Fresca a l’ambient. Grisalla blanquinosa a la cúpula. Anunciades pluges. Bach, amb plaça fixada, aquests dies, de mestre de capella a l’algoritme programat. Cafè amb llet i medecines. L’oda elemental dels esperits de llunyanies, descarrilats per un virus o bacil entravessat. No som res i fa de mal dir. El pretèrit imperfecte que és el present potser és nota més.

Sessió disciplinada sobre un parell de paquets textuals. Avanço més o menys. Contestats correus. Res de particular, salutacions, cortesies i menudalles. El cos diplomàtic de les bagatel·les neutres, que tampoc foragiten el possible malentès, perquè el personal en va ple de susceptibilitats desnivellades.

La dimissió d’una ministra del gabinet Sánchez, per un màster en la universitat Joan Carles I, on els màsters per als vips polítics es veu que es despatxaven amb generosa repartidora. La ministra Montón es veu que en el seu treball de remat va afusellar dinou pàgines d’un altre autor. Una dimissió que s’assembla a les que s’han donat a Europa per causes paregudes. Hem vist més dimissions en pocs mesos que en els darrers vint anys.

Toaleta a fons, desescatant les suades del refredat i les medecines. Eixida a l’estanc i trobada amb l’actriu i escenògrafa M.P. Vistes, des de la terrassa del seu àtic, a bona part de la comarca, flanc nord-oest, amb els cims dels Ports en el tancament més alt d’horitzó. Quedem entesos en els detalls fonamentals. El llenguatge del professionalisme, on no hi ha emparrades absurdes. En tornar al cau, m’agafa un aiguat de gotellots. Caminar sota la pluja m’agrada, tot i el risc d’arrelament del refredat. Hi ha mesurats riscos lírics que paguen la pena.

Una porció de pastís de carn, sobrat d’ahir, i un grapadet de seques i una botifarra per dinar. Encapotada definitiva del cel, després d’un solet de certa grapa irada, en un tram de matí, i el ruixat de migdia. Sesta amb fondària i accent de revifalla. Arreglades més pàgines, en sessió llarga, a la tarda. Un recés per dialogar amb una metgessa escriptora, sobre els estralls de la hiperespecialització en les formacions d’alguns dels seus col·legues. El deliberat tall entre humanitats i ciències. Considero que un científic sense interès per les humanitats transporta una formació incompleta. I viceversa. Un mal heretat d’uns sistemes rancis, i reblat per l’economicisme utilitarista internat en l’ensenyament.

L’eixida per comprar el berenar. Claror taronjada, plafons de núvols esparsos, impol·luts uns, amb sanefa de pell d’all altres. Temperatura en gronxada capriciosa. Més endreçada textual fins al tard, quan els ulls i la neurona ja es desaforen.

M’arriba una invitació per anar a una fira internacional del llibre, que no aclareixo, tot i buscar la dada pel text convidant, si es farà a Lisboa o a Madrid. I a fer què? Suposo que de figurant, que és un paper digne, no cal dir-ho, però prescindible. A les fires internacionals han d’anar els editors, i, és clar, els autors i autores que reconeix algú o altre, de les fotos o les teles, de literatures amb gran musculatura esbombant. Als mig esclafats i invisibles que ens deixen tranquils, amb les sopetes i bon vi. S’agraeix la cortesia convidadora, de tota manera. En algunes mogudes semblants del país no ens conviden, i és curiós el contrast de que apareguem en un llistat o altre de l’organització d’un gran sarau internacional.

Detingut a Madrid l’actor Willy Toledo, per no atendre una citació judicial acusant-lo de blasfèmia. Plou sobre mullat, cada dia. ¿Al final, els diversos insòlits casos judicials espanyols acabaran d’ajustar els comptes dels demòcrates europeus amb responsabilitats que es fan tant l’orni? El “delicte” de Toledo és un d’aquells renecs ben escampats i populars. Molt d’Opus en les elits del règim. Estat laic, llibertat d’expressió, drets humans… i bla, bla, bla. Insuportable ferum de socarrim. La regressió arbitrària raja contínuament. Ens en podrem deslliurar mai?

Llegint Pedrolo i Piglia a la nit. Universos molt diferents, tret de potser cert lligam d’estris marxistes en la interpretació de les realitats socials.

 

L’alcohol va ser creat per poder suportar el buit de l’univers, el balanceig dels planetes, la seva rotació impertorbable a l’espai, la seva silenciosa indiferència davant del nostre dolor.

Marguerite Duras.

 

Dijous, 13 de setembre.

A l’escriptori quatre minuts abans de les vuit. Un malson que m’ha despertat a mitja nit: personatges coneguts, velles tírries de primaris: pot ser un avís per als propers mesos? Podria ben ser.

Melmelades de la capella Bach per a l’oïda. Els rebosts il·luminats on guardar el codonyat de la penúltima innocència. Xerricada industriosa dels pardals. Feia dies que no entonaven amb tanta energia pels patis veïnals.

Ullada a l’actualitat: prou depriment, per variar. Mentre dormim, la maquinària obscura segueix avançant. Els “destarifos” de la humanitat, capaç de qualsevol cosa, menys deixar-se encalçar per la maduresa.

La professora i poeta Manoela Calheiros m’ha traduït uns aforismes al portuguès. Li ho agraeixo. Un aforisme pot ser suficient per obrir el cor –o exercitar una mica el cap- d’algú o altre. Les meues complicitats portugueses estan en bona forma. Les fraternitat heterodoxes?  El destí dels aforismes és ser citats malament o amb l’autoria canviada. És a dir, el cabell llençat a l’oceà lector per la traductora tampoc em garanteix cap perdurabilitat amb firma, però molt millor així: pel que fa als deliqüescents afers de les emparrades de posteritats mantinc una perfecta indiferència irònica.

Arreglant quartilles. També començat a fer el paper per celebrar en Víctor Canicio. Eixida a l’estanc i a la farmàcia (els contrasentits que ens deformen). Claror amorosida, caloreta novament enfilada. Altre viatge, al supermercat. Animació de converses insubstancials a la cua de la caixa, per l’espera davant un problema informàtic de la caixa (quan els robots es bloquegen). La paradeta de revistes del cor, tant si vols com si no, i la dèria de llegir. Repasses els destacats de les cobertes: que si els habitatges solidaris de Brad Pitt li cauen a trossos, que Iker Casillas i Sara Carbonero busquen el tercer fill, que la filla de Terelu Campos se n’ha anat a viure amb el seu nòvio, per a disgust de la mare, sembla ser. I que Belén Esteban es casa i aspira a la maternitat. Estil amable en uns redactats. Més mala jeia en altres. Un cop informat d’uns tan crucials assumptes, finalment retorna l’esperit de la màquina desmaiada, però l’emprenyada de la caixera no afluixa.

En ser a l’escriptori faig un tros més del paper sobre Canicio i acabo el primer esbós. Li dono a llegir a Tomàs Camacho, per saber si fa el servei al que es proposa , i per si té algun suggeriment. Fa l’efecte que li agrada i encaixa en el llibre d’homenatge. En els darrers mesos  he contribuït amb un paper o altre en diversos homenatges a sèniors d’interès o amics. Si hi arribem, ¿qui ens celebrarà a nosaltres? “Negocis” que no m’amoïnen gens. No treballem amb aqueixos paràmetres de pasta fullada i medalletes tardanes. No se sap on anem, però segur que no anem cap a això. Doncs, una cosa menys, en les moltes i variades exigències d’aquest setembre, amb pinzellada de pell de codony, un xic impressionista per una mica de boirina.

El primer arròs, col i fesols de la temporada, ara que la sega –ja mecanitzada- de l’arròs ha començat. Complir certs rituals de la tribu des de l’heterodòxia desmitificant. Altres segues i garbellades ens esperen.

Sesta agradosa. Sessió intensa avançant sobre l’original que més pressa corre. Solfes variades per companyia. Propostes d’arreu del món, africanes, asiàtiques, allunyades de les receptes del pop i el rock més mastegades.

Eixida per comprar berenar. En un passadís del súper un tipus de rostre xuclat, bru, amb alguna fina cicatriu en una galta, amb ulleres de pasta, amb gest de potser no estar massa entonat –les psicologies inaferrables-, en vore’m arribar s’amaga en un passadís paral·lel. Però, ens acabem trobant a la secció dels fruits secs i em torna a esquivar. A qui li dec recordar? Amb qui m’ha confós? O m’ha pres per policia d’incògnit o fora de servei?

A un quart de nou ja no puc més de mirar materials. M’enfonso en el tresillo vell a llegir fins al son. Menú variat: Anaïs, Piglia i Pedrolo.

 

A vegades el rodet del record canvia de repertori d’instants llustrosos i en presenta d’inèdits o dels menys freqüentats. Uns i altres cal bandejar-los a temps, doncs porten el beuratge de la tristor com a apedaçant.

 

L’objectiu de l’educació totalitària no ha estat mai inculcar conviccions, sinó destruir la capacitat de formar-se’n.

Hannah Arendt.

 

Mantenir vívid l’interès, parent directe de l’esperança i els seus lenitius.

 

Carregats de raons, anem geperuts.

 

“Un merescut descans”. Els edulcorants del llenguatge dels escrivans del rics servit als pobres.

 

Les píndoles del “pensament positiu”, que es reparteixen a dojo ací i allà, són un invent de la indústria nord-americana  més orgullosament anti-intel·lectual.

 

-El temps tot ho posa al seu lloc…

-Oh, depèn de qui sia l’amo dels rellotges en aquell temps.

 

Divendres, 14 de setembre.

Alçat més tardet, dos quarts de nou. Caravana de somnis envitricollats. Personatges estranys i altres de ben coneguts, però difunts. Retaules de maniobres ansioses, incomprensibles. Els curiosos rejocs de la llanterna onírica. Desdejuni habitual: la magdalena, més estellesiana que proustiana. Darrers retocs al text sobre la literatura de Víctor Canicio, tramés a T.C. Cantata “bachiana” a la gramola, per fer dits metafísics.

Capbussat en l’original llarg, que vaig arreglant. Sol indecís a la cúpula, aire més fresc. Canta una gralleta infreqüent entre les parets blanques dels patis veïnals: una xerricada seca, esgarrada, sarcàstica.

El judici als líders independentistes apunta a que serà una autèntica venjança pels les humiliacions que “senten” que els ha infligit el sobiranisme. Hi ha un element permanent que a Madrid menyspreen constantment, perquè és en les seues desconeixences cròniques sobre la societat catalana, i és la capacitat organitzativa d’un vívid teixit associatiu. Una àmplia i eficient xarxa ciutadana burlà els serveis secrets per exemple en el tema de les urnes del referèndum de l’1-O. Coïssors com aqueixa pesaran en l’ànim dels magistrats, que es senten part agreujada: el més allunyat de la pulcra imparcialitat que se’ls hauria d’exigir.

Uns arqueòlegs nord-americans estan buscant on va estar ubicat exactament l’escenari del festival de Woodstock de 1969, al qual acudiren unes quatre-centes mil ànimes per passar tres dies de música, drogues, fang, amor i brindis entusiastes al pacifisme, la germanor i l’ecologisme. Quan una sorpresa insurrecta acaba en mans dels arqueòlegs és que ja està polvoritzada del tot. Però, el cas cert és que alguns dels reclams del hipisme ingenu i desarticulat han acabat envasats en els aparadors botiguers del políticament correcte. La maquinària poderosa ho fagocita tot.

En la votació a les Corts lleonadament custodiades, on es talla  l’abadejo de veres, els grups de la dreta es posaren de perfil davant l’exhumació de la mòmia de Franco del “Valle de los Caídos”. ¿Es podia esperar altra cosa d’un demòcrates tan dubtosos, que no han condemnat mai el règim feixista? Dos senyors diputats, però, van trencar la disciplina i van votar en contra: gent agraïda i poc partidària dels bàlsams hipòcrites. Un soroll de molt d’entreteniment. Mentre, entre altres episodis més o menys dissimulats, Florentino quedava exonerat de tota responsabilitat en l’afer Castor:  aquells dies en els què vam ser sacsejats per la susceptible Falla Amposta.

Davant els escàndols dels màsters regalats i les tesis sota sospita, finalment algunes universitats s’han queixat de la imatge que s’està projectant. Un altre dels pilars fonamentals, greument lesionat pel mal de la pedra de les corrupcions –tan transversals. Els corporativismes i endogàmies d’algunes universitats també s’haurien de posar al dia amb injeccions de transparències, dit sia tot passant, i posats a demanar quimeres.

En una eixida respiratòria al pati observo una libèl·lula diminuta que s’ha parat al fil d’estendre. “Avionets” els hi diuen en els senillars dialectals ebrencs. La delicada joia del cos, amb granulats pigments verds i negres, en traços precisos en el cos i el caparró. Les aletes translúcides, amb radícules membranoses articulants. L’extensió d’una anteneta més consistent cap enrere, com per fer-li el contrapès en el vol de la seua cristal·lina fragilitat. Una prodigiosa arquitectura, bella i eficient. Me la miro de molt a prop uns minuts. No es mou, no em tem. El fugaç camafeu subtil en el filferro. Els fascinants misteris biològics que ens envolten.

Migdia d’habitud. Pau als territoris veïnals. Més revisions a la tarda. Llegida una entrevista de l’amic Víctor Amela a Alberto Manzano, traductor i biògraf de Leonard Cohen, de qui n’acabà sent amic, i que descriu el poeta com un tipus de grans fondàries espirituals i amples cabals culturals, cosa no molt difícil d’endevinar en la seua obra escrita i cantada. Manzano, poeta i narrador d’interès, a més de traductor solvent, practica la meditació zen per encomanada del cantautor canadenc.

Reunió a les sis a la biblioteca. Empenyent mastodòntiques agilitats burocràtiques i altres amenitats menors. Em surt un altre “bolo” predicant sobre l’Arbó, per a docents, per a novembre. Ho organitza la gent dels patrimonis literaris. Si no volies caldo, quatre o cinc tasses. Em sé la lliçó, la porto prou meditada, contrapuntada i digerida com per permetre’m fins improvisar sobre un guionet. Abans, hauré de vindicar Estellés per a alumnes de secundària. Amb les predicacions i altres compromisos per complir, la tardor es va carregant a base de bé.

Feta la visita al riu, pipant una cigarreta: un espectacle ple de vida i detalls sempre canviants. Mentre passejava la mirada capriciosament, he sentit una veu per darrera que em saludava: era una parella de guàrdies urbans, que han inspeccionat uns racons de les baranes esglaonades i han marxat per on han vingut (no m’han trobat sospitós de res i diria que fins m’han reconegut; no eren les activitats contemplatives, de vacuna mansuetud d’aprenent de jubilat, el que vigilaven).

Tots els camins de passejant conscient em porten a la biblioteca ampostina. Els camins dels atzars són inescrutables. Em sento bé a l’antic molí reconvertit en dipòsit de llibres i moltes més coses–el paper social important que van fent les biblioteques. El tracte i valoració que em dispensen, els esperits atansats a la lletra i la cultura, en el nucli local, em sorprèn una i altra vegada, tan acostumat a menyspreus , vetos i colzades estúpides en altres àmbits on he mirat d’aportar alguna cosa –més enllà de l’obra personal, vol dir-se. Amb un tractament així, encara m’esforço més en assessorar i impulsar activitats el millor possible. Algunes ja han donat resultats fèrtils.

En tornar al cau, sense esma per mirar cap quartilla més. Llegint, escarxofat al vell tresillo, picossejant en unes relectures i altres fins al son. Un sandvitx fred per sopar. El podrimener general per on xipollegem amenaça d’ennuegar-nos. L’immens camp de mines conceptuals per on ens toca fer la ballaruga erràtica.

 

 

Va anar, sense precaucions, a donar-los de menjar als seus principals fantasmes. Els secundaris, reunits en un racó de la plaça solitària, el troben a faltar.

 

Dissabte, 15 de setembre.

Alçat més tardet. Dormida potable, amb un malson com d’escenes fellinianes, amb elements familiars i altres desconeguts, però amb ínfules aristocràtiques, que parlaven italià (curiós detall). Potser els guionistes dels calaixos onírics són en etapa Lampedussa?

Fer dissabte, trepitjar per sobre els fulls de diari. Cafè amb llet i Bach. Cel gris, anuncis de pluja de saurins dels relleus de satèl·lits –ja vorem si es compleixen. Sessió interrompuda amb l’adobada de materials i altres estratègies planificades per als compromisos variats que m’esperen en la tardoral. Més val planificar que curar, diuen els assenyats. Eixida per gestions, resoltes sense poder estripar del tot el tel somnolent. Pres cafè a la terrassa dels italians, tocant del parc dels Xiribecs. La xafogor enganxifosa de l’avantsala d’un ruixat o altre.

Cobrada una de les predicacions fetes darrerament. Termini d’espera més curt, per tractar-se d’una entitat privada. El ball de la paciència, amb els ens públics, sol ser molt més llarg. Més val no posar-se a comptar a com em resulta l’hora de les cavil·lades i redaccions tot preparant els sermons, descomptades les despeses de desplaçament i les menjades fora de casa. Ens queda per a les pipes del lloro, i el dret a salmodiar davant el barandat de les lamentacions la tornada aquella de: “què diantre estic fotent?”. És evident que ens mouen altres motivacions, com ara ajudar amb un gra de sal en un impossible o altre.

Llegit un article de Toni Mollà sobre el dietarisme i altres “papers privats”. Recupera una pensada de Boris Vian molt afinada: “en aquest llibre tot és veritat perquè jo m’ho he inventat”. Practicants i consumidors dels artefactes gratats en els boscos de la memòria som. La sintonia amb les visions de Mollà perdura. Ja ens devem unes quantes cerveses –és home de cerveses i partidari de l’ombra de les moreres. Un any o altre saldarem el deute amb una xerrada llarga amb opció a més d’una riallada d’aquelles catàrtiques. La cervesa m’empastifa prou, però miraré de complir correctament amb el repte.

Migdia habitual. Sesta curta. Pres cafè. Mirat el partit del Barça a Sant Sebastià. El millor, el resultat, u a dos, injust pels bascos, amb el Barça patint, demanant l’hora, i el porter Ter Stegen salvant tres gols cantats dels guipuscoans . Genera molts dubtes el planter de Valverde, ara per ara. Els recanvis per a les rotacions de descans no ofereixen garanties. En acabar-se el partit, revisant quartilles fins tard. Tarda grisa, amb algun llagrimeig sense continuïtat. Llegint fins al son. Unes porcions de pizza de formatge de cabra per sopar.

 

Diumenge, 16 de setembre.

Dempeus a les nou tocades. Cafè amb llet i l’alegria barroca del pare Bach –per variar. Silenci dominical en la primera hora del barri. Les estacions lentes. Ullada lleugera a coses rematades darrerament. M’abstinc de capbussar-me’n massa. Hores per airejar les estances. Després d’un tempteig d’aigua bruta, un solet fràgil assaja la llavor dels ocres en els blanc murs de l’espera.

Mirat un filmet de la BBC on es mostra la rutina de treball del contista Roald Dahl, que escrivia amb llapis, assegut en una butaca revellida on assentava un tauló per dipositar els folis. El primer que feia, després de servir-se una tassa de cafè amb llet d’un termo portat de la casa, i encendre un cigarret, si fem cas de les imatges, era esborrar el darrer paràgraf del fet el dia anterior. En l’acció de treure punta als llapis, d’arrenglerar bé els folis amb minuciositat, en raspallar el feltre del tauló/escriptori, potser es percep certa dèria obsessiva: perfectament normal en l’ofici. Dahl escrivia en una caseta menuda, a quatre passes de la casa sòbria on vivia, envoltat de camps amb gespa segada i atapeïts rengles d’arbrat. Era un dels destres polsos narratius escrutant les misteris de la quotidianitat, esfullant les capes de ceba de les aparences. Molts dels seus relats foren adaptats per a la televisió i el cinema (feu també molta cosa infantil). El delicat reportatge de la BBC fa regalimar les hores de monotonia concentrada que agrumollava el quarto on l’escriptor treballava. Per això, quan en el cinema modern es reflecteix la vida d’un autor o autora, la falsificada és servida amb episodi trepidants que, generalment parlant, es donen poc en la biografia d’una treballador de les paraules, a no ser que algun daltabaix històric li esclafés la rutina. Les hores de taller d’un caparró endinsat als boscos del llenguatge, seguint una idea o uns personatges, no es pot filmar tal com reclamen els ritmes més comercials.

Pendent de les notícies sobre la mare, amb algun daltabaix de salut, aconsegueixo parlar amb ella. Fideus a la marinera per dinar. Recepta de X. Una delícia. Les notícies: ens distreuen amb sorolls superflus i esquers mercaders. Sesta plàcida.  Tarda llegint i descansant. Mirat també algun documental naturalista. Formatge tendre i un tros de pa per sopar.

 

Dilluns, 17 de setembre.

Dormida dolenta. Un atac de tos, potser amb certa persistència del refredat: la mucositat, i és clar, pel tabac, a la matinada. Somnis variats –o cues de somni recordades. En un apareixia Carles Santos, però no sé què passava. En el territori dels somnis el músic no computa com a absent.

La matinera benedicció “bachiana”. Cafè amb llet i magdalena per desdejunar. Prou silenci al barri. La conversacional xerricada solitària d’un resguardat pardal patier. Llegint i escrivint: la bitàcola supersticiosa de tenir una comanda o altra per anar sirgant. Després de Bach, diverses propostes jazzístiques per companyia, que, és clar, tornen a ser Bach (que ho anticipà tot). La nauseabunda actualitat política. Estratègies per ancorar més i més la gran recepta corsecant. La banalitat de tanta toxicitat perillosa.

S’ha acabat la setmana del llibre nostrat al pla de la catedral barcelonina. Una iniciativa que sobreneda entre llums i ombres –potser més ombres que llums. Gesticulacions que potser delaten la paupèrrima situació. Es fan moltes coses excel·lents, però no hi ha prou públic per mantenir-les amb folgada dignitat. Ens queda molt passat per davant? Llàgrimes sobre el marbre esquerdat.

Torno a parlar amb la mare. No perd l’humor. Va millorant. Flam d’albergínies per dinar (una finor memorable). El noticiari: els tribunats belgues rebutges extradir el raper balear Josep Valtonyc, no hi veuen cap delicte en l’exercici de la llibertat d’opinió i creació. Una altra clatellada als dèficits de  la peculiar judicialitat espanyola, que no troba homologació a Europa.

Migdiada complida, que ressitua els ossets i les capacitats en alineació convenient. Pres cafè, després desconnecto de tot: sessió eficaç amb l’original que teòricament podria eixir primer (a banda dels contes de “Circ de puces”, premiats a Benissa, previstos per al primer trimestre de l’any vinent a l’editorial Viena).

Les motllures grises al tendal, després de la treva de claror tibada. La quartilla bruta del temps. Ens figurem que el temps és el que fem amb el temps. D’una manera o altra hem d’encongir les fredors còsmiques, el verd incògnit de les llunyanies estel·lars. Pautada, doncs, la quartilla íntima, on hi cap tot, mentre no es done la barrancada dramàtica de la saga de les grans peripècies, que demanen un altre pols. La cal·ligrafia en gris, que asserena les taquicàrdies idiotes que ens inoculen els de la pressa per la pressa.

Nit plàcida. Llegint, mirant l’espai de Xavier Grasset. Avançada prou feina. Qui dia passa, any empeny.

 

Una fluència on només calgués “ésser” i no calgués “existir” seria potser cert esbós de paradís terrenal.

 

L’excessiva asèpsia perjudica els exercicis de pensament.

 

El renglons torts de les arbitrarietats.

 

Les pèrdues de temps no triades maten més.

 

Que no t’enreden les cauteles dels incapaços, si saps què no vols fer.

 

Des de la inapel·lable trona de la seua ignorància ens pretenen sentenciar.

 

No hi ha fiscalitzada  possible per a les injustícies del temps. L’art ho intenta, però el resultat ja se sap de bell antuvi.

 

A alguns pensament presumptament llibertaris fa l’efecte que l’enemic els ha prestat les seues zones prohibides.

 

(Turisme)

En el forcat de dolors i culpes occiren, entre insídies, el fill de l’home.

Marbres poderosos proposen ara visites guiades i amulets a còmodes terminis de renúncia. Els signes reconduïts de la vella ferida menteixen.

Pel bé de tots cauteritzen el calfred interpel·lant, els vels esquinçats dels temples.

 

Per a l’enveja no hi ha intocables.

 

Quan s’apaga el fulgor i la seua enlluernada comença l’escrutini sever. La majoria de vegades no hi ha res a sota de la voluta encantadora de serps.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Campanya pels drets lingüístics