Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Brossatinterabocat2018Dimarts, 18 de setembre.

Alçat a les vuit. Dormida bona. Ruixats amb caràcter a la nit. Tronada horitzontal i llampades simulant verticals albades abruptes.  Tramesa aquesta col·laboració. Matino per escriure, com si hi hagués alguna substància que es pogués subjectar en la frescor clandestina rere tota bagatel·la i actualitat.

Cafè amb llet i una cantata de Bach a tall d’antídot contra agudes lletjors criminals: la mentida permanent dels robots, programats per venedors de fum. Arreglant textos. No s’acaba mai. Encertar el moment de l’abandó és complicat, però els terminis fixats per altres ens ajuden a dir prou.

No tinc ni un pam de terra, però m’ofereixen una assegurança agrària amb tot d’avantatges. També, del sector assegurador, presenten una millora notable en les cobertures per al cotxe que no tinc. No arriba cap oferta llibresca o discogràfica. Doncs, sí, els algoritmes ens tenen ben clissats. Amb precisos, implacables números ens fan el perfil fictici pel qual potser ens condemnaran (les possibilitats d’acabar en una cel·la han augmentat moltíssim).

Amb l’aigua del cel les plantes exhalen plenitud. Mirar-les, acaronar-les, potser dedicar-los un salm apòcrif xiuxiuejat o el silenci meravellat davant la fotosíntesi: tots els misteris de l’univers potser tenen un rastre o riu subterrani en l’escorça que ens acull.

A l’estanc. La dependenta simpàtica, intel·ligent (espero i desitjo que dure poc en un paper que li va menut). Faig una loteria de les moltes que hi ha, la màquina tria els números, però no sé si coneix les rodes combinatòries de Llull. Els núvols de la numerologia, que resum totes les activitats planetàries, segons els experts. A la farmàcia després, l’ambientador d’eucaliptus de laboratori , les bates blanques de les dependentes. Un ciri al déu apotecari i l’altre al diable tabaquista. Les solucions del mig no deuen ser per a nosaltres (i fins hi ha qui ens pren per ponderats!)

Pastís d’albergínia i escalopa per dinar –excel·lent menú. A les notícies: el sinistre Aznar, en comissió parlamentària, per la corrupció del P.P., mentint a pleret, amb una supèrbia inenarrable. ¿En el posat i verbalitzada d’Aznar, més d’un especialista en psicologies trobaria un fondo complex d’inferioritat superat a la brava?

Sesta curta. El ioga a la carta. Pres un cafè de revifalla. Més sessió arreglant pàgines. Notícies positives de part del músic i poeta Miquel Àngel Marin: a vegades cert miratge de pulcra normalitat professional pot arribar a donar-se entre tantes quotidianes desídies. M.A.M em sorprèn sempre, desplegant el seu efervescent carnavalet dadaista. Ell creu que jo sóc molt audaç; jo crec que l’audaç és ell, i així anem passant la maroma de la vida d’artista en contextos més informats que realment assabentats,

Clarianes i núvols en el tendal vespertí. L’eixida per comprar berenar i beguda innòcua, excusa per estirar les cames de l’excés d’asseguda gens budista. Pocs transeünts. Gent que porta els animalons a la botiga del veterinari amic, un dels homes justos i discrets dels que deuen sostenir els últims fils de les dignitats i misericòrdies…

Mirat el partit entre el Barça i el PSV Eindhoven. Novament, un bon resultat, quatre a zero, potser tapa debilitats preocupants en l’equip. Els holandesos han tingut mossegades importants, que no han resolt amb encert. Tres gols de Messi, que dóna aparença de facilitat al que no ho és gens, com sol passar amb els virtuosos d’una especialitat o altra.

 

Era tan pobre que només era el que tenia.

 

Dimecres, 19 de setembre .

Reingressat al suposat plànol dels desperts a les vuit i nou minuts. Quants rastres, la flor penombrosa d’una carícia en l’espinada commoguda, el sostre gris d’un torn de fàbrica, certa corroboració d’una lliçó sàvia, el toc de campana fonda d’un dol, s’hauran donat en els desatesos desguassos d’unes vuit i nou minuts…

Cafè concentrat, cigarret desafiant, i la glòria de Bach: vagues antídots, sèrum de la tèbia companyia. Amb l’etern silenci de les divinitats els organistes visionaris enfolleixen d’enramades barroques i busquen alts xifrats a tall de respostes. La trastornada tonal embarca obstinats traços suïcides a temptejar els confins de l’impossible.

Sessió arreglant quartilles. El memorial de drapejats del cos a cos de l’escriptor amb el seu temps, que no ha de coincidir necessàriament amb la fluència de la monotonia de l’almanac. El nostre temps pot reunir Montaigne i Corso en la cafeteria de l’estació on esperem un tren que va a Trieste. Arriba un punt en què sabem del cert que tenim, pel capbaix, dos-mil anys.

Eixida a l’estanc i a una botiga a comprar menjar per als periquitos: en la caixa del segon taulell, hi ha un sanedrí de matrones tot comentant que “ell se l’ha deixada, perquè està prenyada, i ell no la pot prenyar”. Amb això, Simenon tenia l’arrancada d’una trilogia sobre les substàncies amargues de la naturalesa humana. Simenon ja és una adició més en les que podem incórrer, en revisitació domèstica de ginebres seques i hores escamotejades a les graelles que ens ajornen les plenituds.  Mentre repassen les ginecologies de les altres, i llurs conjuntures, la caixera, afegida a la tafaneria descarnada, no em cobra el paquet de pinso i em fa perdre uns bons deu minuts. Hi ha dones, criades en l’empapussada patriarcal, que esdevenen les pitjors enemigues per a altres dones.

Més adobada de textos fins a l’hora de dinar. Sé on no vaig, que ja és prou. La bombeta del talleret escalfa les criatures del guinyol que he anar completant en el contravent dels desnonats. Quan calla l’oceànica de Bach apareix un bon tram de la discografia de J.J.Cale per companyia. El granger que va escapolir-se dels suborns dels focus estel·lars. Avanço prou, arribat a la pàgina 70 d’un dels plecs. Mal d’esquena i més dubtes que certeses.

A l’arxiprestal morellana estan retornant-li les farines de la policromia a la Porta dels Apòstols. Amb les vinyetes en pedra o llenç, l’Església arribava fins als analfabets, amb el “reader’s digest” plàstic. Les estratègies dels tebeos són molt i molt antigues. Les restauracions fan patir una mica; algunes, fins amb gran rebombori i prestigi de firma, han resultat una trista falsificació o un lacerant desastre (diuen alguns esotèrics que a la Capella Sixtina, en les nits de pleniluni, es sent la tronada irada del diví Buonarroti). Els restauradors i els traductors tenen molts números per errar-se. Però, cal confiar-hi en la cura dels tècnics acolorint l’apostolat canònic

Bullit de verdura per dinar. Plat primordial de la nostra educació sentimental. El butlletí informatiu: el fangar polític espanyol. Advertiments de l’ONU sobre les víctimes del franquisme i els capitostos del règim: bufar en caldo gelat. Hi ha coses que quedaren blindades i ben blindades en el pacte del 78. Cada dia ho anem notant.

El mateix programa de selecció, correcció i reescriptura a la tarda. Arribat a la pàgina noranta de la carpeta que em corre més pressa.  Cavil·lant també sobre altres comandes i compromisos, que començaran a caminar en aquest trimestre, on hauré de fer diversos papers de l’auca. L’excursioneta al supermercat per comprar el berenar. Ha quedat un dia esplèndid, el còdex dibuixat dels blaus que aturen el temps o el reculen als estadis de candor de la criatura ensonyada que fórem. Pronosticaven pluges, però s’han equivocat els exegetes dels satèl·lits i setembre ens sorprèn amb sedes ingràvides que Fortuny hagués tornat a celebrar.

Una mica de formatge amb pa amb tomàquet per sopar. Llegint relats d’una compilació d’autors nord-americans i mirant l’espai de Xavier Grasset al “3/24”. Escàndol rere escàndol en la causa contra el sobiranisme: centenars de jutges espanyols, en un fòrum d’internet amb cobertura oficial, a nivell tavernari, insultant els líders i seguidors independentistes amb to d’extrema dreta. Un “a por ellos” togat. Un afer gravíssim que, òbviament, no comportarà cap depuració de responsabilitats, perquè som on som i va com va. El clavegueram vessa a ple sol, sense complexos.  El més escandalós de l’escàndol és que hom s’hi acostuma, advertia Simone de Beauvoir.

 

Dijous, 20 de setembre .

Dormida bona, tot i alguna cabòria d’anit: els problemes i tristors, en enllaçada de cireres. Despert més tardet. Peces de G.G. Kapsberger a la gramola: la cercavila serena de les cordes rosses, els llaüts cenobials, la rebosteria depurant.

Cafè llegint diversos articles. Un d’especialment emprenyador d’un autor balear, donant títols d’excel·lència amb injustificat caprici personal. Hi ha qui fa llistats i cànons parcials per defensar-se. Però, et mires el que fan, per quedar impregnat de la pura meravella, i, ca, et quedes amb un pam de nas: hi ha qui confon rigor amb estrenyiment. D’alguns autors i autores que quan treuen títol nou te’ls trobes fins a la sopa, opina que estan poc promocionats. En fi, res de nou en els barems esnobistes que de tard en tard algú perpetra en un racó o altre. De fer-ne cas d’estretors de mires així, n’hi hauria com per demanar refugi definitiu en el paraigües galaico-portuguès, o directament en el de Júpiter. Però no en fem cas dels inventariants tramposos, que no han llegit de la plural missa la meitat, i donen validesa a estimacions del pur màrqueting que diuen desautoritzar.

Gestions de carrer. Assolellada amb múscul, calorada d’hivernacle, la fe de vida de la suoreta. Amoïnat, de mal humor, per la constant carrera d’obstacles administratius per la gosadia d’autoemplear-nos. Pres cafè a la terrassa dels italians, que el fan al punt, concentrat, conscient. Unes dames de la protectora d’animals pretenen encolomar-nos mitja dotzena de gats i quatre gossos abandonats. Una de les veus cantants explica que viu amb sis gats, i he pensat amb Paul Léataud, l’aristòcrata dels “clochards” literaris de París. No participo gens en la gresca enriolada de les feminitats protectores: emprenyat amb el meu mal humor, que aparta abruptament l’empatia o el seu mínim fingiment social.

Seques amb botifarra per ben dinar. Parets de llesques de pissarra i bancals d’oliveres abocades al mar de misteris metàl·lics i caragoles esmaragdes en el teló de fons de cada enforquillada. Plat de l’evocació d’un Cadaqués on el més lògic era seguir les llambregades surrealistes i les desenquadernades de l’amor lliure dels qui ja ensumaven la gran estafa imposada. El salobre fondo i les cabelleres lliures. Els moviments de cavall que Duchamp havia deixat irradiats des del Casino. Els cavallets de mar celebrats per García Lorca. Les elegies de la caseta de Carles Riba. El tennis de futurismes amb salpebre arcaic de Foix. La negació dels putrefactes i els homes estàtics. L’esborrat amb aigua de mar dels tatuatges imposats per tanta castració mental. La federació anarcomística de les riallades compartides, que espantaven fantasmes rancis. Seques amb botifarra, amb tobogan per retrobar trencadissos que lluentegen en la biografia, que es va esborrant.

Les notícies: les indefensions ciutadanes i les idees democràtiques perseguides amb tota la maquinària cega del “hooliganisme”. Els relats falsos, de gramàtica atropellada i flagrants incongruències narratives, però que molt del padró espanyol s’empassa en combregada d’orgullós analfabetisme funcional i granítica al·lèrgia a la llibresca i el compromís de la llibertat. Larra tornaria a precipitar-se pel viaducte. Hi ha tribus que no tenen remei.

Sesta desficiosa: massa cabòries.  Més adobada de pàgines a la tarda. Solfes variades per companyia. Els fruits de la monotonia disciplinada. Randes de boirina – o baf de calor- jugant amb l’ambigüitat del sol quiet en la claraboia que ens pertoca ( el burlesc setí en les rebotigues de les ondulants acaballes estiuenques). Truita de patata per sopar. Llegint relats de diversos autors nord-americans, i Piglia, i Pedrolo. Mirat l’espai de Grasset. L’estat Espanyol és una anomalia dolorosa, un fracàs que ve de lluny.

 

Els qui no pensen com els qui no pensen. N’hi ha. Sempre corren perill.

 

Tindràs èxit, sempre que atures a temps les teues millors virtuts.

 

Velles pràctiques amb noms nous, com ara l’esclavisme o la deportació. Qui en presta el servei de llenguatge?

 

“Ets un nom prou consolidat?” Em pregunta un d’aquells apressats, efervescents periodistes incisius. “A casa meua, a l’hora de dinar, diria que sí”, que li responc, tan arcaicament analògic. Em penso que ja no vol fer-me l’entrevisteta.

 

Divendres, 21 de setembre.

Tota albada ens promet un principi, deia Borges. Potser només el promet. L’incendi lent dels teatres de la llum. Els rellotges dels aeroports on no hi som. Els torns de fàbrica glacial dels que ens vam escapar fent versos esbatanats en el repèl dels camins dictats. El principi de l’albada: un record brunyit en la ceguesa del crupier Borges. Després de la inòpia de la nit sense alarmes l’ il·lús artifici de la continuïtat. La possibilitat de farcir amb un clavell o descoberta els preliminars del vagareig i el cafè. El bany Maria de la memòria: cofre on hi ha la mirada del pare, la carícia bruna del primer bes, que obria portalades segellades; la fruita enriolada del presseguer empeltat de l’esgallada dels vents hivernals, el xifrat fràgil i tebi on caure mort després dels cansaments, la llibreta tacada de cafè en la taula del racó d’una cafeteria còmplice, en el primer atur en el ball desconjuntat del “no future”…

Cantada de Bach al gramòfon robòtic. L’addicció benèfica.  Passeig per la jardineria de les amistats de tintes i intencions. Hi ha qui saluda des de la riba del Hudson. Més bon humor que ahir: es van donant els previsibles politiquejos de rebaixada mesquina en un dels projectes que engeguem. Feta una consulta sindical als serveis de l’Associació d’Escriptors. Resposta àgil, però poc clarificadora de l’especificitat que consultava. Els hi dono poc la llauna.

Eixida a l’estanc. Claror mansueta, aquarel·la rutilant al cel. Anunciada la xerrada sobre Estellés, amb participació d’alumnes de l’institut Ramon Berenguer. Haver tractat una miqueta el poeta em pot donar marge a tractar d’acostar més la figura als estudiants. També tinc opinions personals sobre els registres variats, sobre l’immens bagatge del qual n’era propietari el de Burjassot. Predomina certa visió estreta de la seua obra, amb la citació reiterada d’uns quants poemes o versos, i fou molt més. En les xerrades per a gent jove sol anar-me bé. Espero que continue la ratxa.

També, en el dia mundial contra la malaltia d’Alzheimer, he participat el poema de Gerard Vergés: “Fràgil com un vidre és la memòria”, en una de les pàgines socials. Reemprenc després, amb l’aixadeta i el llegonet, la birbada de bancalets textuals.

Migdia d’habitud. El notidiari: el règim del 78, el seu veritable “estat profund”, ensenya totes les seues falsedats i pústules. La fiscalia de l’estat demana arxivar l’afer dels màster del líder del P.P. Els grans acords i repartiment de cromos i quotes dels grans partits, que cada dia s’assemblen més.

Caldo de carn i verdures per dinar. Sesta reconstituent. Sessió llarga amb els materials que haurien d’estar preparats aquest mes. Comprat el berenar. Pau als territoris del barri: mares estressades amb criatures hiperactives, passejants de gossos, el darrer sol que fa relluir la botella de butà d’un balcó, el veterinari jove que li fa una ullada espontània, de carrer, al gos cec de l’anciana que camina amb un taca-taca… Els anònims viatges cap a l’oblit.

Una mica de pa amb tomaca i fuet per sopar. Llegint relats de diversos autors nord-americanes. Com sol passar en les compilacions i llibres col·lectius, uns millors que uns altres. Mirada la tertúlia de Grasset.

 

Vivim en un sistema polític en què l’aparença de democràcia s’ha corromput fins a extrems que no tenen marxa enrere possible.

Josep Fontana .

 

Mentre fas la migdiada, una harmònica adolescent reinventa traçats còsmics de la simpatia. Mentre el furgues el nas de la perplexitat, la tuberculosi repta per una ossada tocada de bombí, a Praga, reculant per les cornises dels calendaris. Mentre tries les olives trencades per a l’aperitiu de l’elegia, un atac de vertigen desploma a qui provava les metàfores com a argamassa duradora en la prosa de la seua recerca del temps perdut. Mentre enrotlles la cigarreta prohibida, es produeix el xipolleig insòlit en una bassa solitària on un dia el xiquet es banyà tocant d’una primera resposta. La innocència es dóna, aliena a l’espectacle, allà on no som.

 

Dissabte, 22 de setembre.

Alçat a dos quarts de vuit. Cafè, nicotina, Bach i toaleta. Rellegides unes pàgines de “Merlín e família”, de Cunqueiro: aromes boscans –dels boscos penjats en l’oceana intemporal- per a les primeres passes.

Cap a la biblioteca a les deu. Pres un altre cafè a la Plaça del Mercat, en la terrassa d’un nou establiment governat per una coneguda. Caloreta animosa. Predomini de les feminitats en els tràfecs i reunions cafeteres.En un tram del carrer cap al pont penjant, fan una cursa de “cars”. Al riu, verdor un xic marronosa amb algunes branques esparses surant, uns remers entrenen en dues piragües.

Conversa amb la bibliotecària. Desespers a dues veus. Han començat a ballar, a darrera hora, les ombres funcionarials i polítiques sobre el projecte que portem treballant tot l’any. Era previsible –gat escaldat-, però no saps mai amb quina una et sorprendran, i sí, et sorprenen amb insòlites ocurrències de subsòl els complexos i inhibicions que volen justificar-se, a còpia d’entorpir el que ja està conscientment meditat i dibuixat. Em sulfuro, però no molt. Capejarem el temporal com podrem.

Torno a l’estudi i encara puc adobar un parell de quartilles. Espaguetis a la carbonara per dinar: exquisida salubritat. Les notícies del règim: entreteniments dels putxinel·lis amb debats que oculten fondàries. Sesta plàcida. Sessió llarga i eficient avançant en l’original que he trametre aquest mes. Treballant enmig d’un panorama que fa feredat. N’hi hauria com per llençar la gorra al foc, de no tenir assumits plans i respiradors alternatius, assentats en velles filosofies dels “beatnicks” i altres caravanes preventives per salvar un tros d’ànima dels pesticides de l’estultícia feroç i el mercat corsecant.

M’arriba la proposta de col·laborar en un magazine digital, literari i musical, “Sonograma”, confeccionat essencialment per docents, a Barcelona. M’han llegit i creuen que puc navegar relacionant les dues disciplines, la literària  i la musical, en un article mensual. Diuen que em faran arribar novetats llibresques i discogràfiques. M’ho demanen tan bé que els hi prometo que ho intentaré. La proposta em dispersa una mica, perquè el cap es posa a rumiar en la inesperada proposta. Un article mensual no crec que em sobrecarregue excessivament. Hi ha lectors desconeguts que em tenen millor apamat que tantes proximitats i saben quin joc puc donar: la comanda m’encaixa perfectament. Ja vorem què en resulta.

Magnífic article de Suso de Toro sobre els llaços trencats amb escriptors, artistes i intel·lectuals espanyols per tot l’esdevingut a Catalunya els darrers anys i el silenci covard, la distància glacial o cosa pitjor, la traïdoria arrenglerada amb la pitjor reacció negra. El trencament emocional apunta a irreparable. En els darrers temps, amb algun conegut de per allà, ens hem engegat cerimoniosament a dida. De Toro cita Arendt, molt oportunament, referint-se a la cacera de jueus pels nazis: “El problema personal radicà en el que feren els nostres amics, no els nostres enemics”. Les censures informatives, les mentides insistides en l’espai comunicacional espanyol, no són cap excusa per a algú que se suposa que té el deure de barrinar per compte propi (i menys en aquests temps amb altres fonts obertes i accessibles).

Llegida una entrevista de Werner Wögerbauer a Thomas Bernhard, feta l’any 1986. L’esmolada lucidesa de l’escriptoràs austríac, desmuntant un bon grapat de primitivismes i collonades amb pàtina intel·lectual. La joia de la tarda, oferta pel digital “Flâneur”, en plegar de mirar textos, de prémer les tecles i l’esborrador de la meua vella pianola muda. Bernhard avisà repetidament sobre l’ou de la serp feixista engreixat en l’Europa sorgida després de la segona guerra general, i els noticiaris de cada dia li van donant tota la raó. Mirat després un documental fascinant sobre la sonda Keppler i les seues investigacions dels exoplanetes. El més sorprenent de tot és com el vell Demòcrit, amb quatre canyes imaginatives i deductives, encertés tant sobre les meravelloses excentricitats dels cossos còsmics.

 

La vida deu ser el que et passa mentre fas un pensament i tornes a obrir les memòries d’ultratomba de Chauteabriand , o tornes a confiar l’hora del berenar ( ja mig facultatiu, ple de desnatats i solatges incerts, que se suposa que alenteixen l’homicidi dels saturats i gasòfies que injecten als productes) als pensaments de l’amarg Leopardi. La vida avançada deu ser endevinar immediatament el parany rere un miratge programat massa oportunament. Trobar més arrapat als batecs del present un entranyable solitari, amb l’hortet mig marcit i un ciri a la Raó i altre a les incursions “fou”, que el darrer peresós sense ofici que rescalfa un “underground” epidèrmic, mentit des del sofà pagats pels papàs, sense deixar d’ullar la taquilla. Cert pacte equilibrat deu ser pensar en Montaigne abans d’apagar el llum.

 

Què difícil és que els molt dotats controlen la gimnàstica excessiva, l’exterioritat com a eco aparent i buit. L’estil valuós sol estar en la interioritat, en la penombra intimista, en la remugada conversacional. Hi ha qui creu que exhibint facultats operístiques, de voluta teatral, de pectorals bombats, ja ha arribat. En l’extraviada del país cullen ovacions i bravos, és clar, però l’estil, la depuració, és una altra cosa, una orfebreria delicada que pot resistir, a la llarga, molt més que el gegantisme i l’exhibició musculada.

 

Quan pensaments plens de caspa  i naftalina es presenten com a renovadors, la fatiga és gran. Potser compten amb això, amb fatigar-nos mentre van fent la seua, la de sempre.

 

Diumenge, 23 de setembre.

Dormida insatisfactòria. Nit calorosa. Diuen que la regirada climàtica donarà uns estius més llargs. Dormir és dels viatges més arriscats que fem, escrivia Baudelaire. Però, al final del risc, hi ha la possibilitat d’un cafè amb llet, del cigarret que principia alguna cosa, i de Bach (per exemple, la cantata catalogada amb el número cent.

Pensant en la col·laboració per a “Sonograma”, no sé per on enfilar-la. És més difícil fer un article mensual que una columna diària. Ja ho aniré barrinant, tampoc tinc obligació d’aparèixer en el proper número. He fet una ullada i veig molt paper de pelatge musicòleg. Voldria fer un paper des de la literatura, no des de la crítica. En vessada desordenada, no sé perquè penso en les opinions musicals de Plutarc, en l’assaig sobre les coloracions tonals de Cirlot, i en uns quants poetes cantaires de diverses latituds i èpoques. Per bandejar l’enrònia, em poso a polir pàgines de l’original de termini més urgent. Ha arribat l’estació en la què un editor o altre espera que enllestim un artefacte nou per als seus catàlegs, tot i saber que no som de l’exclusiu club dels supervendes. Què més es pot demanar?

Companys i companyes del gremi, que han viscut de fer classes o altres activitats, que han arribat a la jubilació i se’ls planteja la situació de que si editen més obres, han de renunciar a la paga de jubilació. Ja s’han donat queixes sindicals diverses, però el despropòsit (o hi ha una intenció pitjor?) no s’ha resolt. Com qui no vol la cosa, els insòlits desnivells administratius per als escriptors i artistes, conviden a que pleguen (a que callen). L’ajuda a la investigació, al pensament, a la creació, en els nostres solars és la de sempre.

Escudella per dinar. Becaina cronometrada. Ombra de mal de cap, presa una aspirina. Cap a La Sénia. Claror tòrrida, l’assedegada del camp, les naus industrials del país del moble –en marcida evident. El muntatge, la prova de so. Pres un cafè amb gel. S’atenua el mal de cap. Sala concorreguda. Bona actuació. Una de les places més agradables on toquem. Quan ja acabàvem, l’aparatosa caiguda de la cadira d’una anciana, per haver-se entrebancat amb la corretja de la seua bossa, penjada al respatller, en intentar aixecar-se. Sembla que no s’ha fet res greu. A un quart de deu ja som a Amposta. A la farmàcia de guàrdia per unes pastilles. Descarregat l’equip. Acollits a la “pizza party” de l’establiment dels italians del barri (el toc perfecte amb la pasta). Mirat el tros final del partit del Barça amb el Girona. Empat. Els de Montilivi han posat en evidència les febleses blaugranes. Sense esma per llegir res. Mirada una sèrie policíaca (tots els abusos “a l’americana” justificats) del llit estant, però no aguanto gens. La capa del rat-penat de  Morfeu m’interna en el viatge.

 

Mirada amb certa fredor, la idea de l’amor fratern és revolucionària. Han calgut tot de sabotatges i desprestigis permanents per desactivar-la. A la gran botiga no li convé gens ni mica.

 

L’enorme quantitat d’idees imbècils que han garantit la continuïtat de la humanitat.

 

Dilluns, 24 de setembre.

Alçat a les vuit. La cantata 149 de Bach mentre puja la cafetera. Sessió arreglant pàgines. Vaig tard en un termini, tot i l’enclaustrada de les darreres setmanes, interrompuda per diverses activitats ineludibles. Eixida, a velocitat de conill, a l’estanc. La repuntada calorífica. Avanço més en l’original. Li veig el desllorigador. Cigrons estofats per dinar. Les notícies: els feixismes descarats i els seus cors i danses. Sesta neguitosa, és a dir, gens reparadora. Novament sobre l’original. Materials que em sorprenen –en positiu. Un dels textos em suggereix un títol nou, diferent al que tenia pensat. A mida que passen les hores em convenç més el nou. Músiques variades per companyia –jazz i fusió, sobretot, necessito swing i cafeïna. Tarda solitària i amb tot aparell desconnectat –la pura delícia. Menjo qualsevol cosa per sopar i segueixo fins a les dues de la matinada. Els ulls arrasats, però content. Arribar tard als termini fa de divo, i no és el cas.

 

Há metafísica bastante em não pensar em nada.

Fernando Pessoa.

 

Dominen l’eina, els mecanismes de l’eina, els carreus assentats, contrastats de l’eina. Però no pensen res, no s’alimenten d’altres fruits que es cullen fora d’això. Són bons imitant els trucs que han inventat altres, parasitant idees de segona o tercera mà. Porten cent anys en la jugada i no distingeixes cap registre, cap veu pròpia. L’artesania més o menys apanyada no és art. N’he conegut alguns així. S’han quedat a mig camí de no-res, tenint tantes possibilitats d’obrir finestrals dels que paguen la pena… Però, és clar, des de la comoditat mai s’ha aconseguit res que pague la pena considerar.

 

Tot resolt des del bressol. Complí les estacions que li designaren. Perfum car i fred de certa tristor de xiqueta solitària entre els cotons a l’ombra dels grans poders i les nines de porcellana de silenci perplex i resclosit de tardes deshabitades. Durant un temps ens prestarem les crosses de les debilitats i la ironia, amb reforços temeraris de ginebra seca i tabac negre (amb les airejades seguretats de l’impossible). Ara, em diu, ha trobat el déu sense déu de certes modalitats orientals, amb moqueta per als genolls vip i respostes còmodes, fetes a mida. Des de la distància desinformada –o deformada-, des de l’amistat ja sense horaris ni perfils de monedes nocturnes, diu que em troba centrat i elegant, que potser és molt trobar.

Campanya pels drets lingüístics