Home > El Maestrat > #Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

#Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Bassaigual2018Dimarts, 25 de setembre.

Alçat tard. Feina fins a la matinada, com en els temps d’altres hàbits, altres horaris. Molta avançada, mig peu al coll. Només faltarà una altra repassada i ja ho tindria. Davallada de temperatura: les fresca tardoral presenta credencials de grisalla i tonificada (s’agraeix la coherència).

Tramesa aquesta col·laboració. La cantata 117 de Bach bregant contra la mica de mal humor. Desdejuni de costum. Més sessió adobant l’original.

L’actualitat: mals del segle XX augmentats a pitjor. Una mica de lleure per conversar amb una filòloga i poeta lleidatana, entre bromes i veres, sobre els paranys sistemàtics dels bancs i, després, sobre el cansament que generen tantes poesies amb gran predicament de les capelletes i lobbys.

Eixida ràpida a l’estanc. La dependenta agradable, que em regala cada vegada algun comentari irònic a costa del bitllet de loteria que li compro. La ironia dels tímids, la conec bé. Sopa d’escudella per dinar. Les notícies. Hi ha qui busca insistentment el relat de la violència i la fractura convivencial a Catalunya. Per ara l’única violència que s’ha tasta ha estat la dels grupuscles d’extrema dreta, que tenen uns marges de maniobra i uns paraigües d’impunitats que venen de molt lluny i puden a complicitats musculades.

Sesta sense son (massa cabòries). Pres cafè. Tarda gris i frescal, més panxada sobre l’original. Músiques variades per companyia en les hores solitàries, encanades en un estadi reconcentrat. Eixida per comprar el berenar. La caixera que era tota alegria expansiva presenta rictus amarg i fatigat. Els mals dels contractes escombraria?

En un recés, mirat amb més atenció el digital “Sonograma”: bones entrevistes, articles interessants, amb substància –espais combinats entre la lletra i la música. Un disseny net, còmode, elegant. Potser en algun punt excessivament academicista –amb notes de bibliografia i altres paraments claustrals. M’hauré d’afinar en la col·laboració, sense renunciar a fer literatura: el paper de crític m’engavanya. Rebudes les instruccions tècniques del redactor en cap, Marçal Borotau. En els paràmetres estrictament professionalitzats és on millor ens aclarim. És en els diletantismes infiltrats on no els hi pertoca que travessem pendents lliscosos.

Quan la ressecada dels ulls ja no aguanta més, tres quarts de nou, plego de l’original. Em penso que va quedant potent i apanyat. Prou content. Entrepà de paté per sopar. Llegint Piglia –intel·ligentíssim . Mirat l’espai de Xavier Grasset. Molt bon periodista. Començà en l’humorisme amb la productora “El terrat”, i algun tret irònic per desengreixar l’embalum polític, conserva. Entrevista al doctor Miquel Porta, que repassa en un assaig la quantitat de química tòxica i plàstics que portem al cos i com provar de disminuir-ne els efectes.

 

Dimecres, 26 de setembre.

Alçat a les vuit. La normativa que ningú m’exigeix; certa noció de disciplina o costum. Dormida bona, novetat respecte als darrers dies. La cantata número 68 de Joanot Tianet. Sempre ens quedarà Bach, que no s’acaba mai. Una sessió en silenci, escoltant la “Missa en Si menor”, ens millora la limitada biografia i potser fins la salut (pixem plàstic, deia anit el doctor Porta).  Cafè amb llet, magdalena proustiana: és a dir, amb opció de jugar a les metàfores.

El compromís de parlar-los de Vicent Andrés Estellés, a mitjans octubre, a una nodrida rabera d’alumnes de secundària, em reserva el goig d’una nova capbussada en la seua obra completa. Era un indiscutible colós. Sense dir-ho, amb abnegada capacitat de treball i contrastat talent, el poeta va voler cobrir diversos buits que hi havia en la nostra literatura. Fins als antropòlegs, un dia o altre els poden fer servei els seus versos, per saber com foren els temps de la foscor i la ignomínia intel·lectual de la postguerra i el franquisme. Estellés dialogava de tu a tu amb les més altes fites de la poesia universal. Ningú com ell ha sospesat el cor de la genuïnitat de viure en terra valenciana. Qui ha volgut rebaixar-lo, per aquelles manies penoses de que gaudim al país, només ha fet el ridícul.

L’aterratge de Manuel Valls en les municipals barcelonines. Els qui aplaudeixen la jugada pequen d’un provincianisme llardós (cosa ben estranya, tan universalistes com es pensen ser). Valls és un animal polític pur i vol tornar a brillar, quan a França el cusen a pals. Es presenta com un home d’esquerra, tot i que les seues polítiques –fets, no anuncis- canten a cosa ben distinta a la socialdemocràcia europea. L’ex primer ministre francès es pot disfressar del que sia de menester per a la supervivència. Els faunes polítics químicament purs són així. Es veuen a venir els suports mediàtics que tindrà des de la premsa cavernosa, que serien d’un altre color si es presentés posem que a l’alcaldia de Madrid. No se l’hauria de menystenir a la lleugera. El seu discurs amb evidents tints xenòfobs –ja ha parlat de seguretat en la mateixa presentació de candidatura, i ja sabem què sol significar en determinades veus- lamentablement pot tenir més èxit de l’esperat en el cens barceloní. Pel que fa a la territorialitat catalana, ja ha mostrat el seu jacobinisme ardent, l’estela del dur centralisme francès.

Més conversa queixosa i festiva amb la filòloga i poeta Montserrat Aloy. La necrosi de molts segments de la lletra i culturals és innegable, però mirem de no perdre l’humor (la gran defensa humana). Llegit un magnífic article sobre Carles Salvador, de Josep Porcar, a la revista “Saó”. Destinat de mestre a Benassal, el poeta i gramàtic degué tenir l’antena molt ben parada per, en anys terriblement opacs, sense cap facilitat d’accés a autors internacionals –ni a molts del propis, amb les edicions pràcticament prohibides o clandestinitzades-, copsà l’estat d’esperit europeu dels seus coetanis. Salvador tocà les cordes classicista i avantguardista amb pols de bon ofici. Amb la fimbrada de vareta del saurí autodidacte, hom el va descobrir a primeries dels vuitanta, espigolant per les biblioteques públiques i passejant els llibres pels cafès on passàvem les tardes incertes.

En les converses filtrades des dels elements de les clavegueres d’estat, la ministra de justícia, Dolores Delgado, que és a la corda fluixa per mentir en seu parlamentària, parla de festes amb menors de components del Tribunal Suprem i la Fiscalia. La cúpula judicial espanyola s’entela sola. La fetor cada dia és més insuportable. Ningú està a resguard amb l’arbitratge judicial de conductes d’aqueix tèrbol pelatge. Darrerament, hem tornat a vore com un delicte ho és o no segons qui és l’encausat. No, no estem gens segurs: si pitgen el timbre a la matinada, en aquests contextos pot perfectament no ser el lleter.

Correu d’un cantautor de la comarca, que em demana si podríem quedar per parlar de les lletres de les seues cançons. Em quedo parat de la petició, però accedeixo, per cortesia amistosa: no sé què els hi passa a les seues lletres, i no tinc cap recepta contrastada que oferir-li. Que lligue bé la musica d’un poema amb la música afegida de la cançó és un procés complex i diria que molt personal. Però, per prendre un cafè i riure una estona, suposo que no passarà res. L’únic detall que tinc copsat, pel que fa al cas, és que per ser cantat, un poema agraeix la menor adjectivació possible, una diferència significativa pel que fa a la textualitat que va impresa en una pàgina, que el receptor pot repassar. En la cantada, la lliscada dels versos no té remirada possible per a l’oïda del receptor. A tot això, encara no tinc decidit si he plegat del tot de la cantautoria o si encara mantinc un filet despert (músics excel·lents m’animen a fer coses i sembla que m’esperen). Però, els fets diuen que em vaig prenent anys sabàtics en aqueix vessant. Mantenir una doble arrossegada en les pistes d’obstacles dels cantautors i de la lletra, potser se’m va fent massa carregós.

L’eixida a l’estanc. Ombra facial tristoia en la dependenta tímida i intel·ligent. Quina en passa? Vés a saber. Els mals dies també solen passar, que no li dic. Els tràfecs dels carrers, repartidors de paquets, mestresses amb el cistell ple, les vides paral·leles, els àngels custodis que baden (criatures que cauen dels balcons en un descuit dels pares), les psicologies imprevisibles…

Arròs al forn per dinar (energia tel·lúrica). Les notícies de les comarques, més atansades a la vida real que altres de la gran borumballa catòdica. Migdiada en plenitud, innocent, sesta fonda, fins una mica voluptuosament bavejada.

Mamprenc novament el bancal textual. Alguns detalls, caçats al vol en l’entrelínies d’uns plànols secundaris i altres, em fan pensar en que és arribada l’hora de controlar personalment del tot algunes coses de les que produeixo. Senyals del cel, o de l’infern. Amb tants anys de processó potser és l’hora de que no confie tant en determinats balls d’intermediaris. Tot i que el més raonable, si la raó fóra raonable, seria deixar-ho córrer tot i refugiar-se en algun forat encara més invisible i escoltar les xerricades dels pardals i els cicles del cel i la terra.

 

La robòtica és el futur. Però també el passat. I alguns dels qui la dissenyen i programen, a vegades semblen mentalitats troglodítiques.

 

La música de les esferes: potser la frueixen els sords?

 

Només les persones que s’atreveixen anar massa lluny aconsegueixen descobrir fins on poden arribar.

T.S. Eliot.

 

(Ofertes)

El cobrador de rebuts vol que m’apunte a la companyia dels soterrars –que ja pagava ma iaia. Li pregunto si un taüt d’or , com el d’Aretha, una banda de New Orleans, en cercavila espetegant, i una mica de xampany francès per als convidats entraria en les prestacions de la quota, i em diu que es pensa que no.

 

Dijous, 27 de setembre.

Les vuit i tres minuts en la despertada. On acaba el somni i comença la vigília? Cantata de Bach i cafè. M’han tornat a pagar lleialtat amb deslleialtat. Però el revés potser m’ha acabat d’obrir els ulls. L’assaig/error esgrafia l’aspra lliçó: una més, una menys. Un xic alacaigut. Arreglant quartilles. Una passa darrera l’altra es fa sender, se suposa ( per a què ja seria una altra qüestió). Potser els meus dipòsits de resiliència són més grassos del que em penso.

Bromalls al tendal a primera hora, després s’imposa un solet d’elegia o paradís perdut. Eixida a l’estanc. La dependenta joveneta, amb un punt de tristor als ulls bruns. Espero que aixeque el vol i trobe una feina millor que la del taulell estanquer –que se li queda molt menut. Em desitja sort a la loteria a la què tiro.

Repuntada dels crims de gènere, amb menors occits. Tot i els brindis discursius i els minuts de silenci, la plaga no afluixa. La plaga que tampoc afluixa, que es veu que cria com els conills, és la del cranc blau, que ha superpoblat l’Ebre i s’escampa arreu. Es veu que dóna bon suc en els arrossos i altres cassoles. Un invasor mengívol (però abans guanya ell, fotent-se tot el que troba).

Ja no hi ha la “notícia del dia”, l’accelerada híperventilada a dures penes fa durar una informació, amb sort, uns minuts. Informats a mitges, assabentats de quasi res, impregnats de manipulacions més o menys barroeres.

Recuperat  de la pàgina a la carta de TV3 el documental de Terry Jones, un dels Monty Python, on analitza el crac econòmic mundial de 2008. Tots els precedents històrics de les bombolles financeres, que han anat sent calcats una i altra vegada. Donar elements de reflexió sense perdre l’amenitat i la finesa irònica, l’engrescant segell dels Monty Python, que s’agrairia que fóra més practicat en els formats televisius i en altres gèneres periodístics.

Per dinar: un grapat d’arròs al forn, sobrat d’ahir, i peix. Sesta a to amb les acaballes de l’estiu –galvana verdosa, ataràxia dels pobres.

Pres cafè revifant, mirant materials. Ha mort l’actor Carles Canut, a setanta-quatre anys. La consternació de l’amic Miquel Pujadó, que havia fet diversos muntatges amb ell. Canut, actor més extraordinari del que semblava a primer cop d’ull, era un d’aquells pals de paller del nostre teatre, com qui no vol la cosa, és a dir: sense emparrades grotesques. Tenia gest bonhomiós –amb l’imprescindible accent de caràcter per navegar per les taules i les seues clarobscures rebotigues- i els qui el tractaren en confirmen la intuïció. Un d’aquells “homes de fer feines” que sostenen l’edifici –tan precari, sovint- de les cultures i les dignitats. Era, des de feia molts anys, el director artístic del teatre Romea.

M’arreglo una mica. Em poso la samarreta d’Horta de Sant Joan, d’un cotó agradable i amb un disseny de traços abstractes. A Horta, segons la curiosa conjecturada de certes xafarderies, em refugio i toco amb músics de jazz. Fantasiegen per sobre de les meues possibilitats, certes ànimes pietoses. A quarts de sis mamprenc la passejada llarga fins al Llar, el pub de mig segle de resistència, on deixen fumar a la terrassa envidrada (amb les ales obretes, és clar). Pres un cafè i un xampú en la llarga conversa amb el músic Eduard Sanchis. Comentem les desventures dels “bolos” i altres qüestions. Vol que li traduesca unes lletres per a un proper treball. Li ho faré, amb la dificultat afegida, en l’operació, de que la versió encaixe bé en la música que ja té composada. M’anima a fer més coses com a cantautor. Ja vorem si remunto de la catacumba decebuda, pel que fa al tema. Hi ha uns quants músics que volen que torne al laberint dels directes d’autor, però no sé si tinc prou energies i marges d’agenda, ara mateix, per posar-m’hi –potser caldrà regirar per les butxaques, a vore si apareix la guspira. Riem amb les circumstàncies insòlites que ens trobem en els “bolos” alimentaris que ens toca complimentar pels racons del rerepaís.

En ser al cau contesto correus i apago la maquinària. Llegint al butacot revellit fins al son. Piglia, Pedrolo, Anaïs Nin… Picussejada variada mentre també escolto la tertúlia d’en Graset. Pa amb tomaca i pernil per sopar.

 

Divendres, 28 de setembre.

Alçat a tres quarts de nou. Excel·lent notícia: vol dir que la dormida ha sigut positiva, sense serrells d’insomni.

Una ombra del mal de cap i queixes a la carcanada. Em penso que el “tour de force” de les darreres setmanes presenta el tiquet queixós de cert brunzit d’estrès. I el cas és que ara hi dono també voltes a un possible retorn al circuit difícil de la cançó d’autor. Ben mirat, no hi tinc res a perdre, i hi ha espais nous on poder exercir la paraula cantada. Des que vaig començar a escriure cançons, als catorze anys, n’hauré fet més d’un centenar. Les dels darrers anys, amb algunes molt recents, i diversos poetes musicats, em penso que les puc defensar sense massa inconvenients. De moment vaig adobant la guitarra clàssica electroacústica, tot i que també penso emprar l’elèctrica en alguns temes: suposo que és un senyal de voluntat. La roda alimentària de les taules de la musica de ball m’han mantingut en forma, i cantar coses més personalitzades em motiva molt més. Potser hauré d’ajornar els anys sabàtics o la jubilació, pel que fa al vessant joglaresc. Agafant darrerament tantes feines, esparses però exigents, potser fins em quede temps per a dormir. Però, ja dormirem prou un dia o altre: a l’eternitat s’entra i es roman gitat, segons tots els indicis. A vegades sembla que ens rendim d’una cosa o altra, però un follet furgador, i amistats i coneguts, furguen una mica i et dius: per què he de renunciar, si encara ho puc fer?

La cantata, catalogada amb el número cent, del mestre de Leipzig, a la gramola. Cafè amb llet rumiant unes coses i altres, la cosa de la joglaria, però també una reunió clau que tindré a les dotze, en feu administratiu, on em caldrà ser dúctil i didàctic per fer-me entendre. Hi ha gestors de la proximitat que sempre estan a la defensiva. Els hi estàs explicant un projecte atractiu, factible i no gens car, i s’ho escolten amb gest de reüll.

Ullada a les noticies: el moment polític espanyol és dels més llardosos i perillosos de les darreres dècades. Un element del clavegueram marca els tempos i l’agenda política. Via directa, o de rebot, el “procés” ha anat fonent moltes màscares i decorats.

En el que queda de col·laboracionismes en mitjans periodístics van pagant els articles a trenta euros bruts. Després es pregunten com és que ja no es pot viure d’escriure en una societat tan aparentment decidida a preservar la seua personalitat. Contrasta tanta precarietat desmoralitzant amb certs triomfalismes en els peveters dels cims. És la distància que hi ha entre les emparrades blindades, que hi veuen en diferit, i les regulars clatellades de la puta realitat a peu pla.

Anuncien, en el gabinet Sánchez, que ens retornaran fons generats per nosaltres mateixos, però amb interessos. La jugada de sempre. I damunt ens diuen lladres en les serps de set caps cavernoses.

En les minúscules seccions llibresques dels periòdics valencians, cap recomanació de la molta literatura escrita en la nostra llengua, però opina un diputat dels “Ciudadanos” que el castellà està esborrat del mapa –també a Catalunya, a Galicia i el País Basc. Mentir en seu parlamentària no hauria de ser admès com un gènere de ficció acceptable.

Andreu Sevilla em passa la bella i perspicaç redacció d’una seua alumna, Noèlia Navarro, de l’IES l’Om, de Picassent, feta a partir d’un fragment de “Plàncton” ( la selecció editada el 2012). Els inesperats regals que potser justifiquen la dèria escripturària, o, si més no, m’alegren el matí d’un dia que pot tornar-se complicat.  Els cursos per als quals vaig predicar l’any passat, a Picassent, treien la llum dels ulls d’excel·lència intel·lectual i interès per tot. El bon professorat deixa petja positiva sempre, no hi ha dubte.

Un parell de gestions, pels barris de vora el riu. A la biblioteca per trobar-me amb la directora i fer cap a l’ajuntament. A l’explanada de la castellania, un operaris municipals munten un envelat i uns escenaris, per a un festival de literatura infantil que farà demà. La colla de gats contrabandistes del barri se’ls miren de lluny, mentre van a les seues operacions secretes o dormiten en un pam d’ombra (als volts del migdia el sol pega amb intensitat).

La reunió. M’he de reprimir molt davant el patinatge sobrat d’un xicot informàtic que es pensa que és un dissenyador gràfic posat a la darrera paraula. Detalls que els dadaistes ja havien superat –amb menys mitjans que ara- els troba amb peu i mig al futur. Quedem més o menys entesos, després de desfer l’embolic que una funcionària, amb ganes de fer-se notar, havia cabdellat.  Quedem més o menys entesos. Ja vorem quant dura.

Encara una altra gestió a la secció d’intervenció. Resolt un altre misteri, bastit per obra i gràcia de les burocràcies compulsives. Per moments penso que el laberint per a rates de les burocràcies són fets per alentir, o directament fatigar o sabotejar, qualsevol iniciativa que es genere fora de la somnolenta mitjania del gris. Feina feta no té destorb (fins al proper galimaties trenat pel politiqueig gallinaci o el funcionariat amorf).

Torno a refugi xano-xano. Arròs a la cubana per dinar (que se m’assenta magníficament). Les notícies del món que ens oculten: un poeta palestí ha quadrat un sonet d’alliberaments somniats, a un senyor apotecari de Heidelberg se li ha aparegut l’home arna a l’hortet d’herbes saludables…

Sesta sense son. La mica de nervis per les gestions darreres. M’amoïno massa, no puc deixar de fer-ho, quan la majoria de la gent s’ho pren tot amb un plumbi sentit de la irresponsabilitat que no els fa perdre el compàs de l’anar tirant de la rifeta.

Pres cafè. Batecs variats al gramòfon digital. Vaig fent ullades i retocs en diverses carpetes. Començo a traduir les lletres de E.S. M’entretinc per diverses pàgines de la xarxa dedicades a la bellesa i el coneixement. Ixo a comprar el berenar. Saludo el veterinari. Li faig una acaronada al caparró de la gossa cega de l’anciana del taca-taca. Compro una cosa que se suposa que és panís. A la cua de la caixa, vistes les revistes cordials: molt de bombo a la reina ex-periodista en un parell de capçaleres. El “couche” contribueix a apuntalar una institució que ha perdut molta popularitat? Començat a pensar en la xerrada estellesiana. També en una d’arboniana per a una rabera de professors. I mirant enregistraments de les meues cançons per mirar de reprendre el fil del vial joglaresc.

 

La primera condició per ser jove de veritat és que tinguis molts anys. Ser jove als vint o trenta anys no té cap mèrit.

Jaume Sisa.

 

Un jove Toni Mollà, que enregistrava unes converses, que quedaren inacabades, amb Joan Fuster, li va preguntar per la seua manera d’escriure els articles que cada dia havia d’engiponar per poder “passar casa”, com deia l’assagista. La recepta professional, dita amb la seriositat del bon humorisme, era la següent: ”Primer, pose el full a la màquina d’escriure,

en acabant hi pose el títol de l’article al cap de dalt del full. Mamprenc a escriure la primera ratlla, d’esquerra a dreta i de dalt a baix, i una darrera de l’altra. Quan porte hora i mitja, ja estic perdent diners”. Convenim amb l’amic Mollà que això era un mestre i la resta vuits i nous i cartes que no lliguen. Ara, pendent diners a dojo, els vuits i nous reeixim d’allò més.

 

Dissabte, 29 de setembre.

La relativa verticalitat emboirada a dos quarts de vuit. Malsons en la dormida. Tenebrosos entra-i-surts. Els espasmes i cadències del calaix oníric. De què avisen? Més val no pensar-hi massa.

“Els únics llibres que valen són els il·legibles”, diu el titular d’una entrevista a l’escriptor romanès Mircea Catarescu, guardonat amb el premi Formentor d’enguany. Catarescu és un dels sostovants de les fatigues novel·lesques, és un narrador que en realitat és poeta i encasta en els seus artefactes tota mena de transversalitats que travessen a plaer les gelatines dels brandats dels gèneres. Amb les potències de tantes sèries, amb guionistes que han mamat com a vedells de les tradicions literàries més contrastades –perquè són del gremi, no cal dir-ho-, la narrativa que no pensa en ser filmada ha obert en canal els nervats novel·lístics per farcir-los d’assagisme, escorços lírics, o polpes del bon reporterisme periodístic. Catarescu n’és un exemple palmari de l’operació que ja fa una temps que es dóna en les propostes menys adotzenades. La vida no fa trames lineals, ni principis ni finals de novel·la. El temps de la novel·la és artificial (del més artificial que hi ha en els artificis literaris) i el de la vida, ja se sap, és relatiu, com sancionà papà Einstein, condicionat per les sensacions i circumstàncies, i en realitat inacabable (som nosaltres que passem, no el temps). Les valuoses opinions de Catarescu toquen mare. La seua presència avui als mitjans em recorda que, comptat i garbellat, he llegit prou literatura romanesa: els plaers i els dolors de Mihail Sebastian, les dèries, a vegades de contumaç fanatisme, de Mircea Eliade (la seua història de les religions paga la pena), els xarops d’amarga lucidesa de Cioran, el gran Ionesco, contista, dietarista i asssagista formidable, a més de dramaturg, i, en fi, uns quants poetes substanciosos. Diu Catarescu a l’entrevista que la poesia és l’art major de la lletra, i que ell és un poeta que també conta històries, gràcies principalment a la saviesa analfabeta de sa mare, que li explicava contalles terrorífiques per advertir-lo dels mals dels homes. Una penyora periodística, l’entrevista, farcida d’idees refrescants, fora de carreus convencionals i goles de mercat, que ens acompanya el primer cafè i la cigarreta inaugural del fer dissabte.

Destruïts llibres a la biblioteca d’Olocau, per estar escrits en valencià. I un diputat del P.P. diu que les massacres de l’aviació nazi en alguns llogarets del Maestrat, en la guerra civil, en realitat van ser culpa de la República. Ni es molesten en dissimular. No els cal la cautela cosmètica, un gran paraigües d’impunitat els aixopluga. Als dels llibres ni els trobaran ni els passarà res. I al senyor diputat ningú de les seues files l’amonestarà, si més no per l’exhibició d’ignorància. La mòmia de Cuelgamuros està més viva que mai.

La guitarra de la joglaria, la vella “Ovation” de caixa bombada, que amb els anys cada vegada sona millor, torna a estar tocant a mà i he començat a repassar cançons de la carpeta  gruixuda –dues de molt recents. Pobres criatures, només em tenen a mi per donar-los vida i potser passen fred i gana, tancades al bagul dels ajornaments que s’eternitzen. El primer pas per mirar de fer alguna cosa en el via crucis cançoner és donat. Emmordassada la veueta dels subtítols que diu que no paga la pena, que em tornaré a esllomar en va, que a casa s’està molt bé. No tinc res a perdre. I potser la nova peregrinació amb la guitarra al coll em faça conèixer gent interessant. El que canto reflecteix prou ajustadament el que sento i el que penso. Hortalisses i fruita de l’hortet. Del llaurador al consumidor (que es facen fotre els intermediaris: que s’apliquen en parasitar vaques grasses i mig sagrades.

L’eixida a l’estanc. Gentada. Han canviat la dependenta. La titular deu lliurar, o potser ha volat cap a cornises més ajustades a les seues capacitats/ formació. Solet valentet, temperatura estiuenca. L’animació dels dissabtes. Homenots que han complit amb un esmorzar de forquilla, la floristeria que arregla un ram de clavells rojos i blancs, a la porta de la botiga, i els beneeix amb una arruixada d’esquitxos mesurats…

Macarrons per dinar –molt bons. Les notícies, manifestacions a Barcelona, una amb policies vindicant-se l’actuació de l’u d’octubre de l’any passat i entonant els èxits “que nos dejen actuar” i “a por ellos”; l’altra, independentistes rebutjant-la; al mig un cordó de separació i els Mossos havent de carregar per mantenir-lo. En la manipuladora –segons tants que ni la miren- Tv3, sentim un de Vox i un representant policial expressant idees directament preconstitucionals (mànega ampla, barra lliure). En quantes televisions estatals s’han pogut sentir els arguments sobiranistes?

Sesta dolça, la llum tamisada, melosa, de la persiana abaixada, però breu. Pres cafè. Mirat el partit del Barça versus l’Atletic de Bilbao. Sense Messi i Busquets, reservats bona part del partit, els blaugranes cauen en l’espessor i el desordre, què, afegits a una gran fragilitat defensiva, no fan albirar de moment grans prodigis. Set punts perduts a la lliga en pocs partits. El Bilbao, amb ordre i intensitat, ha anat guanyant durant molts minuts, fins que ha hagut d’eixir el màgic de Rosario a insuflar gas a un conjunt esventat, sense idees, que no se sap del cert a què juga.

Llegint, vagarejant després, repassant cançons. Poques ganes d’escriure, però li poso una noteta al poeta Hilari de Cara, una de les grans veus d’aquests temps, que ens amoïna amb un escrit on expressa el que sembla un pronunciat enfonsament depressiu. No ens coneixem personalment, però hem intercanviat algun correu amistós. Vivim dies molt bèsties per a les lucideses sensibles, i si a sobre s’afegeixen falles de salut –té problemes oculars- el quadre tenebrista pot amenaçar ben seriosament.

Mos lleuger per sopar. Més lectura fins al son. Demà, dia de roba vella: “bolo” alimentari a Benicarló.

 

Diumenge, 30 de setembre.

Ser dietarista i no poder anotar que… “Siset em fa saber que el vedell ha vingut bé. Quintà em porta “Le Monde”. Si en som de desgraciadets…

 

Despert a les nou. Dormida bona. Un malson que es va repetint de tard en tard, amb rostres coneguts i tràfecs estranys i amenaçants. La cantata 102 de Bach –lloat sia el cel! Cafè amb llet d’escolar sense matrícula –o matriculat per lliure als ciclotímics embats de la vida.

La lassitud argentada de la matinera dominical. Remirant poemes guardats i altres penyores, que guanyen pòsit en la bóta de moscat del ventilat racó de la paciència. També visitant els diaris de Ionescu: algunes de les seues preocupacions, dèries i obsessions em resulten pròximes, molt familiars: esmerçava hores i energies a trobar-li sentit al que no en té en el gran teatre de l’absurd i la crueltat –i alguna propina agradosa-, on poà per a les seues obres teatrals, assagístiques i narratives.

Toaleta de diumenge feiner. Preparant els estris per a la funció de la tarda, a Benicarló, en el macilent capvespre del casal de jubilats. La ironia de que és en la única programació, diguem-ne cultural, de la vila en la què participo. Arròs, regalat pel bar del barri, per dinar. Sesta amenitzada per una mosqueta (la penúltima de la temporada?) Pres cafè. Una estona en compàs d’espera tot escoltant vells discs, ara liofilitzats pels sedassos virtuals. Carregat l’equip. A la carretera a dos quarts de set. Prou carregada, però sense camions. Tot com sempre. Pres un cafè després de descarregar. Se’m presenten els pares de l’amiga Y.Z. Converses amb altres elements de la junta i del públic (la majoria desconeixen que sóc del poble i proven d’explicar-me costums locals i ric per dins). Quan portem uns pocs temes es presenta el fantasmal caprici d’un aparat o connexió que fa l’enze i ens irrita una mica, tot i que el públic no nota absolutament res: posem bona cara i seguim tocant mentre alhora ens trenquem el cap buscant el motiu de la falla.

A dos quarts de dotze som a l’establiment obert les vint-quatre hores, menjant un entrepà i cavil·lant perquè fallava intermitentment un element de l’equip que ja hem fet reparar. Vells misteris congènits a l’ofici de tocar en públic. En la tanca vegetal de l’establiment canten una parell de grills. A l’aparcament,  entre la casa de menjars, no gaire neta, però eficient en les desinfeccions de la brasa, i un club de senyoretes, que abans fumaven i ara suposo que ja no, només quatre camions aparcats. Li pregunto al cambrer veterà si se’ls ha notat la mesura de desviar els camions per l’autopista i em diu que sí, que molt, sobretot de nit. Problemes gangrenats de molts i molts anys, en la sinistra N-340, resolts amb nyaps parcials, que creen altres problemes. La lluna en minvant a la volta humitejada: una llesca bonyeguda, daurada. A la una al llit tocada, cansat i prou deprimit. La sensació de topar una i altra vegada amb atzucacs irresolubles i no saber com esquivar-los. La vida, manual d’ús: Pérec no m’ajuda gens, per als utilitarismes xatos dels pesos i les mesures socials.

 

(L’hora dels intents)

Un fustam inflat per l’aigua.

Gàrgola llimada per les intempèries.

Desferra en el rovell de l’oblit.

L’espera incerta dels esborranys.

El canemàs humil en l’esfera indiferent

dels cursos naturals i els fòssils muts.

Així és l’hora dels intents.

 

Em diu polifacètic i entenc polipatètic. No dec tenir remei, ai las.

 

Comptes les síl·labes amb els dits, com Machado, com Estellés. A l’ombra de la pinassa penses en Ionescu, observes una libèl·lula parada sobre la branca eixuta. Fas els deures ciutadans: agranes el tros de laberint que et pertoca. Aquell record ple de vida i gràcia canvia de color d’ulls cada cop que el repenses. T’encomanes al fumall anarquista de Brassens per a la disciplina de l’escalf al pit de la guitarra (desmodada la guitarra, desmodat tu: harmonia ajustada). No has lluitat prou en la selva dels astuts, potser has bregat massa amb les improvisacions dels candorosos. Ei, però el mes important és saber guardar els compassos d’espera, donar-los marge als silencis respiradors, atendre el contracant de les gramínies, expulsar del parlament sumari les estratègies venals. Recorda el vell caçador blanc: “només li devem un no-res al no-res”.

 

Dilluns, 1 d’octubre.

Despert a tres quarts de vuit. L’esquena carregada, l’espessor, la neura per diversos problemes, per les evidències dels entrelínies mesquins, que m’adono que em dediquen astuts personatges, que van disfressats del que no són: pirates abillats de prohoms benefactors (però el candor se’ls creu).

Primer d’octubre. Fa un any que vam eixir al carrer i vam fer cua en un col·legi electoral, mirant de cua d’ull si entraven els de les porres a emportar-se les urnes i les paperetes, passant per damunt de qui calgués. Vam fer l’aturada del dia tres, hem firmat manifestos, cantat en espectacles civils i escrit per a llibres col·lectius de resposta… i, on som? És cert que la partida no s’ha acabat, que la ciutadania segueix responent, tot i la causa general criminalitzadora, amb empresonaments i exilis, amb l’estat mostrant el seua autèntic tarannà –molt obscur. On som? Bé, una munió d’esperits en conjunció transversal, no abdicant dels seus drets fonamentals, ha sigut l’esmena popular més reeixida al podrimener asfixiant patit en l’estafa transicional. Ni de lluny és dita la darrera paraula. Ara, els granítics tacticismes partidistes persisteixen i el personal s’emprenya o es decep, però continua aixecat. El judici, del que ja es poden ensumar  les dures sentències, per les instruccions que un any o altre seran estudiades i desmuntades en judicatures europees, als membres del govern Puigdemont, posats en una presó preventiva escandalosa i venjativa per uns suposats delictes que a les magistratures europpes no ho són, serà un dels episodis forts que ens esperen (l’ajornen per enquadrar-lo en l’interès del calendari electoral –municipals i europees). Caldrà seguir resistint, i potser aclarir on es vol anar –i si pot ser amb menys folklore retòric. Poques audàcies de gent criada als hivernacles convergents i altres que és ben evident que volen recular: la revolta popular també els espantà –i desconcertà- a ells, que no volien anar tan lluny, en fa tot l’efecte.

Cafè amb llet amb el cap granulós. La poció de Bach, l’eterna frescor d’alguns immortals (la cantata 131). Encesa la bombeta del talleret. Notes dels diaris de Ionescu: l’absurd és la substància que ens acompanya. Escampem engrunes absurdes en l’harmonia de l’absurd. Potser no hi ha molt més: som limitadíssims. Ionescu, entre altres virtuts, era un contista formidable.

Una estona llimant motllures, netejant capitulars, envernissant una anàfora, posant-li àcid a un paràgraf reblanit. Lúcid article d’Albert Sànchez Piñol sobre el moment on som clavats. L’expedició mig somnàmbula a l’estanc. La dependenta bruna, jonc flexible, intel·ligència ràpida d’ulls curulls de vitalitat. Faig una butlleta nova per a la rifa. Si em toca un pessiguet potser em compre un ramat d’ovelles i ho engegue tot a fer punyetes. Solet tebi, aire tonificant- tramuntaneta- , encara algunes orenetes; la primavera de l’hivern, que cantava l’estibador Salvat-Papasseit –ja vorem si s’aguanta la pintureta.  Els carrers animats de tràfecs feiners. Cafarnaüm de vehicles i vianants en algun nus de cruïlla.

Arròs, col i fesols per dinar. Les mobilitzacions i records per l’u d’octubre. Catàstrofe a Indonesia, un tsunami. Els focus de guerra sostinguts, que ni apareixen en la pàgina de les actualitats. Sesta tranquil·la. Escurant cabòries i aterratges en la vulgaritat de les supervivències.

La mort de Charles Aznavour en els teletips de la tarda. Es nota que ja tenien cuinats els obituaris els grans mitjans, perquè en la virtualitat es desplegen tot de monogràfics de meditada confecció. L’escriptor de cançons i intèrpret armeni estigué actiu fins al darrer moment dels seus noranta-quatre anys. “Pararé de cantar quan estiga totalment destruït”, va deixar escrit. En aquesta tarda de llum de pell de codony i tramuntaneta saltironejant, els altaveus particulars i generals radien les seus cançons més conegudes. No m’entusiasmava, però li tenia un respecte, una simpatia; era un professional immens i va haver de lluitar contra molts dels inconvenients dels convencionalismes de l’espectacle. Amancio Prada posa una nota preciosa, plena de justícia per a l’artista que en alguns mitjans despatxen, des de la seua burrera sobrada, com una lleugeresa romàntica , tan polièdric i compromès com ara. Al nostre país tenim alguns clàssics vivents com ell, però, com és nefanda tradició, els menystenim amb aquella fatxenderia estúpida que ens fa cada dia més pobres.

Mirant materials i preparant notes per a les predicades d’aquest mes. Pensant en l’article per a “Sonograma”. No li acabo de vore l’enfilall possible –suposo que ja ho trobaré. Llegint a la nit, menú variat, i seguint l’espai de Graset al “3/24”.

 

(El mínim tel)

Tan aplicats

en cremar anys i naus

en mecanismes prescindibles

i en els cosmètics mescs

de la tirada biològica.

Tan despistats

i impuntuals

per ajustar

l’aixeta que goteja

i va desmaiant

tendreses de fulla perenne,

el mínim tel titil•lant

que t’acompanya

quan travesses

l’acer dels quiròfans

i els solcs fumejants.

 

 

 

 

 

 

 

Campanya pels drets lingüístics