Home > El Maestrat > #Plàncton. El bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

#Plàncton. El bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

937E2BC7-BD36-452D-A73E-A97FD996B7E1Dimarts, 2 d’octubre.

    A l’escriptori a les vuit. Cafè i cantata bachiana, la 102: escumalls per netejar cabòries envitricollades. Tramesa aquesta col·laboració. Sotracs de vent als finestrons –les dialèctiques convulses del mestral. Desdejuni habitual. Escrivint lentament després. El més raonable seria no escriure, deia algú o altre. Suposant que la raó siga raonable, deia un altre (egipci, poeta, cabalista). Retrobant cançons de la carpeta. Mirades “Paciència” i “Restaràs sol”, que m’esperaven amb el bec obert, criatures. Un parell de les d’Ovidi, “Montserrat” i “Perquè vull”, per escalfar la veu. Visita a les plantes del pati. Florides temeràries dels lliris audaços. Les palometes que es mengen els geranis. Passant l’estona apartant pressions artificials de les que ens ofereix el sistema voraç. L’eixida a l’estanc: fresca de rebequeta. Bullit de verdura per dinar. El butlletí de notícies: els departamentsd’entreteniment de l’Ibex 35, quan més menteixen, millor s’expliquen. Sesta sense pau. Tarda malbaratada amb bagatel·les inconsistents. Cansat i prou deprimit. Nit llegint i discutint amb fantasmes.  

 

(Silueta)

Licors d’estabornida dolça i perfums de perill per disfressar la gana

dels pòsits de fel.

Recolzat a la barra en penombra es preparava per al darrer miracle.

 

Dimecres, 3 d’octubre.

      Dempeus a les vuit. Dormida potable. Set anys de la mort del pare –sembla mentida. Mal de cap –presa una aspirina. D’urgència, encara somnàmbul, he de dir en quatre línies qui era Arbó, per a un “flyer” anunciant, que ha de fer un dissenyador de la ruta literària ampostina que dirigiré.

      Cafè de revifalla i cantata de Bach per subjectar la nerviositat i l’abaltiment que em ronda. Detalls emprenyadors que em trastornen la brúixola, en uns moments enfeinats en els què l’hauria de tenir perfectament afinada –sempre plou quan no hi ha escola!

      Gestions administratives. La convencional sangonera de torn, atrinxerada rere una pantalla, privada de la menor empatia, no se sap si per llibre d’estil imposat o per vocació asprívola natural. Aconsegueixen irritar-me, encarant-me a les imperfeccions del programa estoic.

      Fora de les oficines llueix un solet amanyagador. Els estancs són oberts, les cafeteries no han replegat els amarradors de les terrasses. Un guàrdia urbà que em coneix i fa novel·les em saluda: “tot bé?” “Tot bé deu ser impossible, amb la meitat quasi que ens conformem”, que em sento respondre-li. És un dels pocs uniformats que em saluden.

      Més notícies agradables de Portugal –literàries. Unes coses  suren pels núvols i altres s’arrosseguen pels soterranis humits: les ineludibles contrabalançades dels peatges vitals. Migdia tranquil. He parlat amb la mare: li han trobat el desllorigador a les molèsties que tenia, resultat de les diverses operacions que ha tingut i, és clar, el pas dels anys.

       Pres cafè en retornar de la migdiada. Entretingut fent cops d’ulls a unes carpetes i altres de materials diversos. Conversa enriquidora, divertida amb la filòloga de Tàrrega sobre Dorothy Parker –devoció compartida. L’eixida per comprar berenar. A la cua de la caixa un tipus molt prim, moreno, de galta limfàtica, que s’assemblava moltíssim a Julio Ramón Ribeyro. Aprofito l’avinentesa, en tornar al cau, per girar visita a les “Proses apàtrides” i “La tentación del fracaso” del peruà.    

        Tocada un bona estona la guitarra –repassant cançons. Mirat el partit de la Champions entre el Totenham i el Barça. Partit seriós dels blaugranes i impressionant de Messsi. Pizza per sopar. Llegint Ribeyro fins al son.

 

       Va haver-hi un temps en el qual la veritat era revolucionària.          

 

Dijous, 4 de setembre.

      Alçat a l’hora de costum. La cantata 104 de Bach: les partícules angèliques s’escaroten –el pollastre del candor. El nervat del cafè. El matí en pijama –els discrets luxes dels prescindibles.

     Tenir projectes: uns es rematen, altres potser no: així és el joc –intentar-ho ja és prou. Els millors són els que no quadren gens amb el que diguem-ne la “industria” espera que siguen. Anem de dret cap a la temptació del fracàs total. Torna a fracassar, fracassa millor, recomanava Béckett.

     Quan acaba la pianola divina del mestre de capella m’imposo tot el Cunqueiro que ha musicat Amancio Prada. Vaig ajornant la peregrinació a Mondoñedo. Les urgències retarden les essències veres. Cantant Cunqueiro puc arribar a emocionar-me sol.

      Tot i que ho oculten tot el que poden- i poden molt- per una racó o altre no alineat surt l’estudi que diu que portem més de 17.000 suïcidis en pocs anys per “causes econòmiques”.

       Samfaina, patata al forn i tall per ben dinar. El noticiari: el sobiranisme fent l’ànec cosa de no dir: mentalitat autonomista, amb tot el que s’ha esdevingut i el nivell de mobilització ciutadana. Totes les butlletes per al ple de la gran frustració?

      A les solvències intel·lectuals argumentadores no les trobareu en cap dels molts mitjans que els tentacles poderosos i les seues subdelegacions dominen. Hi ha un marc de dissidència tolerada, però certes veus no són convidades mai.

      Tarda apàtica, tristoia. Embarcat en repunts de bagatel·les i fent dits a la guitarra, tot i que tinc molts dubtes sobre si paga la pena provar de tornar a cantar en públic els meus materials. Potser més anys sabàtics o la jubilació em convenen molt més. Nit habitual. Llegint fins al son. Mirat l’espai de Graset.  

 

      En el fons, això de ser “perifèric”  no deixa de ser un avantatge, en la geografia intel·lectual catalana: ho veus tot des d’una “altra” perspectiva. De vegades davant l’espectacle “central”, te’n rius; de vegades, estàs a punt de plorar.

       Joan Fuster (Fragment de la “Introducció” al volum 6 de les Obres Completes).        

 

      No hi ha manera de dissimular-ho, no admet gaires matisos: la nostra situació és una colonització de manual –de manual d’història, òbviament.

 

       L’amistat autèntica demana una gran capacitat de perdó. Per això, d’amics de veres, en tenim pocs.

 

     Si et vaga o t’interessa, pots fer concessions a la gran maquinària de la compra/venda. Ara, no t’erres de comptes: no té sentiments.

 

      Per a les grans audàcies regirant calen esperits que no tinguen molt –o gens- a perdre. De qui fa anys i panys que va de liana en liana, d’un acomodament a un altre, és ingenu esperar usos de desobediència revoltant (no saben ni si es mengen amb forquilla o cullera).

 

Divendres, 5 d’octubre.

     Dormida bona i llarga. La flassada i el pijama hivernal –la mola dels cicles. Aixecat a les nou. Un punt de mal de cap, potser posicional, potser cranial. Exercicis de tortuga per mirar de desentumir l’ombra hamletiana. Somnis variats: en un eixia un poeta amic aconsellant-me sàviament a tall d’unes explicacions que li donava. En el que li deia hi havia elements de molta intimitat. Estem prou connectats, però és curiós que aparegués en les escenografies oníriques. Inextricables caps de corda.

     Les operacions lentes de costum en el primer esglaó. Canvi de menú a la gramola: Telemann. Escrivint i llegint en la matinal. Prou fastiguejat dels balls de mones de la lletrarada que tracto més. Sense la mica de fatuïtat podríem sobreviure entre tanta apatia i mediocritat?    

      La debilitat del govern del PSOE a Madrid. L’oposició competint a vore qui es situa més a l’extrema dreta (demarcació que a les Espanyes dóna grassos rèdits electorals; i ja no cal dir molt més). A la Generalitat del nord les topades de Junts per Catalunya i ERC, que desmoralitzen tant personal que se l’ha jugada i se la juga, més d’un miler d’ànimes requerides pels jutjats en la causa general engegada per l’alta maquinària judicial, mai reciclada de les inèrcies dictatorials. Panorama de complexitats i repressions, encarat des de mirades curtes, sectaristes i instal·lades en les moquetes de les quotes de poder i els seus joc reunits. I, en les òrbites internacionals, elements russos, amb carta diplomàtica a la mà, influint o sabotejant eleccions amb estralls informàtics, campanyes tèrboles, i, si cal, eliminació de dissidents. El sinistre Putin ha esdevingut el “Doctor No” de la pel·lícula global: petgem arran d’abisme.    

       Anunciada la ruta literària de Sebastià Juan Arbó a Amposta, que he pensat i treballat llargament, i que he de guiar en l’excursioneta urbana i fluvial de les diverses aturades explicatives, acompanyades de fragments narratius i memorialístics del clàssic ebrenc. Ha costat anys i feinada, però ja és engegada. A vore quina és la resposta i si es pot consolidar. Se’m presenta la molèstia d’haver-la de presentar en roda de premsa tocant de la regidora de cultura i l’alcalde, imatge que pot propiciar una lectura esbiaixada. Ni m’han donat cap càrrec ni el busco. Allò important és que arranca l’invent. La resta, l’anirem trampejant com millor puguem.

        Les menudalles al carrer. L’estanc i el supermercat, on dos ancians comenten les portades de les revistes del cor, ofertes en un suport fet de caixes folrades amb paper florejat. El seus comentaris, molt del geni local, del terreny, rebaixades les solemnitats retòriques amb elraspall de la malfiança, són millors que la coloraina impresa. Novament una espera de cua llarga per l’avaria d’una caixa.

       En ser a la trinxera fràgil, un lector em comenta que l’expressió de Benito Pérez Galdós en una fotografia –prou coneguda-, on era amb el seu gos, li recorda a mi. Quines coses més curioses. Tot i ser prou popular i llegit, enmig d’una Espanya amb moltíssims analfabets, l’escriptor canari acabà en la indigència. Van fer-se subscripcions d’amics i admiradors per tal que don Benito pogués menjar fins al seu darrer dia sobre l’escorça del planeta. A d’altres figures com Valle-Inclán no els anà molt millor. Episodis que diuen molt de les penúries que han corcat les activitats de l’esperit a l’estat. El cas és que no em reconec en el paregut que el lector troba, però tant és, li agraeixo el detall amable. És un fet, tinc uns lectors ben actius, creatius, recreatius.

       Seques amb botifarra per dinar; la subtil contundència –la pedra seca, l’oliverar i la tramuntana. Les notícies de la tribu: ¿tres segles de derrotes potser fan que quan s’albire un possible triomf ens entre el pànics escènic? Migdiada sense pau completa: persisteix el mal de cap. Cafè i presa una aspirina de la senyora Merkel. Escrivint i llegint a la tarda. Músiques diverses per companyia.  

 

      El tipus de situacions que se’ns repeteixen, amb més o menys matisos i variacions, en totes les edats: deuen ser el que en diuen el destí?

           

     Concupiscència: quina parauleta; generalment promet molt més que no dóna.

 

    Algunes de les que creies “passions inútils” fins han donat, de rebot, algun plausible resultat. Ni sobre què serà inútil no en tenim cap certesa.  

 

    Llar i intempèrie, la paraula.

 

     Els hi regales temps. Però no ho entenen com a generositat. Es deuen pensar eterns?

 

    Si ho redactes curull d’esperança, que t’ho corregesca un escèptic, n’eixiràs guanyant.

 

    Manuel Valls: “El meu republicanisme és universal, va molt bé quan hi ha república i també quan hi ha un rei”.

     No se sap si és universalisme o metafísica remenada al gust.

 

      La veritat, la diga qui la diga, de l’Esperit Sant prové, deia Sant Tomàs d’Aquino. Però, entre tant de falcó, el colom costa de vore.

 

      Penediu-vos, si us fa servei, però aprofiteu les prestacions de l’assaig/error després, per corregir la falla que ha fet que us en penediu d’una cosa o altra de la qual potser hi ha substància aprofitable.

 

      Hi ha dies que ens convé viure’ls en tercera persona . Petits avantatges dels recursos literaris?

 

      Sort que el papa anterior –teologia alemanya- va dir que l’infern no era cap lloc, que no existia. Perquè, tal com opinava el visionari Aldoux Huxley, la idea d’un infern és la d’una venjança pòstuma desmesurada. Un ressentiment terrible, impropi de la que en diuen infinita misericòrdia.

 

      Quan més planifiques, fa l’efecte que l’atzar més s’estimula.

 

       El 1984, un mes després del seu decés, el trobaren amb una arma tocant i una nota que deia: “Quin caos, no?” En l’etapa final de la seua vida va viure entre Montana i Tokio. Abans havia viscut en una colònia d’artistes a Montana, on vivien escriptors com Tom McGuane i Jim Harrison, actors com Peter Fonda i Jeff Bridges:es deia Richard Brautigan i havia nascut a Tacoma, Washington, on publicà el seu primer llibre de poemes dels onzè que deixà enllestits. Connectà perfectament amb el moviment “beat”dels Ginsberg i companyia. Publicà també diverses novel·les i un llibre de contes. A finals dels seixanta era un dels ídols de les maresmes contraculturals nord-americanes. Van voler adaptar-li novel·les i contes al cinema, però cap projecte arribà a bon port. En el caos controlat de la tarda llegeixo poemes i contes seus –molt bons. Brautigan tenia aspecte arquetípic de hipi enriolat i tranquil (ulleres redones, muntura de filferro, llarga cabellera rossa). En el prejudici recreatiu no és difícil imaginar-se’l amb un cigarret d’herba als llavis i picant a màquina fins a la matinada. Hi ha senders de mecanografia que, no anant enlloc, arriben més lluny que la mitjana de mortals.

 

Dissabte, 6 d’octubre.

    Matinera suau, vagarosa, artesana. Una treva en els entra-i-surts: el que cal arribar a fer només per menjar, dormir i vestir-se, se’n queixava en Bukowski. La ratera on caiem cada dia. La condemna del sistema digestiu que ens fou donat. L’expulsió del paradís i les suors que calen per arreplegar la mica de xavalla per anar tirant. Una broma pesada –i caríssima.

     La tassa de cafè. El plec de quartilles. La grisor somnolenta del primer firmament. El cordó sanitari de Bach: la cantata catalogada com la 110: alta marqueteria joiosa. El costum de viure. Les cicatrius baromètriques. Un gravat de Doré en la paret de les lamentacions. Agranant i arruixant el racó de laberint que ens pertoca. I un racó de paraigües en el diluvi caòtic.

     El traspàs d’una soprano famosa en el devessall dels teletips líquids. Exemplar arquetípic d’algunes de les praxis del país. No m’agraden les màfies, i ella i els seus en tenien una de quallada, que va fer molt de mal als qui creien que podien cohabitar amb els seus privilegis. Artísticament, era molt menys del que es pensen els despistats per les aparences de l’oripell. La pobresa intel·lectual, aparellada amb un divisme superb, no sol donar grans fites singulars. Desapareix el personatge, però la fullaraca que sembrà em penso que ja va volar fa temps. El macramé dels calcs i els inflats atletismes vocals encara no cotitzen a les laxes olimpíades arbitrades pel temps i les sensibilitats no massa anestesiades.

     Del tempo casolà al del carrer, també de pols baladista. Expedició gens èpica a l’estanc i al supermercat. Espectacles rasos –o potser no tant. M’entretinc pensant en l’opinió de Baroja de que la més complexa psicologia cap esquematitzada en un paper de fumar. L’estratègia narrativa de que els fets dels personatges els definesquen. Fent una ullada una mica atenta a qualsevol entorn humà, em fa creure que potser es justificava de les seues limitacions i despreocupacions escriptaires –podia arribar a ser molt negligent, don Pío-, perquè  els laberints i paradoxes psicològiques de qualsevol desborden de llarg el segell d’un paper de fumar.    

      Peix al forn amb patates per dinar. Els butlletí noticiari: no hi ha pedagogia possible per a qui prefereix viure enganyat. Becaina breu. Qui veu la cara de gàrgola que devem fer quan dormim? Tarda suau, escrivint i llegint: la universal casolana.

      L’alegria de la tarda ha anat a càrrec de Bansky, l’artista britànic sense rostre, que ha fet una gran botifarra a les impostures del mercat de l’art, inserit en un concert sobre el qual també és lúcidament crític. Com se sap, les obres de Bansky apareixen en parets de ciutats en forma de mural, però algunes també tenen versió en quadre més convencional, com era el cas de l’obra amb una nena a qui se li escapa un globus roig, que es subhastava en una llotja per més d’un milió d’euros. El cas és que Bansky ideà un mecanisme per tal que el quadre s’autodestruís, i davant dels subhastadors i públic, quedats amb un pam de nas, s’ha anat fent a miques. La crítica punyent segueix guiant les passes encoixinades de l’home –o la dona- invisible. En la nostra lletra propera també tenim un cas notable d’ocultació fructífera, el de Marta Rojals, suposadament filla de La Palma d’Ebre, novel·lista i articulista, els seguidors de la qual composen una mena de secta devota. És més o menys a la botiga, com tots en el viacrucis llibresc, però no hi ha cap imatge que conrear, cap promocioneta que atendre. El que fa es defensa sol: els textos diuen el que vol dir, sense monyos postissos ni cosmètiques de les que solen aportar més confusió que altra cosa. Una opció admirable. Rojals és la més invisible en el conjunt prou marginalitat/invisibilitzat de la nostra lletra amb tants tints agònics.  

       Llegint variat a la nit, fins al son. Recuperats els poemes de Vladímir Holan, el poeta txec que dormia de dia i escrivia de nit. Deu fer trenta anys o més que el vaig descobrir. Rumiant unes coses i altres. Mirant que el desmoralitzant desconcert ambiental no afecte massa a les feines que vaig tirant endavant.    

       

       Al començament fou un estudi. Escrivia silencis, nits, anotava l’inexpressable. Fixava vertígens.

      A. Rimbaud.

 

       He entrat en la literatura quan he pogut substituir un “ell” per un “jo”.

       F.Kafka.  

     

A l’aire de tots

signes, partícules intransferibles,

irregulars comarques

dels mites reparadors.

 

A l’aire de tots

les suites irregulars del que fuig.

 

 

       No és que la nostra societat oculte la mort. Simplement n’ha fet un altre tràmit/espectacle en diferit. El “positivisme” fava reprova les fenedures substancioses.  

 

       Al capdavall, la nostàlgia també és una penyora filla de la imaginació.  

 

       Als somriures amples i frescals, cal, desastres dels temps que ens toquen, passar-los el sedàs suspicaç de que no són només un recurs de els tècniques de venda.

 

        Sí, cobrem en vanitat, i a més poc i tard. Què hi farem.

 

        Sempre som més vulnerables del que ens pensem ser. Té la seua vessant còmica: agafem-ho pel costat que menys crema.

 

      El caçador primitiu, mentre es rostia el conill que havia caçat, exagerava la peripècia. Així degué començar la literatura. I així continua, és clar.

 

     El licor secret d’una pàgina amb regust del precís record del que no ens ha passat.

 

     No hi ha prou tècnica i oportuna intuïció com per, creativament, evitar la constant derrota que ens infligeix la bellesa.  

 

      La quantitat d’inconsciència que cal per ser coratjós!

   

      Els aduladors professionals deuen pensar que els adulats tenen més o menys la seua mateixa falta de sentit del ridícul. Siga com siga, cal no oblidar que els aduladors són reputats comissionistes.

 

   El cinisme no s’apassiona.

 

   Amb cara de jugador de pòquer i una sola pregunta indirecta em respongué el que no volia respondre, una informació que em donava una mica d’avantatge. Recursos de periodista incisiu, que dormien en algun armari indiferent, i que acudeixen quan es desplega davant teu l’astúcia pedestre dels gestors, que en el fons creuen que invertir en afers culturals és llençar la pasta.

 

     El sol esclatat damunt una teulada vella, mig enfonsada en un flanc. Triar si conjecturar els patiments i dolors dels qui s’aixoplugaren, o aferrar-se a les nebuloses de l’esperança intuïda o desitjada.

 

     Sense encara haver copsat el fonament dels mestres, dels models, l’originalisme jove és digne de comprensió. No sol durar molt, a poc espavilat que siga el conreador.

 

      També ens cansem de ser massa racionals.Que no siga la mateixa raó qui es purgue amb “hores del pati”.          

 

Diumenge, 7 d’octubre.

       La parsimònia dominical, les relatives indiferències petitburgeses. Precepte: cantata de Bach a l’altaret d’incendi lent. Sense música embogiríem abans? Al pati, una escarotada d’esgarips dels pardals. Sembla que discuteixen –o potser han trobat un festí dels que els humans abandonem distretament.

        Cafè, cigarrets, pensant en l’article per a “Sonograma. Sembla mentida com perdem la pedalada de la bicicleta. En algunes èpoques feia quatre i cinc articles setmanals, però ara no sé per on enfilar-la. Li ho comento a un escriptor conegut, que hi col·labora al digital cultural, i em diu que sóc una bona firma. Els dels bancs no opinen el mateix. Em penso que tinc lectors que tenen més fe en mi que jo mateix, sempre carregat de dubtes i vacil·lacions.

       Toaleta a fons. Les grosseres evidències dels esbossos decadents. Les goteres de la memòria. L’avorriment de la gàbia, tan garrepa amb els plaers i tan desbocada amb els dolors. Provar de saber com viure no és cap ganga. I els temps no acompanyen gens.

       Paella per dinar, exquisida. Migdia calmós. Excursioneta per l’eix de l’Ebre amunt: Tivenys, Benifallet, Aldover... Una ració d’arbrat i paisatge feréstec, amb els trams construïts per l’humà i la gravitació essencial del riu. Passejant la mirada, barrinant sense guió. Berenar de remat en un establiment a prop de la catedral de Tortosa, on també venen llibres usats.

       En ser al cau, llegint, i mirat el partit entre el València i el Barça a Mestalla. Partit estrany. Cansament de tots dos equips en la segona part. Un empat just. La dreta agressiva, a València, torna a jugar una i altra vegada el comodí de l’anticatalanisme salvatge. Curtcircuitar la fluïdesa de relacions entre València i Barcelona és una de les obsessions geoestratègiques del Madrid governant més persistents. Ha dedicat tota classe d’esforços i tentacles tèrbols. Per exemple, els retards i grotescs penjaments en el corredor mediterrani no són cap casualitat.

         

       Fins que no és temptat amb una llaminadura de les grasses, el nostre parament ètic no sap el seu veritable nom i el gruix de la solidesa.  

     

       Potser la semblança amb la divinitat, escrita en papirs sacralitzats i sostinguts duran tants segles, siga la soledat amb la què travessem els moments crucials.

   

     ¿Va ser Shaw o Oscar Wilde qui va dir que un escriptor és un home que ha ensenyat la seva ment a portar-se malament?

Stephen King.

 

Dilluns, 8 d’octubre.

      Alçat a dos quarts de nou. Frescor al badall de la finestra de l’escriptori. Cafè i Bach. La rònega d’haver de fer la roda de premsa de presentació de la ruta Arbó. Anys pensant-la, sabent-la necessària, i avui finalment la publicitem. La incomoditat d’estar a la foto tocant de les autoritats locals. Qualsevol parament d’oficialitat m’engavanya. No és plat del gust dels “outsiders”, certament. Si expliqués les oposicions obtuses, els obstacles d’incomprensió que hem tingut, quedaria un relat antipàtic, i avui és el dia de la foto i provar d’anar endavant: allò important és que engega una proposta en positiu per preservar el patrimoni literari. Arbó no és qualsevol coseta, fou un escriptor professionalitzar, un heroi romàntic que, seguint la crida intensa de la seua vocació, complí el seu destí i deixà un llegat de pes, tot i tenir una peripècia vital terrible (la guerra civil i la postguerra l’esbatussaren, un de tants, de valent).    

     Passejada urbana fins a les vores del riu. Aire fresc i sol falaguer, l’equilibri d’il·lusió primaveral. Amposta conserva racons d’un genuí sabor arcaic, moltes de les descripcions arbonianes resten intactes, part de l’encant de l’itinerari de la proposta rau en això. El canal fluvial urbà i la majestuositat del riu li confereixen un caràcter singular, dins l’agermanada òrbita ebrenca.

     A la biblioteca. La gent de la premsa, predomini de gent jove, que fa tots els papers de l’auca: càmera, so, apunts. Noto l’alcalde prou atabalat. No acaba de situar-me del tot en el mapa del bestiari local, tot i haver coincidit en alguns saraus. La ronda de premsa va correctament. Amb l’anunci de la ruta m’emporto la majoria de preguntes. He aconseguit estar sobri, mesurant cada paraula. Després, ja vorem què en surt en les croniquetes. La bibliotecària ha preparat cafè i uns dolços per a la trobada. Conversa intranscendent després i prenc comiat. Una cosa menys per desempallegar. No faltarà qui li buscarà els tres peus al gat a la foto. Però el cert és que no tinc cap carnet propici i la direcció de la ruta és un servei extern, no cap càrrec a l’ombra de les proximitats militants. Li trobo un gust massa decisiu a la volada sencerament independent, a guardar-li certa distància al politiqueig partidari, com per renunciar-hi per uns encenalls o miratges.      

     Mirada alguna quartilla en retornar a l’escriptori. Apareix la trompeteria orgànica de Miles Davis al gramòfon virtual. De reüll, degoten al cuc dels teletips les notícies del desgavell celtibèric i altres malvestats planetàries. El feixisme sense fronteres va conquerint espais. No cal dir que a Espanya ha trobat la terra ben adobada. Competència hiperventilada de formacions sinistres per vore qui l’etziba més bèstia. Algunes regressions sembren odi amb total impunitat i, ai las, complicitats més abundoses del que podien pensar els despistats.

     Un any de l’acte a Roquetes contra la violència patida al pavelló poliesportiu per l’1 d’octubre. Participàrem veus de tota coloració social. Amb la guitarra acústica vaig intervenir fent una versió més àcida que mai de “Flors d’hivernacle”. Alguns, aquell rostre obscur que colpejà ja el teníem clar de feia molts anys. Teníem clara quina pota dentada podia articular. I la broma pesada continua i treu pit.    

     Arròs sobrat d’ahir i croquetes per dinar. S’ennuvola a la tarda. Pensant i escrivint, escoltant músiques variades. Eixida ràpida a comprar el berenar. La caixera m’ofereix la possibilitat de firmar per una cistella nadalenca. Però he decidit que encara falta per a Nadal, que ja corre tot massa, que només ens falten les empentes dels calendaris comercials. Més monotonia disciplinada després. Llegint diversos papers fins al son. Sopar lleuger. Mirada la tertúlia del “3/24”. Qui dia passa, any empeny –diuen.    

 

prenys del verd, pigues de l’ocre,

cinglada esquerpa, espill amb núvols…

és l’hora dels vels cantaires

en la figuració del cansament?

 

alenen els lliris nous

on l’absurd desclou la murada

amb sedós aleteig

de parpelles fraternes.

 

una àlgebra

d’aroma atàvic t’acompanya.

candorós i mil·lenari

mastegues la sort de la sentència.

 

Campanya pels drets lingüístics