Home > Cultura > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

taulaambllibreDimarts, 9 d’octubre.

Plogudes quatre gotes a la matinada. Dempeus a les vuit. Tramesa aquesta col·laboració, que potser es mira més gent de la que em penso, vists alguns senyals més o menys indirectes. Les operacions de costum –darrers costums, últimes inèrcies. Cantata bachiana: la 150 de les catalogacions rescabalants. Llegits diversos articles. El feixisme revifat i amenaçant, les seduccions sistèmiques que el sustenten. Anem a un món que potser ens eliminarà amb un gran somriure virtual. L’eixida a l’estanc. Les sabates tapades, que potser ens fan fer les passes amb un altre ritme. Cap gana d’escriure ni de mirar materials. Llenties per dinar. Sesta potable. Llegint a la tarda. Canvis d’humor al firmament, clarianes i grisors. Finalment, la judicatura decantada ha alterat la majoria al Parlament del nord. La separació de poders se l’ha menjada un pardalot. Al País Valencià, la batalla habitual, amb la violenta dreta extrema estimuladíssima, enguany potser millor controlada policialment. El president Puig ha convidat el president Sánchez per dir-li que fan bondat i autonomisme de bona llei, amb vistes a un improbable brindis confederal (realisme màgic a la morellana?) Més lectures a la nit i uns talls de pizza per sopar.

En diuen “Comunidad Valenciana” perquè creuen que viure agenollats i falsificats és més còmode (curiosa gimnàstica). El pitjor de tot és que volen imposar la genuflexió general. La cosa no arriba ni a peresa intel•lectual, perquè de papers il·lustrants i rigorosos no en gasten.

 

Dimecres, 10 d’octubre.

Alçat a dos quarts de vuit. Gestions matineres, metges, oficines, depriments sales d’espera, la burocràcia que espesseix qualsevol agilitat. La humanitat de proximitat. La cultura a mitges, collage de retalls empapussats pels mitjans, amb la brusquedat primarista que fa de solatge recurrent. Recalada en una terrassa de cafeteria, ja amb el sol ben caragolat, saludant coneguts. Cafè amb llet i croissant. Em miro la façana d’una de les cases modernistes ampostines. A més de la ruta arboniana, també se’n farà una del modernisme: finalment es posen en joc els valors afegits dels patrimonis.

Repassant les notícies i llegint articles en ser a l’escriptori. Prou víctimes pels aiguats d’ahir, sobretot a Mallorca. Les grapejades climàtiques van deixant rastre destructiu. Fins el cel sembla que es pot desplomar sobre les nostres testes amb més freqüència i facilitat. El futur es va posant entretingut.

Les estratègies dispars del sobiranisme, sota la repressió en bloc –judicatura, policies, economies. La cosa va per molt llarg, i amb moltes dificultats. Calen fondistes resistents i intel·ligents. El joc de daus no serà per a esprintadors. El que es va guanyant a Europa, es perd a Barcelona. El personal es fatiga i desespera. Hi ha qui no tenia ben apamat el gruix de l’enemic. Cosa greu, dedicant-se a la política activa. Confondre desitjos amb realitats porta les seues morrades. Però cal aprendre de les morrades.

Han canviat l’hora de la trobada estellesiana amb alumnes de l’institut Berenguer. De les dotze hem passat a dos quarts de deu. Em pregunten de l’organització si sabré ser amè. Els hi dic que ho intentaré, i que ja he anat a diverses fires amb gent jove. Em guardo de replicar si ells són amens en les seues classes. No sé si seré amè o no, el que sí que puc donar-los són vivències i lectures particulars, de primera mà, sobre el poeta. No he tingut enlloc problemes amb els alumnes, i això que en algunes places carregaven fama de durs i desinteressats de tot.

Verdura per dinar: la dolçor ferruginosa del pèsols. Sesta amable. Trobada, a la cafeteria del parc dels Xiribecs, amb l’actriu i escenògrafa Maria Pons. Repassem estratègies per a la ruta arboniana i comentem altres assumptes del viure en oficis tan dificultosos com els nostres. Una dona valenta i sensible –gran lectora. Un dels grans encerts, haver-hi pensat en ella. De vegades les solucions més òptimes les tenim tant a tocant que no les veiem a primera ullada. La mica de teatralitat que caldrà per a la ruta l’aportarà amb escreix. El parc està animat. Un sol tardoral fa lluentejar el plomatge dels ànecs del canalet que travessa el pulmó de la vila. Preparatius, a la zona de l’amfiteatre, per una trobada de gent de circ i les arts escèniques, que no podrem seguir per haver de fer nosaltres també el teatret musical. En enllestir, compro berenar al supermercat.

A l’escriptori, llegeixo i faig alguna nota. Guardo compassos d’espera per saber com decanten certs rejocs, que no depenen d’un mateix, i que solen resoldre’s amb la falta de criteri, diletant cursileria i vol gallinaci, tan propalats arreu de les nostres putrefaccions. La cada vegada més justificada determinació de delegar poc en el que produeixo; acabarem tots en la línia punkie. Tot i tants jocs d’artifici i ufanosos ventalls d’aparences, anem de dret al gran desastre, dedicant-nos a oficis que, exercits amb la pura impuresa clàssica, desobeint certes regles de joc de la freda cavalleria mercantil, ja no compten molt en l’esbojarrada fugida endavant del món.

Sandvitx per sopar. Mirat l’espai de Graset. Mercior Comes, entrevistat per la seua darrera novel·la –molt intel·ligent i precís-; tenim cert contacte de cortesia pels vials de la virtualitat. La tragèdia dels aiguats a Mallorca. Preguntat als amics balears si estan bé. Llegint fins al son: les intel·ligències assagístiques de Ricardo Piglia.

 

Crida, crida, quan hauràs cridat una bona estona ja no et recordaràs per què cridaves i cridaràs només per anar-te sentint la veu.

Mercè Rodoreda

 

En aquelles societats en què no ha arrelat cap mena de virtut cívica, la gent confon indefectiblement el que és públic amb el que és gratuït.

Josep Conill.

 

Dijous, 11 d’octubre.

Episodi d’insomni a les cinc de la matinada. Per sort el trenco una hora després. Alçat a les nou tocades. Sense música, la vida és un error, opinava Nietzsche, que acabà seriosament destarotat. Hi ha res tocat per l’humà que no puga ser considerat d’una manera o altra un error? La cantata 35 de Bach: vigor per a motors invisibles.

El desastre dels aiguats, a Mallorca i altres indrets. L’obscenitat dels dirigents polítics fent-se la foto entre el fangueig, mostrant la seua preocupació i prometent suports eficients. Estralls cíclics, que no tenen la solució de la política real, directa, municipal, de mantenir les rieres netes i respectar els traçats dels corrents naturals i, si de cas, millorar-ne les proteccions i no deixar construir en zones sensibles.

Impressors de paper, ben limitats, que es pensen àrbitres de l’excel·lència (on els hi ha donat el títol?) i fan totes les trampes del gremi; però, tot i la disfressa d’exquisidesa, somnien lúbricament amb una bona pilotada comercial. La piratejada lladregota –de vegades propiciada pels mateixos impressors de paper-, i tants altres detalls corsecants: cada dia paga menys la pena posar-se a escriure. Però, potser això és el que volen. La suspicàcia ens manté a peu d’obra? Potser el que no paga la pena és caure ens segons quines manetes.

L’estat espanyol no resisteix els paràmetres d’una prova de resistència del que se’n diu una democràcia liberal. És normal tenir por quan les regles del joc són vulnerades a capritx i interès.

Les operacions habituals en l’eixida matinera. Claror tardoral, tebior manyaga. Revisant materials fins a l’hora de dinar. Plat de recapte per dinar: l’aprofitament de puntes de productes del rebost i la nevera, reunits en l’elevació del foc lent. Les notícies: previsió de l’acord pressupostari del PSOE i Podemos, amb la decisió de pujar el salari mínim a 900 euros. Encara recordem els reportatges displicents per a la generació mileurista, quan segons el govern de torn (Rodríguez Zapatero) anàvem a fer-li ombra superlativa a la mateixa Alemanya. Si durant uns mesos, ses senyories haguessen de passar amb nou-cents euros, potser vorien la llum: però, no cal ser tan candorosos, ja en són conscients i saben perfectament a què juguen, a qui no es toca.

Adobades quartilles, fetes notes noves ( i…per a què?) en la tarda, que sinuosa s’agrisa, amb una gran tessel·lada d’ala de mosca, en l’acrimònia espessa de camí al crepuscle.

Llegint poemes de Leopoldo Panero, recordats per Andreu Sevilla. Sempre he cregut que de la torturada família era el millor poeta de lluny. La seua biografia ja és una altra cançó: la colla d’autors més o menys falangistes guanyaren la guerra i van perdre els delicats vímets de la literatura. El cabdill gallec els deixava fer les seues moneries i festetes, els seus negociets més o menys dubtosos, i els menyspreava prou declaradament. Potser l’episodi més indigest del poeta Panero fou quan va voler respondre al “Canto general”, de Neruda, amb un cant particular, des de la dreta eixuta i rància, i el pols quedà d’un desnivell gros.

 

El silenci mirífic d’una clariana entre l’espessa enramada. La postal del temps aturat, que ha oblidat tantes petges que ens han precedit en la petjada i l’interrogant.

 

La intel·ligència artificial acabarà d’esborrar les poques espurnes il·lustrades que sobreneden, i reblarà la completa intranscendència de l’humà. Però, és clar, hem començat nosaltres sols el perillós carreu.

 

La facilitat de l’alternativa de l’odi ja la fa sospitosa. La majoria de  facilitats les carrega el diable.

 

Mètodes per al dubte? N’hi ha uns quants. Quin triar com a guia sòlida?

 

“Prefereixo la injustícia al desordre”, escrivia Goethe; però, és clar, el Goethe que ja era ministre amb el duc Carles August: pensament d’home d’estat, no de literat de lliures arbitris. D’entrada, podem conjecturar fàcilment que una injustícia “ja és” un desordre. I qui estableix taxativament què és l’ordre? I qui, a sobre, té potestat per travessar línies roges i aplicar una injustícia per garantir l’ordre –el “seu” ordre?

 

Per no privar-nos de res, també tenim uns quants rebels oficials i, amb diner públic, els treuen d’excursió per sancionar la pluralitat de les nostres pastures.

 

Potser estem vivint ara el veritable descrèdit de la realitat. Augment a pleret de les arenes movedisses.

 

A l’estat, la legitimació del feixisme necessita poques empentes. Bromes i espectacle presumptament informatiu per blanquejar-lo i presentar-lo com a lògic i necessari. I, rere les cortines, qui riu i aplaudeix?

 

Divendres, 12 d’octubre.

Les inèrcies d’habitud en la matinera: cafè, tabac, Bach, hores del viatger immòbil, primmirat en uns aspectes, amb mànega ampla en altres. Llegint i escrivint, fregint i menjant.

Una estructura d’estat petita, invertebrada, fràgil va emprendre la vel·leïtat imperial. D’aqueix mal càlcul s’arrosseguen molts mals encara. Els planys de les plomes de la “Generación del 98” ja se’n queixaven amargament de la marrada, en desatendre els límits i somniar truites. Sí, costa de creure, però el supremacisme imperial de Castella va al gimnàs tots els dies i talla l’abadejo (si els parlen de genocidis i massacres, les neguen i s’emprenyen).

Reprovat el Borbó, ahir, al Parlament català, amb el vot dels Comuns i l’abstenció de la CUP. Un altre gest simbòlic. Amb el posicionament discursiu contra el “procés”, apallissat per la policia l’u d’octubre de l’any passat, l’hereu de Joan Carles traspassà els dictàmens constitucionals que delimiten les seues funcions. Però, vaja, les fites, quan els convé, se les salten sense cap mania. Hi ha gravitacions i interessos, en l’estat profund, que passen per davant de drets i cosmètiques democràtiques.

L’estona de silenci al pati, probablement amb filets rejovenidors d’alfàbregues curatives. A pesar de tot, sentir el miracle bell i absurd de les sabes que fan girar la roda. El cotó net dels núvols fugissers. Una piulada que ha conjurat la temença dels aiguats. El balanceig curós de la regadora, que endevina el grau de set de la verdura. La quietud planera, monacalitat en pijama, que cull el combustible perenne per apuntalar l’estoïcisme i la filigrana lírica d’aigua clara.

Macarrons amb carn picada i beixamel per dinal (una finor). Sesta somniada: torno a somniar molt. El recurrent malson de les caigudes al buit, terror màxim per al vertigen que sofreixo, heretat via materna.

Excursió per la Tinença de Benifassà, impagable tresor biològic. Els colors tardorals, el rom, la mel, els rams de romer florit, les ombries gòtiques de la pinassa… Fem cap al Coratxà. Abans d’arribar al llogaret, mitja dotzena de vaques blanques –blanc trencat, amb vetes color canyella-, grasses, parsimonioses, totèmiques, ens barren el pas estret per la carretereta grisa. Una ens escruta amb fixesa concentrada, a tres metres del vehicle, però, quan perd la curiositat, ens obre pas. Tomb pel Coratxà: el rusc de cases robustes, la pau mineral, l’olor de foc de llenya en un carreró costerut. Pres un cafè al bar únic, amb un cambrer amb posat de calmosa indiferència, a qui parlar-nos li suposa un esgotador esforç. Emprenem el retorn. La secular quietud rogenca del convent de Santa Maria, en el cor d’una fondalada, tot girant un dels revolts. La inquietant visió del pantà “El magraner” buit. Al fons de la gran clotada, un herbei tendre i uns marges de pedra que aguanten ben arrenglerats. La dramàtica eixutesa torna grotesques les estructures de la presa. Dependent de la conca hidrogràfica del Xúquer, tot i la sequera, la gestió de l’embasament als neòfits ens resulta prou incomprensible.

Nit casolana. Llegint. Mirada una pel·lícula basada en una novel·la d’intrigues vaticanes de Dan Brown. Caòtica, gratuïta de conjectures agafades pel pèls, amb fórmula policíaca i un previsible gir de guió central al remat. Foc d’encenalls. Un tebeo com tants se’n fan i desfan en el cinema. Brown insisteix en enigmes suficientment desautoritzats pels investigadors seriosos. Però, tant és; de mentalitat ben a l’americana, busca el soroll i l’espectacle. I l’ha trobat, no cal dir-ho.

 

La valencianitat lletraferida ha sigut convidada a la fira del llibre de Frankfurt. Es comprèn que la Generalitat de baix ha aportat uns centimets. Ja és alguna cosa. Joan Garí es lamenta que  hi han anat només novel·listes. En un sistema de pura resistència, amb cappares com Estellés o Fuster, sí, potser alguna quota de poesia i assagisme s’hagués pogut incloure en el paquet representatiu.

Però, tot plegat és un parlar per no callar.

Frankfurt és una fira d’editors, sobretot, on el llibre literari empra un percentatge d’expositors molt menut, sobre un 3%. Ens temem que la presència d’autors de la facció septentrional d’una literatura matxucada, sense estat, carregada de dèficits i amenaces, donarà el mateix resultat com si s’haguessen quedat a casa escrivint o passejant vora mar.

En una fira de Frankfurt de fa uns anys un editor alemany es va interessar per un dels meus títols, però l’editor nostrat que l’havia tret va passar de la feinada de gestionar una possible traducció. Així anem deixant passar els trens, però, això sí, de plorar en sabem molt. I és que, entre altres mals que ens assetgen, hi ha el de que d’editors de veres en tenim ben repoquets.

El millor que poden fer els col·legues desplaçats al nord és aprofitar per tastar bones cerveses, si en són aficionats, fer turisme il·lustrat, i, sobretot, no posar-se pedres al fetge pel borrós paperot indefens que els han fet fer.

Un altre inconvenient –o, qui sap si graciós avantatge- que m’assisteix en aquestes mogudes, és el fet de que a les “centralitats” de dalt em consideren valencià, i que ja em diran res, si de cas, els manegadors de baix; els de baix consideren exactament el mateix, pensant en els de dalt. Però, ja ho he dit, un parlar per no callar: els “outsiders” sense actives “polítiques de relacions”, menyspreants de tants truquets comercials,  no hem d’esperar res de les inèrcies més o menys sistèmiques i la terra de ningú és el nostre destí.

 

La beateta entranyable havia après la parauleta iconoclasta i me l’aplicava.

 

L’elegant profilaxi de la monotonia activa. Per virtut afegida fins deu ser biodegradable.

 

El ioga metafísic no pateix d’artritis.

 

Més que parlar clar, el que va sent cada dia més complicat és poder o saber escoltar clar.

 

Cuando no estoy frente a mi máquina de escribir me aburro, no sé qué hacer, la vida me parece desperdiciada, el tiempo insoportable. Que lo que haga tenga valor o no es secundario. Lo importante es que escribir es mi manera de ser, que nada reemplazará.

Juli Ramón Ribeyro.

 

Va voler, l’alcalde atabalat, amb símptomes evidents d’estressada als gests, fer-me saber que em seguia. Amb un altre element comentava alguna cosa, a poca distància, i, de sobte, es girà i em digué: “com diu est home, acabeu la frase…” “Hom, més bé o més malament, procura acabar les frases”, que li vaig dir, somrient. M’havia confós, no és la primera vegada que em passava, amb Jesús Tibau, que planteja el joc a les seues xarxes. En un llunyà Sant Jordi, un parell de senyores amb llibres del de Cornudella a la mà, em demanaren la signatura i la hi vaig esgrafiar, amb una sentida dedicatòria, que agraïren complidament amb besades de padrines protectores. En una revista barcelonina, també fa uns anys, posaven una foto del gran Jesús Moncada, però el peu deia que era jo. una confusió que, no cal dir-ho, em millorava la biografia –i la bibliografia.

 

Hi ha qui és ben agradable quan li defalleix l’entusiasme gratuït, aparentment orgànic.

 

Dissabte, 13 d’octubre.

Alçat a les vuit. Dormida potable. Encara el pensament en la polpa agredolça de la visita a la Tinença. S’ha fet cap política sensible, imaginativa, eficient per aturar l’hemorràgia de la despoblació? Ens temem que no, o no l’hem sabuda notar. Pel que expliquen diversos investigadors interdisciplinaris, portem un retard de més d’una dècada en els paraments de la investigació i en el desenvolupament. Un handicap que pot resultar escanyant, més a curt termini del que sospiten els qui tenen les mirades curtes i els pensaments raquítics i orgullosament desinformats.

Tots els escriptors argentins són excel·lents contistes, mentre no s’indique el contrari. Ha passat avall, a vuitanta-dos anys complits, Hebe Uhart, que fou capaç de transformar episodis ben crus de la seua biografia en art narratiu de substància. Deia que fer un conte era com confeccionar un vestit, calia tallar bé la roba. També fou cronista viatgera i allargà la seua traça contística fins als vedats de la novel·la curta. Sense el concurs de tants polsos sudamericans, és un fet que la literatura en llengua castellana restaria pronunciadament empobrida. Però, molts autors llatinoamericans ho tenen pelut davant els blindatges madrilenys, que atorguen difusió en comptagotes, i, quan no tenen més remei, a propostes sensacionals que malviuen en els extraradis “imperials”.

Matinera atrafegada. Gestions de carrer i casolanes. Solet de safrà aigualit. Fer dissabte. Preparats els estris per actuar al vespre. Seguim amb la incertesa sobre el comportament de l’equip (misteris capficants). A la plaça on toquem avui el públic és agradable i xalador, però hi ha un parell d’elements a la junta emprenyadors de veres: cada vegada que se’n recorden que ens desplacem des d’Amposta, ens claven un míting franquista contra el “procés”. Van fer fora una senyora que portava els afers dels balls que organitzen amb una sòbria pulcritud equànime, per posar-se ells a manegar la cosa amb més d’un joc de mans que se’ls endevina fàcilment: la constant picaresca del país, exercida fins estant al replà darrer del viatge. D’aqueixa mena de tractes la fartanera és immensa. Però, ara per ara, no en podem prescindir del circuit decadentista, de desmodada frontalitat estètica, del teatret que ens toca fer per poder passar casa i llogar-nos temps per a vessants que ens importen més.

Repassant poemes d’Estellés per la xerrada de dijous. Dominava totes les facetes tècniques de l’ofici i tenia una gràcia inigualable per ajuntar, amb fluència delicada, elements de l’alta cultura amb les elementalitats de la lluita per la vida. Organitzava molts llibres –era poeta de llibre, per a bé i per a mal- amb els nervats dels gèneres periodístics, com Pla va fer amb la prosa. La condició de periodista tot terreny d’Estellés potser no es remarca prou.

Llegits articles variats, feta alguna noteta. Marge per poca cosa més. Dinar lleuger. Sesta cronometrada. Cap a Vinaròs. Núvols encastellats a l’horitzó del sud. Les notícies sobre la fuetada de l’huracà Leslie, que en arribar, ja prou esgotat, a la mediterrània, pot derivar en feréstega llevantada. El muntatge i la prova de so. Sembla que el cablejat nou elimina les fluctuacions de volum que notàvem darrerament. Sala plena, ambient excitat. Al descans ens dóna conversa un senyor del ram dels músics aficionats i jubilats. Avançada la segona part em noto la veu cansada, però ho resolc amb les tècniques d’anys i panys de fer “bolos”: no només el gran Messi sap dosificar-se en els partits sense deixar de jugar. Acabem a les deu. El públic content, i nosaltres més, per l’òptim  comportament de l’equip.

Mos en l’establiment obert tot el dia, brut però honrat. El millor de cada casa a les taules: el matxucat bestiari de la nit. Rostres durs, varats davant una pantalla, un ulls ansiosos que juguen en una màquina escurabutxaques, ecos carceraris en algun posat… La cara oculta de la faràndula, quan la carretera dels músics o els teatrers conflueix amb el lumpen. En qualsevol moment podria produir-se una espurna de navalles boges i demà eixiríem als cucs informatius en un breu confús. Menjat un entrepà de salsitxes i beguda una gerra de cervesa freda. En el veïnat proper, dues senyoretes de la prostitució, acompanyades per una mena d’estibador balener, que les deu protegir o vigilar. Parlen portuguès amb accent brasiler –l’estibador també. En un moment donat es posen a riure sonorament: un riure singular, que podia passar també per  un lament d’arestes doloroses. Deuen tenir la seua trista càtedra a l’altra part de la carretera, en un establiment coronat amb neons rosats. No hi ha manera de desempallegar l’assumpte de la prostitució –potser en realitat no se’n tenen moltes ganes. Per la carretera, sense camions, però amb diversos gamarussos fent avançaments temeraris –en línia continua, sense visibilitat. En efecte, com proclama un anunci automobilístic, la gent condueix com pensa (i, en general, pensa poc i deformat). En tocar llençol, duro, per sort, deu minuts despert.

 

Qualsevol detall de la natura acumula centenars i centenars d’anys. Mirar-se-la, o treballar-la, aporta tot de nutrients per ser veritablement humils i potser anar prenent-s’ho amb molta paciència.

 

Una segona oportunitat: aqueix és l’engany. Mai n’hi ha més d’una. Treballem a les fosques: fem el que podem: donem el que tenim. El nostre dubte és la nostra passió i la nostra passió la nostra feina.

Henry James.

 

Al final de la història, que anunciaven certs visionaris neoliberals, li van creixent unes barbotes de lluita de classes impressionants.

 

Amb les avaries i elements mortífers que ens acompanyen cada dia, donar només la postaleta bucòlica és fer molta trampa, per no dir que és una altra forma de mentir.

 

T’arriben sense demanar-los. De tots colors, missatges i intencionalitats. Alguns fets a mà per amistats de bonhomia artesanal. Altres fets per a promoció d’una novel·la que no t’interessa gens. Els grapats de punts de lectura… Però, quan en necessites un, s’han amagat tots en alguna dimensió paral·lela.

 

Per reeixida que resulte, la venjança sempre arriba massa tard. Una resposta a cop calent no és material del repertori venjatiu. La venjança és filla d’una impotència, d’un inicial càlcul cautelós davant una força més gran. Que genere una mena o altra de satisfacció a qui la basteix és prou discutible, perquè en l’arrel hi ha sobretot això, la impotència. Havent-hi els higiènics serveis de l’oblit, la venjança enfanga, més que altra cosa, a qui en dedica temps i energies.

 

Feu-ne un consum moderat, ens adverteixen per a determinats productes. És un consell hipòcrita més en les goles dels mercats. Una disfressa de moralitat dels qui posen en circulació verins o paradisos artificials carregats d’impostos indirectes i gens moderats marges de benefici.

 

Diumenge, 14 d’octubre.

Més o menys despert a les nou. La carcanada baquetejada. El mateix programa d’ahir. “Bolo” a Tortosa a la tarda. Un ruixat de certa intensitat a la matinada. Presa una taronjada i cafè amb llet per desdejunar. Llegeixo, escolto música i faig aquestes i altres notes. Ja mirem el cel amb certa aprensió (en alerta roja en els protocols). Els trastorns que anem tenint evidencien que totes les advertències de desgràcies i èxodes pel qüestions climàtiques no eren cap farol especulatiu.

Ja es noten els aromes d’esquerra al govern estatal, amb l’empenteta dels “Podemos”: imminent apujada de la quota d’autònoms; multats per autoemplear-nos. És un ofec total. I sense a penes drets ni les mínimes compensacions que tenen altres empleats. Les ganes d’ajudar són manifestes. Altres sectors, com ara el bancari, paguen uns impostos irrisoris en comparació a la pressió fèrria que ens apliquen a altres. Anem cap a la tempesta perfecta? Van precaritzant allò de les classes mitjanes? Pregonen els especialistes de la ruleta, per l’any vinent, una nova sotragada greu. El sistema apunta a la tranversal desfeta, potser deliberadament buscada: sobra gent, diuen els glacials guardians majors de les elits.

Arròs amb polp per dinar –vianda amb caràcter. La gran alarma de les proteccions civils pels aiguats de la llevantada forçada per les restes de l’huracà Leslie, que a Portugal ha sotragat prou (enviat un missatge a les amistats literàries portugueses i sembla que estan bé).

Amb la cella escèptica aixecada, escrutant un cel severament rúfol, sota una cortina d’aigua densa, però no excessivament amenaçant, carreguem i anem cap a Tortosa. Algun tram de mullena pronunciada i bassals alts en les rotondes. Arribem a la zona de “La Simpàtica”, on hi ha el casal de pensionistes. Trobem un forat on posar el vehicle atansat a la porta de la sala on toquem, que no és la principal, cosa habitualment difícil. Llamps i trons, moments de molta densitat de pluja. El carril que baixa del pendent de l’hospital presenta un corrent de marronositat lletosa. El més lògic seria suspendre, però ho preguntem diverses vegades als de la directiva i diuen que no, que endavant les atxes. Amb el camal arromangat i descalços, quan afluixa una mica, tirem, amb quatre empentes accelerades, l’equip a cobert.

El muntatge i la prova de so. Se’n va l’electricitat, salta un diferencial, però els iaios aconsegueixen reconnectar. Esperem. Em miro els humors del carrer. La sensació de grapejada de tot. Cau un llamp a prop i l’esclat tronant embolcallant-lo. A estones afluixa el broc gros de la grisor encapotada. Es fa l’hora de començar i només han acudit una dotzena d’ànimes. Ens fan esperar deu minuts. Apareix un grapadet més de públic. Comencem a tocar a un quart i cinc de set. Volum moderat –d’assaig casolà. Els presents s’ho prenen amb excel·lent humor i ho ballen tot. Si ha de venir el nou diluvi universal, l’huracà devastador, que ens agafe ballant, potser deuen pensar els sèniors de la tribu. La sala té bona acústica i s’aprecien tots els matisos.

A l’intermedi ens donen un tall de cóc ràpid i una copa de cava, asseguts a la taula familiar que han parat a la cafeteria. Pipem un cigarret després i fem la segona part fins a les nou. Ambient agradable, de comunicació viva i directa amb els assistents, que fan peticions a la carta –que satisfem. Les taules i cadires, preparades en va, també es mostren molt receptives a les acurades interpretacions que fem –actitud de concert o d’assaig amb públic. Com a cantautor estic molt avesat a tractar amb les comprensions de les cadires buides i les selectes minories. De vegades és més exigent tocar i cantar per a trenta que per a tres-cents.

En acabant, a les nou, sense encantar-nos gens (anuncis de que el temporal pot tenir un pic crític sobre les deu), carreguem i emprenen la tornada a Amposta. Ruixats intensos en algun tram, la terra de ningú, la gola de llop de la carretera i els voltants. No trobem cap riera desbordada. Descarreguem l’equip i a les deu, sans i estalvis, som acollits a la “pizza party” de l’establiment dels italians del barri, que es veu que avui han punxat i se’ls nota en l’humor d’ancestrals comerciants: la gent s’ha quedat a casa, assenyadament, com hauríem fet nosaltres, de no estar involucrats en la roda de l’entreteniment musical. Potser l’alarma dels protocols de seguretats ha sigut excessiva. Però, és clar, més val curar-se en salut, en aquests guiatges públics. Hem eixit encara ben parats, del panorama d’avui. El més prudent hagués estat suspendre el “bolo”, però els iaios van com una moto, i n’ha de passar una del molt grossa per deixar per verda una ballada.

 

Quan cal repetir-los constantment deu ser perquè els dogmes fluixegen.

 

Ens anivella el dolor. Mira, en alguna cosa s’ha arribat a cert igualitarisme. Ara, dura poc. Quan ens refem tornem a l’encapsulada egoista i cega (i la manxa ambiental aviva la flama).

 

Et sobreviu qualsevol cosa, un rellotge vell, un tros de paper, la falguera aparentment exhausta del parterre municipal. La clatellada és antiga. A què treu cap la gola del posseir, del poder, de la remarca inflada?

 

Dilluns, 15 d’octubre.

Alçat a dos quarts de vuit. Més o menys descansat. L’episodi de segadors, amb el camal arromangat i els peus descalços per la vorera mullada tortosina, sembla que no presenta factura immediata. Grisor matinera, amb entrada de vent –un solet d’hepatitis més tard. El manual de les llevantades es completa. Les complicacions aigualides s’han traslladat una mica més al nord, pel tarragonès i el barcelonès. Som animals climàtics als qui se’ns ha canviat la partitura més o menys sabuda.

Pensat, amb l’assessoria del coixí, el tema per a l’article de “Sonograma”: les referències musicals en la poesia de Gerard Vergés. Per aqueix sender puc enfilar-la. El problema serà trobar unes hores de calma en una setmana d’agenda exigent i de molta voluta social, per les jornades literàries a la biblioteca. Vaig vencent, amb replegada de voluntat, la temptació de deixar córrer la col·laboració al digital cultural. La idea de que potser ja no val la pena intentar res, de que el més assenyat i salubre seria anar plegant de tot, ronda la torre de fa prou temps.

La cantada 32 de Bach –meravella entre meravelles. El cafè de la refeta. Els contrastos de la feina del duet: dissabte entre un embalum ambiental intens, ahir en un de sala de concerts amb silenci vellutat, cuidant els pianos, cisellant els matisos. La vida fàcil de la faràndula, segons els qui no saben què es diuen. Esllomades de ca l’ample. Adaptar-se a condicions a vegades a frec d’impossible. I molta carretera, amb la quantitat de carnussos idiotes i temeraris que circulen, certs asfalts dubtosos, i la possibilitat de l’aparició sobtada d’una bestiola o altra. Però bé, fer això  em permet triar una mica en les depauperades – i a vegades humiliants- condicions de la vida literària (una ballada cada dia més desesperada i confusa).

Demano, a una pàgina de llibres descatalogats, els “50 cuentos y una fábula”, de José María Merino, editat a finals dels anys noranta. Desaparegudes les llibreries de fons, hem d’anar a petar a les plataformes, que en un dia ens fan arribar el paquet a casa. Li fas l’encàrrec a una llibreria no virtual i tarden dies i dies, i no els hi surten els comptes. Amb la desbocada ànsia de les novetats constants, els llibres duren en els prestatges unes setmanes, amb sort uns mesos, i després són retornats cap als llimbs de l’oblit o la directament destrucció. El lleonès Merino, cunqueirià confés, és per mi un dels contistes més interessants dels veïnats peninsulars.

Eixida a l’estanc i al supermercat. Les bagatel·les que fan la continuïtat. Comprada verdura i cigrons per al caldo; intendències arcaiques. Migdia tranquil –daurats flegmàtics a les finestres.  X. ha fet uns flaons inoblidables. Encertar la recepta dels flaons, afegint-hi tocs personals, potser emparenta amb insondables lògiques de faules còsmiques. Els estralls –amb víctimes- de la cuejada de l’huracà Leslie a l’Occitània. Mirats materials a la tarda. Temps per pensar i llegir. Llegint variat a la nit. Dilluns de reposada. Poques ganes de fer la comedieta social que m’espera aquesta setmana. Però no me la puc estalviar. En desacord total en el fet de portar “mediàtics” pensant que es millora el cartell. Una tirada, en realitat, prou provinciana. Allò important és què hi diuen i aporten els intervinents en unes jornades literàries, tant si els hi toca la llum catòdica com si no.

 

El programa llarg i calent de la rentadora, de tant en tant, per a les dues o tres conviccions que perviuen en el calaix de les fatigues.

 

La ignorància política es reprodueix sense parar, i la corda trenada amb la ignorància i la passivitat té la mida justa que necessita el poder cada cop que ha de fer callar la veu de la democràcia o lligar-li les mans.

Zygmunt Bauman.

 

Competidors d’ullal depredador, que cada dotze hores han de tornar a aplicar-se el desodorant dels actuats bon sentiments.

 

Quan el crim rebatejat com a “de gènere” es deia uxoricidi… Anem canviant el folre dels eufemismes?

 

A la llarga, la indiferència és més forta, tonifica i ens estalvia la bruta idiotesa de posar-nos a mesurar les forces.

 

Deia necessitar un enemic de talla, que l’ajudés a créixer. Finalment li’n aparegué un ben entallat i potent. Però li agradava més el que s’havia hagut d’inventar quan no en tenia.

 

Sabotejar les cauteles del jo íntim, eina imprescindible per escriure res amb una mica de brou.

 

La gent que gosa creure que és sempre sincera, amb què s’entreté en les soledats?

Campanya pels drets lingüístics