Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

acteestellesigual2018Dimarts, 16 d’ octubre.

Frescor i cel rúfol al pany de desesper més o menys controlat que ens pertoca, en l’hora aproximada de les set del matí, quan encara la innocència té el seu abonament de bitllets intacta. La missa oficiada per Bach, des dels altars inconsútils de la immortalitat: la cantata número 30, amb un balcó de fusta abocat a l’èpica i un altre, d’escumalls blancverdosos, a la redempció de les ànimes. Les escales fumoses de la cafetera. Tramesa la part contractant de la primera part d’aquesta llibreta. L’actualitat: contes cruels explicats per cronistes destarotats i subornats.  La porqueria de la nicotina i altres baranes per apaivagar el mareig existencial. Amb quines collonades infames ens han derrotat; costa de creure!

Entrevisten en un periòdic la poeta Isla Correyero, amb qui vaig tenir una certa –complicada- comunicació fa un temps. No va de passada, com tants comediants impostors, està vertaderament, seriosament passada: la lucidesa crema. El seu règim de destrucció és real. Ha tastat tots els excessos i naufragis. En els seus versos trencats de tard en tard apareix l’espurna de la bellesa devastadora. Finalment li fan el cas que reclamava. Hi ha el perill de que l’exploten com a nina rompuda i perversa en el papers de dissidències tolerades, inofensives, per molt que reneguen amb el repertori brut dels enderrocs dels idiomes.

Llegint i escrivint al matí. Polp, amb un grapadet d’arròs, per dinar. Sesta reparadora. Adobada alguna quartilla abans d’anar cap a la biblioteca. Espectacle sobre Manuel de Pedrolo, de caire molt didàctic, amb repàs a la trajectòria de l’insubornable d’Aranyó i Tàrrega, un dels pals de paller de la nostra narrativa del segle XX. Dos components, experimentats i amb rodada llarga, amb guitarra i veus, en un fil àgil. El que arribà a patir en Pedrolo! En acabant, tast d’un Terra Alta molt decent i xerrem amb coneguts i saludats. Complit l’expedient, sense moltes ganes. En ser al cau, llegint i mirant l’espai de Graset.

Circulava a prop. Te l’oferien barata. Un terrejant sentit sabia negar-se: “no ameraré el cervell amb aqueixa porqueria”. Circulava amb facilitat. No calia ser molt viu per entendre que la destrucció del segment més susceptible de rebel·lar-se podia estar més o menys programada. Gent vàlida empassada per la sòrdida aigüera. Un terrejant instint de supervivència i l’encert en les lectures cavil·lants van birbar l’eficient, el ferm tallafoc. Altres cavalls en la praderia de les curiositats i la bellesa ens atreien positivament. A cada generació li han fet una guerra més o menys encoberta?

 

No tinc cap comprensió superior del món. De fet no tinc cap comprensió del món, d’estadi superior ni se’n pot parlar. Jo no entenc el món. No comprenc. Per això escric.

Herta Müller.

 

Dimecres, 17 d’octubre.

Aproximació a la vigília i els seus revessos i possibles revelacions a les vuit. Bach, cafè, cigarrets. La treva d’innocències dura poc. L’arribada un paperet burocràtic emprenyador, que demana gestions imprevistes, amb caràcter urgent. Als pobres fitxats ens tenen vigiladíssims. Amb el nostre gestor. Després a Tortosa, a una oficina del ramal ministerial: mirant d’estovar les implacables rigideses d’un funcionariat estopenc, que una i altra vegada demoleix els nostres drets lingüístics. En contra del que afirma un dirigent incendiari, els qui ens hem de partir la cara per poder parlar amb l’administració central, a Tortosa, en l’idioma del país, som nosaltres. Aconseguim alguna cosa, dins les quadratures pressionants. Matí horripilant, estressant, agre, impotent. Acabo amb mal de cap.

Ous estrellats i salsitxa per dinar. Sesta intentant assossegar la nerviositat irritada. Una aspirina, el medalló lunar desfent-se en un vas transparent. Preparant la xerrada de demà per als alumnes de l’institut Berenguer IV, finalment ressituada en horari molt matiner ( dos quarts de deu). Entre unes històries i els besos d’argelaga dels imprevists administratius, una setmaneta carregosa.

A la xerrada de Francesc Miralles de les jornades a la biblioteca. Assagisme per les vores de l’autoajuda, d’interès relatiu per mi: la mescla de receptes orientals i altres fes per assolir el benestar personal. Busca despatxar molts exemplars, el conferenciant, i tinc entès que ho aconsegueix. Perfecte, cascú l’enfila per on vol. només faltaria. Pa amb sobrassada per sopar. Llegint variat fins a l son.

 

(Mosaic)

L’opac cortinatge nega el lent carrusel del bosc.

Els tigres de la golfa semblen inquiets.

Petxines alineades – minúcies de déus ajornats – al mantell de l’espera.

La navalla del furtiu parteix una pera i s’entreté amb la ferida simetria.

L’opac cortinatge remuga la doctrina de la flamarada solar rere seu.

El quartet de cambra del no-res frega els arquets a compàs

de la fimbrada del blat llunyà.

L’esparver decidit travessa la pàgina que no faré.

Els bruixots del guinyol temen potser el llop malferit de derrotes.

L’espiral de guix en el pissarrí pacient indica el sentit i la direcció.

L’àngel etern s’arranca les ales pel vol gronxat d’una cereal trapezista.

L’opac cortinatge engoleix la innocència sense objecte.

El lampista es retarda i la corbata de setí del vell dandi no es prou torniquet per a l’hemorràgia femoral de la matèria de les esperances.

Persistents moviments d’arena arcana escamotegen el diamant de tots, de ningú.

 

Dijous, 18 d’ octubre.

El despertador a dos quarts de vuit. Dormida mala, amb parèntesi d’insomni a les cinc. I, després, fent-me la xerrada que he de fer més tard (quines pedregoses cabòries!) Ruixats forts a la nit. Nova alerta roja a la zona.

Toaleta, ullada als correus –res de particular-, i cap a la biblioteca, on gairebé ja em poden posar un llitet, per estalviar-me viatgets. Un cafè de la màquina –dolent. La cosa va amb retard. A tres quarts de deu començo a predicar en favor d’Estellés per a alumnes molt jovenets, potser massa. Intento ser clar i didàctic. Potser una cosa o altra se’ls haurà quedat. Llegeixen poemes triats i treballats a classe. Dicció de cantarella, probablement sense comprendre del tot el ritme i la substància dels versos estellesians (el decalatge generacional és gran, és clar). Però, passa com sol passar amb els grans, que fins mal llegits, estrafets, curtcircuitats, el poc que se’n salva és enlluernant de qualitats. En llegeixo un de les “Horacianes”, un dels diversos grans llibres del de Burjassot, i l’emprenc cap al remat de l’exposició diria que amb eficiència –tinc la sensació de  que el tel de somnolència em fa vocalitzar i adjectivar millor. Pareix que les criatures no s’han avorrit massa (controlat bé el minutatge),i a les professores i tres seguidores meues, que han matinat per venir a escoltar-me (elles s’interessen i llegeixen més, és una evidència aclaparant), els ha fet el pes el reguitzell d’idees exposades, improvisant bastant. El pitjor de parlar en públic és que després et quedes electritzat i costa una mica d’aterrar al rudiment domèstic. A les onze i uns minuts la faena és feta. Vindicar Estellés sempre mai no és sobrer. La vigència de diversos trams de la seua gegantina obra és un miracle atípic en les nostres terres, on els autors i autores, uns anys després del seu traspàs, solen travessar un espès oblit. No em resulta gens difícil intuir què em diria el poeta de saber que m’ha tocat matinar per lloar-lo davant unes dotzenes d’adolescents, fills de l’era de les plurals distraccions al·lèrgiques a la lletra: “gràcies, fillet”, hagués dit, com m’ho va dir quan li vaig comunicar que volíem retre-li un homenatge a Benicarló, a primeria dels vuitanta. Entre les emotives joies del particular secreter hi ha haver-lo tractat una mica i rebre algun bon consell per a l’ofici i, com qui no vol la cosa, per a la vida. Era genuí, de tracte planer, generós, com solen ser-ho la majoria dels més grans.

Cafè casolà. Mirats materials guardats, i la tralla de l’actualitat

-depriments marasmes. Apareix un sol tendral enmig les nuvolades de les alarmes per la gota freda anunciada, però no dura. Arròs amb galeres per dinar, gentilesa del bar del barri –no massa relligat. Sesta fonda i plaent, mentre plou a fora, a estones amb la greu intensitat pronosticada.

Adobada alguna quartilla al celler de les esperes (abans escrivia, ara només corregeixo, deia el follet Monterroso). Mirant ploure una estona, quan em canso de les desertitzacions oculars de la pantalla.

Conversa oberta amb Antònia Carré-Pons –s’hi afegeix Miquel Pujadó- a propòsit de Stephen King, a qui defenso com a bon contista, hereu directe, al meu entendre, de la tradició que inaugurà Hemingway. També, intercanvi de parers sobre literatura sobre l’art fotogràfic amb la poeta Àngels Moreno –citacions de Susan Sontag. Gimnàstica dialèctica amb les filies i fòbies del col·leguam. Entreteniments abans d’acudir novament a la biblioteca comarcal.

 

Conferència de Lluís-Anton Baulenas sobre els mites, el folklore i la transformació com a eina simbòlica en la creació literària. Baulenas em cau molt bé. És un molt bon professional, sobri, carregat d’arguments i incitacions reflexives d’interès. Abandonà la seguretat del magisteri per jugar-se-la a la carta única de sobreviure de la lletra: aventura de rgans patiments, quasi impossible, en els nostres rodals. Vindica, amb tota justícia, la qualitat, inaugural en tantes propostes narratives, del “Frankenstein” de Mary Shelley –la novel·la té molt poc a vore amb tantes de les adaptacions cinematogràfiques, algunes ben edulcorades.

Quan, en la presentació han esmentat tots els paper de l’auca que li toca fer, malgrat ser un dels narradors més interessants del nostre panorama actual, ha dit que li costa molt arribar a final de mes, i, és clar, m’ha arribat als endins el lament: en aqueixa ressentida n’estem molts, i explica sense florilegis emparrats –potser interessats-, la vertadera situació penosa que vivim.

En la xerrada ha citat un grapat d’obres “de la transformació” que he llegit de gust i són clàssics fonamentals: Bram Stoker, Poe, Stevenson, Wilde, Wells, l’inquietant Andersen per a adults, i, naturalment, el paper determinant en el segle XX de Kafka.

Baulenas xerrava mentre als amplis finestrons de la biblioteca notàvem, la dotzena d’esperits arrauxats que hem desoït les alarmes oficials, la densa clapa de la pluja i, de tard en tard, la flamarada pàl·lida d’un llamp. Millor acordada escenogràfica no es podia tenir. M’he guardat d’establir diàleg en el col·loqui, per no decantar l’exposició en divagació massa especialitzada.

 

Divendres, 19 d’octubre.

Despert a les set. Ha plogut tota la nit, amb més o menys intensitat. Quan el ritme es tempera en un xim-xim desganat, hipnòtic, sentit del llit estant és una delícia.

La cantata quatre de Bach. Cafè amb llet de revifalla. Rumiant els fils de la xerrada d’anit de Lluís-Anton Baulenas. En conclusió, un bon catàleg insigne de textos presentats entre finals del segle XIX i primeries del XX, sobretot a l’àmbit anglosaxó, avisaven, amb qualitat artística, de que jugar a fer de Déu és tothora un pèssim negoci. Però l’humà no en fa cas, i els perills de voler traspassar les limitacions i somniar truites arrogants, no han fet més que multiplicar-se i sofisticar-se. L’observació de l’escriptor barceloní, fent-se un “bolo” lluny de casa, en una nit amb un oratge espantós i mil bengales alarmants enlairades, m’ha recordat que també m’he vist en la tessitura més d’una vegada. L’autor de “Per un sac d’ossos” s’ha fet acompanyar per un fill i ha llogat una habitació en un dels dos hotels ampostins i avui tornarà a casa. La xerrada tenia interès, però potser encara no la té molt rodada i ajustada de minutatge i grapes d’agilitat. El cas és que hi penso amb els mags narratius que evocà, amb el rutilant garbell d’al·legories i clatellades iròniques que li etzibaren a la supèrbia científica. Tot arrenca de la necessitat de trobar una transcendència, un sentit superior al fràgil trànsit sense afermat manual d’elevacions sublims que som. Tot desastre i tota troballa reeixida tenen aqueix pinyol incardinat a la sala de màquines i atzars.

La llumeta esmorteïda, candela exànime, a les finestres de la continuïtat. Barrancs i rius habitualment secs, en poques hores es presenten curulls i encabritats. Aigua misericòrdia arreu. Notícies de diversos punts emocionalment propers. Sembla ser que ningú ha pres cap mal. De reüll, també seguim els humors de l’Etna, que diuen que podria entrar en rebullida d’erupció i agitar greument el Mediterrani. Malfia’t del demà, aconsellava Horari, però el demà ja és avui. Climes i natures en convulsió afegeixen angoixa als desconcerts inquietants d’aquests dies. Anem tard fins per atenuar les grans dentellades que s’anuncien?

Llegits articles, adobades un parell de quartilles; ballada lenta en les disciplines de base monocord. La lentitud no garanteix res. Però la pressa encara garanteix menys.

Segons un fragment de dietari de Toni Mollà, recuperat en la seua pàgina “Sota la morera”, alguns anem declinant cap a gustos de jubilat. Per exemple, ja preferim el cafè matiner a la més temptadora copa en la matinada. Ja en sabem les factures de perseguir cues d’impossibles a deshora. Trobar-nos bé i provar de fer alguna cosa de les que ens agraden, aprofitant el temps, ha passat a estatus de prioritat pràcticament innegociable. Les excepcions han de pagar molt la pena. Deia algun saberut anglosaxó que la felicitat està en la repetició. No em fa el pes la parauleta felicitat, però ja ens entenem més o menys. Per saber-li la carona a la repetició, calen les excepcions, evidentment, però només si s’atansen un xic a la guspira de l’autèntica epifania, i això cada dia va més car. A l’amic Mollà també l’entrevista Salvador Enguix, a “La Vanguardia”, pel seu nou llibre “Tot entra en el pes”, i el de Meliana diu coses de molt de trellat, que subscrivim, i cita un grapat d’autors que també són en el nostre calaix de predileccions. Trobar-se amb companyies així en el carrer de l’amargura escripturari ajuda i consola. No hi ha manera de quadrar agendes per poder prendre’ns unes cerveses que tenim pendents sota la seua morera.

Escudella i carn d’olla per ben dinar. Els aiguats en les notícies comarcals. Mirant ploure, escoltant, estirat al llit de la sesta, les ondulacions rítmiques de la ploguda persistent. Què en dirien els antropòlegs? Enyors de quan teníem brànquies? I els sociòlegs? I els psicòlegs? M’agrada mirar ploure, escoltar la repicada en un teulat, el canaló abrupte que desemboca en el desguàs del pati. Fa moltes hores que plou amb ganes. Els desastres previsibles a les comunicacions i les viles.

Per ajudar-nos a situar els pesos en la balança del poder i les seues descarades pressions, el Tribunal Suprem se’n desdiu d’una sentència de fa unes hores, on es posava a favor dels hipotecats i els abusos que han patit en el cobrament de taxes de part dels hipotecants. Que ho hauran de calibrar millor, diuen ara.

 

Cap a la biblioteca. La inauguració oficial, tot i portar quatre dies d’activitats. Les autoritats i els seus discursos. L’alcalde d’Amposta m’esmenta com a creador de la ruta Arbó. Em quedo parat: poc acostumat a rebre tractes de correcció formal des de les oficialitats. Després, el premiet honorífic de les lletres ebrenques per a Manel Ollé, d’Ulldecona.  L’actuació de l’actriu Carme Samsa: molt fluixa, resolta amb una bagatel·la de repertori, vagament humorística. La gran dama de l’escena nostrada haurà pensat que, per a un compromís “de comarques”, ja anava ben abillada amb un entremeset sobre el petó, segons l’entenen en diverses cultures. Una decepció com qualsevol altra (si fos la darrera, ja firmaríem). Em penso que és un mal càlcul abaixar el nivell quan surts de les metròpolis. Posat hieràtic, de barbeta enlairada: ungüents de diva? Ens ha pres una mica el pèl, però la gent pareixia contenta (els prestigis catòdics?) Encara que actues al darrer racó del planeta, mai no saps qui t’està mirant i escoltant: el respecte al públic no s’ha de perdre mai.

Quan s’acaba la coseta del petó, ens serveixen un càtering extraordinari al vestíbul, guiat per un talent ampostí de les noves cuines remirant-se la tradició dels productes de proximitat.

Tota la trossada d’actes s’ha fet enmig una esplèndida tempesta de llamps, tronada i un aiguat incessant.  Saludada gent diversa. En algun punt, la ineludible comedieta tartufista, però estic amb poques ganes d’expansions massa rebaixants –un problema de cervicals i lumbars potser de naturalesa estètica.

Abans de les deu al cau. Llegint fins al son. El menys literari que hi ha és una reunió suposadament literària? Cada vegada més ganes de plegar de saraus i sarauets de l’escorça social de l’ofici. Però avui tenia cert compromís amb la bibliotecària, tot i l’oratge seriosament advers, que donava versemblant coartada per a qualsevol espantada.

 

Dissabte, 20 d’octubre.

Despert a les set. Dormida decent. Toaleta, cafè i Bach: la cantata catalogada amb el numero cinc. A primera hora pareix que ha amainat el temporal –a la matinada encara repicava. Escric una estona: surto escrit de casa cap a la trobada amb col·legues i altres espècies relacionades amb l’incert comerç de les paraules.

Cap al barri de la Castellania, al grau fluvial on el xiquet Arbó jugava entre traginades de cavalleries i rostres durament cisellats. L’Ebre baixa fangós i amb brancam. Els ressons de les riuades llegendàries ha pres cos. Seria interessant fer una comparativa entre les descripcions de Moncada i Arbó, entre la rebotiga còmica del de Mequinensa i l’escenografia tràgica del de La Ràpita, dels episodis amb el riu sortit de mare.

L’esmorzar d’autors. Cafè amb llet i un dolç. Coneguts, saludats i alguns amics autèntics. Conversa arboniana, tot preparant la taula, amb Josep Ramis –agradable i molt intel·ligent. La relació de l’ebrenc amb Joan Sales, que a més de ser també un novel·lista portentós, exercia de veres d’editor i feia indicacions importants als autors i autores que aixoplugava al seu “El club dels novel·listes”. L’intercanvi espontani, a la porta del biblioteca, com ja sol passar, resulta més sincer, perspicaç i espontània que la que fem davant del públic. Convenim que Arbó llegia molt bé, que el seu comentarisme dels textos dels altres tenia sempre interès.

Presento la ruta, que desperta interès: rebuts diversos retorns des de diversos punts geogràfics i una primera comanda de fer l’excursió. Em queda feinada per anar ajustant la proposta. La col·laboració de l’actriu i escenògrafa Maria Pons serà un crossa prominent.

Hi ha la intervenció de Marius López, el nonagenari amic de l’escriptor, aportant la nota tristoia: una incongruent repapiejada melangiosa. La devoció arboniana del mestre ha sigut decisiva per poder conservar òptimament –pulcres tècniques de l’arxivística- el llegat de manuscrits i objectes personals a Amposta.

El discurs de Ramis, esplèndid. Entre les nostres intervencions, canten dos joves ampostins, que s’han batejat artísticament com a “Camins de nit”, com el títol de la novel·la arboniana d’ambientació més ampostina. L’acte crec ha quedat prou eficient. Content amb la positiva coneixença personal de Ramis.

Continuen les jornades: altres taules, altres veus. Llarga conversa amb Aleix Cort, que toca mare del moment del panorama, i amb Francesca Aliern, en un altre moment . Salutacions i bromes amb gent diversa, del Matarranya, de la Ribera de l’Ebre, amb la què ens veiem d’any en any.

Aprofitat un buit de programació, per la suspensió d’un dels espectacles teatrals, per anar a l’estanc. Cel gris, però sense mullena. Carrers animats, la ciutadania s’eixuga la ploma reclosa per la llevantada.

El dinar de germanor. Més conversa amb l’escriptor reusenc i amb Mariano Castro i la seua companya. El rebombori ambiental inevitable en l’establiment de l’entaulada.

Més salutacions més o menys superficials: conegut el bibliotecari de l’Ateneu Barcelonès i el crític Ricard Ruiz Garzón –simpàtic. Emili Gil em regala unes revistes que editaven una colla fa anys, amb escrits diversos sobre la narrativa del fantàstic. A més dels seus relats, Gil ha fa feina bona rescabalant històries i llegendes del nostre imaginari popular. És un enamorat de París i sempre que pot s’escapa. Ha fet botifarra al sistema editorial que tenim – ben fet que fa- i s’autoprodueix els papers i els empeny a còpia de complicitats amigues i gastada de sola.

A les sis dono per tancada l’aixeta de la gran socialitzada. Un solet de capvespre trenca els núvols, ja molt esqueixats; fa l’efecte que el temporalot ha passat del tot. Al cau. Llegint variat: ullada a les revistes regalades pel senienc. Mirat el partit de futbol després entre el Barça i el Sevilla. Guanya el Barça, però lesió de Messi, que estava fent un partit incommensurable, per variar.

 

(Petits regals imprecisament bonhomiosos)

-Et tenim tan a prop, ets tan discret i senzill, que no ens adonem de l’important que ets.

-Li agraeixo el compliment, senyora, suposant que no es confonga de destinatari. Però, ni sóc important, ni sóc senzill. I, a vegades, coses de la feina, no puc ser tot el discret o invisible que voldria.

-A mi no m’enganyes. Sé el que em dic i a qui li ho dic.

Diumenge, 21 d’octubre.

Alçat més tardet, a les nou. Cafè amb llet i una torrada per desdejunar. La cantata número 76 del geni de Leipzig. Assentant als solatges lents els estímuls de les jornades: potser una miqueta fluixes de continguts intel·lectuals substanciosos, amb més voluta social que altra cosa. En algun moment em penso que vaig mostrar-me eixut o directament antipàtic: es veu que ja no suporto massa minuts seguits els balls de nanos en clau hipòcrita. En fi, tràngol passat.

Dominical amb poc marge per capbussar-me en carpetes que m’esperen. “Bolo” a la tarda, a Benicarló, on els aiguats han fet prou de mal. La vila nadiua cada vegada m’és d’una més eixamplada llunyania. Pasturo més a gust, i fins una miqueta comprès i respectat, per altres places. De la feinada que vam fer a la ciutat als anys vuitanta i noranta, sempre a contravent, a banda de l’obra personal, ja no se’n recorda quasi ningú. El darrer lligam cultural, ben irònic, és anar a fer ballar els jubilats de la tribu.

Fotos i més fotos de les jornades, en circulació de compartida multiplicada. La facilitat dels telèfons retratadors n’augmenta l’escampada abassegadora. Les fotos et permeten viure dues vegades els fets, opinava un surrealista empordanès, que es deixava retratar de gust. El brou d’una realitat viscuda i la imatge que acaba penjada en les xarxes de la gran vanitat, tenen poc a vore. Però, quina realitat s’imposa? Segurament, la de les imatges, que vistes de fora estant, sense el relat més o menys ajustat del que s’esdevingué, deuen portar a la deformada segura, a l’escarni del grotesc o el ridícul –sortosament fugaç, com tot el que degluteix la nuvolada/miratge virtual.

Patates, ceba i tall de vedella, amorosida al forn, per dinar. Becaina tranquil·la. Fent temps de qualsevol manera –llegint articles, sobretot. Cap a Benicarló. Assolellada ecumènica. Els rastres dels aiguats en diversos punts del trajecte. El fang camperol envaint asfalts. Trànsit assenyat. El muntatge al local i el trencaclosques de la prova de so –la sala té mil rebots ingovernables. Retallada de greus i supressió d’efectes. Converses amb diversos iaios. Posat el programa de simpatia convencional. Comencem a les set. Sala plena. Fem un menú més clàssic que mai, veient el públic congregat i l’encertem de ple. Al descans, un dels elements de la junta es veu en l’obligació d’explicar-nos collonades variades, de vol ras i masclisme que es pensa graciós. L’enfilem per la mateixa drecera en la segona part. A les deu i uns minuts emprenem el camí de tornada. Comprat pa en un establiment caòtic i llardós: l’únic que trobem obert. Mos casolà. El cansament i cert desencant, per haver d’anar implicats en aquests negociets decadents, amb les minutes glaçades als barems de fa quinze anys i cosits a impostos. Encara puc llegir alguna pàgina , de Pla, que fa dormir bé, abans d’aclucar la parpella.

 

No resulta despectiu qui vol. Lladrucs fora de sintonia ens resulten esgarrades mudes. El despectiu una mica eficient ha de confluir en algun punt de les nostres preferències i interessos –i no sol donar-se el cas.

 

Les originalitats, tan extensament democràtiques: tota mirada és irreemplaçable.

 

(Melodia)

T’escriuré una melodia solar, senzilla,

per tal que, si et vaga, la xiules cada vegada

que em tingues al pensament  i hages de fingir

l’absoluta indiferència cendrosa de l’oblit.

 

D’esglaons irregulars, sense barana, era l’escala que menava al clima de la seua ànima. La seua visió dels humans era la d’unes poques criatures cansades que s’acostaven prou, i la de molts que descartaven l’esforç d’enfilar-se per l’escala.

 

(Àrees de servei)

escalopa amb samfaina al túper

i besades de cinema antic

( la vie en rose en versió

camallarga de la Dietrich?)

un Priorat i refrescs, a la nevereta,

brindis muts entre una baix continu

de gasolina cremada.

Bocaccio potser encara arbitra

en certes àrees de servei.

Jean Genet també en fa el càlcul

de probabilitats repassant rostres

amb barba de tres dies.

 

Dilluns, 22 d’octubre.

(Crestall d’albada)

Acull en freturosa espiral

imatges de cent vides

-les solcades, les possibles- el crestall

en plenitud d’aleatòria efervescència,

a penes un sospir abans

d’esdevenir destrenat rosari

en la impassible besada del roquer.

 

El despertador a les set. Dormida reparadora. En un somni apareixia Carles Santos, tal com parlàvem habitualment. Impressió molt viva. Els tobogans onírics ens fan lliscar on volen. Amb el detall del somni caic –o retrobo- el tot amb que moltes vegades em burxava, em provocava, com testant el meu criteri.

Cafè, una torrada, cigarret i Bach (la cantata 33). Amb Bach, Dante i altres santedats més o menys ortodoxes, l’espiritualitat, organitzada o no, potser perdurarà, acompanyant els estralls i interrogants de les esteles fugaces. No som res i fa de mal dir. Però, ep, una cantata barroca de l’organista visionari i ens millora l’arrossegada biografieta del dilluns.

Un xicot amb gorra de beisbol porta el paquet amb els contes de José María Merino. Una totxana de cinc-centes planes. L’edició d’Alfaguara, còmoda de dissenys i tipografies. Llegir qualitat és el que compta. La resta, si ha d’arribar, ja arribarà, i si no arriba, doncs tal dia farà un any.

Donant-hi voltes a l’article per a “Sonograma”. Potser no me’n sortiré. Quines coses em passen. Potser la desgana de comprometre’m en la roda dels articles periòdics em paralitza. Tinc la idea d’escriure sobre la música en els poemes i proses de Gerard Vergés, però no acabo de posar el fil a l’agulla. Com vaja donant-li corda a la desídia –tan raonable davant el panorama confús i desastrós que tenim- vaig apanyat. I parlant de músiques i poetes, dissabte Aleix Cort, que ha treballat el tema, em comentava que en l’obra de J.V.Foix la música ballable –d’envelat- és molt present. Sé que apareixen prou ballarins i parelles balladores en els seus versos i proses, però no m’havia adonat del que suggereix l’escriptor –i gran ballaire- reusenc. Em proposo seguir el fil suggerit.

M’arriba a mig matí la notícia del traspàs del narrador i assagista Robert Saladrigas. El reguitzell de pèrdues significatives de les darreres setmanes és lacerant: siluetes al cementeri de la memòria. A Saladrigas me’l vaig trobar en un refinat restaurant xinès barceloní, i, sobreposant-me a l’atac de timidesa, vaig saludar-lo i fer-li saber que era lector seu i que quan va morir Miguel Torga, només nosaltres vam posar articles urgents a la premsa tot subratllant la grandesa del poeta i prosista de Coïmbra. A més de ser autor de joies com “La mar no està mai sola” o “La llibreta groga”, va ser durant dècades un crític fiable en les pàgines de “La Vanguardia”. Fou molt mesurat sempre amb les desfilades en les passarel·les més supèrflues de l’ofici. Se l’ha ignorat, un de tants, més del que li convindria a qualsevol literatura civilitzada. El recordo sol en una taula, en el besllum ambre de l’oriental del carrer Buenos Aires, regentat per un emprenedor cerimoniós, de màscara mil·lenària, com tants orientals, que saludava personalment els comensals amb un somriure beatífic i un brindis de prèdica salutífera. Una breu conversa, benhumorada, endinsada en la pedreria subtil de les menudalles solars.

Gestors de la cosa publica de la proximitat, posant cara d’amoïnada davant els laments d’algun pagès o tècnic per la bursada de les aigües en els camps i els vials. A prou dels que surten a la foto i les televisions, els he seguit una mica i sé com treballen i, m’agradaria errar-me, molt sincerament ho dic, però em temo que al proper temporalot (per allà a la Puríssima, com sol passar?), si fa no fa tornarà a rajar per les mateixes deficiències i falta de manteniments. Amb poc densitat demogràfica, som uns pocs vots que no solen ser decisius en els grans còmputs partidistes. Hi ha territoris que acumulem una quantitat de dèficits que fa feredat. Tenim, com diuen les remugades populars, el que ens mereixem? De la fauna partidista no saps amb qui quedar-te. Algun acumula la doble condició de les poques llums i una mala llet primària excepcional.

M’explicava una anècdota sucosa, molt arquetípica de les psicologies d’aquestes terres, collida a la seua feina, on ha de guardar confidencialitat, després de prometre-li –em llegeix- que no ho posaria al dietari, com si els elementals protagonistes llegiren molt i es pogueren vore retratats en unes ratlles meues. És tan bondadós que sobrevalora les capacitats del veïnat. O potser és que desconfia de la meua destresa disfressant… En fi, compleixo la promesa. Silenci. Ja sabem que el silenci també acull la propietat d’ajudar a mentir, i encara una de millor: la d’ometre.

Arròs al forn per dinar: contundència sublim. Les notícies comarcals, amb la ressaca dels aiguats. Migdiada complida; escurant els rastres del cansament. Alternant adobades de materials i visites al núvol de l’hipertext. Intercanvi de laments cetacis amb Jaume Benavente, a tall de les creixents idioteses en el laberint editorial.

Nit habitual. L’espai de Graset, que entrevista l’escriptora gal·lesa  Angharad Price –gran interès. Llegint els contes de Merino fins al son –extraordinaris de prosa i estratègies, com ja sabia.

 

Quan ja s’ha fet perdonar, el convers sol donar joc com a guardià de les pureses de la seua nova fe –o conveniència.

 

Tenia la majoria de la biblioteca a les golfes de la vella casa heretada. Aquell matí estava enjogassadament divertit perquè les rates havien devorat un parell de llibres dedicats d’un autor que li feia la gara-gara en públic i l’apunyalava per l’esquena en privat.

 

Passejar la tardor que ens pertoca amb una rebequeta a la mà, o tirada sobre l’espatlla, ¿deu ser també un prevenció de jubilat? Segurament. El pas dels anys ens fa més clarament animals climàtics.

 

Arrufa el nas. Es pensa que som una vanitat satisfeta. És a dir, uns usurpadors de les seues aspiracions.

 

No han fet mai res. Però, si un dia s’ho proposessen, n’estan convençuts de que ho farien millor que ningú.

 

Molts dels meus fracassos han resultat ser autèntiques benediccions.

Elinore Pruitt Stewart.

 

Les coses que són importants en la vida arriben sense que una se n’adoni; no les esperem, atès que s’han format en la ment. Les reconeixem un cop han aparegut. Això és tot.

Doris Lessing (“El quadern daurat”).

Campanya pels drets lingüístics