Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Dimarts, 23 d’octubre.

Despert a dos quarts de nou. Episodi d’insomni a les cinc de la matinada. Una redundància de puntualitat curiosa. A les cinc de la matinada el primer punyal entrà en la còrpora desguarnida de Neró? Quines són les primeres rodes que travessen el pont deBrooklyna les cinc? Encén la nova reencarnació de Merlí el foc blau a l’escó dels suïcides a les cinc? O potser no, potser serà tot més tard, o no serà. De res no serveix plantar un ditet obstinat al corrent de l’entropia a la què tendeix l’univers. Però no en queda una altra que fer-se la il·lusió de gratar un solquet en les arenes movedisses.

pasvianantsigual2018       El segment d’hora amable, amb angeologia variada que dormiteja per les cornises del reremón. El tirabuixó del cafè, l’horitzontal maternal de la magdalena sucada: escolar remot, encapsulat entre vidrieres brutes. Senyals de fum invisibles, però olorosos: canyars amb morfosintaxi torrada en el moaré mínim de l’aire frescal de l’horitzó. La cantata “bachiana”, la 127 del catàleg rescabalant del llegat de barbes divines del mestre de capella. Fer barroquejar les divinitats que callen és alta gosadia, però hi ha escollits que se’n surten en la marqueteria dels alts capitells i les solemnes columnates. L’hora amable, l’hora quieta: confort inaugural que fingeix agermanar-se amb la continuïtat d’ahir. Després del claudàtor d’albs candors, la contrariant tralla boja del món ens posa a refermar les fites de la metòdica suspicàcia.

Sol tardoral i aire amb picantor gebrada. Paro els paperets de la gaveta d’idees que esperen que em toque la loteria i poder dedicar-los cinc o sis anys d’incursions. N’hi ha una amb escaleta prou desenvolupada que podria donar per a la llarga bufera novel·lística. La passo a la interpel·lant filera primera, a vore quina en passa.

Conversa amb un company de la cançó d’autor que se les està passant ben magres. M’envia una cançó recent que ha enregistrat amb sistema casolà. Altres telegrafies també em ploren i em demanen consell, quan podria plorar tant llarg com ells i no encerto els consells per a la meua pròpia tirada. No sé quina impressió tenen d’un certes ànimes posades en els funambulismes de la vida creativa, que creuen que tinc receptes de xaman al copalta ratat. El sistema on fem el ball de mones del cul pelat és d’una perversió escanyant incansable. Les ansietats ens van emmalaltint a molts –de tots els gremis. Trencar, eixir-se’n de la roda de hàmster que ens tenen parada seria una possible solució: però, com? Els tentacles arriben a tot arreu.

Eixida a l’estanc. Comprada aigua mineral de la que em convé al supermercat. Les sobres de l’arròs al forn d’ahir per dinar. Les notícies comarcals: les realitats del rerepaís desmentint els jocs reunits dels alts despatxos. Sesta plàcida, l’ossada agraïda. Gestió tortosina. És una símptoma molt evident que van aprimant i desprestigiant els serveis públics fills de la socialdemocràcia –la poca que hem tingut- per justificar privatitzacions.

Excursió cap al pantà d’Ulldecona, amb un 38% de cabal per la llevantada. El to fangós a la superfície de l’aigua. La qualitat del silenci, esquinçat per uns xiquets que des del pont juguen amb l’eco profund de la vall. Vista, al llunyedar, una cabra que, entre la densitat dels pins es pensava si davallar a beure –el nivell baix de les aigües crea inèdits desnivells. El pit blanc de l’exemplar jove. Finalment recula cap a l’espessor verdosa. Berenat un “Snack”  de panís i un refresc, tot passejant. Una dosi de Tinença sempre asserena. Un tresor pel qual tota prevenció serà poca.

Rebuda una comunicació per si vull ser enregistrat per “À Punt”, la nova televisió valenciana, com a escriptor “castellonenc”, per a un espai dedicat als llibres que es veu que fan. Per collir els meus quinze segons de fama, posem que en les platges de Benidorm , m’hauria de desplaçar, en dia feiner, fins a Vila-real, i perdre tot el dia –un luxe que els autònoms autoexplotats no ens podem permetre. Agraeixo que se’n hagen recordat, però declino la invitació: altres companys de patiments segur que faran el paper amb solvència.

Nit d’habitud. Llegint i mirant l’espai de Graset, que entrevista al corunyès de bressol, Agustín Fernández Mallo, pel seu assaig “Teoría general de la basura”, on escriu sobre els reciclatges constants en la creació. Per moments em recorda l’elogi del plagi del Pla més impermeable a les vel·leïtats de l’originalitat. La televisió és despietada i descobreixo que l’escriptor tartamudeja ostensiblement. He llegit diverses coses seues, més o menys narratives, i em deixa prou fred el seu friquisme més o menys cientifista. Fernández Mallo fa mil anys que viu a Mallorca, però de la nostra cultura i llengua no ha entès ni en vol saber res. Però els “aldeanos” i els supremacistes, ja se sap, som nosaltres.

 

Em demana amistat virtual un tipus que sé positivament que em posa a les potes dels cavalls –amb profusió de deliris increïbles- només en té ocasió. S’ ha esmenat, repensat? Que els detractors recalcitrants canvien d’opinió destarota molt. O potser vol vigilar-me més de prop? I, què li fa pensar que li obriré més la porta -que ja està prou oberta? Quines anguloses neurosis planteja l’aiguabarreig social de les xarxes!

 

Dimecres, 24 d’octubre.

El despertador a les set. Primeres maniobres de volada domèstica. La diadema “bachiana” a la cabellera per trenar. Trobat un article de fa anys sobre Jesús Moncada, l’escriptor que no ho semblava, que s’abstenia completament de la vida social de l’ofici, que s’incomodava si li estrafeien les seues rutines invisibles. Exemplar, admirable opció, que li procurava fama d’esquerp (em sona molt la cantilena).

L’eixida per anar a l’estanc. Claror manyaga, pregons de gebre en les gronxants arquitectures de l’aire: anunciada una massa de correntia àrtica. Repassant materials, farcint projectes que avancen lentament.

Llenties per dinar. Penso en els menjadors de fàbrica on Bohumil Hrabal dinava, escoltant-se i incitant les històries dels seus companys, que podien acabar, convenientment passades pel sedàs dels seus talents tragicòmics, en algun dels seus llibres. Autor prohibit i castigat per règim roig txec a feines tan rebèsties per a un escriptor com ara fer-li cremar edicions senceres de títols prohibits (en salvava algun exemplar, d’amagat, per a la seua biblioteca), o lligar-lo a una cadena de producció metal·lúrgica, on en una jornada li va caure un tros de biga al cap. No sé perquè me’n recordo del jardí de les delícies amb fruits amargs de Hrabal. Potser pels plats de cullera que ell fruïa enmig les tempestes d’acer. Sobre Hrabal alguna vegada he conversat amb la seua traductora, biògrafa, i magnífica  narradora, Monica Zgustova, que el tractà llargament. No, no sé perquè penso en el bevedor de cervesa, potser també pel repàs del noticiari del dia, el de proximitat i el general, que també presenta tintes tragicòmiques. Què en pensa la gent que té fills del món que es va configurant? Alguns només deixem papers per a l’oblit, i en aqueix sentit anem una miqueta més alleugerits. Pilars que pareixien ferms van passant unes despullades severes que deixen al ras uns nivells de podridura molt superiors al que ens ensumàvem.

Sesta plàcida. Tarda lenta i aprofitada. Ideant dreceres per trencar les inèrcies on ens tenen encantats –o mig anestesiats. Resulta que molts dels llargament marginats i escarnits tenien raó en molts dels seus plantejaments. Repensar fonaments reprenent les talles humanes, que no encaixen amb la permanent obscenitat utilitarista i mercantilista d’un sistema que ha demostrat amb escreix que no té entranyes ni il·lustració.

La notícia, a mitja tarda, de la mort de Carmen Alborch, que fou ministra de cultura amb els governs socialistes. Per la feina de periodista comarcal que vaig fer fa segles, la vaig vore, de prop, actuar en una roda de preguntes i en un acte electoral. Era una animal polític que pareixia que sabia de llarg què es portava entre mans. Una dona amb idees pròpies. Una valencianitat de barri potser sofisticada per les galeries d’art i museus de la modernitat que havia dirigit, així com altres mil activitats relacionades amb la cultura i el feminisme. D’aquella observació de quan posava el micròfon en rodes de premsa en vaig fer un perfil, que va fer cap a un llibre o altre –no recordo a quin i no m’aixecaré a mirar-ho. Alborch se n’eixia freqüentment de les estratègies ambigües del socialisme valencià i espanyol (els suposats socialdemòcrates han donat molta ambigüitat i han fet polítiques socioeconòmiques –i  de raons d’estat- de pura dreta, neoliberal en la pela i reculant en les territorialitats) i plantava un ram de pensament, madurat en les soledats buscades, que es notava que era de collita pròpia, acompanyada de lectures ben digerides. Tocant de perfils com el de Montserrat Tura en les conselleries de la Generalitat de dalt, creaven una il·lusió de que potser sí que cabia un to més fúcsia en el “felipisme”. Però res, tot aigua pel pallol.

Mirat el partit de futbol de la lliga dels campions europeus entre el Barça i l’Inter de Milà. Partit molt treballat dels blaugranes. Han tapat l’absència de Messi amb un joc de bloc concentrat, pencaire. Pa amb tomaca i embotit per fer un mos. Llegint després fins al son. els contes de Merino, magnífics.

 

L’escola FAES guanya influència internacional. A Xile, una diputada ha deixat dit que Víctor Jara “matava gent amb la seua guitarra”.

 

Assegut en un racó. La tirada a les dimensions monacals. Teclejo el testament del dia. Ens volen fer temor, i a fe que aconsegueixen inquietar-nos. Cada dia deixen pistes de que ens tenen, si volen, agafats per on més mal fa: una inspeccioneta, una denuncieta, un muntatge, un accident, delictes construïts, la tigrada ombra d’uns barrots…

Assegut en la fragilitat d’un racó. Sense lobby protector. Crític amb conglomerats que si els convé juguen brut. Vulnerabilitat a quatre aigües. I encara hi ha qui es pregunta perquè a vegades parem cauteles defensives…

Tot a pulmó, encara. Penjant d’un fil més d’una setmana i més de dues. Detectant les trampes i els hologrames hipnotitzants dels dimonis insaciables de l’infern en la terra.

Una tassa de cafè, uns cigarrets, els murals policroms de les músiques variades, i la baralla entre esperança i futur damunt les dunes de l’ànima, fugaç despistada de l’eternitat.

 

El compàs d’espera per esmenar la sentència ferma de les hipoteques del Suprem, i els vots de PSOE i PP per seguir venent armes i vaixells guerrers a l’Aràbia Saudita, que ha fet assassinar atroçment un periodista crític amb la monarquia del petrodòlar, reblen el clau del vergonyant fiasco que és l’estat espanyol.

 

Si a prop  de la biblioteca teniu un jardí, ja no us faltarà res.

Ciceró

 

El passat és un país estrany, dels més estranys.

Edward Thomas.

 

El que tarda  en semar-se un “per sempre” potser sia foc robat al déus. No tenim naturalesa per sostenir intenses promeses en escons d’estadis incombustibles.

 

Dijous, 25 d’octubre.

A un quart de vuit és acabat el cabdell del son, que potser un invisible gat minuciós ha desfet. Els temptejos, petits exercicis d’assaig/error domèstic, en les primeres passes. La cantata 93 del mestre de capella: la pianola divina que fa cantar El Silent. Una garseta infreqüent piula pels confins dels patis veïnals. S’integra sense estrips en el magma aeri de Bach. La gràcia regalada: la casualitat blanca.

Escrivint coses noves, que no sé del cert on van, però no importa. Apartats els cucs ansiosos de l’actualitat tot el matí. La pau de la càpsula d’estar concentrat en fixar uns grapadet d’idees que s’han anat quallant els darrers dies.

L’eixida a l’estanc. Sol rabiüt que atenua la pessigada de gelor de l’aire, unes taules en la temperatura que conviden a parar-se en una cantonada i fer una mòrbida cura de sol. Es veu que hi ha gent que s’alimenta fonamentalment amb la llum solar. Desconec en què consisteix la “dieta”. El que sí que cal agrair és que finalment s’haja tret el barrut i demencial impost del sol. Pareix mentida la ressagada que portem en les energies netes en uns territoris on podem aprofitar sobradament dels recursos naturals. Només s’explica el despropòsit de que Alemanya tinga més plaques solars que nosaltres per la inacabable tendència a l’abús de la picaresca d’elements que diuen jugar al mercat lliure, però que mostren manya de monopoli a penes dissimulat.

Una amistat em fa saber que a l’arxiu de la Biblioteca de Catalunya ha trobat un bon grapat de referències bibliogràfiques meues, fins d’articles i poemes editats en revistes que ja fa temps que dormen en els llimbs de la vaga arqueologia de paper. La seua curiositat aviva la meua. M’ho miro. Déu n’hi do quina feinada! De fer la repassada de referències, em canso. Un gavadal de versos i proses. I, per a què? Valen, no valen? Qui ho pot saber… L’amistat, molt propera, descobreix llibres que no sabia que he fet. En contra del que asseguren algunes ànimes pietoses, que en realitat no en saben un borrall del que faig o deixo de fer en les intimitats, no vaig pregonant el currículum per la vida, més aviat tot el contrari, i quan me’l demanen per a una cosa o altra, en solc donar una noteta resumidíssima. En fi, paperams ens dormen, tocant de tantes insignes ombres de la llarga processó secular, sota les elegants voltes gòtiques –gòtic civil- de la Biblioteca de Catalunya. No se m’havia acudit fer-hi una ullada al catàleg del fons sobre títols propis. L’amistat m’ha picat la curiositat, i m’ha fet caure en la pesada de que és un bon refugi on dipositar papers de l’arxiu personal que podrien tenir cert valor, si més no documental –cartes amb escriptors, pintors, músics, per exemple-, “per si passa res”, que diuen en l’eufemística popularitat nostrada. Potser ha arribat el moment de posar ordre o intenció en aquests afers sempre ajornats, com si anàrem a ser eterns (quin càstig més insuportable seria ser etern!)

Migdia de costum. Les notícies: el P.P. detecta possibles colpismes arreu, menys en allò d’aquells generals de l’any 1936. Sesta inquieta. El mateix programa escripturari i esmenant a la tarda. Volta per barri per estirar les cames quan em canso de l’asseguda. Escriure és acabar, pel capbaix, amb el darrere quadrat. La llum declinant, amb un polsim ataronjat. Compro berenar. Me’l menjo assegut en un banc de l’enjardinada Avinguda Tarradellas, per on potser encara passejo imaginàriament en Merlí, el golden que em feia tanta companyia. Com diu Espinàs, quan t’atures la vida es posa en moviment. També penso en que tenia raó en Georges Perec, et mires un tros de carrer durant una bona estona i la realitat raspada es torna farcida de misteris. I, si tornes uns quants dies al mateix tros de carrer/realitat i vas prenent notes, el joc pot donar per una narració llarga i animada. Al banc de tocant hi ha una mare jove, molt jove –vint anys?- amb el mocador al cap i les faldes llargues, que gronxa un cotxet on una xiqueta desficiosa i riallera reclama la seua atenció dient-li “mama” cada trenta segons. Penses en quin futur li espera a la criatura i pots arribar a angoixar-te. Passen també estols d’adolescents alternant enjogassades físiques amb ullades als mòbils, i la pregunta torna a dibuixar-se entre el fumall de la cigarreta flegmàtica que vaig pipant. En el barri treballador, amb comerç que aguanta potser tremolant, els gests d’amoïnada s’endevinen fàcilment. Quan deixo de fer-me preguntes, sense deixar de conrear certa guspira de que la voluntat humana també és capaç d’obrir espais de respiració i trobar la solució després d’errar-se moltes vegades, penso que el final d’un conte acabat al matí podria ser diferent, més suggeridor que relligador en el remat. Hi ha relats que demanen un tancament diguem-ne més clàssic i altres que guanyen deixant-li al lector la tria de la resolució. Temperatura amable en l’hora quieta de badar i berenar a l’aire lliure. En tornar a l’escriptori canvio el final del relat i em penso que guanya fondàries: pastetes de patafísics: una cerilla encesa en la fosca.

Formatge i pa amb tomaca per sopar. Mirat l’espai de Graset. La pensadora Marina Garcés, que no acabo d’entendre del tot, tot i copsar més o menys els seus plantejaments analítics –l’oncle Marx al sofregit, com és lògic. Denuncia el parany anatemitzant que va quallant-se dia a dia: la dissidència és violenta. I pocs dissidents veritablement furgadors queden. Llegint també, en programa variat, fins al son.

 

Tot artista dels decisius fa l’efecte que no ha deixat de ser un projecte d’adult –segons els paràmetres més convencionals, vol dir-se. M’ho fa pensar el cas de Picasso, de qui aquests dies torna a escriure’s molt. Fins a darrera hora mostrà rampellades de les que els especialistes en arquetips psicològics, a vegades ben discutibles, titllarien d’immadureses.

 

Tan ben acompanyats quotidianament en la desesperança creixent en els qui gosen encara romandre desperts.

 

Divendres, 26 d’octubre.

Retornat a les presumptes maresmes de les vigílies a dos quarts de nou. En l’excursió de la matinada per anar al lavabo, m’han fet córrer una paret, domèsticament sabuda, dos pams i he topat de ple: estampat de“gouttelé”al front –tendència per a la propera primavera?

Xerricada excitada d’una rotllana de pardals al pati. Una bona notícia? Un bon auguri? Es disputen unes engrunes? Qui sap… Cafè amb llet i la cantata 180 del diví organista: diàlegs de veus humanes ben temperades.

Els relats de l’actualitat. Els “valors” del mercat justificant l’injustificable: s’han de complir els contractes amb els qui mantenen incendiats diversos focus devastadors i es passen cada dia els drets humans per l’engonal folrat de petrodòlars. Pocs aspectes se’n salven d’una intensa ferum d’acaballes. El nou no acaba d’implantar-se i el vell no acaba d’immolar-se: suposant que no sia tot vell com l’ànima de l’humà,  instal·lada sobre tants pecats gens originals.

L’eixida cap a l’estanc. Sol enterbolit, frescor de rebequeta. Dues dones madures orientals–la incerta maduresa de les orientals, potser en tenen seixanta, però n’aparenten quaranta- parlen a crits en una cantonada, tocant d’un furgó d’una de les empreses funeràries de la zona. Podria ser una escena surrealista d’un remot filmet experimental. La realitat sembra metàfores indesxifrables. La xicota jove que despatxa a l’estanc em desitja sort després de fer que la màquina triés números per al meu bitlletet: jo també li desitjo sort.

En ser novament a l’escriptori, sense moltes ganes d’escriure ni de corregir, revisito els diaris d’Ernst Jünger, que no sé quin estímul me’ls ha recordat. L’edició de paper sedós, còmoda, de Tusquets, comprada el 2007, segons la batejada manuscrita en la pàgina de cortesia. Les seues agudes observacions de la naturalesa i les seues criatures. Què poc sentit de l’humor que tenen molts autors alemanys! També em remiro narracions de Hrabal; els contes de Merino han establert el recordatori. En Merino també hi ha la porprada ombra de les audàcies narratives de Cunqueiro, però el del Bierzo va cap uns altres resultats: les dislocacions temporals i espacials són el broll per on introdueix les sorpreses del fantàstic, que, naturalment, incuben diverses reflexions sobre la condició humana i els seus joguets poderosos, parades a mig pam del mantell de la superfície narrativa.

Macarrons amb picolat i beixamel per dinar: eficiència elevada als regnes ingràvids dels harmònics simpàtics. Les notícies de l’apocalipsi neoliberal: qui no estiga desconcerta, que aixeque la mà i ens explique la seua recepta. En l’òrbita peninsular, la inacabable porqueria franquista i altres amenitats desesperants. Sesta enganxosa, em costa evitar la llargària excessiva.

Pres cafè i mirant papers diversos després. Llegida una entrevista a Mariano Antolín Rato, escriptor i traductor, memòria vida d’allò que se’n digué l’underground, emmirallat en els moviments internacionals, sobretot els anglosaxons. Un cap ben moblat. Conegué Allen Ginsberg i altres santons. Opina, amb raó, que de totes aquelles rebel·lies, més complicades a l’estat per la dictadura franquista, el que ha quedat sobretot ha estat la lluita feminista. Diu que qui no valora Joyce no s’ha assabentat vertaderament de què és escriure. El pensament del sènior alternatiu m’ha fet recordar alguna conversa amb David Castillo sobre el tema.

Escrivint una mica després. L’anada al supermercat, decorat amb totes els motius del Halloween, espècie invasora que interfereix amb els costums de la terra. Un símptoma més, dels moltíssims que ens envolten, que dóna prova de la gegantesca, l’abassegadora musculatura de la indústria cultural nord-americana que ens va mutant.

Rebut un missatge de Jesús Tibau per participar en un espai televisiu que condueix en un mitjà comarcal per parlar, tocant de Josep Ramis, d’Arbó i de la ruta ampostina que li dediquem. Mos lleuger per sopar. Llegint els contes de Merino –alguns ja els coneixia- i els diaris de Jünger. Mirat l’espai de Xavier Graset: el que falta per saber dels fets de l’octubre de l’any passat es pot anar conjecturant. Les conseqüències, encara les estem vivint. L’estatus de Catalunya al món han canviat, és un fet; i que la reacció de Madrid estava –i ho està- disposada a arribar on calgués per “poner orden” a la colònia- , com diu la llumenera Casado. En els propers mesos, amb el judici tan decantat que els espera als presos independentistes, caldrà aguantar molta tempesta i provar de no perdre l’oremus. D’aquells dies hiperventilats falten detalls clau, que potser un any o altres es desvetllaran.

 

Tirada a l’espectacle i cada vegada menys substància. Sense adonar-nos-en potser estem sent-ne còmplices de l’envasada al buit.

 

Potser no cal encaparrar-se molt més, No en volen, de democràcia real. Ni en la celtibèrica ni a Europa ni al món.

 

Al nihilista li aparegué un sí esplendorós i tebi que el trastornà. No n’era conscient, però en el fons l’esperava. “Mai no estem prou resguardats dels esquers de l’esperança”, va escriure en un paperet de fumar.

 

Una i altra vegada s’obre pas en nosaltres la idea de que hi ha quelcom simple, no disgregable, un element del ser.

L.J.J. Wittgenstein.

 

Dissabte, 27 d’octubre.

Despert a dos quarts de vuit. Dormida amb intermitències: cabòries vàries –i potser massa cafè. Nit fosca a les finestres i un ruixat mansuet, desconjuntat pel vent. Canvi de repertori a la gramola matinera: cantata de Telemann. Cafè amb llet escolar –amb magdalena. Llegint i escrivint en la matinera grisa, humida, de flux somnolent. Preparant els estris per tocar a Camarles a la tarda. Sort del “bolos” alimentaris, que ens permeten anar trampejant en la fira de les precarietats.

El debat obert, amb, pel que pareix, intenció de legislar amb obertura de compàs humanístic, sobre l’eutanàsia, ha estat novament interceptat i embarrat pels tentacles fatigants que mouen tants fils en la nostra vida col·lectiva. En la sopa retrògrada, que s’ha desacomplexat del tot, grapes com la de l’Opus, infiltrat arreu, expliquen tants retards i tantes obscuritats.

Llenties per dinar. Estirada curta. Mal de cap. Cap a Camarles: el muntatge i la prova de so. Una gentada, potser és la plaça on acudeix més públic. Tinc problemes amb la connexió de la guitarra: m’adapto com puc i tiro endavant. A l’intermedi ens donen berenar –i xuixo de crema, bomba calòrica, i una copa de cava, prou agre. Una parella d’ancians proposa conversa xafardera, amb interrogatori incorporat, que responc evasivament. Pipat una cigarret al llindar del centre social, enorme, desangelat, prou nou, baluerna horripilant. Plovisqueja i hi ha ràfegues de mestral. Passa un tren a tota castanya per la via molt propera al local. Una senyora, relativament jove, dins la mitjana gerontocràtica del públic, que també fuma, em dóna conversa sobre els mals del tabac: li dic si hi ha res que no faça mal en l’ambient i en el que ingerim.

Fem la segona part amb eficiència, la pista plena tota l’estona, però acabo incòmode, amb ganes de plegar –no m’ha passat el mal de cap. A les onze hi ha una hamburguesa –de prou qualitat- i una gerra de cervesa davant meu, en un establiment dels de la plaça. Malhumorat, cremat, amb el mal de cap que s’aguditza. Fredor a l’ambient, amb la sensació augmentada pel vent –no massa salvatge, però suficient per enravenar les entreteles. En ser al cau prenc una aspirina i provo de dormir –cansat, potser ansiós, potser estressat,  potser desconcertat i moix. Mala peça al teler. Canviats els rellotges que no depenen de l’actualització digital dels aparells. Es persisteix en l’horari antimediterranista, tot i que deien de revisar-ho.

 

La tristesa és causada per la intel·ligència, quant més comprens certes coses, més desitjaries no comprendre-les.

Charles Bukowski.

 

No hi ha jubilació per a un artista;  l’art és una forma de vida i com a tal no hi ha final.

Henry Moore.

 

Diumenge, 28 d’octubre.

Dormida prou bona. Persisteix una ombra de molèstia encaparrada. Uns exercicis elementals l’alleugen, ¿potser collits en certa safata de memòria del pivot del bàsquet juvenil? Les remarques dels ossos cranials: Hamlet som tots.

Potser una mica llampat . Senyals d’un lleu constipat? Em prenc paracetamol, necessito poder cantar avui. Nou compromís del duet a La Sénia, plaça sempre calmosa i agraïda.

Matinera grisa i lenta. La cantata 115 de Bach: missa heterodoxa amb opció de ballada angeològica. Llegint i escrivint fins a migdia. No s’acaba mai, no es desconnecta mai de la dèria: una forma com una altra de viure. El que ignorem és immens. La treballosa rosegada de més de tres edats amb prou penes eixuga els dèficits. La biblioteca del món és inabastable per a un sol trànsit. Tota autèntica modèstia mai no serà sobrera. Em conec perfectament els punts forts i els terrenys on la minvada és seriosa i recomana abstenir-se’n. Ni flors ni guitzes em descentren, per ara, dels vials per on puc anar tirant amb la mínima solvència.

Una eixida al pati per mirar els núvols i les plantes. El silenci del barri, l’amansida dominical. Penso en que sóc a l’hortet del monestir, parlant-los o cantant-los en llatí a les enramades. Una lectora de vides passades em va assegurar que en una altra vida havia estat monjo botànic  –em penso que cistercenc. El contrastadament cert és que el poc temps que he estat en algun monestir, sobretot en uns dies passats a Poblet acabant un llibre, parant l’orella als trencaments del vot de silenci d’alguns monjos erudits, estava familiarment a gust, com si certament conegués les salutíferes tessel·les callades del misteri i la contemplació. Potser la lectura de Thomas Merton, escriptor i monjo aixoplugat a la regla de Sant Benet, ha acabat d’adobar el vol de la fantasiejada. Le tiges dels lliris blaus del racó del sud fan patir: la gelada podria liquidar-los.

Faves a la catalana per dinar. Les notícies: les estratègies sobiranistes ja no les entén ningú i ensenyen les clàssiques esquerdes de les escissions. De persistir en els despropòsits, potser acabaran instal·lant a la Generalitat de dalt a “Ciudadanos”. Ja no recorden els resultats darrers? Pel preu de repressió que s’està pagant potser valdria la pena jugar-se-la de veres. Però, ai las, hi ha qui amb l’autonomisme ha viscut –i viu- molt i molt bé. Em penso que per aqueixa nafra plora la criatura.

Estirada breu. Cap a La Sénia. Fredor incontestable –amb la sensació augmentada pel vent. Del flanc sud no es veu l’enfarinada dels Ports anunciada a les notícies. Arribats al centre social ens espera la sorpresa contrariant: la sala on toquem és plena de gom a gom de gent d’unes colles i associacions. Els de la junta de la gent gran ens expliquen que havien de fer un càtering en una plaça veïna, a l’aire lliure, però amb el fred i el vent l’ajuntament l’ha traslladat. El cas és que no podem muntar fins que marxa la gernació, que mou un enrenou considerable. Per sort, a les quatre van desfilant per mirar-se el futbol. Els de la junta ens diuen que no patim si comencem amb una miqueta de retard. Però aconseguim estar muntats, provats i canviats a les cinc en punt. En deu minuts, en marxar els comensals, la gent que ha servit el càtering, uns operaris de l’ajuntament i Florentina, l’encarregada de la cafeteria, desparen les entaulades i deixen l’espai com ens el trobem habitualment, amb les taules discretes envoltant la pista de ball.

Bona actuació. Si ahir, a Camarles, vaig sobreviure a còpia de posar l’experimentada ronyonada professional i demanant l’hora, avui hem pogut fins matisar acuradament en les interpretacions (rescatades peces que fem menys). A prop nostre s’asseu una parella que sempre ens saluda. Ell s’encarregava dels manteniments i decoracions de l’espai, però cada vegada que tornem ens els trobem pitjor: les cruels mossegades de l’Alzheimer –i la fatiga dels qui l’acompanyen. També saludem, en acabant, la parella on ell pateix un càncer amb una metàstasi general. Ha guanyat pes i presenta millor coloració i vivesa. La malaltia i el tractament li ha debilitat el cor i ha de vigilar amb les caigudes. Com sempre, quedem que ens vorem a la pròxima, a un mes vista, més o menys, i que cal resistir. La X. té una mà sensible i eficaç per comunicar-se perfectament amb els iaios. Jo sóc més maldestre i callo més. Mentre l’home que s’arrapa a la vida i ens diu que procurarà estar en la pròxima ballada, penso en que, amb la Comare Eixuta, tost estem a la mateixa distància i que no sempre els més aparentment acostats al “camí que no té mai tornada” van davant en el torn d’emmudir.

Mentre tocàvem un de la junta ens anava donant el resultat del Barça-Madrid. No arribem al virtuosisme del gran Tete Montoliu, capaç de tocar excelsament mentre, amb un auricular petit endinsat en una orella, seguia les retransmissions radiofòniques dels partits dels blaugranes quan li coincidien amb un concert, que era freqüentment, perquè els de l’entreteniment futboler i els músics fem els mateixos horaris en els dies en el quals la majoria de ciutadania petja lleure o fa vacança.

A dos quarts d’onze som a la taula dels italians del barri, en la seua “pizza party” dominical: dues pizzes per quinze euros –beguda inclosa. Una mica menys cansat que ahir. El paracetamol pareix que m’ha deslliurat de la mitja llampada. Encara puc llegir un parell de contes de José María Merino abans de tancar els ulls. Domini absolut de la llengua. Una prosa saborosa, precisa i suggeridora alhora. Uns retrats de la postguerra als pobles menuts, en relats on l’element fantàstic alleuja els fats de les misèries materials i morals. La gent del Bierzo és especial, si més no la creativa: l’aiguabarreig galaicoportuguès i castellà els singularitza positivament.

 

Cada cosa al seu lloc, els centímetres guanyats són or; aprofitar l’espai del vehicle al màxim; disciplina microscòpica japonesa. La carretera, les notícies o la música variada a l’aparell (la despreocupació desgrenyada d’un directe de Dylan, per exemple).

Els compliments cordials on ens esperen. Caragolar el faristol, muntar la barra articulada que sosté el micròfon, muntar i connectar els altaveus. Afinar la guitarra, provar el so, demanar un cafè o un refresc a la barra. Paraules de la superficialitat de la cortesia convencional amb un o altre, canviar-se en algun traster fred, fer un cigarret tot mirant el cel o els arbres d’un parc, pensant amb qualsevol cosa.

Decidir amb quin tema arrancar. La resta de repertori, amb bigues més o menys fixades entre el centenar llarg muntat i assajat, el triarem sobre la marxa, depenent de l’humor que detectem en la sala.

Una tarda més, una nit més, una menys… Firaires circulant pel contrapèl dels assenyats. Sentir-se cansat i decadent en retornar al campament base.

Faena suposadament fàcil, que es pot complicar amb qualsevol detall imprevist, o amb els grotescs registres de la impertinència humana. Una mica de tintura teatral per llogar temps per a altres activitats que encaixen molt més amb les nostres artesanies amb dret de volada.

“Amb això no et guanyaràs la vida”, ens deien els adults quan començàvem a tocar. Però resulta que sí, que amb les grapejades al món feiner que vivim, tocar i cantar –lligats al segment del pur entreteniment, és clar- ens ajuden a anar tirant, a pesar de les grans mossegades de quotes i impostos (les més altes d’Europa).

M’ho va dir un economista dels prestigiosos: “no et deixes la música, les poques possibilitats alimentàries en la literatura, s’han acabat”.

 

Dilluns, 29 d’octubre.

Dempeus a les set noves. Diuen que és el darrer any que es fa el canvi d’horari absurd –ja ho vorem. La lluneta en minvant en un atzur de pessebre. Les mil i una nits, contar-nos històries de tot pelatge i color, és un dels trets principals de la humanitat. I la cosa, en altres formats i suports potser, té traça de seguir.

Un lector argentí, que em dóna conversa de fa dies: el matí d’ací és la nit d’allà. Va viure una temporada a Barcelona. Fa un esforç llegint-nos (altres col·legues també són del seu interes). Ha fet classes de filosofia i ara està jubilat; no aconsegueixo treure-li si també escriu. Em preguntà pels autors argentins que m’agraden. I, tot fent-li la llisteta, m’adono que en són més dels que creia. Se’n sorprèn que haja llegit alguns dels menys coneguts, dels més marginals. Un corresponsal agradable, molt intel·ligent, amb un preciós sentit de l’humor. Els millors regals ens els donen sempre els lectors en aquesta dèria regularment prou aspra i solitària.

Marin Marais a la gramola. Doble ració de cafè –la dillunserada grisa l’exigeix. Mirant materials, retocs, reescriptures, ajustant l’adjectivació: la literatura està en els adjectius, deia algú, més d’un, em penso: Pla, Azorín i altres. De tota manera cal vigilar també de no donar substantius dissecats. Encara bufa el vent, però no em fa mal de cap i pareix que he subjectat els símptomes del refredat. Ja quasi que no demanem res més. Som en les edats de triar diferent. Quantes vegades ens cal tornar a prendre a caminar?

Gestions de carrer. Paperam burocràtic, anar pagant i pagant: avui, amb la torna, ens arriba per a un pot de fesols, demà ja vorem. Hi ha a qui se li apeguen, saben pactar, lligar les propines, moure’s com el peix en l’aigua en els aiguamolls, a d’altres ens fugen misteriosament: la repartició és desnivellada. Pot ser d’una altra manera en el context depredador on som?

Hi ha un solet gelat quan ens alliberem dels taulells de despatxos malaltissos. Pres un cafè en una cèntrica terrassa coberta. Retorn a l’escriptori. Més reparació de quartilles emmagatzemades. En una pàgina de prosa poden haver dotzenes d’errors, opinava un narrador nord-americà, i a fe que tenia santa raó. A vegades els errors, els lapsus, componen un prisma distint i ens aturem a mirar-nos-ho. Potser és una de les lliçons de les avantguardes, aprofitar les portes incògnites que s’entreobren rere els nyaps. Però, en veritat, la majoria de vegades toca fer la reparació de l’avaria i provar d’avançar.

Arròs, col i fesols per dinar. Les notícies del món: el triomf de la dreta declaradament  nostàlgica de la dictadura militar al Brasil. La preocupació d’escriptors coneguts per la situació carioca. De les lliçons del segle XX pareix que no s’ha après res. També segueixen els quotidians suïcidis per raons econòmiques. Algun fins transcendeix a les notícies dels grans mitjans, burlant el pacte de silenci que fa l’efecte que hi ha sobre el tema. El teatre del món, un panorama encisador.

Sesta amb manteta. La llum declinant, precipitada pel canvi dels rellotges. El llarg llenç de les nits hivernals s’eixampla en els faldons tardorencs. Compromesa la primera eixida de la ruta literària Arbó

d’Amposta per a finals de novembre: un grup de professors. Remirant la seqüència dels textos del novel·lista a emprar en cada parada. Programat un assaig amb l’actriu per dijous. Reunió demà amb la directora de la biblioteca. Ha costat, però ja hi som al ball.

Mirades més quartilles guardades –material propis. Llegint articles en un recés. Lucideses que clamen en el desert. Eixida per comprar berenar. Els pensaments despentinats pel mestral crescut. A la caixa es fa una llarga cua per una dona gitana, carregada de criatures esvalotades, que va renegociant amb la caixera, que no li pot fiar, i tornant productes, perquè no li arriba el fons del moneder, sense perdre el compàs. Passen deu minuts bons amb l’operació. Un tipus, darrera meu, més o menys coetani,  es posa nerviós i es veu en la necessitat de dir en veu alta: “va, que se’ns cremarà l’arròs”, però la parroquiana no se’n sent al·ludida i un altra clienta li fa un somriure còmplice de conill. Per justificar l’expressió en veu alta, potser per tal que no el prenguem per racista, el tipus ha explicat que “esta dona sempre fa lo mateix”. Té la lliçó del políticament correcte apresa. Quan finalment la gitana alta, corpulenta, de morenor olivàcia al rostre seriós, marxa, la caixera ens cobra en menys de tres minuts a quatre de les ànimes esperants i fins té humor d’oferir-nos si volem jugar a la rifa d’una cistella nadalenca. Darrera seu, en una teranyina de Halloween hi ha una tirallonga d’aranyes de cartolina, unes color taronja i les altres negres, en immòbil desfilada. Com que encara no vull pensar en el Nadal, li dic que no vull jugar a la cistella. En tornar al carrer, núvols trencats i una llum litúrgica –morats, un polsim de verd, cert porprat difús i ditades d’un rosadenc aigualit.

En ser sota sostre, rumiant el cas –com un cabàs- de la imposició del Halloween, penso en el “Don Juan Tenorio” de Zorrilla, peça que encomanà molta afició a la rodolinada en prou esperits de les generacions anteriors. És un fet que al personal li agraden les rimes. El refranyer, les cançons populars, fins els anuncis on la paraula encara pinta una mica, la rimada és recurs a l’abast de tothom. També en la nostra llengua, és clar, la tirada és llarga i àmplia. Rere la peça de José Zorrilla hi havia tot el romanticisme mamat per l’autor, i, en els moments més reeixits, l’espectre benefactor de Shakespeare. El de Valladolid –madrilenyitzat- es vengué els drets del seu gran èxit teatral, però no aconseguí eixir de la misèria i havia d’anar demanant préstecs a amics i protectors. D’aqueix incert daurat corromput és la glòria que han tingut els literats pels veïnats, quasi sempre sospitosos de droperia. La connotació negativa que ha tingut –i encara va la cosa- el terme “bohèmia” explica les enormes adversitats que han hagut de suportar els esperits que han intentat viure amb una ploma a la mà. Hi ha societats que no alimenten els seus literats. En la rifa mundial, ens ha tocat caure endins una ciutadania que generalment parlant manté una granítica al·lèrgia a la lletra impresa.

Nit d’habitud. Els contes de Merino –magistrals-, una mica de Pedrolo, i mirat l’espai de Graset. Mos lleuger per sopar.

 

(Presència d’absents)

Perduts en la llum

retorneu amb les veus

deformades de la boirina

de les hores absoltes.

 

“Què és la veritat? És possible que algú ho sàpiga… Però de res no ens serveix a nosaltres la seva veritat, perquè la veritat no es dóna sinó a un mateix, amb penes i treballs, i després d’haver begut amargament set vegades del broc verinós de la mentida.

Joan Perucho (“Intemporalitat dels símbols”).

 

Campanya pels drets lingüístics