Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Plàncton. El Bloc de Josep Igual

bicicletablocigual2018Dimarts, 13 de novembre.

Continuen els somnis, prou narratius, amb escenografies pictòriques. Els d’avui, no massa inquietants –tampoc els recordo bé. Aixecat a dos quarts de vuit. Tramesa aquesta colaboració: novel•la en marxa que no és una novel•la –o potser sí. Desdejuni habitual. Nostre Senyor segons Bach: cantata número sis del catàleg rescabalat. Firmament grisós, melopea hipnòtica que convida als braços abaixats i el ja s’ho apanyaran…

Vagarejant per les teranyines variades, retrobo la notícia de la mort, a mitjans octubre, del pintor Mel Ramos, un dels principals surfistes del “pop-art”. Vivia mig any a Califòrnia i l’altre mig a Horta de Sant Joan. Feia una pintura cartellística plena de “pin-ups”, rostres famosos, herois del còmic i marques comercials hiperconegudes. Havíem coincidit a Horta alguna vegada. Me l’havien presentat. Es fumava uns “Cohibas” solemnes assegut en alguna taula de les terrasses de les cafeteries de la plaça de La Bassa. El seu art m’interessava poc i potser per això no vaig intentar cap aproximació ni ser convidat a la seua cèntrica casa-estudi. Deia que el fantasma de Picasso l’obsedia, però admirava més a Dalí i Warhol. Tenia faccions llatines, cabell rull –ja blanc- i un bigoti –també cendrós- sense expansions barroques. Era agradable en el tracte superficial de la socialitzada i no portava instal•lada cap ínfula de superioritats –si més no a Horta. Quasi que em sap greu no haver-me interessat més pel seu món triomfant. Per variar, en les estades hortenques m’ajuntava amb perdedors que deien, escrivien i pintaven més atansades a la temperatura del meu esperit.

Matinal escolada entre cafès, cigarrets pensatius i distraccions suposadament necessàries. Cigrons amb allioli per dinar: l’esplendor de la combinatòria arcaica dels recaptes. Les notícies: els successos i protestes que diuen molt de les desesperacions escampades com taca d’oli. Becaina absolutòria. Cafè de retornada als pèlags de les vigílies.Avançant amb materials guardats, a la tarda.  L’eixida per comprar el berenar. Una senyora, amb trets de caribenya, deixa una estela de pàtxuli pels passadissos del supermercat. En el rostre seriós, cansat, porta una novel•la llarga que no li deu explicar a ningú. La mirada a la defensiva, els cabells rulls, una cicatriu tènue en una galta.

Fumat un cigarret a la parada del bus, sense esperar cap autobús. Els tràfecs dels vianants i els vehicles. La foscor avançada de l’horari nòrdic no afegeix cap capa misteriosa, tot és d’un normativa vulgaritat anodina. En tornar a l’escriptori, desgana de fer res més. Escolto músiques variades i visito pàgines d’art i lletres variades. No hi ha dubte, la frescor matinal em prova més que les vespertines. A les tardes la disciplina pot presentar goteres més fàcilment. En plegar dels reialmes empantallats m’acullo a la pau del llibre de paper. Serem de les darreres generacions en tenir una biblioteca pròpia? Fa tota la impressió de que sí.

 

(Incendi)

El jo més llunyà,

ferida màscara d’ocellot roig,

bòlit de calç cansada,

s’interna en el tot que allibera

–revers de tràfecs i argiles.

 

En l’incendi de les corol•les

d’un record llegeixo

la prospecció del mite,

l’espinada del destí,

les cendres i els diamants.

 

Dimecres, 14 de novembre.

Ruixats amb el marbre fos del llostre. La sonsònia sedant. Descans potable. Una pessigada a les cervicals, però, en aixecar-me. Exercicis per escurar la molèstia suportable. L’aerobic casolà de les decadències. L’escalf del gorret de llana. No recordo somnis. Caldrà refiar-se’n dels de la desvetllada, els habituals des de la primera joventut: les mentides del verb, les veritats del verb, la conjectura pensaire, els espillsde l’art, les picades d’ull de les arpes invisibles…

La companyia del cafè, la companyia del tabac (el que ajuda a anar tirant també ajuda, un dia o altre, a dimitir). L’assitència espiritual de Bach (la cantata número 152).

La ciència encara la mort, prova d’esmenar-li la plana. L’art distreu de la gravitació de la finitud. Una cosa pareguda deia anit el pintor Joan-Pere Viladecans a Can Graset (“Més 3/24”). És allò dels “jocs per ajornar la mort”, de Joan Vinyoli. És el minuet que sona en els esperits de certa “finezza”, enmig d’unes tronades de mort i indignitat i derrotes que saturen cada dia les gasetilles del món.

La companyia del cafè pensant en el contrafet Leopardi. Les pipades de cigarret en la plaça mullada, en el desgavellat funeral per tantes civilitats escanyades: envieu-nos els bàrbars, no ens els feu merèixer més. Amb una cerilla encesa, cremant-nos els dits anem a la processó de l’absurd.

Continua el llançament de bengales d’alarma per la creixent minva de població de les abelles, l’insecte més essencial per a la pervivència humana. El plàncton i les abelles són imprescindibles per anar tirant. Sense abelles, duraríem uns quatre anys, segons deien que va dir Einstein (la quantitat d’apòcrifs que pengen del relativista és immensa). D’atendre’s ara tots els dèficits que hem inoculat en els ecosistemes, aniríem tard, diuen altres experts; però el cas és que a dures penes ni s’ha començat a posar remei o pal•liatius als estralls. El benefici continu, la depredació desbocada del sistema amo i senyor, ens menen triomfals cap al gran desastre.

Xàfecs forts en poc temps a l’interior montsianenc. En eixir a l’estanc i a la farmàcia, una clariana lateral, al sud del firmament clos: com una rtuilant il•luminació bíblica. Camino sota la pluja fina. Mirant materials després, relativitzant revessos subterranis de ratetes hortalanes, que ni fan ni deixen fer. Amanida i pit de pollastre torrat, amb encenalls de ceba confitada, per ben dinar. Les notícies: el Brexit es pot emportar per davant a la primera ministra anglesa, Theresa May. A comarques, nous estralls per les pluges concentrades en poques hores.

Sesta tranquil•la. Gestions i més revisió de textos en les vespertines. Llegint articles en les hores de pati; en llibre, vells refugis càlids, en apagar la màquina. Truita de xampinyons per sopar. Mirat l’espai de Graset: l’historiador Borja de Riquer, que subratlla la categoria d’alta lucidesa de Josep Fontana tot presentant una obra divulgativa amb episodis de la història nostra que han tingut ascendent en la mundialitat.

 

Ser feliç és deixar de ser víctima dels problemes i convertir-se en autor de la pròpia història. És saber parlar d’un mateix. És no tenir por dels propis sentiments.

Fernando Pessoa.

 

No hi ha res vertaderament important que s’obtingui de franc.

Soren Kierkegaard.

 

Dijous, 15 de novembre.

Dempeus a les nou. La mica de peresa, completament favorable: pau als territoris cervicals. Som tan fràgils que poder anar tirant una mica més és sempre una sopresa beneficiosa. Bach al gramòfon: la cantata 180. La melangia de pensar les misses, cantates i altres joies del mestre de capella perdudes.

La tassa de cafè que reprograma el dret a quimeres. Llegida una entrevista a Iban Zaldua, contista dels bons, coetani estricte (Donosti, 1966), home d’idees clares en la lletra i el garbuix polític on som clavats. Trau col•lecció de relats nova. No sé si deu ser cosa ambiental o generacional, però em veig prou en la seua manera de mirar-se el món i recrear-lo en les narracions.

Sol indecís després dels nous estralls de les pluges encabritades. Mirant textos que dormen al celler: pesos i mesures, rasclet i bulls d’herbasana, volades forçant les limitacions i ullada a les arrels… Tràfecs de talleret prou lliure: de no ser així, no paga la pena.

Van trobant –o ara ens ho expliquen- exoplanetes bastant pareguts a la Terra. I, en els veïnats de nou anys llum –a la cantonada- també presències que no s’havien, diuen, detectat. Entre la immensitat còsmica i el que desconeixem dels fons oceànics, un gavadal d’enigmes embolcallats en capes de misteris.

Bajoques i salsitxa de pollastre per dinar. Els barrancs i torrenteres sobreeixides a les notícies comarcals. Ens haurem d’anar acostumant, ens diuen, als pics extrems del clima. Sesta breu, assossegant. Fixat un esborrany de conte que s’ha quallat a partir d’un estímul de la realitat i un altre de somniat fa uns dies. Les velles lliçons cunqueirianes crec que em van fent servei per obrir horitzons.  Arreglant altres solquets de l’hortet, llegint articles, visitant museus virtuals fins a l’hora d’apagar la pantalla.

Plat de sopa i pernil per sopar. Llegint i mirant el programa de Graset fins al son.

 

Ens volen accelerats, impacients, perquè és estadi que erosiona les resistències crítiques.

 

Hem caigut tan baix que la repetició del que és evident és el primer deure dels homes civilitzats.

George Orwell.

 

Divendres, 16 de novembre.

Assegut en un vell balancí, al porxo de la seua darrera casa –rústega. Xarrupa d’una botella de bourbon i escriu a mà. Li han diagnosticat ELA (esclerosi lateral amiotròfica), sap que té els dies recomptats. A mida que vaja perdent facultats enregistrarà en una gravadora el darrer llibre que intenta.

Autor de dotzenes de peces teatrals i narracions dels encreuaments de camins, els motels polsosos i les ànimes errabundes i autèntiques; també bon actor, guionista, director, i membre intermitent de la caravana d’alternatius de l’Amèrica del nord. Les filles i la seua amiga Patti Smith l’ajudaren en el darrer tram de “L’espia del jo”, que acaba d’editar-se a l’orbita anglosaxona.

Sam Shepard, un tipus interessant, un caparró crític, un contadors d’històries anticonvencional, agermanat amb els “beats” i altres herbes disconformes amb els parany i corsecades del somni americà. Què ho fa que algú intente acabar un llibre, en condicions terribles, abans que la marea negra l’ennuegue?

 

Enamorar-se d’un paisatge, d’un llibre, de l’amistat de certs detalls… La fe de vida més diàfana i incruenta.

 

Amb l’excusa de protegir-lo, a l’home només se li han creat obligacions. Si algun dret li queda, la dificultat progressiva de fer-lo reconèixer el va convertint en més i més teòric.

Manuel de Pedrolo.

 

(Per passar l’estona)

Els regalims de pintura blanca en un tros de tauló abandonat

entre l’herbam d’un solar discuteixen sense pressa ni tremp excessiu,

per passar l’estona, sobre si l’univers s’expandeix o es contrau.

 

Cada vegada queda menys marge per conformar-se amb un “encara podria anar pitjor”…

 

Dissabte, 17 de novembre.

Alçat a dos quarts de vuit. Ruixats a la nit. Dormida bona, neta –o desmemoriada- d’entra-i-surts onírics. La cantata “bachiana” 170. Llegint i escrivint en la matinal de fer dissabte. El pati mullat, el turonet del monsianell entelat. “Solet”, el gat de la veïna, entona el seu monòleg geroglífic a un nino de drap que no deixa de petja ni de nit ni de dia. Els seu miols recitatius li donen ànima a la llum grisa suburbana.

Toaleta per anar entrant en el paper de músic i potser una mica xouman (“bolo” a la nit). Amb tantes hores de soledat domèstica, he de recordar-me’n dels mínims protocols del frec social, que en alguns dels contractants sèniors es valoren més que si toques bé o no. Cal assajar somriues convencionals i manolls de frases fetes, o neutres comentaris meteorològics.

Llegida una entrevista a un autor valencià a qui l’ego gras li fa dir unes bajanades de ca l’ample. Sempre ha funcionat amb moltes crosses –algunes ben tramposes- però diu ara que cal arriscar. Què haurà arriscat ell en aquesta vida? Ha remenat moltes cireres, ha obturat camins a gent de vàlua, menysprea tot el que ignora i encara li clava clatellots a Estellés –el pitjor Estellés li dóna mil voltes i mitja- i rebaixa tot el que pot a Fuster. De la brega del “procés” opina que és un embolic on als valencians no els hi va res: veges si t’agrada el caldo! Hi ha antipàtics lúcids, furgadors amb sentit, provocadors eficients, però no és el cas.

Eixida a l’estanc i el supermercat. Cel ennuvolat, fluixor apàtica en les passes de la gallinacia expedició. Entre una dependenta simpàtica i jo li ajudem a baixar el carro de la compra a una senyora amb un crossa. L’entrada no està adaptada: tres esglaons alts. L’entrada adaptada és una lateral, que no obren mai. Els estranys raonaments del que a vegades en diuen sentit comú. Després pasen coses i un o altre assegura que “no es podien preveure”.

Macarrons amb tonyina per dinar. Concentrat de notícies: la cretinització general pareix pràcticament completada. Capcinada curta i cap a Camp-redó hi falta personal. Travessat el pas amb barreres de les vies.  Els carrers deserts. Clarianes en diagonals sumptuoses entre els esgarrats de la nuvolada. Reflexos d’aigua en els horts i els sembrats. A la carretera, un plafó mòbil il•luminat que diu: “No corris. Viu més”, i dos-cents metres més tard un altre que diu que pots arribar a Tarragona, des d’abans de Tortosa, en trenta-quatre minuts. Com quedem? Arribats a la llar dels jubilats muntem i provem so. La netedat acústica de la sala buida. Ens convenia avançant l’operació, per un compromís de la companya, que no lliurarà fins a quarts de nou –hem d’arrancar a les deu. Pres un cafè a la planta baixa, on una colla de jubilats disputen una partida de cartes amb estol de comentaristes i assesors afegits. Un s’emprenya visiblement i un altre li diu que té mal perdre i que ha d’aprendre a saber perdre, que només juguen per passar l’estona. En saludem un que feia temps que no veiem, molt major, que conreava flors en enramades i sistemes personals lírics i eficients, però que ja no pot dedicar-se i ha delegat en el gendre, però l’hort romàntic s’ha anat marcint, perquè el gendre no hi dedica prou temps ni afecte a acompanyar les florides.

En tornar a l’escriptori puc mirar-me unes pàgines. El compromís musical em límita en qualsevol possible engrescada llarga. Entrepà de sobrassada per berenar-sopar. A les nou tocades som a la carretera. Alguna gota, la humitat generalitzada. Repasso l’afinació de la guitarra, provem un tema. Pres un cafè tallat. Comencem a les deu. Anem sirgant eficientment, sobreposant-nos a cert ambient fred, a certa desgana cansada: posem la ronyonada professional i remuntem el vol. Gent que acudia al ball, fa un parell de vegades que no la veiem. La majoria, actius en la junta anterior. N’haurà passada una o altra.  Ara hi ha un element molt visible que domina les activitats. A la mitja part ens donen un pastisset i un refresc. A la una hem acabat. Fem un mos a l’establiment obert tot el dia de l’autopista –zona de l’Aldea. Ens partim un entrepà vegetal. Borrima una mica. A les dues tocades s’ha acabat el “bolo”. Més val no pensar a quant ens surt l’hora de volada.

 

(Menyspreu enllà)

Pels prats enllà del teu menyspreu

-material d’importació esnob-

hi caben universos d’humus indulgent,

i fins la niuada de la noció d’esperança.

 

L’esquirol saltironeja en la pàgina groga del dia gris. Repasses els codis blancs de l’ofici. El balancí es gronxa d’un delicat frec amb olor de fusta.

És irreversible el breu almanac. Enyora la branca les tentines del pardal?

Only love remains, apareix a la gramola… L’única clariana del jorn?

L’ull de perdiu en l’ala grisenca?

 

Amb una biblioteca ets lliure, no estàs confinat pel clima polític del moment. La biblioteca és la més democràtica de les institucions, perquè ningú en absolut pot dir-nos què hem de llegir, quan ni com.

Doris Lessing.

 

En ingressar a l’eternitat res no ens serà pres, perquè, en puritat, res no posseïm.

 

(Sense preocupacions)

El palauet barroc, net, endreçat, de sostres alts, ben calefactat. Bona música eterna als altaveus repartits per tot l’habitage. En el desdejuni, després de la nit intensa li digué: “si vols, no t’has de preocupar de res”. Però no podia ni figurar-se què en faria de la seua vida sense preocupacions i li respongué que s’ho rumiaria. “No t’esperaré eternament”, reblà l’amfitrió.

 

Diumenge, 18 de novembre.

Despert tard.  Dormida de refeta. La cantata 57 de Bach. Ruixats a la nit, que no he notat. Alacaigut: el panorama depriment és ennuegant. Van sorgint veus que denuncien les corrupteles i farses en el món cultural i literari. L’art desactivat, engarjolat en el museu, llunyà, decoratiu, sense mossegada, les quotes de poder i el negociet refermant la roda ermant. Un sector que s’assembla a tots els altres integrats en les falsificades del mercat.

Recupero poemes guardats pels calaixos pacients. En comparteixo algun per les pàgines que governo. Amb els mitjans a l’abast ens botem els intermediaris. Així està la cosa. De l’hortet a la minoria que ho pot rebre amb interès. Altres divagacions, cafè i cigarrets en la matinera; passejant la tristor pel laberint. Navegant la desdibuixada. Sospesant el balanç, decantant-me en l’agror de que tot ha estat i és en va. Constatant el suborn de tanta mesquinesa. Quin cansament buscant respiradors, referents que s’esmunyen…

Després de la missa “bachiana” apareixen diverses peces de Miles Davis i posen guspira elèctrica. Quin tipus! Sacsejà de dalt a baix tots els dogmes i trucs prestidigitadors del jazz. Pollastre rostit encomanat –mediocre- per dinar. La llevantada a les notícies i les previsions de que arribe al sud. Trump negant el canvi climàtic en les visites als incendis de Califòrnia. Sesta tranquil•la. Llegint, mirada alguna pel•lícula, pensant: deixant escolar-se les hores de l’acrimònia dominical fins a l’hora d’anar a dormir.

 

La vida no admet lectures comparades: la desmemòria de les anteriors, si n’hi ha, la nebulosa de les futures, si n’hi ha, impedeix l’exercici profitós de l’assaig/error. Esborrany únic, perpetu assaig sense estrena.

 

(Silenci nou)

Quan havien superat un grapat de dificultats s’instalà un silenci nou, esmolat, en el general pacte de silenci de conveniència.

 

(Territori)

Aparegué al seu territori. Rebentava les tarifes. S’hi encarà: “escolta, estàs rebentat-ho tot, ¿no tens dignitat o què et passa?” “La dignitat és per als rics”.

 

(Filòsof de barri)

“No sap amb qui està parlant”, digué l’uniformat de barres quadrades i enlairades. “Amb un grapadet de pols i cendra?”, que li va respondre el filòsof del barri, trencant la seua tirada a la callada gairebé autista.

 

(Res no en depèn)

fas netja

tornes els llibres

al prestatge

de l’espera.

 

un altre cop

tornar a començar…

potser aquesta vegada

serà la darrera roda,

sempre ho pot ser.

 

respira, partisà,

res no en depèn

del teu reeiximent

o derrota.

 

Suportar sense qüestionar el sistema de dominació. Entreteniment buit. La història s’ha esfumat, el futur és més incert que mai. Només hi ha el present. La satisfacció immediata que l’entreteniment buit procura.

 

No comprenen, però jutgen.

 

Fou infinit mentre durà. Per ser infinit no podia durar. El rovell rosega, incansable –sempre jove l’insubornable enemic. L’infinit és un jardí romàntic, un plaent error de càlcul, la florida de les brànquies en l’alt naufragi.

 

Després de confirmar que ens havien robat a darrera hora el projecte, amb les gestions i la feinada per engegar-lo, anàrem a dinar a l’italià de confiança per celebrar que ens ensumàvem que n’havíem sortit ben parats en no quedar associats a uns impresentables de ca l’ample. En la carta del menú, un full d’ordinador amb lletra gòtica, hi havia una errada, proposaven espaguetis “a la cabronada”: una errada de picatge molt fàcil de donar-se, el previsible ball de lletres. L’alternativa eren els fets “a la putanesca” –amb totes le lletres al seu lloc en el paper. Tot el camp conceptual, forçat, irònic, girava furgant en la ferida. Un “Chianti” notable neutralitzà l’enrònia.

 

Un escriptor ha de ser autònom, ha de ser un petit enclavament, un estat dins d’un altre, una societat dins la societat… Que tot escriptor expresse el seu preàmbul a la pròpia constitució.

Bohumil Hrabal.

 

Dilluns, 19 de novembre.

Xàfecs de caràcter, discontinus, a la matinada. Buscar el pam de coixinera fresca mentre la remor del diluvi repta sostres, desguassos i canonades. Els girs de guió universals no ens noten gens. No som la seua responsabilitat. El gegantisme de les rodes còsmiques no atén morals ni els nostres limitats almanacs.

Bach: episodi 150. No s’acaba mai, sempre hi ha detalls que es revelen en una nova audició. El cafè amb llet lluny de Guermantes (li donem la setmana lliure al servei), La dillunserada del músic, la mica de festa a contrapeu. La bombeta encesa del talleret. Pus somnolent als finestrons. Escampant plecs de quartilles. Netejant les espàtules. Caragolant cigarrets. Ullada a l’actualitat, ja prevista en Shakespeare i altres bombetes enceses en altres soledats antigues. L’humà, incapaç d’esmenar-se en la seua sopa bàsica, que és aspra i amb tirada a malànima.

Els xous de colegues que van d’alternatius i insurrectes, però que no es deixen passar cap propineta ni ensabonada, que claven colzada si els perilla un “bolo” amb uns calerons públics o altres en joc (detall que no els priva d’abillar-se de contrapoders i antisitema en les seues pontificades). Són monetes en una gàbia, els hi llencen uns cacaus i fan la dansada que cal; després dicten lliçons d’insubornabilitat i fins hi ha candors que se’ls creuen. S’assemblen com una gota d’aigua al que titllen de “comercials”, però no se’n adonaran mai. Quins quadros més grotescs animen l’agonia severa on som embarcats. Es pensen que no, però en tot el que fan traspua una por cerval de botiguerets a la defensiva.

La pluja és tema transversal, amara en tots els gèneres, subgèneres i fins les expressions àgrafes.

En les pel•lícules d’ambientació nòrdica, aquells silencis, la lentitud civilitzada, aquella cabana còmoda i sòbria entre boscúries que no s’incendien mai… Una bestreta de paradís que ens ha estat negada. Sort en tenim dels cronistes literaris que ens expliquen tots els dimonis terribles que també coven en aquelles societats i copsem que el paradís nòrdic tampoc no escapa del tot de la ferum humanitarista.

El xou de les eleccions andaluses. Una comunitat on tenen resolts tots els problemes, pel que es veu; els candidats no paren de parlar de Catalunya. Qui no decep mai és Pablo Casado, ara posat en funcions d’historiografia recreativa (que li donen un altre màster, per favor!) Diu el líder del P.P. que els espanyols, fent les Amèriques, brandant l’espasa i la Bíblia, no pretenien colonitzar res, només “fer una Espanya més gran”. Potser Hitler també “només” volia fer una Alemanya més gran. Caldrà revisar tots els textos històrics perquè potser els hem atès desenfocats.

Els macarrons sobrers de dissabte per dinar. Considerar un pecat llençar menjar em penso que és una herència de les temors dels nostres pares i avis, de les misèries de la postguerra. El baix continu de la grisor emplomada en les ínsules xaietes del migdia.Les notícies, plou podrit sobre podrit: Ignacio Cosidó, portaveu dels “populars” al Senat, va enviar un “whatsapp” als seus justificant el pacte amb el PSOE en les cúpules judicials. El missatge filtrat diu que és un bon acord perquè podran controlar la sala segona del Suprem per darrera de l’alt tribunal: la que ha de jutjar els polítics catalansllargament empresonats preventivament. Així estem, al cap del carrer. Quin perill, quina por!

Lentitud atrafegada a la tarda. gelor ambiental, però no cauen els aiguats que les alarmes oficials anunciaven. En els avisos preventius és lògic que es peque per excés. La recollida de recursos hídrics és important. Es saben aprofitar bé? Van ben gestionats? Si en uns mesos ens diuen que estem en sequera en tindrem la resposta. Mirant materials i llegint. Eixida de costum per comprar berenar. Llegint variat en plegar de la pantalla insomne.

 

(Classe obrera)

Abans d’entrar al torn de la fabriqueta prenen cafè en colla en un establiment proper. Una d’elles comenta l’anunciada pujada del salari mínim, les altres es queden parades, no s’han assabentat, a pesar de que fa setmanes que la cosa recorre noticiaris i tertúlies. Amb quins canals s’alimenten? Ens els podem imaginar fàcilment.

 

Saps de sobres que no aguantaran la primera fuetada del temporalot, però segueixes acumulant paperam i penyores en la pila de la trinxera. Quin déu agrairà el fràgil mandala del deliri crònic?

 

(Solipsista)

Mirant-se un somier rovellat, recolzat en un munt d’enderroc a l’abocador es posà profund: “Ah, si els llits parlessen…” “Vols dir que han callat mai?”, afegí mentre rodava el cruixit del puret barat que portava a la butxaca que es fumaria després de dinar.

 

Els qui t’ho neguen tot opinen que estàs desprestigiat. Com quedem? Les incongruències narratives dels detractors descoratgen d’allò més: uf, a vore si serà que ens els mereixem…

 

De les suposades lliçons del dolor qui en surt més reforçat és l’instint de supervivència, que és això, un instint. És a dir, que potser són lliçons de grau molt elemental.

 

Amb la panxa buida, els grans dilemes perden molta força.

 

En la joventut no sol haver-hi atacs de misantropia. No tot en les suposades madureses són solidificacions positives.

 

Abans de la caiguda del mur de Berlin totes lescontradiccions i crims de l’porbita soviètica eren sabuts i contrastats, però hi havia qui no es donava per al•ludit, com ara en Sartre. Si era per despitada seria greu, però, ésclar, no era per despistada, era una cosa molt pitjor.

 

(Conformada)

Podent tenir de franc, amb autenticitat suïcida, un tros d’ànima, es conformà en robar-li els quatre bitllets bruts de la cartera amb els que comptava per arribar a final de mes.

 

El desencís llegeix novel•les de lladres i serenos.

 

Cal conrear els dogmes menors, sense perdre de vista que són tan ridículs i estèrils com els altres.

 

Un pintor que no sap calcular la perspectiva només està “trencant” la possibilitat d’arribar a algun resultat plausible.

 

(Transicionals). Eren bon reformadors perquè no anaven a reformar res essencial. La idea de ruptura els posava molt nerviosos. Una amoïnada en va: en realitat els rupturistes convençuts n’eren molt pocs i dèbils.

 

(La comanda)

“La palanca és la millor clau”, pensà en forçar la portella de la sagristia. Iluminà el passadís, amb fortor de pols vella i humitat, amb la pila, però ensopegà amb la pota d’un banc mig corcat posat a tocant d’una columna. Les indicacions de qui l’havia llogat eren bones: reconegué la creu del lateral dret de l’altar, daurada, amb pedreria, que havia vist en les dues fotos facilitades per l’encomanador. També, tal com li havia assegurat, no hi havia cap sistema de seguretat a la capella muntanyenca. “Una feina fàcil, i ben pagada”, rumià. Quan desplegà el sac gran, disposat a enfornar la creu i tocar el dos, començaren a sentir-se en la fosca retrunys estranys i forts cruixits i com unes veus profundes, molt greus. Sentí un calfred, però decidí acabar la feina. Quan tocà el peu fred de la creu, els retrunys i els cruixits augmentaren i les veus van tornar-se irritantment agudes, tant que el forçaren a tapar-se les orelles amb les dues mans.

Quan tres dies abans de la romeria del poble, l’escolanet i dues de les principals devotes de la parròquia central anaren a netejar i guarnir l’ermita de la muntanya, se’l trobaren amb els ulls desorbitats i una ganyota terrotitzada a sota de la imatge de l’arcàngel Gabriel. Una de les devotes cridà, l’altra es desmaià. L’escolanet comprovà el que ja sabia, que no hi havia cobertura per als mòbils, i mamprengué la reculada una mica més avall per avisar el senyor rector de la troballa.

Campanya pels drets lingüístics