Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

ArboxblocIgual2018Dimarts, 30 d’octubre.

Despert a les set. Dormida bona. Ha parat el vent i la sensació de fredor és un xic menor. El món fa feredat, però se suposa que cal seguir.

Tramesa aquesta col·laboració. He fet tard al termini per a la de “Sonograma”. No es pot arribar a tot. O potser en realitat no en tinc moltes ganes de reemprendre rodes de compromisos articulistes –pèssimament remunerades. Prou desconcertat i desanimat. El millor seria plegar de tot i que s’ho apanyen les llumeneres que ho copen tot i es fan festetes.

Em poso en la selecció de fragments més idònia, ajustada al guió que he traçat, de la ruta arboniana ampostina. Mirant documents per la nuvolada memoriosa, he trobat quatre articles de la desena llarga que hauré dedicat a l’escriptor rapitenc criat a Amposta.

Un solet aquós intenta escalfar els pollets fràgils que som. Parlat amb la mare, atrafegada amb el guarniment dels nínxols familiars, amb les darreres molèsties físiques més subjectades. Li ometo detalls dels tràfecs, però igualment, a la seua manera, ho endevina tot i pateix, sempre ha patit; tirada que ens ha encomanat, per més que dissimulem fredors racionalistes i receptari estoic. Les mares ho intueixen tot i ofrenen sempre una disculpa generosa a cada extraviada.

Gestions tortosines fins a les dues tocades. La carretera, trencada en els aiguats darrers, segueix exactament en el mateix estat, a pesar de la foto que van fer-se autoritats i gestors garantint-ne la immediata solució.

Dinar lleuger. Cap a la biblioteca sense fer la sesta. Tarda grisosa a l’extensa celístia. La dotzena llarga de gats del barri fluvial, on hi ha un parell d’equipaments culturals, fan assemblea de comunitat de veïns en un carreró. El riu baixa d’un argent brut amb una lleu arrissada en el corrent. Majestuositat de vida i a vegades de mort. No necessita els nostres relats, però sense relat perd molta sacralitzada.

Reunió amb la bibliotecària. Anàlisi de les darreres jornades i avançada en els passos per ajustar la ruta literària. Després m’estic a la sala d’estudi, tocant d’uns estudiants concentrats i un dels esperits fixes. Un cafè, en un recés, al feu de la Filharmònica. Per una finestra s’escapa el so d’ivori groguenc d’un piano dubitatiu, que fa la melodia d’una famosa cançó nadalenca. A la cafeteria de l’escola de música una colla d’homenots fa la partida de botifarra i el cambrer mira un ordinador portàtil. Una mica més de feina a la biblioteca. Hàbitat de silenci calefactat. A les set torno al cau i encara puc avançar una mica més.

Pernil i pa amb tomaca per sopar. En la lectura alterno els esplèndids contes de José María Merino amb l’epistolari entre Arbó i Joan Sales, dels anys seixanta i setanta, recopilat i comentat rigorosament per Josep Miquel Ramis. En alguns aspectes de la cuina professional, Arbó era prou “barojià”, és a dir, una mica desastre. Sales, editor de veres , li va aprimar, amb bones indicacions, “Tino Costa”, i la novel·la quedà com a peça magistral en la producció arboniana. Més tard, en l’autotraducció al castellà que el rapitenc va fer, els destres ajustos de l’autor de “Incerta glòria” Arbó els obvià i tornà a la seua versió. Quins dos temperaments!

Mirat una mica l’espai de Graset, però acabo apagant la foganya freda de llum catòdica, prou fart dels jocs polítics –alguns amb un to infantilista que costa de creure. Jornada de rutina trencada amb entra-i-surts variats. Plou entenimentadament en els hipotensos mantells de la nit. La música perfecta per abandonar-se al son.

 

(Descampat)

Naus abandonades,

descordats pentagrames

de filferros oxidats,

dentats de vidres romputs,

lladrucs de mitja paüra,

pedregars i matolls

propicis per colgar

el cadàver del sorrut

superjo –grotesc timbaler.

 

La pal•lidesa en creixent

ho absol tot, indiferent indulgència.

 

Dimecres, 31 d’octubre.

Aixecada la persiana a les vuit. Mitja nit ataconada amb rumiades sobre detalls de la biografia d’Arbó, alguns intuïts, i finalment confirmats pel rescat epistolar de Ramis. Els arbonians que han aparegut després de nosaltres són de primera categoria, Josep Miquel Ramis, Joan Todó…, i aporten eines analítiques i enfocs fills de les darreres hores en les aproximacions al corpus narratiu, memorialistic i teatral de l’autor de “L’espera”.

Gràcies a l’epistolari reunit, ordenat i destrament anotat per Ramis, he recordat la relació directa que hi hagué entre Joan Fuster i Arbó: el suecà feu la traducció castellana de la biografia de Verdaguer i fou un dels primers crítics de pes a valorar positivament el pols narratiu de l’ebrenc. La relació entre tots dos ens explica el context fosc sota el franquisme, amb dos professionalitzats fent totes les feines que calia per anar tirant.

També, mirant els papers, he recordat la revifalla arboniana dels anys seixanta, amb reedicions de les novel·les del primer cicle deltaic, prologades per l’amic Sergi Beser i animades per Joaquim Molas, quan la llei Fraga del 1966 va permetre una mica més d’apertura per a les edicions en català. Alhora, Arbó seguia sent una figura de pes en l’esfera espanyola en la seua condició d’autor bilingüe, a la què es va vore forçat per sobreviure, i que molts no li van perdonar mai: no se li pot exigir a ningú que mora de gana. Amb els articles a La Vanguardia, Destino i Abc, les feines a l’editorial Planeta i les bestretes i drets per les novel·les, el rapitenc anava tirant després de passar-les molt magres en la postguerra. Escrivia a mà, en quartilles, assegut en alguna taula del “Oro del Rin”, el “Salón Rosa”, l’Ateneu Barcelonès o les Galeries Maldà. Tenia una cal·ligrafia endimoniada, i més d’una mecanògrafa de les que passava els originals va estar a punt de parar boja. Doncs, tot i això i més anava desfilant en el son prim d’aquesta nit. Però, a pesar de l’enrònia, he descansat prou bé.

 

Matinera de complir tràmits i bagatel·les, novament arrencat del banc remer de l’escriptori. Ruixats intermitents, sense nervi excessiu, agradosos. Blavors deliqüescents i humitat subjectada. Les castanyes, els panellets, les carabasses enfornades, els moniatos, les flors per recordar els difunts –com si una sola vida donés marge per oblidar-los-, tot el repertori més o menys costumista de la tribu –i el formigueig del comerç que l’acompanya. No som res i fa de mal dir. Sopa de verdura per dinar. Llegint i fent alguna nota a la tarda i a la nit.

 

La impaciència irritada va d’augment, amenaça de ser una plaga general i incisiva. Ho volem tot immediatament i, és clar, de qualitat –i, si pot ser, gratuït. És un rastre molt evident –i escampat, ja ho diem- de l’individualisme aguditzat i estimulat, amb pàtina de puerilitat fruit de la infantilitzada cultural. Els estris informàtics i telefònics de la immediatesa virtual, és clar, tenen molt a vore amb l’afer. L’ansietat, la impaciència, eliminen qualsevol pensament mínimament elaborat, seriosament crític.

 

Dijous, 1 de novembre.

Alçat més tardet. Certa tibada cranial a primera hora. Exercicis per desentumir-la. Vivadi a la gramola –concert per a dos violins. La lentitud matinal. Cafè, nicotina, un panellet, i revisió de quartilles guardades.

 

La gent dels “Espais escrits” anuncia la xerrada, seguida de la ruta, per a un grup de professors de secundària vinguts de Barcelona, el propvinent dia 24. Puc acabar saturat de regirar en la biografia i extensa obra d’Arbó i fer-ne la predicada de torn.

La correspondència amb Joan Sales, dels anys seixanta i setanta, m’ha acabat d’ il·luminar racons que no tenia clars del tot. Arbó, com tants autors nostrats, es fabricà uns anticossos de supervivència sota la dictadura; en certa manera s’hi adaptà prou, cosa que no li estalvià topades amb la censura.

També queda refermat el que ja sabíem, que tenia un temperament per moments rocós, que li feu guanyar enemistats i maniobres en contra. Tampoc en Sales es quedava curt en encaparrades tossudes. Ja m’havia quedat claret quan vaig llegir la correspondència seua amb Mercè Rodoreda. La correspondència entre totes dues figures, essencials en la narrativa del segle XX, té molt de suc. Tots dos es dispensaven tractes distints a la cara i quan es giraven d’esquena. Dues espases flamígeres contrastant criteris d’adobada dels originals, d’estratègies promocionals i de navegació en la societat literària i editorial en la revifalla dels anys seixanta. Potser l’editor abusava de les seues seguretats davant les constants inseguretats d’Arbó, crescudes en la seua condició d’autor bilingüe format en un pur autodidactisme forçat.

En les cartes també es plasma la tírria que Sales li tenia a Pedrolo, que va arribar a presentar-li fins a quinze novel·les per al seu “Club editor”. A l’estiuejant de Siurana no li’n va agradar cap i mai va editar-li res. En fi, per sucar-hi pa en les misèries i encerts que ensenyen els papers privats, en un context sociopolític de severa hostilitat per a la continuïtat de la nostra literatura i cultura contra la què s’estavellaven les voluntats i talents que maldaven per recosir els estralls.

 

Amb centres florals sostinguts a les mans, tapant el ventre i part del pit, fa l’efecte que la gent es posa flors al seu bust, encara calent i animat. I, en certa manera, també se les posen, és clar.

Migdia tranquil. Fideuada per dinar –excel·lent . El noticiari: el discurs de Bolsonaro és idèntic al de Casado, Rivera i el rasclum del VOX, però hi ha mitjans celtibèrics que dissimulen i només veuen l’alarma al Brasil. Classes populars votant a qui els estrenyerà el dogal a les primeres de canvi, per protegir i beneficiar els qui els han enlairat.

Sesta plàcida; subjectant ansietats que burxen a la boca de l’estómac. Llegint tota la tarda: la correspondència Arbó-Sales i contes de Merino. En una pausa lectora, mirada una pel·lículeta basada en un relat de Stephen King, “La boira”, que podria estar molt bé, però el gust per l’efecte exagerat, per l’espectacle tremendista del realitzador, la priva de tota poesia. Per una finestra oberta en uns experiments científics militars, s’escolen monstres d’una altra dimensió a través d’una boirada artificial –Poe a la rebotiga. Quan les expansions del fantàstic s’atansen prou al que van trobant i temptejant els quàntics. En els diàlegs dels personatges es copsen els posicionaments polítics de King, antireaccionaris, antifanàtics. En el seu compte enxarxat, que fa la impressió que governa personalment, el rei del terror ensenya un cap ben moblat. La seua batalla contra Trump és sabuda. En Lovekraft, en Poe, en Kafka, l’anomalia es presenta sense revelar les causes, però King sol donar explicacions, fins amb base cientifista, de perquè s’han generat els monstres i les desconjuntades criminals.

 

La pedra té memòria de diferents estrats d’escruixides i sang. El liquen que la colonitza també és antic i explica potser altres futurs imperfectes.

 

(Record)

La llàntia oscil·lant. Les manises amb orenetes. Estampetes a l’espill de la còmoda pesant. El panteix de l’asma. L’ofec de crues injustícies i abandons

en el nus tenebrista i en el saler tombat de les supersticions de déus anteriors als carreus de Roma. No dóna una sola volta de la roda de cavalls per oblidar gaire res.

 

Divendres, 2 de novembre.

Dempeus a tres quarts de vuit. Somniada una reunió d’amistats i coneguts, alguns ja difunts. Potser les dates ho propicien. No recordo què comentàvem. L’escenari oníric era una espècie d’aula escolar. Tot i participar en la reunió, alhora l’ull narratiu oníric s’ho mirava des de fora, com des d’una porta entreoberta.

Kafka i Glenn Gould apareixen en els primers senzills paradisos artificials. Una parella de ball callat que, ben mirada, encaixa prou. Dos difunts que ho intentaren, dels que encara sentim vigents. Els misteris d’encarar l’existència des dels artificis creatius.

 

L’epistolari entre Joan Sales i Sebastià Juan Arbó traspua totes les dificultats de l’època per editar en la nostra llengua. En altres correspondències rescabalades –la de Pla amb l’editor Cruzet; la de Rodoreda amb el mateix Sales…- revivim les esforçades ziga-zagues que havien de fer per anar reprenent la continuïtat sota l’esclop de la dictadura. El més inquietant, que moltes de les dificultats d’aleshores per a la pervivència de la llengua –foragitada de l’escola i les oficialitats- segueixen pràcticament intactes i amb afegits reptes liquidadors.

En les cartes veiem també com ni Sales era tan purista com ens l’han pintat (per exemple, admirava les estratègies comercials de Lara i volia fer-les servir per al depauperat mercat propi), ni Arbó era tan adaptat als tripijocs del règim. Dues personalitats complexes, caràcters forts, amb criteris divergents en molts aspectes en la seua condició de narradors.

En termes de modernitats estètiques, per les cartes rescatades per Ramis confirmem que el rapitenc valorava Kafka, Faulkner, Baudelaire i poca cosa més. Fa l’efecte que no entengué Joyce, ni es donà per interpel·lat per les novel·les que arribaven des de l’Amèrica llatina (tan amarades de Faulkner, la majoria, per cert).

Quan escrivia en castellà el seu fervor “barojista” em pareix que el perjudicava. Exercint, a la força, en la doble via lingüística, l’autor de “L’espera” anava acompanyat tothora d’un bon grapat d’inseguretats. Ara, de les lliçons de Baroja, a qui visità, sí que aprofità, portat al seu terreny, és clar, el bon pols per a les descripcions paisatgístiques i els retrats. A Baroja, pel testimoni del deltaic, sabem que li agradà “Terres de l’Ebre”  i “Tino Costa”, i menys “Camins de nit” (llegides pel basc, és clar, en les autotraduccions que engiponava l’autor per al mercat espanyol).

 

A mig matí arriben les peticions de la fiscalia i l’advocacia de l’estat per als dirigents polítics independentistes, i des de l’Audiència per al que fou major dels Mossos, Josep Lluís Trapero: una premeditada barbaritat que forada les garanties que fingeix oferir. Una estratègia des de la visceralitat fosca que governa en tants estaments essencials espanyols, que a la llarga pot resultar-los caríssima. Però no ho veuen, o no ho volen vore, o tant se’ls hi en dóna. Un dels moments més greus dels darrers quaranta anys, on caldrien estadistes de molta talla, encarat amb apressades improvisacions, nyaps increïbles, falsificacions de relats instructors, minvada dels drets de defensa, i altres estofats indigestos. Delegar en estaments judicials, que pareix que no han fet cap transició, un conflicte de naturalesa política és una errada monumental.

Una ració de la fideuada, sobrada d’ahir, per dinar. En les notícies, les reaccions a les peticions de la fiscalia i l’advocacia estatals. Un dels càrrecs contra el president d’Omnium empresonat, és que en una concentració cridà “No passaran!”, aquell crit republicà de la defensa antifeixista emprat per exemple a Madrid, a la guerra –declarada per una autèntica rebel·lió- i emprat també en l’antifeixisme internacional. Si cridar això és delicte és que hem arribat al pitjor dels escenaris i que algun coven tancaments feixistots. El govern socialista pressionat – i cedint- per les forces més ignominioses de l’espectre. O potser és que en el fons estan d’acord en criminalitzar els dret de reunió, manifestació, vaga i expressió? Qualsevol dissidència que no els agrade, o que creguen que fa perillar l’estatus dels de sempre, ¿rebrà aqueix tractament? Indignació en gent i juristes d’arreu que no són, ni de lluny, indepes, però que comprenen que la cosa va de democràcia i drets trepitjats.

Adobant quartilles. Mirant documentació per a un relat que potser començaré en uns dies i que podria donar joc més o menys de llarga alenada –ja es vorà. Eixida per estirar les cames i comprar tabac i berenar. La fosca de les sis, una mala passada oficialitzada –una més.

Llegint l’epistolari Arbó-Sales i contes de Merino a la nit. Una crema de verdura casolana per sopar –reviscola els esperits. Seguint l’actualitat política amb l’espai de Xavier Graset al “Més 3/24”. La pasterada franquista no s’acabarà mai?

 

La gramàtica ja és un fat polític, cosa que molts polítics nostrats pareix que ignoren.

 

En una estona, l’actualitat més punyent passa a ser cendra desmemoriada, floració sense causa ni arrel, holograma sense anàlisi, en els periodismes de l’ansietat i l’espectacle. Un altre aspecte de la permanent conspiració contra el pensament, que si és pensament ver, deriva, òbviament, en crític.

 

Quotidianament enemistats amb les nostres limitacions és quan, potser, podem fer una miqueta de sendera d’una mínima vàlua.

 

Només són eficaços amb les formes –generalment ampul·loses, d’estucats més o menys intimidants (el bàcul, la poltrona). Comptat i garbellat: ni un pam de vorera arreglat i la roba per estendre.

 

Per trenta euros bruts no paga la pena posar-s’hi: que escriguen articles els rendistes o els assegurats per nòmines d’altres ingressos –ja ho fan, de fet. Les crosses alimentàries de l’ofici s’han corcat totes, és una evidència. Ara, arribar fins a pagar per escriure i publicar ja és un escarni excessiu.

 

Un excés de sobrietat també pot ser un estadi o altre de l’embriaguesa.

Res en excés, deia el barbes insigne; però, ¿sense tastar l’excés es pot evolucionar?

 

Algunes andròmines infectes que despatxen amb el sagrat nom de “pa” en els racons més impensats, s’haurien de contemplar també com a presumptes delictes d’odi.

 

Hi ha qui és reaccionari per pura incapacitat.

 

Dissabte, 3 de novembre.

Despert a les vuit. Dormida decent. En despertar-nos, els monstres segueixen al mateix lloc. Un grupuscle feixista marca l’agenda política estatal. Per què? A qui li va bé? Conflueixen en el sagrat bé superior que sega drets i suspèn la mica d’estat de dret que fingien? La principal premsa alemanya diu entendre perquè els seus jutges no van extradir Puigdemont. En algun titular europeu: “una justícia com la de Franco”.  Pagaran l’alt preu, deia Rubalcaba. Però, potser el preu serà més elevat i greu del que sospiten. Una falta d’intel·ligència política esparverant.

Shubert, interpretat per Horowitz; cafè amb llet, un panellet, llegint i escrivint, passant alegrement la trista vida, fent dissabte, traient les teranyines a les tremolosos conviccions. Ella diu que se’n sortiran. Ell es veu en la cinta transportadora que desemboca en la trituradora dels prescindibles, dels inadaptats al món feliç que s’ensumava Huxley, on ja no es pensarà per compte propi.

 

Començo a arreglant les pàgines d’una narració que dormia al calaix de feia sis o set anys. Li veig tots els defectes a esmenar, li rebaixo certa atmosfera massa carregada, l’adjectivo més ajustadament, guanyant eficiència. Sis o set anys després, sí, em penso que en sé una miqueta més. De no ser així potser la cosa seria ben preocupant.

Saber guardar materials als bocis de les decantacions temporals és un avantatge que quan comencem no tenim gens apamat, com deu ser lògica llei de les excitacions jovents. Una feina que entreté i emparra a reialmes que no són exactament d’aquest món. Aparto, mentre refaig el relat, tota la tralla política de la jornada, molta amb irresponsable llavor guerracivilista a l’entranya.

 

Crema de verdura i pit de pollastre a la planxa per dinar. La crònica del món: el feixisme avança, abassegador. Ningú està a resguard, per més que s’ho pense. On hi ha mercat lliure hi ha democràcia, li vaig sentir a dir de viva veu a un economista neoliberal, un d’aquells triomfadors que sempre paren a prop del moll dur de l’estat. Li ho vaig discutir, en una reunió on una colla li reien totes les gràcies; em tractà de desinformat, li estava esgarrant el “bolo” de “provincias”. Només calia mirar-se el mapa polític mundial del moment –anys noranta-; i la cosa no ha fet més que empitjorar. I també haver llegit una mica el menjador de patates Marx, i parar atenció als avisos de Pasolini o Bernhard. Escrivia a “El País”, havia estat tècnic assessor de governs “peperos”, va creure’s, en el “bolo”, amb dret a prendre’ns el pèl. Al mercat, el feixisme no li molesta gens, ans al contrari, en determinades regions planetàries pareix que li convé d’allò més. No sé perquè m’he recordat d’aquell fantasmot que enlluernà una colla de pobletans amb ínfules. Tenia un fum de consonants als llinatges, però no, no era Nietzsche.

 

Tarda mòrbida, desganada. Viatges a la cafetera –opció temerària.  Escoltant músiques variades que l’algoritme d’una cadena virtual tria per mi, amb sorprenent, inquietant encert.

Pensant i repensant els compromisos que m’esperen, una feinada exigent: primera ruta Arbó, textos per arreglar i trametre a temps (darrerament arribo tard o no arribo, com els divos als qui els agrada que els vagen darrere i que no es puga tancar redacció fins que arribe el seu excels emplastre). Caic en la pensada de diverses coses que m’han demanat per a llibres col·lectius i revistes, que no he vist i no sé si han eixit editats o no. Una gent basca em demanà si tenia algun poema amb temàtica lligada amb la guerra civil o la postguerra; el tenia, el vaig enviar, i ja no n’he sabut res més. I així unes quantes històries paregudes més, incloent-hi la del grup de rock que em demanà que els hi escrigués unes lletres per a uns temes que havien d’anar en un disc compacte que volien fer. Em pensava que el projecte no havia tingut remat, però molts anys després m’he assabentat que sí, que va editar-se, i que el grup no ha tingut ni la cortesia d’enviar-me’n una còpia, per saber com els havia quedat la lletrarada que m’havien encomanat, per la qual no vaig demanar-los cap remuneració. Així van les coses manta vegades pels nostres gremis. El més curiós és que, havent-hi sofert unes quantes autèntiques preses de pèl de personal divers, després t’assabentes de que aqueixes criatures sol·licitants a sobre et posen a parir, sense més sal ni més oli (et deuen alguna cosa i no t’ho perdonaran mai?)

En fi, la tarda lenta i solitària, esperant a Godot, esperant l’esperança, planificant mentalment els flancs a atendre, llegint algun article d’amics, coneguts i saludats, que barrinen bé i escriuen de conya. Enrotllant cigarrets, apartant-me tot el que puc del mur de les lamentacions, esperant l’hora de la retransmissió del partit del Barça.

 

De la mateixa manera  que un poema, un assaig genuí és fet de llenguatge, de personalitat, d’un estat d’ànim, de temperament, d’agalles, d’atzar.

Cynthia Ozick.

 

(Habitació)

L’ase lligat a l’olivera.

La inesperada carícia a l’illa,

que potser somniares

en la transfigurada baixa

de la soledat col·locada.

Els redols de flames

de l’agosarat tot o res

a la carretera mullada

de l’oficinista Pessoa.

Atzars de vestíbul fosc

han esgrafiat

la hieràtica pedra filosofal.

Plou mansuetament

damunt la ventrilòquia

de la coartada vulnerable.

L’arpa granulosa de les antenes

arpegia abismes d’acaballes.

 

Quan perdem la llengua perdem alhora un món mític i màgic que ha sobreviscut a través de la memòria de les paraules, la màgia i la història viscuda. L’origen de la literatura és aquest: la paraula; la paraula viva, expresada de viva veu.

Toni Cucarella.

 

La mística no és el privilegi d’uns quants escollits, sinó la característica humana per excel·lència. L’home és essencialment o, si se’l considera com a animal –un ésser «mogut» per una ànima–, és un animal místic.

Raimon Panikkar.

 

Què pregonen els dubtosos salms universals del teu segment de confort –o és una gàbia conformada?

Mai no hi hagué dinamita conceptual fiable en el teu laberint de conversions de cor comptable; res de primera mà.

Ara només balles per als tramposos, però goses empolsar-te la venuda amb unes pólvores que simulen l’alta dignitat dels bells resistents esclafats.

Fores un miratge augmentat per una extraviada malalta, però ja no espurneja cap guspira interessant en la baixa cendra atrofiada per la què et donen les engrunes sobreres i t’afalaguen amb bijuteria la fàcil vanitat estulta.

Mai no hi hagué dinamita conceptual fiable en el teu laberint de conversions de cor comptable; res de primera mà.

 

A partir de cert punt no hi ha retorn. Aquest és el punt al qual cal arribar.

Franz Kafka.

 

El descrèdit de les humanitats de natural i innocent no en té ni una gota.

 

Bevent-me el darrer cafè de la tarda fosca, assegut al confí del dic grapejat pel temporal enfurismat on fem cap els cabuts que no sabem rendir-nos amb elegant displicència.

Apareix, del no-res, un xiquet miop, tímid, amb la mirada humitejada,

amb un mapeta dibuixat amb retoladors per ell mateix, i em fa l’efecte de que pregunta amb el mateix per què esmolat que burxa en els budells desficiosos del desconcert.

 

Diumenge, 4 de novembre.

Alçat a les vuit, matinada que no em convé –“bolo” a la tarda-, però no hi ha manera d’allargassar la peresa del llençol dominical. Vivaldi a la gramola: els ambres alegres; la missa que pot articular la il·lusió de l’esperança en la lliscada sense objecte.

La cafetera italiana al foc, una torrada. Llegint articles; un de Francesc Serés –gran narrador- sobre la reculada espanyola i les seues trampes asfixiants. Cansats, com escrigué Fuster, d’haver de demanar perdó per existir. Quaranta anys de ficció amb una arrel profunda que no és democràtica, ni ho vol ser. “La mentida ha creat un distanciament tan gran que fa que avui el compromís amb l’Estat sigui només conseqüència de la força. Que s’assembli a una condemna”. Remata Serés. Quina fatiga, quina enorme fatiga en preveure els molts anys encara que s’albiren d’aqueixa jeia tòxica. La negació, l’odi a la diferència, el dret de conquesta i l’espoli permanent és tot el vell programa seductor que ens proposen. Volen engarjolar tota dissidència que vulga esposar-se la grapa dels seus vetusts privilegis –no només en la qüestió territorial.

El Ministerio de Trabajo, Migraciones y Seguridad social, em té encasellat en la tipificació de “Régimen general de artistas”, i amb aqueixa cobertura de règim d’alts peatges podem anar a fer ballar les sabatines i les dominicals geriàtriques i també, després, escriure en el desert. Al pròxim que li negue la condició d’artistes als escriptors em penso que li enviaré una fotocòpia del que sancionen les autoritats imperials. Tot i així, quan em diuen artista, no sé perquè se’m posa cos de Lola Flores, tot i que ella era un “terratrèmol” i nosaltres a dures penes fem fimbrar el fullam decrèpit de les nostàlgies amb les notes d’un remot èxit d’Antonio Machín.

Preparats els estris per la tocada a Tortosa. La toaleta, amb l’inclement inventari de l’espill. Afaitat de barbat, jardineria subtil.

Un sol tímid intenta arrapar-se a les façanes. A l’embarcador de l’aire l’oreneta ressagada s’acomiada del angles rectes protectors de les finestres triades.

Estofat amb pèsol i rovellons, arcaica volada del paladar. Les notícies: Espanya repeteix orgullosament el seus errors històrics.

Migdiada curta i cafè. Cap a Tortosa. Tot rutlla perfectament. Bon so, sense paràsits ni rebots, i en forma. Màxima eficàcia del repertori d’envelat: sala plena, ambient benhumorat. Mirant l’heura ufanosa i les pedres històriques de la part supervivent d’emmurallada del flanc de la zona de La Simpàtica. El passat poderós i daurat tortosí. Penso en Gerard Vergés, el seu refugi de tarongina, pardals, llibres, solfes i quadres, és a prop, mentre pipo el cigarret de l’intermedi. A les nou hem acabat. Tots contents. Un cop descarregat l’equip, mos al a festa de la pizza dels italians del barri. En un pantalla hi ha l’infal·lible  partit de futbol retransmès. Un dels equips contendents és el Celta de Vigo –juguen a Sevilla, conta el Betis. Em ve a la memòria, mentre endrapo la pizza de verdura, amb una pasta d’ajustada ortodòxia romana, penso en unes paraules de Cunqueiro, que tirava aigua al vi en la pensada de que els gallecs tenien molt de cèltics. Deia el nigromant de Mondoñedo que hi havia més socis del Celta que celtes havien petjat terra gallega. Per tirar avall la pizza em bec una gerra de mig litre de cervesa que, a pesar del folre de la vianda, m’embriaga un punt, i penso que en altre temps no m’hagués fet ni pessigolles. Perdut del tot, i ben perdut, l’aguant alcohòlic. Pacte de no agressió amb el fetge, allà on els grec antics, que ja ho van fixar quasi tot, deien que hi havia l’ànima. Les nits en blanc, amb una ampolla de whisky, escrivint, pertanyen a una altra persona, però la memoriosa ressentida del cos no ho comprèn i presenta les factures d’aquell remot desconegut. Un sol cos per als distints esperits que encarnem en el trànsit és una limitació prou injusta.

En tocar llençol intento seguir un episodi d’una sèrie basada en el personatge de Sherlock Holmes, però posat al present i resident a Nova York, però en un quart d’hora les filigranes deductives de la franquícia ficcional s’esmunyen amb les tintes corregudes.

 

(Eclipsi)

Bafarada enconyacada

i un “por cojones”

xisclat i timbrat.

 

Atrapats en la fatiga.

 

Dilluns, 5 de novembre.

Despert a dos quarts de vuit –mode zombi. Llostre de dillunserada: restes de brasa en la grisor primera. Les cervicals, que demanen el seu espai en els delmes de les assegudes escripturàries. La gentil saragata del clavicèmbal de Scarlatti al programa matiner del gramòfon. Cafè amb llet i cóc ràpid, regalat ahir per les mestresses tortosines, per desdejunar. La rebosteria popular de l’àrea del bisbat tendeix a la sobrietat refinada.

Li han prohibit un recital en favor dels treballadors desnonats a Caetano Veloso, al Brasil. El govern de Bolsonaro  ha tardat poc en presentar les seues credencials. Veloso no havia estat vetat des la dictadura militar carioca dels anys seixanta –que durà fins a l’any 1985. Les salvatjades insaciables que pot arribar a perpetrar el nou govern ens poden arribar a l’estora de casa directament.

Diverses gestions de carrer. La calma del cementeri ampostí –ullada de X. als guarniments florals de Tots Sants, sacsejats per un ramal de mestral fa uns dies. Diuen observadors il·lustres que en arribar a un indret desconegut, en visitar el cementeri i el mercat te’n pots fer una idea aproximada del color local. Al d’Amposta, amb la meua intoxicació lectora, en els retrats dels difunts –íntims desconeguts- hi veig personatges d’Arbó, tan atansats als substrats psicològics dels vells deltaics –i algun de no tan periclitat en l’almanac de la suposada postmodernitat. En un del murs dels rengles dels nínxols hi ha un tros de partitura – molt popularitzada- de Shubert. A Amposta s’ho diuen tot millor, cap endins i cap enfora, amb l’abstracció musical. Passat també pel dipòsit de butà per comprar un bombona. En la paret exterior del magatzem, una figuera de pala ufanosa, que pareix que mimetitze el tajonja suat de les bombones apilades.

Caps amb turbant –Fortuny a la sala de màquines?- a l’atmosfera, colgant les serralades altes i els turons domèstics. I, amb perfecta cadència de causa/efecte, a les dotze cau un ruixat asserenant. Pres un cafè a l’establiment dels italians, a la terrassa coberta. Dues formigues passegen per la taula que ocupem, enfilant-la cap a l’oasi de la cistelleta amb bossetes de sucres variats- mentre una senyora coneguda ens explica el seu règims saludable i la seua filosofia d’aprofitar l’instant.

Adobada alguna quartilla en ser a l’escriptori. El tel de somnolència de l’ambient grisós i humit. Les pigues translúcides al vidre de les finestres. Els ditets de l’incognoscible mecanografiant consignes per les impàvides sales d’espera. El sèrum mil·lenari que proposa la molsa en el secreter on no tenim nom ni biografia, on el presentisme innocent dels animalons se’ns encomana decidit i les urgències són pètals de roba gastada que no decanten cap balança. La menuda litúrgia plural de les gotes exhaustes en la teranyina que esberla –prisma de quatre llunes- el canelobre desmaiat del cel clos. La plàcida indiferència en el parèntesi on ens pareix endevinar la notícia d’una libèl·lula o d’un xiquet. La xifra silent que desarbora tants cretins xantatges.

Bullit de verdura per dinar. Les notícies: la gran podridura en fascicles col·leccionables. Les clavegueres de l’estat i l’extrema dreta porten el timó de la nau dels bojos. Plovisqueja a estones en la tarda lànguida. El mateix programa que al matí. Tancant els dies d’assajos amb l’actriu que intervindrà en la ruta arboniana, entre altres repassades de compromisos, com anar a una televisió comarcal, a l’espai que guia Tibau, a parlar, tocant de Ramis, d’Arbó. Llegint a la nit. Mirada també la tertúlia de Graset –pesos pesants, avui.

 

La mirada i la ment: un joc d’enganys –defensius, la majoria.

 

(Mirant ploure)

No deixes per demà el que pots ajornar avui.

 

(Aparador amb neutrins)

L’atesada ploma del saure antic

suspesa sobre l’abisme.

Les segregacions emotives de la neu del rombe,

segons Kandinski.

La covada audàcia del callats.

Una paperina de castanyes

que el pidolaire administra

per als àpats del dia massa humit.

Sincronies en ventall incansable.

De Pèrsia a Roma, i els esglaons socràtics,

i una bossa de pistatxos a tocant

de l’abandonada Remington de ferro negre.

El magma bullent en la callada dels tímids.

El violí polsós a la golfa de la iaia romàntica.

Montse Roig, assegura d’esquena a l’àmpit d’una finestra.

Calendaris amb l’Àngelus de Millet a la còmoda corcada.

Els neutrins corben molt més els reflexos còncaus.

Campanya pels drets lingüístics