Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

dibuixelectricoLisboa2018Dimarts, 6 de novembre.
Malson angoixós, que fins m’ha despertat: una traginada de desencontres, amenaces i pèrdues. Amb unes pipades de cigarret zombi, assegut a la poltrona del lavabo, l’he anat paint, sense conjecturar si avisava d’alguna cosa. Ambientació tenebrosa, llum de fanals dèbils, groguencs, o de torxes de flamarejada irregular; detalls tètrics, desconeguts sorruts, violents, que demanaven per alguna cosa que el jo somniant no sabia. En reprendre el cap de corda del son, he pogut descansar bé.
Tramesa aquesta col·laboració. Cafè amb llet i magdalena pensativa: penso en les monges de Vallbona, en la vida monacal, que deu ser tan límpida i saludable, amb la mica d’apartament de les flames del món. Amb ferida lluminosa o no, deixar fluir els silencis sense les trampes de l’entregent, cada dia més cretinament infecte, és una ben plausible forma de vida. Idealitzacions matineres, és clar, potser com a rebot radical per tanta faramalla malànima com ens plou cada dia més. La vida cenobial també deu tenir les seues humaníssimes punyetes, és clar, al capdavall obra humana és, per més que mire a les altures.
Quadrant dues facturetes per serveis prestats a una institució. L’animalada del 21% d’IVA cultural. Els cent metres llisos amb obstacles. Més difícil que fer un bon sonet. Segur que falta algun diminut detall i tocarà refer-les. L’exercici em posa l’ànim d’un anarquisme roent.
Amanida i tall a la planxa per dinar. La mica dieta per no donar avantatges al sucre i els triglicèrids (estricta seguida genètica). Les notícies comarcals, una mica més reals que les altres, amb pastors de cabres de la Terra Alta, o pobles sense corrent elèctric de fa dies… Les altres, les del gran teatre tràgic general, fan feredat. Trump vol debilitar, país a país, la Unió Europea. L’imperi necessita el dòlar dominant, les potències asiàtiques li han fet perdre moltes bases.
Sesta breu. Pres un cafè en la terrassa coberta i amb estufa dels italians. Cap a la biblioteca després. Intercanvi de les darreres informacions amb la directora. Sessió llarga espigolant fragments de l’extensa obra arboniana per il·lustrar el millor possible el relat biogràfic de la ruta. Aconsegueixo la cadira que m’agrada, al fons de la sala, amb una finestra que pràcticament s’aboca al riu. Una sortida per fer un cigarret. Un gatet, blanc i negre, ametllada mirada verd-grisenca, que m’estudia mentre passejo la mirada per l’ampli llom fluvial i les verdors, les llenyoses espessors dels bosquets de ribera. Les descripcions del paisatge que feia Arbó estan vivíssimes, potser fins vibren amb tremp d’eternitat. Al seu realisme informatiu de vegades li donava corda poètica i les descripcions paisatgístiques li donaven tot el joc.
Prenc comiat de la bibliotecària –una de les personalitats decisives en l’actual ampostinitat positiva. Al vestíbul hi ha posats els plafons de l’exposició –molt didàctica- sobre Pompeu Fabra. Enginyer industrial i catedràtic de química, fixà els molts invertebrats desgavells de la llengua en una gramàtica eficaç. Acabà a l’exili el 1939 –quin redundant malefici sobre tants il·lustres!-, a París, Montpeller i Prada, i seguí fixant l’ortografia i la gramàtica. Des de la seua pedra inaugural s’han desenvolupat totes les modernes filologies nostrades. Voluntats impagables, esforços immensos de personalitats que treballaren sempre amb escassos recursos i adversitats terribles.
Tornada amb passejada a ritme viu. Trobat Rafael Haro amb una de les seues criatures. Diu que acaba de llegir el blog i que ara, casualitat, em troba. Li faig broma i li pregunto quina de les dues coses és ficció, si la textualitat o el paio carregat amb una cartera plena de papers i llibres, tocat amb una gorra anglesa, que hi ha qui pren per boina, però que no ho és. Somriu i no contesta, ¿la demorada dels filosofals? Acabar de llegir algú i trobar-te’l pel carrer deu ser un anacronisme parat per les fines bromes de la realitat. Què és més ficció, la textualitat d’aquesta llibreta o el veí del barri que la fa? Potser totes dues coses. Òbviament, les autores i autors que viuen lluny, o que ja crien malves, tenen molt de guanyat en quedar-nos la seua biografia, en no trobar-nos-els amb una baguet sota el braç tornant del supermercat.
Compro berenar, una llepolia de panís. Llegeixo articles, faig aquesta i una altra nota (doble comptabilitat inútil!) Apareix la notícia, tan esperada, de que el Suprem dóna la raó als bancs en l’afer de les hipoteques. La votació dels magistrats es veu que ha anat molt ajustada i la resolució ha guanyat només per dos vots. Ja quasi no ens queda capacitat d’indignació, és un continu de notícies judicials més que dubtoses. La banca sempre guanya en aquest sistema atiador de les desigualtats. La ciutadania perd amb els poders reals, que tenen tants asos a la mànega. Amb una telefonada, tot un tribunal de formal alta autoritat tremola i s’ajup. La separació de poders a l’espanyola. “Diners de tort fan veritat / e de jutge fan advocat”, escrivia Anselm Turmeda fa segles, i així seguim, i a trot desbocat.
Mos lleuger per sopar. Mirat el partit del Barça a Milà, contra l’Inter. Domini dels blaugranes, amb Messi encara de baixa, però amb poc encert a l’àrea. Un empat. Llegint la correspondència Arbó-Sales i contes de Merino. Tot més o menys va endavant, o ens en fem la il·lusió, que no és poca cosa.

(Dues copes)
Abaixà per darrera vegada la persiana de la botiga. Quan la impertinent pensada de que la seua vida no havia estat res –potser per un excés de cauteles més engavanyats que les pors reals- l’atabalava, entrà al bar de prop de casa i es demanà una copa de vi negre del bo i una ració de calamarsets arrebossats. Volgué repassar el que havia ajornat durant anys i que ara podria fer, sense estirar més el braç que la mànega, i no recordà res. Es demanà una segona copa, que provocà un discret atac de plor.

Dels resistents és l’última paraula.
Albert Camus.

“Subirse a la ola”, “no perder el tren”…Metáforas que señalan a verdaderos imperativos que se plasman en estructuras. Pero en una sociedad impulsada por mecanismos de aceleración demencial ¿no es exactamente lo contrario lo que deberíamos intentar? Bajar de esa ola, ese tren…
Jorge Riechmann.

Dimecres, 7 de novembre.
Desperts a dos quarts de vuit. En alguns contextos sociopolítics, territorials, els dies ja neixen grapejats, revellits. Apareix el guitarrista Tàrrega a la gramola mentre faig sopes amb la magdalena: la treva abans d’una matinal de burocràcies emprenyadores, altrament dites: d’anar pagant tributs imperials. Cosa que, veient com tan pulcrament rutlla tot, dóna molt de gust i enllustra l’esperit de ciutadania.
Animació als carrers tortosins. Amb les botigues obertes i els tràfecs variats de transeünts i vehicles, la capitaleta presenta avantatges de ciutat i tractes humans de talla de poble. En enllestir la primera part del paperam, desdejuni a una granja, sempre molt concorreguda, a prop de l’estadi esportiu. Cafè amb llet anèmic i croissant notable. Mirant les torres metàl·liques, ennoblides per l’assolellada delicada, del focus: recordo quan el Tortosa jugava contra el Benicarló, en algun partit de copa (aleshores del Generalíssimo, és clar) en partit nocturn, matx il·luminat per focus que, en disseny, serien els avis dels estilitzats que es veu que enllumenen les sessions d’entrenament o compromisos nocturns futbolers o atlètics tortosins. Recordo també haver fet un article per a una revista ebrenca tot parlant d’uns dels prohoms del futbol de les nostres comarques, Josep Otero, que la família em va agrair generosament. Vaig fer un perfil completament idealitzat, perquè a aquell home rabassut i enèrgic ens el miràvem des de les aigües impressionables de la infància, quan havia fet d’entrenador del Benicarló en diverses etapes. Què fer-ne del gavadal d’articles extraviats per tantes publicacions? El millor: oblidar-los.
Solet amable, ensonyant. Assemblees d’estornells en alguns fils. El riu va baix de cabal. Em miro el pardalot escarotat de la ferralla del monument franquista –no hi ha cosmètica que li altere el rovell de la lletjor simbòlica. L’estètica emplomada del feixisme espanyol, que no ha donat cap D’Anunzio amb deliris lírics una mica suportables. Fa pocs dies, amb un acord municipal, es va fer enretirar un pedrot del parc, també dedicat als “héroes de la cruzada”: en vint-i-quatre hores el monòlit granític havia desaparegut; però amb la ferralla a la llera del riu no hi ha manera, ni lleis de memòria històrica ni res. Molts, massa, dels nostres representants democràtics segueixen les pautes transicionals d’amnistiar el franquisme una i altra vegada. El mal és al mateix moll de l’estat, com s’ha anat demostrant darrerament.
En un embarcador hi ha atracat el vaixell per passejar visitants, “Lo Sirgador”, de fusta envernissada, color mel fosca, i pals amb el velam arreplegat. Una postal nostàlgica flotant, com tantes n’hi ha. Fem temps esperant l’hora de la cita de la segona gestió voltant pel mercat, ben tingut, lluminós, on feia molts anys que no m’internava. La festa policroma de les parades de verdura i fruita, la salabror agradosa de la bacallaneria, la remor de la cafeteria. Comprats uns rovellons, ara que han baixat una mica de preu. Gerard Vergés aprofitava algun passeig o gestió urbana per entrar a comprar olives trencades en alguna parada del mercat. La sensació vívida de que encara ens el trobarem i intercanviarem uns grapat de conyes i alguna veritat de les eternes, és a dir, de les formulades per Shakespare o  un o altre saberut apotecari medieval.
Resolta la segona gestió satisfactòriament, desfem la via, sota una nuvolada de nata agrumollada amb una ditada de blau fred; borrimegen dues vaporoses llàgrimes castes. La llum del migdia, com em penso que cantava Ovidi, insuflant la brasa d’uns versos estellesians, segons com fa venir ganes de plorar. D’íntimes expiacions possibles no en solen faltar.
Sopa i tall de tito a la planxa per dinar. Els demòcrates han guanyat les eleccions de meitat de mandat als EE.UU i dominaran el congrés. Davant l’escàndol quasi massiu, transversal, per la rectificació del Suprem sobre qui pagarà els impostos de les hipoteques, el gabinet de Pedro Sánchez anuncia un decret per refer la sentència amb una nova llei, i assegura que seran les entitats bancàries qui pagaran l’impost. Un altre brindis de màrqueting electoral? Veiem que quan es vol sí que es corregeixen les sentències dels alts tribunals. Però, del rescat a la banca no se’n sent dir res: apunta a condonació o préstec a fons perdut, l’afer. El que sí que no ofereix cap variació és el carés de sentència ja dictada per als presos polítics catalans, doncs la ministra Carmen Calvo, en seu parlamentària afirmava que havien comès els delictes que a les judicatures europees no ho són. Ni presumpcions d’innocència ni gaites. La ministra de presidència, relacions amb les corts i igualtat, fa poc va assegurar als mitjans que al Canadà no s’havia fet cap referèndum per tal que els vuit milions de quebequesos decidiren el seu futur. El capitalisme salvatge amb guarniments carpetovetònics amenaça de tornar-se del tot insuportable.
Sesta curta. Una tassa de cafè de reviscolada. Llegint, fent alguna nota, anant a buscar el berenar, entretenint-me a mirar els humors canviants del cel i el formigueig humà. El mateix programa en tornar a l’escriptori. Solfes variades per companyia. Esperant noticies de l’editorial Viena, per la correcció de proves de “Circ de puces”, que caldrà presentar a Benissa, i suposo que en altres places, pels volts de l’abril de l’any vinent. Podent tenir temps de sobres per corregir les galerades tranquil·lament, segur que aniré contra-rellotge en el primer trimestre de l’any nou. Altres plans i projectes guarden compàs d’espera per tal que passe per davant el llibre de contes.
Al correu, peticions per firmar diversos manifestos per causes justes i perdudes. Alguns dels promotors juguen a l’ambigüitat, al sí però no, sembrant el desconcert i la malfiança. En firmo algun i algun altre no. D’alguns marginals perifèrics se’n recorden quan van mal dades i cal donar la cara –amb moltes probabilitats de trencadissa-, però quan hi ha ametletes salades, premis amb propinera, beques per deixar de tremolar i festes amb glamur, fotre, tornem a la zona obscura.
Nit d’habitud. El tast de rovellons comprats al mercat de Tortosa, notables, amb salsa senzilla d’all i julivert (i carn torrada). Els discrets, recomptats hedonismes del pobres.
Llegint les cartes entre Sales i Arbó i mirat l’espai de Xavier Graset, avui amb la presència d’un dels caparrons més brillants i lúcids del país, Antoni Gelonch, advocat, farmacèutic i setanta dominis disciplinaris més. Ha escrit un assaig sobre la figura de Luter que deu d’estar molt i molt bé, no cal dir-ho. A més de comentar el seu llibre participa en la tertúlia habitual amb tocs sorneguers deliciosos. Saber el que va fer Luter, “controvertit com tots els genis”, diu Gelonch, ajuda a saber quin és l’humus que ha conformat Europa.

No et dones per fracassat si no n’has d’eixir guanyant ( si mes no, amb alliberament de pressions).

Si Borges no ha escrito novelas, es porque Borges piensa, y toda su obra lo demuestra, que la única manera para un escritor en el siglo XX de ser novelista, consiste en no escribir novelas.
Juan José Saer.

Dijous, 8 de novembre.
Dempeus a les set. Cafè contra la lleganya. Al gramòfon, Bach (un dels apostolats més eficients, com deia anit Antoni Gelonch).
La pàgina de Pla de cada dia, del “Quadern gris”, arriba al correu: avui la pujada al far de Sant Sebastià, un dels indrets empordanesos més còsmic i asserenant, ara una mica tocat per encenalls de l’espectacle del turisme, però encara amb prou marge de bellesa delicada. Un dia o altre potser tornaré a Sant Sebastià a escoltar el corns figurats dels vells navegants, l’embolcall límpid dels pins, el silenci amb magmes estratificats.
El gest de Pedro Sánchez per esmenar la decisió del Suprem és un pur cop d’efecte propagandístic. Sabem que en realitat és innocu, que els bancs ja cobraran d’alguna altra manera, amb un altre nom o proratejada, l’impost que els pertoca i que carregaven als qui firmen. La clau de la innocuïtat del brindis de fingiment estarà en que el decret que anuncia no tindrà cap caràcter retroactiu, com sí que sancionava la primera sentència del Suprem abans de ser repensada.
Comença a sentir-se la tornada de que cal una segona transició, que el règim del 78 s’ha mostrat esgotat del tot. Com ja sabem com solen anar aqueixes coses, com que ja en tenim les costelles calentes de fraus i abusos, no cal esperar gaire res del debat. La segona transició es pot semblar a la primera com una gota d’aigua, i fins ser pitjor, per molt d’alicatat nou que li posen a la cuina de les pastetes. A Espanya fa la impressió que fa uns quants segles que manen els mateixos. Que la democràcia radical, real, a peu de realitat, igualitària de drets, és una quimera ben allunyada del moll dominant, que la combat a peu i a cavall.
Matinera suau, de divagacions més o menys aprofitables. Claror indecisa als patis de les classes subalternes. Eixida a l’estanc, fent salut i estalvi. No va la màquina de fer la loteria. Quan s’espatllen els robots en agafaran sense prou reserva d’espelmes. Més retocs i divagacions en ser a l’escriptori. Aferrar-se a cal·ligrafiar una nota, com si pogués donar sentit a l’allau de criminals deformitats que ens van assetjant… Cascú s’enganya com li plau. Dels espectacles i maniobres –d’alguna en sóc víctima de tard en tard- que detecto en la nostra societat literària només en cullo desànim. Costa de creure com s’enlairen collonades estúpides i s’obvien veus que toquen mare. Però, les vies d’alliberada hi són i les veig cada vegada més clares. Només l’espera de les galerades i el procés d’edició de “Circ de puces” em subjecta encara al ball de la paciència.
Els miracles de les velocitats virtuals: connectat amb Antoni Gelonch, que anit era a la televisió explicant les llums i ombres del luteranisme. Desconeixia que és propietari –o hereu- d’una col·lecció d’art ben interessant. A vegades un o altre s’exclama on són els nostres mestres de pensament, doncs Gelonch n’és un al que sempre paga la pena llegir i escoltar, sense anar més lluny. El que participa en les pàgines líquides és de primera qualitat, com no podia ser d’altra manera. No tot són camps de mines en el mar de sargassos cibernètics.
Olleta per dinar. Sesta amb manta. Pres cafè en tornar. L’actriu de la ruta canvia l’assaig per demà. Canvi de plans per a la tarda. Treballo sobre uns materials una estona, bereno i marxo cap a la biblioteca a escoltar la conferència de Josep Murgades sobre Pompeu Fabra. A Amposta, cap al tardet, o fas una conferència o te la fan. Precisament he trobat un fragment de Pla on diu que la gramàtica fabriana, quan aparegué, el 1918 –any màgic en la nostra lletra- li esvaí totes les confusions, que era una gramàtica de primera categoria en la tradició europea. Com a gust lector, hi ha una altre pal de paller que personalment em dóna més plaer i joc literari, Joan Coromines. Però, és clar, sense Fabra no hauria vingut el gran Coromines. Coromines hagués sigut, d’haver-s’ho proposat, una autor literari fastuós. Però dedicà la seua vida a la lingüística, assolint el to d’autoritat majúscula.
Passeig  a bon ritme fins al grau de la Castellania. Al rovell de l’ou comercial ampostí, molts locals que es lloguen o traspassen –mal senyal. Les evidències contradiuen els cofoismes optimistes discursius d’alguns gestors comarcals. La depressió econòmica és palmària. El coll de botella, indiscutible. El Montsià va al furgó de cua de les rendes per càpita de les comarques s principatines. Certs suposats estímuls administratius per pal·liar-ho, són autèntiques fantasmades d’aparador, que, òbviament, no han donat cap resultat.
Mentre espero pipant una cigarreta i mirant un gatet negre que estudia entremaliadures sota un banc, apareixen el que fou editor Àlex Ferrer i la seua companya, Josepa Vilurbina. Feia anys que no ens trobàvem. Jubilats tots dos, fan una vida retirada en la seua casa camperola, emboscada en un turonet d’El Perelló. Mentre ens posem al dia de les resistència –meues- i el dolç lliscar dels cicles naturals –d’ells-, apareix el conferenciant i la seua muller i fem la rotllana més gran. Murgades té cara de metge antic, d’aquells d’abans, de veritable capçalera. El filòleg és una llumenera que, entre moltes altres feinades, ha traduït diversos autors alemanys (Kafka, Goethe, Bernhard…) i ha tingut cura de les edicions de l’obra de D’Ors. Ja a la sala d’adults de la biblioteca –bona assistència de públic-, el reusenc fa una conferència lúcida i amena sobre la genialialitat descriptiva i prescriptiva de Fabra –emmarcat en el seu temps. En contra del que opinen alguns que el titllen d’excés de “barcelonisme”, el mestre Fabra tenia una visió global de la llengua i les normes ortogràfiques i gramaticals que medità ho demostren amb escreix a qui sàpiga mirar sense prejudicis.
En ser al cau, truita de xampinyons, esponjositat exquisida, per sopar. Segueixo amb l’epistolari Arbó-Sales de Josep Ramis. Dia aprofitat, fins amb alguna notícia esperançant.

El que és efímer no s’oposa al que és etern. El que s’oposa al que és etern és l’oblit.
John Berger

Deixe que la vida s’esdevinga i porte el que ha de dur. Cregue’m, la vida sempre té raó, sempre.
R.M. Rilke, (“Cartes a un jove poeta”).

(Moneda al palmell d’un ancià)
Plou desganadament sobre la pila de rodes polsoses. Un ancià amb el palmell obert em demana si la moneda que sosté és de vint cèntims o de cinquanta. Penso en la passejada per la neu de Robert Walser. Penso en una ombra a contrallum que escriu en quartilles a la taula del fons, agraint la remor de culleres i de veus. Plou desganadament sobre el bust de bronze d’un prohom. La moneda de l’ancià és de dos euros… i un profund vertigen.

Divendres, 9 d’octubre.
Dormida potable. No recordo cap rebregada onírica . Cafè urgent i l’estonià Arvo Part –místic contemporani- a la gramola matinera. Lenta vagarejada fins que tots els programes s’instal·len al palauet neuronal.
Les mentides oficials de l’actualitat. Les aparto i em poso a desenvolupar un parell d’idees que borinotegen pel magí de fa uns dies.
Noves traduccions de la “Divina comèdia” de Dant, amb les dificultats dels traductors. La majoria renuncien a les mesures poètiques i fins passen a prosa un dels més grans edificis literaris de tots els temps. Joan Francesc Mira feu l’operació prosaica, amb reeiximent. Alighieri s’inventà l’italià literari, abandonant el llatí. Cervantes improvisava molt, Dant ho tenia tot calculat, i hi abocà uns devessalls imaginatius memorables. En molts trams ja feia això que ara bategen com a “autoficció”, que és tendència antiquíssima, és clar. Tot el que és humà és un invent, deia anit Josep Murgades, comentant les operacions ortogràfiques i gramaticals de les llengües. L’invent colossal de Dant aguanta el pas dels segles amb ferma fascinació. Sabia què es feia. Cimals d’aqueix calibre ajuden a posar els peuets a terra a qualsevol atac d’ínfules que no sia massa inconscient.
L’eixida de costum a l’estanc. Sol amb tonalitat de pell de codony; s’ha aixecat una aleta de mestral. L’estanquera, simpàtica, educadíssima. Fesomia de pageseta arrossera mesclada amb gest i expressions d’aquestes postmodernitats apocalíptiques. Comprat, en un altre establiment –capital alemany-, pinso per als pardals. Mirant materials en ser a l’escriptori. Crema de carabassa i peix per dinar. Les notícies comarcals, amb els maldecaps dels sectors primaris i la petit indústria: la vera espinada del país.
Avançant en la preparació de materials a la tarda. Assajarem demà amb l’actriu de la ruta arboniana. Agendes d’autònoms de la dita faràndula, sempre amb l’ai al cor i amb les hores farcides de setanta pedaços diversos. Eixida a comprar berenar. Fumo un cigarret a la solitària parada del bus, on ja només paren els urbans. La xafardera principal del barri interroga una xicota amb un gosset. Com anava aquell conte de Txèhov? Senyora amb gosset, crec que es deia. La tècnica del mestre rus: tot aparentment en la superfície, però per sota tota la tragicomèdia humana. Compro un pa del que donen als restaurants xinesos de la rodalia, que solen fer una aproximació a la cuina cantonesa, en realitat. La caixera, en la trentena, em tracta de vostè. Porto la gorra anglesa posada i això potser li ha fet posar-me una pila d’almanacs extra, tenint en compte que ella deu ser més o menys coetània. Estiro una mica més les cames. Torno a l’escriptori. Les xips tenen una certa il·lusió de gamba, potser pescada a la inquietant mar del Japó. El mar del Japó, per la literatura, el cinema i les conjectures fantasiejades, és un enigma imponent.
Faig una mica més de feina i quan ja no puc més llegeixo en paper fins al son. Acabada de llegir la correspondència entre Arbó i Sales. A més dels entra-i-surts pels sobreesforços per editar sota la dictadura, un document humà important. Amb les seues manies i virtuts Arbó era insubornable, per molt que contemporitzés amb el personal barceloní de l’esfera editorial- can Lara. Els seus orígens humils no els perdé mai de vista. Els seus escepticismes i esperances lligaven perfectament amb el tarannà de peus al fang deltaic. Amb la magnífica feinada de Josep Miquel Ramis el quadre biogràfic de l’escriptor em queda sencerament resolt en els punts foscos que tenia. També la figura de Joan Sales se’m presenta més aclarida: un cervell de primer odre, un pes pesant com a escriptor i  editor.
Mirada també l’entrevista de Xavier Graset a Joan Francesc Mira, a tall de la reedició de “Borja papa”. La capacitat de treball, la saviesa immensa i variada, el pensament i la literatura, pròpia o traduïda, del castellonenc enlluernen i encoratgen. Li va fer gràcia, quan vaig presentar-lo en un acte a Amposta fa uns anys, que l’adjectivés d’autor desinfectant. El nostre desinfectant segueix en forma, excel·lent notícia.

(Empremtes)
S’estava quiet, amb la tassa de cafè a la mà, però la seua ombra, estampada a la paret de la casa d’enfront, feia sacsejades espasmòdiques. Es prengué la ironia amb bon talant. A l’endemà l’ombra l’abandonà i encetà una notable carrera de carterista. El botí ombrós li era dipositat regularment a la taula de la cuina. Se’n va fer uns farts de retornar carteres amb documentació a la policia, que de seguida començà a mirar-se’n amb suspicàcia, fins a la detenció. Les empremtes, remarcades amb un estrany estalzí, que deixava l’emancipada eren calcades a les seues.

Només els tanoques i els moralitzadors ingenus exigeixen una harmonia exemplar entre la vida i l’obra d’un artista.
Zbigniew Herbert.

Dissabte, 10 de novembre.
Dormida molt bona. Sense record de caps de cordam oníric. No recordar és no saber. Els primers temptejos desperts a les vuit. La cantada amb número 150 de l’apostolat “bachià”. Un lenitiu de veus lluminoses, a major glòria de Déu –visió protestant.
Article de Joan Garí sobre el dietari “Tot entra en el pes”, de Toni Mollà. El borrianenc defineix l’assaig del dietarisme nítidament. Però no hi ha manera. El dietarisme té les perdre, en premis narratius i en molts dels que s’anuncien com d’assaig. Tots tres hem tastat la displicent inòpia en el negociat. Avui, Pla ho tindria pelut per guanyar el premi que porta el seu nom a Barcelona. I Fuster, com diu Garí, no guanyaria el que porta el seu nom a València. En les literatures civilitzades i robustes, l’assagisme, el dietarisme, el memorialisme, el biografisme, ocupen plaça en la màxima consideració. Però nosaltres vivim en un context que, per molts monyos i coloraines que li posem, frega repetidament, penosament, la subdesenvolupada.
Matinera lenta, treballada. Arreglo uns poemes. En un canvio “lletjor” per “suborn” i guanya alenada; em guanyo el segon cafè i una galeta. Estic prou segur –fins allà on se’n pot estar en els interregnes nebulosos creatius- dels materials que vaig revisant. No necessito corroboracions de gent que em penso que, tot i les ínfules que es pengen, no sap de què va la pel·lícula. Et quedes amb un pam de nas quan personal que va de rigorós a carta cabal en realitat baveja per una operacioneta comercial satisfactòria, o aplaudeix unes fluixeses manifestes, o, quina cosa, destapa un gust per l’obvietat i la cursileria que tomba d’esquena. Si vull contrastar un original, tinc lectors més fiables a l’abast que segons quins sanedrins, que fan més mal que una pedregada en sec pels nostres negociats.
M’arriben dotzenes de propostes i estímuls, a més de la tralla política –que fa fàstic en més d’un extrem. L’excés d’informació també és desinformació. L’allau de novetats i confusionisme és immensa. Per cada perla de bon aspecte i intenció, el garbuix de ximpleries tapa l’arbrat consistent.
El “hooliganisme” en els parlaments va en augment. Gestos i expressions tavernàries. Idees de peu de banc, en el millor dels casos. Un nivell d’expressió verbal que delata les privacions lectores de ses senyories. La banalització de desqualificacions greus. La traspassada línia roja en que l’adversari passa a ser enemic. El que hauria de ser model d’exemplaritat d’higiene democràtica es va semblant cada dia més a l’abrupta, la baixa graderia grossera del primarisme rebentaire. ¿Quines reformes, quins programes, quines audàcies per l’interès general podem esperar d’aqueixes pràctiques?
Olleta de cigrons per dinar –confortant. Sesta curta. Assaig a ca l’actriu. Bonança a la terrassa seua, prou arredossada: horitzons amplis, tancats pels crestall dels Ports. Sessió llarga, amb temps fins per repassar el gavadal d’evidències contràries per als nostres oficis creatius. Repassem escenaris de les novel·les d’Arbó que encara perviuen. Esmentada o no, Amposta és el marc principal on ambientava els relats, que coven molta veritat, tot i les composicions i recreacions novel·lades. Crec que subratllant el paisatge com a motiu principal de la ruta l’hem encertada, perquè el paisatge és també personatge, de vegades benefactor i altres destructor, i acompanya –accentuant o relaxants poèticament- les psicologies bonhomioses o torturades dels tràfecs humans de les trames.
A dos quarts de nou me’n torno al cau. Llegint fins a la nit; menú variat. Unes porcions de pizza per sopar. A la matinada torno a mirar-me una pel·lícula, basada en el relat de Stieg Larsson, “Els homes que no estimaven les dones”. Els secrets de família dels nòrdics, amb amarada de nazisme. Larsson connectava amb les preocupacions de Bernhard.

(L’espera)
El propietari li deixava netejar-se al lavabo amb dutxa del personal. Li donava un cafè amb llet al matí i un gotet de vi al vespre. Fa quatre dies que no el veu. En fa tres que el seu gos llanut l’espera a la porta. Ell no els ha avisat, però els serveis municipals se l’acaben emportant.

Diumenge, 11 de novembre.
Precepte: el Levític a càrrec de l’organista de Leipzig: la cantata 114 –lloat sia el cel! Cafè amb llet de revifalla a les nou; dormida potable; alguna molèstia a un osset parietal; males posicions? Les llargues assegudes escriptaires i altres encorbades inconvenients…
Quan ja saps que hi ha dreceres més llargues i tòxiques que el camí principal, potser és que s’ha assentat un esglaó més en les madureses (o, qui sap, potser necessites un analítica completa).
Matinera lenta, escrivint: escriure en diumenge no ens converteix necessàriament en escriptors de diumenge; escoltant altres músiques, llegint, preparant els estris per al “bolo” de la tarda, a Deltebre, on hi ha l’inconvenient de no poder provar so, perquè mentre muntem fan un bingo amb un silenci misser. I la sala té més d’una pega, amb una paret frontal molt acostada a l’escenari. La vella tàctica d’aprofitar el primer tema per ajustar l’equalització no sempre dóna els millors resultats.
El suposat estiuet de Sant Martí: clarianes dèbils i nuvolada blanca abans de migdia. Ha mort Lluís Duch, monjo de Montserrat i intel·lectual de fondo espectre; autoritat mundial en l’antropologia religiosa. Dialogà oberta, porosament amb diferents pensadors, com ara Raimon Pannikar. Autor de més de quaranta títols de la seua especialitat. La collita de caparrons que paga la pena d’escoltar i llegir, que fan la vida monàstica, al país, és una pàgina rutilant. Les exèquies de l’abat per un monjo saberut a la basílica montserratina poden ser d’una bella, sòbria emotivitat.
Faves estofades amb calamarsets per dinar; sublim recepta. Capcinada breu. Cap a Deltebre hi falta gent. Un pam d’aigua en els camps d’arròs; el joc dels reflexos del cel, l’arbrat i les cases doblades en l’aigua estantissa. La cosa del bingo al casal social –tocant de l’ajuntament. L’home que canta els números es permet alguna broma: més d’una de certa verdor picardiosa.
Muntem i prenem un cafè, sense poder provar el so. Comencem a les sis. Sala plena i bulliciosa. Uns lleus ajustos sonors al primer tema. Públic xalador i agraït. A la mitja part ens donen el dolç que reparteixen a la concurrència: una coca amb brosses de panses i ametla –un gotet de cava. En una pantalla veiem els darrers minuts del partit que el Barça perd a casa contra el Betis.
Fem la segona part amb el mateix bon resultat ballaire de la primera: repartim els números lents millor: és la contradicció en la majoria dels casals on toquem, els qui volen més ritmes animosos i els qui esperen els lents per aixecar-se de les cadires.
A les nou hem acabat. Carregant l’equip al cotxe m’he jugat, de la manera més estúpida, una lesió ocular que hagués pogut ser greu: un branquilló de punta afilada, allargassat cap endavant, rugós de brots diminuts, destacant-se en la reunió dels seus germans, d’un dels àlbers joves de l’aparcament exterior, que en la foscor de l’indret entre senillars no he vist, m’ha gratat per sota les ulleres a pocs centímetres de l’ull esquerre, en acotxar-me per dipositar un dels bafles al vehicle. No m’ha fet caure les ulleres i sortosament el branquilló era flexible, no rígid, i, en notar la fiblada, els reflexos defensius han tancat l’ull i apartat instintivament una mica el rostre. Alguna protecció una mica despistada, però eficient in extremis, m’ha estalviat una ferida més greu que la lleu rascada. En un segon, un seguit d’elements que dormien pacíficament en la fosca indiferent, amb molta aigualera ambiental, conflueixen i et poden fer una malesa.
En ser a Amposta, un cop descarregat el material, mos en una casa d’entrepans que feia temps que no visitàvem. Encara donant-li voltes a l’incident que de poc em fa acabar a urgències. De sobte descobreixo com m’estimo i necessito l’ull esquerre. Un sandvitx enriquit –amb cansalada i ou-, unes patates braves i una gerra de cervesa.
En tocar llit encara puc llegir una estona. Al barri, en arribar, un dispositiu dels Mossos en una cantonada amb el que se’n diuen armes curtes. Un parament intimidant. Què esperen o busquen? Potser, amb sort, en sabrem res a les notícies de demà. Hi penso en el concepte del monopoli de la violència i em pareix una altre fracàs que delata la naturalesa humana i la seua molt imperfecta organització social.

Dilluns, 12 de novembre.
Alçat a les vuit. La rascadeta a l’ull evoluciona favorablement. Més tocat pel que hauria pogut passar que per la mica d’esgarrany lleu a tou de sota l’ull. L’ull esquerre és el més dèbil, el més endropit, el que necessita un punt més de reforç en les graduacions oftalmològiques. I potser també és el més líric en les percepcions. Preservar-lo, després de l’atac d’una rama deltaica, és una bona notícia.
La cantata número 1 del catàleg “bachià”, de les més conegudes, a la gramola primera. Desdejuni habitual. L’escolaritat en matrícula lliure del cafè amb llet. Sucada la coca donada pels jubilats deltebrencs. El goig de la lentitud dillunsera: la treva, l’avantatge de bregar en festius. Passejant per pàgines dels museus del món: el candor agosarat dels dadaistes en un racó del gran núvol nutritiu i perillós alhora, segons per quins carrerons circules i quin ull policial et vigila. Què dolents, què privats d’ofici eren la majoria dels plàstics entre el dadaisme i el surrealisme, per i això Tanguy, Dalí i uns pocs més destacaven tant tocant de la imperícia dels seus companys de caravana. La qual cosa posa més en clar que eren sobretot dos moviments literaris: en la lletra sí que hi havia més ofici i substància.
Feta alguna nota nova, revisant materials guardats. “Creadors de continguts”, ens diuen els llefiscosos dels mercats compulsius. Llegit ahir un article d’Ivan de la Nuez sobre totes les trampes del mercat de l’art i les impostures i contrasentits de tants artistes que se suposa que militen en les avantguardes o en les penúltimes aparents innovacions, perfectament maridats amb les exigències banals de les llotges i les galeries més comercials. El crític cubà parla de retaguardia per ressituar les renúncies assumides pels creadors de les darreres dècades i per proposar la reconnexió amb les tradicions positives de la plàstica. En la lletra també es dóna abundosament el confusionisme en realitat prou conformat amb el triomf de via única neoliberal, tot i anar disfressada freqüentment d’estripada autèntica i dansaires de l’abisme que en puritat van assentats en tebis segments de confort i derrota.
Migdia habitual. Verdura per dinar –fent una mica de bondat , que no siga dit. S’ha agrisat el firmament: llumeta que dóna nyonya. Becaina curta. El mateix programa que al matí. El descans actiu dels dilluns. Passant de determinats muntatges de molta voluta cofoia i poc trellat. Esperits que pareixia que apuntaven ben amunt s’han posat en el paper de fer-se l’orni i parar la mà. Que facen el que creguen, però que no demanen figurants de les seues retòriques adotzenades. A massa gent de bona fe, que ignoren els jocs de mans de les rebotigues poderoses, ja la tenen ben enganyada.
Quan ja tinc suficient ració de pantalla m’acullo a la foganya acollidora del llibre. Nit calmada. Mos lleuger per sopar.

(Bombardeig)
Sonaren les alarmes. No aniria al refugi. S’enllità, llegia el contes per a adults d’Andersen. Hi ha més probabilitats d’acabar un conte que una novel•la quan comença un bombardeig. Pensà que la candela que il•luminava les pàgines groguenques no seria cap reclam especial per als ocellots sinistres.

Campanya pels drets lingüístics