Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

herbarisigual2018Dimarts, 20 de novembre.

Una carrers mal il•luminats per torxes. Una vila familiar, però no identificable del tot. Coneguts, saludats desorientats, com narcotitzats, no saben dir-me on hi ha la parada d’autobusos, entre altres maniobres tan absurdes i sapastres com angoixoses. Un malson amb tonalitat kafkiana.

Matinera casolana, aprofitada. Enviada aquesta col·laboració. Saludat J.M., que roda per Madrid alguns dies. La Villa és una ciutat agradable –ho era fa anys, si més no. Quan hi passes uns dies comprens perfectament on hi ha, de fa molt, la caixa i el poder –en les poques mans de sempre, atansades al moll de l’estat autèntic, profund. Tenia per allà unes amistats literàries de les que tocaven poder, però fa temps que no en sé res, tret de quan treuen el nas per un mitjà o altre. El silenci potser deu ser cosa de les equidistàncies i covardies de tanta intel·lectualitat espanyola  amb les plantofades als drets bàsics i el joc democràtic –no només amb el conflicte català- del règim del 78 i les seues clavegueres sobreeixides.

La rutina lenta i treballada de sempre –que em penso que em convé. Caldo casolà amb fideus per dinar. Accident ferroviari a Vacarisses: una víctima i diversos ferits per una esllavissada  en un pas entre turons. Les mancances en els manteniments de línies de rodalies són palmàries, però no passa res, o passa poc. Avui sí, llàgrimes i conjurs.

Més repassada de textos a la tarda. A les sis es posa un cel apocalíptic i fa una tronada en sec. Em miro l’escenografia atmosfèrica com per a una tragèdia wagneriana fumant a la vorera, abans d’entrar al supermercat. Comprat un aperitiu de panís i un refresc sense sucre. A la caixa, la dona gitana i la seua descendència –que desordena els carros, grapeja els productes dels expositors, fa una llambregada revolant als cromos de les portades de les revistes del cor, riuen amb complicitat i es renyen amb desficiosos girs de guió. La mare no els diu res. Deu estar acostumada a la revolada constant en les òrbites de la seua falda llarga. Avui ho fa curt, no hi ha retorns de productes.

En tornar a l’escriptori faig una ullada als espasmes del món. L’escriptor de Catarroja Ramon Ramon, que ens està donant uns magnífics llibres, tan en vers com en prosa assagística, li contesta amb elegant contundència a Josep Piera, que en una entrevista de fa uns dies, feta per Martí Domínguez,  deixava anar un seguit de bajanades ben arbitràries (crec que també vaig anotar alguna cosa en aquest quadern de bitàcola), entre les quals menysprear la feina d’alguns editors independents que, amb l’ai al cor, intenten donar qualitat sense mirar-se massa els comptes de resultats (Piera els posava al mateix sac que els qui sí que funcionen així). Llegint en llibre en apagar la màquina. L’art delicat de saber apagar les màquines a temps.

 

Natural condició és a la natura humana amar, car diu Aristòtil que cascuna cosa apeteix son semblant.

Joanot Martorell (“Tirant lo Blanch”).

 

La lentitud sota sospita. L’apartament de la discapacitat, la malaltia, la mort, el fracàs. La paraula allunyada de la centralitat –amb els buidats semàntics en les restes del naufragi. La burla i finalment la criminalització del pensament que pixa fora del marc tolerat dels simulacres de dissentiment. La malfiança sempiterna i la competitivitat. Les desigualtats extremades, les guerres entre veïns. És funambulisme pur posar-se prospectiu, però fa la impressió de que van solidificant-se llenques d’un futur prou espantós.

 

“No és pels diners…” I per un moment cau un rutilant raig vertical d’il·lusió, fins que cert gest enfonsa el fals brindis altruista, tan rasament característic del país, i comprens que l’expressió només vol dir que en volen més, de diners, que no hem encertat el preu.

 

Dimecres, 21 de novembre.

Alçat tardet: peresa convenient – o qui no es conforma és perquè no vol. Les maniobres somnàmbules. El cafè amb llet escolar. Una sonata de Johann Heinrich Schmelzer a la gramola innocent: l’arquet fregat sobre la rosada de l’hora quieta.

Més tard, les molèsties dels tràmits burocràtics i altres bromes pesades. L’enèsima comprovació de que els serveis públics universals són acorralats per les retallades del gran casino, amb beneficis privats i pèrdues socialitzades. Ambientadors dolços en oficines amb mortuori suc de fluorescents. A fora, un esborrany d’ assolellada ho intenta.

L’humà baremat amb mesures materials –paqueteria freda. Ni es busca el valor del seu esperit.

Mirant materials després, llegint coses ben girades i els cantelluts teletips de la podrida espanyola, europea i mundial. Migdia habitual. Avanço feina a la tarda. Contacte de l’Enric Viladot, de l’editorial Viena, per iniciar el procés d’edició de “Circ de puces”. Sembla que volen moure bé el llibre, a més de fer la presentació inicial a Benissa. Em fa tot l’efecte que em coneixen i saben què faig. A vore si tenim sorteta i rutlla una mica l’invent. També arriba el recordatori de Tibau per enregistrar a la tele, a Tortosa, divendres, tocant de Josep Miquel Ramis, parlant d’Arbó, en format de conversa oberta, segons sembla.

La posada del fil a l’agulla pel llibre de contes em fa remuntar l’humor. Tot i tanta ventada contrària, anem tirant amb la nostra dèria –o destí, si ens posem solemnes. Llegint Pedrolo i Jünger a la nit tot mirant la tertúlia de Graset. A vegades sóc capaç de fer dues coses alhora sense perdre el fil.

Comparteixo un poema en una de les pàgines socials que manego i resulta que agrada a una periodista de raça, que admiro des de la distància de fa molts anys i que ara, per les conjuntures de la vida, ha d’exercir, molt a la seua manera desimbolta i anticonvencional, el càrrec de “primera dama” del president de la Generalitat del sud (em consta que també el seu company ha fet citacions de versos i fragments en prosa en diverses ocasions). Uns versos de línia prou transparent, on apareix un partisà, i que donava la setmana passada en aquesta llibreta. Detalls delicats que ens ajuden a portar la motxilla. Als “outsiders” de vegades també una oficialitat o altra ens vindica, tot i que en aquest cas, tot cal dir-ho, per davant de tot hi ha la simpatia, l’amistat antiga.

 

Dijous, 22 de  novembre.

Despert a les vuit. Cel empastifat, sense pluja. Felicito l’escriptor Jaume Benavente pel seu aniversari (els avantatges recordatoris de les agendes líquides). Benavente diu que pensa seguir passejant, viatjant i escrivint. Bon programa. Em penso que tenim moltes complicitats estètiques i conceptuals. Un dels bons de la contemporaneïtat, que no és –un de tants- situat on hauria d’estar, però la conjuntura aspra no dóna per més.

Em poso a complimentar la nota biobliogràfica per a “Circ de puces”: cada vegada les faig més sintètiques. També un esborrany del que poden pregonar a la contracoberta. Quatre ratlles, per a una cosa i l’altra, de les que fan girar el cap una bona estona. Una petita prova que ens encara amb les contradiccions i concessions d’emprar o no les eines, els reclams bufats de la mercadotècnia, que tampoc és que els dominem molt. En fi, amb la feina dels editors ho completarem el millor que puguem. També caldrà mirar si un quadre de Matisse, que crec que li aniria bé a la coberta, exigeix drets dels assumibles o no, o si Viena pensa altres solucions alternatives al Matisse. Comptat i garbellat, que ha començat la ballada, comptant-hi amb el paquet de galerades, que són al caure, per revisar fins a l’avorriment i el dubte absolut la corrua de contes. Entre tot això, conversa amb la poeta i filòloga de Tàrrega, que em comenta que porta un fill a fer unes proves mèdiques delicades i no sé què dir-li, més enllà dels bons desitjos convencionals. Entre unes coses i altres, de bon matí una accelerada exigent que em neguiteja inconvenientment. La rebaixo una mica amb el segon cafè. Ocupat després en altres sembrats de l’hort textual.

Les desoladores notícies de la guerra al Iemen. Les criatures mortes de gana. Hi ha moments en que resulta ben repugnant ser de la raça humana. Ens ho mostren i quasi que ja no sentim res. Estem cada dia més adobats per deixar de ser res vagament conscient i sensible: els anestesiants són dels forts. També pels veïnats, i fins en carn pròpia, notem els abusos de poder, les trampes que fa la mateixa llei, els indefensos cruament desnonats, les desesperacions de tants: però no passa res. Els amos del món dominen fins la informació esbiaixada que ens empassem amb la cursa de velocitat acrítica on som inscrits tots.

Els qui titllen de colpistes els dirigents catalans que posaren les urnes, ahir s’abstingueren de condemnar –una altre cop- el franquisme en una votació al Senat. Tot en ordre. P.P. i Ciudadanos, disputant-se el vot de l’extrem dret deixen bossa de vots possibles més o menys centristes al PSOE. El que ens queda per vore i sentir pot arribar a nivells ben deplorables.

Víctimes d’abusos i violacions –que han augmentat, segons els comptes d’estaments sanitaris- que no denuncien. La “lliçó” escampada per sentències com la de “La manada” fa el seu efecte. L’augment dels casos deu tenir a vore amb la forta sensació d’impunitat per als agressors?

Després de la collonada del “Halloween”, la conya del “Black Friday”. No en tenim prou amb una colonització que n’hem de suportar dues.

Migdia habitual. Becaina curta. Gestions variades a Santa Bàrbara, L’Aldea i L’Ampolla. Unes surten bé, altres regulars i altres malament. Pres un cafè en una terrassa coberta de Santa Bàrbara. A la taula de tocant uns jubilats passen el cens de les xicotes de la prostitució que s’ofereixen a la carretera. Deuen tenir el tema molt llaurat perquè passen a calibrar quina perruqueria els surt a millor preu i després en que voldrien encomanar anguiles per a un esmorzar. La mar quieta de l’Ampolla, sota un cel d’anunci tempestuós. La tristor de construccions mig abandonades –o en ruïna total- en solars tocant de la carretera. Establiments de restauració amb uns fanalets macilents al porxo polsós. Indrets en la nocturna terra de ningú, on un crim o qualsevol altra bestiesa tindria una gràvida lògica narrativa. Uns escenaris com per a un relat de Sam Shephard, o de Raymond Carver. Una pila de camions en una carretera on se suposa que ja no poden circular. En passar pel pont del riu, un firmament amb un estrip lluminós queda reproduït fidelment per l’espill de l’aigua, en un efecte de gran mural còsmic.

En tornar a l’escriptori, al correu ja tinc una primera prova de coberta de “Circ de puces”, amb el quadre de Matisse: em penso que queda dinàmica, amb el seguit de sanefes amb cromatismes repetits emmarcant  personatges de bellugadisses siluetes esquemàtiques. El dissenyador de la casa ha captat la idea que els hi vaig suggerir. Potser treballarem ràpid en les passes de producció del llibre. Els preliminars van rutllant bé.

Un lector argentí ha traduït un fragment d’aquesta llibreta per als seus seguidors. Més a prop de Cortázar? La veritat és que, traduït amb la mica de pebre o pigmentació del tan literari Buenos Aires, potser sí que sono més proper a Sáer, Arlt, Piglia o l’autor de “Cronopios y famas”. Em van caient tants detalls bonics darrerament, que no sé si no demanar-li una analítica completa al metge, no siga cas que vaja agafant projecció de pòstum i no m’he adonat.

 

La felicitat ens espera en algun lloc amb la condició que no anem a buscar-la.

Voltaire.

 

Amb el títols dels darrers llibres m’ha passat una cosa curiosa. Tenia un títol que creia definitiu mentre els treballava, però a darrera hora, a punt d’entrar el material en la forja editorial, se me’n ha acudit, quan ja no hi pensava, un de molt millor. M’ha passat el mateix amb “Circ de puces”. De vegades costa tant trobar un títol com escriure el llibre. Per si els hereus de Matisse es posen estupends amb la reproducció del quadre pensat per a la coberta, he estat mirant imatges relacionades amb els circs de puces del món. Imatges evocadores, un punt melangioses, de l’il·lusionisme poètic.

 

Divendres, 23 de novembre.

L’hora deturada de dos quarts de vuit. La lentitud ensonyada. Les solfes que un dia foren urgència quallades en la pàtina ambre dels molls clàssics: sonates de Heinrich Biber. L’amabilitat harmònica abans de la invasió de les teranyines amb llepó de la nau de bojos.

Grisor tancada. Plovisqueja en la segona hora. El cafè mirant ploure; el dolç exercici amb opció a elegia.  Matinera amb llum elèctrica –expulsats de l’assolellada. Em remiro la proposta de coberta per a “Circ de puces”. Crec que l’hem encertada. Evitant la literalitat, s’ adiu amb els relats i la seua ambientació de conjunt. Avancem més o menys. Ullada a altres materials que vaig pentinant.

La pornografia dels putxinel·lis polítics espanyols és espantosa. Ecos del passat més tenebrós ressonen desassossegants. Ignorar o manipular matusserament la història porta als resultats barroers que veiem. A l’estat profund que és darrera els titelles ja li està bé l’escalada salvatge i guerracivilista? P.P. i C’s volen eliminar per decret arbitrari- un més- sobiranistes i comunistes; vaja, la dissidència ideològica. No es poden subjectar de cap manera: els hi surt l’estirp amb una freqüència fatigant.

Em fan saber, i puc visitar-la virtualment, que en una exposició a València, comissariada per Jaume Pérez Montaner i organitzada per la Fundació Full, oferint una àmplia mostra d’obres dels darrers seixanta anys de literatura valenciana, en un dels plafons hi ha referenciat, amb l’encert que caracteritza el mestre d’Alfàs del Pi, “L’incert alberg”. El catàleg general fa goig i una mica de tristor. La selecció del poeta i crític posa en relleu la variada i potent lletra que han donat els nascuts en la demarcació valenciana, i alhora, com dic, fa tristor, perquè tot aqueix esforç creatiu quasi sempre s’ha bastit en una societat que ha donat l’esquena a la seua pròpia llengua i la literatura que s’ha fet. Autors i autores homologables  a literatures fortes i grans, han passat com a autèntics marginals en casa pròpia.

Convidat a diversos actes variats, exposicions, xerrades, lectures de versos i concerts. Un gavadal! No hi ha manera de desdoblar-se. He de ser a un estudi de televisió per parlar d’Arbó, tocant de Josep Miquel Ramis. Les convocatòries presencials acabaran eliminades de les propostes culturals i socials? Perquè es dóna el fet de que tot i no reeixir en la ubiqüitat, una o altre filma la xerrada o el que siga on no hem pogut estar tot i voler estar, i una mica d’idea ens en fem del que s’ha dit o fet. En la creixent virtualitat potser sí que serà estalvi d’energies i despeses filmar directament la conferència, la presentació llibresca o la lectura de versos i penjar-la als tobogans cibernètics. Cada vegada és més difícil moure la gent cap a la proposta “en viu”. Potser uns quants enyorarem la mica d’escalf humà, però pareix que ja no tenim temps –ni ganes?- de trobar-nos en la temperatura de la proximitat. Que anem cap a la via d’esdevenir unes vagues llunyanies encapsulades en la soledat, la comoditat passiva i l’individualisme ferreny.

Toaleta a fons i canvi d’indument per poder confraternitzar amb el pròxim.  Llenties per dinar –magnífiques . Capcinada breu. Cap a Tortosa. Formacions d’estornells planejant o arrapats als fils negres,  pigant amb dibuixos imprevisibles la celístia grisenca. Pres un cafè en un establiment a prop dels estudis del “Canal 21”. Taules plenes d’homenots fent la partida de cartes. Ullades subreptícies escrutant l’anomalia que som en l’espessor somnolenta. Fumo un cigarret a les portes dels estudis. Arriba Tibau i fem una mica de conya, per variar. La ironia és la nostra manera més freqüent de relació. Quan arriba Josep Ramis, que ve de Molins de Rei, ens internem a les instal·lacions. A la zona de despatxos saludem Gustau Muñoz i altres redactors entaulats i empantallats. En l’enregistrament, fem uns vint minuts de conversa a tres sobre l’epistolari Arbó-Sales, compilat i anotat per Ramis i també amb un apunt de la ruta arboniana d’Amposta. Crec que queda àgil i amè el format dialogat. Els recursos tècnics més a l’abast de tothom han retallat les distàncies entre les televisions amb molts recursos, professionalitzades del tot, i les comarcals.

En enllestir, amb Ramis anem a un establiment amb infusions bones i llibres d’ocasió a l’ombra del llenç nord de la catedral i fem una llarga conversa sobre les dificultats que tingué Ramis en la recollida de les cartes i repassant molts trams i noms de la literatura del segle XX, la nostra i la universal. Estona molt agradable. Ramis és un xicot excel·lent: intel·ligent i amb el peus ben clavats a terra. Em penso que la volada de coloms fora de micròfon i càmera ens ha quedat molt més substanciosa que la que hem enregistrat, com ja sol passar. Ens saluda la propietària de l’establiment, que intenta programar activitats culturals variades al seu local, amb els resultats de pujades i baixades previsible en aquestes comarques. Sembla que va resistint: bona noticia. Acompanyo el professor i assagista al cotxe, que ha aparcat tocant de l’antic escorxador, ara museu històric i artístic, i emprenc una llarga passejada arran de riu fins a la zona sud de la ciutat. Els llums i els reclams nadalencs en el mobiliari urbà i les botigues. El monument franquista és a les fosques, una massa pesant fosca en l’embolcall del tènue contrallum dels fanals ciutadans. Que no tinga ni un pilot roig a la punta de dalt conjecturo que deu ser un perill per als artefactes voladors humans. Ens hi hem acostumat a la ferralla sinistra, però segueix sent un escàndol lacerant palplantat a la llera del riu. En una pastisseria compro uns secalls amb sobrassada per fer un mos mentre espero que X. surta de la feina. En ser al cau, ullada als correus, res de particular, i llegint i mirant l’espai de Graset fins al son.

 

És impressionant la quantitat d’irracionalitat que està governant aspectes essencials arreu. Després et sents dir allò del “sentit comú” i la “normalitat”.

Les coses són com són. La fraseta és ben defectuosa. Les coses són com les veu cada mirada amb els seus bagatges, condicionants i limitacions. I, ja sabem, pels quàntics i altres relativismes, que poden ser i alhora no ser, estar i alhora no estar. O que no en veiem ni la meitat del que són o poden esdevenir. I fins que ens les hem inventat, o no passen de sensació.

 

El coneixement té la clau de qualsevol sensació de llibertat.

 

Quan Freud escrivia allò de l’enveja de les dones del fal·lus: en tenia cap idea clara de les funcions –no reproductives, per cert- del clítoris?

 

No cal emplenar els dipòsits. Si el velam està ratat per la incúria no importa. Si el timó solca tort, tampoc importa massa. Si mitja tripulació dorm la mona en les suors dels camarots, no hi fa res. L’atzar el governa sense esclafar-lo contra el roquer obscur. Cap temporal el pot fer sotsobrar. Un buc dels antics. Un buc fantasma, que navega la quartilla groguenca d’un versaire de secà, que s’ha aixecat amb ganes de fer un sonet naval, i és el que va fent després de donar de menjar a les gallines i mentre la companya de tota la vida enlaira per tota l’estança rossors de sofregit melós.

 

Tota idea que no siga mera superficialitat fada, sol ser insolent –o tenir, si més no, ingredients insolents. Hi ha a qui li molesten les idees insolents, perquè segurament han pensat molt reporquet, en aquesta vida.

 

Quasi tot propòsit o dèria entre els dos no-res per on circulem és en va. Però, no ens resignem fàcilment a l’evidència. Deu ser aqueixa no conformació un dels brous essencials de l’humà?

 

El somnis dels justos van indecorosament catalogats entre els apartats de les “fake-news”.

 

Són magnànims amb el que no els interessa, si no passa de decoratiu: és a dir, que no amenace els seus interessos.

 

I sí, segur, hi haurà indulgència per a tots: la de l’oblit.

 

Ara, els semidéus només duren, amb sort, una temporada.

 

Dissabte, 24 de novembre.

Dempeus a les vuit. Dormida correcta. Fer dissabte, no em trepitgeu el terra fregat, petgeu per damunt dels fulls de periòdic (funcions socials de la premsa).

Desdejuni escolar, com el de fa molts anys, quan posàvem nom –no sempre encertat- a les coses. Quan, després, anàvem al camp de terra del veïnat, amb porteries esquemàtiques sense xarxa, a disputar el partit de futbol llarguíssim i apreníem a saber perdre per golejada davant els qui eren una mica més grans o en sabien més, alguns dels quals arribaren a jugar amb equips importants de la segona i la primera divisió. Tot d’olors del camp treballat aromatitzaven la matinal. La sensació és que podia haver sigut ahir mateix, però el cas inexorable és que ha passat molta vida i encara busquem el nom de les coses i seguim digerint les derrotes –més greus i feridores- del trànsit humà. Em fa la impressió que llavors l’esport, el futbol primer, després el bàsquet, no tenien tanta plastificada decantada cap a l’espectacle, que hi havia bon marge per a l’espontaneïtat, per a la invenció. Pel que m’expliquen els amics que porten les criatures als partits de les matinals infantils, ara hi ha tipus amb estratègies, pissarres, fins pantalles portàtils, reblant el guió dels esquemes de joc de l’equip. No pareix molt saludable la dèria, hem perdut l’oremus amb els esquers del mercat. Nosaltres cremàvem la matinal amb pilota dels dissabtes del sol de la infància sense entrenadors ni estratègies ni temps acotats. Quan teníem set bevíem d’un reguer que hi havia a prop. Quan els sofregits maternals de les finestres pregonaven llur rossa fita, s’acabava el matx, amb resultats llarguíssim, més acostats als del bàsquet que als habituals del futbol.

Quan conflueix una temàtica del meu interès, i la companyia en sintonia enriquidora, com en la llarga conversa amb Ramis d’ahir, m’adono que les moltes hores solitàries que passo es tornen veu ben xerraire. També em passa quan faig una xerrada o altra. M’he tornar un d’aquells faunes a qui li diuen que parle durant quaranta-cinc minuts –d’un tema que coneix, és clar- i compleixo tranquil·lament amb la comanda. El contrast amb la meua callada més habitual és notori. Qui és el realitat el xerraire? I qui el més callat? Les psicologies són fàcils, diu un o altre, i sí, sí: i un be negre amb potes rosses! Recordo haver vist fa anys a diversos referents del gremi, Ignasi Riera, Baltasar Porcel…, conferenciant sense cap guió al davant amb una facilitat gran. Ara, sobre el repertori de temes més o menys treballats, faig el mateix a partir d’un guionet bàsic i fins improvisant del tot. Crec que podria fer una predicació cada setmana, si es donés la possibilitat, sense excessius escarafalls. Diria que sobretot les notes dietarístiques m’ajuden molt a portar ben masegats els garbells d’idees centrals de l’exposició.

El reclam del “Black Friday” es veu que ha sigut tot un èxit, atribuïble, és clar, als descomptes substanciosos en els productes i la proximitat de la febrada regalant nadalenca. El nom i l’origen de la pensada al capital no li importen gens: el capital no té sentiments i si cria una arrel o altra sol ser artificial i fugissera, trasplantable a qualsevol test més favorable als seus interessos insaciables.

Es va trencant el silenci sobre els premis on els guanyadors ja saben que se l’emportaran abans fins i tot de que es publiciten les bases de la convocatòria. Diversos col·legues van denunciant la brutor que també guanya terreny en els sectors de “les bones lletres”. L’agreujant de les praxis, contaminades de l’atmosfera general social on sobrenedem, és que en alguns dels “tinglados” hi ha diner públic pel mig, del qual alguns privats també en treuen tallada. Entre altres inconvenients, la decantada fa que molts autors nous es troben un tap impermeable, que potser els acabe fent desistir de dedicar-se a “l’ofici de pobres”, que deia Pla.

Mirant papers, aprofitables o no. Compartit un fragment de “Música secundària” a les pàgines d’autor que suren per la nuvolada virtual. Visita a les plantes del pati, tot menjant un formatge tendre que ven un xicot de Les Alqueries que fa de venedor ambulant pels barris ebrencs. Un formatge tendre com el que va fer emmalaltir la marquesa de Morella, segons el sonet de Gerard Verges, “Brucella melitensis”, que he llegit en públic un parell o tres de vegades, una davant seu, en un homenatge a l’auditori de Tortosa. El solet i l’aire tonificant. Badant una estona, que em fa l’efecte de ser salutífera –una il·lusió menor, innòcua. Les bijuteries pacients de la clorofil·la il·luminada sempre li guarden sorpreses agradoses al penúltim candor que transportem.

Llenties per dinar. Debilitat antiga pels plats fondos, de cullera (marca de l’educació sentimental?) A les notícies, les mobilitzacions de les dites “armilles grogues”, a França, contra els abusos capitalistes. La lectura comparada amb la xaieta contemporitzada de per ací és clarificant; com clarificadora és la rebaixada, no privada d’anatemitzades,  amb que tracten la notícia en mitjans espanyols propietat dels amos del casino.

Havent dinat, X. em deixa a l’estació d’autobusos de Tortosa. Bitllet cap a Vinaròs per acudir a la a la presentació de “Secundaris” de Núria Cadenes, a l’Espai Mariola Nos. Pres un cafè a un hostal proper a l’estació. En l’espera, dos tipus fets pols em demanen un cigarret, uns adolescent es fumen un porro que aromatitza la grisor de l’espera i uns quants coloms inspeccionen el terra. Hora i mitja de trajecte. Perduda la paciència dels autobusos. El vehicle, conduït a estropades per un tipus de mirada obscura. Adolescents movent barrila cridanera; aturada a totes les parades urbanes i alguna d’afegida. El crepuscle rosadenc sobre els turons, amb algun borboll d’un roig encès. El paisatge sabut, prou depriment en molts detalls i en el que signifiquen pel que fa a dèficits i idees primàries.

Arribat a Vinaròs, a la parada del riu, a les set tocades. A pas lleuger faig cap a la llibreria; arribo tard, és clar. Molt públic. Mariola em dóna una cadira a primera fila, a punt de començar la intervenció de la novel·lista, del millor que tenim al panorama contemporani, que em reconeix i saluda amb un gest somrient. Quan acaba l’acte i la tanda per les signatures parlem animadament una bona estona. També fem feina, perquè diu de fer una presentació de “Circ de puces” a la seua llibreria Fan Set, al centre Octubre de València, a la primavera. Saludat també el professor Joan-Josep Sancho, d’Alcanar, i altres coneguts, alguns dels quals feia molts anys que no veia. Núria em fa saber, mentre em signa un exemplar,  els comentaris positius de lectors i algun col·lega, a la seua llibreria, sobre “L’incert alberg”, i que  també a ella li ha agradat. Jo li faig el comentari de les seues novel·les anteriors i me’n declaro admirador del seu pols narratiu.

A un quart de deu, quan ja s’ha acabat tot i porten la novel·lista a agafar un tren cap a València, em recull X. i fem un mos –tall a la brasa- a l’establiment, una mica espès però honest, en el què solem parar en la tornada dels “bolos”. A l’aparcament sota la lluna minvant –amb halo- i la crescuda humitat de la nit, operacions d’unes ombres que van d’un cotxe a dos furgons amb uns paquets a les mans.

En ser al cau miro el resum del partit entre l’Atlético de Madrid i el Barça, que es veu que no ha sigut massa atractiu i ha acabat amb un empat. Fumat molt menys avui, notant la netedat respiratòria, proposant-me la moderació convenient.

Entre l’estona amb Josep Ramis i la conversa amb Cadenes, un regust agradós de la mica de vida social, abandonant tantes hores solitàries. Les alegries fora de programa ja se sap que són les millors.

 

El dubte pot vestir-se amb qualsevol parrac, forçosament provisional, és clar. El dogma no gosa sortir-se’n de la uniformada.

 

Les ortodòxies imposades han sigut tan tartufistes que no ens han deixat altre remei que abraçar vocacionalment els fogons de les heterodòxies.

 

Diumenge, 25 de novembre.

Alçat a les nou. Dormida plàcida. No recordo malsons. Amb Núria, a més de parlar una mica del “Frankenstein” de Mary Shelley –que forma part del motiu de la proposta editorial de la seu nova novel·la-, i de comentar el panorama que tenim, no sé com va dir-me que tenia malsons terribles –que sospito que acaben parcialment integrats en alguns moments ben inquietants dels seus relats. Fer-ne una lectura de la causa dels seus malsons per la presó que va fer –i pels maltractes associats que sofrí-, seria potser d’un simplisme barat: fa tot l’efecte que s’ha sobreposat perfectament a les seqüeles. La novel·lista em resulta una criatura fascinant, a la què crec que cal anar endevinant entre els vels i les màscares de la seua potent destresa amb els artefactes narratius. Com ja sol passar, el seu audaç jo narratiu i l’íntim –d’una timidesa delicada-, presenten un decalatge pronunciat.  Vam quedar que seguirem xerrant a la primavera, a la lluna de València –sector intramurs. A “Secundaris”, editada per Comanegra, només li trobo una pega inicial: que li han posat tapa dura. M’engavanya la tapa dura. Dec estar tornant-me un rústec recalcitrant.

Matinera prenent cafè, fumant menys, repassant paquets de materials, movent diàleg, entre la broma amistosa i la vera rasa, pels canals cibernètics. La mica de guspira revifant en retrobar afinitats substancioses en altres ànimes afegides a la processó literària. Arròs a la manera cubana –sense el plàtan- per dinar. Sense marge per a la becaina. Cap a La Sénia, compromís dels més agradables. Carretera rutinària, amb l’accent dels senyals de la força dels darrers aiguats al barranc de La Galera. Les operacions habituals: muntatge i prova de so. Tot en ordre, sala bona d’acústiques. Pres un cafè. Sala plena. El to conversacional de les colles de jubilats en les taules. Engeguem a les cinc. Pista plena tota l’estona. Cigarret a la porta a la mitja part. La humitat a l’ambient. Un senyor d’origen andalús, perfectament integrat a l’òrbita senienca, ens dóna conversa neutra. Resolta  també amb bona forma, refrescant temes que fem menys, la segona part. A les nou comencem a desmuntar. Conversa amb la dona que governa la cafeteria. A la carretera, sota l’esmaltat camafeu de la lluna minvant entre núvols. Descarreguem l’equip i arribem a la “Pizza Party” dels italians del barri. Establiment ple. Ens aconsegueixen una taula llarga, que compartim amb una parella jove. En una pantalla hi ha el partit del Villareal amb el Betis. Em fixo en la gran quantitat de comensals que miren el telèfon mòbil abstrets de les companyies amb les que comparteixen taula. Pizza de graellada verdures i una altra de formatge amb xampinyons. Repassem el calendari que ens queda fins a cap d’any i altres compromisos d’agenda. Quan es buida una mica el menjador apareix el propietari amb la “mamma”: una anciana polida, amb una diadema d’elegància sòbria als cabells blancs, d’ullets negres vivíssims.

El que ens inquieta dels monstres, els de la ficció o els de la vida, és la part on reconeixem que nosaltres també en portem part de la seua configuració i que potser emergiria plenament si les circumstàncies deterministes ho requeriren.

“Frankenstein”, de Mary Shelley és una senyora novel·lassa, que poc té a vore amb la majoria d’adaptacions cinematogràfiques que ha generat.  Potser la que més s’atansa a l’esperit de l’obra literària és la de Kenneth Branagh, protagonitzada per Robert de Niro. Les altres edulcoracions grotesques s’allunyen moltíssim dels propòsits de l’autora que inaugurà el registre narratiu del fantàstic meditant sobre els avenços de la ciència i la supèrbia irresponsable d’alguns dels seus oficiants. El monstre de Shelley en realitat era Victor Frankenstein i no la criatura que abandonà, sense estris defensius, en un món que se li girà ben hostil.

 

La segona persona del singular opina que el pseudònim és el jo.

 

Assumpta Roura era una escriptora lúcida, brillant. Havia lluitat activament contra el franquisme amb la paraula recremadament impresa en les “vietnamites” de Bandera Roja. Vam intercanviar uns quants correus cordials. En els trams finals de la seua vida tenia un sostre en pensions marginals i gràcies, després, als habitatges de “Caritas”.  Els dies bons en que editava en un gran grup, tenia col·laboracions en mitjans potents i compartia cocteleria fina amb Manuel Vázquez Montalban s’anaren marcint amb la seua mala salut, acompanyada d’una crua indigència. M’hagués agradat parlar-hi més amb ella, ni que fóra pels correus virtuals, però ja no va poder ser. Així estan les coses, així de salvatgement tristes.  Ens van desnonant del futur. Però no passa res. Què ha de passar? A qui se li acut això de pretendre anar tirant escrivint… El papu es manifesta tots els dies.

La molt creixent mania d’etiquetar, d’encasellar immediatament deu tenir a vore amb la pressa i la creixent pobresa de pensament. Poques coses i persones caben senceres en l’esquematisme, tantes vegades flagrantment errat, d’una etiqueta. La facilitat mastegada i l’utilitarisme ras fan estralls.

 

Dilluns, 26 de novembre.

Alçat a les vuit. Un concert d’Arcangelo Corelli, amables litúrgies de la gràcil violinada barroca, al gramòfon translúcid. Vaga al sector sanitari: l’evidència de la gradual desmantellada de les universalitats socialdemòcrates; el deliberat desprestigi dels serveis públics per justificar privatitzacions. Els més vulnerables, al sistema dentat li importen exactament un rave –potser fins els hi fan nosa.

Plovisqueja als patis del centre del món: el centre del món posem que para allà on som, perquè no dóna per a més la rosassa panòptica de la primera hora. Silenci de pardals refugiats, la tassa de cafè i la caragolada del primer cigarret. la vida consisteix en anar tirant, escrigué el petit propietari rural de la parròquia de Llofriu. Els dilluns dels músics, la treva per anar refent-se l’ossada. Del sector de l’entreteniment musical on circulem ha faltat un personatge dels arquetípics de la fira secundària. Complia amb solvència tots els tics i derives del circuit ballable. Ha anat caient a trossos pels escenariets que ens acullen, a vuitanta fets: no es podia jubilar per no haver cotitzat els anys suficients; s’aferrava a un alcoholisme més o menys moderat, maldava per aparentar joventut tot i les tecles de l’edat, no deixava per verd cap possible embolic faldiller; si anaven mal dades, rebaixava el preu i en paus (després, és clar, ja no el podia fer remuntar: mala tàctica). El seu prestigi curricular es fonamentava en que un any dels anys havia tocat en una de les orquestres de nomenada de la zona, que també ja és un nebulós record en estampa color sèpia. El propòsit és poder plegar a temps d’evitar l’arrossegada penosa fins al penúltim sospir, però, tal com va rajant tot ja vorem si en podrem reeixir en l’escapolida: la lletra ja no dóna ni per a berenar i no som de la confraria d’aconseguir acomodaments dels que es reparteixen si et portes bé en l’art de fer la gara-gara (no ens ha dotat la naturalesa d’un tan propici ressort).

Abans de les deu arriba la notícia del traspàs del director de cinema  Bernardo Bertolucci. El primer que em ve al cap és que fou ajudant de direcció i amic de Pasolini: vol dir-se que aquella escola de cinema amb substància el marcà positivament. De la seua filmografia em plagué l’intimisme líric –amb un incest a la polpa- de “La lluna”, un dels títols del seu catàleg que passa més desapercebut tocant dels grans ecos de “Novencento”, “L’últim emperador”, o l’enrenou d’època de “L’últim tango a París”. El devessall de pèrdua de referents sòlids, que és grat saber-los actius, és un fet vulgarment aparellat a l’anar apilant almanacs cremats. Bertolucci és un dels grans del cinema italià que tant ens ha format i informat. Es queixava en les entrevistes darreres de que “l’esquerra s’ha suïcidat”. Dedicà una obra a  “La commare secca”, i ara la dama sense rostre, la insubornable, ha complit la seua part del pacte, després de confinar-lo en els darrers anys a una cadira de rodes: no som res i fa de mal dir.

Intercanvi epistolar, cibernètic, és clar, amb l’editor de Viena, per mirar de coordinar els esforços a fer amb presentacions i activitats relacionades quan surta el llibre de relats, en el primer trimestre de l’any nou. No es podran fer epistolaris en el futur. Qui guarda els correus sense paper? Tampoc els nostres amb editors o col·legues tindran cap interès, perquè el mitjà porta a l’eficàcia més o menys tècnica i no a cap gran deliberació de propòsits i estètiques.

Algunes notícies que em donà Núria Cadenes divendres m’han obert una escletxa de claror en zones que s’ aclofaven en el tenebrisme corglaçat. Seguir resistint després de desesperar-se, recomanava Edgar Poe, i potser tenia raó. En tot cas, amb les intriguetes contràries, el revessos arbitraris, el prejudicis de la mala llet, les constants devaluades idiotes, les altres males herbes que proven d’escanyar-nos, un cop païdes i relativitzades, poden donar, si més no, per a la bastida d’un bon llibre. Escriure el millor que sapiguem pot ser el més profilàctic passar comptes.

Mirant materials, fent plans, passant el sedàs crític per alguns aspectes que em penso que no faig bé. A la plovisquejada mòrbida de la primera hora la substitueix un solet tímid. L’atmosfera s’emprova diversos vestits entre el gòtic i l’electricitat eclèctica dels safranats. Els capcirons de les anunciades ratxes de vent repiquen als vidres de la nostra fragilitat amb un Morse indesxifrable.

Llegida una entrevista a Bernardo Atxaga, que diu que “si la realitat se’t tira a sobre, recular és morir com a escriptor”. Ara només cal escatir quins adobs fonamentals greixen els èmbols de la veritable realitat. Copsar la plenitud de la realitat seria un absolut dels que indefectiblement fan parar boig. Però, si una llenca de les moltes possibles de la realitat se’ns abraona, tampoc està clar del tot que una prudent reculada per analitzar què ens colpeja, siga una mala solució provisional. De vegades és la memòria –la gran reculant- que ens assaona la resiliència o el proper pas endavant. Fa anys Atxaga empenyia un carret amb dues criatures per la plaça rapitenca, amb el cap envolat en algun indret que només ell sabria; el vaig reconèixer immediatament, però no vaig gosar molestar la seua desimbolta lentitud pensativa.

Migdia d’habitud, les rutines que ens fan creure que imposem un cert ordre.  Crema de carabassa –natural- i hamburguesa d’espinacs per dinar. La vaga de sanitaris a les notícies. Els hi fan fer torns inhumans per falta de personal, amb els riscs que això comporta, entre altres exigències, així com les continuades pèrdues salarials. Sesta feliç amb flassada i silenci plenipotenciari. Mentre dormim, els terrícoles mediterranis descansem del sentit de la responsabilitat i altres pesantors i figuracions.  Més manicura de tigres de paper a la tarda. En un recés, la pàgina italiana dedicada a Pasolini comparteix un fragment d’una entrevista filmada amb Bertolucci on explica com l’autor de “Les cendres de Gramsci” va anar a buscar-lo a sa casa, per treballar junts, una tarda de diumenge, i que son pare el coneixia i admirava més que no pas ell i no es podia creure que el tingués a casa.

En fer-se fosc les repicades coquetes del mestral passen a la histèria. Eixida per comprar el berenar. Pau als territoris suburbans. Una mica més de feina en tornar a l’escriptori. Quan em canso apago tots els dispositius amb els que el Germà Major ens vigila i ens ofereix productes que creu que ens despertaran el desig i em refugio en el paper enquadernat.

 

(Les tres i cinc)

La torre de la plaça porta un contrapàs de les glaçades tres i cinc en l’hora que l’àngel d’anís de l’acrimònia agrària disputa amb les gàrgoles del canaló pluvial el “tocar i amagar” dels jardins invisibles. Al periòdic rebregat del cafè cèntric un crim per fites. L’apotecari solta una llatinada mentre escura el cigaló. Un abellot brunz i orbita a batzegades a prop de l’aixeta de la font. L’escolà espera a la parada del cotxe de línia si el conductor li lliura un paquet per a la parròquia. Veu passar, a cavall, el fantasma d’Espartero per la coma d’oliveres. L’ha vist unes quantes vegades, però, tot i ser prou xerraire, no ho comenta amb ningú.

 

Campanya pels drets lingüístics