Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Leonardomans2018igualDimarts, 27 de novembre.

Alçat a dos quarts de vuit. La mestralada bramula com un faune malferit. Hi ha un solet de paper d’estrassa i les criatures de l’aire, arraulides sota un nus de tubs bruts, mantenen el cap sota l’ala.

Transmigrada aquesta col·laboració als obradors on l’esperen. Però els obradors avui són aeris i insulars: J.M. és a Eivissa per assistir al funeral d’un seu amic del periodisme. La salutació més afectuosa del que és habitual –que ja sol ser-ho prou. L’argument de l’obra, que deia Gil de Biedma, la finitud, ens entendreix més –formatge fos a les llesques perplexes de l’ànima. Som una vulnerabilitat immensa i el mutis d’amics i coneguts enlaira la tornada del valset etern.  Però, ca, rutlla la cafetera, no et queixes, i lligues amb un arpegi estilista el primer cigarret, amb farcit ros per a adults suïcides. El gorro de llana impedeix que les glaceres despreses dels casquets polars obren la venjança a la coroneta pelada. S’ha ensorrat la teulada de la closca, què hi farem, i cal adaptar-se als remeis llanuts i les camamilles de les jubilacions: bé, res de camamilles, de moment rutlla la cafetera…abans de que un tall elèctric al barri se’t menge les quatre ratlles d’un primer tempteig mecanografiat, perquè has oblidat anar guardant l’arrancada de l’obra mestra d’aquest dimarts d’agenda pautada, de brou domèstic. A les factures de l’oligopoli a penes dissimulat ens cobren els manteniments, però cauen quatre gotes o es posa èpica la cavalleria desesperada del vent, i pam, a retornar a l’edat mitjana.

Vas a l’estanc remugant una cançó de Charles Trenet que se t’ha enganxat. La simpàtica pageseta bruna, intel·ligent, que et penses que creu que ets professor o alguna cosa pareguda, i fa que la màquina de la loteria que diuen que destina els beneficis a obra social, hauràs de concedir el benefici del dubte, trie la combinació perfecta que no et toca mai. Telefonada a la mare mentre et cales la gorra amb feréstec gest de pobletana agrària per tal que no surta volant com un rat-penat. La sordesa dificulta la conversació maternofilial, que queda entretallada i amb algun malentès no privat de comicitat. És conscient de la pèrdua de facultats, de les minves de la vellesa. Com que sol endevinar-te o reinventar-te segons la pintureta de la seua bonhomia naïf, la dificultat comunicativa no alterarà res essencial en el subtext amorós.

Torna l’electricitat. Reemprens el mecanoscrit del segon vertigen, o cosa aproximada, ara sí que vas guardant cada paràgraf: respons correus intranscendents amb cortesia frigorificada. La incomoditat dels contractes et porta a la gelera. Plat de sopa i tall de gall dindi; maresmes de migdia –all i salobre al pensament difús.  Del clau de la pau daurada penja potser una esperança (la boirina llunyana oculta les orelles del llop). Ioga grecoromà. La lleialtat de la cafetera italiana, què més vols, bergant? La gelatina demorada de la tarda. Escriure, llegir: papallones en el sargit de la piscina de Jünger. S’ha adormit del tot el mestral. Estirant les cames pel barri, per desentumir el quatre oficinista. Un asiàtic que s’assembla a Murakami, vés quina cosa; deuen haver-hi milers d’asiàtics que s’assemblen a Murakami, però no tots saben polsar l’ukelele blau del blues insomne del Tokio que trinxa ànimes solitàries.

Contestats correus convencionals. Truita d’espinacs i lluç per sopar. Una mica de televisió de la que no ens insulta les ruïnes de la intel·ligència. El Banc dels Aliments: la cronificació de la pobresa –que és cada vegada més pobra i escampada. Una iniciativa civil de les que encara fan creure que potser en alguns trams girarem el desconcert criminal que ens injecten en vena cada dia. Baulenas ha posat en català modern el “Curial i Guelfa”. Quan dorm en Baulenas? I tu, quan dorms? Bona nit, i tapa’t: l’home arna prova d’avisar a les víctimes de demà, però no l’entenen. Liquidat el dimarts. Ja ho tindríem. Aigua en cistella. El mai de sempre. Bona nit, cresol. T’has pres la pastilla?

 

(Riu nocturn)

Vinguda de l’ideograma difús de Li Bai

o del somriure del pare

la lluna oscil•la en el corrent del riu nocturn.

De quina riba és la resposta?

 

Dimecres, 28 de novembre.

Les vuit i onze minuts. Parpella sorpresa, perplexa. Hem plantat una sonda a Mart, bé, ell no, que sempre ha sigut molt dolent amb les matemàtiques, les interpreta amb esquemes musicals o recreació filosòfica heterodoxa –errat de comptes quasi sempre. Sí, hem plantat una sonda a Mart, però una formiga de foc, de mossegada dolorosa i capacitat per deixar cecs altres animals, ha arribat a Marbella amb voluntat d’expandida. La curiositat macro i els perills micro: l’arrel i la galàxia, com contraposen tants poetes que, tot exagerant, l’encerten. Mart, el déu de la guerra. Ara mirarem què ens diu el seu subsòl. Potser ens faran saber –ni que siga parcialment- les conjectures dels bons en matemàtiques i altres càlculs difícils.

Henry Purcell al gramòfon transparent: alegria d’enramada, aroma a les fines herbes i un toc de moscatell. Anticlímax: l’enfitada comercial nadalenca ha obert el broc gros, nyigo-nyigo barrinador.

Una dona de seixanta-cinc anys, en vore arribar l’agent judicial, la comitiva que va a desnonar-la, es llença al buit des del cinquè pis. I en van… Cert periodisme blanqueja la tragèdia com si fóra un accident inevitable. Creia  Kapuscinski que el periodisme no era ofici per a cínics.

S’ha compromès a estar viu pel maig de l’any vinent i poder complir unes presentacions llibresques. Qui ho ha dit que no és un optimista? Un cafè, dos, massa cafè. Un cigarret, un altre: escriu massa –opinen alguns que no el llegeixen-, fuma massa i pren massa cafè. A l’escola li reprimien la imaginació, la creativitat, en feien burla i escarni, companys, mestres, si el sorprenien dibuixant o construint una bateria amb pots de detergent. Potser per això ara escriu tot el que pot, potser passa comptes després d’haver travessat tot de maltractes ambientals. Però, com diu el mestre Espinàs, que un escriptor s’hi pose tots els dies no en té res d’especial, de fet és el que ha de fer, per obligació que ningú li exigeix. Bukowski el carter deia que cal abraçar una dedicació forta o altra i anar fins al final amb ella, fins que la serp s’enrosque al coll i ens escanye. Caram, Espinàs i Bukowski, quins contrastos es gasta el soci…

Calla, que se li ha acudit un conte dialogat a mig matí. L’apunta. Surt al pati a mirar-se les evolucions de les floreres: les tiges altes del lliris blaus aguanten els canvis d’humor meteorològics, la planta dels diners presenta ufana esclatada (sembla que se’n fot). Para el solet, la tebior, asserena els filets dels endins. En asseure’s altre cop retoca el conte que no esperava. Coincidències, fa una estona, abans de posar-se amb el relat i ensumar la proposta de la fotosíntesi domèstica, havia citat Josep Maria Espinàs, i ara troba una entrevista de Tina Vallès a l’escriptor i se la llegeix mentre caragola un altre cigarret (el propòsit de moderació per moments fa aigües). Espinàs parla de la seua cuina per haver fet –encara en fa tres setmanals- milers d’articles i noranta llibres des de l’observació dels detalls quotidians. Res de nou, coneix prou els fogons de l’autor dels viatges a peu. S’identifica amb moltes de les seues opinions, ha tingut ocasió de parlar-li, però cada cop se li fa més coll amunt molestar les soledats dels escrivans. Que l’Olivetti d’Espinàs, tac-tac-tac-tac, encara repique és una certa idea d’escalf en la mania d’emplenar paper i les activitats que en van relacionades.

Dina pasta italiana amb picolat, ceba i formatge. Vagues del sector públic a les notícies. S’està agrumollant la tempesta perfecta? Qui l’anima, a qui beneficia? Li fa la sensació de que la demència més sinistra governa el món. Si algun sistema ens pot menar al demolidor col·lapse és aquest, amb tirada a l’esclavisme, maquillada amb polits brindis de “millora de rendiment”.

Fa la sesta mesurada. A la biblioteca després, torna uns llibres, en trau un altre, el nou de la Marta Rojals, l’escriptora secreta de la Palma d’Ebre. Rojals, Cadenes, elles van narrant des d’uns altres paràmetres, filles del desencant i les postmodernitats, els hi planten cara als monstres. La prosa de Núria Cadenes té un sentit del ritme sòlid, trepidant, amb swing i domini de diversos registres del llenguatge.

Conversa amb la directora de la biblioteca: calendaris per complimentar. Passeja una mica per la riba de l’Ebre, tocant del sifó del canal i el seu borboll esperitat, en una zona enjardinada de darrera de la biblioteca. Hi ha uns quadros d’arròs amb un pam d’aigua, cavallons de terra negra, i les grenyes verdes de les primeres tiges espigades. A l’altra riba, una masia antiga, ben tinguda, a qui li ha caigut una gasolinera per veïnat indiscret.

Passeja fins al cau. Una bona temperatura després de dies d’humitats i vent. Compra un aperitiu de panís al supermercat i un refresc de taronja. Converses enxarxades mentre berena. Conyes amb coneguts, potser per aprimar la por esbatanada que van fent tantes coses. Sopa un mos lleuger. Llegeix fins al son. No sap com s’aproven, sense fer trampa, unes assignatures pendents que arrossega de fa massa temps. Respirar, escriure, això és tot, poca cosa; dimecres ondulant, incerta glòria!

 

I per sota de la informació hi hauria alguna cosa com el silenci, el tartamudeig o el crit, alguna cosa que flueix sota les redundàncies i les informacions, que fa fluir el llenguatge, i que, d’alguna manera, pot arribar a sentir-se.

Gilles Deleuze

 

(Pastís d’espinacs)

-Vols una galeta?

-No, gràcies, amb el cafè en tinc prou.

– Com va anar l’exposició?

– No es va vendre res.

– Qui ho anava a dir que seríem els de les acaballes…

– Potser s’obriran nous camps, però ja ens agafaran passats…

– Hem quedat al mig, entre el vell que no acaba de morir i el nou que no s’ha imposat encara del tot.

– Perquè ens agafa massa granadets, però n’hi ha per fotre el camp.

– El que fas tu no necessita traducció, pots emigrar…

– Ja no, he perdut tots els trens…

– Quina merda…

– Si et vols quedar a dinar he fet un pastís d’espinacs.

– M’agradaria, però no puc, he d’estar a una reunió a les cinc. Una altra molt probable pèrdua de temps, per variar…

–  Ah, jo ja m’he espolsat la majoria de reunions inútils…

– La majoria, però no totes, som com som, no tenim remei…

–  La Beth vindrà després. Si et vols quedar a dinar, podem fer una migdiada de les nostres…ja saps que ens estimula molt que ens mires.

– Uf, vaja… la temptació és de les que mereixen caure-hi de ple…

– Doncs cau… ¿no t’abelleix? Després podràs fer un altre relat dels teus, el darrer ens va agradar molt.

– Pastís  d’espinacs has dit? Deixa’m fer una trucada a vore què puc fer…

 

Dijous, 29 de novembre.

Mahler a l’aparell. Per moments semblava una derivació de Wagner, però destil·lada, apartada de les musculatures gegantistes.

Llegit un text de María Zambrano mentre puja la cafetera italiana i caragolo un cigarret… “Escribir es defender la soledad en que se está; es una acción que sólo brota desde un aislamiento efectivo, pero desde un aislamiento comunicable, en que, precisamente, por la lejanía de toda cosa concreta se hace posible un descubrimiento de relaciones entre ellas”. Fa mols anys que llegeixo Zambrano. Prosa de poeta per a un pensament de belles transparències.

Una entrevista a Ferran Garcia Sevilla, que s’ha negat a participar en una exposició col·lectiva al Reina Sofia, amb la què es volen celebrar els quaranta anys de la Constitució. Les canta clares, toca mare: “El món de l’art no és especial. Com no ho és el de la medicina, el dels funcionaris o el dels cambrers. Tots els col·lectius segueixen les lleis de submissió a l’amo. Som una societat d’obedients i la dissidència és mínima. Quan l’amo et crida, poca gent s’hi enfronta per por de perdre el poc o molt que tenim”. En això estem, sí senyor: la quantitat de simuladors conformats que els diumenges –o els divendres, tant és- es disfressen d’estripadors, però que només fan que donar-los coartades de falsa tolerància als poders, és molt abundosa –potser massa.

Hi ha jurisprudència absolutòria sobre “hurtos famélicos”, però el senyor jutge no es sentí al·ludit i al jove que furtà un entrepà sense violències ni intimidacions d’una fleca barcelonina, després d’haver demanat ajut, sense resultat, a uns quants clients i als propietaris de l’establiment. Sa Senyoria sentencià que l’acte fou  obrat “per enriquir-se”, i al xicot li cau més d’un any de presó. Quan la judicatura fa por… (capítol enèsim).

El totalitarismes es copien molt. Ens ho recorda Xavier Antich amb una citació que és bo no oblidar: “Les idees són més perilloses que les armes. Per això, si no permetem que els nostres enemics tinguin armes, per què els hem de permetre-li tenir idees?” (Josef Stalin).

Amb el rebombori de la matança de “cuatro indios”, en una conferència europea del ministre Borrell, ha passat més desapercebuda una altra de les perles conceptuals que deixà anar: que els EE.UU són més cohesionats perquè “només parlen una llengua”. L’afirmació és falsa, però el que compta és la concepció recargolada d’un senyor que té el català com a llengua materna. Perquè no cal dir quina és la llengua que creu que s’hauria d’imposar a l’estat, acabant d’esclafar les altres, per cohesionar d’una vegada el que Ortega sabia que era invenció invertebrada. En territoris més civilitzats, que hi haja més d’una llengua ho entenen com una riquesa a cuidar, però no en certs nivells de fanatisme nacionalista (no se’n senten, però ho són, de nacionalistes, i dels de pedra picada!) Som un miracle de supervivència cultural i volen que demanem perdó per existir. Quin grau d’autoodi –i em penso que de repapiejada xopa de supèrbia i cinisme- habita en el ministre, que diuen els “mentiders” de les rebotigues poderoses que li imposà la corona a Pedro Sánchez. És a dir, que hi ha un rei que governa, abandonant el seu paper constitucional d’arbitratge; ja ho vam notar el tres d’octubre del 2017 . La Constitució, el Codi Penal, els drets humans i polítics de la ciutadania? Hi ha “valors” superiors, avantatges i privilegis pels quals fan exactament el que els hi dóna la gana.

L’admiració per Rafael i altres grans mestres italians el va fer adonar-se’n que ni ell ni els seus coetanis els hi arribarien mai ni al garró a aquelles pinzellades il·luminades dels renaixentistes. Ara,  la fundació de Figueres ha aconseguit portar en préstec des del Museo del Prado una magistral tela rafaelesca, “La marededéu de la Rosa”, per encarar-la amb algunes de les provatures “místiconuclears” del surrealista empordanès. Dalí va proclamar diverses vegades –tenia tirada a la insistència i el reciclatge permanent- que Rafael era “el més antiacademicista i futurista de tots els arquetips de tots els temps”. En les mistificacions dalinianes la figura de Rafael era valorada com la d’un ésser diví. Ara l’admirador li fa de “teloner” en una de les sales del Teatre-museu. Com tots els creadors de gruix, el menjador de garotes de Por-Lligat era un gran lladre, capaç de portar el que li interessava al seu terreny de joc, i Rafael fou fagocitat fins allà on va poder. Fa uns dies, la pàgina italiana de record de Pasolini recuperava una entrevista amb el recent traspassat Bertolucci on deia que Pasolini era “un ladro”. Diguem-ne que és la mateixa jugada. Una lectura del jo del coneixement de les tradicions, això és l’operació més freqüent, fins en els més dotats o titllats de genials. Ningú surt del no-res.

Arreglant i ordenant materials. Arròs , col i fesols per dinar, tot vegetal, sense la penca de cansalada i la baldana que porta la recepta, tot i estar omeses en l’enunciat de la recepta. Als noticiaris, vagues de sanitaris, bombers i docents; manifestacions pels carrers de Barcelona. Conseqüències de les dites retallades del sotrac de fa ja deu anys, que, no cal dir-ho, pagaren més altes que ningú les classes populars. La situació, tot i les mentides dels grans números, no ha millorat, es va cronificant, augmentant-ne més i més les desigualtats, beneficiant la precarització laboral i les contractacions atansades al pur esclavisme. La quantitat de treballadors en actiu que són pobres, arran de pobresa severa, és enorme.

Mirant materials, fent plans, regalant textos i fragments en les pàgines socials que guio. Passant alegrement la trista tarda. Llegint a la nit. Acabo un Pedrolo. Mirat l’espai de Graset, avui amb pesos pesants del pensament polític, com Joaquim Nadal i Montserrat Tura. Diu l’ex-alcalde de Girona i dissident del PSC, que a Espanya és més difícil encara el federalisme que l’autodeterminació.

 

(Instant)

El frec gratuït oferia un nom que podia entendre’s

com una epifania o part del sud assolellat  d’un nou interrogant.

La boira del present paradoxal cobrí l’instant,

però el silenci compartit quedà una mica més esponjat

en la flamejant visió o ensonyada.

 

Divendres, 30 de novembre.

Despertes a cert rudiment de continuïtat, el miracle –o el miratge. Les maniobres habituals. Provant de subjectar cert neguit, parant-li els peus a la taquicàrdia de la impaciència. Els rius subterranis avancen inexorables, els irregulars rellotges del dies comptats (i més o menys contats). Ordenant papers del laberint, esborrant rovells trens perduts, esforços en el desert, ofrenes per a sords morals…

Tal dia com avui, del 1900, va morir Oscar Wilde: alguns lletraferits ho recorden en els seus pasquins de sucs veloços. Els darrers anys de l’irlandès foren terribles. Abandonat de tots els qui li feien la gara-gara quan regalava la seua pirotècnia verbal en els salons de la mitjanit. Esclafat pels treballs forçats al penal. Tractat com un empestat si el reconeixien en el París a la intempèrie on es va refugiar, on els penúltims amics l’auxiliaven en la seua adolorida desvariejada, incapaç d’agombolar una mica de pau per acabar una sola quartilla. Demanant el darrer xampany per brindar amb la tenebra, moria, com va dir, per sobre de les seues possibilitats. Entre altres notables valenties, Arbó li feu una biografia, com solia fer-les, amb un tel de novel·lada, enmig la grisor amenaçant del franquisme, comprenent perfectament la brillantor del personatge i els fats dels tartufismes humans que acabaren destruint-lo. Un clavell per Wilde a l’ampit de la nostra soledat sonora. Animals simbòlics som.

Aquesta tardor esbojarrada contradiu la “primavera de l’hivern” del poeta que carregava fusta al moll. Llepada vacuna d’Ató a les façanes dels patis. El brogit emboscat de la humitat espera la seua oportunitat generalista.

L’auxili marítim de dotze ànimes a la deriva al Mediterrani, per obra d’un pesquer de Santa Pola, que no troba cap port que els vulga acollir (els fugits del terror de Líbia prefereixen morir abans que ser retornats a l’infern d’on fugen). La Comunitat Europea explicita el missatge: a qui se li acut no fer-se l’orni i exercir la regla humanitària de les lleis de la navegació amb uns nàufrags! En aquest sentit, el govern socialista de Madrid va fer arrancada de cavall per ara quadrar-se a la parada d’ase de la fredor criminal d’una Europa de mercaders sense ànima.

Les construccions de pedra seca han sigut reconegudes per la UNESCO com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat. Crida l’atenció aqueix “immaterial”, però no ens posarem llepafils: vivim temps de definicions diguem-ne aproximades. La cohabitació amb els marges, les casetes de volta i altres aixoplucs per a homes i bèsties, als esperits una miqueta sensibles no han impedit admirar l’arquitectura popular de l’eficiència camperola. La petja antropològica d’intentar dominar una mica la naturalesa en favor de les collites ens va cosida des de la nit mil·lenària. És bona notícia el reconeixement, però no s’hi val a badar en les mesures de preservació.

Sopa de galets, amb pilota, per dinar. El soroll i la fúria a les notícies: que diu el president d’un partit que ha sigut durant molts anys una organització per a delinquir, segons dictamen judicial, en la campanya andalusa, que els qui “vinguen a Espanya a robar s’han equivocat de país”. Alguns estan fent la campanya a Andalusia pensant en les generals. Se’ls sent més perorar contra Catalunya que propostes per a una “comunitat autònoma” (que ens perdone Blas Infante, a qui afusellà el franquisme) amb més d’un 40% d’atur.

Programa vespertí sense variacions. L’escapada a comprar el berenar i estirar una mica les cames. Voluntaris, molt joves, recollint aportacions per al Banc dels Aliments: una moguda civil per a l’esperança. Llegint a la nit i mirant l’espai de Graset. Certa tristor irritada. I potser no caldria, potser és concedir-li a l’enemic una penyora massa delicada.

 

Les idees que tenim, o que ens tenen, sempre són incompletes. Caldria, per higiene, no perdre-ho massa de vista.

 

“Cendra en la mànega d’un vell”. Un títol que el mag Cunqueiro apuntà, però que no arribà a emprar. No es pot suggerir més en una píndola concentrada.

 

De les comoditats de la superficialitat en volen dir “vida plena”. Pot haver-hi cap plenitud sense abandonar mai l’epidermis?

 

Ens avorrim de les lliçons essencials i temptant-les es que en prenem mal. Ens avorrim de tot, de fet. Fets per al cansament.

 

L’ extraviada litúrgia bruna de les mitges en unes cames amb varius, en la terrassa on esperem un cafè recremat.

 

Amb la rutina activa ens fa l’efecte que li retallem espais a l’abisme de l’eternitat.

 

Dissabte, 1 de desembre.

Cants monàstics medievals. Hildegard von Bingen, pregueu per nosaltres, habitants de les acaballes més estúpides i salvatges. “Solet”, el gat de la veïna, li canta al nino que no deixa de petja ni de nit ni de dia. El gregorià de miols allargassats s’afegeix sense distorsió a les veus transparents proposades per Hildegard. Un instant per assaborir-lo amb el candor de les criatures.

Ni una sola idea. Ni un sol pla. Cap projecte, ni per a Andalusia, ni per a Extremadura, ni per a Galícia, ni per a res. Quan l’esquerra presumptament socialdemòcrata abraça el liberalisme econòmic, el popularisme d’extrema dreta en trau beneficis. Passen les campanyes electorals i cada vegada són més pobres, un soroll grosser, demagògies barates, falsedats barroeres, grotesques piromanies, orgulloses indigències intel·lectuals… L’estat no té cap projecte de futur. I, segons avisen diversos economistes assenyats, la crisi cronificada és a punt d’entrar en un altre sot dels bèsties, que acabarà de matxucar els segments més vulnerables. Plourà sobre mullat.

Mirant materials. La tassa de cafè fumejant. L’eixida al pati per respirar la menor densitat de motors de la dissabterada, per acaronar el desconcert de les plantes, que pareix que ja no saben a quin pla defensiu o de florida són, amb els canvis d’oratge sobtats de les darreres setmanes.  El desconcert de la fotosíntesi domèstica s’harmonitza amb el nostre. “Solet” segueix el seu recital de salms monocords per celebrar l’amistat del nino de drap que se l’escolta i potser el comprèn.

Eixida a l’estanc i al supermercat, on hi ha els voluntaris del recapte d’aliments. Enguany reparteixen bosses de roba amb el logo de la campanya. Gent del barri, que es nota que no va molt sobrada, s’esforça per donar als qui tenen menys (és també el meu cas, per descomptat). Conversa amb Andreu Sevilla en tornar a l’escriptori. Comentem el panorama, riem per no plorar del ball de mones d’alguns elements del mercat de vanitats.

Crema de cigrons i verdura, i tall de vedella amb ceba confitada, per dinar. A les notícies, l’inici de la vaga de fam d’alguns dels presos polítics catalans davant l’estratègia del Tribunal Constitucional, retenint-los recursos sense resposta per demorar que puguen acudir a tribunals europeus. La injusta i llarga presó preventiva, les reiterades vulneracions dels seus drets humans i polítics, van fent posar el crit al cel a molts juristes i polítics d’Europa i el món, per molt que ho vulguen tapar els mitjans arrenglerats amb la repressió de les idees sobiranistes. És un error polític de l’estat que no volen corregir. Deu ser allò tan castís de “sostenella y no enmendalla”. El dit “procés” ha despullat molts ressorts i pilars de la veritable naturalesa de l’estat, i també la ciutadania més desperta d’arreu de l’estat s’ha adonat del fondos sots democràtics.

Han penjat en obert – Canal 21- l’espai on Ramis, Tibau i jo vam parlar d’Arbó i de Sales. Potser farà una empenta o altra a l’epistolari dels dos homenots recollit i anotat per Ramis –i per a la ruta arboniana ampostina.  L’esquer em penso que sí que el vam llençar amb prou traça. Ramis parlà d’un altre epistolari incomplet entre Espriu i Arbó. L’autor de “Terres de l’Ebre” guardà les d’Espriu, però el poeta, narrador i dramaturg destruí tots els papers privats que tenia (una decisió ben comprensible). Arbó lloat i animat per Espriu; i, als anys seixanta, vindicat per una colla de crítics de tirada marxista, com Molas, Beser i Dolç. Moltes relacions sota l’esclop de la dictadura no eren ni de bon tros com a vegades s’han volgut presentar, amb bàndols irreconciliables: hi havia vasos comunicants. Potser la voluntat de fer sobreviure una literatura acorralada estava per damunt d’opcions ideològiques i circumstàncies personals.

Repassada de materials. L’eixida per comprar el berenar, petit ritual, frontissa de la tarda, escurçada per l’horari nòrdic que ens han imposat. Continua l’atrafegada dels voluntaris del gran recapte d’aliments, quatre joves i un sènior omplen caixes grans. Més feina en tornar a l’escriptori. Nit buscant la calma. Llegint la “nouvelle” de Cadenes, “Secundaris”. Les dures realitats dels barris oblidats en la Barcelona del gran aparador olímpic. Admirable domini dels tempos, dels registres narratius i dels nivells de llenguatge de l’autora.

 

 

Desembre. Bucs fantasma, velams marcits, ratats de melangies, embotellats en la gota d’ambre de l’àlber solitari. Desembre de capitells intervinguts per humitats seculars, de collites incertes, d’escruixits en la memòria. Els cicles de les llunes en l’estèrnum despullat. La flor boscana en la tomba anònima de tots. Els himnes quiets de l’heura en la masia abandonada. Desembre de baf al metro i rostres que s’ignoren o es fan nosa. La candela d’una faula derivada en musculatura de poder (pocs s’obliguen a recordar que “no era això, no és això”). Furgó de cua, desembre, grenya d’espart esfilagarsada en les quadratures de l’agenda a quatre vents. Els xantatges de les tribus. Els “quid pro quo” mentiders. Els trèmuls fils del titelles. El solstici i les mitologies comparades. Desembre en els jocs d’espills il•luminats. La ganga de les coartades i els simulacres. El gargot de la penúltima innocència, flor de present, en les evocacions reescalfades. Desembre, la fulla roja del llibret. I després comença el mateix any, desafiant, obscur, malgastat, i potser amb una propineta o altra, de les que no s’ofereixen als aparadors ansiosos. Desembre, la rara rosa cantonera.

 

(Nuesa)

Es calcinen les aparences

i la nuesa s’acorda

amb el rellotge de maregasses,

amb el destí de l’estoic.

 

Diumenge, 2 de desembre.

Somniat amb uns parents que no veig mai. La darrera vegada que vam coincidir va ser en el funeral del pare, ja fa set anys. En el somni, simpatia gran, bona jeia i ganes de desfer malentesos antics, com de fet va donar-se en les hores de vetlla pel pare. És a dir, que els fabuladors onírics han reciclat l’escena, no en sabria dir a tall de què.

Comparteixo un poema, “Catedral”, amb el qual vaig participar en un llibre col·lectiu en favor del patrimoni saguntí, a la pàgina d’autor del núvol. De la visita a dues catedrals distintes va acabar agrumollant-se la idea de confrontar el silenci de l’eternitat amb els desficis i indústries de l’anar passant dels humans. Crec que va quedar prou apanyat. Què poden aportar uns versos al manteniment de l’insigne  patrimoni de Sagunt? Vés a saber, probablement res. Potser és la intenció el que compta.

Matí lent, suau. Bagatel·les més o menys amables. De Pessoa a Passolini en el menú obert… “La vida, espiral del  no-res, infinitament ansiosa pel que no pot existir”. F. Pessoa (“Llibre del desassossec”).  “Il potere della civiltà dei consumi ha superato il fascismo nella sua capacità di omologazione, nella sua capacità di distruzione degli uomini e delle realtà particolari. Il vero fascismo è la civiltà dei consumi” ( P. P. P., fa quaranta anys).

Crema París amb accions al carrer, de les tumultuàries, que diria una instructor judicial o altre. I, de fet, la resposta del president Macron ens recorda les del gabinet Rajoy, però amb un matís important, si més no guarda les formes democràtiques i els drets de la ciutadania a la disconformitat amb les seues polítiques d’acer neoliberal. El nostres sindicats potser s’ho miren, melancòlics,  arrepapats a la butaca equidistant.

Em demanen adhesió a un parell de manifestos, i al suport a la vaga de fam de Turull i Sànchez, iniciada a la presó Lledoners fa quaranta-vuit hores. És l’acció més potent que pot emprar un pres polític des de les limitacions de la seua engarjolada. Fa patir, és clar, fa patir. Potser no ho tinc del tot clar, però firmo. Potser una aturada general de tres dies faria més efecte. M’ho demana gent seriosa que admiro i envio la rúbrica –un gra de sal. L’olla bull en diversos aspectes. Ja vorem on farem cap. Una amistat antiga em diu que si acabo a la presó em portarà paquets de tabac. Ja és alguna cosa. Riem per no plorar. La injustícia manifesta, la conculcació de drets fonamentals, les ficcions en les instruccions, criden cada vegada més l’atenció al món. Cap proposta creïble des del govern socialista de Madrid. Pobresa intel·lectual, silencis covards en la intel·lectualitat “progre”, en les universitats, en tants estaments que haurien de saber matisar racionalment, de posar-hi detergent a tanta empastifada ultra. Tot va quedant molt clar. Hem viscut en una descomunal mentida i l’evidència ensenya l’ossada crua. També, és clar, el sobiranisme ha comès errades increïbles, i hi ha gent aparentment apuntada al carro que d’una possible revolta social en té tanta temor com l’estat profund castellà. El moment d’una sotragant revolta social em penso que ja va passar. Potser n’hi haurà algun altre, i potser tornarà a passar.

Arròs al forn per dinar. Sesta amb neutralitat de canonge. El sèrum melós de la tarda. El besllum de les cortines domèstiques. Llegint, mirant documentals d’animalets, després el partit del Barça i el Villareal, prou avorrit. La novel·la de Cadenes, dura i hipnòtica. Deixant esmunyir-se la dominical vespertina. La informació de les eleccions andaluses: clatellada als socialistes i irrupció, per damunt del previst en els sondejos, del feixisme sense caretes (felicitat immediatament per Jean Marine Le Pen).  Qui els ha instal·lat? La impunitat i el blanquejament irresponsable del retrògrads cirurgians frontals a idees complexes de les altres forces potser tenen molt a vore (algunes fan un discurs germà, no saben dir si els Vox són extrema dreta i s’abstenen de condemnar el franquisme una i altra vegada). La incapacitat de certes suposades esquerres, a vegades alineades amb ferums pre-democràtiques, també diuen molt de perquè plora la criatura.  Penso en la nit vessada sobre el barranc de Víznar: una postal color sèpia, una ferida, una rosa deshidratada.

 

(Aigua i foc)

Descalç per l’aigua i el foc del llibre

que ve d’abans del relatant

– cecília de pells en espills esberlats-

i perdurarà enllà de l’ofegat,

a estones figurat esperit lliure.

 

Dilluns, 3 de desembre.

Les sabatilles són velles, molt velles. El pijama també. Els mitjons veterans fan el que poden per simular robustesa. El gorret de llana és vell –la coroneta potser evoca quan, amb tofa, feia el hipi  a l’ombra d’algunes alliberades en flor. Les vuit del matí, passadís inclement,  quan recala a la taula, també deuen ser velles, tot i que enlairen cants de sirena d’esperança  a tall d’ungüent homeopàtic. Un dels protagonistes de la “nouvelle” de Cadenes escolta John Cage. Busca John Cage, però el robot mandrós imposa  “My heart’s in the highlands”, d’Arvo Pärt. A quines terres altes fugir? Hi ha partícules de Cage en els pentagrames  místics del componedor estonià? A no dubtar-ho.  La remor de la cafetera és un bitllet per a la seguida. Pensa en Leonardo, en el Renaixement. El coneixement i la bellesa contra les negres notícies del dia: l’únic projecte que se’ls acut a alguns, a molts, per a l’estat, és l’orgull petri de negar la diferència.

Quan calla Pärt un col·lega, Tomàs Llopis, comparteix un hilarant monòleg de “Les Luthiers” sobre Shakespeare. L’humorisme intel·ligent també ajuda a refer-se en la dillunserada. Tots els artificis per moblar l’absurd del trànsit són necessaris. Inventem, ens expliquem històries, juguem a si l’encerto l’endevino amb un aforisme, amb un tercet, posant-li rostre a un tros de marbre o a un pom d’argila. Sempre ens hem explicat faules per anar tirant. La dèria continuarà, en un format o altre. Forma part del brou clarobscur que som.

Gestions de carrer. Una grua enorme, gegantina, taponant una arteria principal. Fan obres en un solar on m’expliquen que hi havia un cinema i una pista de ball. Les ballades, les carícies, Bogart i Bacall passen, la totxana aspira a durar. L’enfilada de l’estructura de ferro em fa venir vertigen i temo totes les teories de les catàstrofes possibles. Oficines grises, caixers automàtics, anar pagant. Un cafè en una terrassa coberta, amb una estufa que en la matinera solar no caldria. Unes dones, en la quarantena, parlen de cursets. Una opina que l’estudiar és cosa de joves. No sóc prou jove per saber-ho tot, opinava Wilde. Com si es pogués acabar mai d’estudiar. Aprenents perpetus, no en queda una altra. Encomanades unes targetes per al duet, ben llampants, com convé a la botigueta de la música ballable. En determinats afers, obrar contra els personals gustos més exquisits és encertar-la, coneixent el pa que s’hi dóna. Penso en Leonardo avui, però ens toca atansar-nos a les lluentors dels cartells de circ o de revista de varietats en les targes, per connectar amb els esperits contractants. Mentre esperem, acarono un gosset de la casa, mig somnolent, avorrit damunt un tamboret alt, que mou la cua i em regala un manoll de llepades per l’atenció. El dèficit per l’absència de Merlí, tan guapo i bonjan, és fa notar.

Mirant materials, obrint una carpeta nova per a un idea que s’ha anat quallant mentre vaig i vinc entre fingiments, ocultacions i altres balls de disfresses per passar per l’adreçador i provar d’arribar a final de mes. Acabat l’arròs al forn d’ahir –i una salsitxa- per dinar. Les notícies: costa de creure el candor analític d’alguns dirigents nostrats davant l’onada de popularismes feixistes que recorren l’estat, Europa i el món. Potser en aqueixa ingenuïtat hi ha més d’uns dels mals que ens porten a un excés de deliri, folklore i errades de càlcul. Ha mort el qui fou president del Barça, i rei dels xamfrans barcelonins en l’esplendor especulatiu, Josep Lluís Nuñez. En la seua llarga gestió hi ha encerts, pocs, i canvis de mentalitat en el club, molts aportats per Cruyff, amb qui visqué un divorci sorollós que dividí l’afició durant molts anys en un d’aquells debats estèrils i desgastants als què som tan aficionats al país. En fer-li la caricatura, els humoristes van tenir una mina i el van arribar a fer entranyable, tot i que se li endevinava més d’un gest d’home de negocis dur. Es van cremant els cromos dels àlbums de la nostra infància i primera joventut. És llei de vida, diu el tòpic. Però no, la llei de vida és provar de sobreviure sempre. Per tant, deu ser llei de mort: un codi que des de la vida no es pot saber del cert.

Acabada la “nouvelle” de Núria Cadenes, excepcional. Pizza per sopar. Mirat l’espai de Graset: tralla dura en el panorama polític. Dos presos més –Forn i Rull- s’afegeixen a la vaga de fam. Més detalls del programa dels Vox, incitació a l’odi pura i dura, amb desbarrades flagrantment inconstitucionals, però no passa res, hi ha qui els blanqueja per poder pactar. L’ombra d’Aznar és allargada. A Espanya mai no és massa tard per a una reculada més. Mals temps per a la lírica.

 

Un dietari és l’opció de la llibertat.

 

Els dolors fantasmes d’una errada en la qual no vam incórrer –per pura xamba, segurament.

Campanya pels drets lingüístics