Home > Blocs > Plàncton. El Bloc de Josep Igual > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

mimmopaladinoigual2018Dimarts, 4 de desembre.

Un orgue alt com una muntanya. Obre la porta de la catedral i a dins tot de lleons es passegen per l’altar. La primera imatge del dia, aportada per un poema en prosa de Cirlot, dels seus “88 sueños”, llibre que és una rara joia i em costà una feinada trobar. Els neofranquistes triomfants no deuen saber qui era Cirlot, un poeta surrealista afecte al règim, col·leccionista d’espases i recopilador de simbologies de totes les cultures. De saber qui fou Juan-Eduardo Cirlot, i unes quantes cosetes més, als obscurs dogmàtics potser se’ls instal·laria  el dubte i s’esmenarien. Per això no llegeixen massa, potser, per no quedar descavalcats del manoll de prejudicis obtusos que els alimenten.

El diminut joc de l’oca de costum en els primers esglaons del dia. Tramesa la part d’aquesta llibreta per als obradors de Can Maura. Em poso en la carpeta nova, vaig tirant. La sortida a l’estanc. Solet amable. La dependenta espavilada, que se sap què gasta cada client i, abans d’arribar al taulell envidrat, ja ha arrenglat els paquets de la marca que ens assassina mentre fem més milionaris uns paios o altres que no ens agradaria conèixer. Algun comerç nou en un local que havia quedat buit d’un despatx de llaminadures: una altra cafeteria. Potser els haurem de fer confiança un moment o altre, a vore com fan el cafè. Mentre paro una mica el sol passa un cotxe, prou arrossinat,  amb dos altaveus de trompeta, també prou fatigats, lligats a la baca, i no anuncia cap partit de futbol, no, pregona la fira de mostres ampostina, cita que es fa cada any als volts del Nadal. El parament tècnic rude del vehicle pregoner m’ha porta un “déjà vu”, que hagués sigut més complet si hagués anunciat un matx futboler de rivalitat comarcal.

Més entretinguda, en tornar al cau, en la carpeta nova. Un solquet darrere l’altre. En una pausa, llegit un article de Rafael Argullol sobre Nietzsche –molt atinat: “El meu preferit és el seu primer llibre, “El naixement de la tragèdia”, un dels textos que més he rellegit en la meva vida i del qual podem dir que cent lectures no aconseguirien extreure’n les pedres precioses que conté. El naixement de la tragèdia, que pren per objectiu endinsar-se en l’“obra d’art total”, és, ell mateix, un llibre total en el qual, més enllà de l’estètica, la condició humana és examinada des d’angles insòlits i clarividents. Amb la seva extraordinària fondària, tota la filosofia de Nietzsche s’avança en aquest llibre excepcional que va desconcertar els seus contemporanis i va causar un escàndol intel·lectual la fecunditat del qual ens segueix alimentant”.

Visitades les plantes. En girar-me per auscultar el silenci d’una palmereta del test gran, veig un rostre que m’espia des d’una finestra. Una senyora de cabellera canosa i ulleres, li torno el joc i em quedo escrutant-la, no aguanta i s’amaga. Una veïna que tots els dies a la mateixa hora passeja la curiositat –o el tedi- pels patis i un dia ja no hi és, i al següent tampoc… amb això Simenon en tenia prou per arrancar una de les seues intrigues. Torno a la carpeta. Músiques variades per companyia, després dels cants gregorians, tan depuratius, de la primera hora.

Crema de carbassó i peix per dinar. Les notícies depriments. Subjectar la set de justícia, per no morir deshidratat: el rudiment defensiu. Becaina curta. Avançant amb materials diversos en les vespertines. Res alterant als correus. Sortida a comprar el berenar i estirar les cames.  Saludat el veterinari, un dels homes justos que ajuden a aguantar les bigues del món. Els reclams de lluentons nadalencs al supermercat. El caixer nou, que vol ser graciós amb els paràmetres de sal grossa del terreny. Provo de fingir companyonia, però no em surt bé: d’alguns repertoris més o menys populars –molt tocats per les collonades de la televisió més fava- n’estic més que avorrit. En la coberta d’una revista del cor exposada en una tauleta tocant de la caixa, una xicota, de la què no en retinc el nom i ignoro a què es dedica, diu –o li fan dir en titular- que el tractament de la malaltia del seu fill costa tres-mil euros diaris. No se m’acut cap activitat legal que puga generar tanta pasta en un sol dia i m’angoixo pel destí del fill de la morenor una mica estandarditzada retratada en el setinat.

Truita de patata per sopar. Començada la novel·la de Marta Rojals, “El cel no és per a tothom”, de cinc-centes noranta pàgines. També retorno a l’escalf amb fermentada sentor de vaqueria i gra de Josep Pla. Mirat un reportatge d’ETB sobre els orígens i finançament dels “Vox”. La dreta extrema ha sorgit des del Partido Popular, és un fet. Les doctrines de la FAES farceixen el catecisme, res de nou: franquisme amb el cascavell del neoliberalisme més salvatge. En el finançament de la formació, diner empresarial i potser fins iranià (per a fer caixa relaxen, pel que es veu, la xenofòbia). Ben feta la investigació d’ETB, amb entrevistes a ex-militants. Tot resulta molt familiar, sinistrament familiar, i molt antic. El pitjor de tot és que l’esperit reaccionari dels “Vox” fa dècades que inspira estaments judicials, policials i militars de l’estat, i més d’una part del seu discurs odiós fins ha fet niu en partits suposadament d’esquerra.

 

Una abraçada a temps. Que et recorde que no ets una estàtua sense braços.

 

Dimecres, 5 de desembre.

Retornat a les vigílies a un quart de nou. “O Vis Aeternitatis”, proposa Hildegard Von Bingen,  des de la seua eternitat adormida –amb netejat so digital. Desdejuni escolar: aprenents perpetus, matrícula oberta. Bona temperatura matinal. Un solet safranat ha cobert la lluna i Venus, més  brillants anit.  Recupero textos per regalar-los a les pàgines d’autor que farceixo: un tast de la traducció del diari de Jules Renard que vaig fer fa anys. Renard era la ginebra seca enmig dels licors dels salons del seu temps. També, recupero una ressenya de Ramon Guillem, al diari “Levante”, sobre “L’incert alberg”. I uns fragments de dietari de fa anys. Ja ens llegeix més gent pels canals virtuals que en paper. Esperits que ens descobreixen o ens redescobreixen, belles connexions amb Lisboa, Buenos Aires o París, que ens ajuden a aixecar la mirada.

Amb Gerard Vergés fèiem broma d’un erudit tortosí que glossava la figura d’un prohom local amb un inicial “nació a la edad de seis años”. Ho he recordatperquè Margarida Aritzeta en els crèdits d’una exposició ha descobert un pintor que havia fet un quadre setanta-dos anys després de la seua mort. Al final el realisme màgic o les intuïcions quàntiques ens adonem que abunden moltíssim.  Hi ha mols móns, però tots tenen una mostra o altra en les municipalitats.

Novetats, empelts i manicura en la carpeta oberta. Li dono l’enhorabona a Iban Llop, que ha guanyat el “Ciutat de València” de poesia. Al guardó li han canviat el nom, ara és dedicat a Maria Beneyto. Quan me’l van concedir a mi, fa trenta anys –uf!-  evocava Joan Roís de Corella. Un jurat lliure, aliè a pressions i maniobres, va votar-me l’original. Amb vint-i-tres anyets desconeixia que la decisió d’aquell jurat trepitjaria més d’un ull de poll i que algunes ratetes de les capelletes que s’ho repartien tot aleshores en roda infatigable, m’enfilarien la proa. La telefonada em va arribar enmig d’un “bolo” d’hotel peniscolà i em va obrir una clariana enmig dels molts dubtes que tenia, després d’un primer llibre, de si anava bé o pagava la pena deixar-ho córrer. “Persista, joven, persista”, em va dir un Juan Gil-Albert ja molt senil a l’hemicicle dels plenaris, i allà mateix vaig conèixer Miquel López Crespí, que guanyà el de narrativa, així com altres col·legues que amb els anys he tractat més i millor. Amb la dotació, prou arregladeta per a l’època, em vaig comprar una minicadena, una cadira bona per a l’escriptori –que encara aguanta- i uns quants llibres: la resta va contribuir a l’economia familiar obrera. També recordo com algun conterrani em va demanar disculpes per les burles que havia hagut de suportar amb les primeres provatures escripturàries, donades en una revisteta o altra (l’orgull local nostrat, tan procliu a no reconèixer les proximitats d’algun interès). A l’acte a l’Ajuntament de València, per matar la nerviositat vaig arribar amb un parell de whiskys incrustats entre pit i esquena, i ben acompanyat per gent que els anys ha anat allunyant als interregnes de les volubles fantasmagories. La millor celebració, per això, fou casolana, uns dies després: la mare va fer una memorable graellada de peix i, a petició pròpia, una cassolada de tripa, que la feia d’una suavitat melosa, amb el punt exacte de coentor, i amb picada d’ametles i pinyons. Un sopar per a esperits, set, que sempre m’havien animat i fet costat en la dèria. La darrera telefonada amb premi també m’agafà preparant els estris per fer un altre “bolo”, deu ser una constant –o la penitència ineludible. Del resultat, ara en començo a revisar les galerades. Entre una cosa i l’altra, mitja vida cremada. I, com diria Pla: una equivocació total! En fi, més val no capficar-se massa i anar tirant, persistint, tal com  em digué el gran Gil Albert, que d’això es tracta, suposo.

A l’estanc. Un sol en raig diagonal, des del sud, que no calma un airet d’argenteria picant. Carregament de verí doblat, per les festes que a alguns els permetran fer un aqüeducte de lleure, però que als del sector de l’entreteniment musical ens fermaran més al banc remer. La simpatia de l’estanquera. Em regala uns encenedors de plàstic i un somriure de filla o néta, que ho podria ben ser, cronològicament parlant.

Un vaixell guerrer espanyol internat en aigües de Gibraltar, amb l’himne a tota metxa, xinta, xinta, xinta, en uns altaveus. Si en vorem de coses… Si el rerefons no fóra tan obscur, el gest podria encaixar en la conya “berlanguiana” o l’esperpent “valleinclanesc”. Però no, no és tan lleu l’assumpte. La nuvolada negra no promet res de bo.

Llegint a migdia. Un rosadenc com el de la compota de codony, diu d’un cel tardoral de primeries de segle XX en Pla, i ens traiem la boina. Sopa de fideus i salsitxa per dinar. L’actualitat en els butlletins: esllavissades de pedrots calcaris en el comarcal. El govern Sánchez planteja un xantatge al sobiranisme per aprovar els seus pressupostos: si es porten bé, promet donar part del que  deuen de fa molt. També, en un subtext lateral, el ramal del traçat del corredor mediterrani enfilat cap a Saragossa i, no cal dir-ho, cap a Madrid, que deixarien a les fosques completes les comarques de Castelló i Tarragona, i en crònic precari els accessos a Barcelona. Tocant dels penosos serveis de rodalies i la implacable cultura del peatge –només per a nosaltres, és clar-, ¿com hem de voler marxar d’una estat tan engrescadorament magnànim i persuasiu? Al pastís informatiu  cal afegir la cirereta àcida de certes resolucions judicials estrambòtiques i patriarcalment reaccionàries.

Sesta desficiosa, que escurço i em poso escriure i arreglar papers guardats, que em penso que poden quedar bé. La compota del crepuscle, tan avançat per l’horari insensible imposat, no és de codony, potser d’una grogor de bresquilla. Rebut un dossier del cantautor Miquel Pujadó, que prepara propostes de petit format de gran interès. A vore si em fan cas on me’n fan una miqueta i podem portar-lo a cantar en una programació o altra. La capacitat de treball, en diversos fronts, literaris, musicals, teatrals, del terrassenc és enlluernant. Deu dormir poc, també, en Miquel. Amb la llarga trajectòria de qualitat que porta i tampoc, un més, no és al tinell que li escauria, perquè aqueix circuit de cançó d’autor se’l van carregar deliberadament fa anys diverses conxorxes de despatxos. Als cantautors, medalla al mèrit, i a callar que ara ja tot està bé, que manem nosaltres (pujolisme i laterals).

Temes d’Alessio Bondi, un jove cantautor sicilià, mentre treballo. Fa una barreja d’influències plurals, amb el toc d’una visió pròpia ben interessant. Descobriments fets gràcies a pistes donades pels amics. Altres llengües dels cants del món. Herbes aromàtiques al marge de les llistes comercials i altres metzines corsecants.

La sortida habitual per estirar les cames i comprar berenar. Una xicota em dóna un val, sense badar boca, fesomia caucàsica, morenor d’atzabeja. El paper a tot color és un descompte per a l’entrada del “Kaos Cirkus”. En les imatges, saturades de brill i tintes corregudes, senyoretes somrients envoltades de columnes flamígeres. La majoria de circs em fan ja molta tristor, tret de la proposta poètica del Raluy, amb arrels a la contornada. Ni volent acudir al circ caòtic, no podria, perquè coincideix amb els compromisos del duet. En arribar al supermercat, una xicota jove, abillada amb les negrors, maquillatges i jardineries capil·lars gòtiques, m’obre la porta i em deixa passar: potser ha pensat en el seu avi, o en el pesat de son pare? Em recorda una mica la Noomi Rapace, l’actriu que encarna la Lisbeth Salander en l’adaptació cinematogràfica dels relats de Stieg Larsson.  Creia que la moda gòtica anava de davallada, però es veu que queden resistents. Què refotuda és l’adolescència! Però passa, com tot, amb una mica de sorteta. Circs del caos i adolescents gòtiques. Quan no esperes res la llanterna màgica es posa a giravoltar.

En ser al meu circ del caos particular – amb puces equilibristes- adobo una pàgina més. Quan els ulls i el diapasó de buscar l’adjectiu es cansen vagarejo una estona per les murades obertes d’amics, coneguts i saludats. Torno a adonar-me’n d’un detall que fa temps que es dóna: ser irònic, entre el nivellàs que circula arreu, comença a ser bastant perillós. Si renunciem a la ironia, què ens queda?

Quan plego em miro les notícies i després alterno el futbol, la Cultural Lleonesa contra el Barça, la tertúlia de Graset i la lectura (Rojals i Pla). Truita de xampinyons per sopar: gramàtica flonja que fa tancar els ulls i somniar amb més truites, potser metafísiques.

 

No és el pacte diabòlic el que se signa amb sang, sinó el pacte autobiogràfic. Escriure és, irrevocablement, inscriure’s en el text.

Josep Conill.

 

Dijous, 6 de desembre.

A l’escriptori a les vuit. La festa constitucional, que no em motiva: la sensació, l’evidència del frau és irreparable, la ferum de resclosit immensa. Un paper sacralitzar, redactat entre un intens soroll de sabres,  i alhora vulnerat a pleret, emprat com a instrument de dominació i amnèsies interessades ja des d’un principi.

Una ombra de queixa cervical. Exercicis suaus per estovar-la. Difuses reminiscències de l’adolescent esportista. Pivot de bàsquet. Ara, amb la crescuda de les generacions, potser em posarien d’aler. Quantes hores d’entrenaments i partits calcinades alegrement. Potser hagués avançat més llegint Tolstoi. Però bé, al final ja hem llegit Tolstoi i, si més no, sabem uns moviments de coll per desentumir les cervicals.

La vida de sempre –el sempre d’ara, diguem-ne-, amb el guió condicionat: llegint, fent alguna nota, escoltant músiques del món, divagant, preparant els estris per al “bolo” de la tarda, i la toaleta suplementària per estar presentable a l’escenariet de la tarda agredolça d’uns pensionistes.

Participada una noteta de lectura al canal de les piulades sobre la novel·la curta de Núria Cadenes, que l’autora m’agraeix generosament. Si no fórem del gremi, ens sorprendria molt la timidesa, la càlida delicadesa de la persona amb les grapes potentíssimes de la narradora que s’interna en paratges complexos i obscurs i n’extreu artefactes bells i inquietants alhora . Ganes de seguir conversant amb ella. Potser a la primavera, amb el llibre nou sota el braç, o qui sap si abans.

S’han oblidat de posar l’autoria en un aforisme o uns versos que t’han agafat prestats. Contribuir al gran catàleg dels anònims tampoc no és cap mal destí o recompensa. Hi ha pensades de Machado, de Shakespeare i molts més que han acabat sent atribuïts  a la “saviesa popular”.

Dinat enjorn: faves estofades amb calamarsets, harmònics del sublim. Capcinada curta. Cap a La Sénia hi falta gent. A la gasolinera, una nòrdica arquetípica, jove, amb abillament  hipi, però net, premeditat, de bon tall i disseny: és a dir, inautèntic, apariat per a les amabilitats del mercat. El “peace and love” ja és al museu, amb l’espoleta descarregada.

La carretera grisa, sol de migdia. Les operacions habituals. Pres un cafè. Saludada la dona que governa la cafeteria, contenta amb uns treballs de confecció que li feu X. Comencem a les cinc. Ambient agradable. Li donem una altra volta al repertori amb temes que fem menys. Tot rutlla perfectament. Bon so. Prou inspirat, faig algunes delicadeses amb la guitarra. La veu cansada en la segona part, potser una mica de refredat vague, que no acaba de marxar ni d’imposar-se.

Quan tocàvem el darrer tema, part de públic ha anat desfilant per davant l’escenari per desitjar-nos un bon Nadal i salut, amb una evident bonhomia sincera. Un instant emotiu, que em sorprèn i obre un finestró de llum sense trama, neta, esperançadora: en veritat la bona gent predomina en el cens humà, el que passa és que la bondat no dóna titulars esgarrapants.

Cel constel·lat en la tornada, mullena a trams de l’asfalt. Mos casolà i de seguida al llit. Cansat i una mica alacaigut: un estat que es soluciona bé agafant la dormida immediatament i esborrant cabòries.

 

L’eco amplifica, és cert, però també deforma.

 

Per redactar bons pamflets s’ha de ser una mica maniqueu. Per anar tirant en la vida, potser també, però sense exagerar, si pot ser.

 

Guardeu-vos de qui posa majúscula en escriure bé i mal.

 

Divendres, 7 de desembre.

A l’escriptori a un quart de vuit. Prou descansat. En obrir l’ordinador apareixen uns poemes de Pasolini, esmolats, lúcids. Poesia política. Pasolini ja denunciava el que ara vivim plenament agreujat. Una de les seriositats pensants, creatives, més completes del segle XX. En la pàgina memorial italiana, que segueixo, fa unes setmanes donaven unes fotos inèdites del seu assassinat a la romana platja d’Ostia. Dos “carabinieri” es miraven el cadàver matxucat, rient-se’n. Una imatge lacerant que suggereix moltes coses. Un crim polític, sense dubte; Moravia ho denuncià immediatament. Un crim d’estat? El boc expiatori del xaper ja no se l’empassa ningú.

Després dels versos, tan sobris i eficaços, sense deixar de ser bells, de P.P.P., a la gramola apareixen cants mossàrabs antics, molt acostats als pressupòsits de gregorià. Conversa matinadora amb Andreu Sevilla, que acompanya els seus pares hospitalitzats. Parlem de Caballero Bonald, de Josep Pla i altres estampes amb figura del nostre santoral literari.  Cafè, cigarrets i endreçant papers. Anar tirant, que se suposa que és del que es tracta. Rebuts detalls, propinetes afectuoses, de lectors i de gent que aprecio i admiro: la cosa no té relació amb l’enfitada hipòcrita nadalenca. Treballant sobre materials que m’esperen. Avui, idees clares i prou avançada.

En l’actualitat rabent, fets que ressonen en el bagul de la pitjor història nostra. Càrregues policials, del Mossos, a Girona, contra manifestants antifeixistes que protestaven per un dels xous armats pels dits constitucionalistes (que potser és molt dir). A València, assassinat a casa seua un destacat activista pels drets de lesbianes, homosexuals, bisexuals  i transsexuals. No se sap, en redactar aquestes ratlles, si ha sigut cosa de delinqüència pura i dura o de la que té tints de prèdiques reaccionàries –tan reanimades, darrerament. Hi ha piròmans tibant les cordetes convivencials, però després, quan hi ha els previsibles resultats, se’n fan el desentès o els amoïnats.

Les celebracions institucionals pels quaranta anys de Constitució: escenografies i discursos de cartó-pedra. Un periòdic barceloní, fidel a ell mateix, diu que han sigut quaranta anys “del viatge més bonic”. Sí, i tant, on va a parar! Hi arribem amb greu pèrdua de drets, llei mordassa no desactivada, presos polítics, clavegueres de l’estat sobreeixint, inconstitucionalitats emparades en la interpretació de la pròpia Carta Magna, esbiaixada, distorsionada al gust i conveniència; freqüents impunitats per a determinades violències, corrupcions gegantines, llengües i cultures esclafades… i molt més. El viatge més bonic. Una preciositat. No calen reformes. I, és cert, no en calen, perquè anirien en un sentit encara pitjor.

Tranquil·litat i bons aliments a migdia. Arròs, col i fesols per dinar: recepta nacional arrossaire, rampellada tel·lúrica. Les notícies comarcals: refugis bucòlics on estaríem la mar de bé dialogant amb les vaques i lluny dels entra-i-surts sorollosos, però que ens paren lluny de la conjuntura i les possibilitats de l’armilla. Sesta entregada. Més feina textual a la tarda. Trobats bons materials, que no recordava per on paraven exactament en el bosc de carpetes. Altra conversa amb A.S. Bromes, literatura i política (s’ha trenat una amistat preciosa).

Vida casolana. Llegint a la nit: Rojals i Pla. La trompeteria nadalenca va augmentant. Dies cada vegada més depriments per a molts, segons expressen. Si es pogués pitjar un botó i fer cap al vuit de gener, ho faríem. Toca resistir com es puga, amb llicència social per a excessos etílics, que poden fer d’atenuant emocional, o potser tot el contrari, accentuar-lo. Dies engavanyants. El poblat teatre de les absències.

 

Noteta descoberta, per pura xamba, en un blog de lletres amb feu a l’Alguer. Molt transparent i afinada, diria…  “Josep Igual Febrer (Benicarló, 1966), autor d’una extensa obra poètica i pels territoris de l’assaig dietarístic, l’estudi literari, els llibres de viatges, el retrat biogràfic i la novel·la”.

Hi ha gent que viu lluny –i que és evident que ens ha llegit prou-  que ens perfila molt millor que altra més propera. La distància sol ser un avantatge, normalment, per a aquests “negocis” tan fluctuants.

 

Dissabte, 8 de desembre.

Dormida bona, una mica més llargueta; em convenia. El mig refredat estrany, ni descarat ni absent, va fent saltirons excèntrics. La festa de la Puríssima: els superlatius dels dogmes potser en delaten la fragilitat de la paràbola. De tota manera, més atansat a creure en el miracle de la gestació immaculada de la marededéu (dogma prou jove en les lentes disposicions eclesials), que en la bondat de la Constitució com a marc que diuen ells que ens aixopluga a tots.

Cafè i un dolç. El goig de la pàgina de l’agenda sense deures. Apareix al gramòfon Leonard Cohen –el disc “ Ten New Songs”- i la càlida salmodia del jueu errant assossega les primeres passes de la matinal.

Regalo textos, editats i no, a les pàgines d’autor. Un relat de “Fugida en cercles” on apareix l’avi empeltant branques de dos fruiters, un altre de la setmana passada amb una coca d’espinacs que deriva en una proposta “voyeur”, un poema de quatre versos sobre l’estoïcisme i un aforisme a frec de sarcasme. Hi ha diversa parròquia que s’ho mira de gust i ho agraeix generosament.

Quan s’acaben els versos de Cohen imposo la “Missa en Si menor” del geni luterà de Leipzig i el solet vergonyós, que se’n recorda dels patis dels subalterns, guanya intensitat.

Estudiants francesos, que exercien el seu dret a protesta per les arbitrarietats neoliberals de les polítiques de Macron, agenollats en posició d’execució i apuntats per la policia. A “Saló”, i en altres textos, Pasolini ja avisava dels abusos dels monopolis de la violència. El cossos de la gent són de l’estat? Ja ho tenim ací. A l’Europa infectada del fantasma negre se li veu un plomall inquietant. El fets de l’1 d’octubre de l’any passat a Catalunya, i altres actuacions més recents, ¿han marcat tendència? El gestos blans, les impunitats de Brussel·les –tropa de mercaders sense ànima- poden acabar pagats caríssims –pels blindats no, és clar. El sistema d’acer no vol dissidències, per molt que dissimule amb paraules buides.  I, a les Espanyes, inspiradores, pel que pareix, de les repressions, molts gests i fets recorden l’atmosfera del 1934. No es pot esperar cap regeneració reformant de qui no en té cap voluntat, perquè és incapaç de la menor revisió crítica de les seues sempiternes decantacions, de ventilar amb alts aires democràtics les seues resclosides estances.

En un llogarret de Lleó li dediquen aquests dies un seminari al bavarès Winfried Georg Sebald, autor exigent, molt literari –com diuen alguns quan un autor o autora no fa merdeta comercial. Hi ha miracles cada dia, és un fet.  Ahir mateix amb Andreu Sevilla repassàvem de memòria el llistat d’excel·lents escriptors lleonesos, de Merino i Mateo Díez a Gamoneda. Potser la llisteta invocada improvisadament ha contribuït d’una manera o altra a la graciosa conjunció còsmica que ha fet arribar els anells de Saturn d’en Sebald fins a la reunió d’iniciats.

Trenta-vuit anys de l’assassinat de John Lennon. La notícia ací arribà el dia següent. La commoció mundial per algú que no era cap líder religiós ni polític fou enorme. Encara avui hi ha disputes per la seua imatge pública. Els qui l’edulcoren com a vaca sagrada i els qui el rebaixen i denigren. Com diu el gran Diego Manrique en un article, el manoll de contradiccions que fou va alimentant la fascinació i la llegenda. Caldria no oblidar que fou assassinat amb quaranta anys recent complits, que no sabem com hauria sigut la seua maduresa vital i creativa. Que en la seua biografia hi ha llums rutilants i ombres anguloses, com en tothom, és una obvietat. Unes quantes criatures que començàvem a tocar i cantar i escriure, vam lamentar sentidament la notícia, com si hagués faltat un parent molt proper. La seua musica i actituds ens van influir moltíssim. Sense haver-lo descobert potser haguéssem tardat més en incorporar-nos en el sender creatiu com a forma de vida.

A diversos col•legues, coetanis, en les seues viles nadiues els fan pregoners de la festa major, o els posen poemes o proses en taulellets de ceràmica en un carrer o altre, els proclamen fills predilectes o cosa pareguda, o en els plenaris consistorials els feliciten si han guanyat un premi, i a alguns fins el dedica un “pasdoble” la banda indígena. Ah, infeliços, no coneixen el sabor “baudelerià” de que al bressol uns i altres, i els del mig, li reserven la condició de “maudit”.

Mirats textos i assajades cançons pròpies. Capbussat en la paraula cantada no s’infiltren cabòries agres. Una mínima rebel·lia davant les constants invitacions ambientals a rendir-se, a callar. Quan ets en una dinàmica activa, encara pots fer més feina. Puc plantejar ara mateix tres o quatre modalitats de recitals de cançons, amb poemes musicats, amb lectures personals de cançons d’altres joglars que m’agraden, amb les peces que tenen un text més narratiu, amb tries temàtiques relligades… Si em tragués el carnet d’algunes entitats o partits, segur que faria més cantades en públic amb el catàleg trobador. Però, no combrego amb determinades línies culturals que fan portar fanalets amb els què en sóc molt crític –o em desplauen enormement. L’autoproducció i autogestió és difícil i més cansada, però deixa uns marges d’apertura d’horitzons que valen molt més la pena. Ara només caldria trobar temps i energies per intentar-ho una altra vegada. Regiro calaixos, a vore…

Paella per dinar, exquisida. Les notícies. Potser el sobiranisme deixarà de fer només que gests simbòlics. Sesta de beatitud dominical. Assaig del duet després de prendre cafè. Reforçant repertori i coses noves per als compromisos nadalencs i de cap d’any. Mirat el futbol després: el derbi barceloní a Cornellà. Superioritat del Barça i una altra exhibició de facultats i talent de Messi (el cinquè millor jugador del món, segons un esportiu francès que dóna pilotes d’or). Entrepà de tonyina per fer un mos. Llegint, variat, fins al son.

 

(Déu proveirà)

“Déu proveirà”, s’exclamava Gori l’adroguer, a la tertúlia del casinet, sobre el tema dominant de la sessió: la crisi del petroli. “Sempre vas carregat de romanços”, li replicà, displicent, Enric, l’apotecari. Aquella mateixa nit, acabades les deliberacions per mirar d’arreglar el món, plogueren granotes. Gori esclatà en una sonora riallada. “Ets un visionari, et fem poc cas”, li digué Carmel, corredor d’assegurances. “Carregat de romanços”, insistia l’apotecari, entre renecs remugats per no haver agafat el paraigua.

 

Diumenge, 9 de desembre.

Despert a les nou. Cel cluc, grisor blanquinosa, una promesa de sol a l’angle sud del tros de sostre que ens pertoca. El moaré, hibridat de son i vigília, en les primeres mirades. Torno a la profilaxi “bachiana”, la cantata 140: la lavanda luterana, la pura meravella reconstituent. Des dels ingràvids atris de l’abstracció el poder de la música pot arribar a tota personal por, il·lusió o desassossec.

Ensenyances regalades, bibelots amb ànima, la foganya d’una amistat sense objecte ni objectius, la il·lustració, la racionalitat amb vistes a la quimera de talla alta, el cucut que saluda i marxa a refugiar-se de l’hivern, el redol de la tassa en la quartilla de les cavil·lacions lliures… Ressorts  i pèrdues gens naturals que anem notant. Les malenconies que vindran seran de fiblada més aguda –potser insuportable.

Cafè, tabac, llegint i escrivint fins a la riba edificant del sofregit. Tots els sofregits, el sofregit, podríem dir a la “cortazariana” manera. Memoriós és l’olfacte, potser el sentit que envelleix menys. Els sofregits dels dies blaus, amb daurats en la fulla dels cicles, en la sorpresa de poder anar anomenant les immediateses, les grans expedicions amb el primer fabuladors que cauteritzaven els ermassos de les convencions.

Pollastre rostit amb patates –tot casolà, excel·lent – per dinar. Les notícies, les implosions: París, Londres i demanen… el món crema. El sistema empra les seues policies –mediàtiques, armades- amb les dissidències que ja no s’empassen les píndoles anestesiants –o que ja són peu i mig més enllà de la desesperació resignada.

En algunes traduccions bíbliques antigues allò de “vanitat de vanitats” era traduït per un “Fum de fums”, referit a la condició humana. I, exactament, aquell fum connotava més bé un “vapor”. En posar “vanitat”, la intencionalitat moral li resta poesia.

Cap a Traiguera. El sol melós del crepuscle avançat, que en alguns trams ens enlluerna i ens fa alentir la marxa, guiats per les ratlles de l’asfalt. Pres un cafè a la plaça de la vila, en un pub fosc on pareix que són fans de l’Alaska, perquè desfilen uns quants temes. Es va aixecant el vent de dalt, que fa sensació de fred tot i ser la temperatura entenimentada. Traiguera està ben tinguda; és un poble bonic. Penso en Vicent Sanz, es descabdellen altres records variats, capriciosos. No tenim marge per visitar la Font de la Salut, una llàstima. Tornem al centre cultural Pere Labernia. Unes criatures jugen a la porta de l’edifi i en un aparador hi ha el betlem de les mestresses de casa –segons el rètol que el presideix. Inevitable pensar en el betlem que fèiem amb el pare fa dos o tres vides. Són dies de càrregues emocionals saturades. Quan arriba l’home encarregat d’obrir portes, una bonhomia amb un mig somriure a punt per a la sornegueria blanca, i amb una coca a les mans que rifen a la mitja part, muntem i provem el so. Esperant després al vestuari per canviar-nos: una aixeta que fa temps estava espatllada i podia inundar l’impersonal recinte proves si està reparada, i sí, ho està. Ens donen un cremadet dels que entona els esperits. Comencem a les set en punt. Una gentada, ambient d’envelat de festa major. Anem sirgant sense contrarietats: pista plena tota l’estona. Són ja molts anys de copsar amb una ullada si va rutllant l’invent de fer ballar a qui ja està predisposat a ballar. Bé de veu, tot i mig refredat latent, eficaç amb la guitarra. La versatilitat de sons de la vella “Fender” aporta matisos al conjunt de la proposta de vials molt solcats. Cigarret i un altre cremat a la mitja part, a fora, a la placeta de la porta del centre. El mestral, amb ràfegues geniüdes grapeja impudorosament els arbres. En un marge de pedra, arraulit tocant d’una caseta d’eines, un gat blanc vigila un hortet amb dos ametllers. El marge ja és patrimoni universal pel subratllat de la UNESCO, i el gat és fascinant, com tots els gats. Saludat un homenet rodanxó, de rostre sanguini, de Canet lo Roig (acudeix alguna colla des de Canet). Resolem la segona part sense errar cap número dels que els assistents agraeixen. Ambientàs de cridanera en augment, gran engrescada. Han posat la calefacció a l’espai i regalimem la gran suada. A les deu tocades tornem a la carretera. El vendaval, d’aspra ferotgia, ens gronxa el vehicle, tot i anar carregat. Baixem per la carretera cap a Vinaròs. Entrepà de tall a la brasa a l’establiment obert les vint-i-quatre hores. El cuiner fa també de cambrer. La desviació dels camions de la N-340 l’hauran notada prou; la principal parròquia eren els camioners. Dues taules ocupades i la nostra. Fauna noctàmbula,  cau de desferres, el milloret de cada casa: rostres de pomes agres i ganyotes arran d’amenaça o potser de suïcidi, maniobres espesses, realitat llardosa que no sol aparèixer als estudis optimistes o repentinants. En ser al llit intento llegir unes pàgines, però em cau el llibre a terra immediatament: magnífica notícia. La literatura pot esperar. Cansament redó, feina feta.

 

Relaxem-nos una mica, tots som insuficients.

 

Copsar més alegria de viure en molts dels ancians dels casals que amenitzem que en tants coetanis i joves. Potser per camí hem perdut senzilles epifanies que han sigut abolides per aquesta infame cultura de la mor (que alhora oculta o difereix la finitud), per la monstruosa allau de comptabilitats capaces de plastificar i banalitzar el més preciós, valuós, sagrat.

 

Mai no estem prou alerta davant la tecnificació, la burocratització tòxica del llenguatge.

 

Per no pertorbar-nos van implantant eufemismes blanquejants i contextualitzacions psicologistes, sociològiques o del que calga –a vegades amb un aiguabarreig ridícul trampós. Així, cada dia veiem com un assassinat o altra ganya insidiosa del mal absolut és privada de la seua cruesa interpel·lant i, per descomptat, allunyada de la possible font responsable.

 

Que cada vegada més gent, fins dels segments suposadament una miqueta formats, no entenguen la ironia –tan saludablement relativista i tonificant- dóna la mesura del nivell d’empobriment gregari al què ens van anivellant en les grans olles de peix bullit, manipulable.

 

Quines fumarrines medievals, inquisitorials, s’endevinen rere tanta verborrea –quincalla de tercera mà, tan sovint- dels tan televisats dirigents d’aquests solars irredimibles. ¿Quines pedagogies podem esperar de qui va tan dejú de textos seriosos i ens fa la forta impressió que mai no ha tingut cap pensament genuïnament lliure?

 

Respir a terminis, asfixia garantida.

 

La lluminosa fortalesa dels qui han sabut desprendre’s de tot, o, si més no, de tanta bijuteria fava engavanyant. Cuques de llum en el nocturn ominós.

 

Davant l’alteritat, per davant ha d’anar sempre el principi il·lustrat de que, en ser humana, no és menys ni més que nosaltres. Però, hi ha principis que són titllats de desmodats arcaismes prescindibles que la tecnificació orgullosa –i analfabeta- substitueix i supera de llarg.

 

Dilluns, 10 de desembre.

Despert a les set. Descansada potable. El pols lent de la primera hora. El mestral ha emmudit, quan el mal de cap pujava la marea. Penso, mentre remeno el primer cafè, en que, amb la feina del duet, potser sí que els hi aportem una mica d’alegria a les crepusculalles de la tribu, que una mena o altra de servei d’engruna social  prestem. El pacte no té secrets,  el complim amb tota l’honradesa de que som capaços, i no ens dol donar propines i complaure les peticions que no siguen impossibles. Posats a passar pel tràngol alimentari  potser val la pena fer-ho amb la millor disposició d’ànim possible. A més, l’activitat m’ ajuda a comprar-nos temps per a altres volades més atansades a les il·lusions dels endins. I tal com raja tot, doncs no és qüestió de desdenyar-ho massa. Sóc conscient que pago el peatge de no haver cedit a certes pràctiques grimpaires i d’afiliacions propícies, que em cobririen millor la ronyonada i m’estalviarien tanta intempèrie. Però, gelós dels marges de llibertat creativa i d’opinió que necessito per anar tirant, l’esforç té la seua compensada, i a més em permet observar realitats bategants que en les capsules academicistes i altres il·lustres despistades, quan les descrius, es pensen que te les inventes.

En la final de la copa “Libertadores” entre River i Boca, jugada a Madrid,   la policia espanyola requisà llaços grocs a seguidors de Boca Juniors pensant que eren pels presos polítics. Un gest, que es repeteix, i que explica moltes coses del nivell d’estultícia opressora on estem arribant. Per cert, això de “Libertadores” no va per la “madre patria”, precisament, sinó pels qui la combateren en al seua expansió imperial. Seria còmic, de no ser tan inquietant el fons de mala llet reconcentrada que mou a ridículs tan espantosos.  la copa va ser per al River, i cal suposar que amb el trasllat de la final algú o altre va fer el seu negoci. Una sort que l’estadi Bernabeu, per poder acollir la rivalitat més bèstia del planeta futbolístic, no estès immers en unes obres o altres. Bé, l’episodi té el seu vessant pedagògic: a l’Argentina que no estigués al cas, ja sabran a sant de què ve la dèria dels comandaments policials espanyols al color groc, el preferit de Van Gogh, dit sia tots passant.

Sopa d’escudella per dinar –que revifa els esperits. El món que en diuen civilitzat –un excés com qualsevol altre- s’ha tornat molt poc raonable. Des de Madrid notem el que ja sabíem, que el gabinet socialista i obrer – el nom no sempre fa la cosa- en el fons manté posicions molts paregudes a les de Rajoy pel que fa al conflicte polític català. El president Torra, ha invocat, res nou en el seu discurs de fa anys i panys, la via Eslovena per a l’emancipada i li han dit de tot, perquè en la vida eslovena va haver-hi mort, molts menys que en l’exemplar transició borbònica, per cert. Però fou la maquinària sèrbia qui va fer la sinistra collita, detall que obvien els qui ataquen l’editor esdevingut president de rebot. ¿L’obvien perquè saben que, salvades les distàncies i les metralles, són ells els qui fan el paper dels serbis? El president del parlament, Roger Torrent –Esquerra- és més partidari de la via Escocesa. Entretant, els vaguistes de fam a la presó ja han, literalment, signat el seu testament.

Capbussada enderiada sobre textos a la tarda. Una encapsulada – manicura, reescriptura- que allunya noses i cabòries. Permís de l’editorial, Viena, per ensenyar als enllaçats a les meues pàgines líquides el disseny de la coberta, amb el quadre de Matisse, de “Circ de puces”. Pareix que agrada als parroquians. Queda molt dinàmica i té molt a vore  amb les situacions i personatges dels relats. Una cosa darrera l’altra, anem desempallegant feina. Gent seriosa, bons carreus professionals, els de Viena, amb la previsió de temps adequada i acompanyant el llibre des de primera hora. Això és el que necessito. Ja he sofert massa improvisacions, desídies i informalitats en més d’un segell.

Nit tranquil·la. Llegint, menú tastaolletes, Jünger, Tavares, Rojals i Pla. Pensant en si demanar-los als màgics orientals una boina. No sé si reuneixo prou mèrits per encasquetar-me una boina, de les més vulgars, res de “cheguevarismes”, txapeles, ni coloraines fantasioses. Quants adjectius s’han d’haver encertat per poder ser-ne propietari i saber portar amb dignitat una boina? Un“panino” per sopar.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Campanya pels drets lingüístics