Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

alexandersigovblocigual2018Dimarts, 11 de desembre.

Llegida una entrevista a António Lobo Antunes mentre puja la cafetera, esplèndidament sobrepassada qualsevol línia roja del políticament correcte. Es carrega Pessoa i Saramago. Lloa Camoes i Quevedo. Inexplicablement li agrada Javier Marías (l’haurà llegit traduït a l’anglès?) Diu que la península ibèrica hauria de ser un sol país, que som la mateixa cosa. La vella idea de la bassa de pedra. L’iberisme somniador. Amb Castella pel mig una idea de confederació iberista és impossible. Els portuguesos ho saben bé. Ho escrigué Pessoa, ho proclamà Torga i molts altres: el problema és Castella, intractable a l’hora de confraternitzar amb diversitats associades i respectades.

Bach. Concert per a violí. L’instant en que tot fingeix estar bé. Bach: Nostresenyor a la pianola? Detalls amistosos als correus. Gent preciosa, estimulant. Decebre’ls és tan fàcil… Però, de moment, aguanten pèl de cuc. La distància ideal per mantenir certes complicitats de desconeguts llegidors deu ser d’uns dos-cents quilòmetres, vigilant de no reduir-la mai. De massa prop ens trobarien els molts defectes i marrades que transportem al sarró de pastor sense ramat.

Tramesa aquesta col·laboració. Gestions a Tortosa. La poca paciència. La secada d’empatia de la gent en les esperes dels taulells, les consultes, l’espai comunitari. Les sentències sense absolució de la ignorància arrogant. Dinada a la cafeteria de l’Hospital. Uns cigrons presumptament estofats de primer: un rar equilibri per assolir l’excel·lència de la insipidesa més perfecta. De segon, un fricandó coriaci amb una salsa de confins indesxifrables. De postres: una natilla industrial amb gust de medecina infantil. Una honrada desídia de fogons, tot plegat, a vuit euros i quaranta cèntims. Finestrals enllà, la pedra torrada del castell de la Suda, el campanaret quadrangular de Ferreries, que emet el dring d’una campana temperada, melangiosa, levítica, sense encabritat cascavell d’aguts. Sesta barroca en ser a refugi.  Pres un cafè en aixecar-me. Obro les carpetes que vaig llaurant. El solet de tristor dominical, que declina a quarts de cinc –un escàndol d’horari nazi. Idees per a projectes posades a la gaveta de les decantacions. Des que finalment he deixat de confiar-me a intermediaris que potser ho veig tot més clar, a pesar dels revessos del panorama general.

La sortida d’habitud, a la mateixa hora de sempre, sobre les sis:  som animals de costums. Com si les rutines mecàniques pogueren eixugar l’hàlit de l’entropia. Una bossa de crispetes i una taronjada: la festa infantil de l’autònom autoexplotat. Responent correus variats sobre aspectes dispersos, fins contradictoris, que demanen canvis de màscara en els tons de resposta. M’arriben detalls bonics de gent del gremi. Serà cosa del tan esbombat “esperit nadalenc”?

Quan baixo la persiana del talleret miro un tros del partit del Barça amb el Tottenham. Després em miro un “Sense ficció”, a Tv3, sobre la vida de l’humorista Eugeni. Sabia algunes coses esparses, com que començà en l’òrbita de la cançó, tocant de la seua dona, amb el duet “Els dos”, o que es va casar amb la segona o tercera dona tot navegant en una barca de bou rapitenca. La vida del contador d’acudits fou un drama. En alguns moments de depressió recordava els negrosos marasmes de Capri. Rere la màscara dels bons humoristes hi ha un tràgic, ho sabem. Quan apago la llum catòdica llegeixo fins al son: Jünger, Pla.

 

Rascats els guarniments folklòrics, a sota del orgulls locals rau, en realitat, un complex d’inferioritat o unes temors sempiternes.

 

En l’ampit de granit, el batec arraulit del pardal desfà la impassible geometria, aporta l’escalf còmplice de la mínima irregularitat.

 

El poble que no estima els seus poetes ha de viure sense cançons ni colors, cego d’ànima i de vista; que el que passa per la terra sense adorar la bellesa no és digne ni té dret a rebre la llum del sol, a sentir els petons de la primavera, a gaudir dels insomnis de l’amor, a embrutar amb bava de bèstia innoble les hermosures esplèndides de la gran Naturalesa.

Santiago Rusiñol.

 

Dimecres, 12 de desembre.

Despert a les vuit del bioritme, normatives, amb dret a disciplina o somni. Encara barrinant detalls del reportatge biogràfic sobre Eugeni. M’agradava la seua escenografia sòbria –de cantautor en un pub, però després sense guitarra- però no en vaig ser cap fervent seguidor. En el fons del document de Tv3, els anys de la transició, com era el país, els decorats i entreteniments, el món de la nit, que captivà l’humorista i potser accelerà la seua destrucció.

Presència, ahir, d’un nodrit, potent, intimidant comboi de l’exèrcit a la comarca –entre l’Aldea i Tortosa. Costa de creure en casualitats. Ens recorden que tenen els canons? El consell de ministres espanyol a Barcelona, per al 21, i les mobilitzacions sobiranistes previstes, potser són en la intencionalitat del gest. A més d’uns quants policies que es desplaçaran, han considerat que deixar vore uns vehicles color caqui contribuiran al diàleg. Conqueridors, colonitzadors… ja no en raja més. Creient que l’encerten en la recepta van tornant irreversible el que voldrien liquidat.

Beethoven, quan buscava Vivaldi, però els robots imposen les seues esmenes, mentre remeno la primera tassa de cafè. Accepto el canvi. Les notícies del món fan feredat. Què hi ha en realitat darrere certs incidents i distorsions? Qui en surt beneficiat? Obro la carpeta de l’anar fent; el torn, l’argila del talleret. La sortida  a l’estanc. El sol hivernal, resplendor gitada, des del sud. Carícia de neu llunyana a l’airet cadenciós. Estanquera diferent, també simpàtica; m’atén mentre alhora parla amb el propietari del negoci.

Augmentar beneficis reduint despeses laborals és economia. Però, si els treballadors reivindiquen que l’empresa augmente els salaris és ideologia. I així tot seguit. Mil trampes per minut. I els qui hi cauen de quatre grapes. Roda la mola…

Després de cinc anys d’empresonament preventiu, la Inquisició absolgué Fray Luis de León. Hi ha fets que en els nostres solars no acaben d’adoptar les formes de la pura arqueologia.

Es pensen que et castiguen ometent el teu nom en l’inventariet de saraus on vas estar –alguns fins els vas crear, batejar i empènyer- , o bandejant-te de tries i festivalets. S’erren. En veritat el deliberat oblit em dóna més i més marges de tonificant independència. Dóna més gust poder dir que les collonadetes sense talent que engiponen alguns són això, collonadetes sense talent. Sí, s’erren. S’erren perquè creuen que rutlles amb els seus paràmetres tan mesquins. Les maniobretes els retraten perfectament. Per molts anys que em mantinguen al marge. Res més esclaridor que saber on no vols estar.

Pasta italiana –amb salsa carbonara- per dinar. Les notícies comarcals: gestors del quilòmetre zero amb poques llums, però que han après les crosses discursives dels polítics professionalitzats: és a dir, a llençar pilotes fora. A la sesta, recompto les cares de Wagner que hi ha posades a la piscina del castell de Púbol on Gala repartia el seu poliamor. Buscaven un recepcionista amb coneixements dalinians, a Púbol, no fa molts anys, vaig enviar el currículum, però se’n van presentar més de mil i no en vaig saber res més. Qui faça de recepcionista al castell medieval adquirit pel pintor i escriptor per a la seua musa, potser tindrà notícia dels fantasmes que diuen que canten en nits de pleniluni als intramurs de la jardineria emmurallada. La majoria, segons el cens més habitual, són espectres medievals, com els fonaments de la fortalesa, però hi ha qui gosa afirmar que en la rotllana fumosa apareix la mateixa Gala, que és enterrada en el que foren les cavalleries. En fi, no em triaren, potser em faltava currículum, o me’n sobrava, qui sap. Després de la gran ensulsiada de l’any 2008 vaig tirar-ne a les ofertes feineres més variades. Comptant els rostres, tractats amb diversos cromatismes, de Wagner en la font encastellada, set, vuit, dotze, catorze, el son arriba indefectiblement.

Treballant en una de les carpetes obertes. La tarda s’ha aclucat. Morbidesa grisa, emplomada. L’angoixa existencial nota la baixada de sostre. L’excursioneta al supermercat (no hi ha viatge tan curt i estret com per a que la comare eixuta internes les tisores i talle els fils de qualsevol titella). Davant de mostrador, dues senyores entre la seixantena i la setantena, s’expliquen verdors en veu alta, la carnissera fa la rialleta, però no se la veu còmoda. Parles d’històries de banyes. Si el banyut era mascle, segons la rondalla entretallada de riallades, carreguen impietosament contra l’adúltera; però si el salt li havien fet a n’ella, relaxen molt més el llistó. Micromasclismes, llegeixes i sents ací i allà. I sí. No sé si molt micro, el de les senyores encanades de riure d’explicar-se xafarderies coents, que fan l’efecte d’estar molt farcides d’exageració. Sento les veus i les riotes que trenquen el silenci de llum fluorescent de l’establiment, mentre trio uns fruits secs per berenar.

En tornar a l’estudi reemprenc l’adobada textual i , en una pausa, llegeixo papers de i sobre Édouard Levé, pintor, fotògraf i escriptor francès. Un coetani- un any més jove. Cremà totes les teles que havia fet. Es conserven fotografies, d’un existencialisme angoixós, sense tractaments ni trucs. Com a escriptor, seguint potser algun dels vials excavat per Georges Perec, feia una prosa sense guarniments, minuciosa en els detalls més ínfims, barrejats amb reflexions de pensament agut en textualitats donades en paquet sense distincions, emprant el desdoblament per mirar des de diversos angles l’absurd vital. Tres dies abans de penjar-se, Levé li envià el darrer original al seu editor, titulat “Suïcidi”. Potser alguna llambregada de l’esperit de Mishima hi hagué també en l’aventura jugada fins a les darreres conseqüències. Hi ha, en aquests oficis amb tants camps de mines morals, qui de veres balla tocant del precipici fins que es decideix a auscultar-lo amb el darrer sospir. El cas Levé contrasta molt, és clar, amb els qui en les nostres latituds, fingeixen estar en aqueixes sintonies, però només ho fingeixen, en realitat van amb fermes xarxes de protecció fent al comedieta impostora. Cal vigilar amb fondos i vertaders raspats d’humilitat per no voler abraçar absoluts dels que poden escapçar la voluntat i l’instint de supervivència.

Llegint a la nit. Truita de patata per sopar. Bernat Puigtobella, del digital de cultura “Núvol”, entrevistat a l’espai de Xavier Graset. Vam conèixer-nos i conversar en una fira del llibre de Móra d’Ebre, farà uns anys. Fan feina de la bona, al “Núvol”, amb obertura de compàs i pedagogies intel·ligents.

 

I, al final, les guies dels extraviats, dels heterodoxos i anatemitzats, resulten les més útils, càlides i simpàtiques.

 

La quantitat d’ideologia – prou diabòlica- i “valors”, en embolcalls de dolces metzines, que injecta la publicitat constantment és una mullena immensa. No és gens estranys que cada vegada més les prèdiques electorals empren els mateixos llenguatges.

 

En un tema o altre tots som inesgotables. Sortosament, ens cansem abans d’arribar a la neurosi aguda.

 

La paraula té una força incommensurable, la paraula som nosaltres al voltant d’aquesta flama misteriosa que és l’ànima.

Mercè Rodoreda. (Pròleg de “Mirall trencat”).

 

Dijous, 13 de desembre.

Dormida bona. Dempeus a les vuit. Cafè, Arcangello Corelli, serotonina del goig  elegant al gramòfon. Pensant en el cas de Levé i el seu règim d’autodestrucció. La lucidesa és la feriada més proper al sol, cantava René Char.

Santa Llúcia: felicito ma germana. No sé si enguany podré vore la fira al Pla de la Catedral. L’almanac rebotit em priva de l’aroma de l’avet i el grèvol, del succedani de iode quasi infantil, quasi candorós, de l’aquarel·la naïf.

Cinquanta anys de la mort de Thomas Merton (Prades, Conflent, 1015)), el poeta, el memorialista, el pensador que trobà la seua llibertat en la regla de Sant Benet, a Nostra Senyora de Getsemaní, el monestir nord-americà on dormen les seues despulles, sota una gran creu comunitària.  Dos anys abans de morir patí una crisi en la seua vocació: s’enamorà d’una infermera que l’atenia a l’hospital. D’aqueixa crisi i molts altres dubtes i certeses, en deixà testimoni de qualitat literària i fondària conceptual en els nou volums de dietaris que deixà, amb la indicació que foren editats vint-i-cinc anys després del seu decés, que li arribà el 1968, amb un accident domèstic, en intentar reparar un ventilador en un hotel de Bangkok, on havia anat per participar en un encontre ecumènic amb religiosos asiàtics. La soledat ascètica de Merton era de les millors connectades del món: correspondència amb Pasternak, Joan Baez, Maritain, Miłosz, el Dalai Lama.. Entre les seues companyies i models, Teresa d’Àvila, els textos bíblics, Agustí d’Hipona, els filòsofs grecs i molt més, comptant-hi les bones plomes poètiques i narratives del seu temps i les seues tradicions (desconec si les cartes amb Milosz estan editades: deuen ser ben substancioses). Quan llegeixo Merton me’n recordo de l’amiga Montserrat Domingo, l’anacoreta aixoplugada a la serralada del Montsant, amb qui vaig parlar llargament, entre altres coses de lletra i esperit,  de l’autor de “La muntanya dels set cercles”, en una matinal inoblidable. Amb tanta barbàrie tecnificada com ens van servint en el menú diari, refugiar-se en els diaris i memòries mertonianes representa una cauteritzada com qualsevol altra.

Pels rebots líquids, notícies de Fernando Arrabal, que, en la vuitantena feta, és més surrealista que mai, amb llavoretes daurades enmig prèdiques descordades i un gust grinyolant per les coentors decoratives. S’esplaia en la pàgina que gronar –i li governen- amb un continu carnestoltes prou divertit. Ja estem tots més o menys en això: sabent que la immediatesa ens fa comunicar quasi que “en viu”, com el músic de jazz en el club de fustams nocturns.

En sessió parlamentaria d’ahir a la carrera de San Jerónimo, la regalimada de l’odi pur. Dos dirigents burlant-se’n de la vaga de fam d’un presos en captiveri preventiu, o potser n’hauríem de dir venjança preventiva, i amb la perspectiva d’un judici decantadíssim. L’alternança de P.P. i PSOE en el gabinet de l’estat no altera el programa de fons. Si no ets independentista o massa marxista, sota l’arc constitucional espanyol hi cap tot, ja se sap, i bla, bla, bla, i ací pau i després glòria.

Ha arribat al correu ordinari el llibre de sonet, “El río”, d’Andreu Sevilla. Edició senzilla, càlida de tacte, bonica.  Comença a plovisquejar cap a les onze. Atrafegat podant textualitats, fent altres apunts per a projectes distints –bon ritme i claredat resolutiva Somniem un llibre perfecte, potent, bell, savi, que òbviament acabem no fent. Els que rematem d’una manera o altra són esbossos més o menys aproximats d’aqueix deliri o miratge. En aquesta vida breu, amb les limitacions personals o deterministes, només es pot fer això, que potser no és tan poca cosa.

Plat de calent per dinar. Les estimables variants dels recapte del terreny. Llum tristoia. Les notícies: apoteosis de les barbàries oficialitzades. Li farem el millor servei al planeta extingint-nos tot sols.  Sesta plàcida. Més pàgines arreglades en sessió vespertina. Avanço prou. Materials potables, que m’engresquen. Potser el millor està per venir, qui sap.

La sortida a pel berenar. Cau un borrim vaporós. Abelleix parar-lo una mica i refrescar la neurona. Passejo una mica i em fumo el cigarret de les sis. Una xiqueta, de la migració paquistanesa, que va amb sa mare, em fa ganyotes. Somric i somriu. Una altra mare amb criatura, atabalada, és a punt de marcar-me una clenxa lateral amb el paraigua. He vist venir la jugada i m’he apartat prou i a temps de la despistada. Es disculpa, “no passa res”. Als fanals centrals, en la divisòria amb esglaó de ciment dels dos carrils del carrer, han posat llums nadalencs, blavencs,  que dibuixen ales d’àngel . Passa un camionet de l’entitat “Siloé”, que també ajuda els necessitats en l’alimentació, vestimenta  i habitatge. Al cel, bandades d’estornells volen baixes: en formacions ondulants tracen vaivens insospitats. Visió hipnòtica. Al súper, el caixer expansiu desplega el seu repertori d’obvietats simpàtiques. Taronjada i aperitiu de panís. En tornar a l’escriptori, més tria i adobada de textos. A la gramola, músiques d’arreu del món per companyia. Salami i pa amb tomaca per sopar. Mirat l’espai de Graset i llegint fins al son.

 

Divendres, 14 de desembre.

Saludable enganxada mamífera de llençols. Retornat  a la presumpta vigília a frec de les nou. Bramula el vent de dalt, faune mil·lenari,  finestrons enllà. Monteverdi al gramòfon virtual, joiells dels somieigs teatrals. Cafè amb llet de revifalla, magdalenes Proust, envasades amb toc d’elegia. Ullada als correus i les informacions: el Cafarnaüm de prismes mòlts que eriça el nervi del sedàs crític.  Treballant en la carpeta al matí. També mirats uns arranjaments per a temes del duet. Llenties amb verdura per dinar. Les notícies: fotrem un pet com un aglà? Capcinada cronometrada. Més capbussada arreglant papers a la tarda –faig prou via. Pels cucs informatius de les darreres hores, l’ingrés a la infermeria de la presó de Jordi Turull, a dues setmanes de la vaga de fam. Mala peça al teler. La sortida per comprar berenar. El mestral agita les ales d’àngel il·luminades dels guarniments nadalencs del barri. Llegida una entrevista de Martí Domínguez a Núria Cadenes, mentre bereno, i altres articles que suren per la nuvolada de l’hipertext. Pendent de les informacions sobre l’estat de Turull. Sembla que el seu ingrés forma part del control mèdic de la vaga. Nit d’habitud. Pizza per sopar. Mirat l’espai de Graset i llegint.

 

Text sense opció de correcció, la vida. En això, la literatura té algun avantatge.

 

I un país on no es comprèn l’art és un país d’esclaus o de robots, un país de gent desgraciada, de gent que no riu ni somriu, un país sense esperit; on no hi ha humorisme, on no hi ha el riure, hi ha còlera i odi.

Eugène Ionesco

 

Els seus ulls tenien la lluentor del perdó.

 

(Escena remota)

En la closca centenària de la tortuga llegia la faula de l’avenir el saberut solitari asiàtic. El ventijol del tardet, arpegiant en les fulles de l’ eucaliptus, l’espasa emboscada del bàrbar, el contradeien.

 

En art, retirar és perfeccionar.

Édouard Levé. (“Suïcidi”)

 

(A la comuna)

-Però estem per l’amor lliure o no, Llargandaix?

-Hosti, Sisco, però és que sempre us enrotlleu els mateixos…

-Tio, o fas neteja del teu aburgesament o no anirem bé.

 

Dissabte, 15 de desembre de 2018.

Alçat a tres quarts de vuit. Cafè amb llet i magdalena. Shubert al giradisc virtual. Divagacions zombis en el somieig. Missatge matiner de Salvador Jàfer fent-me saber que ha faltat el poeta i professor Lluís Alpera. Vaig tractar-lo una mica a finals dels vuitanta, sobretot en un viatget per predicar i llegir poemes a la Universitat d’Alacant. També coincidirem en altres saraus, però mai vam tenir el marge i la calma de parlar llarg i fondo. Recordo un intercanvi de parers sobre Estellés, que ell havia conegut íntimament, al seu despatx universitari. A finals dels vuitanta, amb el campus de Filosofia i Lletres curull d’un sol primaveral.

S’ha calmat el mestral. Em poso en les carpetes dels textos que treballo ara. Aprofito el marge del matí. A la tarda, “bolo” del duet. Sol enteranyinat, aire fred, finestra enllà. El diàleg de silencis amb les plantes, en un recés. Penso en Merton, que també era un paisatgista magnífic en les seues proses meditabundes.

La toaleta a fons, per ajudar el personatge que empeny els temes de ball. Les fulletes d’afaitar em duren molt, per la condició de barbat, és clar. Però m’adono que, en general, quasi tot em dura molt, fins a la plena incursió en el groguencs paratges de la plena desmodada. Mal element  per a les dinàmiques de la moda ansiosa i el consum golut.

Dinar lleuger. Becaina curta. Carregat l’equip. Cap a Vinaròs. Carretera descongestionada. Un sol d’acaballes i quatre gotes en passar per Alcanar. Plafons de nuvolada variada, alta i allargassada, baixa i trencada. El muntatge i la prova de so al casal de pensionistes de Vinaròs. Comencem a dos quarts de set. Salla plena, bullidora i cridanera. Empastat sonor ambiental espès, molest. Bé de forma. Bevent aigua fresca. Domini del guió de la jugada. Un cigarret al descans. La mateixa eficàcia a la segona part. Quan carreguem l’equip al vehicle, un dels elements de la junta ens etziba una soflama contra el procés: abeurat al relat dels mitjans espanyols, amb flagrants falsedats, i franquisme pur i dur de rància quallada. Quan se’n recorda que venim de les Terres de l’Ebre, no falla, ens emprèn. Ens fem l’orni i tirem milles. Parem a l’establiment entre Vinaròs i Alcanar que és obert tot el dia. Una graellada de tall a la brasa. Vist un gat de pelatge gris, net, amb una taca blanca al pit i un taca també blanca al remat de la cua –una preciositat. Fa tota la cara de Bohumil Hrabal. Li preguntem a la cambrera i és de l’establiment, i sí, ho és. Em puja mal de cap –tibada de cervicals. A quart d’onze al cau. Cansament i son. Sense ganes de llegir res.

 

Diumenge, 16 de desembre.

Aixecat a les nou. Dormida prou bona. Res destacable dels calaixos onírics. Encara una ombra de mal de cap amb implicació cervical. La cantata 36 de Bach a la gramola. Cafè amb llet meditabund. Un solet vergonyós a la celístia, amb tels de cotó desfilats en els núvols.

Correu de Jesús Tibau, per un sarau ebrenc a finals de gener, amb sopar inclòs, per celebrar tots els guardonats amb algun premi literari enguany –aquest enguany que s’esgota. Per pura xamba no hi ha cap “bolo” tancat i penso que potser em cal anar, perquè al final potser quedaré marginat de tot, o semblarà que em poso monyos estranys. Ho acomboia Òmnium Cultural. No m’entusiasmen massa aqueixos saraus amb pronunciada voluta social, més que altra cosa. Em concedeixo la conveniència de la contradicció. Només cal anar a fer de discret figurant i de comensal, no cal portar cap atxa exhibicionista.

Sessió sobre la carpeta nova. Enfilar l’any nou farcint un projecte o altre deu ser bona cosa, o si més no va formant part de les meues inèrcies més o menys resistents. Deia Kafka que la impaciència i la inèrcia fan mal a l’esperit humà. I sí, a vegades ens tenalla la impaciència i altres –moltes- en lliurem a la inèrcia, que pot decorar-se de disciplines creatives, vol dir-se que no és exactament una inèrcia oficinesca o conformada.

No necessitem cap alta emparrada recompensant –o castigant- per exercir les diverses formes de la gratitud, en vers, en prosa, en silenci.

Macarrons amb picolat i beixamel per dinar –deliciosos. Sesta de rotunditats oceàniques. Somniats personatges estranys, inventats, amb indumentàries excèntriques i situacions amenaçants. Miro de no capficar-me amb si el guinyol convuls pot suposar un avís o altre. Diuen alguns científics que en somniar estem gestionant el futur. Més val no posar-se supersticiós. Ja ballarem al so que marque el carilló sincopat de l’avenir –si és que n’hi ha.

Volta deltaica a la tarda. Tots els colors de la tarador. El cel alt i ampli, amb canvis de cromatismes subtils cada poca estona. Del rosadenc al roig passant pels estrats dels taronjats. Martinets picossejant pels camps, enfanga uns, amb un diminut vellut d’herbei, els altres. Dues llocades de polles d’aigua arrecerades en rengles de canyars. La maldestra arrancada de vol d’uns ànecs. El repòs de la terra grassa fins a la plantada arrossera de l’abril. Sèquies, canals, llacunes, els geps ocres dels malacons : els camins d’aigua amb la simfonia de reflexos inesperats. Casetes integrades en l’horizontalitat: camins d’aigua amb la simfonia de reflexos inesperats. La mirada passejada en silenci.  Els relats d’Arbó afegeixen la trama secular de les bregues per tornar conreu la insalubritat dels aiguamolls. El quart creixent d’una lluna mironiana al setí foscant. Berenar de xocolata desfeta i un dolç en una granjeta càlida, net i polida, de Deltebre. En tornar, mirat un reportatge del National Geographic i el partit entre el Llevant i el Barça. Simpatia pel Llevant, que juga molt bé, però que resulta golejat. Pels volts de l’estadi del Llevant, fa dos vides o tres, amb una colla de gent més o menys del ram de la lletra i l’art, recordo unes anades i tornades. El cas és que no recordo què ens proposàvem ni amb qui exactament estava. Quan acaba el partit, mos de pa amb tomaca i pernil i remirada “Els quatre-cents cops”, de Truffaut. Com sol passar, les relectures en distintes edats fan notar detalls i brous de subtext nous. Burxades àcides a la “grandeur” francesa. M’agrada el discurs, l’univers de Truffaut.

 

(Articulista)

“Escolta, li hauries de fotre canya a…” “La hi pots fotre tu mateix”. “Ah, no tinc tribuna, jo…” “Pots fer una carta al director”.  “Home, amb la feina que tinc, no puc arriscar-me…” “No hi veig cap motiu per pegar-li canya a…” “Ah, no? Com t’has tornat. Em deceps. Tan valent que et feia…”

 

Dilluns, 17 de desembre.

Aixecat a dos quarts de vuit. L’arpista Lavinia Meijer a la gramola –peces de Philip Glass. Cafè amb llet d’escolaritat irregular, desplaçada: records de records els dies blaus de la sorpresa.

La ferralla tòxica de la dreta espanyola. Aznar/FAES mouen el discurs ranci amb ventrilòquia a tres veus. La gran seducció. Busquen, a Catalunya, que es complesca la seua profecia de violències. De fet, en els seus discursos flamígers asseguren que ja es dóna. Un 155 de llarga durada, recentralització de competències, la bota al coll… Fins reivindiquen el gran error –mare dels ous d’on som- de la recollida de firmes contra l’estatut referendat amb una ampli consens i passant tots els tràmits constitucionals, que el TS, amb un insòlit gest de traça autoritària, desplomà (la versió d’ala retallada, que no ha votat ningú, és la vigent). No tenen cap altre programa. Els piròmans anuncien que hi haurà foc. Les mentides dels mitjans que els secunden no coneixen els límits. Ja no es pot ser més irresponsable.

Rebut un missatge a mig matí: “Em dic Xantal. Treballo al hospital Parc Taulí de Sabadell des de fa divuit anys. Pinto mandales i toco l’acordió. Tinc la síndrome de Down”. Demana una petita col·laboració literària per a un seu projecte relacionat amb els mandales. Em poso a complimentar-la immediatament, tinc dos poemes fets pensant en mandales i li passo, per si li fan servei. Hi ha detalls amb ungüent d’epifania que potser ens justifiquen la dèria escripturària i quasi que ens fan sentir útils.

Assaig del duet. Muntant temes nous. És un dir, això de nous, perquè en realitat en la majoria dels casos fem excavacions en el bagul del temps i la cultura musical del país, que ha sigut la que ha sigut -deficitària. Entre el temes incorporats, un de Nelsol Ned, nom que suggereix narracions de pirates moderns en rius i mars fantasmagòrics, que en una versió de Juan Camacho fou un dels èxits de darreries dels anys setanta, si no vaig errat de comptes. Un tema de motllures molt festivaleres, que presenta certa exigència interpretativa. La lletra és un reguerall de tòpics al voltant de l’amant que vol que l’amada el recorde per sempre. Amb temes com aquest i altres que demanen posar més la ronyonada de la concentració i el matís, ens refresquen la neurona en les sessions de firaires entretenidors. Amb el darrers “bolos” i els assaigs dels darrers dies arribem ben equipats per a les gresques nadalenques –esllomades per a nosaltres.

Sortida a l’estanc. Als altaveus de l’establiment sona “Blow away”, un dels èxits de George Harrison en solitari. Sona neta i polida, redona, juganera, com si l’haguessen editada ahir mateix. Quan va sortir, a dins un bon elapé del guitarrista “beatle”, el vaig comprat en cinta, en un any en què la dependenta enriolada, que segueix el ritme amb una lleu oscil·lació de la cabellera llarga, no havia nascut. M’he guardat molt de fer-li cap apunt de sènior amb batalleta musico-sentimental.

“El color fosc d’aquestes lloses, color de plom, color de mig dol”, escrigué Pla sobre la pedra seca, pissarrosa, de Cadaqués. Ho participa la pàgina de la seua fundació. Hi afegeixo que al Maestrat també d’aqueix color se’n deia “claridol”, i em celebren l’aportació. He emprat alguna vegada claridol i he hagut de defensar-la a peu i a cavall davant algun hipercorrector dels que habiten pels sembrats editorials, perquè la paraula no apareix a cap diccionari, ni al generós amb els dialectalismes Alcover-Moll. De claridol es posaven les dones quan l’endolada indumentària primera, pel pas de temps, s’afluixava al que Pla escrivia com a “mig dol”, un negre trencat o salpebrat de blanc.

Els macarrons que sobraren ahir per dinar, boníssims, amb més eixutesa i torrat, més atansats als fogons italians. Les notícies: desastres i crims –que no ho semblen- de les queixalades terribles del sistema, al qual, per molta dissimulació que empren els seus encarregats o veritables impulsors, la gent li importa un rave –per no dir que si va passant avall, quasi que millor, que en sobra.

Sesta beatífica. Posat novament, després de prendre cafè, sobre la carpeta de materials que treballo aquests dies, que em penso que té substància. Tarda cluca a la celístia. Músiques variades per companyia: jazz nou i antic.  El recés per comprar el berenar. Fumat un cigarret estirant les cames. Els gossos, que van pinxos tocant dels propietaris, a la botiga veterinària. Les ales d’àngel de l’enllumenat i els molts altres reclams agredolços. A la carnisseria una senyora, mentre tria el tall que vol,  li diu a carnissera que voldria adormir-se el dia 24 per despertar-se passat Reis. La saturació comercial potser afegeix melangies a les dates. Més poliment de textos. Arribat a la pàgina 255 de la carpeta. La disciplina potser distreu una mica les càrregues que fan que molts esperits vuguen fer una dormida d’ós fins passat Reis. Però a alguns encara ens queda baixar a la mina del tram final de l’any per aixecar-nos uns bitllets i llogar-nos parèntesis oxigenats per seguir esgrafiant quaderns de dubtes. Formatge –i pa amb tomaca- per sopar. Llegint variat. Mirat l’espai de Graset

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Campanya pels drets lingüístics