Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

penonealpimarittimeigual2018Dimarts, 18 de desembre.

Plagiaris i fetitxistes, els descordats guionistes onírics han reproduït una escena de Truffaut en els calaixos de la testa adormida: la de “L’home que amava les dones”, on per davant la fossa oberta del funeral del protagonista desfilen tot de cames femenines dipositant una flor o un grapat de terra estrellat contra la tapa del taüt. Eros i Thanatos en el mateix nus somniat.

Grisor empastifada al cel, finestra enllà. Tramesa aquesta col·laboració. Desdejuni habitual. Oberta la carpeta que treballo. La lenta jardineria. Menys és més? No sempre.  Planejada per les geografies enxarxades. Hi ha qui vol foc, el mateix que probablement el cremarà a ell. Gelors gens humanitaristes en gests i discursos que recorden el pitjor del segle XX.  Assaig del duet. A l’estanc. Un jove li tira la canya a la dependenta amb una barreja de llenguatge suposo que d’alguna imprecisa tribu urbana amb banda sonora pròpia, així com elements automatitzats de les onomatopeies i frases fetes deltaiques. Ell vol saber on ha llogat cau nou. Ella no li ho diu. Final de partida.

Caldo de fideus grossos per dinar. Les notícies: han començat els preliminars al Suprem pel judici contra polítics del procés. Les descarades càrregues polítiques en les intervencions de la fiscalia i l’advocacia de l’estat. En l’acusació popular, els Vox, una grinyolada de ca l’ample. El resultat està cantat de llarg i de lluny. A Estrasburg diran la darrera paraula de les vulneracions de drets i altres irregularitats forçades. Però, entretant, un polítics faran anys de presó en l’espera. Espantar, escarmentar determinades opcions fa l’efecte que és l’objectiu. Ja vorem com anirà l’estratègia. A l’estat se li ha vist tota l’encarnadura. El sol de la transició democràtica en alguns racons centrals no ha tocat mai. la clau resolutiva del conflicte potser estarà, més tard o més d’hora, en una negociació o altra. Però hi ha una de les parts que té encastat a l’ànima que negociar o dialogar ja és un derrota, i amb això és pràcticament impossible trobar un desllorigador favorable.

Sesta breu, sense escenes de Truffaut ni res. Mirades més pàgines del meu bancalet. La tarda lenta, amb amenaça de malenconies. Llegits papers de Bernard Frank, de quan els escriptors feien la gasetilla amb voluntat d’estils (a París, anys quaranta i cinquanta). La frase curta, tallant. La biografia que es revela quan parla d’altres, el begué una estimable porció dels estimables caldos de Bordeus. Es jugà la paga amb virtuosa reiteració en els bingos. Humorista antitrascendentalista, el van fer fora de “Les Temps Modernes”, la revista de Sartre, per burlar-se’n del fums del pensador –que es comprèn que tenia males puces quan el contradeien massa. Ah, París: una literatura que alimentava esmenes a la totalitat com les de Leatáud o Frank. Hi ha conglomerats potents i hi ha arenes movedisses, va com va el tema de la rifa i la xamba.

L’estirada de cames habitual. Aigua mineral, refrescs sense sucre i aperitiu de panís al supermercat. No hi ha tertúlia de matrones sarcàstiques a la cua de la carnisseria. Ni tragèdia ni miracle als carrers del barri. Llepada moderada d’humitat. Els llums nadalencs, de blavors discretes amb vetes blanques –els colors tel·lúrics de les deesses blanques?

Més sessió adobant en tornar a l’escriptori, fins que els ulls ja no poden més. Potser faig una vida una mica absurda, però no en tinc d’altra, ara mateix. Ens queda la paraula, cantava el poeta (per morir-nos de fred?) Arribades les felicitacions de l’associació d’escriptors i la corporació CEDRO: les dues baranes sindicals que ens acompanyen com poden en els sotracs i pirateries de l’ofici.

Un “panino” per sopar. Mirat el reportatge de Mediapro sobre la cúpula judicial espanyola i com s’ha construït el relat per la causa general contra l’independentisme. Avui mateix, les defenses dels presos polítics –amb característiques d’ostatges, segons legalistes que no són del país, i, ni de lluny, independentistes- provaven, en va, de tornar el judici al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, on pertocaria per dret natural, mentre per ordres delegades del mateix TS es citaven els primers testimonis per al judici. Ni es molesten en guardar els tempos i les pulcrituds formals. El fiscal general de l’estat ha deixat dit, entre altres valoracions més polítiques que jurídiques, que la declaració d’independència va publicar-se al butlletí oficial de la Generalitat, fent-se efectiva. És gros que el fiscal de l’estat estiga tan desinformat (si és que és desinformació). Després del reportatge, tertúlia especial de Graset. La pantomima preparada a Madrid acabarà de despullar un dels poders amb més sentor de naftalina. Han construït un relat novel·lesc i després han forçat el que calgués per farcir-lo. Els mitjans afins els han seguit –i fins inspirat- el llenguatge connotant. El llistat de drets fonamentals negats, de procediments torçadament alterats, és llarg. Panorama altament tòxic, que és el que sol passar quan es deixa en mans de la judicatura un conflicte que demanaria agudes intel·ligències polítiques –que van escasses pels nostres solars. Tot va quedant molt clar –i penós.

 

Dimecres, 19 de desembre.

Despertat més tard, a les nou. Es veu que ho necessitava. Els delmes del cos. Desdejuni d’habitud. Rumiant detalls del reportatge vist anit. Diuen que som en una democràcia liberal homologada, garantista, i larilà, larilà, larilà! I sí, es pot proposar qualsevol opció, sempre que no guanyes eleccions amb el programa.

Aitor Villalobos a la gramola. Les rosses guitarres de l’alegria de viure –a pesar de tanta porqueria. Després de Villalobos apareix Paco de Lucía: el robot es posa congruent. Em poso en la carpeta que treballo ara: prou claredat resolutiva, tot i un punt de vague mal de cap. Assaig del duet, ampliant bases del repertori. Una embranzida que ens deixarà reforçats per a les exigències properes i per a uns mesos de més rejoc en les tries. A l’estanc. Claror de sol tebi, melós. No grato res en la loteria solidària. Potser l’àngel custodi no vol que se’m desequilibre el pressupost amb vertígens de difícil digestió. A la granja nova de prop de l’estanc li han posat “Dylan”. Hauré d’investigar si són fans fervorosos del poeta de Minnesota o l’ocurrència procedeix d’altres valls menys engrescadorament il·lustrades.

Més repassada dels temes musicals incorporats, en tornar. Molts pregonen uns versots que ara mateix són flagrantment políticament incorrectes: masclisme possessiu i altres perles. Quan em toca cantar-los, a vegades, per sota, una mental veueta irònica va apuntant esmenes (els desdoblament de supervivència). La majoria de vegades, però, no saps ni què estàs cantant, només és un so que punteja la melodia. Tret d’excepcions recomptades, els lletristes de la crònica sentimental dels avis, pares, i tants coetanis, són d’un maldestre que fa girar d’esquena.

Crema de verdura i hamburguesa d’espinacs per dinar. Les notícies comarcals. Multes per a la bestiesa dels correbous, hemorràgia vergonyant que ningú gosa assecar, ni a Barcelona, ni les batllies dites “de progrés”. En les informacions estatals: l’estat profund espanyol és irreformable i té una inesgotable mala llet reconcentrada. Hi ha pobles de mercaders negociadors, i altres donats a l’esclafada imposada. Emocionalment, si més no, la trencadissa de ponts és irreparable.

Sesta sense guinyols tenebristes al magí. Llegint i escrivint. Volta pel barri pel berenar, estirar les cames i airejar la neurona. La llum mòrbida crepuscular, entre nuvolades de motllures foscants, com per a un pessebre atmosfèric –capriciosos arguments de la melangia. Nit de costum. La tertúlia de Graset on, en una entrevista sobre els còmics i l’art pop del país, citen l’amiga Mari Chordà com a pionera dels llenguatges artístics de la segona avantguarda. Va caler que el MOMA es fixés en la seua obra plàstica per tal que a Barcelona s’assabentessen del valor de la pintora, editora, poeta –i feminista ben activa en temps encara més obscurs que en les obagues on anem reculant.  Llegits els diaris asiàtics de Merton fins al son. Desprenen una llum, una pau d’esperit, grans. Un místic ben informat.

 

Dijous, 20 de desembre.

Dempeus a les vuit. Dormida bona, però torticoli. Felicitacions nadalenques als correus. Alguna, de gent sincera i talentosa. Les campanet, la purpurina, el dring confitats del solstici. Les veus del bosc. La necessitat dels mites.

El cafè de la seguida. Una companyia teatral, “La Meybes”, no aconsegueixo escatir d’on són ni què es proposen, em fa saber que estan llegint-me –de gust, pel que diuen. El poeta Salvador Jàfer envia uns postal d’erudició intercultural. Sorpreses, miracles, xambes gracioses. Engrunes que alimenten l’esperit –una mica alacaigut, els darrers dies.

Mozart a la gramola: concerts per a piano. I, del Mozart enriolat, als jutjats comarcals a recollir un paperam. A l’arc detector de metalls de l’accés em toca passar i recular quatre vegades: la xavalla, el mòbil, el rellotge, la cartera… El nostre advocat, tocat i polit, home raonador, especulant sobre el futur plenament robotitzat, on el seu tràmit d’avui es podrà resoldre sense posar-se a la carretera. Però estem encara en l’impàs, i l’administració de justícia es mou lenta i saturada. Un cartell en un lateral del mostrador ens informa que “en català, també és de llei”, però la batalla fa poc senyal, segons les estadístiques que sabem –i per les experiències de drets lingüístics arrasats en les intimidants litúrgies de la judicatura espanyola.

En enllestir la llauna oficinesca, les tristes corbates dels advocats, el cansament de les funcionàries, recollides les targes noves del duet, que encara han quedat massa elegants i no tot el llampants que convindria al negoci, tan assentat de coloraines llampants i cursileries. Comprat també un cable nou per a la guitarra i unes pues en la botiga d’instruments d’una coneguda. Els cables, pel trot dels “bolos”, es tallen amb freqüència –i la meua manera heterodoxa de recollir-los no deu d’ajudar. Trobada la bibliotecària. Els compliments nadalencs. A peu pel centre. L’aigua veloç, color verd botella, del canal urbà. El riu i els seus meandres artificials a les venes de l’anar tirant. A l’estanc cèntric. Carrers animats, potser amb relaxacions festívoles en els ànims. Les expansions saludants, els bons desitjos del repertori nadalenc.

Pres un cafè amb llet en un establiment amb terrassa coberta i calefactada –tot i que no fa fred. Una senyoreta davant meu, amb minifaldilla clara, les cames creuades en direcció al nord-est, notablement ben tornejades, folrades amb uns mitges atapeïdes, negres, rematades amb sabates de taló. Però mira el telèfon amb cara de tòtila insubstancial –llàstima.

Compres de viandes a un supermercat, guardonat diverses vegades per la bona relació qualitat-preu: moltes marques alternatives europees. Trio la beguda festívola: un blanc de la Marina Alta –comarca que tantes alegries m’ha donat-, un negre del Priorat, i un xampany francès a preu prou raonable: els caves del país, fins els millors, em claven unes segures potades a l’estómac. Em penso que l’inconvenient rau en el marc de cava, en el licor que injecten al cor del caldo. La mica d’estirada d’armilla del xampany autèntic, el discret hedonisme dels matxucats per una pressió fiscal terrible, tan distinta a la que s’aplica als grans conglomerats (mana qui mana).

Finalment a l’escriptori. Els presos polítics abandonen la vaga de fam. El pesat judici que els espera a Madrid demana que estiguen en les millors condicions físiques i psicològiques possible. Serà una pantomima absolutament polititzada on s’hauran de defensar en aqueixa mateixa clau, perquè el codi penal i les regles del joc han saltat pels aires de fa temps. El àrbitres van amb l’equip contrari. Però les sessions seran observades per molts ulls del món, i, de cara a l’arribada a Estrasburg, on a l’estat se li voran totes les xacres, les defenses i ells hauran d’enfilar-la bé. La sentència, l’escarment a tota una ideologia, sembla escrita de fa molt. I, sí, en instàncies europees hi haurà reparació, però mentrestant es deslloriga el nus amb la lentitud previsible –alguna intencionada-, s’hauran passat uns quants anys a la presó per uns suposats delictes que mig món legalista diuen que no ho són. L’estat està disposat a pagar el preu, diuen. Però potser no han calculat exactament la dimensió final de la factura. L’errada de comptes és conseqüència de que no entenen res del que realment es mou en la societat catalana.

Poc marge per posar-me, en el que resta de matí, en el projecte nou. Els de la companyia teatral, em penso que barcelonina, que diuen que paga la pena llegir-me, ho han participat en una xarxa social, amb al coberta d’un dels darrers llibres, i han entrat gents diferents afegint-se a les floretes que em dediquen. El boca-orella, virtual o no, acaba sent la millor promoció.

El moment deliciós de llegir una estona, abans de dinar, amb la llum natural, prou ferma avui, amb certa il·lusió de primavera. Del millor del dia. Llenties amb xoriço per dinar. Les notícies: ¿hi ha qui busca provocar violències per arrodonir el seu relat de criminalització de les idees que no els agraden/convenen? Passe el que passe a Barcelona demà, fa l’efecte que que es vulga justificar una segona onada repressiva. També les pàgines de successos fan feredat de recargolades, demencials bestialitats.

Sesta plàcida. Posat en els projecte encetat. Arribat a la pàgina 300 del paquet guardat. La sortida pel berenar i desentumir la carcanada. Un propietari li diu a un gos espantat que tranquil, que no van a cal metge (el veterinari), i en efecte, passen de llarg. Al supermercat, el xicot de la caixa i el seu programa fix d’expansió expressiva rep la felicitació d’un vell, que opina que els simpàtics són bona gent, i el caixer desplega el seus reflexos: “hi ha una miqueta de tot”.

 Omelette  per sopar. Llegint i mirant l’espai “Més 3/24”. Josep Playà parla de Dalí en una entrevista. N’ha fet un compendi biogràfic. El figuerenc segueix fent córrer molta tinta i a l’escena asiàtica –i  altres- va guanyant predicada. Moltes tecles de les que tocà, que passaren més desapercebudes, es miren ara amb altra consideració i valorant-les més justament.

 

Divendres, 21 de desembre.

El solstici d’hivern. Mozart i Marais al gramòfon lent. Ombra de mal de cap. Primeres informacions de talls a l’autopista i altres vies. Passe el que passe avui, les cròniques de la unitat de destí editorial ja són fetes. Panorama infecte: provocacions sobreres, poca intel·ligència política. La suposada esquerra que fa el discurs de la dreta més dura, i anar fent –o desfent.

Assaig de veus i detalls del duet –sense moltes ganes. Sortida l’estanc. Un sol ensonyant, dèbil; l’aire envidrat. Ara ja podem oficialment tenir fred. Normalitat als carrers ebrenc. Els comerços animats. Tràfecs amb bosses i paquets a les mans. Una hostessa promocional a l’estanc, que ofereix cigarrets de vapor.

Feta poca cosa –mitja pàgina- amb els materials que vaig mirant, al matí. Connexió de la cantant Laura Simó, que no conec personalment. Al final potser coneixerem totes les petges admirades de fa anys i panys –i qui sap si farem una cosa o altra en col·laboració. Simó és solvent especialista en temes jazzístics. Les facilitats dels tobogans líquids.

Truita de carxofa i xampinyons –excelsa- i tall per dinar. Les notícies. Manifestacions pacífiques, en general. Algun grupuscle sospitós buscant la gresca i la foto. Res de la batalla campal anunciada –a migdia. Xarop de repressió a dojo, malgrat les aparences de certa distensió.

Revifa l’amenaça d’holocaust nuclear, en abandonar Trump els tractats internacionals que fan al cas de l’armament atòmic i anunciar Putin que no es pensa quedar enrere en defensar-se. Potser no quedaran cronistes per escatir qui va començar.

Sesta espessa i positiva. Sessió en les vespertines amb els materials. El recés per comprar el berenar i estirar les cames. Cel rogenc, pluja o vent. A la zona el dilema sol resoldre’s, la majoria de vegades, amb vent. Tocats pel mestral. Però té més glamur i prestigi estar tocat per la tramuntana (efectes de les llargues i sòlides esbombades culturals).

A les vuit arribo a la pàgina 300 de l’original i plego veles, amb els ulls arenosos. Les notícies, l’espai de Graset, i llegint fins al son. Pa amb tomaca, pernil i formatge per fer un mos.

 

Dissabte, 22 de desembre.

Somniat amb Merlí, el gos. Presències d’absències. En la vigília, ahir, aparegueren uns temes el percussionista Roger Blàvia: més presències d’absències. S’ho porten les dates apegaloses?

El llibre vermell de Montserrat, interpretat per Hesperion, el grup de Jordi Savall, a la gramola trèmula de les primeres passes. El remei del cafè. El tirabuixó de la cigarreta –lax arabesc exterior de l’ànima, que busca la calma.

Fer dissabte: polida en la carpeta oberta. Ni rastre de la cantarella de la loteria a la banda sonora de l’artesania entretinguda –netedat feliç.

Em decideixo a penjar als murs socials particulars una nativitat de Rafaello Sanzio, per ilustrar la cortesia dels bons desitjos. Els mites literaris ens escalfen. No calen verificades ni èxtasis arravatats. Faria més fred al món sense el dret a la faula. Una sola pinzellada renaixentista bastarà per sanar-nos de tanta gasòfia?

Assaig del duet. Enriquint repertori.  Feinada que ens farà paper durant una temporada. Sortida a l’estanc. Un iaio bavós dient-li animalades a la jove dependenta estanquera, que es ruboritza i potser es mossega la llengua. No puc aguantar-me de dir-li “vinga padrí, vaja desfilant, que se’ns cremarà l’arròs”. “Xic, quines presses”, replica. “No són preses, és fàstic”. Diria que no m’entén. La dependenta rebufa abans d’arrenglerar els paquets al mostrador envidrat. Al supermercat. Les dependentes, amb barrets del pare Noel unes, i diadema de banyes –vellutades- de ren, altres. El barrets rojos, amb sanefa blanca encara poden passar, però les banyen de ren són el pur escarni. Les hauran obligat, és clar, a l’abillament grotesc. Espectacles penosos, ací i allà. I l’ofensiva, la marejant pressió consumista en mil detalls aparentment casuals.

Llegint una mica abans de dinar. Articles variats –i  en llibre, en la pau lluminosa del migdia. M’arriba un video promocional de Traiguera, curosament confeccionat. Potser hi falta més accent en la vessant cultural, amb la figura de Pere Labernia, per exemple. La joia magnètica del santuari de la Font de la Salut. El relat de com els pobles es volen ensenyar al món.

Rebuda calorosa del pesquer Santa Maria de Loreto al port de Santa Pola. L’embarcació va rescatar una dotzena de nàufrags fugits de la guerra libanesa. Uns mariners complint amb els deures d’auxili marítims. Després de l’enèsima inhibició d’Europa, finalment Malta ha acollit els nàufrags. Encara queden mostres de decència que conviden a no llençar la tovallola en la brega humanitarista.

Arròs blanc amb tomaca i tall per dinar -perfecte. Mirades les notícies amb una cuirassa de sedassos, que potser són igualment vulnerats. Sesta dolça. Treballant en els textos després. Cafè i músiques variades per companyia. Mirat el partit del Barça amb el Celta a dos quarts de set. Més o menys entretingut. Llegint –en llibre. Montaigne, el pensament antidepressiu. Una coca de pimentó i tomaca per sopar. La vida alentida, prou reclosa, enfeinada. Avanço més o menys.

 

(Nocturn)

T’allunyes fent tentines.

L’amarga evidència crema la veu.

Expatriat de l’arrel i la lluna

on desxifrares el doble folre del món.

L’orfandat no reglada.

La pipa de Kif a la butxaca.

L’amor en el contramà dels estranys

a frec de desesper.

La fugida en l’envernissat cavall de cartó

que no envelleix.

La carícia pietosa que travessa els aspres envans.

L’amistat assolellada dels intents i les refetes.

 

Diumenge, 23 de desembre.

Alçat a dos quarts de nou. Dormida bona. Un got d’aigua mineral, primer de res –de l’aigua venim. El cafè amb llet, l’opció de la seguida. Correu d’Àngel Carbonell, amb antics poetes sufís, delicats, místics. Un altre amb un article sobre Ossip Mandelstam, poeta torturat i engarjolat per Stalin, a qui dedicà un epigrama demolidor, que acabà arribant al Kremlin i li costà la vida. A la seua dona, Anna Ajmátova –també gran poeta-, quan es sentia defallir pels anys de treballs forçats, li va deixar dit que no es podia queixar, que a la URSS la poesia es prenia tan seriosament que fins es matava per ella. El sinistre Stalin trobava moltes motivacions, no només la poètica, per liquidar els crítics i a qui fóra de menester amb eficiència industrial. Un altre article ben lligat: la influència de la pintura renaixentista en la composició cinematogràfica de Pasolini, cosa que ja havíem notat, que ja sabíem. Ara, amb els avenços tecnològics podem posar els quadres i les disposicions escèniques pasolinianes juntes i l’evidència és palmària.

Sense marge per embrancar-me en adobada textual. Compromís del duet a la vila de Benicarló a la tarda. Comença el cicle bregat de les festes nadalenques, de cap d’any, i fins a Reis. Participat un conte més o menys nadalenc que sortí a “Fugida en cercles” (2010), en les pàgines d’autor i poca cosa més. La toaleta –inventari parcial d’envelliment en la carcanada. Darrerament passo de la soledat treballada a incrustar-me en una sala o altra amb un centenar o més d’ànimes, per cantar-los el bolero del fingiment. Els contrastos de l’estranya forma de vida que ens ha quedat, entre la guitarra i la ploma.

Peix amb patates –al forn- per dinar. Becaina de morsa assossegada –o cosa pareguda. Carregat l’equip. Posada gasolina: pocs parroquians. La carretera, prou alleugerida, amb algun cretí fent avançaments d’alegria suïcida. Al casal dels jubilats. Prou marge de temps, ens ho prenem amb calma. Pres un cafè –purgant horrible. El muntatge i la prova de so. La sala és impossible: una pilota de rebots cavernosos. Provem de tocar amb volum moderat i sense efectes i fa l’efecte que guanyem certa nitidesa. Arranquem a dos quarts de set. Genteta, però potser una mica menys que altres dies. Anem sirgant sense problemes, amb el guió de cara a barraca –que és el que s’espera. El ritual de la ballaruca del terreny–un anacronisme supervivent com qualsevol altre. Estrenem algun dels temes incorporats aquesta setmana. A la mitja part, a la terrassa de la porta de l’establiment- un punt d’aigualera-, un iaio es veu en l’obligació d’etzibar-nos un míting contra “el procés”: el relat més bèstia i falsificat dels mitjans espanyols. Provo de no sulfurar-me, però al final, quan diu que som en la zona millor tractada de l’estat, li replico una mica. Feta al segona part amb la mateix eficàcia que la primera. Felicitacions nadalenques d’uns i altres. Desmuntem sense encantar-nos. Mos a l’establiment amb la barbacoa encesa les vint-i-quatre hores. Ambient relaxat: els diumenges potser hi ha menys densitat de tràfecs de pardalots nocturns inquietants. La lluna amb redol entelat. Una senyoreta fumant un cigarret en un club entre La Ràpita i Amposta. Sempre hi ha “bolos” més durs que els nostres. A tres quarts d’onze s’ha acabat la sessió. Intento llegir una pàgina o altra, però em cau el llibre als peus en pocs minuts –excel·lent notícia.

 

Des del desert i la noció d’oasi tremolós dels ulls.

Des de les lliçons de l’arbrat que piga de fresca el sender.

Amb el rierol intacte entre el senillar i els fems.

Amb el plany que transfigura la quietud de la seguida.

Des de la salabror de la mar que desborda la pàgina.

Amb la traçada cendrosa i la intuïda del diamant.

Des de la renascuda fugida als epitelis de la infantada,

amar amb abolida biografia la lluminositat destrenada.

 

Dilluns, 24 de desembre.

Alçat a les vuit. Dormida potable. Escurada tota queixa de la carcanada. Treballar és salut (visca la tuberculosi!). La màquina proposa Vivaldi, l’accepto: confiteria fina. El reguitzell de felicitacions en diversos formats, amb alguna sorpresa agradable de desconeguts, que pareix que són lectors. Molt bé: seguim. Retrobat un versicle d’Edmond Jabès que em pot servir per obrir unes pàgines que vaig treballant. Més tinta, més cafè; la vida lenta –que em penso que em convé-, la treva entre anades i tornades de la fireta musical d’entreteniment. La sortida a l’estanc i el supermercat. Sol d’hivern, melós. El paro una mica, pipant un cigarret, entre un establiment i l’altre. Els fils musicals amb nadales o temes relacionats amb la cosa –carregosos. El clar domini de la indústria cultural nord-americana, també en els accessoris musicals. Els bons desitjos de gent de barri amb la què només ens saludem. Avanço una mica més en la carpeta que treballo ara, que per moments m’engresca prou –bona matèria primera per on penso arribar en el conjunt. Seques amb botifarra per dinar –gran plat. Les cròniques de l’apocalipsi. Alerta per possibles atemptats a Barcelona. El tsunami provocat a Indonesia per l’erupció del Cracatoa –cromo exòtic en les geografies escolars. Sesta plàcida. Pres cafè en tornar del son lleuger. Llegit article d’Argullol sobre Italo Calvino, entre altres textualitats líquides. Llegint a la nit. Taula de formatges, embotits, una mica de moixama- notable- i vi  per sopar. La nit de Nadal, fum, fum, fum. Els buits en el llenç de la memòria i altres amenitats agredolces. Infuses caramelles en les llunyanies inaferrables. Campanetes submarines del reremón.

 

La vie a beaucoup plus d’imagination que nous.

François Truffaut

 

És condició indispensable de la intel·ligència no quedar mai del tot satisfeta.

Manuel de Pedrolo.

 

llagrimeja

sobre el xilofon

de les baranes,

rovellat

amb la insistència

del salnitre: submón

dels sons irregulars,

simfonieta

de brànquies

memorioses.

 

la gràcia

del que no hem escollit

i acaba ocupant

el nucli

d’allò

que ens figurem

com a

irreemplaçable.

 

 

 

 

Dimarts, 25 de desembre.

Alçat a dos quarts de deu. Bona dormida. Oratori nadalenc de Bach a la banda sonora. Sol tímid. El silenci al barri en la matinal. Cap rebut d’excés al cos i al cap –magnífica perspectiva.

El personal va emprenyat amb l’encartonat florilegi discursiu del Borbó parlant de concòrdia i bona convivència –la que ell garanteix, a no dubtar-ho. En els estats veritablement laics que tenen l’antigalla d’un monarca discurseja per Cap d’Any, però a Madrid juguen al de sempre des del nervat de poders fàctics. Una tirada impermeable, irreformable. Les ganes de no tenir res vore amb el conglomerat constantment trampós i ranci són immenses. De fet, emocionalment, la desenganxada és total.

Festa mig treballada. Adobant materials de la carpeta oberta al matí. Dinar de gran llepolia. Sarsuela de peix i marisc, el xampany francès, embotellat a Reims, que, no sent de les marques superiors, té una finor de cos remarcable. Els torrons per postres. Felicitacions a la família i tot el ritual. Sesta fonda. Mirant cinema i llegint en les vespertines. Demà, Sant Esteve –màrtir, per variar.  Tot va passant

La malenconia, fervor decaigut, que deia Gide, en la baixa melodia somnolenta de la festa.

 

(Capvespre)

unes ditades de llàgrimes d’àloe

en l’encetada del llom indiferent.

brases suspeses, i com una fressa

de presagi o resposta abolida.

 

púgils sonats fan la dansada erràtica

a l’atri on perds el llinatge

en favor d’una terrissa nova, endins la croada

de les quimeres esclatades d’urgència.

 

 

 

 

 

Campanya pels drets lingüístics